3.2.8. Excursió a la Vall del Nou Nat: De com de les preguntes d'una nena brollaren respostes inesperades.
Na Teresa i en Raimon van restar una llarga estona mirant-se fixament, com si volguessin gravar el moment, com si busquessin fixar-lo amb el vernís de l'esperança ... Després na Teresa va preguntar:
- I ara? On em portaràs avui?
- Enlloc. dono la resta del dia lliure. En part perquè així ho acostumem a fer i en part perquè he de traslladar-me al meu poble per tractar temes personals. Res important, no et preocupis, però sí coses necessàries.
- I jo? Què em recomanes que faci? Em quedo a casa? ¿Surto a passejar?
- A la motxilla t’he portat un pícnic que t'han preparat. Jo et proposaria que anessis d'excursió. Mira, anem a fora.
I en Raimon la va prendre de la mà i la va conduir fins a la porta ...
- Veus el pont? Sí, és clar. En creuar-lo trobaràs un camí, si el segueixes cap a la dreta et portarà en direcció al mar, si el prens per l'esquerra t'aproparàs a aquelles muntanyes. Allà es troba la Vall del Nou Nat
- Nou Nat?
- Significa "nadó" ... Li van posar aquest nom ja que allí neix el riu Vida.
-Sona bé ... Et veuré a la nit?
- No crec que arribi a temps. A la nit t'esperen n’Adriana i en Fito per sopar. Estan encantats amb tu. Això sí, demà torno a ser teu. Passaràs un dia preciós, segur. Agafa la motxilla,... et veig demà.
- Ens veiem. Que et vagi molt bé.
Na Teresa va marxar sola. En Raimon va haver de passar a recollir unes coses i ella tenia fal•lera per iniciar la seva excursió... On? A la vall del Nou Nat, és clar ...
El camí era pla i feia un dia preciós. Na Teresa s'havia vestit amb roba i calçat molt còmodes: uns pantalons curts de color verd pistatxo, una samarreta sense mànigues groga i uns esportius de tela estampada amb motius florals que li permetien anar sense mitjons. A la motxilla, al costat del pícnic, va posar una tovallola, per si de cas ... Caminava a poc a poc i anava aturant la seva marxa aquí i allà: ara per recollir flors i olorar, després per escoltar els molt diferents cants d'ocells ... Des de petita li encantava això: intentar reproduir aquests cants per veure si la responien. I a vegades passava ...
De petita ... Per na Teresa la infància era una etapa de la seva vida molt confusa. De vegades, sense voler ni buscar-ho, li venien records ... Solien ser com flaixos, imatges, vivències o sensacions que en ocasions la colpejaven durament i en altres
l’acariciaven, omplint-la d'alegria i pau. Huracà i brisa, tempesta i rosada, ... Era això el dibuix de la seva infantesa o era alguna cosa comú a totes? Ella sempre havia pensat que era una cosa molt particular seva: ningú viu res de la mateixa forma. Fos com fos na Teresa havia acabat feia temps rendint-se, havia acabat per assimilar la rosada com una trampa que l'atreia cap al llamp. Una fugida? Segur, ja que en el seu allunyament mai va deixar de mirar enrere, ja que en la seva decisió podia més la por que la voluntat.
A mesura que anava avançant, la conca del riu s'anava estrenyent i alhora la llera de l'aigua accelerava el seu flux. El camí havia transcorregut sense separar-se mai massa de la ribera i el murmuri inicial d'uns corrents amplis i calmats havien editat una preciosa banda sonora per aquest sempre captivador paisatge riberenc. Apropant-se al peu de les muntanyes el in crescendo de la música va produir en Teresa una emoció alhora inquieta i curiosa: "Estava arribant!"
Va caminar tan distreta que no es va adonar que feia estona que aquell camí pla havia canviat el seu pas a una pendent que a cada corba feia més pujada. A la vora del ara rierol, na Teresa, va observar com ‘aigua queia o saltava per un mur de roques granítiques amplós i obert a un embut que la naturalesa va preparar per ajuntar forces i encarar el viratge fins el mar. Sense pensar-s’ho ni un moment na Teresa va pujar aquest últim tram de camí que la separava del seu destí.
Quin lloc tan bonic! Un estany natural de verd pau: verd en la sendera pinzellada de clorofil•la tint que emmarcava el lloc i verd a la transparència del cristall aquós que filtrava un fons que en la seva dimensió es feia invisible. El grisenc puntellejat de la pedra i la degradació dels tons d'una terra que transitava del marró vermellós al sorrenc palla no eren més que complements estètics a aquesta serena i agradable impressió.
Na Teresa respirà fons i va deixar néixer un sospir encoratjador que en el seu ocàs la va portar a tancar els ulls. Volia sentir-ho tot, gaudir del pòsit de la bellesa en cada porus de la seva cada vegada més recuperada sensorial ànima ... En l'aire que complimentava el seu rostre es barrejaven partícules d'aigua que portaven amb si mateixes la frescor de la vida en el seu màxim esplendor, el que ens enllaça amb la natura. Na Teresa volia impregnar-se de la sensació i, acariciant la seva cara amb les dues mans, va començar a traslladar aquesta revitalitzant frescor per tot el seu cos ... Mentre ho feia es va estirar a terra. Era un matalàs de gespa humida i na Teresa no va poder reprimir fer una cosa que mai a la seva vida no havia fet. Va fer allò que tantes vegades havia admirat veure fer als cavalls: es va rebolcar, girant cap a ambdós costats, raspallant el seu cos amb els fils suaus i mullats de l'herba. Les sensacions tàctils es van barrejar i van convidar al ball a una apassionant barreja d'olors i fragàncies que en el seu dansar coordinat i simultàniament anàrquic convidaven a un únic desenllaç, a un sentiment molt penetrant i sorprenentment alliberador: vida.
Vida, vida, vida, ... ¡ Na Teresa se sentia tan viva! Estirada cap per amunt es va relaxar i va començar llavors a fixar-se en tot allò que portava feia estona escoltant: aigua, terra i aire, salts, cants i reposat silenci ... Xipollejat i rialles ... I rialles? Llavors va obrir els ulls. En aquella llacuna natural s’hi estaven banyant un grup de nens i nenes. Semblaven tan feliços! S'havien ficat a l'aigua nus i jugaven sense complexos, units per aquella complicitat que només pot donar-se entre aquells que es coneixen i volen ...
Abstreta en la seva contemplació na Teresa no es va adonar fins que no va girar el cap: no estava sola ... Al seu costat s'havia assegut una nena ... L'estava mirant, amb els seus ullets grans i simpàtics, amb el seu somriure obert i translúcid ...
- Deu ser divertit, oi?
Na Teresa s’hi va fixar bé i va descobrir que la nena, encara que s'havia embolicat amb una tovallola, anava nua i estava ... Déu meu, com estava! Despentinada, mig tenyida de verd, enfangada ... Llavors es va adonar: que ella també ...
- Glups, quina vergonya! Dec d'estar horrible ...
- Horrible? Per què? Estàs molt maca ... Jo et veig molt guapa ...
No recordava que els nens solen mirar-nos sempre amb el cor ... I és clar, així la veia...
- Tu també llueixes preciosa ... Sí, la veritat ha sigut molt molt divertit ... No ho havia provat mai abans ...
-Ni quan eres petita?
- Si arribo a fer això quan era petita, els meus pares em maten ...
- Vaja, doncs jo he fet això i coses encara més divertides amb el meu pare i la meva mare ... Tu no vas néixer aquí, oi? Com et dius?
- Teresa. No, no vaig néixer aquí, vida, estic de visita ... I tu? Et dius ...
- Em dic Nuri. I jo tampoc vaig néixer aquí ... Em van portar quan tenia dos anyets. Ara en tinc vuit ...
- I, què feu aquí? Són els teus amics i amigues, els que es banyen, sí? No aneu a l'escola avui? No sabia que era festa ...
- Són la meva segona família, els meus companys i companyes de classe ... Sí, avui tenim escola, però avui celebrem el dia dels Vincles.
- Dels Vincles? Quina cosa ...?
- Un cop al mes a totes les escoles de Goig se celebra aquest dia. Els Vincles grupals, d'equip, d'amistat, ... Al teva Terra no ho fan?
- A la meva Terra? És millor no en parlem de la meva Terra ... Explica'm, i com funciona?
- Amb els meus companys i companyes de classe anem junts des de molt petits. A l’escola pensem que és molt important que creixem units que aprofitem aquests anys per a conrear uns vincles que ens durin tota la vida. A més, volen que aprenguem a funcionar com equip. I ens ensenyen com fer-ho, i a més a més un dia al mes ens deixen sols perquè puguem ... Saps? Ahir vam fer una assemblea i vam decidir que avui vindríem aquí a passar-hi el dia ...
- I us han deixat sols?
- La veritat és que no ... Aquest és el primer any que estem sols, a mitges ... Fins als vuit anys els professors ens acompanyen en tot moment. Des dels vuit fins als tretze anys ens deixen sols però estan prop per si passa alguna cosa perillosa ... Saps? Avui em sembla que les senyoretes estan amagades a l'altra banda, en aquell bosquet. Però si les veus no els diguis que ho sé ...
- I a partir dels tretze ja us deixen sols del tot ...
- Sí ..
Na Teresa es va quedar pensant un moment. Era tot tan senzill, tan simple ... Va mirar a la Nuri. Estava observant el que passava a l'aigua. Mentrestant, amb els seus dits intentava desembullar seva cabellera morena. Si hagués de valorar segons els cànons estètics de la "modernitat" hauria arribat a la conclusió que no era massa guapa: més aviat baixeta, una mica pleneta, ... Però la veia tan desperta, tan contenta, tan viva ... Només això ja la dotava d'una bellesa immensa, captivadora ... Na Nuri la va treure dels seus pensaments ...
- I tu?
- I jo què?
- Què fas aquí?
- També he vingut d'excursió ...
- D'excursió amb tu mateixa, quina il•lusió ...
Na Teresa es va sorprendre. Va mirar la Nuri i va trobar en els seus ulls una estranya mirada de complicitat. Llavors es va adonar que la nena no havia acabat ...
- I, què vols trobar?
- Com que què vull trobar? He vingut a veure aquest lloc. És preciós ...
- Sí, és preciós, però em sembla que tu busques alguna cosa més ... Alguna cosa que vas perdre?
- Com ho saps?
- Els teus ulls ... La teva mirada vol riure, però està trista ... Per la teva veu .... Em parles amb alegria, però la teva veu tremola ... No sé, he pensat que et faltava alguna cosa ...
- Doncs sí, la veritat ... Vaig arribar a Goig perquè ja no sabia ... No sé què fer amb la meva vida ...
- I què faràs? Viure ... Quina altra cosa es pot fer?
NaTeresa va riure. Els nens ... Sempre tenen la resposta fàcil ... Na Nuri se’n va adonar i enutjada prosseguí ...
- Sí, sóc petita, però no sóc tonta. Em dius que no ho saps ... No ho entenc. Què vols fer amb la teva vida si no és viure?
- No t'enfadis ... És que per a la gent gran les coses a vegades no són tan senzilles ...
- La gent gran, la gent gran ... Aquí a Goig mai no ho havia sentit això ... ¿Més gran que què?Que qui? Tu ets més gran perquè ets més gran? Però abans tu vas ser més petita ... I aquesta nena que eres volia viure, volia una vida ... Què vas fer amb ella? La vas perdre?
- No, reina, no la vaig perdre. M’entendràs si et dic que es va espatllar?
- D’acord, llavors vas i l’adobes.
- Ei, no és tan fàcil ...
- Per què no?
- Perquè de vegades han passat coses que no esperaves, que no volies, coses que t'han fet mal ... I t’entra la por i et tanques en una cambra fosca i no vols sortir.
- Doncs a mi em faria més por estar en aquest cambra fosca ...
- Ho sé, a mi també em fa por, per això en part sóc aquí.
Ara va ser na Nuri qui va restar callada. Na Teresa va suposar que la nena estava intentant comprendre, però en veritat el que feia era preparar la seva resposta ...
- Fa temps el meu pare em va portar a un prat i em va fer estar una hora asseguda amb ell veient tot el que allí succeïa. Després em va preguntar si creia que tot el que havia contemplat, si tot allò que havia succeït era fàcil o difícil de comprendre. Jo li vaig respondre que m'havia semblat molt senzill. Llavors em va dir: "Així ha de ser la teva vida, senzilla. No vulguis mai ser més que la naturalesa, no pretenguis complicar-te .Alimenta i exercita el teu cos sanament i sana creixeràs, alimenta i exercita la teva ànima sanament i seràs feliç. Estima i seràs estimada, cerca i seràs buscada, troba i seràs trobada, comprèn i seràs compresa ... I així, amb tantes i tantes coses. Viu, estimada, no deixis mai de viure, ja que si la deixes la vida no deixarà de portar-te. Somia, vida, no deixis mai de somiar, ja que si els crides els somnis t’intentaran atrapar. "
Na Teresa escoltava na Nuri admirada. Com podia recordar i expressar uns arguments tan desenvolupats?
- Quins pensaments tan bonics ... De debò els entens?
- I tant que sí. Tu no? És fàcil de comprendre i fins i tot més fàcil de complir, no ho creus?
No va obtenir resposta aquest cop ... "Fàcil de complir ..." Fàcil? Però na Nuri va prosseguir...
- Em sembla que ja ho he agafat. Tu véns de "Mai Més"! Ui, la Senyoreta Mamen ens va estar explicant un dia ... Ui ...
- I què us va explicar?
- Ens va parlar d’una Terra on el tresor més desitjat era la riquesa, on la gent vivia d’esquena a la natura, on.... A veure ... Ens va explicar tantes coses ... Sí, ara ho recordo: "on a molta gent li espantava més viure que morir ..."
- Ui ... Ara sóc jo la que ho dic ... A mi no em fa por viure ...
- Llavors, viu ... Viu!
Na Teresa va riure amb ganes i va abraçar na Nuri. Aquesta nena li acabava de donar una lliçó majúscula. Llavors na Nuri li va fer un petó al front i, sorprenentment, va proposar:
- Vols que juguem a pares i a mares? Va sí, posa el teu caparró a la meva falda i explica-li a la "Mami" què més et preocupa ...
Na Teresa no podia negar-se. A més, li semblava una insòlita però molt simpàtica idea. Així que es va recolzar a la falda de la nena i, mirant-la amb dolçor, va explicar:
- M'he equivocat tant, en tantes coses ... I ara no sé com corregir-ho ...
- Mira, quan era petita vaig tenir un professor que ens va ensenyar que "aquell que té boca, s'equivoca ..." Tots ens equivoquem. A l'escola ens van ensenyar que si has escrit o dibuixat en llapis i t'equivoques pots esborrar i corregir. Però si ho has fet amb tinta, llavors cal repetir, cal reescriure o redibuixar tota la pàgina. Els tatxons no valen, només embruten ... Cal reescriure i, saps?, Gairebé tot en la vida es pot reescriure. Ho comprens, vida?
- Sí, mama. Puc explicar-te una altra cosa?
- És clar, estimada, digues-me ...
- Em fa por tornar a enamorar-me, a estimar, a entregar ... Estimant em van fer mal i ara tinc por i, encara que ho desitjo, no puc ...
- Mira, t’explicaré una cosa: suposa’t que arriba Pasqua i em diuen que els preciosos i apetitosos ous de xocolata estan amagats al bosc. Ah, però a més, em diuen que l'ou més gran, el més bell i ric, està amagat en un forat del sòl. Em segueixes?
- Sí, Nuri ... Perdó, mami ...
- Jo vaig i fico la mà en un forat i, nyaca, em mossega un conill. Ai! Després vaig i poso la mà i, nyaca, em mossega una fura. Ai! Ai! Després insisteixo i torno a ficar la mà i. .., i. ... SSSSSS, em pica una serp ... Ai! Ai! Ai! I, què faré? Deixaré de ficar la mà? He de pensar que aquest grandiós ou no existeix? És una opció. Però si la trio mai tindré aquest ou ... ¿No és millor adonar-me que cada vegada que vaig ficar la mà ho feia en un forat diferent? I si penso això puc creure que la pròxima vegada posaré la mà en un forat nou. I en aquest forat nou potser trobi el meu tresor, no et sembla?
- Tens raó. És un altre forat, nou, i potser ... I val la pena, oi?
- Per què us heu pintat de verd?
- Qui és aquesta senyora?
- Podem jugar amb vosaltres?
Na Teresa es va aixecar de cop i va mirar ... Davant seu va descobrir atònita que s'havien ficat a la conversa: els companys i companyes de na Nuri les havien envoltades i estaven observant ... Feia molta estona? Quina vergonya! Teresa murmurà:
- No, no ... Ja acabem de jugar ... Jo ja me n'anava ...
Na Nuri la recriminar:
- Per què? Com és que te’n vols anar així de bruta? Queda't una estona i et banyes amb nosaltres ...
- De debò que em deixeu fer-ho?
- Doncs és clar que sí! -es va sentir de diverses veus - A l'aigua, ànecs! . L'últim paga penyora!
Na Teresa va trigar poc a treure's la roba i llançar-se a l'aigua. Allà va acabar, jugant com una nena més, el que quedava de matí. Després va menjar amb els seus nous amics i amigues i, en acabar, van estar fins a mitja tarda parlant i cantant. Era tanta la seva curiositat ... Volien saber coses de Mai Més i preguntaven, i preguntaven ... Després va ser ella qui va preguntar, encara que poca estona va poder fer-ho, vaja, no la van deixar: volien cantar i van estar ensenyant-li cançons, cançons d'aquí ..., i d'allà.
Va ser un dia perfecte, un més. Un menys? Potser ... De tornada a casa na Teresa encara va tenir temps de prendre un relaxant bany. Després va sopar a casa d’en Fito i n’ Adriana. Allà va aprofitar per demanar que li expliquessin coses del seu mutu amic, en Raimon, és clar. Potser la van notar enamorada d'ell? Potser no, segur. Però per na Teresa això ja no era res per amagar, més aviat era un bé que no volia deixar de treballar.
