NOVETAT LITERATURA ON LINE EN CATALA:
Gràcies a la traducció de Na Bruna Marcs a partir de l'1 de Març del 2011 podràs començar a llegir la
nova novel·la de'n Miquel Beltran i Carreté A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG on line.

jueves, 17 de marzo de 2011

Literatura Romàntica en català on line. L' amor. A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 17ª entrega


3.2.7. Esmorzar amb diamants: De com n'és de necessari mudar la pell de l'ànima per a tornar nu al riu de la vida.

Na Teresa seguia adormida quan van trucar a la porta. Es va incorporar lleument i va mirar cap a la finestra del davant, que estava oberta ... No es veia a ningú ... Uf, quin ensurt ... La nit anterior, després del seu apassionant bany, necessitava anar a dormir nua i s’havia despertat de la mateixa manera, destapada de qualsevol embolic ...

- Ja vinc! Un moment! Qui és? - Mira que ... ¡Quin pregunteta! Qui havia de ser?
- Francisco ... Francisco de Goya i Lucientes ...

Na Teresa va somriure ... Havia entès perfectament la broma: "La maja nua" ... Es va posar la camisa de dormir ràpidament i va córrer a obrir ...

- ¿Pretenia Vostra Senyoria algun quefer? - Va preguntar amb sorna na Teresa a en Raimon ...
- Res en particular ... Portava l'esmorzar i anava a entrar per la finestra per preparar-lo, però ... em va semblar veure un bonic gatet ...
- Mira que n’ets de bromista, gatet? Ho dius pels meus enormes i preciosos ulls?
- I tant ... I enamorat d'ells he vingut a rescatar-vos ... Som-hi,doncs meu fidel corser! - I en Raimon es va posar a córrer per la casa donant saltirons, com si estigués galopant....

Na Teresa va riure amb ganes i va seguir el joc:

- Oh, el meu ben plantat Shreck, potser no veieu que munteu un ase?
- En veritat us dic que ... No és veritat, àngel d'amor, que en aquesta apartada riba, més clara la lluna brilla, i es respira millor? - Va respondre en Raimon, frenant el pas i simulant olorar el perfum de na Teresa va concloure- I es respira millor ...

Teresa tornava a riure quan en Raimon es va acostar a ella i la va abraçar delicadament, sospirant la seva joia amb quatre paraules de benvinguda:


- Me n’'alegro de veure't ...

Ella no va respondre, almenys amb paraules ... Agafant la cara d’en Raimon entre les seves mans li va besar primer al front, després a la punta del nas i, quan anava a renunciar a res més, va retrobar aquells ulls somrients que la van acostar a ell ... No ho va poder reprimir, els seus llavis van saltar la tanca de la raó i van buscar els d'ell ... Va ser un petó de salutació, de trobada anhelat però casual ... Va ser un petó superficial i curt però, uf, deliciosament parsimoniós ... Després na Teresa es va apartar i, sense saber què dir, va expressar el que creia havia d'oferir:

-Ui, em sap greu ... Estava tan contenta!

En Raimon va portar els seus dits índex i cor als seus llavis i va tancar els ulls un instant. Semblava com si volgués gravar una sensació ... Després la va mirar amb dolçor i va respondre:

- Ho sents? Jo també, estimada, ho sento, ho he sentit molt endins ... Ha estat preciós ... Però encara no ha arribat el moment d'obrir de bat a bat els nostres sentiments, de deixar volar lliurement les nostres emocions i desitjos ... Has confiar en mi, sí? Tot està anant molt de pressa i per descomptat em sorprèn la forma tan ràpida en què estàs assimilant tot el nou que aquí a Goig es planteja. Arribarà el moment, veuràs, segur ...

En Raimon va aturar la seva frase i es va quedar pensatiu, com dubtant ... Després va prosseguir:

- Estimada, el meu ofici actual de Guia teu a Goig m'obliga a fer-te una pregunta. Et suplico que no t'ofenguis, però aquí tenim algunes normes que estem obligats a complir.
- Quina pregunta? Quines normes?
- Tu estàs ja separada o divorciada?
- Estic divorciada. Però no entenc perquè ...
- Cel meu, a cada instant que passo prop teu m'enamoro més i més. Si la teva resposta hagués estat que seguies casada jo hagués hagut de frenar qualsevol indici de relació amorosa amb tu.
- Per què? Tot i casada hagués estat lliure d’ enamorar-me de tu ...
- És una norma que els guies hem de complir i a mi, la veritat, no em sembla malament. Sí, ho sé, som lliures d'estimar a qui vulguem, però quan estem lligats per un vincle matrimonial que comporta encara convivència no som tan lliures com creiem ser.
- Per què no?
- En primer lloc perquè aquesta realitat ens condiciona a que no puguem oferir momentàniament més que una part de la nostra vida i, en conseqüència, una part de nosaltres mateixos. Si tu estàs divorciada jo et puc trucar o escriure't quan i on ens sembli, puc veure't, viatjar o esperar que viatges, també lliurement. Però, i si segueixes casada? És possible tenir res d'això? No, oi? L’amor ha de créixer i desenvolupar-se secretament, d’amagat i aquesta no és la millor manera, no et sembla?
- Tens raó.
- A més a més hi ha un altre raonament també molt lògic: si tu estàs casada i comencem i desenvolupem una relació amorosa que fructifica, després et separaràs, però en fer-ho m'hauràs atorgat a mi dos rols que no hauria mai de tenir: d'una banda el de ser el mecanisme que va accionar el teu ruptura i de l'altra el de erigir en "prova constatable", en haver-te demostrat que aquest amor que vas perdre o mai vas trobar existeix de veritat. I no hauria d’ assumir aquests rols. Estimo per estimar-te, així de simple. No estimo per apartar nits passades en la foscor o per convèncer-te que els dies poden ser assolellats i brillants.
- Torno a estar-hi d'acord.
- Doncs tanquem el tema. Senzillament he complert amb la meva obligació. Ara hem d’ esmorzar. T'he preparat una cosa molt especial. Tu seu i jo preparo la taula. Anem.

Mentre na Teresa s’asseia en Raimon va tornar fins a la porta i va recollir una motxilla que havia deixat aparcada a terra. Després anà fins a la taula i va començar a distribuir: torrades, pastes, mantega, melmelada, dos termos, ... i al final un paquet embolicat amb paper de seda de color blau que va lliurar a na Teresa ... Després es va asseure a l'altre costat de la taula , just davant d'ella.

- Per a mi? És un regal? - Va exclamar sorpresa na Teresa.

-. Obre'l i veuràs ...

Ella va desembolicar amb cura el paquet i va descobrir un recipient petit, cilíndric, que semblava de vidre ... Va treure la tapa i va mirar al seu interior ... En el fons hi havia una pila de minúscules pedretes translúcides. Semblaven ...

-Semblen ... Diamants?
-Toca'ls. I agafa’n uns quants amb la mà ...

Na Teresa va fer el que li suggerien. El que fos estava fred, molt fred ... Al posar-los sobre del seu palmell se’n va adonar: estaven gelats ... Eren cristalls de gel!

-És ... És gel ... Per què em regales gel? És que vols temperar la meva passió ardent?

Tots dos, enllaçats aquesta vegada per unes mirades plenes de complicitat, van riure. En Raimon respongué:

-Múrria, picardiosa ... M'encanta el teu sentit de l'humor ... Saps prou bé que res més lluny de la meva intenció ... Sí, és gel. Nota’ls, sent la seva freda i etèria essència ... Sent com pot desfer-se fins a desaparèixer ...
-Sí, és clar, ho noto ... I que havia d’ esperar sinó? És gel ...
-A això anava: no eren ni són diamants, aquests cristallets d'aparent solidesa no poden ser perennes, poden ser rebutjats, oi? - I dit això en Raimon li va aconseguir un tovalló.

Na Teresa es va assecar la mà. Una vegada desfet el gel simplement havia deixat un rastre mullat fàcil de solucionar. Sense comprendre cap a quins viaranys aniria el diàleg va mirar en Raimon amb curiositat i va començar a preparar i a servir l'esmorzar: te per a ella, cafè amb llet per a ell, torrades ben mantegades, ...

-Estàs feta un embolic, ho sé ... Amb el bany d'ahir vas pensar que havies assolit l'estat òptim per ... I ara arribo jo i ... Però no t'angoixis gens ni mica. Per fer-te una comparació diria que el vehicle és a punt, que està a la línia de sortida, però que li falten certes neteges, com la del carburador, la de les bugies, ..., i que li falten així mateix alguns greixatges que li permetin esmorteir millor els sots, virar amb rapidesa, frenar el just i necessari i, sobretot, saber triar quin pot ser el millor vial per arribar on es vol, a la meta ...
Em segueixes?

Na Teresa seguia sense comprendre massa, però confiava en Raimon i entenia que havia de seguir-lo sense més ...

-Brrrmm, brrrrm ... Et segueixo ...
- Ha, ha, ha ... Sona com un Ford Mustang que vaig veure en una pel•lícula ... Uauu, pujat en tu fins a l'horitzó ... Glups, que groller, perdona ...
-Brrrrrm. Més enllà de molts horitzons, sí? - I Teresa va tornar a riure ...
- D’acord! Amb tu és difícil parlar de debò ... D’acord! Sàpigues qye m’ho guardo tot... Un dia d’aquests passarem comptes... Nooo! No responguis!

Na Teresa va callar, però no va poder evitar fer l'ullet i arronsar les espatlles ... En Raimon va haver de reprimir-se per no escopir el cafè amb llet sobre la taula ...

- Que dolentaaa! Bé, ara de debò ... A Goig anomenem a això que estem intentant fer "Esmorzar amb diamants". Sol ser, encara que no sempre, el pas posterior al descobriment del "Riu de la Vida". D'alguna manera entenem que amb el bany d'un cos nu a l'aigua del nou "Món" no és suficient. Cal aprendre a despullar també el cor i l'ànima, a despullar-los de la contaminació "circumstancial" per a poder arrelar realment en aquesta nova consciència integral del viure.
- Et refereixes potser als esquemes adquirits?
-Evidentment, però cal anar molt més lluny. Quan em vaig banyar com tu al riu em vaig sentir nou, renovat, ple d'il•lusió i força ... Això em va disposar, em va obrir totalment, però no vaig entendre fins més endavant que aquesta era una disposició relativa. Seguia ancorat en Mai Més i d’haver pogut comptar només amb les meves ànsies m'hagués limitat a viure una aventura increïble, unes fantàstiques vacances ...
-Uf, no es canvia en dos dies, oi?
-No, estimada. En dos dies podem assentar una intenció, però perquè es produeixi realment el canvi cal aconseguir un empadronament global a Goig. I això implica el trasllat de molt equipatge, la seva selecció, tancar els nostres "llars" anteriors, el real, on preteníem habitar, i l'imaginari, on procuràvem resguardar-nos dels entorns nocius. Quanta gent crea internament aquesta caseta, amb aquesta porta blindada que ens salvaguarda, amb aquesta finestra on projectar els somnis, amb ...
-Jo, per exemple ...
-I jo tenia la meva. I amb ella vaig crear una cuirassa que inconscientment em separava de moltes coses, algunes dolentes, segur, però també de moltes bones ...
- I llavors?
- Durant anys vivim en el món real la quotidianitat i separem per al món imaginari les il•lusions, els anhels, fins i tot els sentiments ... Si et pares a pensar ara mateix aquí a Goig estàs encara vivint al jardí d'aquesta caseta, lluny del món real . Les teves vivències resulten tan sublims que difícilment semblen extrapolables al món real... Jo mateix, encara que et faci mal admetre-ho, estic assumint més un rol de personatge imaginari que el d’un home de carn i ossos que s’està enamorant de veritat de tu... I em sembla que no m'equivoco si dic un home del qual tu també t'estàs enamorant ... Sí, no miris al sostre, dona ...
- Enamorant jo? Què dius?
-És igual, em sembla em vas seguint ... Jo encaixo en aquest jardí, però de cap manera encaixaria en aquest món real que durant anys et va sostenir més o menys ... És més, no tinc absolutament res a veure amb els homes que fins ara, t'agradi o no, van ser el suport de la teva fràgil seguretat, sens dubte, però en definitiva seguretat assumida. M’assemblo en alguna cosa al teu pare? Hi ha alguna cosa que em pugui connectar amb algun xicot? ¿Amb el teu exmarit, potser?
-No, per descomptat sembles d'un altre món ... Encara avui segueixo preguntant-me si en realitat existeixes ...
-I això, si no canvies i adaptes els teus esquemes, serà la meva condemna ... Ens agradi o no aquells éssers i aquelles coses que durant molt de temps ens van acompanyar, tot i si ho van fer de forma negativa, fins i tot brutal, es converteixen en baules de la cadena que ens fa l'efecte que ens lliga a la vida. Realment no podríem dibuixar la nostra existència sense dibuixar a tots i totes ... Aquesta cadena seria com un collaret de diamants sense el qual no podem existir, sortir, mostrar ... D'alguna manera en aquests cristalls es reflecteix la imatge de qui creiem ser. I molt a pesar nostre, ja que per a molts aquesta imatge està més representada pel com ens veuen, pel com ens volen veure, que pel com volem ser. La primera qüestió a valorar és si aquesta lligam ens fixa a la vida o realment ens condemna a una realitat circumstancial que volem rebutjar. La segona qüestió serà avaluar si realment aquesta cadena és d’acer o simplement de teixit històric, si realment els diamants són pedres precioses que il•luminen la nostra essència o es pur gel que va congelar la nostra forma de ser i va refredar les nostres expectatives... Em vas entenent, oi?

Na Teresa va trigar una mica ... És clar que comprenia ... El que residia en el fons dels arguments d’en Raimon era alguna cosa més que peces d'una filosofia, la de Goig, era una cosa més que enamorar-se d'un home meravellós, era ... Tornar a estimar la vida , però de veritat i en veritat, ... Era traslladar la vida dels seus somnis a la realitat per poder realment gaudir-la i ..., uf, estimar ... Només amb pensar-ho es va emocionar ...En Raimon se’n va adonar...

-Tu tens filles a Mai Més i hi tornaràs. Pots fer-ho amb el record inesborrable d'un viatge apassionant o pots fer-ho traslladant aquest viatge allà, pots aconseguir que aquest viatge no s'acabi mai...
- De veritat ho creus?
-Ho crec i em consta, ja que he conegut ja molta gent que ho aconseguí ...
-I, com?
-Has assimilar que en tu no poden conviure dos móns, que si la vida és un llarg somni en un llarg somni pots viure. Has de comprendre des d’ara mateix que per arribar a on vols anar només hi ha un camí, el que tu pots i has de traçar.
-Agafar el comandament de la tele i no deixar-lo anar ...
-És curiós que em posis aquest exemple ... Precisament anava jo a usar-lo. Quan vivia a Mai Més tenia una amiga que sempre m’ amenaçaven amb això ... Passava jo en aquells dies una època difícil i, saps? Ella em deixava anar: "Tu vals molt i saps molt bé el que vols ... Ets molt especial ... Agafa el comandament de la tele, sí, el de la teva vida, i decideix per tu mateix que canal vols veure ..." Fins que no vaig arribar aquí no em vaig adonar de la raó que tenia ... Durant anys prescindia d'escollir per i per a mi mateix. La meva vida es movia més pel que creia necessitaven de mi que pel que jo mateix necessitava. Vaig cedir el poder ... I el pitjor és que no sempre ho vaig cedir a les necessitats reals. Massa sovint el vaig cedir a les demandes imperatives, a les exigències de persones que es creien amb el dret de posar pautes a la meva vida...
- De posar pautes a...? M’he perdut...
-La gent com tu i jo, aquells qui per naturalesa tenim molt a oferir i desitgem donar-ho som com un imant per a moltes persones que pel que sigui acaben creient que tenen el dret a disposar de la nostra vida ... És igual, tornem als arguments ... Creus realment que a Mai Més tu maneges aquest comandament?
-Evidentment no ... Potser en les coses superficials, però no en l'essencial ...
- I, què creus que t'impedeix o t’ impediria prendre’l?
- No ho sé ... Em sento ara molt confusa. Per a mi tot canvi radical és com una sensació de traïció a l'establert, la por a fer mal, a fracassar, a decebre ...
-I pots acabar fent-te mal a tu mateixa, decebent-te, renunciant a ser feliç?
-És molt difícil prendre decisions quan sents que amb elles arrossegues el teu entorn més estimat ... Arrossegues? Potser no és la paraula ... Trastornes?
- Saps? La qualitat d'una vida no es mesura per allò que pensem hem de fer i fem, es mesura per allò que desitjàvem fer i vam fer ... El millor que pots donar als teus éssers estimats mai serà una actitud de servei, una companyia inamovible però sovint absent , el manteniment d'un estatus estrany, de costums o rutines que no complauen el teu equilibri ...
- I llavors? Què serà el millor que puc donar-los?
-Va, tu ja en saps la resposta ... El seu millor regal ets tu mateixa, descobrir com realment vols ser, trobar on realment vols estar ... Tenir-te en cos i ànima ... Però, podran tenir-te si vius amagada? Per déu, no hi ha res que pugui omplir més a un fill que sentir els seus pares segurs, drets, equilibrats i feliços ... Tu tens dues nenes ... Ets conscient que en moltes coses la seva vida futura serà un reflex de la vida que tu els mostres?
-D'alguna manera sí ...
-Doncs, la pregunta és òbvia: ¿Creus que el model a mostrar està en els esquemes de conducta usuals de Mai Més o en la manera d'entendre la vida que vas descobrint aquí a Goig?
-La resposta és tan òbvia com la pregunta ...
-En la teoria segur ... I en la pràctica?

Na Teresa no va saber que respondre. Era tan gran el seu desig de consolidar la seva vida futura en el que l’aprés a Goig ... Però en les preguntes d’en Raimon hi havia una base molt certa: com renunciar a totes les respostes ja apreses? Com desfer els nusos?Com recuperar la confiança en la vida? Com tornar a creure en si mateixa?

- Com? Si et plau, ajuda'm ... Com desprendre'm de qui sóc?
- Entenent que aquest Tu que vols canviar no és més que un reflex d’una història. Entenent que hi pot haver noves i diferents històries i que ha arriba el moment que siguis tu qui les escrigui ... Entenent que allò que et frena no és més que por, una paorosa por al desconegut que gela la teva sang i refreda la teva ànima ... Entenent, comprenent que si aconsegueixes obrir per sempre el teu cor als somnis amb la calidesa de la teva passió per la vida arribarà el desglaç. I llavors, saps? deixaràs d'alimentar cada nou dia amb gebre. Llavors, només llavors, aquest esmorzar amb diamants serà una realitat dins de la realitat. Sense cadenes, sense més garlanda que la joia de viure, de perseguir els teus somnis, d'estimar i ser estimada, de, de i de ...
-Sembla fàcil, però ... Però ... Tens raó, estic molt espantada. Em pregunto si realment podré ser capaç d'experimentar aquest canvi rotund que Mai Potser em suggereix, em pregunto si realment serà capaç de viure plenament des de l'ànima i per a l'ànima ... Realment tota aquesta capacitat de canvi estarà totalment només a les meves mans? ... De vegades, sento com si alguna cosa dintre meu em mantingués lligada, una mena de genètica amb la qual vaig néixer que m’impedeix fer el pas sense mirar enrere ..., alguna cosa així com un codi que anul•lés les meves forces i em torna al mateix lloc d’on vaig partir, una espècie d'encadenament difícil de definir però que impedeix que la meva ànima voli cap on vol ... He invertit molta vida en aquestes qüestions i tot i que el meu cos envelleix i la seva energia s’esgota, la meva ànima segueix sent fidel al seu anhel de volar... I si aquest desig no és més que un mer record d’aquells altres universos por on l’ànima ha habitat quan només era això? "Ànima", energia ... No ho sé, sovint sento que la terra em pren l'esperit, ... Aquesta massa física, el principi de Newton ... tantes coses! I em pregunto, i em segueixo preguntant ... I espero, i segueixo esperant ... I somni cada nit, i segueixo somiant ... Potser ... Sí, potser per fi pugui arribar a ser fidel a la meva ànima ... Potser algun dia pugui arribar a desprendre'm de les meves pors ... Potser algun dia no molt llunyà prengui la ferma decisió de despullar-me davant el món sense por de passar fred ... I podré treure'm finalment aquestes màscares que em permeten mostrar sense oferir. Potser pugui reunir el coratge suficient per recuperar cadascuna de les meves parts, per reconciliar fins a l'última cèl•lula del meu cos i sentir-me només una ... Però .... No deixo de dubtar ... Un cop assolits els somnis, llavors perdré la meva capacitat de somiar? ... Un cop trobi la meva veritable identitat ¿perdré el meu instint de buscar? ... Un cop aprengui a volar no sentiré la nostàlgia de descansar sobre una branca? No ho sé ... Sí, és veritat, em qüestiono tantes coses ... Potser hagi d'aprendre que la meva felicitat es descobreix en allò que Ja sóc i és allò que Ja Faig?
-Ui ... Deixa'm respondre amb calma ... Saps? La meva mare es va passar la vida fent això: buscant raons, indagant en el seu ésser, plantejant-se noves preguntes cada vegada que obtenia una resposta ... I llegia i s'apuntava a cursets, tallers, seminaris ... "Vull trobar-me a mi mateixa", deia ... Jo , el seu fill, la mirava i no entenia res ... I li hagués dit, li hauria cridat: "Però, si ets aquí! No et veus? Per a mi ets única, ets molt bonica, ja estàs completa ... Fuig de tantes qüestions, deixa de teoritzar, escup d'una vegada aquesta tristesa impregnada de por que t'allunya tantes vegades de nosaltres ... Viu, viu ... Si us plau, t'ho prego ... "Però la meva mare mai va abandonar aquest camí, aquest pelegrinatge sense altre rumb que l’ oneig concèntric en la seva immensa inseguretat i la seva pobra autoestima ... Amb els anys vam ser els fills els que intentàrem volar, de forma molt diferent vam haver d’allunyar-nos, forjar la nostra vida ... Ella es va sentir tan perduda ... Una vegada, ho recordo com si fos ahir, em va dir: "Us he dedicat la meva vida i amb això vaig haver de renunciar a tantes coses ... No em podeu pagar així." Jo li vaig respondre: "Jo no volia la teva vida, només anhelava teu amor. Jo no et vaig demanar que renunciessis a res, i molt menys que renunciessis a tu mateixa ... Doncs en fer-ho ens vas robar alguna cosa molt estimada ... T'estimo i sempre t'estimaré. És més t’estimo amb tot el meu cor. Però he de seguir el meu camí, marcar el meu joc, les meves apostes ... Ja fa molt que vaig comprendre que jo no puc omplir aquest buit espantós que sents en el teu interior. Només tu pots omplir-lo. Em tens i em tindràs sempre al teu costat, però per acompanyar-te, no per donar sentit als teus passos ... "
-Raimon, si et plau ... No segueixis, em faràs plorar ...
-Doncs si és així potser et faré un favor ... No oblidis que amb el plor i amb el riure, quan són sincers, obrim la porta de l'ànima ...
-Però fa mal ... Fa molt mal ...
- Al principi sí, ho se ... Però després, quan t'acostumes a viure amb la llum del teu interior, és una sensació tan pura, tan superba ... Adona-te’n, el que en definitiva pretenem és sortir d'una foscor gairebé absoluta, arribar a la llum ... No creguis que serà fàcil. Res del que val la pena a la vida és fàcil. Has obrir els ulls, el cor, la teva ànima, a poc a poc ... La llum t’encegarà i voldràs tornar al forat, a la teva caseta, potser, però si aguantes no tinguis cap dubte que obtindràs el teu premi. Si et rendeixes? Uf, si amb tot el viscut a Goig decideixes tornar a la foscor crec que ja mai aconseguiràs sortir-ne.
-No m’ t'espantis ... M’ ajudaràs?
-És clar que sí ... Però no només jo, tota la gent que t’estima de veritat seguirà al teu costat. Jo diria més: els qui t'estimen, si decideixes per fi saltar a la vida, han de fer botss d'alegria ... Ja que la teva felicitat els omplirà, ja que el teu emocionat caminar els guiarà, ja que la teva il•lusió els il•luminarà, ja que en la recuperació de la teva vida podran sentir d'una vegada que et recuperen, que et tenen ... Els altres? Els eterns coneguts? No et preocupis gens ni mica per ells ja que ells mai ho van fer ni ho faran per tu. Ells intentaran boicotejar-te, sentiran una enorme enveja, ... I això és important?
- I? Com puc? Què he de fer?

En Raimon es va aixecar i apropant-se a na Teresa va obrir els braços ...

-Abraça'm. Abraça'm i sent-me. Sent-me i aprèn a escoltar-te, a sentir-te. Atén primer les sensacions sensorials: pell amb pell, trobada, carícia, desig, ... Escolta la meva veu més enllà de la paraula, troba en ella la tendresa, l'amistat ... Mira'm als ulls, però més enllà de la retina, intenta nedar en els meus pensaments, en els meus sentiments, a través de la meva mirada ... Trobaràs un món preciós ...
Ara intenta sentir la meva respiració. Després escolta la teva. Intenta unir-les, enllaçar-les, aconseguir que l'aire que expiro sigui el que tu inhales, que aquell que tu expires sigui el que jo inhali ... Sent el meu cor, el seu bategar pausat, el bombeig de sang que em dóna l'energia, el bombeig d'amor que em dóna la vida ... Després busca el teu i sent-lo, tal qual, amb la seva puresa, amb les seves ànsies irrefrenables d'estimar ... Intenta també unir els ritmes: el meu cor, el teu ... El teu cor, el meu ...

Ara tanca els ulls i sent, només et demano això ...

En Raimon va començar llavors a besar-la: al front, a les galtes, al coll, en una espatlla, una mà, un pit, a la panxa ... Mentrestant, amb les seves mans, anava obsequiant amb un suau i molt tendre massatge el camí que seguien els seus llavis ... Quan va arribar als peus es va incorporar i, prenent el seu cap entre les seves mans, li besà els llavis ... Aquesta vegada va ser un petó llarg i extens, com si a la seva boca trobés una menja exquisida En Raimon va llepar i llepar , amb llavis i llengua, fins que no podia quedar una gota de saba sense repassar ... Na Teresa va fer cas del que ell li havia suggerit: només sentir ... Evidentment aquest passeig eròtic va despertar el seu desig, encendre la seva passió, però es va sorprendre en adonar-se com el seu cos reaccionava conjugant l'exaltació de sentits i òrgans amb una pau interior indescriptible. ¿Anava allà realment el seu cos o sortia la seva ànima a recrear-se?
En Raimon va tallar els seus pensaments ...

-I ara digues-me: realment creus que quan un arriba als seus somnis deixa de somiar?Realment penses que quan aconsegueixis la teva vida t'asseuràs en una branca per a contemplar?
-Per descomptat que no: els somnis portaran nous somnis i viure serà un plaer tan gran que només pot comportar una actitud activa, més que mai ... Uf!, la passió de viure ... sona tan valenta ...
-Bé, anem a una altra pregunta ... Sí i no ... La teva felicitat residirà en allò que ja Ets i en allò que ja Fas? Pensa-ho ... Ja Ets? Ja Eres? Qui? Tu mateixa? Evidentment en algunes facetes si, i podràs aprofitar-les i retenir-les, però fins que no aconsegueixis obrir totes les portes, fins que no puguis sortir completament tal com vols ser, no podràs dir Ja sóc ... I el mateix et diria en el que Ja Fas ... Al que feies que et completava al teu gust podràs ara recrear-t’hi i gaudir-ho molt més ... Allò imposat, allò superficial que feies per agradar a altres aprendràs a rebutjar-ho ... Després hi ha el rutinari, allò que hem de fer perquè simplement cal: anar a comprar, rentar, fregar, ... Ni t'ho imagines ... Fins i tot aquestes tonteries es viuen d'una altra forma quan un està bé amb si mateix ...

El silenci va ser una pausa de nou en el diàleg. Na Teresa i en Raimon romanien drets, l’una enfront de l'altre, mirant-se fixament sense objeccions ... Ell esperava ja l’última pregunta. Ella temia fer-la...

-I ... Tu què creus? Podré?
–Voler és poder, i tu ho saps de sobres ... Jo crec en tu, tinc fe en aquesta meravellosa persona que amagues. Jo? Sí, i segur tots aquells i aquelles que et volem, que et estimem ...Ara faltes tu ... Ara has de creure tu en tu mateixa, en les teves possibilitats, has de tenir fe ... Si comences a nedar a la teva vida has de tenir fe en tu , en les teves possibilitats, en la teva capacitat, en la teu mereixement ... I evidentment, has de creure en la vida, en aquest riu que t’ ajudarà a arribar a aquest port on vas ancorar els teus somnis, a aquesta illa on va naufragar la teva essència, el teu ser ...
-Et prometo que ho intentaré ...
-No, has de prometre'm que ho aconseguiràs. Si no et sents capaç de fer aquesta promesa mai et deixaràs anar ... Sí?
- Sí! Rotundament sí! Hi vaig, hi vinc ... M’ esperes?
-T'espero, estimada, em guardo per a tu i en la guarda dels meus somnis reservaré per a tu un lloc molt proper a mi, al meu cos, al meu cor, la meva ànima ...

No hay comentarios: