3.2.13. L'última nit a l'hostal de l'Amor: De com observant els estels, es va obrir el teló a un univers a punt per a compartir....

Durant l'última nit na Teresa i en Raimon van baixar fins a la platja i es van ajaure a la sorra, mirant el cel ... Sent la vall de Goig un lloc on no s'abusava mai de la llum artificial els resplendors de la terra solien perdre sempre el plet amb l'univers. Poques vegades a la seva vida na Teresa havia pogut gaudir d'un panorama tan excels i ric, i això que a ella sempre s’havia sentit apassionada per l'astronomia i podia presumir d'haver viatjat a llocs de la terra molt inhòspits per poder gaudir d'aquest extraordinari tapís clapejat de brillosos misteris que, a més, mai es disposava exactament igual. El primer que va acompanyar al so de la mar pelegrina va ser en Raimon:

- Està bé, vida?

- Difícilment podria estar millor. Observava, pensava ... Escoltava en el meu interior, sentia ...L'aire, les ones, la teva companyia, la sorra abraçant el meu cos, ... És com si sentís la màgia de l'univers acariciant cada instant ... Que nena, oi?

- Jo diria més aviat: que bonica! Saps? Aquest és un d'aquells moments que ens agradaria congelar i guardar, per anar podent reviure de tant en tant.

- Miri on miri em sento fascinada. I penso: se m'haurà quedat el Senyor de la transformació anomenat Plutó enganxat a la meva pupil•la? O potser ha estat la meravellosa brillantor de Venus que em no deixa de parlar-me tan tendrament d'Amor? O Júpiter, aquest descarat i meravellosament positiu punt brillant que sempre destaca en el nostre cel i que tant malbaratament ens dóna? I la Lluna, no la veus? Uf ... Sempre tan femenina, callada i majestuosa. Sempre complint la seva promesa d'il•luminar la nostra nit fins esperar que sigui el sol qui la rellevi ...

- Calla ... L’has vista? Una estrella fugaç ... Has tingut temps de demanar un desig?

- Vida, per a què? Ara mateix em sento tan plena, tan rica ... En algun lloc hi haurà algú que ho necessitarà més que no pas nosaltres, no et sembla?

- Segur ... Seguríssim. Vine, acomoda't aquí, amb mi.

En Raimon es va desplaçar i va asseure’s darrere de na Teresa, aixecant el seu cap per a reposar-lo a la seva falda. Després, amb els dits de les seves dues mans va començar a dibuixar, a traçar recorreguts sense altre sentit ni objectiu de dibuixar un tendre massatge.

- No t’adormiràs, oi?

- No podria. Avui no podria. Com pots ser tan dolça?

- Tornà la acerosa cullera dòcil i saborosa quan va recollir la mel ...

- Mentider ... Tu acerós? Si ets com un flam de vainilla cobert amb nata i brins de xocolata ...

- D'acord, però no és menys cert que disposat en el teu plat em torno més saborós i, alhora, anhelant ... Doncs la dolçor pot cursar la seva delícia només si serà assaborida.

- I la tendresa la seva comoditat vessarà sobre un mantell de suau rebut.

- Vaja, el meu amor canvià el seu riure, i ara és gràcil poetessa ...

- L'amor ens torna a tots poetes ... No sé qui ho va dir, però és tan cert ... Em deixes que t'expliqui coses?

- És clar, estimada.

- Però vine, estira't al meu costat, vull sentir-te molt a prop. M’abrigues amb els teus braços?

- Déu, amb tu la pau és un feix de llum que mai s'apaga ...

- Parlant de llum. Quan mires al teu voltant veus el que està passant, oi?

- És clar.

- Doncs saps què m'encanta d'aquest cel que ara mateix estem mirant? No veiem el present. És tan impressionant la dimensió de l'univers, tan llargues les distàncies, que hi ha estrelles que van néixer però la llum de les quals no arribarà aquí fins d'aquí milions d'anys. I de la mateixa manera estem veient estrelles que fa molt de temps que van morir. Et miro a tu i veig l’ara, a cada instant aquest instant. Si miro al cel veig milions d'instants, milions de fotogrames de la història.

- Mai ho havia pensat d'aquesta manera. És un punt de vista realment màgic. Hi haurà algú que pugui calcular quantes estrelles hi ha a l'univers?

- Amb exactitud és impossible, però una vegada vaig llegir que si ajunteu un gra de sucre per cada estrella podríem cobrir els cinc continents amb sucre. Diuen que només a la Via Làctia hi pot haver uns 100.000 milions d'estrelles.

- Increïble, realment impressionant.

- Però és tot tan relatiu, vida. Fixa't: en l'aire que respires amb cada glopada hi ha més àtoms de nitrogen que estrelles hi ha a l'univers.

- I en aquesta relativitat sovint assentem una màgia realment captivadora. En això mai deixem de ser nens.

- Doncs en el màgic moltes vegades s'hi enganxa l'esperança, no creus? Un exemple l'hem viscut abans: tu saps perfectament en què es basa el fenomen de les estrelles fugaces però, tanmateix, segueixes pensant en demanar un desig. De totes les explicacions que vaig llegir sobre el tema, per a mi la més fascinadora la donaven... Vaja, no recordo ... Deien que amb cada estrella fugaç es produïa el retorn d'un esperit al qual Déu havia permès tornar a néixer, reencarnar-se en un nadó.

- Tu que saps tant de l'Univers, creus en la seva influència en la nostra vida?

- Sí, i a més n’estic convençuda. Ui, estaria dos dies i no pararia d’explicar ...

Na Teresa va seguir descrivint durant una bona estona dades i curiositats sobre l'Univers. L’apassionava realment aquest tema i poder compartir el seu saber amb en Raimon era una cosa que la feia molt feliç. En Raimon participava activament en l'exposició, tot i que la majoria de vegades era per preguntar o afegir algun breu comentari al que s'ha dit. Finalment, va ser una pregunta d'ella la que va portar a un canvi de terç:

- ¿No et sents realment molt petit, insignificant, davant d'aquesta magnitud?

- Si et sóc sincer la meva sensació sempre ha estat la inversa: el formar part d'aquesta excelsa meravella que m'acompanya em fa sentir molt important.

- I no et preocupa saber, esbrinar o descobrir com funciona de veritat aquest extraordinari embolcall que envolta el que tens la gran sort de ser?

- En general m'encanta aprendre o tafanejar en tots els camps. Encara que em sembla que la teva pregunta va més referida a l'existencialisme ... Si és així la meva resposta serà que no: no m'obsessiona ni em preocupa més que altres grans temes.

- Quina llàstima! Resulta tan interessant ...

- I és clar que m'interessa. I més que m’interessarà ara que sé que en això hi va una de les teves grans passions. Però tornem al mateix, vida: sent interessant en la meva opinió no ha de ser massa transcendent. És la meva manera d'acceptar en general tot coneixement: la senzillesa està també allí. Tu pots oferir-me un llarg discurs, expressar les teves creences, però si no sé llegir en el teu silenci mai acabaré de conèixer-te. La paraula de per si no és més que un concepte , i perquè tingui cos i ànima ha de ser percebuda amb intensitat, amb vocació de poder constatar-la directament o de poder imaginar-la per entendre el seu valor. I és així amb gairebé tot: en la percepció final el valor de cada somni resideix en l'obstinació que ens va permetre o no sortir a buscar-lo. La vida pot vitaminitzar-se amb pensaments, amb anhels i il•lusions, però perquè sigui vida ha d'alimentar-se de vivències. Un sentiment pot definir-se amb belles frases i precioses promeses, però únicament sentint-lo realment podràs apreciar i mostrar la seva essència. Un home pot realitzar-se amb els seus actes, però la persona necessita assaborir per donar-los sentit. No sé si m’explico...

- És que dones la impressió de pretendre ser agnòstic de tot ...

- Això seria impossible ... No creure en res? Inconcebible. El que em sembla que intento explicar sense aconseguir-ho és que aquesta senzillesa se situa just al costat contrari de la exaltació de qualsevol saber. El saber no és un fi, és un mitjà, ens pot ajudar, potser guiar, però no pot ser ni el vehicle ni la carretera.

- Realment aquí a Goig, i més estant al teu costat, tot sembla, tot és senzill.

- I, saps? Per a tots, independentment de les seves creences. Però, espera ... Has dit junts, al meu costat, a Goig ... No t'adones que tot això en realitat no és el motor que ha fet que aquests dies siguin tan especials? Ni el lloc, ni la filosofia, ni tan sols la companyia poden aconseguir res sense la nostra còmplice donació. Els éssers humans som en essència tots iguals i la natura ens ofereix paisatges molt diversos però tots potencialment acollidors. La filosofia? Realment pot ser una clau per a la comprensió, però mai pot obrir cap porta sense abans trencar el cadenat de la passivitat. Per viure la vida has de sentir-te un guerrer, un activista convençut que mai deixarà de declarar-se viu. Les armes estan en tu, totes i cadascuna, i en la brega, fixa't, resideix la frontera a conquerir, la pau que pot permetre’t continuar lluitant. L'única forma de sentir-nos lliures és connectar-nos fermament a això, a la vida. No seràs ni et sentiràs més important pel que arribis a ser, a saber o tenir, sinó per com aconsegueixis viure.

- No pots ser espectador de la teva vida, oi? L’observes, l’analitzes, l'avalues, la teoritzes, ...

- Hi ha tanta gent presonera de vides que no voldrien ni de saldo a les rebaixes ... I intenten viure des de fora, en un llibre, en un somni, en un programar el que podria ser si ... És com si creessin un món paral•lel interiorment per apagar el foc del món real. I, saps? Allà esperen que algú els tregui, esperen potser el vol dels fets, un abracadabra que obri màgicament la porta guanyant un aplaudiment unànime, un príncep blau o una princesa rosa que aparegui, alguna cosa o algú ...

- Fixa't Raimon que és molt interessant el que plantegen alguns científics: no parlen de l'existència de múltiples possibilitats a l'hora de triar la realitat sinó que van més lluny ... Diuen una cosa així com que ja vius en totes aquestes possibilitats, que ja ets tot això que desitges ser i fins i tot el que rebutges en tu mateix ... L'únic mecanisme que activa una o altra realitat és "L'Observació" que arribis a fer. Vius totes les realitats possibles encara que només siguis conscient d'una. No et sembla increïble? Imagina’t que en algun lloc no temporal hi ha una Teresa i un Raimon que s'estan coneixent en l'amor però des de la distància. Imagina que aquesta és en veritat la realitat i que el que tu i jo estem vivint ells ho perceben com un mer somni. No són capaços d'observar la nostra realitat com a experiència i en donar-li un caràcter imaginari no són capaços de transformar la seva vida en la nostra, de transportar-se a aquesta existència potencial però alhora real. Perdona, pensaràs que m'estic tornant boja ... Potser sí? No, simplement és que m'encanta qüestionar tot el referent a la vida i les múltiples possibilitats que hi ha en ella ... Mons paral•lels? ¿I si resulta que aquest amor que sentim l’un per l’altre i les nostres extraordinàries vivències no són més que el reflex d’una vida que anhelem experimentar junts des d’un altre pla en què estem iniciant simplement la mateixa experiència? I si aquesta trobada que vivim no és més que la connexió a un altre món on encara ni ens coneixem? No em posis aquesta cara ... T’estic espantant? Ha, ha, ha ... Però, no em neguis que és una visió interessant.

- Uf, potser al final resulta que tu i jo no som més que els protagonistes d'una novel•la. Quina responsabilitat!

- No te’n riguis de mi, si us plau!

- No me’n ric, estimada, només faig broma. La teva teoria és molt interessant. Més que això, és captivadora. Però, i torno amb el tema, tu creus que ha de ser transcendent?

- No t’entenc.

- Estem en el pla que estiguem, visquem en la dimensió espai / temps que sigui, ha de condicionar això la nostra voluntat? Ha de variar les nostres expectatives? Ha de alterar el nostre modus vivendi?

- No ho crec. Vaja, segur que no.

- Si poguéssim tenir la seguretat que ens situa en la realitat o en la ficció no guanyaríem més que el coneixement. Però aquest saber no hauria d'induir a que fóssim i actuéssim d'una forma o una altra segons estiguéssim situats a un costat o altre de la línia que separa l'empíric de l'oníric.

- En això tens molta raó. El sentit de la vida ha de ser el mateix independentment de la seva, diguem-ne, categoria.

- Mira, jo no crec en allò que se sol dir: "El saber no ocupa lloc". El coneixement omple un dipòsit de carburant que ens pot permetre arribar molt lluny. Sí ha d'ocupar lloc, mai no podem ni hem de deixar morir la nostra curiositat. Una altra cosa és pensar que d’aquest magatzem de dades en dependrà la ubicació de la font de la vida i la qualitat del flux de l’aigua que ens genera l’ànima.

- Lògic, si no podria donar-se un Doctor Honoris Causa de la Facultat més prestigiosa d'Història que no hagués mai sabut encarrilar la seva pròpia història.

- I es donen casos així, segur ... Ni del saber, ni dels diners, ni de l'estètica, ni ... No hi ha factors vinculats a una vida equilibrada i rica.

- I, llavors?

- Si jo li pregunto a un nen que és la vida molt segurament em respondrà, sorprès perquè algú adult li qüestioni una cosa tan absurda: "La vida" Doncs això, la vida ". Si insisteixo i li plantejo quin ha de ser el sentit de la vida llavors, abans d'enviar-me a fer punyetes, em contestarà: "El sentit de la vida? Doncs viure. Quin serà si no? "Segurament la meva madura tendència a aprofundir em portaria a temptejar el nen sobre quin significat pot tenir" viure ", però segur que ja se n’hauria anat a jugar.

- Viure, és així de fàcil ?

- Així de fàcil hauria de ser per a aquells que no estem enfonsats en la misèria mal anomenada "tercermundista".

- Ja, però hi ha un ingredient, a més del bàsic per subsistir, oi?

- Preguntes o afirmes? Tu saps la resposta ...

- L'amor ha de marcar la teva identitat.

- Entendre que no vius sol i voler i saber crear una esfera relacional positiva que, és clar, roda per amor. Al centre hi vas tu i en el més llunyà, en la superfície exterior, l'Univers ... Mira, allò que et pot treure la vida te la pot donar. T’explicaré una llegenda: diuen que hi havia una tribu amazònica on quan algú atemptava greument contra les normes tribals era condemnat a la "mort social". El transgressor era totalment ignorat per tots: no li parlaven ni escoltaven, feien veure com si no el veiessin, ... Deixava d'existir. Deia la història, i jo ho crec, que aquesta mort basada en la no identitat no trigava a conduir a la mort física. Ho entens?

- Allò que et pot donar la vida te la pot treure ...

Després que na Teresa reiterés aquest pronunciament, encara que fos invertit, tots dos es van mantenir en silenci durant una estona. De totes les magnituds el temps resultava sempre la més indòmita. Sol passar que la nostra percepció atorga més rapidesa a les vivències positives i menys a les negatives. "El temps passa volant" se sol dir quan et diverteixes ... per+o no somriu el minut més que plora, no s’avorreix l’hora que més viu,... El temps és com una regla mil•limetrada que no es pot ni molt menys allargar o escurçar. La relativitat, doncs, no s’incumbeix en un moment sinó en l'apreciació de qui ho viu.

Per na Teresa i en Raimon els dies passats a l’Hostal de l'Amor no havien desfilat ni de bon tros veloçment. L'ésser humà té quatre extremitats anímiques: ànima, cor, cos i ment. Quan pots lligar la vivència amb aquests quatre caps abraces el temps i et fons amb ell. Dóna-li a la teva sensibilitat quatre ales i el vol de cada instant cap a l'horitzó de la memòria pot ser etern.

Passats uns minuts tot observant l'infinit en Raimon va mirar na Teresa de nou. Li va semblar veure una mica de tristesa en la seva mirada perduda i. ..

- En què penses, vida?

- Res, em recordava d'una amiga, Pilar.

- En Pau em va comentar que potser no vindries sola. És aquí?

- No, que va. Sí que va ser a l'estació, però quan va arribar el moment de pujar al tren es va fer enrere.

- Per què? No ho entenc ...

- Bé, et diria per por i podria quedar tan ampla, però és més complex ...

- No em diguis: afecció a la desafecció?

- Home, sona molt bàsic però d'alguna manera ... No ho sé, l'entenc però no la comprenc. Diuen que voler és poder, però ... No sempre és així, no creus?

- Entre voler o desitjar i poder hi ha un únic esglaó: actuar. Seria fàcil si actuant tinguessis garanties, però mai les tens. Llavors, bé, ja n’hem parlat d'això ... Tu sí vas voler, i és evident que has pogut. Com valoraries la teva estada aquí?

- Què com ...? Meravellosa! Increïble, màgica, inoblidable ..

- Tenies alguna expectativa per aquest viatge?

- La veritat? Totes i cap. Encara que, si et sóc sincera, de cap manera podia imaginar-me trobar l'amor de la meva vida. Passa sovint?

- Noo, sol ser molt estrany. Potser una o dues vegades l'any.

- Voldria preguntar-te: per què vas acceptar ser el meu guia?

- L'altre dia em parlaves del que vas trobar en els meus ulls. El meu camí va ser molt similar. La teva mirada era oberta, plana i neta. Hi em va semblar albirar confiança, decisió, pau, llibertat, ...

- Llibertat ... Renoi, m’haguessis acceptat igual si no t’hagués semblat lliure?

- Segurament no, estimada. Perquè tot i la resta un sentiment de lligam no t'hagués deixat oferir-te en el teu mirar. Crec que possiblement no m'haguessis triat a mi i, d'haver-ho fet, no haguessis pogut sostenir fermament un enllaç visual incondicionat.

- Quina sort la meva!

- La nostra, diràs. Saps? Molta de la gent que torna a Mai Més en el mateix tren que els va portar és per aquest motiu que et comentava. No se senten lliures i això els priva de poder creure veritablement, de tenir una fe absoluta en la vida. I ve aquí a buscar el que nosaltres anomenem "prova de vida" i, així, no poden ser més que espectadors. Intenten confirmar des de fora que hi ha un més enllà per poder tancar l'aquí. Però no existeix. Aquest més enllà és una ficció, un invent per donar sentit a l'aquí. El que en veritat existeix són un aquí i ara dúctils, transformables, una realitat que ve i va amb tu, que està en tu. I per treure partit a aquesta immensa capacitat has de ser actor, mai espectador.

- Amb tot això que em dius Pilar va fer bé en quedar-se. Si hagués vingut no hagués trobat guia. Ella segueix casada, vivint en un desamor que la ...

- Llavors està lligada a una realitat incompatible amb la filosofia de vida de Goig. Segurament, sol ser així, ha desenvolupat un instint primari, bàsic en l'ésser humà, que la porta a protegir el que té, encara que no la satisfaci. Fins que no s’adoni d'això no pot canviar la seva identitat estàtica per una dinàmica que obri la seva vida als canvis. Crec que en això tu, ara, podràs ajudar-la molt.

- Ho intentaré, és clar ... Ui, parlar-ne m'ha fet sentir fràgil. M’abraces?

- És clar. Vols anar ja cap a dins?

- No, millor entres tu ... Vull tenir-te altre cop de flassada sota aquest sostre estrellat. Jo seré la sorra, tu l'onada i el cel la nostra llar. Et ve de gust?