2.2. Comença el Congrés: De com una multitud d'ànimes expectants esperen respostes que mai arriben...
El despertador del seu telèfon mòbil va sonar a les set del matí. Na Teresa estimava aquests moments, la cançó que sonava, el silenci, la mandra, la repetició al cap de deu minuts... Solia canviar la música cada setmana, però ja portava quinze dies amb la mateixa... Era tan bonica, tan dolça, tan suggestiva: “Somewhere over the rainbow”, en algun lloc... Segur, en algun lloc...
Na Teresa havia dormit, com solia fer-ho des de feia anys, abraçada a un coixí. Quan viatjava acostumava, fins i tot, a fer una cosa ben poc corrent: ficar a la maleta el que tenia a casa. Aquesta vegada no ho havia fet, conscient que a l'hotel que anava, com a tots els hotels de luxe, hi hauria aquell coixí de plomes que tan suaument abraçava els seus somnis.
Un quart i cinc de vuit, ja! Teresà es llevà i es disposà a preparar-se per baixar a esmorzar. A les nou estava prevista la cerimònia inaugural i havia d'estar ben desperta. Una dutxa ràpida la va desvetllar del tot. Després es va eixugar lleugerament els cabells i es va pentinar. Calia que es maquillés? Quatre detallets per fer callar les boques d'aquelles que solen relacionar la pintura amb el benestar. Tot i ser presumida, a na Teresa tot això del maquillatge no l'havia motivat mai gaire, se sentia com disfressada. A la nit, pel sopar ja s'hi miraria una mica més.
Què s'havia de posar? Uf, l'esperava un dia esgotador... Alguna cosa còmoda per suposat... Aquell vestit blanc, d'aires eivissencs, amb aquest vestit encara lluiria més la morenor del rostre que començava a cultivar. I na Teresa es va vestir i, sortint de l'habitació, es dirigí a la cafeteria.
El bufet lliure que en els hotels se solia oferir per esmorzar era quelcom emocionant i perillós alhora. Havia de tenir cura de la línia, però era tan encisador el ritual del dolç i el salat... Però abans de poder, ni tan sols, anar a buscar la tassa per a servir-se el cafè amb llet, va passar el que na Teresa ja sabia que passaria: Coneguts arreu!, D'ací i d'allà l'estaven saludant i convidant-la a asseure's... Déu, quin dilema! Eren tants els qui repetien la seva assistència a aquest tipus de congressos... No podia ser d'una altra manera, NOSCE TE IPSUM, conèixer-te a tu mateix... Un lema massa atractiu per a, massa gent?.
La seva amiga na Pilar la salvà del problema. Era psicòloga, de Bilbao, i es coneixien des de feia tants anys! La Pilar ja tenia preparat el seu cafè amb llet a la seva taula. Que n'era d'espavilada!
- Com està la meva flor de tarongina?- li xiuxiuejà la seva amiga a l'oïda mentre l'abraçava d'una manera molt, molt càlida...
- Beeeeé! Ehem, i el meu estimat roure del nord? Com et va?
- Beeeeé!
Totes dues van riure. Es coneixien tan bé!
Na Teresa va haver de donar la volta a la rodona abans de servir-se res. Petons, riures, abraçades, gent meravellosa i, en alguns casos, molt misteriosa... Després es va servir. Va començar, és clar, pel dolç...
Quan per fi va poder asseure's, na Pilar va somriure-li...
- No es pot ser tan popular, què deus tenir nena meva?
- No ho sé. La veritat és que m'encanta, però sovint també m'esgota...
- Apa, i per què?
- Doncs, ja saps, aquesta sensació de servitud... I no és que em passi només aquí, en el món dels congressos, tu ja ho saps... Sembla com si tothom sabés que la Teresa està..., a la seva disposició?
- Però tu ho fomentes, vida, veritat? Recordo la primera vegada que em vares escriure, em va cridar tant l'atenció la manera de concloure el mail: “Per tu i per a tu, el que sóc, tinc i somnio”
- I és que ho sento així, però... Suposo que és la història de la meva vida...
- Que sorgeix de les teves pors e inseguretats, d'una extrema necessitat d'agradar, o no?
- Des de menuda, ja saps... El que passa és que, amb el temps, t'adones que allò que en definitiva busca la teva forma d'oferir-te es gira, pel camí dóna la volta i quan arriba al remitent apareix com un paquet impersonal i gratuït.
- M'he perdut, no t'entenc.
- Massa gent no valora el que els pot donar algú com jo... D'alguna manera és com si es pensessin que véns amb una motxilla plena, a vessar, d'afecte, amor, ajuda, consells,... I allò que de tu en poden rebre no té més valor que la xavalla que ofereix, al pobre, algú molt ric...
- ...
- Ai!, un bon dia comences a adonar-te'n que tota la teva vida es va muntar en construir castells per als altres, usant materials que als altres pot sostenir i decorant-los com als altres els agradaria. I mentre al teu voltant, allò que se suposa que ha de ser casa teva, i no ho reconeixes com a teu, no és aquesta la llar que tu desitges... I aquí estic! Conèixer-te a tu mateixa , ja... Serà que no em conec...
- I és que la qüestió no resideix en això, en conèixer-se... El conflicte intern no està en el saber, sinó en l'acceptar el que és vàlid i estimat, i canviar el que es percep com a nociu o estrany...
- Escolta, m'estic passant... M'hauràs de cobrar la teràpia.
- Au, va passa! Sóc la teva amiga! Ho saps, però serà millor que vagis esmorzant o no arribarem a temps a la inauguració... No pateixis, ja tindrem temps per a parlar aquests dies...
Na Teresa va anar acabant el que li quedava en el... segon plat? Tercer? Tant li feia... Estava gaudint de la segona fase: el salat, Però que bo que era aquell pernil ibèric! Si no hagués sigut tan educada o potser tan vergonyosa, s'hauria preparat un paquet per a mig matí: pa amb tomàquet, oli de Borges i pernil de Jabugo... Mmmm...
- Ja estàs?- va preguntar na Pilar, ja neguitosa per l'hora que era.
- Estic!- respongué na Teresa bo i aixecant-se.
Les dues amigues van fer via cap a la sortida. Allí a la porta s'amuntegava la gent. Més salutacions, petons, abraçades, somriures...
- Un més, un congrés més... Ja són tants!- xiuxiuejà na Teresa.
- I els que vindran. Te n'adones? Tres-centes persones esperant respostes, creient que algú que ve de Portugal, de Bolívia, de Cuba o de la Quinta Forca, ens explicarà “qui som”.
Na Teresa somrigué i agafant la mà de la seva amiga, la va estrènyer ben fort.
- Tot anirà bé, ja ho veuràs. Després parlem de tu, sí?
I juntes abandonaren la cafeteria, enfilant el passadís que les portava al Saló Reina Victòria, allà és on començava el congrés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario