3.2.15. El Pas de Mai Potser: De com la voluntat de viure pot conduir algú a la llar definitiva...

Al capvespre del penúltim dia en Raimon va recollir a na Teresa a la porta de la Biblioteca. Portava una bossa de viatge.

- Amb la meva maleta a sobre. Hi he posat també un parell de coses teves i alguna cosa perquè passis la nit.

- Uf, l'última nit ...

- Millor li dónes la volta: serà la primera de la resta de nostra vida.

- Que bé que sona: la nostra vida. On anem? ¿Al Pas de Mai Potser, vas dir? I això, què és?

- Un Parador que es troba al costat de l'Estació. El tren surt de bon matí i a tots els que l’agafem ens ofereixen estada.

- I vaig a trobar-me amb la gent que va passar amb mi la prova dels Guies?

- Amb alguns, només amb aquells que no han decidit quedar-se a viure aquí.

Van caminar una llarga estona pel camí que vorejava el riu, en direcció al mar. Anaven agafats de la mà i durant una bona estona van romandre callats. Quan dues persones volen compartir un silenci pot ser tan bonic com acompanyar-se amb la paraula. Si a més aquesta complicitat es dóna en plena natura, llavors l'experiència pot resultar sublim, ja que quan calles s’aguditzen tots els teus sentits i la sensibilitat es deixa anar i balanceja la seva curiosa cabellera abans de res. Fins que, ja a punt d'arribar, na Teresa va decidir parlar, únicament el respir d'un petó i una sospirat abraçada van detenir aquest meravellós estat de misticisme sensorial.

- En què penses, vida?

- En res ... i en molt. He passat aquí tant de temps, i. ..

- Et fa pena marxar?

- Sí i no. Sí perquè la vida aquí és meravellosa i perquè deixo molts amics i. .. I no perquè tinc unes ganes boges de retrobar-me amb els meus fills, perquè estic convençut que allà la vida seguirà sent meravellosa i perquè no marxo sol, m'acompanya una dona estupenda que m'estima i a la qual estimo.

- Realment, què és el que penses trobaràs més a faltar?

- Ui, no ho sé. Potser aquesta proximitat, aquesta simbiosi tan encantadora amb la natura que aquí pots desenvolupar. Potser aquesta senzillesa de tot i en tot que aquí sorgeix de manera natural i que allà el més segur hauré de programar. Potser ... No ho sé, la veritat no ho tinc clar. I tu? Què és el que més t’ha sorprès de la teva estada a Goig?

- Uf, tantes i tantes coses ... La nostra història, les nostres vivències, el principi, però després ... Uf, una altra vegada: l'amabilitat de la gent, la senzillesa que comentaves, la forma d'encarar l'educació, de respectar la mort, ... El dia del mirall, renoi, quina entranyable experiència. El meu bany al riu, ..., tantes coses!

- I de tu? Què em diries de tu?

- Subratllaria el grandíssim canvi, la sorprenent metamorfosi ... Mai vaig pensar que podria ...

- El què?

- Conjugar al mateix temps la realitat i els somnis, sentir-me tan nena sent tan dona, veure el futur com una apassionant llar on viure plenament, ... És tan increïble tot! I , et dec tant!

- A mi? T'ho deus a tu, estimada, jo m'he limitat a acompanyar-te i he estat un entusiasta espectador de la teva força, de les teves ganes, de la teva preciosa forma de renéixer.

Havien arribat al Pas de Mai Potser. En Raimon va deixar l'equipatge a terra i, abans d'entrar, es van fondre en una abraçada. "Es van fondre", quin bell adjectiu per a tan sublim acte! I. Per què no creure-ho? És que no es fon el metall amb les brases del foc? Resulta inversemblant creure que amb la calidesa d'una encaixada de cossos poden fondre's i fusionar-se dos cors?

Van sopar en un ampli menjador compartint taula amb tots els hostes del Pas. Va ser un sopar realment amè, amb safates abundants de menjar i amb copioses i sucoses converses que van mantenir un to alegre i que van allargar la sobretaula potser massa. L'endemà havien de matinar ...

- Bona nit a tots. Nosaltres ens retirem- en Raimon va ser el primer a aixecar-se i concloure la vetllada.

Aquella nit van fer l'amor d'una manera, encara que inusual, molt especial. Una tendresa extraordinària es va apoderar dels temps i, sense previ acord, tots dos alentien els seus moviments i parades com si volguessin gravar-los en la memòria. El petó precedia a cada filera de carícies i amb elles es postulava de nou. Les mirades s'eternitzaven el seu comiat i amb cada entrada a l'avantcambra del plaer tornaven enrere per recuperar alguna nota d'un preludi no acabat. El xiuxiueig va adquirir la forma d'un "t'estimo" repetit sense complexos, la remor rebotava a ritme de batec i un ressò de paraules ensucrades de sensual i emotiu afecte sonava en estèreo sense parar. N’hi ha molts que volen posar-se medalles per haver aconseguit nombrosos orgasmes en un acte sexual de dues o tres hores. Pobres ingenus: no hi ha més mèrit a emprar el mateix temps fent l'amor per obtenir un sol orgasme? Però bé, és senzill, encara que pocs ho entenguin: quan la meta és bella, diví pot ser el camí.

Eren les tres de la matinada i na Teresa i en Raimon romanien abraçats, pell amb pell, mirant-se fixament sense rendir-se a l'enfocament. Estranyament, o no, l'extrema conciliació que sol acompanyar el buidatge del desig no els havia portat a agafar el son. Per diverses vegades un o altre havien intentat començar a parlar sense poder: la resposta d'un dit índex als llavis reemplaçat per un petó tallava cada vegada la pretesa frase. Finalment, el joc va acabar quan tots dos van coincidir a l'uníson en un "vida t’ ..." Van riure amb ganes d'aquesta normal telepatia i en fer-ho van trencar la veda de la paraula. En Raimon va prendre la tanda el primer:

- ¿Saps, estimada? Pensava en una cosa molt bonica, almenys a mi m'ho sembla.

- I, Què és?

- La nostra història d'amor s'ha desenvolupat en un estat tan pur que sorprèn.

- No t’entenc.

- Tu i jo i la natura, res més. No hi va haver ni necessitat ni possibilitat de sumar altres elements que solen intervenir, adquirint més o menys importància, però en general solen estar-hi presents: m'arreglo per a tu, un sopar romàntic en un bon restaurant, ens comprarem un regal, et presento la meva família , etc. Jo em vaig enamorar de tu i tu de mi, sense decoracions ni valoracions estètiques o dineràries o. ..

- Realment és així. Molt atípic, oi? I preciós, inoblidable ... Si escrivíssim un llibre del nostre romanç podria erigir-se en llegenda ...

- Qui sap si no l’hem escrit ja ...

- Sí, és clar, l’escrivies mentre jo dormia ...

- Dormir, tu? Què és això?

- No te’n riguis ... Crec que, encara que poc, potser, des de petita no dormia tan a gust com aquí, amb tu bressolant els meus somnis. Escolta, se m'acut una cosa: Es pot venir a Goig amb els fills de visita?

- No, de cap manera. Si podries, després de la teva visita i si realment t'has guanyat el privilegi d'un nom en Goig, demanar venir a viure aquí amb les teves filles. Però hauries d'estar-hi com a mínim un any. Perquè algú vingui de visita "guiada" ha d'haver complert els divuit anys.

- Un nom a Goig ... Ni me’n recordava! Quin serà el meu? M’he guanyat aquest privilegi, Raimon Cor Brau?

- Tu què creus? És clar que sí! T’he enregistrat mentre estaves a la Biblioteca ...

- I?

- Teresa .... Teresa Tendra Passió.

- Vaja!

- No t'agrada? Què esperaves?

- Alguna cosa com "Teresa Guapa Intel•ligent Simpàtica ..." No, és broma. M'encanta. Però, la gent no relacionarà el de Passió amb ...? Quina vergonya, no podré sortir al carrer que no em persegueixin els homes ...

- Camina que no ... Com et passes! Encara que si fos a Mai Més ... Allà massa gent confon la passió amb el sexe. I allà està, és clar, però no entenen que aquesta és una qualitat global que pot i ha de cobrar vida en tot: aprenent, treballant, sent pare o mare, estimant, etc. Res ve a ser igual si li falta aquest ingredient. Quan vaig pensar en el teu nom goigenc aquest terme va ser el primer que em va venir al cap i no vaig dubtar a acceptar-ho. Passió és força, és empenta, és alegria, és imaginació, és voluntat. és ...És, crec, un immens privilegi per a tu i així ho vaig entendre.

- Tens raó, em sento molt afalagada. I el de "Tendra"?

- La veritat vaig dubtar entre "Alegre" i "Tendre", però vaig optar per la segona perquè la primera crec que ja ve molt implícita en el teu segon "cognom" i perquè amb ella retrata aquesta meravellosa nena, innocent, juganera, dolça i llaminera de tot , Que viu tan feliçment en tu.

Hi ha vegades en les quals la millor resposta habita en un somriure, altres en un silenci complagut, altres pot ser que en un petó, ... Després de respondre com cal, na Teresa va reprendre el diàleg:

- I ara què?

- Ara i sempre aquest interrogant vindrà amb la vida. Però tu i jo sabem que aquesta vida no ha de ser la que esperem sinó la que volem. I no esperarem a que allò que tan delicadament sembrem creixi sol, oi? L’ abonarem, el regarem, el cuidarem i poc a poc ho anirem trasplantant fins que pugui créixer en un únic jardí.

- Com m'agrada la teva forma d'explicar les coses! Tens ànima de poeta, Raimon, ho saps?

- No, si mai escrivís alguna cosa seria un modest autor. Però és veritat que m'apassiona jugar amb les imatges i les paraules ... M’has entès, sí?

- És clar, tant tu com jo tenim unes prioritats anomenades "fills o filles".

- I amb ells compartirem aquest camí que ens anirà acostant.

- Et veuré aviat?

- Ens escriurem, parlarem per telèfon, ... Jo viatjaré al teu costat i després tu al meu. Caps de setmana, ponts, vacances, ... Veure'm? De tant en tant. Tenir-me? Ja per sempre.

- Em fa por tornar a despertar sola. No ho sé ...

- Ja m’ho explicaràs, però jo tinc la sensació que ja mai més encararàs un sol instant sentint-te sola. Saps? És la persona estimada qui camina al teu costat, però ho fa prescindint de temps i distàncies, ja que en realitat qui t'acompanya és l'amor.

- Ho has tornat a fer. Amb cada paraula que t'escolto m'enamoro una mica més de tu. Puc demanar-te un favor?

- Digues, cor.

- Falta poc per l’alba i... Ja sé que estàs cansat però... m’agradaria sentir l’arribada del nou dia amb tu dins.

- Cansat? Qui digui que fer l'amor esgota és que s'ha dedicat a una altra cosa ...

En la meva ànima d'escriptor s’hi barregen ara mateix dos impulsos que em plantegen un seriós dilema. D'una banda la meva pretensió de ser formal, d'adequar el text a les pautes convencionals, m’engarrota la mà i frena allò que anava a escriure: "Massa reiteratiu, una altra vegada no ...", em dic. Però la lògica apunta a això, i en la meva pretensió d'acostar als personatges i deixar-me portar per la història no hi ha una altra opció: na Teresa i en Raimon van aprofitar fins a l'últim minut de la seva estada a Goig per ...Per a què seria?

Després d'un curt prolegomen de preparació de la travessa, ja amb el pal aixecat i les veles de la passió esteses na Teresa va agafar el timó i, estenent la seva marinada pell sobre la coberta del seu estimat, va onejar una gran carícia fins ancorar la més bella àncora al més bell fons. La brisa de dos alens i les onades de dos cors enamorats traspassaren fins compartir un càlid flux d'emocions que salivava de sentiments i sensacions per arreu, en un petó que va agafar l'instant i el va vestir de record intemporal. En un oceà sense més pretensió que gaudir de la seva immensitat i amb un vent callat per la necessitat de perdurar el vaivé de la nau va apaivagar el seu moviment tant com va ser necessari, tant com va portar l'espera d'aquesta última alba a Goig ...

Doncs això, és a dir, van fer l'amor. Després, ja amb el sol en dansa, es van dutxar, vestir i van baixar a esmorzar. A les 08:00 sortia el tren i allà, dalt, hi anaven en Raimon i na Teresa. Era aquest un viatge de tornada a la Terra de Mai Més? Per descomptat que no. No són les fronteres realment les que acaben assenyalant la nostra ciutadania,l'anomenada mare pàtria. Per a qui aprèn a viure des de dins i cap a dins no hi ha altra bandera que la que oneja el sentiment i tant na Teresa com en Raimon l'havien ja deixada adherida, segellada a la Terra de Mai Potser. Així, visquessin on visquessin allà podrien fixar la seva llar, però el seu cor s'havia fet amb un meravellós passaport que ja mai abandonarien, ambdós eren i serien ja sempre més ciutadans de la Nació de Goig.