4. EPÍLEG: De com un professor d'Història proposà a la seva família marxar en el tren de mitjanit vers la Terra de Mai Potser...

Transcorregueren almenys 10 minuts fins que l’Arnau va pensar en tancar el llibre. Amb la mirada perduda a la paret de davant i una tassa de cafè a la mà estava encara absort en els seus pensaments quan va sentir:

- Et trobes bé?

A la taula del davant hi havia dues noies joves. Pel que sembla s'havien fixat en ell perquè era una d'elles la que preguntava. N’Arnau es va posar vermell en respondre:

- Sí, perdona. Estic bé, perfectament ... Estava pensant ... El llibre ...

- Sembla molt antic. Ha de ser bo. Fa estona que hem arribat i no has aixecat la vista per a res ...

- Bé? No ho sé, és impressionant. L’he començat fa ... -i Arnau va mirar el seu rellotge- Déu, fa 6 hores! I a casa m'esperaven a dinar! Uau, he de marxar ...

L’Arnau es va aixecar ràpid i va anar directe al taulell per reclamar el compte. En passar per davant de les noies es va adonar de com li somreien planerament. Era una temptadora ocasió per establir un diàleg, però avui el jove no estava per a aquests assumptes. Potser un altre dia les trobaria ...

De camí cap a casa l’ Arnau va fer un repàs visual del temps transcorregut des que havia començat la lectura del llibre i es va adonar que tots els seus actes havien estat irracionals: com un autòmat va baixar del tren a la seva estació, va caminar quatre passos fins arribar a la cafeteria , es va asseure, va demanar un cafè i. .., va seguir llegint.

Com no l’ havia trucat el seu pare? Però no, és clar, impossible ... Quan sortia a passejar per Barcelona solia apagar el mòbil ... A casa devien d'estar tots preocupats.

L’Arnau va encendre el mòbil i, sense parar de caminar, va trucar:

- ¿Pare? Sí, ja ho sé ... Perdona, però m’ha sorgit una cosa i fins ara no m’he adonat que tenia el mòbil apagat. Estic en camí, d'acord? En cinc minuts arribo.

Va penjar amb una sensació estranya. Encara que el seu pare va intentar dissimular amb una queixa oberta, no li va semblar pas que hagués estat preocupat. I aquesta observació? "Serà que has trobat un bon llibre ..." Bé, total, en això mai arribaria a entendre’l: de vegades el seu pare semblava que sabés el que ell estava pensant. Telepatia? El pare sempre ho raonava dient que les seves formes de ser eren molt semblants.

Quan va arribar a casa l’ Arnau no tenia massa ganes de donar explicacions, així que va amagar el llibre, els va saludar a tots i va informar que estava esgotat i que havia de fer una migdiada. Després, ja a la seva habitació, va posar la seva música fluixeta i, estirat al llit, es va dedicar a rellegir diferents passatges del llibre, aquells que recordava que més l'havien entusiasmat. Era aquesta la paraula? No, potser remogut ...

Era tot tan xocant: llegint aquest llibre l’Arnau es va sentir en tot moment acompanyat, era com si la seva vida estigués d'alguna manera ficada allà. D'altra banda aquest sentiment l’havia remogut internament un munt ... Ell es considerava un apassionat lector, i no només de llibres d'història: novel•la, assaig, poesia, ...

Evidentment, si volgués emetre una valoració literària, aquest no era el millor text que havia llegit. Però mai cap altre llibre l'havia atrapat tan ..., tan, des de dins, tan internament. Dins l’Arnau,mentre repassava els fragments, creixia i creixia un dubte: era realment amb l’apassionant viatge a Goig que s’estava replantejant moltes coses o simplement constatava el que sempre havia sabut però no s'atrevia a creure?

Sonava aquella cançó al reproductor: "You raise me up", de Westlife. L’ Arnau va tanca llavors el llibre i els seus ulls i es va deixar portar ... En acabar d'escoltar-la va saber: si alguna cosa tenia clara, molt clara, era que no havia de tornar el llibre. En una setmana sortia un tren i ell l’agafaria.

Era ja gairebé l'hora de sopar quan l’Arnau va sortir de l'habitació per anar a buscar el seu pare. Estava amb la seva dona, Pau, al sofà, compartint el visionat d'un llibre il•lustrat.

- Pare, m'agradaria parlar amb tu a soles ...

- Soparem en deu minuts. Vols fer-ho ara o després de sopar?

- Millor després, així tindrem més estona. Volia explicar-te una cosa ...

Les reunions familiars durant els àpats solien ser molt amenes. Les converses eren obertes i a tots els agradava participar-hi. Però aquesta vegada l’ Arnau seguia molt abstret i, lògicament, es va mostrar poc participatiu. La seva germana Anna se’n va adonar de seguida i va intentar animar-lo, però no ho va aconseguir.

Acabat el sopar l’ Arnau i el seu pare es van trobar a l'habitació del noi.

- Et passa alguna cosa, fill?

- No! No et preocupis, tot va bé. Només que ... Com t'ho explico? Aquest matí, passejant pel Barri Gòtic de Barcelona he trobat una llibreria que mai abans havia vist. Això, d'entrada, ja resulta estrany, però és que ... Saps? Allà tenien un llibre molt especial ...

L’Arnau va treure llavors el llibre i l'hi va donar al seu pare ...

- "A la Terra de Mai Potser. La Nació de Goig ". Quin títol! Sembla interessant ... Ja l’has llegit?

- Sí, per això he trigat tant a aparèixer per casa. No podia deixar-lo i necessitava estar sol.

- I, t’ha agradat?

- ¿Que si m’ha agradat? M’ha fascinat ... Però no es tracta d'això. Mira, aniré al gra:aquest llibre l’he comprat. El senyor de la botiga no me l’ha volgut vendre. Però me l’ha deixat, tot i que ha posat una condició: si en una setmana prenia el tren cap a Goig podia quedar-me el llibre, si no havia de tornar-lo.

- El tren cap a Goig? No ho entenc ...

- És que hauries de llegir el llibre. Sí, ja sé que és increïble, però en ell es descriu la terra promesa, en ell es narra una història molt bonica que passa a Goig. No,no hauries, has llegir-lo. Vaja, crec ... M'agradaria que tots aquí a casa el llegíssiu. Si ho feu estic segur que més d'un prendreu aquest tren amb mi.

El seu pare el va mirar fixament als ulls. Després li va agafar les dues mans i, parlant molt pausadament, va respondre:

- Jo no he de llegir-lo, Arnau, ja el vaig llegir.

- Com? El vas llegir ja? On? Quan?

- Et vas fixar que en aquest llibre no apareixen ni autor ni editorial? Aquest llibre és el document original enquadernat. Aquest llibre el vaig escriure jo ...

- Tu? Pare, no em diguis ...

El seu pare va assentir amb el cap i després el va abraçar fort. Això no era gens inusual, però aquesta vegada per l’Arnau va ser molt especial. Sentint l'afecte del seu pare va començar a comprendre ..

. - Tu ... tu ets en Raimon, oi?

- És cert. Em van batejar a la Catedral de Barcelona amb dos noms de pila: Miquel i Raimon.

- I na Teresa és ... Pau?

- Aquesta dona a qui mai has dit pel seu nom.

- I el teu llarg viatge a Àfrica no va ser tal ...

- Era a Goig.

- Però, aleshores, no ho entenc ... Ha estat casualitat que jo trobés aquest llibre avui?

- No, jo ho vaig disposar així.

- I, per què no me l’has donat directament, sense més?

- Mira, quan vaig tornar de Goig em vaig posar a escriure aquest llibre. Als cinc mesos el vaig acabar i el vaig passar a la meu Agent Literari. Juan Alberto. Te'n recordes d'aquell senyor del Nord, de Gijón, que va sopar a casa fa anys? No, és clar. El llibre es va publicar al cap de tres mesos i va ser un rotund èxit. Recordes que al poc temps de publicar un dels meus llibres ens vam canviar de casa? I un exemplar d'aquest llibre és a la llibreria de casa, a la sala d'estar, després podràs comprovar-ho. Ha estat sempre allà i tu, que ets un entusiasta amant de la lectura, mai ho el vas llegir. El destí ten aquestes coses, i jo sempre vaig saber que tu series el primer dels meus fills a saber la veritat, a descobrir-la. Però coneixent-te com et conec sabia també que aquesta llum no havia de venir cap a tu, tu havies anar al seu encontre. Tu havies de trobar el llibre, no ell a tu. I així ha estat.

- Per què jo, pare?

- Perquè sé que ja estàs preparat per afrontar aquest viatge i perquè sento que necessites fer-lo.

- Més que l’Aleix?

- El teu germà gran és un grandíssim home i una bellíssima persona. Però ell té una forma diferent d'encarar la vida, ni millor ni pitjor, diferent. Així i tot i així, jo crec que arribarà aquest dia i Aleix, encara que sigui per curiositat històrica, farà aquest viatge.

- I l’Anna és encara molt petita, oi?

- Cert.

- Així, no m’hi posaràs cap problema perquè prengui aquest tren.

- Al contrari,n’estaré encantat ...

L’Arnau es va adonar que en la seva última resposta al seu pare li va tremolar la veu. Recuperant l'abraçada va recuperar la seva mirada i va constatar que els seus ulls s'havien entollat d'emoció. Arnau li va fer un petó a la galta i després li va dir a cau d’orella:

- T’estimo tant, pare.

- I jo a tu, vida. Als tres. Vareu ser, sou i sereu fins a la fi dels meus dies la meva més gran passió.

I aquí concloc la història, el meu llibre, el teu, si vols. Si em veiessis a través del temps aquí, teclejant les meves últimes paraules abans de tancar els textos, percebries una bassa d'emotivitat en la meva mirada. Poder tancar aquest per a mi preciós llibre amb una declaració d'amor paternal és una cosa realment sublim. Així sóc i així em mostro. Així vull que sigui la meva vida i no deixaré de lluitar un sol dia per mantenir aquesta pau que vaig trobar a Goig. Si en alguna cosa he pogut arribar a tu deixa'm segellar el meu final amb un missatge: no deixis mai de creure en un Mai Potser i, quan arribi el teu moment, pren aquest tren. A Atocha, a Sants o. .. A la porta del teu cor o en la finestra de la teva ànima somiadora hi ha l'estació, només has de pujar al tren ...

Miquel Raimon ...

3.2.15. El Pas de Mai Potser: De com la voluntat de viure pot conduir algú a la llar definitiva...

Al capvespre del penúltim dia en Raimon va recollir a na Teresa a la porta de la Biblioteca. Portava una bossa de viatge.

- Amb la meva maleta a sobre. Hi he posat també un parell de coses teves i alguna cosa perquè passis la nit.

- Uf, l'última nit ...

- Millor li dónes la volta: serà la primera de la resta de nostra vida.

- Que bé que sona: la nostra vida. On anem? ¿Al Pas de Mai Potser, vas dir? I això, què és?

- Un Parador que es troba al costat de l'Estació. El tren surt de bon matí i a tots els que l’agafem ens ofereixen estada.

- I vaig a trobar-me amb la gent que va passar amb mi la prova dels Guies?

- Amb alguns, només amb aquells que no han decidit quedar-se a viure aquí.

Van caminar una llarga estona pel camí que vorejava el riu, en direcció al mar. Anaven agafats de la mà i durant una bona estona van romandre callats. Quan dues persones volen compartir un silenci pot ser tan bonic com acompanyar-se amb la paraula. Si a més aquesta complicitat es dóna en plena natura, llavors l'experiència pot resultar sublim, ja que quan calles s’aguditzen tots els teus sentits i la sensibilitat es deixa anar i balanceja la seva curiosa cabellera abans de res. Fins que, ja a punt d'arribar, na Teresa va decidir parlar, únicament el respir d'un petó i una sospirat abraçada van detenir aquest meravellós estat de misticisme sensorial.

- En què penses, vida?

- En res ... i en molt. He passat aquí tant de temps, i. ..

- Et fa pena marxar?

- Sí i no. Sí perquè la vida aquí és meravellosa i perquè deixo molts amics i. .. I no perquè tinc unes ganes boges de retrobar-me amb els meus fills, perquè estic convençut que allà la vida seguirà sent meravellosa i perquè no marxo sol, m'acompanya una dona estupenda que m'estima i a la qual estimo.

- Realment, què és el que penses trobaràs més a faltar?

- Ui, no ho sé. Potser aquesta proximitat, aquesta simbiosi tan encantadora amb la natura que aquí pots desenvolupar. Potser aquesta senzillesa de tot i en tot que aquí sorgeix de manera natural i que allà el més segur hauré de programar. Potser ... No ho sé, la veritat no ho tinc clar. I tu? Què és el que més t’ha sorprès de la teva estada a Goig?

- Uf, tantes i tantes coses ... La nostra història, les nostres vivències, el principi, però després ... Uf, una altra vegada: l'amabilitat de la gent, la senzillesa que comentaves, la forma d'encarar l'educació, de respectar la mort, ... El dia del mirall, renoi, quina entranyable experiència. El meu bany al riu, ..., tantes coses!

- I de tu? Què em diries de tu?

- Subratllaria el grandíssim canvi, la sorprenent metamorfosi ... Mai vaig pensar que podria ...

- El què?

- Conjugar al mateix temps la realitat i els somnis, sentir-me tan nena sent tan dona, veure el futur com una apassionant llar on viure plenament, ... És tan increïble tot! I , et dec tant!

- A mi? T'ho deus a tu, estimada, jo m'he limitat a acompanyar-te i he estat un entusiasta espectador de la teva força, de les teves ganes, de la teva preciosa forma de renéixer.

Havien arribat al Pas de Mai Potser. En Raimon va deixar l'equipatge a terra i, abans d'entrar, es van fondre en una abraçada. "Es van fondre", quin bell adjectiu per a tan sublim acte! I. Per què no creure-ho? És que no es fon el metall amb les brases del foc? Resulta inversemblant creure que amb la calidesa d'una encaixada de cossos poden fondre's i fusionar-se dos cors?

Van sopar en un ampli menjador compartint taula amb tots els hostes del Pas. Va ser un sopar realment amè, amb safates abundants de menjar i amb copioses i sucoses converses que van mantenir un to alegre i que van allargar la sobretaula potser massa. L'endemà havien de matinar ...

- Bona nit a tots. Nosaltres ens retirem- en Raimon va ser el primer a aixecar-se i concloure la vetllada.

Aquella nit van fer l'amor d'una manera, encara que inusual, molt especial. Una tendresa extraordinària es va apoderar dels temps i, sense previ acord, tots dos alentien els seus moviments i parades com si volguessin gravar-los en la memòria. El petó precedia a cada filera de carícies i amb elles es postulava de nou. Les mirades s'eternitzaven el seu comiat i amb cada entrada a l'avantcambra del plaer tornaven enrere per recuperar alguna nota d'un preludi no acabat. El xiuxiueig va adquirir la forma d'un "t'estimo" repetit sense complexos, la remor rebotava a ritme de batec i un ressò de paraules ensucrades de sensual i emotiu afecte sonava en estèreo sense parar. N’hi ha molts que volen posar-se medalles per haver aconseguit nombrosos orgasmes en un acte sexual de dues o tres hores. Pobres ingenus: no hi ha més mèrit a emprar el mateix temps fent l'amor per obtenir un sol orgasme? Però bé, és senzill, encara que pocs ho entenguin: quan la meta és bella, diví pot ser el camí.

Eren les tres de la matinada i na Teresa i en Raimon romanien abraçats, pell amb pell, mirant-se fixament sense rendir-se a l'enfocament. Estranyament, o no, l'extrema conciliació que sol acompanyar el buidatge del desig no els havia portat a agafar el son. Per diverses vegades un o altre havien intentat començar a parlar sense poder: la resposta d'un dit índex als llavis reemplaçat per un petó tallava cada vegada la pretesa frase. Finalment, el joc va acabar quan tots dos van coincidir a l'uníson en un "vida t’ ..." Van riure amb ganes d'aquesta normal telepatia i en fer-ho van trencar la veda de la paraula. En Raimon va prendre la tanda el primer:

- ¿Saps, estimada? Pensava en una cosa molt bonica, almenys a mi m'ho sembla.

- I, Què és?

- La nostra història d'amor s'ha desenvolupat en un estat tan pur que sorprèn.

- No t’entenc.

- Tu i jo i la natura, res més. No hi va haver ni necessitat ni possibilitat de sumar altres elements que solen intervenir, adquirint més o menys importància, però en general solen estar-hi presents: m'arreglo per a tu, un sopar romàntic en un bon restaurant, ens comprarem un regal, et presento la meva família , etc. Jo em vaig enamorar de tu i tu de mi, sense decoracions ni valoracions estètiques o dineràries o. ..

- Realment és així. Molt atípic, oi? I preciós, inoblidable ... Si escrivíssim un llibre del nostre romanç podria erigir-se en llegenda ...

- Qui sap si no l’hem escrit ja ...

- Sí, és clar, l’escrivies mentre jo dormia ...

- Dormir, tu? Què és això?

- No te’n riguis ... Crec que, encara que poc, potser, des de petita no dormia tan a gust com aquí, amb tu bressolant els meus somnis. Escolta, se m'acut una cosa: Es pot venir a Goig amb els fills de visita?

- No, de cap manera. Si podries, després de la teva visita i si realment t'has guanyat el privilegi d'un nom en Goig, demanar venir a viure aquí amb les teves filles. Però hauries d'estar-hi com a mínim un any. Perquè algú vingui de visita "guiada" ha d'haver complert els divuit anys.

- Un nom a Goig ... Ni me’n recordava! Quin serà el meu? M’he guanyat aquest privilegi, Raimon Cor Brau?

- Tu què creus? És clar que sí! T’he enregistrat mentre estaves a la Biblioteca ...

- I?

- Teresa .... Teresa Tendra Passió.

- Vaja!

- No t'agrada? Què esperaves?

- Alguna cosa com "Teresa Guapa Intel•ligent Simpàtica ..." No, és broma. M'encanta. Però, la gent no relacionarà el de Passió amb ...? Quina vergonya, no podré sortir al carrer que no em persegueixin els homes ...

- Camina que no ... Com et passes! Encara que si fos a Mai Més ... Allà massa gent confon la passió amb el sexe. I allà està, és clar, però no entenen que aquesta és una qualitat global que pot i ha de cobrar vida en tot: aprenent, treballant, sent pare o mare, estimant, etc. Res ve a ser igual si li falta aquest ingredient. Quan vaig pensar en el teu nom goigenc aquest terme va ser el primer que em va venir al cap i no vaig dubtar a acceptar-ho. Passió és força, és empenta, és alegria, és imaginació, és voluntat. és ...És, crec, un immens privilegi per a tu i així ho vaig entendre.

- Tens raó, em sento molt afalagada. I el de "Tendra"?

- La veritat vaig dubtar entre "Alegre" i "Tendre", però vaig optar per la segona perquè la primera crec que ja ve molt implícita en el teu segon "cognom" i perquè amb ella retrata aquesta meravellosa nena, innocent, juganera, dolça i llaminera de tot , Que viu tan feliçment en tu.

Hi ha vegades en les quals la millor resposta habita en un somriure, altres en un silenci complagut, altres pot ser que en un petó, ... Després de respondre com cal, na Teresa va reprendre el diàleg:

- I ara què?

- Ara i sempre aquest interrogant vindrà amb la vida. Però tu i jo sabem que aquesta vida no ha de ser la que esperem sinó la que volem. I no esperarem a que allò que tan delicadament sembrem creixi sol, oi? L’ abonarem, el regarem, el cuidarem i poc a poc ho anirem trasplantant fins que pugui créixer en un únic jardí.

- Com m'agrada la teva forma d'explicar les coses! Tens ànima de poeta, Raimon, ho saps?

- No, si mai escrivís alguna cosa seria un modest autor. Però és veritat que m'apassiona jugar amb les imatges i les paraules ... M’has entès, sí?

- És clar, tant tu com jo tenim unes prioritats anomenades "fills o filles".

- I amb ells compartirem aquest camí que ens anirà acostant.

- Et veuré aviat?

- Ens escriurem, parlarem per telèfon, ... Jo viatjaré al teu costat i després tu al meu. Caps de setmana, ponts, vacances, ... Veure'm? De tant en tant. Tenir-me? Ja per sempre.

- Em fa por tornar a despertar sola. No ho sé ...

- Ja m’ho explicaràs, però jo tinc la sensació que ja mai més encararàs un sol instant sentint-te sola. Saps? És la persona estimada qui camina al teu costat, però ho fa prescindint de temps i distàncies, ja que en realitat qui t'acompanya és l'amor.

- Ho has tornat a fer. Amb cada paraula que t'escolto m'enamoro una mica més de tu. Puc demanar-te un favor?

- Digues, cor.

- Falta poc per l’alba i... Ja sé que estàs cansat però... m’agradaria sentir l’arribada del nou dia amb tu dins.

- Cansat? Qui digui que fer l'amor esgota és que s'ha dedicat a una altra cosa ...

En la meva ànima d'escriptor s’hi barregen ara mateix dos impulsos que em plantegen un seriós dilema. D'una banda la meva pretensió de ser formal, d'adequar el text a les pautes convencionals, m’engarrota la mà i frena allò que anava a escriure: "Massa reiteratiu, una altra vegada no ...", em dic. Però la lògica apunta a això, i en la meva pretensió d'acostar als personatges i deixar-me portar per la història no hi ha una altra opció: na Teresa i en Raimon van aprofitar fins a l'últim minut de la seva estada a Goig per ...Per a què seria?

Després d'un curt prolegomen de preparació de la travessa, ja amb el pal aixecat i les veles de la passió esteses na Teresa va agafar el timó i, estenent la seva marinada pell sobre la coberta del seu estimat, va onejar una gran carícia fins ancorar la més bella àncora al més bell fons. La brisa de dos alens i les onades de dos cors enamorats traspassaren fins compartir un càlid flux d'emocions que salivava de sentiments i sensacions per arreu, en un petó que va agafar l'instant i el va vestir de record intemporal. En un oceà sense més pretensió que gaudir de la seva immensitat i amb un vent callat per la necessitat de perdurar el vaivé de la nau va apaivagar el seu moviment tant com va ser necessari, tant com va portar l'espera d'aquesta última alba a Goig ...

Doncs això, és a dir, van fer l'amor. Després, ja amb el sol en dansa, es van dutxar, vestir i van baixar a esmorzar. A les 08:00 sortia el tren i allà, dalt, hi anaven en Raimon i na Teresa. Era aquest un viatge de tornada a la Terra de Mai Més? Per descomptat que no. No són les fronteres realment les que acaben assenyalant la nostra ciutadania,l'anomenada mare pàtria. Per a qui aprèn a viure des de dins i cap a dins no hi ha altra bandera que la que oneja el sentiment i tant na Teresa com en Raimon l'havien ja deixada adherida, segellada a la Terra de Mai Potser. Així, visquessin on visquessin allà podrien fixar la seva llar, però el seu cor s'havia fet amb un meravellós passaport que ja mai abandonarien, ambdós eren i serien ja sempre més ciutadans de la Nació de Goig.

3.2.14. A la Biblioteca de Goig: De com cal tenir cura, també, de la higiene mental individual i col•lectiva de qualsevol societat...

Na Teresa i en Raimon van aprofitar fins a l'últim moment la seva estada a l’Hostal de l’Amor. Abans de marxar van gravar els seus noms i la data de la seva arribada a aquest paradís en una gran roca. En fer-ho na Teresa va quedar impressionada: feia molts anys que aquest lloc havia estat inaugurat i s’hi podien trobar inscripcions de feia més de mig segle.

Van arribar ja sopats i molt tard a casa. En Raimon, normal, s'anava a instal•lar amb na Teresa mentre durés el seu viatge. Estaven molt cansats, esgotats, i aquella nit van dormir d'una tirada.

Quan na Teresa es va despertar es va trobar amb una llaminadura a la boca, imagina’t, i l'esmorzar al llit. En Raimon es va estirar al costat d'ella i van començar amb un cafè amb llet ben calentet ...

- Gràcies, vida. Avui sí que em portaràs a la Biblioteca?

- És clar, ja toca ...

- I si em poso una mica melancòlica no m’hauries de traslladar urgentment a l’Hostal?

- Que llesta que ets! Doncs no!

- Bé, tu t'ho perds, hi, hi, hi ...

- Mira que et menjo ...

En Raimon es va abalançar sobre na Teresa i, bé, em fa fins vergonya tornar a explicar-ho. Diguem que van estar jugant una estona ... Després, ja amb l'esmorzar de nou, es va reprendre la conversa ...

- Per què és tan important aquesta visita a la Biblioteca de Goig? -Va preguntar na Teresa.

En Raimon restà un instant pensatiu abans de respondre:

- Perquè allà no només es troba la memòria de Goig, es troben també la seva essència i la seva consciència.

- Ui, poca cosa, no?

- Començo a explicar-t’ho, ja que la prèvia ha de ser avui llarga. M’escoltes, estimada?

- Atentament - va respondre na Teresa mentre untava una torrada amb melmelada.

- René Descartes, ja al segle XVII ens va parlar d'un cogito, lloc de la raó, oposat a l'univers de la desraó. Goethe, en el segle XVIII, en el seu poema A la lluna utilitzava un terme alemany per primera vegada, unberwusst, com un dipòsit d'imatges mentals, una font de passions fora del control de la consciència. Schopenhauer, ja al segle XIX, ressaltava un cantó nocturn de l'ànima humana, un rostre tenebrós de la psique enterrat en les profunditats de l'ésser. És clar que el primer que va tractar d'estudiar a fons l'inconscient va ser Freud, també en el segle XIX. Resumint molt per a ell l'inconscient és tot un sistema psíquic amb continguts i mecanismes propis, regit per lleis i amb una estructura energètica privada i particular.

- El Psicoanàlisi.

- Sí .. Per què va ser per a Darwin tan difícil que la seva Teoria de l'Evolució de les espècies fora acceptada? Amb ella demostrava ni més ni menys que la consciència pot emergir dels nivells inconscients de la vida en resposta a les circumstàncies materials i no a través de la mediació d'un Déu. El poder de l'Inconscient, oi? Després, ja al segle XX Jung es va atrevir a separar el que seria l’ inconscient personal del col•lectiu, situant en el segon el niu dels arquetips. Per aquells temps Watson estudiava els estímuls de l'entorn o les condicions que mouen la conducta dels organismes o éssers. Per fer-ho tenia en compte, és clar, les teories de Pavlov i el seu reflex condicionat. I és clar, va néixer la Psicologia Conductista: La nostra conducta és sempre operant i ve altament marcada com a conseqüència del viscut anteriorment i, per descomptat, pel context on es desenvolupa.

- El ratolí i el seu formatge ...

- Veig que n’estàs assabentada. M'interessa que et fixis també en les bases del que, a principis del segle XX, es va anomenar Psicologia de la Gestalt. El seu lema va ser "el tot és més que la suma de les parts" i basaven el funcionament de la ment en la configuració dels elements que arriben a ella per la percepció, a través dels sentits, o mitjançant el pensament o la intel•ligència, amb l'ús de la memòria. Així, la suma de les "entrades", pot acostar-nos però mai portar totalment a comprendre el funcionament mental.

- La veritat em sona el nom però si m’ho arribes a preguntar no ho hagués sabut ... I ara està de moda la Psicologia Cognitiva, oi?

- Sí, i mereix ser citada, és clar, però tampoc amb ella anem a allunyar-nos d'allò que intento argumentar-te: el que ens permet a les persones elaborar plans o perseguir metes concretes és el coneixement previ relatiu a allò que ens mou. L'experiència ens confereix unes expectatives de les conseqüències dels nostres actes i no podem separar la nostra conducta d'aquesta realitat. La cognició és un trampolí cap a l'acció ...Quina frase, oi? T’avorreixes, vida?

- No, ni molt menys. Encara que ara no sé si em portaràs a la Biblioteca o a un Psicòleg. Tan malament estic?

- Ximpleta, ja acabo i ho entendràs ... I per fer-ho et plantejaré unes quantes consideracions molt actuals i importants: amb els avenços de la ciència cada vegada més són els neurocientífics els qui van marcant les pautes en l'estudi de la conducta humana. Kandel, neurocientífic i Premi Nobel de Medicina, va disposar que la psicologia que s'adequava a la ciència era la psicologia cognitiva, i amb això va establir el terme Neurociència Cognitiva. Els experts en aquesta ciència han vist com la investigació clínica els portava a reconsiderar l'inconscient. Per entendre els seus plantejaments procurarem veure el tema des de tres angles ...

- He de posar-me cap per avall o faig la vertical?

- Escolta, amb tu és impossible parlar seriosament!

- Però si t'estic seguint, babau, però ja ho saps ...

- Ho sé, i m'encanta ... Bé, al gra: Primera visió: Els experts en informàtica establiren que la consciència és un procés que maneja una quantitat molt limitada d'informació, d'1 a 16 bits per segon, segons el Premi Nobel Gerald Edelman. En canvi, per a ells, és clar, la majoria de processos mentals es donen en nivells aliens a la consciència i suposen l'ús i gaudi d'una quantitat incalculable de bits per segon.

- Vaja, que no som totalment amos de nosaltres mateixos, vas per aquí?

- Sí i no. Deixa'm seguir. En segon lloc hauríem d'observar la importància de l'inconscient i la forma en què arriba al conscient. El que passa en l'inconscient passa al conscient en forma de pensaments, sensacions, emocions, actes motors i de paraula. Entenent això podríem dir que l'inconscient ve a ser l'ànima motora del conscient. I en tercer lloc caldria valorar-ho des d'un punt de vista clínic. Ara com ara la teoria de Edelman del nucli dinàmic sembla ser la que obté més consens. Uf, procuraré explicar-t'ho de manera senzilla: imagina’t una estructura, un eix envoltat de neurones especialitzades i que lliga alguna regions de l'escorça cerebral amb estructures profundes. En aquest eix es produeixen contínuament diferents connexions funcionals de diferents grups neuronals ... És complicat, oi? D'alguna manera tornem al mateix: un conscient servint-se sense parar de l'inconscient per a funcionar.

- I ens pensem que tenim un total domini del nostre conscient quan en realitat ve gairebé absolutament condicionat per l'inconscient.

- Per aquí vaig. D'un inconscient que ens és molt propi però alhora molt estrany. Tu creus que en algun moment de la nostra vida podem seleccionar totalment allò que es grava a l'inconscient?

- Sembla complicat, però ... Hi ha un però?

- Sí, n'hi ha un, encara que relatiu, n'hi ha. Recordes del concepte que t’he exposat abans, del "trampolí de l'acció"?

- Sí, és molt il•lustratiu.

- Doncs imagina’t que ets a dalt d'aquest trampolí i estàs a punt de saltar a una piscina on es banya alguna cosa important en la teva vida: l'amor, l'amistat, la maternitat, ... Però resulta que la teva experiència anterior en aquesta aigua va ser negativa. I no només la teva experiència, els missatges molt diversos que volent o sense voler-ho es van gravar en el teu inconscient. Realment faràs el salt? Et mullaràs? Nedaràs?

- Ui, em fas tremolar ... D'aquí el meu vertigen, el meu mareig de l'altre dia? Per això vas decidir portar-me a l’Hostal?

- Evidentment, l'única forma de vèncer aquest pànic inconscient era fer-te veure que aquesta piscina podia omplir-se ... Havíem de regravar la teva experiència perquè entenguessis que l'amor és una cosa real, que existeix i que tu podies ser un perfecte emissor i receptor.

- I al descobrir-ho, al sentir-ho, vida, em va sorgir de molt endins un plor preciós, recordes?

- El plor de l'alegria. Aquí el comparem amb el plor d'un nadó acabat de néixer quan rep el primer alè d'aire, de vida, en aquest món.

- Que bonica comparació. I és veritat, renaixia amb tu en l'amor ... T'estimo tant!

- I jo a tu, estimada. Ara fixa't, et vaig a posar un exemple claríssim d'alguna cosa que està succeint a Mai Més. Fixem-nos en una dona maltractada pel seu marit, dominada, colpejada, fins i tot violada ... Fixem-nos també en aquest monstre, tu saps que la majoria d'ells van viure a la infància una cosa semblant al que produeixen. Van gravar un esquema de conducta i el reprodueixen. Escolta, t'ho dic com a argument, mai com a excusa.

- Però és cert, i una cosa semblant passa amb els pederastes, oi?

- Cert, i aquesta és una de les pitjors aberracions que es poden donar en l'espècie humana. Però tornem a aquesta dona, una dona terroritzada no només pel que pateix, també per les amenaces del seu agressor que procura assegurar el seu poder. I també, mai entendré com no se n’adonen ... Saps el que vaig a dir, oi?

- Em sembla que sí. Aquesta dona llegeix la premsa, veu i escolta les notícies: assassinats, desfiguració de rostres amb àcid, més assassinats, ... Cremada viva, apunyalada, ... Uf, com ha d’intentar sortir del seu infern?

- És clar, tot l'empeny cap enrere: si mous un dit, MORIRÀS!

- Aquells que pretenem eradicar el mal acabem tirant sal a la ferida. I aquests missatges també arriben a l'home ...

- Segur: "Si una dona et deixa, ja saps ..." Doncs, has vist, has llegit o escoltat mai una notícia del tipus: "Dona maltractada abandona el seu marit i ell va voluntàriament al psiquiatre per iniciar la seva curació"?

- Més aviat no ... Que estúpida arriba a ser la humanitat de vegades ...

- I ho és en molts més camps dels que pot semblar en principi. Per posar un altre exemple: els proporcionem als joves jocs virtuals per a experimentar amb extrema violència i risc, els oferim herois cinematogràfics agressius i transgressors de qualsevol norma, ... I després els diem: "A portar-se bé". Com creixerà una nena a la qual se li ha estat venent des de petita que si vol tenir el seu príncep blau ha d'estar primeta i intentar assemblar-se a una nina o una model estereotipada? Com pot reaccionar un adolescent al qual estan bombardejant per tot arreu amb que la seva "virilitat" dependrà del gruix i la llargada del seu penis? Com? Com? Em passaria el dia sencer parlant-te de casos on es contamina sistemàticament l'inconscient individual i col•lectiu.

- El col•lectiu? Sona molt fort, no?

- La memòria popular, la seva consciència o, potser més ben dit, el seu inconscient inscriu amb força allà un missatge i ho portaràs a la guerra, al terrorisme suïcida, si cal, a la rendició passiva, a l'acceptació de les injustícies més extremes, a. .. La història està plena d'exemples ...

- I al final, què som? Titelles?

- Tampoc podem generalitzar ni posar els models extrems com usuals, però ... És una mica dur però és un símil que es podria aplicar per explicar molts passatges de la humanitat. Ortega i Gasset va dir: "Jo sóc jo i la meva circumstància". Jo crec que si pogués tornar a expressar-ho diria: "Jo sóc les meves circumstàncies i jo". Encara que aquest pronom hauria de diversificar-se ja que "les meves" circumstàncies sona a alguna cosa establerta per un mateix i, la veritat ...” Cogito ergo sum, "Penso, per tant existeixo", paraules de Descartes. Però, realment, si ho apliquem a l'actualitat, sempre resideix en aquest existir una propietat individual o col lectiva? ¿És aquest pensar una mica desenvolupat i assumit per un mateix o més aviat massa vegades és una cosa imposada? I, sigui com sigui, de què em serveix existir si el que realment jo desitjo és viure?

- Però, no sembla d'entrada tan fàcil ... Manipular la consciència d'un poble.

- És que no és així. El que has de valorar és si es pot manipular allò que mou la consciència, és a dir l'inconscient. Dóna-li a un poble una bona vida després de la mort i resarà, dóna-li odi i s'armarà per a la guerra, dóna-li por i el mantindràs immòbil, dóna-li desig i sortirà a comprar, dóna-li, dóna-li i dóna-li ...

- I dóna-li una educació programada i mantindràs les estructures socials i polítiques, no?

- És clar. Fixa't, Walter Scott va escriure: "Tots els homes que han demostrat valer alguna cosa han estat els principals artífexs de la seva educació". Per què aquesta cita? És més que evident que..., recordes el llibre de Joan Salvador Gavina?

- És clar. Va marcar la meva adolescència. De Richard Bach.

- Doncs el faré servir aquí ... Per què aquesta cita? Doncs resulta evident amb el hem dit que perquè una gavina pugui volar lliurement ha de poder separar-se de la manada.

- Doncs si no el ramat no deixarà de conduir-la ...

- Així és. I, per què cito a Walter Scott? Ell va ser un dels grans exponents del Romanticisme del segle XVIII a Anglaterra. Aquest moviment va començar a adquirir força a Catalunya durant la dècada de 1830. Clara Espelta, la fundadora de Goig, en va ser una apassionada seguidora. Has d’entendre que el Romanticisme era alguna cosa més que un corrent literari, era una nova forma d'entendre l'home, la vida, el món, ...Amb el moviment romàntic s'intenta promoure el naixement d'un nou home, capaç de plantejar la seva existència i la del món des d'una nova visió més emocional i subjectiva, és a dir pròpia. Quan durant la segona meitat del segle XIX el Romanticisme va començar a decaure a Espanya Clara va començar a preparar-se. Va plantejar el seu projecte en els cercles romàntics i va ajuntar una comunitat de seguidors realment àmplia. I comprà la vall de Goig, la terra de Mai Més, i es van instal•lar aquí.

- Que romàntic! Estava casada, na Clara? Va tenir fills?

- Amb un empresari català del ram tèxtil, Miquel Albesa. Ell ho va deixar tot per seguir-la. I sí, van tenir tres fills, dos nens i una nena.

- I, què va passar?

- Els primers goigencs es van instal•lar aquí durant la primavera de l'any 1858. I aquí segueixen ... Sabies que hi ha grans genis que van triomfar a Mai Més en molts i diversos camps que van néixer o van viure un temps aquí a Goig?

- No m'estranya gens. Ments lliures i obertes ...

- Bé, continuo amb els meus arguments. Recordes el que parlem abans de la visita a l'escola?

- El conte del nen anomenat Univers?

- Sí, na Clara va tenir molt clar des d'un principi que cada persona porta dins seu un univers únic i irrepetible. Ja no només en la infantesa, tota la vida, som i hem de ser lliures de seguir aquells camins que per la nostra forma de ser ens convinguin millor. Formem part del món, de la naturalesa i de l'entorn social, però la nostra funcionalitat ha d'anar encaminada més a poder oferir que a absorbir. I compte, que he dit "més", de manera que no excloc aquesta absorció d'allò que l'exterior ens pot oferir. I torno enrere una altra vegada: he dit "oferir", mai embotir.

- I com saps que s’ha ofert no serà pres com a referència obligada?

- Perquè l'oferiment ha de ser ampli i divers, ha de ser un camp on sembrar i un magatzem ple de llavors i eines per al cultiu. Em segueixes?

- És clar, un magatzem sense "grans ofertes" d'articles a vendre, on cadascú triï segons el camp que vulgui sembrar.

- I per descomptat on procurarem no hi hagi prestatges amb plantes verinoses, amb paràsits i altres elements que puguin entorpir o danyar el cultiu.

- Però aquestes plantes i bestioles poden aparèixer de forma silvestre.

- Inevitable, però no podem dir: camina doncs, com que existeix el míldiu de la patata, un dels pitjors paràsits, a tothom que es porti un sac de llavors li regalem els ous ...

- Ji, ji, ji ... És tan clar que resulta còmic.

- És que ... Miri, senyora, amb cada ambientador li regalem un saquet amb caquetes de gat ... I si s’emporta aquest xampú condicionador pot endur-se unes pinces per arrencar-se els cabells ...

- Com ets!

- Sona malament, oi?

- Home!

- Na Clara Espelta tenia molt clar que perquè una societat pugui construir-se en harmonia cal donar llibertat als seus integrants perquè cuinin "la seva vida" en els diferents "plats" que dissenyaran el "menú" de "la seva existència", però va advocar des d'un principi en què s’havia de procurar que tant la nevera com el rebost col•lectiu oferís al mateix temps una àmplia diversitat i qualitat contrastada. Si et fixes la comparació dóna peu a una pregunta: A la nevera de casa teva guardes aliments caducats?

- No, és clar.

- Guardes potser bolets verinosos?

- Per què hauria de fer-ho? Ningú amb dos dits de front ...

- Evident, tu ho has dit: "ningú". Encara que ho fem millor o pitjor tots intentem alimentar-nos de manera sana. Et puc fer una altra pregunta?

- A veure ...

- Les canonades de casa teva desemboquen a les clavegueres o vénen d'elles?

- Em prens el pèl?

- No, simplement volia saber-ho per si algun dia em vull dutxar a casa teva ...

- Ets un ... Ets un mal educat impertinent i. ..

- Eh! Que parlo de broma ...

- Ho sé ... Però ...

- Però, "ve la colla de la pessigolla"?

- No per favor, no ...

- D'acord, més tard ... Em sembla que fa molt que saps a on vaig ...

- Segueixes uns camins tan lògics que és difícil no endevinar a on porten.

- Perquè a la fi tot resulta molt senzill. Saps realment per què t’he fet tota aquesta introducció teòrica?

- No

- Més per tu que no per mi. En veritat n’hi hagués hagut prou deu o dotze frases per explicar-te el que avui trobaràs a la Biblioteca. T'has adonat que en general els éssers humans intentem seguir una lògica en el com cuidem el nostre cos? Podríem dir fins i tot que institucionalment es creen formes de control sobre aquests temes ...

- És que si no ...

- Però, i què passa amb la higiene mental?

- Vida, ja sé a on vas, però és impossible ...

- Per a mi és impossible córrer 100 metres en 10 segons, després no arrenco? No és millor predre’s aquest temps i veure a on puc aconseguir arribar? Si són 40, o 50, o 60 metres els que puc córrer, no estaré més a prop de la meta? Saps? Aquesta és una de les grans equivocacions de Mai Més: davant la Utopia inabastable no donem un sol pas ... No entenem que als grans somnis s'hi arriba anant darrere de l'impossible.

- Tens raó: només mentre camines un camí aconsegueixes construir ...

- Un camí, un altre, ... El camí de la vida ... No creus que comptant amb un paisatge tan harmònic possible serà més fàcil caminar i, amb això, arribar?

- I, què se suposa que configura aquest paisatge?

- Tot allò que veus, escoltes, olores, toques, ..., el que sents, el que aprens, el que ...

- El magatzem, doncs, el rebost que comentàvem ...

- És clar.

- I realment és possible administrar els estocs?

- Mai totalment, però sí parcialment.

- Estem arribant a la conclusió, oi?

- Que llesta que ets! Aquí anem ... na Clara Espelta va comprendre des d'un principi aquesta necessitat de procurar tenir cura al màxim del paisatge, l'entorn, les fonts d'alimentació. Per això li va donar una importància fonamental a l'educació, com ja saps, i a configurar un rol per a les biblioteques que va molt més enllà de l’usual.

- I va programar prestatges amb molt bells regals, com són l’oferir viandes al caminant, ja veus que me'n recordo del primer dia, com la Dehesa de l'Amor, com ...

- Com tantes i tantes coses. Si poguessis quedar-te a viure aquí et sorprendrien tots els recursos i costums bellíssims que s'han anat integrant en les nostres vides.

- La llei interior de l'abundància institucionalitzada a un nivell social.

- Més o menys ... Però tornem a les biblioteques, sí? Na Clara va centralitzar des dels inicis allà una bella tasca: no desistir en la lluita per alguna cosa que hauria de ser una de les grans utopies de la humanitat: la higiene "paisatgística".

- Pretén ser així com un gran filtre?

- Sí i no. Ho seria si amb això es seleccionés d'entre el ja existent allò que pot ser nutritiu per al gran rebost. I sí, es fa però únicament en el que es considera més radical, allò que entenem pot ser molt verinós per l'inconscient col•lectiu o individual. Quan entris a la Biblioteca et sorprendràs: és immensa. Hi tenim milers i milers de llibres, cds d'àudio, dvds ... Realment si intentes indagar què és el que no hi ha trigaries dies a endevinar que és, ja que d’allò que normalment aniries a buscar no hi falta res.

- Per exemple?

- Tu podries llegir sobre l'existència d'Adolf Hitler en els llibres d'història, però no hi trobaràs ni un sol dels textos o discursos que va escriure o pronunciar ... Tampoc hi trobaràs pel•lícules que exaltin obertament el racisme, la violència, ...

- Llavors apliqueu una, encara que limitada, censura. A Mai Més els grups pro llibertat d'expressió se us menjarien.

- És que allà mai van aprendre a diferenciar la llibertat del llibertinatge. Tu dóna-li llibertat de pastura a un toro brau i als dos dies el tindràs envestint a la gent al carrer principal del teu poble. I no vegis, ara amb Internet no és que hagin obert un prat, han inaugurat el Sant Fermí de la informació. On dimonis s'ha vist que es pugui treure un producte al mercat esperant a veure els efectes que produeix perquè l'aprovin o no? A Internet tu penges un vídeo en el qual s'exalti la tortura als animals i fins que algú no ho denunciï no ho bloquejaran ... I mentrestant poden haver-lo vist centenars de milers de persones.

- Realment és increïble ... Inacceptable.

- Veig que em comprens. Una societat que no aplica el més mínim filtre a la informació està desprotegint la higiene mental dels seus membres.

- D'acord. I llavors, les biblioteques vindrien a ser, a part dels centres d'emmagatzematge del saber, uns centres sanitaris on es protegeix això, la higiene mental.

- Uf, no anem tan lluny ... En aquest camp és un recurs més, al costat de la família, l'escola, els amics, ... Aquí, ja ho saps, es cuida molt que ningú se senti sol. Realment la funció més important de les biblioteques és la promoció, que no el control.

- La promoció?

- De idees, recursos individuals i socials, ... Ja n’hem parlat d'això, oi? Els Hostals ... Però hi ha més: a na Clara li apassionaven tant l'art pictòric com la literatura i sempre va creure que si per separat podien entusiasmar la sensibilitat de la gent junts podien filtrar-se en ella. En veritat tot va començar com una necessitat de comunicar seva: la seva ànima d'artista i la seva generosa ment necessitaven crear més enllà d'allò, organitzar una nova nació, que sense proposar-s'ho estava fent. Ella era una fervent admiradora del Renaixement de la pintura italiana del segle XVI, amb Leonardo da Vinci i Miquel Àngel i Rafael com genials mestres, i ja sabem que ho era també del Romanticisme literari. En la dècada de 1870 na Clara va començar una col•lecció que no va abandonar fins la seva mort, el 1913. Aquesta col•lecció la trobaràs a la Biblioteca amb el nom que ella va decidir posar-li: "Contes des de l'alba". Fixa't que, encara que molts d'ells poden ser llegits i compresos per un nen, na Clara va escriure i il•lustrar aquestes narracions pensant en el món adult. Tots ells porten un segell característic: estan ambientats en el Renaixement.

- N’hi ha molts?

- Ni més ni menys que cinquanta-u.

- Uf, em serà impossible llegir-los tots avui. Quina pena!

- No et preocupis, ja sabràs escollir. Però, espera, que encara em queda alguna cosa per explicar: el fill gran de na Clara, en Jordi Albesa, a finals del segle XIX, va iniciar una altra col•lecció que encara avui segueix completant. Ell va heretar de la seva mare la seva capacitat artística plàstica i era un apassionat seguidor de l’ impressionisme pictòric que just llavors, encara amb el Romanticisme literari deixant empremtes, s'estava desplegant. Així, va decidir començar a il•lustrar textos ja escrits, poemes, narracions, fragments, donant sempre un format tancat, fos més o menys llarg, a cada obra. Va néixer llavors la Col•lecció "Impressions", col•lecció que compta avui amb centenars d'exemplars i que també podràs descobrir a la biblioteca.

- Ui, i només em donareu un dia per estar a la biblioteca?

- No, estimada, et donarem dos dies. Demà a la nit dormirem ja al Pas de Mai Potser, doncs demà passat surt el tren amb el qual marxarem.

- Tu també?

- Sí, torno amb els meus fills i aquesta vegada ja per quedar-me. Què, anem a fer la visita a la Biblioteca?

- És clar.

- Abans et comentaré una última cosa: quan fullegis els llibres de les dues col•leccions que t'he presentat tingues en compte una cosa molt característica: tots porten implícits un o més missatges, missatges que mai volen convèncer de res, simplement pretenen convidar a la reflexió.

- Així, les dues col•leccions formen part del gran Rebost d'aliments per l'ànima de Goig ...

- No podries haver escollit una forma més bella per a descriure-les.

Na Teresa i en Raimon es van vestir i van marxar cap a la Biblioteca de Goig. Allà, a l'entrada,es van acomiadar. Na Teresa podria dinar allà mateix i en Raimon l’aniria a recollir al capvespre.

Dos dies foren suficients a la dona per endur-se’n una idea molt clara de tot allò que en Raimon li havia explicat. Van servir també per corroborar una cosa que, estant on estava , era molt lògic: la gent de Goig tenia un caràcter molt obert i era extremadament amable. A la biblioteca na Teresa no només va poder llegir, va poder, a més a més conèixer diferents persones, homes i dones de diferents edats, i mantenir-hi converses realment constructives.

3.2.13. L'última nit a l'hostal de l'Amor: De com observant els estels, es va obrir el teló a un univers a punt per a compartir....

Durant l'última nit na Teresa i en Raimon van baixar fins a la platja i es van ajaure a la sorra, mirant el cel ... Sent la vall de Goig un lloc on no s'abusava mai de la llum artificial els resplendors de la terra solien perdre sempre el plet amb l'univers. Poques vegades a la seva vida na Teresa havia pogut gaudir d'un panorama tan excels i ric, i això que a ella sempre s’havia sentit apassionada per l'astronomia i podia presumir d'haver viatjat a llocs de la terra molt inhòspits per poder gaudir d'aquest extraordinari tapís clapejat de brillosos misteris que, a més, mai es disposava exactament igual. El primer que va acompanyar al so de la mar pelegrina va ser en Raimon:

- Està bé, vida?

- Difícilment podria estar millor. Observava, pensava ... Escoltava en el meu interior, sentia ...L'aire, les ones, la teva companyia, la sorra abraçant el meu cos, ... És com si sentís la màgia de l'univers acariciant cada instant ... Que nena, oi?

- Jo diria més aviat: que bonica! Saps? Aquest és un d'aquells moments que ens agradaria congelar i guardar, per anar podent reviure de tant en tant.

- Miri on miri em sento fascinada. I penso: se m'haurà quedat el Senyor de la transformació anomenat Plutó enganxat a la meva pupil•la? O potser ha estat la meravellosa brillantor de Venus que em no deixa de parlar-me tan tendrament d'Amor? O Júpiter, aquest descarat i meravellosament positiu punt brillant que sempre destaca en el nostre cel i que tant malbaratament ens dóna? I la Lluna, no la veus? Uf ... Sempre tan femenina, callada i majestuosa. Sempre complint la seva promesa d'il•luminar la nostra nit fins esperar que sigui el sol qui la rellevi ...

- Calla ... L’has vista? Una estrella fugaç ... Has tingut temps de demanar un desig?

- Vida, per a què? Ara mateix em sento tan plena, tan rica ... En algun lloc hi haurà algú que ho necessitarà més que no pas nosaltres, no et sembla?

- Segur ... Seguríssim. Vine, acomoda't aquí, amb mi.

En Raimon es va desplaçar i va asseure’s darrere de na Teresa, aixecant el seu cap per a reposar-lo a la seva falda. Després, amb els dits de les seves dues mans va començar a dibuixar, a traçar recorreguts sense altre sentit ni objectiu de dibuixar un tendre massatge.

- No t’adormiràs, oi?

- No podria. Avui no podria. Com pots ser tan dolça?

- Tornà la acerosa cullera dòcil i saborosa quan va recollir la mel ...

- Mentider ... Tu acerós? Si ets com un flam de vainilla cobert amb nata i brins de xocolata ...

- D'acord, però no és menys cert que disposat en el teu plat em torno més saborós i, alhora, anhelant ... Doncs la dolçor pot cursar la seva delícia només si serà assaborida.

- I la tendresa la seva comoditat vessarà sobre un mantell de suau rebut.

- Vaja, el meu amor canvià el seu riure, i ara és gràcil poetessa ...

- L'amor ens torna a tots poetes ... No sé qui ho va dir, però és tan cert ... Em deixes que t'expliqui coses?

- És clar, estimada.

- Però vine, estira't al meu costat, vull sentir-te molt a prop. M’abrigues amb els teus braços?

- Déu, amb tu la pau és un feix de llum que mai s'apaga ...

- Parlant de llum. Quan mires al teu voltant veus el que està passant, oi?

- És clar.

- Doncs saps què m'encanta d'aquest cel que ara mateix estem mirant? No veiem el present. És tan impressionant la dimensió de l'univers, tan llargues les distàncies, que hi ha estrelles que van néixer però la llum de les quals no arribarà aquí fins d'aquí milions d'anys. I de la mateixa manera estem veient estrelles que fa molt de temps que van morir. Et miro a tu i veig l’ara, a cada instant aquest instant. Si miro al cel veig milions d'instants, milions de fotogrames de la història.

- Mai ho havia pensat d'aquesta manera. És un punt de vista realment màgic. Hi haurà algú que pugui calcular quantes estrelles hi ha a l'univers?

- Amb exactitud és impossible, però una vegada vaig llegir que si ajunteu un gra de sucre per cada estrella podríem cobrir els cinc continents amb sucre. Diuen que només a la Via Làctia hi pot haver uns 100.000 milions d'estrelles.

- Increïble, realment impressionant.

- Però és tot tan relatiu, vida. Fixa't: en l'aire que respires amb cada glopada hi ha més àtoms de nitrogen que estrelles hi ha a l'univers.

- I en aquesta relativitat sovint assentem una màgia realment captivadora. En això mai deixem de ser nens.

- Doncs en el màgic moltes vegades s'hi enganxa l'esperança, no creus? Un exemple l'hem viscut abans: tu saps perfectament en què es basa el fenomen de les estrelles fugaces però, tanmateix, segueixes pensant en demanar un desig. De totes les explicacions que vaig llegir sobre el tema, per a mi la més fascinadora la donaven... Vaja, no recordo ... Deien que amb cada estrella fugaç es produïa el retorn d'un esperit al qual Déu havia permès tornar a néixer, reencarnar-se en un nadó.

- Tu que saps tant de l'Univers, creus en la seva influència en la nostra vida?

- Sí, i a més n’estic convençuda. Ui, estaria dos dies i no pararia d’explicar ...

Na Teresa va seguir descrivint durant una bona estona dades i curiositats sobre l'Univers. L’apassionava realment aquest tema i poder compartir el seu saber amb en Raimon era una cosa que la feia molt feliç. En Raimon participava activament en l'exposició, tot i que la majoria de vegades era per preguntar o afegir algun breu comentari al que s'ha dit. Finalment, va ser una pregunta d'ella la que va portar a un canvi de terç:

- ¿No et sents realment molt petit, insignificant, davant d'aquesta magnitud?

- Si et sóc sincer la meva sensació sempre ha estat la inversa: el formar part d'aquesta excelsa meravella que m'acompanya em fa sentir molt important.

- I no et preocupa saber, esbrinar o descobrir com funciona de veritat aquest extraordinari embolcall que envolta el que tens la gran sort de ser?

- En general m'encanta aprendre o tafanejar en tots els camps. Encara que em sembla que la teva pregunta va més referida a l'existencialisme ... Si és així la meva resposta serà que no: no m'obsessiona ni em preocupa més que altres grans temes.

- Quina llàstima! Resulta tan interessant ...

- I és clar que m'interessa. I més que m’interessarà ara que sé que en això hi va una de les teves grans passions. Però tornem al mateix, vida: sent interessant en la meva opinió no ha de ser massa transcendent. És la meva manera d'acceptar en general tot coneixement: la senzillesa està també allí. Tu pots oferir-me un llarg discurs, expressar les teves creences, però si no sé llegir en el teu silenci mai acabaré de conèixer-te. La paraula de per si no és més que un concepte , i perquè tingui cos i ànima ha de ser percebuda amb intensitat, amb vocació de poder constatar-la directament o de poder imaginar-la per entendre el seu valor. I és així amb gairebé tot: en la percepció final el valor de cada somni resideix en l'obstinació que ens va permetre o no sortir a buscar-lo. La vida pot vitaminitzar-se amb pensaments, amb anhels i il•lusions, però perquè sigui vida ha d'alimentar-se de vivències. Un sentiment pot definir-se amb belles frases i precioses promeses, però únicament sentint-lo realment podràs apreciar i mostrar la seva essència. Un home pot realitzar-se amb els seus actes, però la persona necessita assaborir per donar-los sentit. No sé si m’explico...

- És que dones la impressió de pretendre ser agnòstic de tot ...

- Això seria impossible ... No creure en res? Inconcebible. El que em sembla que intento explicar sense aconseguir-ho és que aquesta senzillesa se situa just al costat contrari de la exaltació de qualsevol saber. El saber no és un fi, és un mitjà, ens pot ajudar, potser guiar, però no pot ser ni el vehicle ni la carretera.

- Realment aquí a Goig, i més estant al teu costat, tot sembla, tot és senzill.

- I, saps? Per a tots, independentment de les seves creences. Però, espera ... Has dit junts, al meu costat, a Goig ... No t'adones que tot això en realitat no és el motor que ha fet que aquests dies siguin tan especials? Ni el lloc, ni la filosofia, ni tan sols la companyia poden aconseguir res sense la nostra còmplice donació. Els éssers humans som en essència tots iguals i la natura ens ofereix paisatges molt diversos però tots potencialment acollidors. La filosofia? Realment pot ser una clau per a la comprensió, però mai pot obrir cap porta sense abans trencar el cadenat de la passivitat. Per viure la vida has de sentir-te un guerrer, un activista convençut que mai deixarà de declarar-se viu. Les armes estan en tu, totes i cadascuna, i en la brega, fixa't, resideix la frontera a conquerir, la pau que pot permetre’t continuar lluitant. L'única forma de sentir-nos lliures és connectar-nos fermament a això, a la vida. No seràs ni et sentiràs més important pel que arribis a ser, a saber o tenir, sinó per com aconsegueixis viure.

- No pots ser espectador de la teva vida, oi? L’observes, l’analitzes, l'avalues, la teoritzes, ...

- Hi ha tanta gent presonera de vides que no voldrien ni de saldo a les rebaixes ... I intenten viure des de fora, en un llibre, en un somni, en un programar el que podria ser si ... És com si creessin un món paral•lel interiorment per apagar el foc del món real. I, saps? Allà esperen que algú els tregui, esperen potser el vol dels fets, un abracadabra que obri màgicament la porta guanyant un aplaudiment unànime, un príncep blau o una princesa rosa que aparegui, alguna cosa o algú ...

- Fixa't Raimon que és molt interessant el que plantegen alguns científics: no parlen de l'existència de múltiples possibilitats a l'hora de triar la realitat sinó que van més lluny ... Diuen una cosa així com que ja vius en totes aquestes possibilitats, que ja ets tot això que desitges ser i fins i tot el que rebutges en tu mateix ... L'únic mecanisme que activa una o altra realitat és "L'Observació" que arribis a fer. Vius totes les realitats possibles encara que només siguis conscient d'una. No et sembla increïble? Imagina’t que en algun lloc no temporal hi ha una Teresa i un Raimon que s'estan coneixent en l'amor però des de la distància. Imagina que aquesta és en veritat la realitat i que el que tu i jo estem vivint ells ho perceben com un mer somni. No són capaços d'observar la nostra realitat com a experiència i en donar-li un caràcter imaginari no són capaços de transformar la seva vida en la nostra, de transportar-se a aquesta existència potencial però alhora real. Perdona, pensaràs que m'estic tornant boja ... Potser sí? No, simplement és que m'encanta qüestionar tot el referent a la vida i les múltiples possibilitats que hi ha en ella ... Mons paral•lels? ¿I si resulta que aquest amor que sentim l’un per l’altre i les nostres extraordinàries vivències no són més que el reflex d’una vida que anhelem experimentar junts des d’un altre pla en què estem iniciant simplement la mateixa experiència? I si aquesta trobada que vivim no és més que la connexió a un altre món on encara ni ens coneixem? No em posis aquesta cara ... T’estic espantant? Ha, ha, ha ... Però, no em neguis que és una visió interessant.

- Uf, potser al final resulta que tu i jo no som més que els protagonistes d'una novel•la. Quina responsabilitat!

- No te’n riguis de mi, si us plau!

- No me’n ric, estimada, només faig broma. La teva teoria és molt interessant. Més que això, és captivadora. Però, i torno amb el tema, tu creus que ha de ser transcendent?

- No t’entenc.

- Estem en el pla que estiguem, visquem en la dimensió espai / temps que sigui, ha de condicionar això la nostra voluntat? Ha de variar les nostres expectatives? Ha de alterar el nostre modus vivendi?

- No ho crec. Vaja, segur que no.

- Si poguéssim tenir la seguretat que ens situa en la realitat o en la ficció no guanyaríem més que el coneixement. Però aquest saber no hauria d'induir a que fóssim i actuéssim d'una forma o una altra segons estiguéssim situats a un costat o altre de la línia que separa l'empíric de l'oníric.

- En això tens molta raó. El sentit de la vida ha de ser el mateix independentment de la seva, diguem-ne, categoria.

- Mira, jo no crec en allò que se sol dir: "El saber no ocupa lloc". El coneixement omple un dipòsit de carburant que ens pot permetre arribar molt lluny. Sí ha d'ocupar lloc, mai no podem ni hem de deixar morir la nostra curiositat. Una altra cosa és pensar que d’aquest magatzem de dades en dependrà la ubicació de la font de la vida i la qualitat del flux de l’aigua que ens genera l’ànima.

- Lògic, si no podria donar-se un Doctor Honoris Causa de la Facultat més prestigiosa d'Història que no hagués mai sabut encarrilar la seva pròpia història.

- I es donen casos així, segur ... Ni del saber, ni dels diners, ni de l'estètica, ni ... No hi ha factors vinculats a una vida equilibrada i rica.

- I, llavors?

- Si jo li pregunto a un nen que és la vida molt segurament em respondrà, sorprès perquè algú adult li qüestioni una cosa tan absurda: "La vida" Doncs això, la vida ". Si insisteixo i li plantejo quin ha de ser el sentit de la vida llavors, abans d'enviar-me a fer punyetes, em contestarà: "El sentit de la vida? Doncs viure. Quin serà si no? "Segurament la meva madura tendència a aprofundir em portaria a temptejar el nen sobre quin significat pot tenir" viure ", però segur que ja se n’hauria anat a jugar.

- Viure, és així de fàcil ?

- Així de fàcil hauria de ser per a aquells que no estem enfonsats en la misèria mal anomenada "tercermundista".

- Ja, però hi ha un ingredient, a més del bàsic per subsistir, oi?

- Preguntes o afirmes? Tu saps la resposta ...

- L'amor ha de marcar la teva identitat.

- Entendre que no vius sol i voler i saber crear una esfera relacional positiva que, és clar, roda per amor. Al centre hi vas tu i en el més llunyà, en la superfície exterior, l'Univers ... Mira, allò que et pot treure la vida te la pot donar. T’explicaré una llegenda: diuen que hi havia una tribu amazònica on quan algú atemptava greument contra les normes tribals era condemnat a la "mort social". El transgressor era totalment ignorat per tots: no li parlaven ni escoltaven, feien veure com si no el veiessin, ... Deixava d'existir. Deia la història, i jo ho crec, que aquesta mort basada en la no identitat no trigava a conduir a la mort física. Ho entens?

- Allò que et pot donar la vida te la pot treure ...

Després que na Teresa reiterés aquest pronunciament, encara que fos invertit, tots dos es van mantenir en silenci durant una estona. De totes les magnituds el temps resultava sempre la més indòmita. Sol passar que la nostra percepció atorga més rapidesa a les vivències positives i menys a les negatives. "El temps passa volant" se sol dir quan et diverteixes ... per+o no somriu el minut més que plora, no s’avorreix l’hora que més viu,... El temps és com una regla mil•limetrada que no es pot ni molt menys allargar o escurçar. La relativitat, doncs, no s’incumbeix en un moment sinó en l'apreciació de qui ho viu.

Per na Teresa i en Raimon els dies passats a l’Hostal de l'Amor no havien desfilat ni de bon tros veloçment. L'ésser humà té quatre extremitats anímiques: ànima, cor, cos i ment. Quan pots lligar la vivència amb aquests quatre caps abraces el temps i et fons amb ell. Dóna-li a la teva sensibilitat quatre ales i el vol de cada instant cap a l'horitzó de la memòria pot ser etern.

Passats uns minuts tot observant l'infinit en Raimon va mirar na Teresa de nou. Li va semblar veure una mica de tristesa en la seva mirada perduda i. ..

- En què penses, vida?

- Res, em recordava d'una amiga, Pilar.

- En Pau em va comentar que potser no vindries sola. És aquí?

- No, que va. Sí que va ser a l'estació, però quan va arribar el moment de pujar al tren es va fer enrere.

- Per què? No ho entenc ...

- Bé, et diria per por i podria quedar tan ampla, però és més complex ...

- No em diguis: afecció a la desafecció?

- Home, sona molt bàsic però d'alguna manera ... No ho sé, l'entenc però no la comprenc. Diuen que voler és poder, però ... No sempre és així, no creus?

- Entre voler o desitjar i poder hi ha un únic esglaó: actuar. Seria fàcil si actuant tinguessis garanties, però mai les tens. Llavors, bé, ja n’hem parlat d'això ... Tu sí vas voler, i és evident que has pogut. Com valoraries la teva estada aquí?

- Què com ...? Meravellosa! Increïble, màgica, inoblidable ..

- Tenies alguna expectativa per aquest viatge?

- La veritat? Totes i cap. Encara que, si et sóc sincera, de cap manera podia imaginar-me trobar l'amor de la meva vida. Passa sovint?

- Noo, sol ser molt estrany. Potser una o dues vegades l'any.

- Voldria preguntar-te: per què vas acceptar ser el meu guia?

- L'altre dia em parlaves del que vas trobar en els meus ulls. El meu camí va ser molt similar. La teva mirada era oberta, plana i neta. Hi em va semblar albirar confiança, decisió, pau, llibertat, ...

- Llibertat ... Renoi, m’haguessis acceptat igual si no t’hagués semblat lliure?

- Segurament no, estimada. Perquè tot i la resta un sentiment de lligam no t'hagués deixat oferir-te en el teu mirar. Crec que possiblement no m'haguessis triat a mi i, d'haver-ho fet, no haguessis pogut sostenir fermament un enllaç visual incondicionat.

- Quina sort la meva!

- La nostra, diràs. Saps? Molta de la gent que torna a Mai Més en el mateix tren que els va portar és per aquest motiu que et comentava. No se senten lliures i això els priva de poder creure veritablement, de tenir una fe absoluta en la vida. I ve aquí a buscar el que nosaltres anomenem "prova de vida" i, així, no poden ser més que espectadors. Intenten confirmar des de fora que hi ha un més enllà per poder tancar l'aquí. Però no existeix. Aquest més enllà és una ficció, un invent per donar sentit a l'aquí. El que en veritat existeix són un aquí i ara dúctils, transformables, una realitat que ve i va amb tu, que està en tu. I per treure partit a aquesta immensa capacitat has de ser actor, mai espectador.

- Amb tot això que em dius Pilar va fer bé en quedar-se. Si hagués vingut no hagués trobat guia. Ella segueix casada, vivint en un desamor que la ...

- Llavors està lligada a una realitat incompatible amb la filosofia de vida de Goig. Segurament, sol ser així, ha desenvolupat un instint primari, bàsic en l'ésser humà, que la porta a protegir el que té, encara que no la satisfaci. Fins que no s’adoni d'això no pot canviar la seva identitat estàtica per una dinàmica que obri la seva vida als canvis. Crec que en això tu, ara, podràs ajudar-la molt.

- Ho intentaré, és clar ... Ui, parlar-ne m'ha fet sentir fràgil. M’abraces?

- És clar. Vols anar ja cap a dins?

- No, millor entres tu ... Vull tenir-te altre cop de flassada sota aquest sostre estrellat. Jo seré la sorra, tu l'onada i el cel la nostra llar. Et ve de gust?

Nova novel·la en català on line. La parella.A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 22ª entrega

3.2.12. Un himne a la FELICITAT: De com se segella en mil trobades l'essència d'una vida compartida....

L’Hostal de l’ Amor que van triar en Raimon i na Teresa per a la seva Trobada era un bungalou de fusta molt senzill però molt acollidor que s'aixecava a la platea d'un escenari realment idíl•lic. Una sola sala i un bany eren prou per conviure aquest meravellós tràngol cap a la llibertat que tots dos s'havien proposat. Un gran llit, és clar, un sofà de tres places davant del finestral principal, aquell que donava a l'oceà, a la platja, a l'aigua, al cel, a la posta de sol ... Una taula parada amb unes estovalles blanques brodades amb fil color crema, vaixella i coberts i un variat joc d'espelmes aromàtiques, ja que allà no arribava l'electricitat. Dues cadires, un rebost ben assortit d'aliments, una pica, un escalfador i una cuina de butà i. .., poc més. Sí, potser cal destacar aquesta gran banyera plena de possibilitats, més enllà de les higièniques ...

La casa se situava a la sortida d'un frondós bosc mediterrani: molts pins, alguns roures, alzines, ... La frontera entre l'arbreda i la sorra de la platja destacava per un encatifat verd decorat en relleu amb flors silvestres plenes de tonalitats acolorides i aromàtiques. Una tènue duna feia de tanca, es convertia en el vestíbul d'una tancada cala de sorra gairebé blanca de gra més aviat petit. Enfocant l’horitzó s’albirava en primer pla una arrodonida i àmplia llacuna d’aigua salada que entrava amb més o menys força per una boca estreta de l’ample mar, però que amb les seves dimensions repartia la seva empenta de manera que a la platja només podien arribar aplanades i subtils ones que es limitaven a recordar als banyistes el seu poderós origen.

Les temperatures d'aire i aigua eren càlides i afables, és clar, i convidaven a deixar-te acariciar i mullar la pell en la seva més pura i immaculada nuesa. I així solia passar, ja que a Goig els paratges reservats a Hostals de l'Amor eren respectats de manera consensuada i estricta: mai hi arribaven convidats sorpresa ...

En aquest extraordinari i privat niu de la naturalesa era fàcil crear una llar, encara que només fos per pocs dies. Sense pretendre entrar en massa detalls íntims no puc obviar una cosa que de no expressar-la podria resultar fins i tot estrany: quan a un home i una dona que s'estimen els dónes un matalàs reboten la seva passió fins a arribar al sostre, si els dones un prat pasturaran la seva tendresa fins esgotar l'últim herbatge de força ..., si els ofereixes el paradís, uf, costa poc imaginar-lo, oi?

Na Teresa i en Raimon van fer l'amor, d'acord, el van dissenyar, sense regatejar temps ni mitjans, sense estalviar desitjos ni voluntats, sense més debat previ que el que inicien el petó amb el petó, la carícia amb el sensual despertar dels sentits, l'abraçada amb l'excitació del contacte, ... Es va donar al llit, és clar, però es va traçar a la banyera, es va esbossar en el prat, es delineà a la sorra i, quina meravella, va poder perfilar-se també a l'aigua ... Resultaria impertinent esmentar les vegades que aquí i / o allà, el com i el quan ...

Però en la sèquia que pot regar d'esperança una relació es donen tantes coses, tantes ... Doncs en el despertar cada matí sentint la presència de la persona estimada, en el petó de bon dia, en la pressa per aixecar-te i preparar l'esmorzar o en la mandra de dormisquejar una estona sentint el frec d'aquesta pell ja tan teva, la seva calor ..., es fa l'amor, encara que en realitat no hi hagi .... No hi hagi, què? Penetració? Quin parauleta ... Possessió? Sona a pertinença, oi? Reg interior? Ha, ha, ha ... Ni que fos ella un ficus nan ... Què dir? Doncs l'usual "follar", "fornicar", "relacions sexuals", ... està tan mal gastat. A mi particularment m'agrada el terme simbiosi, ja que en ell pot anar la unió d'organismes per a obtenir un benefici comú. Saps? Hi ha un concepte encara més romàntic: la "simbiogènesi", que significaria la unió de dos éssers per convertir-se en un ... Però, a veure qui és el guapo que li diu a la seva parella "véns a simbiogenetitzar amb mi"? Glups, tampoc ... Doncs res, seguiré usant el terme "fer l'amor".

Val, perdó, m’enrotllava sol ... La qüestió rauria a expressar alt i clar el següent missatge: si na Teresa i en Raimon van estar cinc dies a l’Hostal de l’Amor, durant aquests cinc dies, encara que només simbiogenetisessin la meitat del temps, van estar fent l’amor.

Es ficaven al llit, cosa que resulta un dir, gairebé després de la caiguda del sol. Si després tornaven a aixecar-se per veure les estrelles o per donar-se un bany seria un altre explicar. S'aixecaven, o millor dit es despertaven, gairebé amb la sortida del sol. L'esmorzar? Cada dia al llit. Un dia sorprenia na Teresa a en Raimon. Al següent era a l'inrevés. Després, durant el matí solien seure al prat, sota l'ombra d'un arbre, i xerrar, xerrar i xerrar ... Hi havia tant per explicar. Ni més ni menys que dues vides. Quan els venia de gust baixaven a la platja i jugaven a la sorra o es banyaven al mar i nedaven, bussejaven o. ..

Tots dos van deixar el seu rellotge a l'entrada a l'arribada: el temps importava .L'essencial havia de ser la vivència, fer i compartir en cada moment allò, per molt simple que fos ... Una tarda es van passar gairebé dues hores assajant una escena molt típica en moltes pel•lícules: home i dona es descobreixen, des de la llunyania, en una platja, i corren ansiosos per trobar-se, a càmera lenta, àvids per abraçar-se ... És clar que ells ho feien nus quan no passava un de llarg, passava l'altra, o era tan fort el salt que acabaven estirats i. .. Bé, sense més detalls. ¡Com van arribar a riure!

Una nit quan na Teresa va entrar a casa després d'un passeig solitari, que també es donaven, es va trobar amb el parquet quasi folrat de flors. Al centre de la sala, embolicat amb el cobrellit enllaçat, hi havia un regal. Era en Raimon, és clar ... Aquella nit van fer servir el llit només per a dormir.

De vegades menjaven a la taula, altres en el prat, altres a la platja. Migdiades? Quin pregunteta. Millor estalviar comentaris ... O potser algú dubte que la millor guinda pel pastís d'un nutritiu orgasme és reposar, descansar i fins i tot dormisquejar en una abraçada molt, molt tendre?

El sentit de l'humor, la ironia, el riure ... Des que es van conèixer aquest va ser un ingredient molt present en la relació que van cultivant na Teresa i en Raimon. En el diàleg, en el gest, en l'acte i, evidentment en el joc ... El joc no ha de concloure amb la infantesa. Podria dir que l'adult que no sap, que no pot o vol jugar es torna vell sense remei. Però la meva sensació és que estaria faltant al respecte a la vellesa ... No, la vida és també joc i sol ser en l’alegria de jugar on més rialles recuperem pel nostre estat anímic. I sí, ja que riure és viure i aquell que no ho entengui es convertirà en un zombi, en un transeünt del pas de la mort cap a la mort.

En Raimon, la veritat, gairebé no tenia pessigolles, però na Teresa ... Ui, na Teresa era molt sensible ... A la complicitat d'aquest joc vital ambdós van establir un codi molt divertit: en Raimon havia de respectar sempre a na Teresa. Sempre? No, és clar. Si en Raimon deia les paraules màgiques "ve la colla, pessigolla" s'obria la veda, el vedat de "caça" ... I com corria na Teresa, i com de divertida arribava a ser la persecució, l'atac, la venjança, de vegades la rendició i sovint el pagament del rescat ...

L'ésser humà porta implícits moltes qualitats, grans i petits tresors que poden arribar a distingir-lo dels animals. Sí, ja sé que he escrit "pot". Per què? Coses meves. Que per què? Una altra vegada? Res, és que de vegades tinc la sensació que pot ser més persona la meva gossa que molts ... És igual, seguim. Entre aquests tresors n'hi ha un bellíssim al qual intenten educar-nos, sobretot als homes, per renunciar-hi: la sensibilitat. Amb mi no ho van aconseguir i camino amb ella més content que unes pasqües. Amb en Raimon tampoc, sembla ser ... En això i en moltes altres coses, que no en totes, era clavadet a na Teresa ... Ell era d'aquests rars espècimens que s'emocionava amb una escena romàntica o trista d'una pel•lícula, que podia escoltar dotze vegades seguides una cançó simplement perquè li incitava a somiar, que podia guardar una flor de magnòlia a la butxaca durant un dia senzillament per poder anar recordant-ne la seva olor ...

Na Teresa i en Raimon van viure a l’Hostal de l’Amor una vida més llarga i fructífera que la que per a algunes persones desarrelades poden suposar 50 anys de "maduresa". Van ser tantes les vivències, tants les trobades ... Però entre tots els records potser n’hi va haver un que destacaria, un que potser va obrir definitivament l'aixeta d'aquesta nova vida que anaven a construir junts ... ¿Que potser el que va fer va ser tancar el riu del passat per veure néixer l'afluent del futur? Potser, però la veritat es que les dues possibilitats porten al mateix ... En la seva primera relació íntima, la primera vegada que van fer l'amor, vaja, aquesta trobada que tan ricament va descriure en Raimon en el seu text del capítol anterior, va passar una cosa que en la descripció es va ometre. Segurament per a la parella va resultar una joia tan privada que no la van voler plasmar enlloc que no fos els seus cors. Però jo crec que l’he d’explicar, des del respecte i, per què no, des de l'admiració ... En la seva primera Trobada na Teresa i en Raimon van aconseguir alguna cosa que sol ser molt difícil: ajuntar els orgasmes. Van arribar al cel a la vegada i així consta en el seu relat, però allà s'omet allò que després va produir en els dos: el plor de la felicitat.

Hi ha persones que moriran sense haver-ho experimentat mai. Quan l'alegria immensa xoca amb l'emoció profunda es produeix aquest plor, aquestes llàgrimes que brollen de molt endins per regar un riure, per ruixar d'agraïment una bona nova, un triomf, un ... El naixement d'un fill el produeix. És realment increïble, inoblidable, jo crec que, segurament més per a un pare que no el va portar dins, amb aquest plor de felicitat es segella per sempre la unió, el vincle etern de la paternitat assumida. Coses d'un ...Llegendes que un creu. I crec també sincerament que amb aquest plor de la felicitat compartit na Teresa i en Raimon van segellar inconscientment aquest amor etern que tant anhelaven: es van emocionar, sí, i es van fondre en una abraçada que soldà les seves ànimes per sempre. Després, amb els seus petons van assecar tot rastre per traslladar-ho amb zel i molt d'afecte al bagul dels records inesborrables.

Durant la segona tarda els dos enamorats es van posar a construir junts un castell de sorra. En Raimon l’havia començat mentre na Teresa prenia una mica el sol però al cap de poc a ella li va semblar divertit ajudar-lo. Anaven aixecant, cadascun per la seva banda, torres, murs, places, túnels, ... Van estar molt de temps callats, treballant, però el silenci es va truncar quan na Teresa va observar que en Raimon havia detingut la seva obra i, assegut a la sorra, mirava la fortalesa sense segurament ni veure-la.

- Què en penses, vida?

- Res important.

- Et preocupa alguna cosa?

- Bé, sí, pensava en quant de temps passarà abans de poder construir la nostra pròpia llar. Tu tens la teva vida, jo la meva, vivim molt lluny i. .. No ho sé.

- Jo sí que ho sé. Saps? Aquesta vegada la resposta la tindré jo. Una veritable llar depèn més dels vincles que de les parets. Això que estem edificant aquí no és ni molt menys un castell de sorra. Tu saps el viva que em fa sentir el poder estimar-te i que m'estimis? Tu saps el forta que em sento? No, estimat, la nostra llar s'està construint ja. Té uns fonaments molt sòlids i nombroses obertures per on va entrant un aire fresc, renovador, i alhora càlid, molt acollidor. Et vaig sentint tan endins meu que dubto molt pugui ja mai renunciar a tu. I sí, la llar, és aquí- na Teresa va agafar la mà d’en Raimon i la va apropar al seu pit, just allà on el seu cor l’havia rebuda tan bé - T'estimo tant, vida, i em sento tan estimada. Ho sé, no podrem ni voldrem moure les nostres vides en poc temps, però les anirem acostant a poc a poc, i no deixarem de trobar-nos, i no deixarem d’estimar-nos. Només saber que existeixes, que hi ets, poder recordar i poder desitjar cada dia tornar a tenir-te, no és això un primer pis de la llar dels meus somnis?

- Ho és, segur. Tens tota la raó: la millor companyia es fa sentir fins i tot en la seva absència.

A Mai Més hi ha un mite que dia a dia va convertint-se més i més en una religió: la felicitat no és més que un sentiment puntual. S'assimila la felicitat al moment, al fet, a l'acte, a la tinença, ... D'aquesta forma la gran fita vital consisteix més en produir, guanyar o fins i tot comprar instants que a construir decorats que puguin assegurar un bell existir. Carpe diem, viu el moment, el gran lema del segle XXI. Hi ha un conte que reflecteix molt bé aquesta percepció, aquell del cementiri on pel que es llegeix a totes les làpides sembla que només hagin enterrat a nens: 7 anys i 3 mesos, 2 anys i 4 mesos, ... Després resulta que únicament van inscriure la suma de temps, els d'aquells moments puntuals en què l'home o la dona van ser feliços.

Pura farsa, una gran mentida més que convida a, a què? Al consumisme ... L'alegria sí que és un sentiment, però la felicitat pot ser i és un estat anímic, un estat que, encara que pugui truncar puntualment per fets tràgics, pot realment embolicar una vida.

Dit això, ha de venir la gran pregunta: I com s'accedeix a aquest estat? Els camins poden ser molt diferents, però sense excepció han de conduir a una cosa molt simple i alhora molt complicada: estar bé amb tu mateix. Aconsegueix estimar-te i podràs estimar a aquells qui t'acompanyen, i podràs estimar la vida. I. .. I seràs feliç, estaràs bé, podràs gaudir no només de les grans festes o moments, podràs delectar-te amb cada pas, amb cada rutina, amb cada tasca o fins i tot amb cada obligació.

Com sabràs que hi has arribat? És fàcil. Recordes els miralls del Temple de Goig?Sabràs que has arribat quan puguis mirar-te al mirall, fixament als ulls, i el mirall no es "trenqui", ans al contrari, es decori amb un ampli i segur somriure.

A na Teresa se li va trencar el reflex ... Abans de marxar hi tornarà i podrà per fi mirar-se, veure's, reconèixer de bon grat ...Amb els seus primers dies va estar posant el marc, amb les seves vivències a l’ Hostal de l’Amor va segellar un dilatat i transparent vidre, aquell que si mai arribeu a conèixer-la, ara o d’aquí a vint anys, veureu reflectit en els seus ulls. Reposa allà la felicitat? Per descomptat.

Durant el tercer dia na Teresa i en Raimon estaven asseguts a la sorra de la platja, al capvespre. Portaven molta estona parlant però ara romanien en silenci, gaudint d'aquesta fascinadora posta de sol que es començava a esbossar. Na Teresa mirava cap a l'horitzó però en Raimon no deixava d’observar-la. Al cap de poca estona, adonant-se que no deixava de ser l'objecte de contemplació, ella va preguntar:

- Em mires a mi? No és potser més bell allò que en el cel s’està projectant?

- El cel està preciós, però el meu cel em captiva ...

- Ximple, t’estimo - va respondre na Teresa, mentre amb els llavis disparava un petó.

- Saps? Des d'ahir, en mirar-te tinc una sensació molt rara, però màgica ... És. .. És com si els teus ulls, al mirar-me, em somriguessin.

Na Teresa es va desplaçar el just per poder abraçar en Raimon i, emocionada, li va xiuxiuejar a cau d'orella:

- Saps que aquesta sensació va ser la primera que, en veure't, a la platja, vaig sentir?I aquest va ser el motiu pel qual et vaig escollir com a guia sense dubtar.

- No ho sabia. Uf, quina bonica coincidència, oi?

- Sublim. Que percebis això en mi m'ha emocionat. És com si de sobte m'haguessis certificat que ja estic a la teva alçada.

- Sempre has estat a l'alçada. Simplement necessitaves obrir les ales per poder volar amb mi.

- T'adoro, t'adoro ... Has vist que bonica és la posta de sol?

Es podria escriure un llibre només per explicar l’excelsa estada de na Teresa i en Raimon a l’Hostal de l’Amor I seria notable, segur. Però us reservo per concloure un proper capítol la transcripció d'una conversa que va tenir lloc l'última nit. Després caldrà partir. El futur mai no pot esperar.

Estimar, dormir, menjar, jugar, parlar, callar, sentir, viure, riure ... Es pot regravar una vida en 5 dies? Segur que sí. En Raimon i na Teresa ho van fer, van nuar tan fort el lligam afectiu que seria molt difícil que mai es trenqués.

Hi ha una dita molt popular que generalment serveix per sembrar dubtes sobre el destí: "el temps dirà". No la facis servir amb ells, si us plau t'ho demano. Confia en mi i en allò que etb puc ara mateix assegurar: no és el temps qui parla, és la vida, i quan un relata episodis del passat sol poder jugar amb avantatge, ja que en fer-ho es guarda la carta de poder escriure un destí que ja es va donar. I com? Em limitaré a tornar al paràgraf anterior per autentificar una hipòtesi amb la realitat: No es va trencar ... Aquest llaç va acabar sent etern ...