De com en els aprenentatges arriben a ser més importants els camins que no pas les metes...
Na Teresa es va asseure primera al banc i va convidar en Raimon a ajeure’s i descansar el seu cap a la seva falda. Molt sovint la necessitat de ser mimats ens fa oblidar que en nosaltres viu un complement d'ineludible pràctica: la capacitat per oferir allò que necessitem ... Acariciant el cap del seu home ... Renoi, que bé sonava ... Acariciant-lo na Teresa agraïa les seves atencions i, sense pretendre-ho, ja que tot en l'amor ha de sorgir de manera espontània, equilibrava mitjanament aquesta insolent però necessària balança que sospesa allò que dónes amb allò que reps ...
En Raimon va tancar els ulls i va gaudir durant una estona del massatge ... Després recuperà el fil de la conversa:
- Abans de prosseguir em permetràs fer-te un parell de preguntes?
- És clar.
- De tot el que et va dir ahir na Nuri, què creus va ser el més important?
- Crec que aquesta senzillesa que per als nens implica la vida. Aquesta invitació a deixar-me anar sense més, a viure sense més pretensió que això: viure.
- Per descomptat sembla una lliçó de pàrvuls, pels adults moltes vegades acaba sent una tesi doctoral ...
- M'ho dius a mi?
- Doncs vaja ... Igual que m'ho van haver d¡explicar a mi ... - Va respondre rient en Raimon. Hi ha una altra cosa, un altre argument que m'interessa extreguis de la conversa d'ahir ...
- Potser allò de que tot a la vida es pot reescriure? ¿Al conte dels ous de Pasqua?
- Aquí volia arribar, vida. T'adones realment que amb mi vas a ficar la mà en un altre forat? Jo no mossego, ni pico ... Potser aquest fantàstic "ou de pasqua" estigui en mi ...
Na Teresa no va poder evitar deixar anar una riallada ...
- De veritat no em queixalaràs? Ni una miqueta? Un ou, dius? Et van operar?
- Que dolenta que ets! No et mofis de mi! T’estic parlant molt seriosament ...
- Ho sé, estimat. Però m'encanta provocar. En el fons estic coquetejant ... Saps? Tinc molt clar que no tens res a veure amb res conegut. Ja vaig ficar la mà, el cor, l'ànima ...Et vaig descobrint i en fer-ho vaig assimilant a cada moment més i més que tu ets aquest "tresor", allò que tota la meva vida anhela ...
- I, llavors? T'agradarà reescriure, redissenyar l'amor amb mi?
- Somnio amb això.
- I realment entens que no anem a redactar un conte, una fantasia apassionant però efímera? Voldria escriure amb tu una biografia sencera ...
- Vida, desitjo amb tota l'ànima escriure amb tu una vida ... Fins i tot més enllà, ja que crec que darrere ens espera una eternitat ...
- Estàs preparada, doncs?
- A punt de saltar! Vigila! No et distreguis ... Per què tanta pregunta?
- He de programar els propers dies i en la meva potestat està el decidir l'ordre de les coses ...
- Doncs ja pots ordenar-me tota sencera per a tu ... M’has entès?
- És clar i diàfan ... Ja t'explicaré els plans ... I una última pregunta: De quants dies disposes per estar aquí a Goig?
- En principi vaig anunciar que estaria entre deu i quinze dies fora ... Suficients?
- Sí, demà al matí t’explico ... Ara continuem, si no volem arribar a l'escola a l'hora de dinar ... Bé, comptem que estem assegurant una diversitat de vincles rics i positius que permeten que cada nen se senti perfectament sostingut. Fixem una sòlida seguretat emocional i, a partir d'aquí, a córrer milles ... Però compte, cal preparar la pista i preparar els "atletes" perquè puguin arribar fins on volen i poden ...
- Cal preparar per a alguna cosa més que memoritzar informació, oi?
- Vaja! T’anticipes una altra vegada... Em sembla que series una bona mestra ... T’explicaré un conte, una història que aquí ens encanta explicar ... "Hi havia una vegada un nen anomenat Univers. En néixer la seva mare i el seu pare pensaven que era tan fràgil que l’ abraçaven fort, el protegien i estimaven, el mimaven i alimentaven mentre esperaven que creixés. L’Univers va anar creixent, així, en un niu d'amor i contenció que permetien que al seu interior les cada vegada més nombroses estrelles anessin formant les molt diverses i potencialment increïbles galàxies que li havien de permetre desenvolupar-se en harmonia. El nen il•luminava, donava vida i calidesa existencial a cada nova explosió de l'ésser, del saber i del poder, amb cinc astres, sis sols immensos que dibuixaven els cels del coneixement no només en les línies, els dissenyaven i reforçaven a través de sis dimensions : la vista, l'oïda, el tacte, l'olfacte, el gust i. .. Sí, i la vivència emocional .. Així, mentre els seus pares es pensaven que l’Univers simplement estava creixent i madurant, ell anava estructurant milions i milions de constel•lacions amb infinites connexions que el preparaven per a alguna cosa molt simple i alhora apassionadament complexa: viure. Viure, viure, em segueixes, vida?
- Em tens admirada ...
- A mesura que l´Univers es feia més granel seu desenvolupament evolucionava més i més i els seus potencials s'anaven construint, edificant sòlids i hàbils, sense barreres arquitectòniques ni frens externs. En la immensitat d'espai i temps, a més, girant talment un satèl•lit universal, es pintava un arc de Sant Martí de mil, dos mil, ..., d'infinits colors ...Més enllà de qualsevol lògica atmosfèrica els buits anaven omplint-se amb preciosos tons d'esperança plasmats sempre excepcionalment per un sol salvatge i indomable anomenat imaginació ... Tal era la immensitat del seu espectacular creixement que el pare i la mare es van començar a preocupar ... Com podien ajudar-lo? Com podien ensenyar-lo? Com havien d’educar-lo? En el seu afecte, en el seu amor la necessitat de donar es va començar a confondre amb la bena de la preocupació, del no saber què oferir ... No s'adonaven que portaven temps oferint el que més necessitava l’Univers: tendresa, estimació, pau, suport, vivència i aire ... Aire, colossal element quan se sent lliure, oi? No necessita cantonades, no vol límits, no demana camins ni requereix ponts ...Però tot era massa senzill per ser comprès i els pares de l’Univers van decidir encarregar el seu progrés als Savis, a aquells qui en la seva societat consideraren com erudits del saber, els encarregats de formar el futur dels nens com l’Univers ... Els anomenaven "mestres", et sona?
- Més aviat ...
- Els "mestres" treballaven en laboratoris anomenats "escoles" I cap allà va anar l’Univers. Allà el van tancar ... Déu, mai millor dit: el van tancar ... I amb ell van tancar l'aire, el van embotir en diferents recipients als que anomenaven àrees d'aprenentatge i li van dir: cada dia et donarem unes culleradetes d'aquí i d'allà. No contents amb això, els "mestres" van decidir que a l’Univers només podia haver-hi un sol, potser com a molt dos: la vista i l'oïda ... Eren més que suficients!
- Que trist! Que imbècils hem estat tots!
- Però l’Univers no podia ... Potser no volia ... A través de la finestra buscava l'aire, en els seves poques estones d'oci intentava recuperar els seus sols, intentava escapar-se a cada instant per a viatjar, per a seguir xopant-se, tintat-se d’il•lusió amb el seu arc de Sant Martí creatiu ... Malament! Els erudits van decidir que això era dolent ... I el van portar al doctor, sí, l'anomenaven "psicòleg" ... "L’Univers té un dèficit d'atenció probablement derivat d'aquest híper activisme que demostra amb la seva rebel•lia i. .."
- Ai, no m’ho diguis ... I el van medicar?
- El conte és llarg i donaria per estona ... Està a la Biblioteca de Goig, ja te’l deixaré llegir ... El que faré ara és resumir, concloure ... Sí, de vegades arriben fins i tot a medicar ... D'altres, la majoria, aconsegueixen domar-los i, d'altres, quan aquest Univers és realment ric, ha d'esperar a sortir del "laboratori" per convertir-se en geni ...
- Sí, una vegada vaig fer un treball sobre els "genis universals" i no vegis el que solien expressar de la seva educació ...
- Mark Twain va dir "Mai he permès que l'escola entorpís la meva educació" ... Si vols et podria passar unes quantes cites més ...
- Per tant? L'Escola a Goig no s'assembla en res a la de Mai Més, oi?
- Evident. Per començar a Goig no tenim l'absurda pretensió de considerar l'infant com un projecte d'home. Ha de ser al revés: l'home serà la conseqüència del nen. Si considerem el primer prendrem com a model una tipificació extremadament contaminada. Si prenem el segon facilitarem que es vagi dissenyant una obra d'art sempre especial i diferent de les altres. Després entenem la magnitud d'aquest univers alhora construïble i alhora salvatge, comprenem aquesta necessitat d'aire, l'espontaneïtat i originalitat de la majoria de processos, la necessitat d'aquests sis sols ... Sobre això et diré que en l'última dècada hem decidit afegir un setè: el gaudi, el gaudi ... És essencial que il•lumini la gran majoria de processos d'aprenentatge, oi? Després hi ha aquest increïble arc de Sant Martí... Com podem oblidar o menysprear la capacitat imaginativa? Si és la font de tota creativitat!
- Una creativitat imprescindible en la vida per a tot ...
- És clar! I després, jo diria que per concloure aquesta introducció, cal entendre que hi ha certes energies vitals per a la construcció de cada Univers que han d’estimular-se i programar-se, més enllà que en alguns casos ja es donen de forma implícita: et parlaria de l'educació emocional, de l'estructuració de valors solidaris i cívics, de l'assimilació d'hàbits i actituds, del desenvolupament de les capacitats intel•lectuals, de la capacitat lúdica i agradable, de ... De i de ... És tan magnífic aquest Univers que pretendre reduir-lo a vuit o nou camps resulta ofensiu ...
- És realment de jutjat de guàrdia el que hem estat aplaudint tants anys a Mai Més ...Per què? A qui creus que interessa?
- Tu en saps la resposta. Als de sempre, als qui tenen la paella pel mànec ... Una societat equilibrada, justa i solidària, diversa i rica en benestar anímic ... Interessa? Canviaria moltes coses, no creus? El dia que anem a la Biblioteca t’explicaré una cosa ... Ara serà millor que entrem ja ... Véns?
- No ho sé, què em dónes?
En Raimon es va incorporar i la va besar llargament a la boca ... Na Teresa no va poder evitar tancar els ulls i sentir ... "Què dolç, què tendre ... que ..."
- Que què et dono? Em dono ... Véns?
- Vinc!
Van passar un dia increïblement fantàstic. La seva estada amb cada un dels grups va ser ... Va ser, com expressar-ho? Tan, tan ... Normal? Deliciosa? Harmoniosa? A tot arreu van ser ben rebuts per tots i totes, com un més, com a part integrant ... La capacitat d'obrir socialment l'espai educatiu i lúdic de cada classe era realment excepcional. Nens, mestres, pares, mares, ... Entre tots havien creat, aconseguit aquesta calor, aquesta calidesa que només sol donar-te la llar ... Na Teresa va poder sentir al mateix temps nena i dona i en aquest sentiment residia una pau tan excelsa, d'aquest sentiment brollava talment com eterna font de la joventut ... Brollava, emergia, fluïa, ... Què? Sens dubte la felicitat.
Les aules en tots els cicles eren espais molt amplis, oberts i diversos. En elles es podia treballar, ballar, representar petites obres de teatre, jugar ... Totes donaven a l'exterior i la llum natural era més que suficient ... En totes hi havia un equip de música realment impressionant i una gegantina pantalla digital, connectats tots dos a un ordinador que permetia en un instant accedir a escoltar música ambiental, veure un preciós vídeo de la naturalesa o mantenir un vídeo xat amb el pare de ... O, o, o. .. Resultava molt curiosa la forma en què es representaven els diferents coneixements a assimilar en tots els grups: sempre implicaven un desafiament, un repte a encarar per tots, inclosos els mestres ... A na Teresa la va impactar també una sessió de deu minuts que van dur a terme a la classe de vuit anys per a treballar la memòria sensorial ...També la va impressionar la implicació dels alumnes en la dinàmica disciplinar de cada classe: els nens sabien on anaven, com podien arribar-hi i les pautes necessàries en cada cas perquè el camí pugui avançar sense complicacions.
Des de petits tots els nens de Goig aprenien a tocar un instrument i el comiat de la tarda va ser realment encantador: Tots i totes van cantar un himne acompanyats per ... Na Teresa no va poder evitar emocionar-se. En sortir de l'escola va abraçar en Raimon i. ..
- Gràcies, de veritat. Avui he viscut un dels dies més feliços de la meva vida. Si pogués quedar-me a viure a Goig no ho dubtaria: demanaria que em deixéssiu ser mestra ...
- Sens dubte pot ser l'ofici més bell del món. No t'ho dic, t'ho afirmo. Escolta, abans d'acomiadar-nos és important que et faci una pregunta: Què t’ha impressionat més del que has viscut: la forma, el fons o els resultats?
- Ui, no sé què dir-te. Crec que tot.
- Bé, la veritat és que la meva qüestió se les porta ... Però no importa, aniré directe al gra. Fixa't que els resultats són conseqüència del fons només a través de la forma.
- I?
- En l'Educació i en general en la vida podem tenir mil reptes i un fons molt potent per aconseguir-los, però sense un camí no es donarà. El més important en el nostre procés de créixer acaben sent dues coses: l'una que sapiguem escollir i delinear el camí i el segon ja no que vulguem, que ho caminem ... El que avui has vist ha estat possible perquè a Goig hem entès aquesta dinàmica i facilitem els mitjans i recursos als nens per dissenyar els seus camins d'aprenentatge ... I si fas això amb un nen, mai dubtarà: caminarà, i tant que caminarà!
- Ja me n’he adonat!. Escolta, ara te’n vas?
- Sí, perdona. Tinc una reunió amb l'equip de mestres de l'escola. Ens veiem a l'hora de sopar, sí?
- Segur. Fins després, estimat.
