2.5. El tren de mitjanit: De com s'omplí un tren que partia vers la terra promesa...
Na Teresa va viure una setmana d'autèntica bogeria. D'una banda anava fent tots els preparatius per a un viatge que no sabia ni on es dirigia ni quant de temps havia de durar. Això, d'entrada, suposava inventar unes explicacions que havien de ser creïbles... Al final va optar per explicar mitges veritats: anava a fer un viatge de salut, cert, a un balneari del Nord situat als Pirineus on la seva amiga Pilar, la de Bilbao, estava experimentant uns tractaments de teràpia intensiva que semblava funcionaven molt bé..., fals... no calia esperar que es comuniqués amb ningú, via telefònica, durant el temps que fos fora.
D'una altra banda, la lluita de sempre: dilluns tenia clar que marxava, dimarts dubtava, dimecres, per què no havia d'anar-hi?, dijous va decidir que, no que tot era una fantasia i no hi aniria a perdre el temps... Les seves pors!
Fora com fos va arribar diumenge i na Teresa era a Madrid. Va arribar a mitja tarda i va estar passejant una estona pel Centre, però se sentia inquieta i a les 9 de la nit ja estava a Atocha. Va sopar una mica lleuger a la cafeteria mentre rellegia el diari que va comprar al matí, va fer l'última trucada a les seves filles i... Què estava a punt de fer? Es va dirigir a l'Andana 29...
Al vestíbul de l'estació hi havia un empleat de RENFE i na Teresa es va dirigir cap a ell...
-Miri, ja sé que és una mica estrany el que li diré, però... A veure, resulta que algú m'ha dit que havia de prendre un tren a mitjanit, amb un destí que...Vaja, que no recordo... em van donar com referència l'Andana 29 i... Es que, se suposa que no necessito bitllet...
L'empleat va somriure.
-Vaja quina tarda-nit m'estan donant... Encara que fins ara ningú no havia donat tantes voltes per preguntar-m'ho. Sí, ja sé, el tren de mitjanit a Goig. M'acompanya?
Uf! Na Teresa es va sentir més tranquil•la. Molt més tranquil•la! Acompanyada d'aquell home va creuar tot el vestíbul i es van dirigir cap a una de les parets laterals. Allà l'empleat va treure unes claus de la butxaca i va obrir una porta
-És que és una andana privada, sap? -li va dir- Miri, segueixi el passadís i quan arribi al fons giri a la dreta. Llavors veurà unes escales, les baixa fins a baix i trobarà l'Andana 29.
-Molt agraïda - es va acomiadar na Teresa.
Va fer tal i com li van indicar i efectivament, era allà. Mentre baixava les escales es va adonar que hi havia arribat molta gent ja. A alguns els coneixia, però a la majoria no... I hi havia persones que, segur, no eren al Congrés... Com s'havien assabentat de l'existència d'aquest tren? Na Teresa va veure homes i dones de races i cultures molt diferents, de totes les edats,… Era més que evident: la necessitat d'anar rere els somnis no era patrimoni de cap etiqueta.
Allà hi havia na Pilar! Quina alegria! Durant la setmana van parlar per telèfon diverses vegades i na Teresa no tenia gens clar si la seva amiga al final es decidiria o no...
-Com està la meva flor de tarongina?- la va saludar Pilar.
-Camina ja, que més que una flor semblo un flam. Fes-me una abraçada!
Es van abraçar fortament durant una llarg instant... Si, això he escrit, un llarg instant...
-Estàs tremolant, vida- va xiuxiuejar na Pilar
-Doncs a mi em sembla que ets tu qui tremoles- va respondre rient na Teresa.
-Doncs... Serà que tremolem totes dues! Ja, ja,ja... Ens asseiem en aquest banc? Et guardava el lloc, per si venies...
Assegudes ben juntetes i agafades de la mà van estar molta estona sense dir res. Hi havia tantes coses que temien preguntar! Potser els feia por obtenir una resposta que les fes girar cua?
Eren encara dos quarts d'onze i l'andana s'estava omplint cada vegada més i més.
-Doncs sembla que existeix l'Andana 29. Jo no ho tenia gens clar... -va deixar anar na Teresa.
-Ni jo... Et dic un secret? Venia pensant que si tot plegat no seria una broma de mal gust, doncs, millor...
-Estàs espantada, veritat? Jo estic cagadeta...
-És que... Es una aventura... La gran aventura... Quelcom que vaig somiar tota la vida i... No sé si estic preparada, no sé si seré prou valenta, no sé si seré prou digna, no ho sé...
A na Pilar li estaven saltant les llàgrimes. Na Teresa va tornar a abraçar-la i, acariciant-li la cara, parlà molt tendrament...
-És normal, vida... Si hi penses bé, les qui han vingut de veritat són dues dones adultes arrossegades, cada una, per la seva nena interior... I ara mateix, què som? Dues nenes que desitgen de cor veure renéixer aquestes dones que perceben desconegudes, llunyanes, estranyes, aquestes dones que es van apartar tant i tant dels seus anhels infantils i juvenils...
-Sí, ja ho sé... Però em fa tanta por el que pugui trobar. Encara que no sigui feliç, encara que en veritat sóc molt infeliç,… Tinc una vida muntada en la qual he invertit tant esforç, i tant de temps...
-Però, estimada, no som aquí perquè anem a desmuntar vides. Em sembla que en Pablo ho va dir ben clar, m'ho he repetit tantes vegades: ser qui desitgem ser, estar on anhelem estar i anar en la direcció que ens marca de veritat el nostre Jo intern... Anar rere els somnis més...!
-I què faré amb en Jon?
-El teu marit? Potser el que hauries d'haver fet fa anys? Si us plau, Pilar, ara no em surtis amb aquestes... Quant temps fa que ja esteu separats? Vides disperses, no va ser així com m'ho vas definir?
-Però això és una forma de viure consensuada. Tenim una casa bonica, boníssims ingressos per ambdós costats...
-D'acord!, perfecte... Si això et fa feliç...
-No siguis dolenta, saps que no suporto aquesta situació...
-¿I? Llavors, com pots usar-la d'escut perquè la brisa que esperes no acariciï el teu cabell?
Alguna cosa passava a l'andana. La gent s'aixecava i es dirigia cap a les escales... Na Teresa es va alçar per a mirar...
-Ha arribat en Pablo! Ens hi apropem?
-Anem-hi! I és clar que sí!
No va ser fàcil, ja que començaren a moure's amb retard, però na Teresa era molt tossuda quan volia alguna cosa i així, quan en Pablo va començar a parlar, ella i na Pilar estaven a primera fila...
-Amics estimats... Estimades amigues... Ja,ja, ja... És broma... Sigueu tots i totes benvinguts i benvingudes a l'Andana 29.
Queden vint minuts perquè marxi el tren i us vull explicar, abans, algunes coses.
Potser esteu preocupats ja que veieu que hi ha molta, molta gent... Potser massa? De cap manera: el tren arribarà amb tants vagons com sigui necessari. Ni més ni menys.
Sé perfectament que molts dels presents encara teniu dubtes. Pot ser que fins i tot tots els tingueu. L'experiència em va ensenyar que alguns i algunes de vosaltres no pujareu avui al tren... No us preocupeu si aquesta és la vostra opció: hi haurà més oportunitats... A la vida sempre n'hi ha.
També us he de dir que alguns dels qui ara viatjareu, tornareu en el mateix tren... Això no dependrà de mi, però sí de vosaltres: per romandre a Goig és necessari trobar el teu Guia. Aquell o aquella que no el trobi probablement és perquè encara no estigui a punt per a l'estada allà i haurà de posposar les seves pretensions per a futurs viatges.
Aquest no serà un viatge de plaer, encara que us asseguro que gaudireu... no serà un viatge turístic, encara que aprendreu com mai abans no ho havíeu fet... Aquest no serà un viatge aventurer, encara que molt probablement viureu una de les més grans aventures somiades i per somiar... Aquest no serà un viatge romàntic, encara que us anuncio que alguns i algunes trobareu l'amor de la vostra vida... Aquest no serà un viatge..., per a res. Aquest serà EL VIATGE. El viatge probablement més important de la vostra vida...
De què dependrà aquesta probabilitat? De cadascun, de cadascuna... Obriu les vostres ànimes, els vostres cors, els vostres pensaments... No us amagueu... Deixeu-vos portar per la vida a Goig, sense expectatives, sense por de res, sense suposicions o teoria prèvies...
Va escriure Flaubert que els |somnis són la sirena de l'ànima. Ella us canta, us crida. Aneu, seguiu-la i no retorneu fins a trobar-la. Recordeu sempre que una ànima rica es nodreix sempre de la voluntat, no del desig. I camineu, camineu, salteu, voleu...
Sembleu ocellets espantats... Venceu la por, sortiu de la gàbia, allibereu-vos de l'esclavitud d'aquestes realitats que us van encadenar, feu niu en els somnis i crieu en llibertat les vostres vides.
Molts porteu arrossegant des de sempre la sensació que aquesta vida que us va tocar viure és com un llarg embaràs... si, veritat? Us heu estat gestant a vosaltres mateixos. Ha arribat l'hora de parir, ha arribat l'hora de néixer. No deixeu que us espantin les contraccions, és pur pànic. Dilateu amb fermesa i amplitud la vostra fe en vosaltres mateixos, deixeu que flueixi per les vostres venes sang de color promesa, la que fa tant us vàreu fer, i travesseu la boca del futur. El destí, el vostre destí dependrà ja de vosaltres. Agafeu les regnes i domeu-lo al vostre gust, al vostre lliure albir...
La vida es nodreix del temps. Voleu estimar-la de veritat? Pujar a aquest tren, el tren de l'esperança, de la terra promesa. Deixeu de malgastar el temps, toca ja alimentar-lo amb la vostra vertadera essència. Feu-ho i la vostra vida us somriurà per sempre.
…
Pablo va callar durant uns instants. A l'andana no se sentia una ànima. Na Teresa es va girar i observà la gent, després va mirar en Pablo... Realment hi havia algú entre els presents que no l'estigués veient com ella el veia? Semblava un Profeta...
-Bé. Acabo. Recordeu molt bé això que ara us diré. Tot l'Univers perceptible és un viver de sensacions al qual la nostra ment qualifica, classifica i dóna un valor de forma relativa. Realitzareu un viatge molt especial. No us fixeu, no us ancoreu en les distàncies apreciades, ni en els temps de trajecte percebuts... No importen. Afueu els sentits i manteniu la ment molt desperta, però no per treure conclusions, per sentir i per aprendre. Us dirigiu a la Terra dels Somnis, a la Terra de Mai Potser, ja que és prou sabut per tots que en la sembra de cada anhel i en el seu efectiu cultiu no assegurem l'Èxit, però sí en canvi mimem un Potser que resulta molt més temptador que aquest Mai al qual van voler acostumar-nos...
Us desitjo, de cor, que sigueu molt feliços... Estic convençut que ho intentareu i estic convençut que Potser ho aconseguireu... Bon viatge...
Ningú no va aplaudir. No feia falta. A més, mentre escoltaven en Pablo el tren ja havia arribat . Estaven tan abstrets que ni se'n van adonar. Era allà, a les vies, amb les portes obertes.
NaTeresa i na Pilar es van dirigir a una entrada. Anaven agafades de la mà. En pujar al tren , na Teresa va notar una estrebada. Na Pilar es mantenia a l'andana. Estava plorant... Na Teresa no va voler fer altra cosa que acomiadar-se...
-Vida meva... No pots, veritat?
Na Pilar va negar amb el cap. No podia parlar. Na Teresa es va deixar anar de la seva mà i va acabar d'entrar. Se sentia molt trista, per la seva amiga, però ella sí que emprendria aquest viatge...
- T'estimo, molt. Et veuré molt aviat.
I les portes es van tancar i el tren va emprendre la marxa.
