M'abraces?
No és res, només això...
Un petó? Després...
et vaig veure., asseguda,
i vaig pensar:
I si...? M'abraces?
Enllaces la meva ànima?
Recuperes la meva mirada?
Es va perdre... Entre tanta solitud...
La veritat? No sé on és...
S' amaga...
Per a què la vull?
Per a poder mirar-te?
Una altra vegada?
Potser per estimar-te?
O no... Però, m'abraces?
Caces les meves pors?
Pots esborrar-les? Vols?
Entre els teus dits les amagues,
les apagues, les disfresses...
De pau, sí?
Vaig somiar amb ella...
Y després, m'abraces?
T'ho prego: m'enbolcalles?
Fort, estreny, no em fa mal...
No hi cap esquerda, sol passar...
La meva sort, immensa,
tenir-te, la meva recompensa.
Sentir-te, enganxada,
com a fada de l'ocàs,
el pas de la teva carícia,
el sol ras, a la vora del mar.
Llar, dolça i tendra,
entre els teus braços m'hi trobo,
i callo, callo,
callo...
Allà no hi passa l'hivern,
allà s'hi fon la tardor,
allà em sento renéixer,
de la primavera un brot,
de l'estiu, la teva calor...
Els llaços dels teus cabells,
què suaus, què savis...
Què bonic és sentir-te,
Sabies?
I no puc mentir-te:
galta contra galta
oloro el teu flaire,
sento el teu alè.
I a la vorera dels teus llavis
hi saliva el tacte de la passió.
I sóc tan a prop...
I no és la calma
la que millor atrau l'onatge?
I no és el sospir
un digne vestit del reclam?
I no sol ser l'abraçada
el més bonic bressol del petó?
I doncs? Doncs això...
T'estimo... M'abraces?
Sóc teu...
No hay comentarios:
Publicar un comentario