3.2.14. A la Biblioteca de Goig: De com cal tenir cura, també, de la higiene mental individual i col•lectiva de qualsevol societat...

Na Teresa i en Raimon van aprofitar fins a l'últim moment la seva estada a l’Hostal de l’Amor. Abans de marxar van gravar els seus noms i la data de la seva arribada a aquest paradís en una gran roca. En fer-ho na Teresa va quedar impressionada: feia molts anys que aquest lloc havia estat inaugurat i s’hi podien trobar inscripcions de feia més de mig segle.

Van arribar ja sopats i molt tard a casa. En Raimon, normal, s'anava a instal•lar amb na Teresa mentre durés el seu viatge. Estaven molt cansats, esgotats, i aquella nit van dormir d'una tirada.

Quan na Teresa es va despertar es va trobar amb una llaminadura a la boca, imagina’t, i l'esmorzar al llit. En Raimon es va estirar al costat d'ella i van començar amb un cafè amb llet ben calentet ...

- Gràcies, vida. Avui sí que em portaràs a la Biblioteca?

- És clar, ja toca ...

- I si em poso una mica melancòlica no m’hauries de traslladar urgentment a l’Hostal?

- Que llesta que ets! Doncs no!

- Bé, tu t'ho perds, hi, hi, hi ...

- Mira que et menjo ...

En Raimon es va abalançar sobre na Teresa i, bé, em fa fins vergonya tornar a explicar-ho. Diguem que van estar jugant una estona ... Després, ja amb l'esmorzar de nou, es va reprendre la conversa ...

- Per què és tan important aquesta visita a la Biblioteca de Goig? -Va preguntar na Teresa.

En Raimon restà un instant pensatiu abans de respondre:

- Perquè allà no només es troba la memòria de Goig, es troben també la seva essència i la seva consciència.

- Ui, poca cosa, no?

- Començo a explicar-t’ho, ja que la prèvia ha de ser avui llarga. M’escoltes, estimada?

- Atentament - va respondre na Teresa mentre untava una torrada amb melmelada.

- René Descartes, ja al segle XVII ens va parlar d'un cogito, lloc de la raó, oposat a l'univers de la desraó. Goethe, en el segle XVIII, en el seu poema A la lluna utilitzava un terme alemany per primera vegada, unberwusst, com un dipòsit d'imatges mentals, una font de passions fora del control de la consciència. Schopenhauer, ja al segle XIX, ressaltava un cantó nocturn de l'ànima humana, un rostre tenebrós de la psique enterrat en les profunditats de l'ésser. És clar que el primer que va tractar d'estudiar a fons l'inconscient va ser Freud, també en el segle XIX. Resumint molt per a ell l'inconscient és tot un sistema psíquic amb continguts i mecanismes propis, regit per lleis i amb una estructura energètica privada i particular.

- El Psicoanàlisi.

- Sí .. Per què va ser per a Darwin tan difícil que la seva Teoria de l'Evolució de les espècies fora acceptada? Amb ella demostrava ni més ni menys que la consciència pot emergir dels nivells inconscients de la vida en resposta a les circumstàncies materials i no a través de la mediació d'un Déu. El poder de l'Inconscient, oi? Després, ja al segle XX Jung es va atrevir a separar el que seria l’ inconscient personal del col•lectiu, situant en el segon el niu dels arquetips. Per aquells temps Watson estudiava els estímuls de l'entorn o les condicions que mouen la conducta dels organismes o éssers. Per fer-ho tenia en compte, és clar, les teories de Pavlov i el seu reflex condicionat. I és clar, va néixer la Psicologia Conductista: La nostra conducta és sempre operant i ve altament marcada com a conseqüència del viscut anteriorment i, per descomptat, pel context on es desenvolupa.

- El ratolí i el seu formatge ...

- Veig que n’estàs assabentada. M'interessa que et fixis també en les bases del que, a principis del segle XX, es va anomenar Psicologia de la Gestalt. El seu lema va ser "el tot és més que la suma de les parts" i basaven el funcionament de la ment en la configuració dels elements que arriben a ella per la percepció, a través dels sentits, o mitjançant el pensament o la intel•ligència, amb l'ús de la memòria. Així, la suma de les "entrades", pot acostar-nos però mai portar totalment a comprendre el funcionament mental.

- La veritat em sona el nom però si m’ho arribes a preguntar no ho hagués sabut ... I ara està de moda la Psicologia Cognitiva, oi?

- Sí, i mereix ser citada, és clar, però tampoc amb ella anem a allunyar-nos d'allò que intento argumentar-te: el que ens permet a les persones elaborar plans o perseguir metes concretes és el coneixement previ relatiu a allò que ens mou. L'experiència ens confereix unes expectatives de les conseqüències dels nostres actes i no podem separar la nostra conducta d'aquesta realitat. La cognició és un trampolí cap a l'acció ...Quina frase, oi? T’avorreixes, vida?

- No, ni molt menys. Encara que ara no sé si em portaràs a la Biblioteca o a un Psicòleg. Tan malament estic?

- Ximpleta, ja acabo i ho entendràs ... I per fer-ho et plantejaré unes quantes consideracions molt actuals i importants: amb els avenços de la ciència cada vegada més són els neurocientífics els qui van marcant les pautes en l'estudi de la conducta humana. Kandel, neurocientífic i Premi Nobel de Medicina, va disposar que la psicologia que s'adequava a la ciència era la psicologia cognitiva, i amb això va establir el terme Neurociència Cognitiva. Els experts en aquesta ciència han vist com la investigació clínica els portava a reconsiderar l'inconscient. Per entendre els seus plantejaments procurarem veure el tema des de tres angles ...

- He de posar-me cap per avall o faig la vertical?

- Escolta, amb tu és impossible parlar seriosament!

- Però si t'estic seguint, babau, però ja ho saps ...

- Ho sé, i m'encanta ... Bé, al gra: Primera visió: Els experts en informàtica establiren que la consciència és un procés que maneja una quantitat molt limitada d'informació, d'1 a 16 bits per segon, segons el Premi Nobel Gerald Edelman. En canvi, per a ells, és clar, la majoria de processos mentals es donen en nivells aliens a la consciència i suposen l'ús i gaudi d'una quantitat incalculable de bits per segon.

- Vaja, que no som totalment amos de nosaltres mateixos, vas per aquí?

- Sí i no. Deixa'm seguir. En segon lloc hauríem d'observar la importància de l'inconscient i la forma en què arriba al conscient. El que passa en l'inconscient passa al conscient en forma de pensaments, sensacions, emocions, actes motors i de paraula. Entenent això podríem dir que l'inconscient ve a ser l'ànima motora del conscient. I en tercer lloc caldria valorar-ho des d'un punt de vista clínic. Ara com ara la teoria de Edelman del nucli dinàmic sembla ser la que obté més consens. Uf, procuraré explicar-t'ho de manera senzilla: imagina’t una estructura, un eix envoltat de neurones especialitzades i que lliga alguna regions de l'escorça cerebral amb estructures profundes. En aquest eix es produeixen contínuament diferents connexions funcionals de diferents grups neuronals ... És complicat, oi? D'alguna manera tornem al mateix: un conscient servint-se sense parar de l'inconscient per a funcionar.

- I ens pensem que tenim un total domini del nostre conscient quan en realitat ve gairebé absolutament condicionat per l'inconscient.

- Per aquí vaig. D'un inconscient que ens és molt propi però alhora molt estrany. Tu creus que en algun moment de la nostra vida podem seleccionar totalment allò que es grava a l'inconscient?

- Sembla complicat, però ... Hi ha un però?

- Sí, n'hi ha un, encara que relatiu, n'hi ha. Recordes del concepte que t’he exposat abans, del "trampolí de l'acció"?

- Sí, és molt il•lustratiu.

- Doncs imagina’t que ets a dalt d'aquest trampolí i estàs a punt de saltar a una piscina on es banya alguna cosa important en la teva vida: l'amor, l'amistat, la maternitat, ... Però resulta que la teva experiència anterior en aquesta aigua va ser negativa. I no només la teva experiència, els missatges molt diversos que volent o sense voler-ho es van gravar en el teu inconscient. Realment faràs el salt? Et mullaràs? Nedaràs?

- Ui, em fas tremolar ... D'aquí el meu vertigen, el meu mareig de l'altre dia? Per això vas decidir portar-me a l’Hostal?

- Evidentment, l'única forma de vèncer aquest pànic inconscient era fer-te veure que aquesta piscina podia omplir-se ... Havíem de regravar la teva experiència perquè entenguessis que l'amor és una cosa real, que existeix i que tu podies ser un perfecte emissor i receptor.

- I al descobrir-ho, al sentir-ho, vida, em va sorgir de molt endins un plor preciós, recordes?

- El plor de l'alegria. Aquí el comparem amb el plor d'un nadó acabat de néixer quan rep el primer alè d'aire, de vida, en aquest món.

- Que bonica comparació. I és veritat, renaixia amb tu en l'amor ... T'estimo tant!

- I jo a tu, estimada. Ara fixa't, et vaig a posar un exemple claríssim d'alguna cosa que està succeint a Mai Més. Fixem-nos en una dona maltractada pel seu marit, dominada, colpejada, fins i tot violada ... Fixem-nos també en aquest monstre, tu saps que la majoria d'ells van viure a la infància una cosa semblant al que produeixen. Van gravar un esquema de conducta i el reprodueixen. Escolta, t'ho dic com a argument, mai com a excusa.

- Però és cert, i una cosa semblant passa amb els pederastes, oi?

- Cert, i aquesta és una de les pitjors aberracions que es poden donar en l'espècie humana. Però tornem a aquesta dona, una dona terroritzada no només pel que pateix, també per les amenaces del seu agressor que procura assegurar el seu poder. I també, mai entendré com no se n’adonen ... Saps el que vaig a dir, oi?

- Em sembla que sí. Aquesta dona llegeix la premsa, veu i escolta les notícies: assassinats, desfiguració de rostres amb àcid, més assassinats, ... Cremada viva, apunyalada, ... Uf, com ha d’intentar sortir del seu infern?

- És clar, tot l'empeny cap enrere: si mous un dit, MORIRÀS!

- Aquells que pretenem eradicar el mal acabem tirant sal a la ferida. I aquests missatges també arriben a l'home ...

- Segur: "Si una dona et deixa, ja saps ..." Doncs, has vist, has llegit o escoltat mai una notícia del tipus: "Dona maltractada abandona el seu marit i ell va voluntàriament al psiquiatre per iniciar la seva curació"?

- Més aviat no ... Que estúpida arriba a ser la humanitat de vegades ...

- I ho és en molts més camps dels que pot semblar en principi. Per posar un altre exemple: els proporcionem als joves jocs virtuals per a experimentar amb extrema violència i risc, els oferim herois cinematogràfics agressius i transgressors de qualsevol norma, ... I després els diem: "A portar-se bé". Com creixerà una nena a la qual se li ha estat venent des de petita que si vol tenir el seu príncep blau ha d'estar primeta i intentar assemblar-se a una nina o una model estereotipada? Com pot reaccionar un adolescent al qual estan bombardejant per tot arreu amb que la seva "virilitat" dependrà del gruix i la llargada del seu penis? Com? Com? Em passaria el dia sencer parlant-te de casos on es contamina sistemàticament l'inconscient individual i col•lectiu.

- El col•lectiu? Sona molt fort, no?

- La memòria popular, la seva consciència o, potser més ben dit, el seu inconscient inscriu amb força allà un missatge i ho portaràs a la guerra, al terrorisme suïcida, si cal, a la rendició passiva, a l'acceptació de les injustícies més extremes, a. .. La història està plena d'exemples ...

- I al final, què som? Titelles?

- Tampoc podem generalitzar ni posar els models extrems com usuals, però ... És una mica dur però és un símil que es podria aplicar per explicar molts passatges de la humanitat. Ortega i Gasset va dir: "Jo sóc jo i la meva circumstància". Jo crec que si pogués tornar a expressar-ho diria: "Jo sóc les meves circumstàncies i jo". Encara que aquest pronom hauria de diversificar-se ja que "les meves" circumstàncies sona a alguna cosa establerta per un mateix i, la veritat ...” Cogito ergo sum, "Penso, per tant existeixo", paraules de Descartes. Però, realment, si ho apliquem a l'actualitat, sempre resideix en aquest existir una propietat individual o col lectiva? ¿És aquest pensar una mica desenvolupat i assumit per un mateix o més aviat massa vegades és una cosa imposada? I, sigui com sigui, de què em serveix existir si el que realment jo desitjo és viure?

- Però, no sembla d'entrada tan fàcil ... Manipular la consciència d'un poble.

- És que no és així. El que has de valorar és si es pot manipular allò que mou la consciència, és a dir l'inconscient. Dóna-li a un poble una bona vida després de la mort i resarà, dóna-li odi i s'armarà per a la guerra, dóna-li por i el mantindràs immòbil, dóna-li desig i sortirà a comprar, dóna-li, dóna-li i dóna-li ...

- I dóna-li una educació programada i mantindràs les estructures socials i polítiques, no?

- És clar. Fixa't, Walter Scott va escriure: "Tots els homes que han demostrat valer alguna cosa han estat els principals artífexs de la seva educació". Per què aquesta cita? És més que evident que..., recordes el llibre de Joan Salvador Gavina?

- És clar. Va marcar la meva adolescència. De Richard Bach.

- Doncs el faré servir aquí ... Per què aquesta cita? Doncs resulta evident amb el hem dit que perquè una gavina pugui volar lliurement ha de poder separar-se de la manada.

- Doncs si no el ramat no deixarà de conduir-la ...

- Així és. I, per què cito a Walter Scott? Ell va ser un dels grans exponents del Romanticisme del segle XVIII a Anglaterra. Aquest moviment va començar a adquirir força a Catalunya durant la dècada de 1830. Clara Espelta, la fundadora de Goig, en va ser una apassionada seguidora. Has d’entendre que el Romanticisme era alguna cosa més que un corrent literari, era una nova forma d'entendre l'home, la vida, el món, ...Amb el moviment romàntic s'intenta promoure el naixement d'un nou home, capaç de plantejar la seva existència i la del món des d'una nova visió més emocional i subjectiva, és a dir pròpia. Quan durant la segona meitat del segle XIX el Romanticisme va començar a decaure a Espanya Clara va començar a preparar-se. Va plantejar el seu projecte en els cercles romàntics i va ajuntar una comunitat de seguidors realment àmplia. I comprà la vall de Goig, la terra de Mai Més, i es van instal•lar aquí.

- Que romàntic! Estava casada, na Clara? Va tenir fills?

- Amb un empresari català del ram tèxtil, Miquel Albesa. Ell ho va deixar tot per seguir-la. I sí, van tenir tres fills, dos nens i una nena.

- I, què va passar?

- Els primers goigencs es van instal•lar aquí durant la primavera de l'any 1858. I aquí segueixen ... Sabies que hi ha grans genis que van triomfar a Mai Més en molts i diversos camps que van néixer o van viure un temps aquí a Goig?

- No m'estranya gens. Ments lliures i obertes ...

- Bé, continuo amb els meus arguments. Recordes el que parlem abans de la visita a l'escola?

- El conte del nen anomenat Univers?

- Sí, na Clara va tenir molt clar des d'un principi que cada persona porta dins seu un univers únic i irrepetible. Ja no només en la infantesa, tota la vida, som i hem de ser lliures de seguir aquells camins que per la nostra forma de ser ens convinguin millor. Formem part del món, de la naturalesa i de l'entorn social, però la nostra funcionalitat ha d'anar encaminada més a poder oferir que a absorbir. I compte, que he dit "més", de manera que no excloc aquesta absorció d'allò que l'exterior ens pot oferir. I torno enrere una altra vegada: he dit "oferir", mai embotir.

- I com saps que s’ha ofert no serà pres com a referència obligada?

- Perquè l'oferiment ha de ser ampli i divers, ha de ser un camp on sembrar i un magatzem ple de llavors i eines per al cultiu. Em segueixes?

- És clar, un magatzem sense "grans ofertes" d'articles a vendre, on cadascú triï segons el camp que vulgui sembrar.

- I per descomptat on procurarem no hi hagi prestatges amb plantes verinoses, amb paràsits i altres elements que puguin entorpir o danyar el cultiu.

- Però aquestes plantes i bestioles poden aparèixer de forma silvestre.

- Inevitable, però no podem dir: camina doncs, com que existeix el míldiu de la patata, un dels pitjors paràsits, a tothom que es porti un sac de llavors li regalem els ous ...

- Ji, ji, ji ... És tan clar que resulta còmic.

- És que ... Miri, senyora, amb cada ambientador li regalem un saquet amb caquetes de gat ... I si s’emporta aquest xampú condicionador pot endur-se unes pinces per arrencar-se els cabells ...

- Com ets!

- Sona malament, oi?

- Home!

- Na Clara Espelta tenia molt clar que perquè una societat pugui construir-se en harmonia cal donar llibertat als seus integrants perquè cuinin "la seva vida" en els diferents "plats" que dissenyaran el "menú" de "la seva existència", però va advocar des d'un principi en què s’havia de procurar que tant la nevera com el rebost col•lectiu oferís al mateix temps una àmplia diversitat i qualitat contrastada. Si et fixes la comparació dóna peu a una pregunta: A la nevera de casa teva guardes aliments caducats?

- No, és clar.

- Guardes potser bolets verinosos?

- Per què hauria de fer-ho? Ningú amb dos dits de front ...

- Evident, tu ho has dit: "ningú". Encara que ho fem millor o pitjor tots intentem alimentar-nos de manera sana. Et puc fer una altra pregunta?

- A veure ...

- Les canonades de casa teva desemboquen a les clavegueres o vénen d'elles?

- Em prens el pèl?

- No, simplement volia saber-ho per si algun dia em vull dutxar a casa teva ...

- Ets un ... Ets un mal educat impertinent i. ..

- Eh! Que parlo de broma ...

- Ho sé ... Però ...

- Però, "ve la colla de la pessigolla"?

- No per favor, no ...

- D'acord, més tard ... Em sembla que fa molt que saps a on vaig ...

- Segueixes uns camins tan lògics que és difícil no endevinar a on porten.

- Perquè a la fi tot resulta molt senzill. Saps realment per què t’he fet tota aquesta introducció teòrica?

- No

- Més per tu que no per mi. En veritat n’hi hagués hagut prou deu o dotze frases per explicar-te el que avui trobaràs a la Biblioteca. T'has adonat que en general els éssers humans intentem seguir una lògica en el com cuidem el nostre cos? Podríem dir fins i tot que institucionalment es creen formes de control sobre aquests temes ...

- És que si no ...

- Però, i què passa amb la higiene mental?

- Vida, ja sé a on vas, però és impossible ...

- Per a mi és impossible córrer 100 metres en 10 segons, després no arrenco? No és millor predre’s aquest temps i veure a on puc aconseguir arribar? Si són 40, o 50, o 60 metres els que puc córrer, no estaré més a prop de la meta? Saps? Aquesta és una de les grans equivocacions de Mai Més: davant la Utopia inabastable no donem un sol pas ... No entenem que als grans somnis s'hi arriba anant darrere de l'impossible.

- Tens raó: només mentre camines un camí aconsegueixes construir ...

- Un camí, un altre, ... El camí de la vida ... No creus que comptant amb un paisatge tan harmònic possible serà més fàcil caminar i, amb això, arribar?

- I, què se suposa que configura aquest paisatge?

- Tot allò que veus, escoltes, olores, toques, ..., el que sents, el que aprens, el que ...

- El magatzem, doncs, el rebost que comentàvem ...

- És clar.

- I realment és possible administrar els estocs?

- Mai totalment, però sí parcialment.

- Estem arribant a la conclusió, oi?

- Que llesta que ets! Aquí anem ... na Clara Espelta va comprendre des d'un principi aquesta necessitat de procurar tenir cura al màxim del paisatge, l'entorn, les fonts d'alimentació. Per això li va donar una importància fonamental a l'educació, com ja saps, i a configurar un rol per a les biblioteques que va molt més enllà de l’usual.

- I va programar prestatges amb molt bells regals, com són l’oferir viandes al caminant, ja veus que me'n recordo del primer dia, com la Dehesa de l'Amor, com ...

- Com tantes i tantes coses. Si poguessis quedar-te a viure aquí et sorprendrien tots els recursos i costums bellíssims que s'han anat integrant en les nostres vides.

- La llei interior de l'abundància institucionalitzada a un nivell social.

- Més o menys ... Però tornem a les biblioteques, sí? Na Clara va centralitzar des dels inicis allà una bella tasca: no desistir en la lluita per alguna cosa que hauria de ser una de les grans utopies de la humanitat: la higiene "paisatgística".

- Pretén ser així com un gran filtre?

- Sí i no. Ho seria si amb això es seleccionés d'entre el ja existent allò que pot ser nutritiu per al gran rebost. I sí, es fa però únicament en el que es considera més radical, allò que entenem pot ser molt verinós per l'inconscient col•lectiu o individual. Quan entris a la Biblioteca et sorprendràs: és immensa. Hi tenim milers i milers de llibres, cds d'àudio, dvds ... Realment si intentes indagar què és el que no hi ha trigaries dies a endevinar que és, ja que d’allò que normalment aniries a buscar no hi falta res.

- Per exemple?

- Tu podries llegir sobre l'existència d'Adolf Hitler en els llibres d'història, però no hi trobaràs ni un sol dels textos o discursos que va escriure o pronunciar ... Tampoc hi trobaràs pel•lícules que exaltin obertament el racisme, la violència, ...

- Llavors apliqueu una, encara que limitada, censura. A Mai Més els grups pro llibertat d'expressió se us menjarien.

- És que allà mai van aprendre a diferenciar la llibertat del llibertinatge. Tu dóna-li llibertat de pastura a un toro brau i als dos dies el tindràs envestint a la gent al carrer principal del teu poble. I no vegis, ara amb Internet no és que hagin obert un prat, han inaugurat el Sant Fermí de la informació. On dimonis s'ha vist que es pugui treure un producte al mercat esperant a veure els efectes que produeix perquè l'aprovin o no? A Internet tu penges un vídeo en el qual s'exalti la tortura als animals i fins que algú no ho denunciï no ho bloquejaran ... I mentrestant poden haver-lo vist centenars de milers de persones.

- Realment és increïble ... Inacceptable.

- Veig que em comprens. Una societat que no aplica el més mínim filtre a la informació està desprotegint la higiene mental dels seus membres.

- D'acord. I llavors, les biblioteques vindrien a ser, a part dels centres d'emmagatzematge del saber, uns centres sanitaris on es protegeix això, la higiene mental.

- Uf, no anem tan lluny ... En aquest camp és un recurs més, al costat de la família, l'escola, els amics, ... Aquí, ja ho saps, es cuida molt que ningú se senti sol. Realment la funció més important de les biblioteques és la promoció, que no el control.

- La promoció?

- De idees, recursos individuals i socials, ... Ja n’hem parlat d'això, oi? Els Hostals ... Però hi ha més: a na Clara li apassionaven tant l'art pictòric com la literatura i sempre va creure que si per separat podien entusiasmar la sensibilitat de la gent junts podien filtrar-se en ella. En veritat tot va començar com una necessitat de comunicar seva: la seva ànima d'artista i la seva generosa ment necessitaven crear més enllà d'allò, organitzar una nova nació, que sense proposar-s'ho estava fent. Ella era una fervent admiradora del Renaixement de la pintura italiana del segle XVI, amb Leonardo da Vinci i Miquel Àngel i Rafael com genials mestres, i ja sabem que ho era també del Romanticisme literari. En la dècada de 1870 na Clara va començar una col•lecció que no va abandonar fins la seva mort, el 1913. Aquesta col•lecció la trobaràs a la Biblioteca amb el nom que ella va decidir posar-li: "Contes des de l'alba". Fixa't que, encara que molts d'ells poden ser llegits i compresos per un nen, na Clara va escriure i il•lustrar aquestes narracions pensant en el món adult. Tots ells porten un segell característic: estan ambientats en el Renaixement.

- N’hi ha molts?

- Ni més ni menys que cinquanta-u.

- Uf, em serà impossible llegir-los tots avui. Quina pena!

- No et preocupis, ja sabràs escollir. Però, espera, que encara em queda alguna cosa per explicar: el fill gran de na Clara, en Jordi Albesa, a finals del segle XIX, va iniciar una altra col•lecció que encara avui segueix completant. Ell va heretar de la seva mare la seva capacitat artística plàstica i era un apassionat seguidor de l’ impressionisme pictòric que just llavors, encara amb el Romanticisme literari deixant empremtes, s'estava desplegant. Així, va decidir començar a il•lustrar textos ja escrits, poemes, narracions, fragments, donant sempre un format tancat, fos més o menys llarg, a cada obra. Va néixer llavors la Col•lecció "Impressions", col•lecció que compta avui amb centenars d'exemplars i que també podràs descobrir a la biblioteca.

- Ui, i només em donareu un dia per estar a la biblioteca?

- No, estimada, et donarem dos dies. Demà a la nit dormirem ja al Pas de Mai Potser, doncs demà passat surt el tren amb el qual marxarem.

- Tu també?

- Sí, torno amb els meus fills i aquesta vegada ja per quedar-me. Què, anem a fer la visita a la Biblioteca?

- És clar.

- Abans et comentaré una última cosa: quan fullegis els llibres de les dues col•leccions que t'he presentat tingues en compte una cosa molt característica: tots porten implícits un o més missatges, missatges que mai volen convèncer de res, simplement pretenen convidar a la reflexió.

- Així, les dues col•leccions formen part del gran Rebost d'aliments per l'ànima de Goig ...

- No podries haver escollit una forma més bella per a descriure-les.

Na Teresa i en Raimon es van vestir i van marxar cap a la Biblioteca de Goig. Allà, a l'entrada,es van acomiadar. Na Teresa podria dinar allà mateix i en Raimon l’aniria a recollir al capvespre.

Dos dies foren suficients a la dona per endur-se’n una idea molt clara de tot allò que en Raimon li havia explicat. Van servir també per corroborar una cosa que, estant on estava , era molt lògic: la gent de Goig tenia un caràcter molt obert i era extremadament amable. A la biblioteca na Teresa no només va poder llegir, va poder, a més a més conèixer diferents persones, homes i dones de diferents edats, i mantenir-hi converses realment constructives.