3.2.1. Camí de casa: De com les distàncies semblen curtes quan es camina en bona companyia...
Na Teresa no recordava que ella hagués estat capaç d’aguantar tanta estona la mirada,ni que ningú li hagués aguantat la seva tant temps com el Guia i ella portaven. El Guia...
- Com et dius?- va preguntar na Teresa.
- Raimon. A Goig Raimon Cor Brau...
- No ho entenc... L’Aina s’anomenava Llac i Foc, tu Cor Brau, de quina tribu índia sou? Sioux?... Ai, perdona, és una broma...
- No hi fa res, m'encanta el sentit de l'humor... Saps? Des de sempre a Goig s'han acollit costums d'altres pobles i cultures llunyans que s'hagi considerat que puguin enriquir la pròpia. Aquest costum, la d'unir el teu nom amb dos conceptes o qualitats que et defineixin, va arrelar aquí fa dos segles. Però aquest privilegi cal guanyar-lo. Tu ets ara mateix, de manera simple i planerament,Teresa...
- Com és que saps el meu nom?
- En Pablo em va avisar que venies. Som molt amics i em coneix bé.
- I et va dir qui era? Com era?
- No, simplement em va fer arribar una nota amb el tren. Deia: "Ve en aquest tren. Es diuTeresa"
Na Teresa es va quedar callada. No entenia gran cosa... Però, Per a què havia d'entendre res?
S'havien quedat sols. Seguien allà dempeus, agafats de les mans... Raimon se’n va donar compte i va proposar marxar...
-Anem?
-On?
-A casa teva, cal ajudar-te a formar una llar...
Van començar a caminar pel camí que travessava el bosc que abrigava la platja. Na Teresa tenia moltes preguntes per fer i va voler començar, però Raimon, amb l'índex als llavis, la va convidar a callar...
-Ssss, escolta, només escolta...
La música, ja llunyana de les ones trencant la sorra, es barrejava amb el xiulet de la brisa fregant les branques dels arbres, que, en ballar i xocar entre si, provocaven una trobada de fulles primaverals que percudien a un ritme suau, molt suau. Cors d'aus i ocellets de diferents espècies dibuixaven la tonada en un pentagrama ple de colors i olors que provocava un verger de sensacions.
Quan van sortir del bosc Raimon va trencar el silenci:
-Si no aprens a escoltar amb tots els sentits la natura mai podràs escoltar-te a tu mateixa.
-No, si...m’ha encantat, , de veritat... Ha sigut...
-Ho sé: únic... Te n’adones? Com tu, oi?
Les preguntes òbvies no esperen resposta i na Teresa va ser respectuosa amb aquesta consigna. Caminaven per un camí que tallava dos prats, a l'esquerra un jardí d'arbres fruiters i a la dreta una daurada pastura de blat.
-Tens gana?- va preguntar Raimon.
Teresa va assentir amb el cap. No havia menjat res des de... Raimon la va agafar de la mà i van continuar caminant un curt tram de camí. Ell no deixava de mirar a l'esquerra. Quan va trobar el que buscava va estirar de la mà de na Teresa i tots dos van entrar al prat dels arbres fruiters. A vint passos hi havia una enorme figuera. Als seus peus s'estirava una estora rectangular feta de... lli?. A sobre l'estora hi havia un cistell de vímet i una gerra.
- Els camperols de Goig deixen sempre aquí i allà menjadors preparats per si el viatger té gana. Què et ve de gust? A veure, tenim: figues, pomes, peres, préssecs,…, maduixes?
-És que estic tan sorpresa... I no s'ha de pagar res? Unes maduixes i un parell de préssecs?
- Aquests fruits neixen de la sang de la terra... De la suor dels homes i dones que se n'han cuidat perquè puguin néixer, sí, però sense aquest cel que els va regalar la seva aigua, sense les abelles que transporten les llavors, sense l'arbre o la planta que es va esforçar per traslladar l'aliment a totes les seves partícules... A qui o a què cal pagar-ho? Ara vinc... Més endavant ja t'explicaré com funcionem aquí amb aquestes coses...
Raimon va agafar el cistell i es va posar a recollir... Teresa va aprofitar per beure una mica d'aigua de la gerra i es va posar a pensar... Per què coses tan senzilles com les que començava a descobrir aquí a Goig li semblaven tan estranyes? Quanta lògica hi havia en tot allò que Raimon li anava explicant! Quanta bondat! Realment en el món on havia viscut, tots aquells principis religiosos i morals que des de petita havia escoltat, no eren més que això: principis teòrics que poques vegades iniciaven la ronda que en la seva essència esbossaven... Sens dubte a la Terra de Mai Potser, la bondat no era un bé comú com semblava ser-ho a Goig...
Raimon en va tornar amb el cistell mig de ple...
-He recollit el just per començar. Si després tenim més gana ja aniré a buscar-ne més... Saps? De vegades considerem les coses que la naturalesa ens dóna com a regals gratuïts i les prenem sense mesura, sense donar-los més valor que el que té el que ja era teu. No ha de ser així. Mai no hem de deixar d'agrair el que se'ns ofereix i sempre hem de prendre el just, ni més ni menys.
Van estar menjant en silenci fins que tots dos van acabar...
-T’has quedat amb gana? - va preguntar en Raimon.
-Estic bé, gràcies, mil gràcies, dues-centes mil gràcies,…
Teresa estava molt commoguda i les llàgrimes van començar a brollar dels seus cansats ulls... En Raimon es va donar compte del que passava...
- Deus estar esgotada... Quant fa que no dorms? Vols fer una mica de migdiada?
- No em diguis ara que els camperols han deixat una hamaca penjada dels arbres per al viatger... -va respondre na Teresa barrejant riure i sanglot.
- Apa, vine aquí, has de descansar una estona... Estan sent massa coses...
Raimon es va asseure a terra. Amb l'esquena repenjada al gruixut tronc de la figuera i les cames obertes va convidar na Teresa a acomodar-se al seu cos. Ella es va asseure entre les seves cames i, recolzant la seva esquena en aquell coixí tan tendre i el seu cap a aquell pit tan generós, va tancar els ulls. Mentre la goma de la son començava a esborrar els seus pensaments va notar com les mans d’en Raimon deixaven anar els seus dits que passegessin i juguessin entre els seus cabells. Amb aquesta meravellosa sensació va bressar el seu cansament i es va quedar adormida...
…
La va despertar una cançó, una balada dolçament dipositada a la seva oïda...
Somewhere, over the rainbow, way up high.
There's a land that I heard of once in a lullaby.
Somewhere, over the rainbow, skies are blue.
And the dreams that you dare to dream
really do come true.
Era Raimon. Com sabia que aquesta cançó...? No, no li ho preguntaria...
-Has dormit bé, sí? Ara hauríem d’anar marxant. Es va fent tard.
Van aixecar el "campament", deixant tot tal i com ho havien trobat, i van marxar... Mentre seguien el camí na Teresa i en Raimon no van parar de parlar. Van donar curs a la necessitat d'anar coneixent-se i ambdós van anar explicant vivències i detalls de la seva vida anterior, bocinets d'aquella història que ens converteix en qui som.
Quan començava ja a fosquejar van divisar un poblat. Per arribar-hi, tan sols els quedava creuar un pontet de fusta que travessava el riu que fluïa al peu de les cases.
-Estem arribant - va dir en Raimon.
-Doncs som molt a prop de la platja, oi?
-Tan a prop com dinou quilòmetres i cinc hores de marxa.
-Vaja, doncs, se m’ha fet curt...
- Les distàncies semblen curtes quan es camina en bona companyia...
