Rèquiem per un amor que havia de morir
De camí vers a l'horitzó les llàgrimes busquen la sequedat que dóna l'oblit, que crea de nou aquest buit que permet nous plens, un altre destí que espanti la veritat, el món fos...
Comencen el seu viatge forçades, com a ànimes perdudes, com a tímides fades sense patge que les presenti, passejant per les tèrboles aigües del port sense perdre de vista el moll i alhora sense voler veure'l. Com un borni buscant cap al costat absent, lívides solcant la tèrbola i greixosa superfície, emboquen cap a fora i després tornen... I després tornen.... Potser per la por d'afrontar mars desconeguts, potser per la inútil esperança de nuar aquest cap trencat, potser... Miren el més enllà i espien l'era, on resta el que era. Avança la seva voluntat i el vedat del passat l'assenta...
Després marxen, o almenys això pensen... Canalitzen l'oceà i parteixen... L'agonia de l'amor mai pot ser un paisatge suportable. Mai. Dol massa.
Marxen, parteixen... Fugen? En el sentiment, sens dubte, que no en el desig. L'afonia d'un t'estimo no et converteix en ateu, més deixa inert el teu sentit del demà. I sa resulta partir, encara amb del rancor el mareig...
A la recerca d'un amable despertar, pintant de cabell blanc aquest pèl, encara perfumat, tintant d'ombres aquell rostre, encara estimat... Les llàgrimes naveguen, remen, neden... S'ofeguen i respiren... Moren i ressusciten... Breguen per no necessitar aquella càlida abraçada, cremen les marques d'aquelles tendres carícies, besen les ones per no tenir aquells llavis atents...
I savis són els vents que en aquella nit fosca es vesteixen d'huracans i copegen la nau amb odis truans, amb cops de ruptura... Sense cura, doncs la ràbia no lleva l'amargor, però amb neteja profunda...
Són temps molt durs... La funda que en estimar embolica un cor no s'aixeca fàcilment i prega l'ànima coixa a la roja partida de cada vesprejar que esfondri els murs de la presó que ens nega nous somnis... Però no n'hi ha prou, amb emfatitzar la impotència no n'hi ha prou. Cal esperar, viure i deixar morir fins a poder cicatritzar...
I així és, així serà: les llàgrimes navegaran, remaran, nedaran... S'ofegaran i respiraran... Moriran i ressuscitaran... I per fi el dia, aquest dia, arribarà: el sol brillarà de nou i en el fons d'un mar apaivagat, el meu mar, potser el teu, jauran unes llàgrimes de desamor, seques, curiosament seques...
I algú, llavors, podrà cantar aquesta trista però esperançada oda, la que narra l'enterrament d'unes noces, la que explica el tancament de l'ahir, la que afirma "no t'estimo". Pot ser que ho faci el fat, pot ser que una sirena distreta, a lo millor, fins i tot, potser que canti jo... Serà una bella balada, escrita amb llàgrimes, de mi, per a tu... Serà un rèquiem per un amor que havia de morir...
