3.2.6. Un passeig per la vida: De com na Teresa banyà els seus pensaments en aigua pura i cristallina.
En sortir del Temple Teresa no va trobar en Raimon esperant-la. D'entrada es va estranyar però, pensant-ho bé, després del que havia viscut necessitava estar sola i va agrair l'absència ...
El camí de tornada a casa era curt, però na Teresa no tenia encara ganes de tornar. Necessitava passejar una estona i la proximitat del riu oferia una perspectiva realment atractiva.
Començava a fosquejar però no feia gens de fred. Mentre caminava na Teresa es va adonar que aquesta brisa que semblava sentir fregant-li la cara no era tal: avançant, la seva pell irrompia contra l'aire i aquest s'apartava en una molt suau i tendra carícia ... Va tancar els ulls i va caminar uns metres ... La sensació era com si estigués nedant a l'aire ...
Després es va aturar. La seva sensibilitat estava ... Com expressar-ho? Assajant? Intentant experimentar noves sensacions? No, més aviat semblava com si volgués retornar a la senzillesa ...
Na Teresa va tornar a tancar els ulls: desitjava sentir, olorar, escoltar ... Volia ... Què era allò que realment desitjava? Redescobrir, re ... sentir ... Potser recuperar? Potser renéixer?
Era com si tot en el seu entorn fos nou, com si passegés per primera vegada, com ... No, llavors se’n va adonar: en realitat el que era estrany i nou no arribava de fora, sorgia de dins: era la seva forma de percebre, de sentir, de viure el que és simple ...
Per què li semblava que una cosa que havia fet tantes vegades era com si fos la seva primera vegada en molts anys? Què havia passat en la seva conversa amb na Mariona que hagués despertat d’una manera tan meravellosa la seva sensibilitat?
Teresa va aixecar la vista i va mirar al cel. Una lluna gairebé plena lluïa el seu resplendor envoltada d'una infinitat d'estrelles que espurnejaven el record de la seva existència, o no, en la distància infinita fins a una mirada sorpresa ... Quant feia que no contemplava un cel tan poblat? Un comboi de nuvolets va traslladar el seu vol en direcció a la lluna fins atrapar-la. En el seu pas per davant na Teresa va descobrir com la llum obria una finestra en el blanc per guanyar transparència i poder seguir oferint ... Sempre era així? Sempre va ser així? Com és que mai abans s'hi havia fixat?
Ficada en les seves meditacions el va veure passar: un estel fugaç va creuar el cel marcant un traç bell que sempre ... Na Teresa va somriure ... Uf, que sempre havia activat en ella un desig ... Però aquesta vegada, aquesta vegada va passar sense més ... sense més que el gaudi de la visió d'una migració estel•lar divina ... L'automatisme no es va donar, no hi va haver desig ... Com ...? I doncs? Què estava passant?
Necessitava pensar, però no d'una forma usual, necessitava, com ho expressaria?, pensar-se ... Ui, sonava malament? De cap manera! Sonava molt atractiu ... Na Teresa va sortir del camí i va entrar a ..., semblava una petita platja ... Déu meu!, de sorra blanca ... Quines coses! Ja estirada a la sorra, amb el cos ajagut de costat i amb una mà tancada, a la seva galta, aguantant el cap, va mirar fixament al riu. L’ arenal s'havia format al davant d'una petita entrada que les aigües formaven allà, a la terra, com un pati extern al llit del riu, al cabal circulant. La pau d'aquestes aigües oblidades era bonica, sí, però alhora trista. S'havien convertit en un cultiu de vida tranquil, verdejada i rica en la quietud, però na Teresa estava convençuda que, de poder tenir-ne l’opció, gota a gota tornarien a aquesta gran aventura que havien deixat enrere. Tornarien, tornaria, ... tornava? Això era: tornava!
L'aigua del riu baixava lenta però sense treva. En la seva marxa trobava esculls puntuals que vorejava o absorbia sense aturar-se. Escumejant dibuixos en relleu marcaven allà on els girs imprevistos d'aigües les conduïen al xoc, probablement a la trobada. Aquí i allà apareixien senyals de vida o moviment submergits en forma d'ones concèntriques que s'eixamplaven fins a desaparèixer. De tant en tant un salt gairebé sempre on ningú mira, d'un peix buscant provisions.
Va ser precisament la caiguda xipollejada d'un rebot afamat el que va fer que na Teresa parés l'orella. Com una cançó de bressol delicada el so de les aigües transportant-se murmurava calma, sospirava pau. Aquesta música extremadament apaivagadora es feia acompanyar a la terra amb esporàdics murmuris d'ocells tranuitadors , UHU, UHU, amb rítmics compassos espontanis d'algun grill enamorat, cric, cric, cric, cric, amb ... Increïblement la tonada brollava del seu interior ... Teresa va tancar de nou els ulls i va intentar escoltar: la seva respiració, era calmosa i alhora desbordava excitació, el seu cor, ... Realment podia escoltar? No, però sabia, intuïa com sonava: en el seu bombeig hi anava una mica més que sang ... Quin pensament tan curiós! On pretenia guiar-la? El seu cos i la seva ment havien estat durant tant de temps coguionistes del transcórrer de la seva vida ... Li costava recordar un acte no premeditat, un pas no necessitat, un ... Quantes vegades s’havia sorprès a si mateixa fent alguna cosa inusitada?
Na Teresa va girar el cap a un costat i altre intentant escodrinyar causa i efecte, d'on i cap a on ... Una mica més amunt el paisatge fluvial visible s'emmarcava en un salt d'aigua que el relleu regalava a les aigües per oferir renovada força. Curiosament en la caiguda, el riu havia eixamplat els seus marges per crear un preciós descans, un petit llac, una piscina natural que limitava a dalt amb la seva particular font i avall amb un estrenyiment que agrupava cabals per potenciar la seva renovada carrera ... Era un lapsus en el camí , un parèntesi al mateix temps bonic i necessari en la vida fluvial, un "d'on vinc" molt incomplet però alhora molt generós ... I en l'altra direcció? Cap a on anava? Tampoc cap allà es mostrava més que un tros en el camí: a uns 50 metres es produïa un gir, una curvatura a la dreta que semblava entrar a la boca d'una considerable arbreda per perdre's entre troncs i fulles. Es podia intuir ... No, es podia saber el final mariner del viatge, però ni el mateix riu coneixia tot allò que podia trobar en la seva travessia.
Na Teresa va recordar com n’és de variable la naturalesa ... imprevisiblement meravellosa ... La història del riu es reescrivia a cada instant, res era ni podia mai ser igual. A cada pam de recorregut, fins i tot en cada gota de fluid es dibuixava una aventura interminable i sempre única. Una pluja feble o torrencial, el canviant pas d'un vent o ventet, un tronc caigut, un còdol rebotant llançat per un nen, una simple fulla ... L'efecte papallona, quin concepte tan apassionant!
En un somriure na Teresa va amagar tot allò que, sense saber encara com ni per què, s'estava revelant en les seves cabòries. Després va girar de nou la seva mirada cap a l'estany que s'obria al davant seu: quietud, lleugerament alterable però comparativament amb tot allò que acabava de contemplar la primera paraula que li va venir al cap era aquesta ... Quietud, més, contradictòriament, inquietud ... Quina xocant percepció! En aquest bàlsam de vida apaivagada no respirava pau ... Na Teresa percebia angoixa. Allà on tot era més previsible, on l’aigua semblava reposar, on... Na Teresa es va estremir, em el seu pensament es va introduir una idea que la va fer tremolar de cap a peus: en aquelles aigües estancades gairebé tot habitava dintre de l’establert, era com un acomodat i alhora conformista ecosistema on diferents organismes desenvolupaven un paper limitat al mateix temps a les possibilitats i les exigències pautats pel medi, la meitat de les vegades, i pels éssers considerats o establerts com més poderosos, en altres i tantes ocasions.
Na Teresa es va posar les mans al cap. Déu meu, allà estava la seva vida ... La seva vida i la de tants ... Al riu, a l'estany ... Tornava! Per fi ho comprenia! La vida era com un riu. En una font d'energia neix la nostra existència i amb el flux del créixer desenvolupem la nostra infància entre el lliure i excitant curs i les preses que el món adult ens vol mostrar. En la nostra infantesa vam provar la vida en el seu màxim esplendor però la majoria de les persones vam acabar rendint-nos a les pautes convencionals, a aquells costumistes i imposats manaments que es forgen a les cultures, als grups i subgrups, a les societats “civilitzades”.
- "Em van civilitzar"-va pensar na Teresa-"Des de petita em van conduir cap a l'establert, cap a la" quietud "convencional. Els meus rebels impulsos d'adolescent no van servir de res, les meves ànsies somiadores de joventut sucumbiren davant l'ímpetu social ... I vaig acabar, no podia ser d’una altra manera, en una llacuna predefinida i regentada per altres, protegida del riu i la seu salvatge transcórrer, preservada de l'irracional vida... "
Sentia a la vegada ràbia, impotència i alegria ... Quants anys invertits ... Inversions en alienes faiçons , inversions d'objectius i horitzons ... Es sentia molt inquieta i va decidir aixecar-se. Es va treure les sabates i, acostant-se a la bassa que fregava la platja, va introduir un peu a la aigua tranquil•la ... Un calfred va recórrer el seu cos ... El bany semblava càlid i per descomptat improvís de sorpreses, però ... No! Ja n'hi ha prou! Na Teresa vorejant la bassa del Mai Més es va dirigir al riu ...
Mai? Tal vegada, potser, possiblement ... Però no ho sabria si no tornava, si no es retrobava amb el seu llit natural. En ell s’hi onejaven les seves il•lusions, en ell onejaven els seus somnis, en ell germinaven els jocs, l'aventura, l'atractiu del desconegut ... En ell ...
Teresa va entrar a l'aigua i, vorejant la riba, va anar pujant fins arribar al salt d'aigua. Allà es va despullar del tot i nua, tal com va arribar a la vida, va tornar-hi.
...
L'aigua estava gelada però a na Teresa no li va importar gens ni mica . Ans al contrari, amb el fred va sentir com si la seva pell es despertés d'una llarga letargia, va sentir com si el seu cor tornés a bombejar la seva pèrdua de fe en el destí, la seva extraviada fe en si mateixa... Se sentia rejovenida, se sentia més dona que mai, se sentia ... Uf!, per fi, més nena que sempre ...
Mai arribaria a saber el temps que va transcórrer fins que es va decidir a abandonar el bany. Però mai oblidaria el que hi va viure i va sentir.
En tornar a casa es va trobar el sopar sobre la taula. Al costat, en Raimon, hi havia deixat una nota ... S'hi podia llegir ...
"EL RIU DE LA VIDA"
Benvinguda a Mai Potser
Un petó
Raimon
Després de llegir-ho, na Teresa no va reaccionar pas amb la raó, simplement va tornar a somriure ...
