3.2.12. Un himne a la FELICITAT: De com se segella en mil trobades l'essència d'una vida compartida....
L’Hostal de l’ Amor que van triar en Raimon i na Teresa per a la seva Trobada era un bungalou de fusta molt senzill però molt acollidor que s'aixecava a la platea d'un escenari realment idíl•lic. Una sola sala i un bany eren prou per conviure aquest meravellós tràngol cap a la llibertat que tots dos s'havien proposat. Un gran llit, és clar, un sofà de tres places davant del finestral principal, aquell que donava a l'oceà, a la platja, a l'aigua, al cel, a la posta de sol ... Una taula parada amb unes estovalles blanques brodades amb fil color crema, vaixella i coberts i un variat joc d'espelmes aromàtiques, ja que allà no arribava l'electricitat. Dues cadires, un rebost ben assortit d'aliments, una pica, un escalfador i una cuina de butà i. .., poc més. Sí, potser cal destacar aquesta gran banyera plena de possibilitats, més enllà de les higièniques ...
La casa se situava a la sortida d'un frondós bosc mediterrani: molts pins, alguns roures, alzines, ... La frontera entre l'arbreda i la sorra de la platja destacava per un encatifat verd decorat en relleu amb flors silvestres plenes de tonalitats acolorides i aromàtiques. Una tènue duna feia de tanca, es convertia en el vestíbul d'una tancada cala de sorra gairebé blanca de gra més aviat petit. Enfocant l’horitzó s’albirava en primer pla una arrodonida i àmplia llacuna d’aigua salada que entrava amb més o menys força per una boca estreta de l’ample mar, però que amb les seves dimensions repartia la seva empenta de manera que a la platja només podien arribar aplanades i subtils ones que es limitaven a recordar als banyistes el seu poderós origen.
Les temperatures d'aire i aigua eren càlides i afables, és clar, i convidaven a deixar-te acariciar i mullar la pell en la seva més pura i immaculada nuesa. I així solia passar, ja que a Goig els paratges reservats a Hostals de l'Amor eren respectats de manera consensuada i estricta: mai hi arribaven convidats sorpresa ...
En aquest extraordinari i privat niu de la naturalesa era fàcil crear una llar, encara que només fos per pocs dies. Sense pretendre entrar en massa detalls íntims no puc obviar una cosa que de no expressar-la podria resultar fins i tot estrany: quan a un home i una dona que s'estimen els dónes un matalàs reboten la seva passió fins a arribar al sostre, si els dones un prat pasturaran la seva tendresa fins esgotar l'últim herbatge de força ..., si els ofereixes el paradís, uf, costa poc imaginar-lo, oi?
Na Teresa i en Raimon van fer l'amor, d'acord, el van dissenyar, sense regatejar temps ni mitjans, sense estalviar desitjos ni voluntats, sense més debat previ que el que inicien el petó amb el petó, la carícia amb el sensual despertar dels sentits, l'abraçada amb l'excitació del contacte, ... Es va donar al llit, és clar, però es va traçar a la banyera, es va esbossar en el prat, es delineà a la sorra i, quina meravella, va poder perfilar-se també a l'aigua ... Resultaria impertinent esmentar les vegades que aquí i / o allà, el com i el quan ...
Però en la sèquia que pot regar d'esperança una relació es donen tantes coses, tantes ... Doncs en el despertar cada matí sentint la presència de la persona estimada, en el petó de bon dia, en la pressa per aixecar-te i preparar l'esmorzar o en la mandra de dormisquejar una estona sentint el frec d'aquesta pell ja tan teva, la seva calor ..., es fa l'amor, encara que en realitat no hi hagi .... No hi hagi, què? Penetració? Quin parauleta ... Possessió? Sona a pertinença, oi? Reg interior? Ha, ha, ha ... Ni que fos ella un ficus nan ... Què dir? Doncs l'usual "follar", "fornicar", "relacions sexuals", ... està tan mal gastat. A mi particularment m'agrada el terme simbiosi, ja que en ell pot anar la unió d'organismes per a obtenir un benefici comú. Saps? Hi ha un concepte encara més romàntic: la "simbiogènesi", que significaria la unió de dos éssers per convertir-se en un ... Però, a veure qui és el guapo que li diu a la seva parella "véns a simbiogenetitzar amb mi"? Glups, tampoc ... Doncs res, seguiré usant el terme "fer l'amor".
Val, perdó, m’enrotllava sol ... La qüestió rauria a expressar alt i clar el següent missatge: si na Teresa i en Raimon van estar cinc dies a l’Hostal de l’Amor, durant aquests cinc dies, encara que només simbiogenetisessin la meitat del temps, van estar fent l’amor.
Es ficaven al llit, cosa que resulta un dir, gairebé després de la caiguda del sol. Si després tornaven a aixecar-se per veure les estrelles o per donar-se un bany seria un altre explicar. S'aixecaven, o millor dit es despertaven, gairebé amb la sortida del sol. L'esmorzar? Cada dia al llit. Un dia sorprenia na Teresa a en Raimon. Al següent era a l'inrevés. Després, durant el matí solien seure al prat, sota l'ombra d'un arbre, i xerrar, xerrar i xerrar ... Hi havia tant per explicar. Ni més ni menys que dues vides. Quan els venia de gust baixaven a la platja i jugaven a la sorra o es banyaven al mar i nedaven, bussejaven o. ..
Tots dos van deixar el seu rellotge a l'entrada a l'arribada: el temps importava .L'essencial havia de ser la vivència, fer i compartir en cada moment allò, per molt simple que fos ... Una tarda es van passar gairebé dues hores assajant una escena molt típica en moltes pel•lícules: home i dona es descobreixen, des de la llunyania, en una platja, i corren ansiosos per trobar-se, a càmera lenta, àvids per abraçar-se ... És clar que ells ho feien nus quan no passava un de llarg, passava l'altra, o era tan fort el salt que acabaven estirats i. .. Bé, sense més detalls. ¡Com van arribar a riure!
Una nit quan na Teresa va entrar a casa després d'un passeig solitari, que també es donaven, es va trobar amb el parquet quasi folrat de flors. Al centre de la sala, embolicat amb el cobrellit enllaçat, hi havia un regal. Era en Raimon, és clar ... Aquella nit van fer servir el llit només per a dormir.
De vegades menjaven a la taula, altres en el prat, altres a la platja. Migdiades? Quin pregunteta. Millor estalviar comentaris ... O potser algú dubte que la millor guinda pel pastís d'un nutritiu orgasme és reposar, descansar i fins i tot dormisquejar en una abraçada molt, molt tendre?
El sentit de l'humor, la ironia, el riure ... Des que es van conèixer aquest va ser un ingredient molt present en la relació que van cultivant na Teresa i en Raimon. En el diàleg, en el gest, en l'acte i, evidentment en el joc ... El joc no ha de concloure amb la infantesa. Podria dir que l'adult que no sap, que no pot o vol jugar es torna vell sense remei. Però la meva sensació és que estaria faltant al respecte a la vellesa ... No, la vida és també joc i sol ser en l’alegria de jugar on més rialles recuperem pel nostre estat anímic. I sí, ja que riure és viure i aquell que no ho entengui es convertirà en un zombi, en un transeünt del pas de la mort cap a la mort.
En Raimon, la veritat, gairebé no tenia pessigolles, però na Teresa ... Ui, na Teresa era molt sensible ... A la complicitat d'aquest joc vital ambdós van establir un codi molt divertit: en Raimon havia de respectar sempre a na Teresa. Sempre? No, és clar. Si en Raimon deia les paraules màgiques "ve la colla, pessigolla" s'obria la veda, el vedat de "caça" ... I com corria na Teresa, i com de divertida arribava a ser la persecució, l'atac, la venjança, de vegades la rendició i sovint el pagament del rescat ...
L'ésser humà porta implícits moltes qualitats, grans i petits tresors que poden arribar a distingir-lo dels animals. Sí, ja sé que he escrit "pot". Per què? Coses meves. Que per què? Una altra vegada? Res, és que de vegades tinc la sensació que pot ser més persona la meva gossa que molts ... És igual, seguim. Entre aquests tresors n'hi ha un bellíssim al qual intenten educar-nos, sobretot als homes, per renunciar-hi: la sensibilitat. Amb mi no ho van aconseguir i camino amb ella més content que unes pasqües. Amb en Raimon tampoc, sembla ser ... En això i en moltes altres coses, que no en totes, era clavadet a na Teresa ... Ell era d'aquests rars espècimens que s'emocionava amb una escena romàntica o trista d'una pel•lícula, que podia escoltar dotze vegades seguides una cançó simplement perquè li incitava a somiar, que podia guardar una flor de magnòlia a la butxaca durant un dia senzillament per poder anar recordant-ne la seva olor ...
Na Teresa i en Raimon van viure a l’Hostal de l’Amor una vida més llarga i fructífera que la que per a algunes persones desarrelades poden suposar 50 anys de "maduresa". Van ser tantes les vivències, tants les trobades ... Però entre tots els records potser n’hi va haver un que destacaria, un que potser va obrir definitivament l'aixeta d'aquesta nova vida que anaven a construir junts ... ¿Que potser el que va fer va ser tancar el riu del passat per veure néixer l'afluent del futur? Potser, però la veritat es que les dues possibilitats porten al mateix ... En la seva primera relació íntima, la primera vegada que van fer l'amor, vaja, aquesta trobada que tan ricament va descriure en Raimon en el seu text del capítol anterior, va passar una cosa que en la descripció es va ometre. Segurament per a la parella va resultar una joia tan privada que no la van voler plasmar enlloc que no fos els seus cors. Però jo crec que l’he d’explicar, des del respecte i, per què no, des de l'admiració ... En la seva primera Trobada na Teresa i en Raimon van aconseguir alguna cosa que sol ser molt difícil: ajuntar els orgasmes. Van arribar al cel a la vegada i així consta en el seu relat, però allà s'omet allò que després va produir en els dos: el plor de la felicitat.
Hi ha persones que moriran sense haver-ho experimentat mai. Quan l'alegria immensa xoca amb l'emoció profunda es produeix aquest plor, aquestes llàgrimes que brollen de molt endins per regar un riure, per ruixar d'agraïment una bona nova, un triomf, un ... El naixement d'un fill el produeix. És realment increïble, inoblidable, jo crec que, segurament més per a un pare que no el va portar dins, amb aquest plor de felicitat es segella per sempre la unió, el vincle etern de la paternitat assumida. Coses d'un ...Llegendes que un creu. I crec també sincerament que amb aquest plor de la felicitat compartit na Teresa i en Raimon van segellar inconscientment aquest amor etern que tant anhelaven: es van emocionar, sí, i es van fondre en una abraçada que soldà les seves ànimes per sempre. Després, amb els seus petons van assecar tot rastre per traslladar-ho amb zel i molt d'afecte al bagul dels records inesborrables.
Durant la segona tarda els dos enamorats es van posar a construir junts un castell de sorra. En Raimon l’havia començat mentre na Teresa prenia una mica el sol però al cap de poc a ella li va semblar divertit ajudar-lo. Anaven aixecant, cadascun per la seva banda, torres, murs, places, túnels, ... Van estar molt de temps callats, treballant, però el silenci es va truncar quan na Teresa va observar que en Raimon havia detingut la seva obra i, assegut a la sorra, mirava la fortalesa sense segurament ni veure-la.
- Què en penses, vida?
- Res important.
- Et preocupa alguna cosa?
- Bé, sí, pensava en quant de temps passarà abans de poder construir la nostra pròpia llar. Tu tens la teva vida, jo la meva, vivim molt lluny i. .. No ho sé.
- Jo sí que ho sé. Saps? Aquesta vegada la resposta la tindré jo. Una veritable llar depèn més dels vincles que de les parets. Això que estem edificant aquí no és ni molt menys un castell de sorra. Tu saps el viva que em fa sentir el poder estimar-te i que m'estimis? Tu saps el forta que em sento? No, estimat, la nostra llar s'està construint ja. Té uns fonaments molt sòlids i nombroses obertures per on va entrant un aire fresc, renovador, i alhora càlid, molt acollidor. Et vaig sentint tan endins meu que dubto molt pugui ja mai renunciar a tu. I sí, la llar, és aquí- na Teresa va agafar la mà d’en Raimon i la va apropar al seu pit, just allà on el seu cor l’havia rebuda tan bé - T'estimo tant, vida, i em sento tan estimada. Ho sé, no podrem ni voldrem moure les nostres vides en poc temps, però les anirem acostant a poc a poc, i no deixarem de trobar-nos, i no deixarem d’estimar-nos. Només saber que existeixes, que hi ets, poder recordar i poder desitjar cada dia tornar a tenir-te, no és això un primer pis de la llar dels meus somnis?
- Ho és, segur. Tens tota la raó: la millor companyia es fa sentir fins i tot en la seva absència.
A Mai Més hi ha un mite que dia a dia va convertint-se més i més en una religió: la felicitat no és més que un sentiment puntual. S'assimila la felicitat al moment, al fet, a l'acte, a la tinença, ... D'aquesta forma la gran fita vital consisteix més en produir, guanyar o fins i tot comprar instants que a construir decorats que puguin assegurar un bell existir. Carpe diem, viu el moment, el gran lema del segle XXI. Hi ha un conte que reflecteix molt bé aquesta percepció, aquell del cementiri on pel que es llegeix a totes les làpides sembla que només hagin enterrat a nens: 7 anys i 3 mesos, 2 anys i 4 mesos, ... Després resulta que únicament van inscriure la suma de temps, els d'aquells moments puntuals en què l'home o la dona van ser feliços.
Pura farsa, una gran mentida més que convida a, a què? Al consumisme ... L'alegria sí que és un sentiment, però la felicitat pot ser i és un estat anímic, un estat que, encara que pugui truncar puntualment per fets tràgics, pot realment embolicar una vida.
Dit això, ha de venir la gran pregunta: I com s'accedeix a aquest estat? Els camins poden ser molt diferents, però sense excepció han de conduir a una cosa molt simple i alhora molt complicada: estar bé amb tu mateix. Aconsegueix estimar-te i podràs estimar a aquells qui t'acompanyen, i podràs estimar la vida. I. .. I seràs feliç, estaràs bé, podràs gaudir no només de les grans festes o moments, podràs delectar-te amb cada pas, amb cada rutina, amb cada tasca o fins i tot amb cada obligació.
Com sabràs que hi has arribat? És fàcil. Recordes els miralls del Temple de Goig?Sabràs que has arribat quan puguis mirar-te al mirall, fixament als ulls, i el mirall no es "trenqui", ans al contrari, es decori amb un ampli i segur somriure.
A na Teresa se li va trencar el reflex ... Abans de marxar hi tornarà i podrà per fi mirar-se, veure's, reconèixer de bon grat ...Amb els seus primers dies va estar posant el marc, amb les seves vivències a l’ Hostal de l’Amor va segellar un dilatat i transparent vidre, aquell que si mai arribeu a conèixer-la, ara o d’aquí a vint anys, veureu reflectit en els seus ulls. Reposa allà la felicitat? Per descomptat.
Durant el tercer dia na Teresa i en Raimon estaven asseguts a la sorra de la platja, al capvespre. Portaven molta estona parlant però ara romanien en silenci, gaudint d'aquesta fascinadora posta de sol que es començava a esbossar. Na Teresa mirava cap a l'horitzó però en Raimon no deixava d’observar-la. Al cap de poca estona, adonant-se que no deixava de ser l'objecte de contemplació, ella va preguntar:
- Em mires a mi? No és potser més bell allò que en el cel s’està projectant?
- El cel està preciós, però el meu cel em captiva ...
- Ximple, t’estimo - va respondre na Teresa, mentre amb els llavis disparava un petó.
- Saps? Des d'ahir, en mirar-te tinc una sensació molt rara, però màgica ... És. .. És com si els teus ulls, al mirar-me, em somriguessin.
Na Teresa es va desplaçar el just per poder abraçar en Raimon i, emocionada, li va xiuxiuejar a cau d'orella:
- Saps que aquesta sensació va ser la primera que, en veure't, a la platja, vaig sentir?I aquest va ser el motiu pel qual et vaig escollir com a guia sense dubtar.
- No ho sabia. Uf, quina bonica coincidència, oi?
- Sublim. Que percebis això en mi m'ha emocionat. És com si de sobte m'haguessis certificat que ja estic a la teva alçada.
- Sempre has estat a l'alçada. Simplement necessitaves obrir les ales per poder volar amb mi.
- T'adoro, t'adoro ... Has vist que bonica és la posta de sol?
Es podria escriure un llibre només per explicar l’excelsa estada de na Teresa i en Raimon a l’Hostal de l’Amor I seria notable, segur. Però us reservo per concloure un proper capítol la transcripció d'una conversa que va tenir lloc l'última nit. Després caldrà partir. El futur mai no pot esperar.
Estimar, dormir, menjar, jugar, parlar, callar, sentir, viure, riure ... Es pot regravar una vida en 5 dies? Segur que sí. En Raimon i na Teresa ho van fer, van nuar tan fort el lligam afectiu que seria molt difícil que mai es trenqués.
Hi ha una dita molt popular que generalment serveix per sembrar dubtes sobre el destí: "el temps dirà". No la facis servir amb ells, si us plau t'ho demano. Confia en mi i en allò que etb puc ara mateix assegurar: no és el temps qui parla, és la vida, i quan un relata episodis del passat sol poder jugar amb avantatge, ja que en fer-ho es guarda la carta de poder escriure un destí que ja es va donar. I com? Em limitaré a tornar al paràgraf anterior per autentificar una hipòtesi amb la realitat: No es va trencar ... Aquest llaç va acabar sent etern ...
