2.3. NOSCE TE IPSUM “L'auto-coneixement i les estratègies relacionals”: De com una ànima prepara els seu viatge cap a la llibertat...
El Saló Reina Victòria estava ple de gom a gom. Homes i dones de tota Espanya potser fins i tot de fora, professionals de tots els rams, estudiants, jubilats... Mai no és tard pel saber... Aviat? Això sí, a voltes el coneixement arriba massa d'hora i no saps processar-lo. Però, bé, no diuen que “el saber no ocupa lloc”?
Montse Sayol, la promotora del Congrés i amiga, és clar, de na Teresa, era al fons de la sala rodejada per tres senyors i tres senyores que devien ser els ponents. Amb el micròfon a la mà intentà parlar...
- Estimats amics i amigues. Silenci si us plau... Bon dia. Em presento: sóc Montse... A la meva esquerre us presento a... dreta... Gómez... a les deu... sopar de gala... demà... clausura... sala d'actes... benvinguts.
Quina malícia! Però que mal educada que era la gent... Entre que el micròfon no anava alhora i que gairebé ningú no callava, na Teresa no s'havia assabentat de res.
En aquests casos només es podia fer una cosa: seguir el corrent... La gent de davant anava caminant cap... Doncs en marxa... Cap? Cap? La Sala d'Actes, és clar...
...
Sovint no cal gastar tinta per narrar allò que, pel fil argumental, resultarà intranscendent, Escrivint detalls banals podria allargar l'espera, omplir pàgines i més pàgines: les diferents ponències, els intermedis, les xerrades superficials de l'hora del dinar... Podria explicar el goig que feia na Teresa al sopar de gala, de com no va voler sumar-se a la posterior assistència a la discoteca, de com li va costar i costar poder adormir-se aquella nit, de... Però si ho fes estaria trampejant la veritat, donaria una impressió falsejada doncs en tot allò que he llistat, na Teresa no hi va ser... I doncs? On era? Ficada, molt ficada en si mateixa... Repetint-se una vegada i una altra aquells arguments que semblaven, alhora, clavar-la al terra de les realitats i invitar-la a volar els seus somnis...
Na Teresa feia tan sols sis mesos que s'havia divorciat del seu marit. No hi havia sortida, no va poder ser, ambdós ho van entendre així... Portaven massa temps separats. La vida, a voltes, gasta aquesta mena de bromes: ens uneix per a portar-nos, després, per camins de maduresa totalment divergents. I un dia et pares i busques l'altre i està tan lluny, tan lluny de tu... La vida? Potser el destí, potser nosaltres...
Na Teresa portava tant de temps cansada de viure la vida dels altres. Una vegada va llegir, en un tractat de psicologia, un perfil que descrivia molt bé la seva forma de relacionar-se: “ intentar assentar la teva pròpia felicitat en aconseguir que els altres siguin feliços...” I no era just això el que havia fet o pretès fer tota la seva vida? Amb el pretext d'aconseguir que els altres se sentissin bé, ¿quantes vegades no acabava accedint als seus reclams tot i saber que eren contraris al que a ella, de veritat, li convenia, interessava o simplement abellia? Ja no es tractava, moltes vegades, de coses importants, a voltes simples capricis aliens s'asseien damunt els seus somnis o els seus anhels i els aixafaven...
Mentre va anar creient que aquesta era la seva forma especial de viure i relacionar-se tot era relativament suportable. Però dins la Teresa es va anar produint un buit cada vegada més gran, Intentà omplir-lo amb hobbies i ocupacions, amb sortides i trobades especials amb les amigues, amb lectures romàntiques que suplissin amb el llegit el no tingut... Però res d'això no servia, doncs la Teresa no deixava de ser una mera projecció dels altres i no allò que realment desitjava ser.
Amb el pas dels anys s'instaurà en el seu interior una amargor, una tristesa difícil de processar. Va comprendre que darrere d'aquest desig de Donar, sempre existia la necessitat de rebre... que els seu amor envers els altres no era tan altruista com ella mateixa havia desitjat... Tant parlar d'Amor Incondicional, tant parlar d'entrega vers el proïsme... Na Teresa, poc a poc, es va anar fent conscient que, rere tanta entrega, tan sols existia la seva necessitat d'omplir la seva pròpia soledat, rere tan devessall d'energia, de disponibilitat, només existia la seva necessitat de ser acceptada, de sentir-se útil, un aplaudiment, un copet a l'espatlla o potser una abraçada..., anava comprenent que el seu “modus vivendi” no era més que una excusa covarda per a no lluitar contra aquesta inseguretat que des de menuda arrossegava, contra aquest buit interior i la necessitat de ser estimada i compresa. Gairebé tot el que feia, ho feia per agradar. I segur que ho aconseguia moltes vegades, no en totes. Però, i ella? S'agradava ella mateixa? Realment sabia estimar-se?
Una altra excusa pueril que amb els anys entengué, que emprava per a justificar la seva manca de coratge, era un “refús als conflictes” que enaltia la rendició al podi en cada cursa d'interessos. Na Teresa sabia d'on venia aquest argument: la seva por al crit, a la discussió forta i a qualsevol situació que fes olor simplement de violència, tot això la convidava al sacrifici constant dels seus propis somnis i anhels en front la rendició de cedir a les persistents necessitats de la resta del món, excloent-s'hi com si ella no hi pertanyés.
L'altra ja era rotunda: “ Jo no puc fer mal a la gent qui estimo”... Amb aquesta s'immobilitzava qualsevol sentiment que impliqués trencament o canvis importants.
Amb tot això al damunt, com s'havia de sentir na Teresa? Era No Res, era Ningú, era la seva pròpia negació. I és clar: explotà... Un dia, per una bestiesa, explotà... Sempre al vostre servei! I jo? No compto per a res?... Tampoc és que fos una exageració, doncs la Teresa es frenà aviat, però aquell dia va cridar com mai no ho havia fet. Aquell mateix dia na Teresa entengué que havia de canviar i començà l'etapa dels “processos”.
Així, doncs, li digué al seu marit que volia separar-se, decidí cuidar-se i escoltar-se tant com pogués, que poc a poc aprendria a dir “NO”, que... Així... Així va estar la Teresa no recorda quan de temps fins que es creuà amb la seva amiga Meritxell...
Feia pocs dies que havien coincidit en una reunió d'amigues i na Teresa s'havia esplaiat molt parlant de com li anaven les coses, de com se sentia, de... Aquell dia es van trobar pel carrer i decidiren anar a prendre un cafè. Na Meritxell era d'aquella mena de persones que en la senzillesa busquen el benestar. Del seu grup d'amigues era potser la més franca de totes... Amb la tassa als llavis la mirà fixament i li digué:
- Com va la senyora processos?
- Què vols dir?- respongué na Teresa.
- Mira, no t'enfadis però fas pena... Portes anys lamentant-te del mateix. Actua d'una vegada, coi, o accepta les coses tal i com són i deixa de queixar-te...- llavors va canviar la veu i amb un to de falset deixà anar - “Estic en procés de separació, estic en procés d'auto-coneixement, estic en procés de...” i recuperant la veu normal seguí – Si vols separar-te, vés demà a veure un advocat, si vols conèixer-te , la qual cosa em sembla una solemne bestiesa, doncs ja et coneixes de sobres, ves darrere els teus somnis... Si vols intentar ser feliç, SIGUES TU MATEIXA... Ah, i un no aprèn a dir “NO”... Dius “no” i s'ha acabat... Mira que n'és de fàcil...
Encara ara, na Teresa, no tenia clar si havia d'haver-li donat una cleca a la seva amiga o una abraçada... Però es quedà muda... Això sí, el matí següent va anar a veure un advocat. Als tres mesos, amb un procés de per mig en el qual es pactà un mutu acord, estava divorciada.
El divorci fou un pas important per a intentar recuperar la seva vida, però no definitiu... A part de suposar una fita important en la victòria sobre moltes pors, aquest pas suposà que, per primera vegada a la seva vida, na Teresa tingués la sensació de ser absolutament mestressa del seu futur.
A partir d'aquell punt na Teresa va passar una temporada, que encara durava, molt ficada en si mateixa. Molta gent li preguntava si estava trista, si tenia una depressió, si... Res més lluny. Començava a sentir-se viva, però encara molt incompleta. La seva sensació era que s'estava gestant quelcom important dintre seu, molt endins... Potser s'estava gestant ella mateixa? Esdevindria una nova Teresa o simplement la recuperaria? Sí, recuperaria... Aquella nena alegre i innocent, aquella noia plena de somnis i valenta... Na Teresa tenia la sensació que la seva evolució seria més un retrocés que una construcció...
No, les seves pors no van desaparèixer, però internament sentia que podia arribar a emprar-les més com a força que empeny que no pas com a fre. En això estava.
...
Amb aquest sensacional viatge que na Teresa intuïa s'estava organitzant en el seu interior, com podia estar molt atenta al que pogués dir-li el conferenciant de torn? Havia escoltat tantes vegades, pres apunts, comprat llibres... Ara tocava escoltar el seu interior. Estava preparada, sentia que l'hora de començar a caminar s'apropava... I havia de fer l'equipatge, escollir allò que realment desitjava emportar-se i fer la bugada, banyar-se, i deixar la pell sedosa per a aquella carícia que el futur havia de dur-li, perfumar el seu cor per a rebre amb honors aquest Amor que segur que un dia arribaria, netejar d'una vegada els seus dubtes, les seves pors...
I així passà gairebé tot el cap de setmana. El problema el tindria, na Teresa, quan a la seva empresa li demanessin conclusions del Congrés. Però ja s'espavilaria... Potser li demanaria a na Pilar que li expliqués... Potser... Ara quedava tan sols la ponència de Clausura, aquella que d'entrada li havia semblat la més interessant... A veure...
