3.2.5. Visita al Temple dels Mil Miralls.
De com viure pot ser una història inacabable.
Na Teresa i en Raimon van dinar a casa d’en Miquel Àngel i na Mònica. Una amanida deliciosa, amb panses i nous, formatge de cabra i salsa vinagreta, de primer, i nero arrebossat amb patates bullides d'acompanyament, de segon. Per a postres na Teresa va voler tastar la quallada: deliciosa!
Durant el dinar na Teresa va preguntar si a Goig eren vegetarians, si no tastaven la carn. Li van explicar que si no en menjaven no era perquè no en volien, sinó perquè no n’hi havia. Els grangers que criaven els animals ho feien per aprofitar el que en vida els podien donar: llet,ous, llana ... Ells es negaven a matar per menjar, i com que mai havia arribat a Goig ningú qui volgués ser carnisser, ja que no menjaven carn ...
Els amfitrions eren una parella d’uns quaranta anys, molt entretinguda i acollidora. Tenien tres filles, però no les van conèixer ja que es quedaven a dinar a la Llar de Vida. Després de dinar van prendre el cafè al jardí i estirats sense complexos a l’herba, van estar bromejant sobre les mil i una fal•làcies i embolics que a Mai Més es donaven.
Ja eren gairebé les cinc quan en Raimon va mirar a na Teresa i la va convidar a marxar ...
- El Temple obre de cinc a set. Hauríem de marxar.
Després acomiadar de les seues amics partiren cap a la visita següent.
El Temple de Gaudí estava als afores del poble, tocant al riu. Era un edifici d'una sola planta, encara que amb una alçada de pis considerable, de forma ovalada i, és clar,blanc ...
Van entrar després de traspassar un gran portal de fusta tallada que s’obria en un dels extrems de l’oval. Una habitació molt gran els esperava. A les parets grans prestatgeries plenes de llibres. En el centre llargs bancs on la gent s'havia assegut per llegir... Per llegir? L’ambient que es respirava era... cultural? Na Teresa no ho va veure clar ...
-I això és ... La biblioteca?
- No, estimada, això és el cementiri de Gaudi.
-Però ...
-Ja ho sé. Vine, seu al banc i jo et portaré un parell de llibres perquè ho entenguis ...
Na Teresa es va asseure. Més que estranyada se sentia ... estranya. Començava a percebre que tindria una tarda emocionalment moguda.
En Pau va arribar amb els fascicles, ja que més que llibres semblaven enciclopèdies, i es va asseure al seu costat, molt a propet. Sense mostrar res encara va començar a parlar:
- A Goig respectem totes les religions, totes. Tu pots ser ateu, catòlic, protestant, musulmà, budista ... De la mateixa manera, no hi ha una idea preestablerta sobre el que pot haver-hi més enllà de la vida: cadascú és lliure de tenir les creences que vulgui, o necessiti pel que fa a això ...
- Hi ha un precepte que sí que compartim tots: la vida que ens toca viure aquí no pot ser presa com un simple pas. Encara que sigui una partícula, una minúscula cèl•lula en la immensitat de l'oceà del temps, cada vida té un valor transcendent i, per descomptat, molt valuós. El nostre caminar per la vida no només deixa petjades allà on habitem o viatgem. Si sabem caminar descalços per les incomptables sendes que l'amor ofereix sabrem deixar tants solcs que res ni ningú podrà ja seguir navegant sense tenir-nos presents. Imperibles, eterns, perpetus, perennes ... Una vida ben llaurada, cultivada i regada ens planta amb arrels molt profundes a la terra, a les coses i a les persones que ha tingut la sort de gaudir-nos. Ens clavem en el record, en la forma de ser, de riure, de plorar, de pensar, d'estimar, de cantar, de somiar de tantes persones. I ens perpetuem, si vam saber viure prop d'ella, en la naturalesa: al riu que va banyar els nostres peus, al mar que va inundar els nostres jocs, a l'herba que no trepitgem i en la que sí, en la flor que respectem i en la que ens va impregnar de la seva olor, en la brisa que va fregar la nostra pell per robar la nostra fragància, a ... tantes coses.
Viure pot ser la més gran aventura, una història inacabable, un preciós conte sense final. Pensar que una vida acaba amb la mort és primitiu i totalment injust. No desapareix el sol quan es fa de nit, no van morir les estrelles que van esclatar fa milions d'anys, no deixa d'existir el vent quan les fulles estan quietes, no mor el riu quan la mar l'acull ...
Quan un cor deixa de bategar l'amor que conté vola agraït a la llar dels seus receptors, la sang reposa quieta i recorda un a un cada gest, moviment, ball ... El cervell descansa el seu pensament i l'eleva fins a l'últim somni. Els ulls apaguen la seva brillantor, però no volen ni poden esborrar aquesta mirada que van saber regalar. La boca guarda les seves paraules, les que ja no dirà, però conscient que el més important i essencial ja va ser dit, i prevaldrà per sempre ... Els llavis es tanquen, sí, però en el seu interior guarden la presència de tants petons ... Les mans , Déu, quantes remembrances poden acollir unes mans que han sabut estimar? Quants passos s’emportaran amb ells mateixos els peus? Hi haurà una sola cèl•lula que marxi buida? La pell? La pell dormirà embolcallada en el record de la darrera carícia ...
Raimon es va adonar que Teresa estava commoguda ...
- T'he entristit?
- Ans el contrari... És tan bell això que expliques...
- Doncs segueixo...
El sentit d'una vida no ve mesurat per la seva llargària ... El valor del viure es mesura en la intensitat i no en el temps. A la infància acumulem uns tresors d'incalculable vàlua. A partir d'allí podem aprofitar-los per assentar una vida rica i profitosa en l'essencial o enterrar-los i triar lluitar per obtenir una vida rica en el superflu i inútil. Aquells qui vam optar per la primera ens convertim en una estrella més en l'Univers de la Humanitat ... Els qui opten per la segona acaben sent un forat negre.
Hi ha més vida en un petó que en un milió d'euros, hi ha més vida en un et vull que en dues mil nits de sexe impersonal ... Ser milionari al banc monetari et pot donar capricis i regalar luxes. Ser milionari en amor, il•lusió, bondat, esperances, ..., et pot donar la glòria, et pot regalar l'eternitat ...
Un cos no mor. Si ha sabut connectar vida, pensament, obra, cor i ànima es trasllada a una altra dimensió. Comença un viatge diferent, però ho fa carregat, molt carregat de presents ... Per acomiadar-se, per agrair el rebut i alhora deixar la seva estampa, ens deixa el seu amor i la seva ànima. I no és poc. Per a aquells qui haguem d’ acomiadar-lo, això és un tresor que dóna sentit a la vida, tant a la que viatja com a la que roman. En homenatge a aquest tresor incommensurable al cementiri guardem aquests Llibres de Vida.
I llavors Raimon va obrir un dels fascicles, el que semblava més antic ...
- Mira, aquest és d'una dona que va morir fa 150 anys. Llavors no existien fotografies, però van enganxar-hi il•lustracions i textos trets dels seus diaris. T'agrada?
- És preciós.
- I aquest altre és recent ... Veus? Fotos, textos i, fixa't, olora, van posar-hi, fins i tot, el seu perfum ...
- És meravellós. I ... Ara em sap greu preguntar ...
- I el cos? A Goig els anem a acomiadar a la Cala de l'Hora del adéus. El cos és incinerat a la sorra, mentre els presents canten les cançons més estimades pel viatger. Després la família i els amics més propers parteixen en un vaixell per tal de, com ja saps, llançar les cendres a alta mar.
Així aquí creiem que, cada vegada que torna la brisa dels seus viatges mariners, pot portar una fibra, un bri d'algun ésser estimat.
