Avui una primera reflexió a partir d'un fragment del llibre "A la lluna, a tu, el meu cel, i a les meves estrelles estimades", de'n Miquel Beltran i Carreté...
Si la vida s'apaga sempre hi ha una espelma per encendre-la. La tela del destí no es paga plorant i és de cretí sospirar per una perla perduda quan mil joies guinden segur encara el nostre existir. El futur no pot ser vil per endavant i a les boies que marquen el camí hem de lligar les naus que brinden les claus del sobreviure. A la mà tenim el poder de canviar les coses que no marxen i d'ocasionar allò que no succeeix. Bell serà viure si en el creure ho ideem així i si en nostre subsistir pensem en positiu, bell serà estar viu.
