NOVETAT LITERATURA ON LINE EN CATALA:
Gràcies a la traducció de Na Bruna Marcs a partir de l'1 de Març del 2011 podràs començar a llegir la
nova novel·la de'n Miquel Beltran i Carreté A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG on line.

miércoles, 2 de marzo de 2011

novel·la en catala on line

Una novel·la en català, online. A la Terra de Mai Potser. La Nació de Goig. Avui la segona entrega.

2. INTRODUCCIÓ: De com els habitants del món de Mai Potser emigraren buscant la terra promesa...



2.1. En el tren de la vida: De com na Teresa viatjava amb els seus pensaments vers un destí inesperat...




Als inicis del S. XXI la Terra s'ha vist immersa en una crisi d'identitat de molt difícil solució. Un sisme dels principis morals ha sotraguejat la humanitat i l'ha sotmesa al més terrible esclavatge, aquell que s'encadena a l'egocentrisme exagerat de tots i cadascun dels individus. El narcisisme s'està apoderant del món i l'està partint en milions de trossos. En cada bocí la voluntat d'un ésser, les seves ambicions, els seus prejudicis, la seva.... El materialisme s'està convertint en amo i senyor dels somnis i els sentiments, fa temps, van amagant-se rere la defensa dels capriciosos anhels dels plaers mundans.


Na Teresa acabà de llegir la presentació de la darrera conferència i va tancar el programa.
“Bé, sembla que enguany el més interessant vindrà a la clausura”- va pensar la dona mentre s'acabava aquell cafè massa dolç que ja s'havia refredat del tot.
Asseguda en una butaca de la cafeteria del tren, na Teresa estava abstreta, pensarosa. Res del que passava al seu voltant semblava no cridar-li l'atenció, inclòs un esmorzar que molt probablement no s'acabaria de menjar.
Allí estava, allí seguia...,galopant entre el cel i la terra, a l'encalç de més i més coneixements que mai sadollaven la seva necessitat. Tractant amb això, de fer callar, potser, un cor que es negava a deixar de somniar malgrat que, des de l'exterior, seguien arribant-li missatges estranyament sorollosos i al mateix temps buits que es proposaven despertar-lo i engolir-lo en una realitat en la qual feia molt de temps no desitjava participar.
Allí estava, allí seguia..., un nou Congrés, més ponències, més coneguts, més amics... Però allí estava, allí seguia, fins i tot amb això, que tant desitjava... Allí estava, allí seguia, amb el seu afany de no creure, de no haver crescut, de poder seguir sent aquella nena que volia sorprendre's amb petites coses que es troben , casualment, sempre a la vora del camí...
Allí estava, allí seguia..., en un petit raig de llum, intentant retenir la lluminositat que la mantenia viva i lluitant per a reafirmar la seva confiança en que vindria un “demà” en el qual, per fi, es confirmaria que la Realitat no devia estar en el que veia, sinó en el que sentia...
Allí estava, allí seguia... com en un etern embaràs del qual tenia cura amb tendresa, sabent que l'aroma que li arribava d'aquella criatura no era altre que el seu mateix... En un estat on tot vol ser primitiu, on la innocència lluita per apoderar-se de l'instant.
Allí estava, Déu, allí seguia..., demanant una abraçada ben estreta, somniant una carícia..., potser amb el mateix amor que sentia, que transmetia, però que no sentia rebre com necessitava, com anhelava... Ser continent i contingut, sageta i diana, bes i boca...

- Bitllets! - el revisor s'apropà a na Teresa i la mirà intrigat- Senyora, si us plau!

Na Teresa remenà dins la bossa i en tragué el bitllet. Mentre el donava, observà detingudament el “Sr. Inspector”. La gorra, el bigotet, la seva jovenesa, la forçada serietat. Un home ben plantat, sens cap mena de dubte, però amargat... ¿Per què s'entossudia tanta gent en pretendre mostrar-se important en la distància? Serietat, educació extrema, maduresa?, bah!, per a ella pura estupidesa...

- Cambrer! Em posa un altre cafetó? - La veritat és que no li abellia però no tenia ganes d'anar-se'n d'allà.

Feia temps que se sentia mig fluixa per dintre... La sensibilitat, la nostàlgia, els somnis,... Tot semblava haver-se despertat a la vegada. Aquest embaràs... Aquesta nena interior que pugnava per sortir a jugar, oblidant el que era quotidià, córrer, ballar, cridar, saltar..., com si ningú l'estigués veient... Moltes vegades se li feia difícil romandre dins d'aquesta vestimenta d'adult, havent de compartir converses superficials, vivències sense cap més sentit que matar el temps, crítiques a tot i tothom, lloances de l'intranscendent... I es produïa en ella una mena de buit difícil d'explicar... Era probable que el seu cor anés escàs d'aliment i se sentís debilitat, demanant... Què? I Teresa intentava tenir-ne cura, mimar-lo, estant amatent a tot el que fos possible... Li posava música que l'inspirava, li llegia llibres encantadors d'ànimes, el portava a contemplar paisatges captivadors,..., si fins i tot li llegia poesia! Tantes coses! I llavors, per què seguia pidolant? Què?
Mentre meditava, na Teresa no deixava de mirar per la finestra. Tot i no dedicar-hi massa atenció, es va adonar del brutal canvi de decorat: la natura s'havia consumit i en el seu lloc això: fàbriques, polígons, fum i asfalt grisenc fins i tot en el marc...
Ja arribaven a la gran ciutat... Per què totes les capitals col•loquen en el vestíbul aquestes patètiques tramoies? Era, aquesta, una inconscient advertència? “Forastera, si no et vols convertir en fum no passis d'aquí...”

- Em sona la teva cara, ens coneixem?- Algú li estava parlant...

Na Teresà es girà i observà l'interlocutor. Era un home esvelt, elegantment vestit, pastat de manicura fins en el perfum... Un executiu, segur, un ric narcisista convençut que no passaria la nit sol en el seu hotel car...

Va tardar en respondre, no perquè dubtés de quina seria la seva resposta. Teresa estava acostumada a aquest tipus de situacions, en el seu món era una cosa força corrent. El seu món? Quina bestiesa! Millor anomenar-lo el món on treballava... Teresa era llicenciada en Ciències Socials i formava part, com assessora, d'una important empresa de publicitat i màrqueting de Sevilla. D'aquí la seva assistència al congrés... IV Congrés Internacional NOSCE TE IPSUM (CONÈIXER-TE A TU MATEIX) Juny del 2009. Tema Central: “ l'auto-coneixement i les estratègies relacionals”


- De cap manera, ho sento – Inclús el fàstic calia que fos educat, na Teresa ho pensava així...
De cap manera, si us plau!, Sexe fàcil, llavor buida... Cossos mancats d'ànima, carícies interessades, petons llançats, defecació del desig... No era això el que tant, tant, anhelava... Fer l'amor i sentir-lo, que li fessin l'amor i viure-ho... Uf, només de pensar-hi se li esborronaven els porus de tot el cos... Divina humitat la que neix de la unió de cossos i esperits... Feia tant! Tant com sempre? No, no podia ser injusta amb el passat... La dona que és mare no pot trair l'essència de la seva maternitat i aquesta condició li va arribar de la mà de l'amor... Feia molt, sí, però va estar enamorada, molt enamorada...
Na Teresa es va acaronar la cara amb la seva mà dreta i separà els cabells que li queien damunt del front. Els qui la coneixien sabien que aquest gest el solia fer sovint, com un tic. Ella en sabia la raó: ho feia inconscientment, però sempre coincidia amb una necessitat interna molt forta: el desig de conteniment, de tendresa...
La visita d'aquest inoportú faldiller l'havia alterada. Feia anys que havia après que era una dona atractiva als ulls dels homes: la seva mitja melena de cabells castanys, llisos i sedosos, una cara ben formada, amb un nas molt personal,... Uns ulls de color caramel, molt vius i dolços. La seva boca, amb els llavis ben dibuixats sense necessitat de matisats , també convidava... Na Teresa era més aviat alta i encara que segons les odioses taules el seu pes “ideal” era un de determinat, ella aprengué, feia temps, que amb un petit marge per dalt se sentia millor i lluïa, per tant, més bonica. Havia sigut i, tot i els seus 44 anys a l'esquena, seguia sent una dona molt bella. Imperfecte en el físic, dirien els necis que creuen en les modes estètiques, però amb un aire admirable sobretot per la seva presència, per aquesta companyia que sabia oferir, per aquesta complicitat que es dibuixava en el seu somriure preciós, per aquest misteriós, acollidor i aventurer viatge que semblava amagar en la seva invitació a acompanyar-la...
Estaven arribant ja a l'estació d'Atocha. Na Teresa es va alçar i es disposà a davallar, baixar, del tren i dels seus pensaments... Després agafaria un taxi fins l'hotel, es banyaria, baixaria a sopar i... I? Què faria? A l'habitació i a dormir. L' esperava un cap de setmana frenètic i necessitava descansar...

No hay comentarios: