3.2.2. Llar, dolça llar: De com poden bastar quatre parets ben col•locades per ubicar la teva morada...
Fins on arribava a veure, el poble al qual arribaven estava envoltat de camps de flors i plantes: roses, flors de violer groc, sàlvia, romaní, alfàbrega, marialluïsa , petúnies, orenga, lavanda, gessamins, farigola, menta, melissa, mare-selva, liles, jacint, gardènies, dames de nit... i aquesta? No era aquesta la flor de la vainilla? Na Teresa ho anava a preguntar, però en Raimon estava ocupat: havia entrat en un prat i allà va arrencar una flor i la portava a la mà...
- Mai no fem això, però entenem que en gairebé tot hi pot haver excepcions... Una flor de la vainilla lluirà deliciosa en aquests cabells de color castany - va argumentar en Raimon col•locant-li la flor al seu cabell, just per sobre d'una orella, com si a més d'olorar-la pogués escoltar-la... - Estàs preciosa, ara ja podem anar cap a casa.
-Saps? M'encanta l'olor de vainilla...
-Sí, ho sabia... Véns?
-Sí, tanta flor, aquesta barreja|d'olors... Que bonic és tot!
-A Goig cuidem molt l'entrada als pobles, l'accés a cada llar. Tot ha d'estar dissenyat per a una benvinguda càlida i sentida, i no existeix viatger que torni sense els seus sentits... Anem!
Van creuar el pont i van accedir al poble. Les cases eren blanques, d'una sola planta, la majoria no molt grans però totes amb amplis jardins que podien obrir més espais... Les teulades inclinades, de color teula, guardaven tots una sortida de fums. Grans finestrals amb comportes de fusta oberta tenien a la seva falda col•leccions molt diverses de tests amb plantes i flors... li hagués agradat fer un tomb, però en Raimon la va agafar una altra vegada de la mà i la va convidar a...
- Hem arribat. Entrem? Benvinguda a casa teva.
Van entrar. Na Teresa davant i darrere en Raimon, tapant-li els ulls amb les dues mans. Quan li va enretirar les mans, na Teresa va observar amb atenció el poc que hi havia per observar. Per a ella, que ocupava a Sevilla un pis de 120 m2 decorat pam a pam amb cura i vocació, l'espai era tan petit i tan buit d'objectes i mobles... Però no estava ni de bon tros decebuda. Ja res del que trobés a Goig no podia desil•lusionar-la.
Na Teresa va començar a passejar a poc a poc per la casa. Davant d'ella es presentava una sala quadrada, àmplia i oberta. El terra era de fusta. Molt clara... de faig? Potser. Recolzat en una paret hi havia un llit de matrimoni, amb un matalàs gruixut vestit amb llençols de cotó de color crema i una flassada estampada amb motius florals preciosa. Tres o quatre coixins coronaven el llit. En un costat una tauleta de nit que sostenia petit llum de peu i un llibre. A la paret, en aquesta paret, penjava una col•lecció de fotos de... la seva vida...
-Com heu...? - Na Teresa va mirar en Raimon i ell va aixecar les espatlles i va somriure.
Va continuar passejant. Davant del llit, a quatre passes, un grup de sofàs col•locats formant un arc, com un somriure ampli, miraven a la paret del davant, on un ampli finestral oferia vistes al... al riu. Semblaven còmodes. Na Teresa es va asseure en un d'ells. Sí, ho eren, molt. Després es va aixecar i va prosseguir amb la seva excursió. Hi havia dues parets laterals. En la que quedava a l'esquerra de la porta d'entrada hi havia un finestral de sortida. Estava obert i na Teresa va poder veure que donava a un jardí. Més tard aniria a fer-hi una ullada.
A l'altra paret hi havia un altre finestral de sortida, però aquest estava tancat. Na Teresa el va obrir i va sortir a fora. Havia accedit a un petit hivernacle. Estava buit, però,... quina idea més bonica! Ja s'ocuparia ella d'omplir-lo.
Va tornar entrar a la casa. En una cantonada, allà on es creuaven la paret del llit i la de l'hivernacle, hi havia una habitació rectangular, no molt gran... Hi entrà i va comprovar que allà era la cambra de bany: un vàter, un bidet, un lavabo i,... renoi!,... una banyera raconera gran i bonica...
Ja quedava poc... A veure, sí... Davant la paret que donava al jardí hi havia una taula i una cadira. A sobre de la taula un bloc i un bolígraf.
Na Teresa va donar la volta i va tornar a observar. Faltava alguna cosa... Es va girar mirant en Raimon i li va preguntar:
- No hi ha cuina?
- No estimada, durant aquests dies que compartiràs amb nosaltres la gent de Goig ens ocuparem de la teva alimentació. I de la meva, és clar, ja que estaré ben enganxadet a tu. Tens alguna pregunta més?
Na Teresa va pensar en el que acabava d'escoltar i, mirant cap al llit, la va sorprendre un dubte:
-Y... tu... dormiràs amb mi?
Raimon va riure i, acaronant-li la cara amb una mà, va respondre:
- Santa innocència! I és clar que no! Jo dormiré a la casa veïna... - i assenyalant cap a la finestra del jardí va afegir: - Veus? Aquella d'allà. És d'uns amics i em tindran de convidat per uns dies. Més preguntes?
Na Teresa va sospirar, no tenint clar si per l'alegria o per la decepció, i va negar amb el cap.
-Bé, doncs ara asseu-te amb mi al sofà i t'explicaré en què consisteix per als habitants de Goig formar una llar.
El més important per a la teva llar ha de ser la teva presència: tu, doncs si no hi ets, si no t’hi sents ubicada, si no t’hi sents bé i tens ganes d’anar-te’n... Quina classe de llar has construït?
Després hi ha la teva història, els teus records, una cosa que no pots esborrar, que forma part de tu i t’ agradi o no serà present allà on vagis. En aquesta casa l'hem simbolitzada amb totes aquestes fotos que vas portar...
-Què jo vaig portar? Però si...
- És broma! Les va portar... Ji, ji, ji... Tant se val?
Seguim. No et fixis per a res en l'ordre que segueixo en les meves explicacions com a una cosa transcendent. Tot el que vaig narrant és important,
El llit ha de ser còmode i ampli. El descans és importantíssim tant per a la teva salut física com a mental. Aquí et faig un incís: no has sortit al jardí encara. Quan surtis veuràs que hi ha una bicicleta. Amb ella volem dir-te: cuida el teu cos, fes exercici, és vital per a la teva salut integral. D’acord? Bé. Per què un llit ampli? Per si t'engreixes? Noooo... Ets una dona sana i adulta i si vols o ho necessites has de poder compartir el llit, el son i la teva sensibilitat amb qui consideris... aquí a Goig no ens agrada emprar aquest terme tan degradat que a Mai Més regna a tot arreu: "sexe". Per la nostra forma de ser, de voler i d'estimar quan una parella decideix fusionar els seus cossos no solament plou desig i suor, la seva connexió s'amara de tendresa, de sensibilitat, de joc, de sentiments trobats, d'amor... aquí ens agrada dir que són com una partida on els sentits són les fitxes, el tauler és el cor i l'ànima la jugadora.
"Uf", na Teresa va sospirar una altra vegada. Portava tant sense poder jugar... I tal i com ho explicava en Raimon, sonava tan bell... Però, "uf", en Raimon se l'estava mirant... Reia una altra vegada... Na Teresa es va enrojolar de nou i amb la mirada va convidar el seu amic a seguir...
-"Uf", veritat? No et preocupis. Els homes també sentim. A la teva terra potser no tots. Aquí, a Goig, no hi ha exclusió ni distinció de gènere en la forma d'entendre l'amor.
Passem a un altre tema. "Correm un vel espès ", vagi quin ximple el que va inventar aquesta frase...
La finestra al jardí, a l'exterior. Una llar que no vol o que no sap connectar amb l'entorn no pot ser tal. No només l'entorn social, també el natural. Si vols realment fundar una llar harmònica has de tenir cura del teu equilibri... i aquest se sustenta entre d’altres coses de la qualitat de la teva interrelació amb la naturalesa i de com tinguis cura del teu entorn social emocionalment més pròxim i de com tingui cura ell de tu. Comprens?
Na Teresa va assentir amb el cap. I tant si l’entenia!,... si aquesta, la relació amb els altres, havia estat la gran creu de la seva vida.
La mitja lluna de sofàs va en la mateixa línia. Ningú no està complet si se sent coix en les relacions amb la gent qui estima. D’ aquest tema, que sé que et preocupa, ja en parlarem, sí? El que vull que entenguis és que ningú no pot formar una verdadera llar si la tanca amb barrots. A la llar de cada un hi ha d'haver un lloc còmode per als convidats del nostre cor.
Una altra cosa essencial és l'hivernacle. Un lloc on un pugui protegir la seva intimitat, on un pugui conviure amb la seva solitud. Sí, la solitud, el poder mantenir un espai i un temps per fer-nos companyia a nosaltres mateixos, per conrear el nostre Jo interior, per donar vol als somnis secrets, per mimar-nos, per preocupar-nos, per plorar el perdut i riure el guanyat, per a... tantes coses... Tindràs el teu hivernacle, doncs, i sigues que estàs desitjosa de cuidar-lo, de cuidar-te... o no?
Na Teresa tornava a estar emocionada. Va assentir amb el cap però als seus ulls no podia deixar de mostrar la seva por del passat, la seva tristesa per descobrir tan tard el que tant temps li va faltar...
-Mai no és tard, vida
En Raimon tot decantant el seu cos va oferir-li els seus braços, oberts com si fos un cofre llest per amagar les penes. Teresa es va abraçar a ell i repenjà la seva cara al seu pit. Sentia els seus batecs, tranquils, sentia la seva olor, serena, a llar, però sentia sobretot la seva pau. I no va poder evitar-ho: un plor fèrtil i cabalós va sorgir de molt endins i va despullar per complet aquest intens dolor que tant de temps portava enterrat. En Raimon no va dubtar d'abraçar-la molt fort i, després de besar-la diverses vegades al front, amb els seus braços la va balancejar com si l'estigués bressant.
-Tot anirà més que bé. Ets molt valenta. Em tens sorprès. Serà un naixement preciós.
Van estar molt estona en silenci, abraçats a la tendra calor de l'afecte. Quan na Teresa es va separar va mirar fixament en Raimon: ell també tenia els ulls plorosos, humits d'aquesta afable empatia que estava demostrant portava soldada a l'ànima. Llavors va ser Teresa la que, agafant la seva cara amb ambdues mans, el va besar al front i després li va xiuxiuejar a cau d’orella:
-Gràcies, per existir, per ser aquí, per voler guiar-me i... per sostenir-se...
-Gràcies a tu, per arribar a Goig, per arribar a mi.
-Et quedava alguna cosa per explicar-se? De la llar dolça llar...
-Sí, un parell de coses i acabem. Després ens quedarà temps per passejar pel pendent del riu abans de sopar.
-On soparem?
-Aquí al costat, a casa dels meus amics. Ens esperen. Són una gent encantadora, molt jove encara. Es van conèixer aquí, fa 7 o 8 anys, i van decidir formar una família i quedar-se a viure a Goig. Tenen un nena de 6 anys i una de 2. T'agradaran, ja ho veuràs...
- M’ho acabes d’explicar, doncs?
-Sí, és clar...
En Raimon li va parlar de la taula i la cadira, del bloc i el bolígraf. Li va explicar fins a quin punt consideraven important, a Goig, el fet de trobar, sinó cada dia, sovint el temps necessari per ordenar les idees, per reflexionar no tan sols sobre els fets o problemes quotidians sinó que també sobre els passats i els futurs. Molta gent a Goig duia a terme aquesta tasca escrivint un diari.
Després va comentar per què a totes les cases es donava molta importància a la higiene, centrant el seu temple en aquestes esplèndides banyeres... "Ja no pel fet de mantenir el teu cos net, també perquè aquí entenem que un bany amb sals i essències implica un relax difícil d'igualar".
- I ja està! Bé, queden molts serrells però ja anirem tractant-los en els pròxims dies... Véns a passejar?
- És clar que sí, anem.
