Novel·la en català online. A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 14ª entrega
De com els goigencs mostren Déu en la tendresa.
Es van quedar una bona estona asseguts, en silenci, mentre junts anaven fullejant aquells tributs als difunts tan extraordinaris. Al final en Raimon va haver ...
- Teresa, ja hauríem d'entrar...
- Eh? Sí ...és clar.
- Estàs espantada, oi?
- No ... Bé, sí, una mica ...
- Tot anirà bé, ja ho veuràs ... Anem.
Es van dirigir a la porta d'entrada del temple. Allà hi havia uns prestatges plens de sabates. En Raimon indicà...
-Hem de ...
- M'ho imaginava ...
Tots dos es van descalçar. Després en Raimon es va dirigir a l'altre lateral de la porta i va agafar dues estores ...
- És per a la humitat. Les necessitarem ...
- Per a la humitat?
En Raimon no va respondre. Aferrant a Teresa li va passar el braç per darrere i amb la mà prement-li l'espatlla més llunyana va apropar-se-la per portar-la fins a dins.
El sòl era de terra. Una gespa molt cuidada omplia els espais i planters de flors diverses decoraven aquí i allà un jardí realment agraciat i alhora curiós. El sostre del Temple era voltat i cobert enterament de vidres. "La llum", va pensar na Teresa. Les parets laterals estaven foradades per grans finestrals oberts. "L'aire", és clar. Arreu hi havia miralls rodons subjectats a terra amb pedestals que permetien regular-ne la seva alçada. La gent estava repartida per la sala i, asseguda a les estores amb les cames creuades a l'estil indi, es trobava amb el seu reflex. En alguns punts s'havien congregat reduïts grups embolcallant algú que potser havia sentit fred a l'ànima ... "L'amor", aquest darrer ingredient ...
Raimon va deixar anar l'espatlla de Teresa i, apartant-se i situant-se davant seu, la va agafar de les mans ...
- Entens com funciona tot, oi?
- N’ Aina ho va explicar en la seva exposició ... Sí, ho comprenc.
- Pren la teva estora, doncs. Aquí hi ha el teu mirall. Bon viatge ...
En Raimon va fer-li un petó a la galta i es va allunyar. Na Teresa va sospirar llargament i, elevant la seva mirada al cel, va col•locar l'estora i s’hi va agenollar.
Una fracció de minut va creuar els seus pensaments abans de decidir-se a explorar, a descobrir-se. Estava preparada ... Sí, ho estava ...
Ulls contra retines, retines versus mirada interna. Al coincidir en el mirall amb si mateixa a través de la vista, na Teresa va sentir una sensació molt estranya. Era com si tots els seus sentits volguessin trobar-se també a la plataforma: l'oïda desitjava escoltar el ressò del que s'ha dit, el seu olfacte intentava gravar aquells aromes que mai s'obliden, el gust es concentrava en la recuperació de petons perduts i la seva pell buscava el contacte , la carícia que dóna i rep, l'abraçada que es dirigeix al seu origen ...
De sobte va sentir com si les seves percepcions entressin en un túnel ... Ui, es va espantar ... S'estava produint una sensació semblant a l’entrada d’un vagó de fira a tota velocitat en un conducte fosc ... Caiguda lliure....Era com si la seva ànima s’estigués separant del cos... Més que això, era com si la seva ànima volgués tallar amb el seu cos, com si enmig d'un viatge astral es tallés el cordó de plata, com si el seu ens psíquic volgués acomiadar-se del físic...
La por la va fer tornar ... No va poder ... Llavors va explotar : intensos plors van obrir l'aixeta de la seva angoixa i la cataracta de les frustracions va saltar a l'exterior ... I el mirall, el seu mirall, es va trencar ...
Van acudir a ella ... No es va fixar en quants eren ... Simplement, un a un, va rebre les seves abraçades i en aquesta recepció va anar destil•lant el seu consol, alhora que anava descobrint cap on havia de dirigir la seva necessitat.
Estaven tots i totes asseguts. Havien format un cercle i l’envoltaven. En Raimon també hi era. Na Teresa el va mirar i va voler...
- No et fa res, oi?
- En Raimon la va mirar tendrament i va negar amb el cap. Llavors na Teresa es va girar i,dirigint-se a Ella, va dir:
- Pots quedar-te una estona amb mi? Et necessito ...
- I és clar que sí, filla meva. Vine amb mi ...
Era una senyora gran, tot i no donar la impressió de vellesa. Era baixeta i el seu femení i corbat cos enaltia unes galtes vermelles, pintades de simpatia. El seu cabell ’un blanc grisenc, fugia del negre a través d'uns ulls blau cel que semblaven portar la pau en un vol tendresa i comprensió alhora.
Mentre caminava na Teresa va voler saber ...
- Com et dius?
- Mariona
- Jo ... sóc ...na Teresa ...
- Ho sé, estimada. Espera, de seguida arribarem a l’Habitació de l'Esperança i allà parlem, sí?
