2.4. Pablo Malue. Doctor en Esperances. De com d'un apoteòsic incendi en pot néixer un brollador...
El diumenge al matí na Teresa es va tornar a despertar molt d'hora. Al llevar-se se sentí estranya, diferent... Encara que li costà cosa de no dir... havia dormit tan bé! Se sentia descansada, com nova... Era una sensació... Uf, molt nova. Havia tingut un somni molt bonic, però no el podia recordar.
A les deu tenien la darrera ponència. Després un pica-pica de comiat i cap a l'estació!
Se sentia animada i, no en sabia el per què, des que va llegir el programa, aquesta darrera conferència li havia cridat l'atenció. Arribaria d'hora, es situaria a les primeres fileres i intentaria estar molt atenta.
...
El Dr. en Pedagogia Pablo Malue era un home molt avesat en impartir conferències i obrir i tancar congressos. Tot i així havia estat dos anys de retir, d'excedència voluntària. Amb aquesta conferència segellava la seva reincorporació al Circuit...
- Bon dia. El meu nom és Pablo Malue, sóc peruà i Catedràtic de Pedagogia Relacional a la Universitat Nacional de Lima. Com deuen haver llegit en el meu currículum vitae, sóc també autor de diversos assaigs i tinc una ja llarga experiència en el camp de les ponències en congressos i simpòsiums internacionals. Després d'un llarg temps en stand by, em disposo ara i aquí a reincorporar-me a aquest món amb una ponència que crec els pot interessar: “A fronte praecipìtium a tergo lupi”... Benvinguts, doncs, a la meva humil xerrada...
Els aplaudiments retrunyiren, a la sala, d'una manera aclaparadora. Na Teresa va somriure: “realment aplaudien perquè els semblava interessant o perquè era la darrera xerrada?”
“A fronte praecipítium a tergo lupi”... Hauran de perdonar-me ja que vaig posar aquesta frase en llatí creient que em venia molt bé pel que els volia comunicar i a la vegada, doncs, entenia que harmonitzava totalment amb el lema principal del Congrés “Nosce te ipsum”. Però no la vaig traduir, i ho vaig fer expressament... I doncs? Què significa? Quelcom molt senzill i que de ben segur per a molts dels qui són aquí molt familiar: “En front un precipici i amb els llops al darrere” Comprenen el doble sentit? Segur que sí...Els sona aquesta imatge, aquesta sensació, oi?
Als inicis del S. XXI la Terra s'ha vist immersa en una crisi d'identitat de molt difícil solució. Un sisme dels principis morals ha sotraguejat la humanitat i l'ha sotmesa al més terrible esclavatge, aquell que s'encadena a l'egocentrisme exagerat de tots i cadascun dels individus. El narcisisme s'està apoderant del món i l'està partint en milions de trossos. En cada bocí la voluntat d'un ésser, les seves ambicions, els seus prejudicis, la seva... El materialisme s'està convertint en amo i senyor dels somnis i els sentiments, fa temps, van amagant-se rere la defensa dels capriciosos anhels dels plaers mundans.
Amb aquestes perspectives les societats es trencaren i els únics col•lectius que generen unió són aquells que prometen beneficis individuals. El goig del moment s'ha convertit en la primera i la última ambició i a la terra pastura un lema poderós però perillosament buit de futur: Carpe Diem, viu el moment, viu i consumeix: vivències, béns, persones?
Les famílies es trenquen, una rere l'altra. Les parelles que sobreviuen intactes són cada vegada menys: les que no acaben separant-se, acaben compartint casa però no vida... I amb un panorama tan fosc, els maltractaments i la violència domèstica són el pa de cada dia en tantes llars... I, és clar, cada vegada hi ha més orfes, sinó d'afecte, si d'identitat i de sosteniment. Tants fills creixen, així, amb models contaminats que vulguem o no reproduiran...
Mai a la Història es construí el benestar en temps de conflictes i confrontacions. En un Estat de Dret podria triomfar el bé comú. Què dimonis triomfarà en un Estat de Consum? Potser el Poder? Va, qui sinó? El fort, el ric, el poderós... Qui aixafa més fort salta més lluny!
En una Terra on dominen els interessos puntuals, locals o inclús individuals, en un món on el passat es fica a la rentadora i el futur al congelador, què pot passar amb el que és aliè, amb el que es percep llunyà? Què succeeix amb tot allò que sembla que no és útil? S'obvia... Que allà encara existeix l'esclavatge? Allà? Ah! Que allà s'estan executant milers de persones en una neteja ètnica disfressada de guerra civil? Allà? Ah! Que cada dia es moren de gana milers de nens i...? On? On? Allí....Ah!
En aquest ordre de coses, qui es preocuparà realment i efectivament de la natura? El pagès, és clar... Algú més? Molta gent, segur... Perdonin-me... Però si la pregunta va dirigida únicament als qui tenen el poder de decidir... Aaaah! Aleshores?.... Ningú... I? Ja ho saben: Contaminació, espècies en extinció, canvis climàtics,... un caos....
I és clar... Solidaritat? Amb l'estómac, per no dir més òrgans... Convivència? Segur, i de la bona, amb tots aquells qui serveixin... Confiança? La que les mentides deuen exigir... Amistat? Alguna cosa a oferir? Amor? Au va!...
Semblaran arguments exagerats i segurament i precisament més per a aquells qui s'identifiquen amb aquesta dinàmica i són i s'hi senten partícips. Però no per aquells qui lluiten amb totes les seves ànsies per a extreure's del corrent. Per a ells la realitat és tant ofegadora que els immobilitza. Com somniar en un món on si no vas amb els ulls ben oberts et roben, fins i tot, la roba interior? ¿Com es pot intentar construir una llar en una terra en la qual les cases són simples excuses per a gastar en més i més estris superficials comprats en un gran magatzem de moda? Com viure quan la vida t'empeny tan sols a sobreviure?
“A fronte praecipitium a tergo lupi”... No és això el que senten?
A les escoles, instituts, universitats... Fins i tot a l'Educació s'estan perdent els papers: s'ha passat de procurar educar per a la visa, en totes les seves facetes, a instruir exclusivament per a ser competitius. L'èxit educatiu ja no es mesura per l'empenta adquirida, la voluntat de superació i les capacitats desenvolupades per afrontar nous reptes. Fa molt de temps que els polítics, amb la connivència de tots els estaments educatius, escartegen taules de continguts... Continguts culturals, intel•lectuals, idiomàtics, tecnològics... Ningú s'està preguntant quelcom molt lògic: de què serveix un contingut si no has preparat el continent per a fer-lo rentable?
Pobres criatures... Pobres nens i nenes... I el mal encara seria menor si les famílies haguessin comprès que els seus fills necessiten de moltes coses que no tenen res a veure amb la preparació acadèmica.... A molts els treuen de l'escola per a tancar-los en centres alternatius: informàtica, més idiomes, arts marcials... Després a casa i a fer els deures.... Visca la infància! Però, és clar, els pares podran presumir a la feina, amb els amics: “Doncs la meva filla de sis anys ha començat a estudiar xinès”; “Doncs al meu fillet, que només té un any, li ensenyes 10 cartes amb fotos de músics i li preguntes quin és Mozart, i ho endevina”; “Doncs...”
La jovenesa, diví tresor... L'adolescència, plena a vessar d'impaciència... Els sectors més joves de la població, aquells qui se suposa han de construir... un món millor?, fa molt van renegar de la tradicional rebel•lia. Passen molt d'anar contra cap sistema... A viure que són dos dies... Per passar, passen de tot, fins d'emprar paraules o frases amb sentit per escriure's: “k iu Joan tas mlt guai” I semblava que amb dos anys ja sabien parlar...
Sí, no riguin... Saben? Quan venia amb el taxi de l'aeroport a l'hotel, sonava una cançó per ràdio...Era... d'una altra galàxia... Estranyat li he preguntat al taxista què significava allò... “Res, un rap d'aquests que escolta el jovent d'avui” M'ha explicat que els qui el cantaven era un grup molt conegut. Es fan dir “Violadores del verso”. Ahir vespre, vaig entrat al Google i els vaig buscar, vaig cercar les seves lletres... Vaig estar-hi només cinc minuts, no pas més... No ho hauria aguantat. Però sí que vaig fer una cosa: vaig escollir a l'atzar i vaig copiar un fragment d'una cançó. Els la llegiré...
Descansa en paz, yo te incinero.
Tus restos al water o a un cenicero.
Salta a la hoguera y pide un deseo
y luego cuéntame que ropa llevo,
un chándal o un vaquero, lo más cómodo es ir en cueros.
Te invito a un crucero por mi mar muerto.
Allí se flota y ensayo lo de ser un cadáver en el puerto.
Lágrimas de lava resbalan por esta nariz de Cirano.
El fuego es mi hermano y protege a este santo.
Te follo y saltan chispas al lado del butano.
Yo juego con fuego y no me meo y en ti me cago.
A la sala hi havia un silenci sepulcral. Na Teresa escoltava, amb els ulls molt oberts. Aquest Pablo la tenia fascinada...
-On hem arribat? On ens han portat? Déu meu, estem perduts... Estem perduts?
Percebo molta atenció a la sala... Tensió? Emoció, potser? Tot i venint de mons molt diferents, vostès i jo parlem la mateixa llengua, oi?
El món interior del qui somiem amb la vida, dels qui anhelem sentir que la vida transcorre en un camí efectiu i afectiu cap els somnis..., el nostre món interior s'ofega cada vegada que vol mostrar-se, cada vegada que necessita volar, cada vegada... Existeix un xoc brutal entre les nostres ansioses ànimes i aquest exterior agressiu, jo diria que feroçment agressiu. Els llops, “...a tergo lupi” comprenen? Al darrere, sí, i als costats i, si ens descuidem, davant nostre...
Altre cop un llarg silenci... Aquest home era un gran comunicador i sabia el moment just que ens havia de provocar... Na Teresa estava commoguda, tot i intentar-ho no va poder evitar que unes llàgrimes silencioses comencessin a brollar... “Com havia pogut, aquest home, situar el fil de la conferència en el punt just on es trobava el fil de la seva vida?” La Teresa es girà i observà na Pilar, asseguda al seu costat. Estava igual... Després mirà cap a tots els costats i confirmà el que sospitava: En Pablo havia emocionat tota la sala...
Però al davant no hi ha llops, oi? “A Fronte praecipitiun...” En front hi ha un precipici, un abisme fondo i obscur, una caiguda al desconegut... “ Déu, dóna'm ales o treu-me els desitjos de volar”, els sona això també?
Si us plau, no se sentin malament. He conegut homes i dones importantíssims en caràcter, personalitat, intel•ligència i qualitat humana que sentiren esglai quan van haver de fer un canvi important a les seves vides. Aquesta por de saltar és normal, molt normal... Jo també la vaig patir, no saben fins a qin punt...
I ara em preguntaran: Però, va saltar? Però, va volar? Escoltin, una cosa els ha de quedat molt clara, des d'ara mateix: estem emprant metàfores, símils, ningú ha de saltar al buit, ningú no necessita ales i, per déu, ningú no els ensenyarà a volar.
Parlem d'un canvi de rumb, d'una elecció interior de prioritats, d'un viatge als orígens, per a retornar justament amb allò que ens permetrà ser qui volem ser, estar on volem estar i anar en la direcció que ens marca, de veritat, el nostre Jo intern...
Un altre silenci provocat... Na Teresa estava admirada: sí fins i tot emprava paraules seves, semblava talment que aquest Doctor hagués estat en el seu pensament...
Saben? Jo vaig trigar molt en comprendre-ho... Tants anys... Però al final em vaig adonar que ni el destí, ni el futur, ni la sort, ni... Res ni ningú no em duria on volia estar. Era jo, jo havia de partir... I vaig superar les meves pors quan vaig entendre que allò que tota la vida van voler-me vendre era fals: “ Viu amb els peus a terra, enganxa't-hi, doncs aquesta terra on creus que els somnis t'esperen és la Terra del Mai Més...”
Pablo estava commogut, se li notava en la veu i al rostre... Per uns instants va interrompre el discurs i va beure aigua... La moderadora, na Montse , se li va apropar i li va preguntar si es trobava bé...
- Perfectament, gràcies... Perdonin, van ser temps molt difícils per a mi... Bé, els explicava...Sí, aquest invent és una gran veritat i al mateix temps un enorme fal•làcia: la Terra de Mai Més existeix, sí, però no precisament en els somnis... En aquest món no vivíem els somiadors, no vivim, allà resideixen i instal•len la seva llar aquells qui es rendeixen a realitats estranyes, aquells qui accepten viure vides no volgudes, vides no viscudes, aquells qui traeixen l'amor creient que no existeix, aquells qui trepitgen l'herba de la superació impedint que creixi, aquells qui tallen l'arbre de la il•lusió creient que només els donarà ombra, aquells qui... Aquells qui MAI MÉS no seran cap altra cosa que supervivents...
Saben? Quan vaig comprendre això vaig entendre el que significava aquests "llops": una mort en vida, una pesada llosa impossible de moure... Llavors ho vaig veure clar: el precipici no era tal, jo ja estava en aquest fons... No havia pas de saltar, no estava a punt de caure,…Havia d' escalar, de pujar...
...
I em vaig posar en marxa... Caminar,.... Em vaig deixar portar, em vaig deixar guiar... I vaig trobar el meu paradís, el meu cel particular ..., em vaig trobar... I...
I... mai havia pensat que un home podia sentir-se tan complet, tan sencer... mai m'havia imaginat que la felicitat podia arribar a ser un estat tan fàcilment assumible... mai havia cregut que podia ser tan capaç, de tantes coses...
En Pablo va aixecar el cap i, mirant als assistents, es va deixar veure... En els seus ulls hi havia una brillantor tan especial... I el seu somriure, era tan ampla, tan lliure, tan...
El torn de precs i preguntes no s'havia obert encara, però na Teresa no va poder esperar...
- Ha dit que... es va posar en marxa? Va posar-se en marxa? Cap on?
- Ho volen saber, és clar... I crec que mereixen saber-ho. No sé si estaran preparats, alguns sí, d'altres no... Però ara ja no puc negar-los aquesta informació...
- Vaig marxar a la Terra de Mai Potser, concretament a la Nació de Goig...
Un murmuri generalitzat va inundar la sala. Allò que acabava de dir el conferenciant era massa inesperat...
-Silenci, si us plau- na Montse demanava ordre mentre mirava en Pablo amb ulls molt sorpresos..
-Dono fe que aquesta Terra existeix. Jo hi he estat. No els puc explicar ni on és, ni com és. Això només es pot descobrir viatjant. Però sí que estic autoritzat per dir-los com arribar-hi. Els interessa?
Una repetició d'afirmacions i precs va trencar una altra vegada el silenci.
-A tots aquells qui vulguin anar-hi, els espero d'aquí una setmana, a l'estació d'Atocha, andana 29... D'allà partirà el tren de mitjanit que condueix a Goig.
Una altra vegada espontànies exclamacions, precipitades preguntes... algú de la primera fila va preguntar:
-I què costa el bitllet?
-Què costa? Bastant més del que es pensa: vèncer la por, creure en si mateix i tenir fe, sobretot, tenir fe...
A partir d'aquí es va acabar la ponència. Ja va ser impossible seguir... Es va formar una filera increïble de gent que volia parlar amb en Pablo, però ell va agafar el micròfon i la va dissoldre... No explicaria res més! "Fe", va ser l'únic que va repetir...
Na Teresa va quedar-se asseguda més de mitja hora. Esperava ... No sabia ben bé què ...Quan Pablo es va aixecar per marxar ella va fer el mateix... Les seves passes anaven a creuar-se i na Teresa va mirar en Pablo fixament als ulls i es va quedar aturada... Sense necessitat de paraules ell va comprendre el que necessitava i va obrir els braços. Quan la va tenir davant la va abraçar, sense dir res, simplement la va abraçar de veritat. Llavors ella ho va saber: podia confiar en el Pablo!
