Prosa poètica en català on line. Sobre la vida.A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 18ª entrega

3.2.8. Excursió a la Vall del Nou Nat: De com de les preguntes d'una nena brollaren respostes inesperades.

Na Teresa i en Raimon van restar una llarga estona mirant-se fixament, com si volguessin gravar el moment, com si busquessin fixar-lo amb el vernís de l'esperança ... Després na Teresa va preguntar:

- I ara? On em portaràs avui?

- Enlloc. dono la resta del dia lliure. En part perquè així ho acostumem a fer i en part perquè he de traslladar-me al meu poble per tractar temes personals. Res important, no et preocupis, però sí coses necessàries.

- I jo? Què em recomanes que faci? Em quedo a casa? ¿Surto a passejar?

- A la motxilla t’he portat un pícnic que t'han preparat. Jo et proposaria que anessis d'excursió. Mira, anem a fora.

I en Raimon la va prendre de la mà i la va conduir fins a la porta ...

- Veus el pont? Sí, és clar. En creuar-lo trobaràs un camí, si el segueixes cap a la dreta et portarà en direcció al mar, si el prens per l'esquerra t'aproparàs a aquelles muntanyes. Allà es troba la Vall del Nou Nat

- Nou Nat?

- Significa "nadó" ... Li van posar aquest nom ja que allí neix el riu Vida.

-Sona bé ... Et veuré a la nit?

- No crec que arribi a temps. A la nit t'esperen n’Adriana i en Fito per sopar. Estan encantats amb tu. Això sí, demà torno a ser teu. Passaràs un dia preciós, segur. Agafa la motxilla,... et veig demà.

- Ens veiem. Que et vagi molt bé.

Na Teresa va marxar sola. En Raimon va haver de passar a recollir unes coses i ella tenia fal•lera per iniciar la seva excursió... On? A la vall del Nou Nat, és clar ...

El camí era pla i feia un dia preciós. Na Teresa s'havia vestit amb roba i calçat molt còmodes: uns pantalons curts de color verd pistatxo, una samarreta sense mànigues groga i uns esportius de tela estampada amb motius florals que li permetien anar sense mitjons. A la motxilla, al costat del pícnic, va posar una tovallola, per si de cas ... Caminava a poc a poc i anava aturant la seva marxa aquí i allà: ara per recollir flors i olorar, després per escoltar els molt diferents cants d'ocells ... Des de petita li encantava això: intentar reproduir aquests cants per veure si la responien. I a vegades passava ...

De petita ... Per na Teresa la infància era una etapa de la seva vida molt confusa. De vegades, sense voler ni buscar-ho, li venien records ... Solien ser com flaixos, imatges, vivències o sensacions que en ocasions la colpejaven durament i en altres

l’acariciaven, omplint-la d'alegria i pau. Huracà i brisa, tempesta i rosada, ... Era això el dibuix de la seva infantesa o era alguna cosa comú a totes? Ella sempre havia pensat que era una cosa molt particular seva: ningú viu res de la mateixa forma. Fos com fos na Teresa havia acabat feia temps rendint-se, havia acabat per assimilar la rosada com una trampa que l'atreia cap al llamp. Una fugida? Segur, ja que en el seu allunyament mai va deixar de mirar enrere, ja que en la seva decisió podia més la por que la voluntat.

A mesura que anava avançant, la conca del riu s'anava estrenyent i alhora la llera de l'aigua accelerava el seu flux. El camí havia transcorregut sense separar-se mai massa de la ribera i el murmuri inicial d'uns corrents amplis i calmats havien editat una preciosa banda sonora per aquest sempre captivador paisatge riberenc. Apropant-se al peu de les muntanyes el in crescendo de la música va produir en Teresa una emoció alhora inquieta i curiosa: "Estava arribant!"

Va caminar tan distreta que no es va adonar que feia estona que aquell camí pla havia canviat el seu pas a una pendent que a cada corba feia més pujada. A la vora del ara rierol, na Teresa, va observar com ‘aigua queia o saltava per un mur de roques granítiques amplós i obert a un embut que la naturalesa va preparar per ajuntar forces i encarar el viratge fins el mar. Sense pensar-s’ho ni un moment na Teresa va pujar aquest últim tram de camí que la separava del seu destí.

Quin lloc tan bonic! Un estany natural de verd pau: verd en la sendera pinzellada de clorofil•la tint que emmarcava el lloc i verd a la transparència del cristall aquós que filtrava un fons que en la seva dimensió es feia invisible. El grisenc puntellejat de la pedra i la degradació dels tons d'una terra que transitava del marró vermellós al sorrenc palla no eren més que complements estètics a aquesta serena i agradable impressió.

Na Teresa respirà fons i va deixar néixer un sospir encoratjador que en el seu ocàs la va portar a tancar els ulls. Volia sentir-ho tot, gaudir del pòsit de la bellesa en cada porus de la seva cada vegada més recuperada sensorial ànima ... En l'aire que complimentava el seu rostre es barrejaven partícules d'aigua que portaven amb si mateixes la frescor de la vida en el seu màxim esplendor, el que ens enllaça amb la natura. Na Teresa volia impregnar-se de la sensació i, acariciant la seva cara amb les dues mans, va començar a traslladar aquesta revitalitzant frescor per tot el seu cos ... Mentre ho feia es va estirar a terra. Era un matalàs de gespa humida i na Teresa no va poder reprimir fer una cosa que mai a la seva vida no havia fet. Va fer allò que tantes vegades havia admirat veure fer als cavalls: es va rebolcar, girant cap a ambdós costats, raspallant el seu cos amb els fils suaus i mullats de l'herba. Les sensacions tàctils es van barrejar i van convidar al ball a una apassionant barreja d'olors i fragàncies que en el seu dansar coordinat i simultàniament anàrquic convidaven a un únic desenllaç, a un sentiment molt penetrant i sorprenentment alliberador: vida.

Vida, vida, vida, ... ¡ Na Teresa se sentia tan viva! Estirada cap per amunt es va relaxar i va començar llavors a fixar-se en tot allò que portava feia estona escoltant: aigua, terra i aire, salts, cants i reposat silenci ... Xipollejat i rialles ... I rialles? Llavors va obrir els ulls. En aquella llacuna natural s’hi estaven banyant un grup de nens i nenes. Semblaven tan feliços! S'havien ficat a l'aigua nus i jugaven sense complexos, units per aquella complicitat que només pot donar-se entre aquells que es coneixen i volen ...

Abstreta en la seva contemplació na Teresa no es va adonar fins que no va girar el cap: no estava sola ... Al seu costat s'havia assegut una nena ... L'estava mirant, amb els seus ullets grans i simpàtics, amb el seu somriure obert i translúcid ...

- Deu ser divertit, oi?

Na Teresa s’hi va fixar bé i va descobrir que la nena, encara que s'havia embolicat amb una tovallola, anava nua i estava ... Déu meu, com estava! Despentinada, mig tenyida de verd, enfangada ... Llavors es va adonar: que ella també ...

- Glups, quina vergonya! Dec d'estar horrible ...

- Horrible? Per què? Estàs molt maca ... Jo et veig molt guapa ...

No recordava que els nens solen mirar-nos sempre amb el cor ... I és clar, així la veia...

- Tu també llueixes preciosa ... Sí, la veritat ha sigut molt molt divertit ... No ho havia provat mai abans ...

-Ni quan eres petita?

- Si arribo a fer això quan era petita, els meus pares em maten ...

- Vaja, doncs jo he fet això i coses encara més divertides amb el meu pare i la meva mare ... Tu no vas néixer aquí, oi? Com et dius?

- Teresa. No, no vaig néixer aquí, vida, estic de visita ... I tu? Et dius ...

- Em dic Nuri. I jo tampoc vaig néixer aquí ... Em van portar quan tenia dos anyets. Ara en tinc vuit ...

- I, què feu aquí? Són els teus amics i amigues, els que es banyen, sí? No aneu a l'escola avui? No sabia que era festa ...

- Són la meva segona família, els meus companys i companyes de classe ... Sí, avui tenim escola, però avui celebrem el dia dels Vincles.

- Dels Vincles? Quina cosa ...?

- Un cop al mes a totes les escoles de Goig se celebra aquest dia. Els Vincles grupals, d'equip, d'amistat, ... Al teva Terra no ho fan?

- A la meva Terra? És millor no en parlem de la meva Terra ... Explica'm, i com funciona?

- Amb els meus companys i companyes de classe anem junts des de molt petits. A l’escola pensem que és molt important que creixem units que aprofitem aquests anys per a conrear uns vincles que ens durin tota la vida. A més, volen que aprenguem a funcionar com equip. I ens ensenyen com fer-ho, i a més a més un dia al mes ens deixen sols perquè puguem ... Saps? Ahir vam fer una assemblea i vam decidir que avui vindríem aquí a passar-hi el dia ...

- I us han deixat sols?

- La veritat és que no ... Aquest és el primer any que estem sols, a mitges ... Fins als vuit anys els professors ens acompanyen en tot moment. Des dels vuit fins als tretze anys ens deixen sols però estan prop per si passa alguna cosa perillosa ... Saps? Avui em sembla que les senyoretes estan amagades a l'altra banda, en aquell bosquet. Però si les veus no els diguis que ho sé ...

- I a partir dels tretze ja us deixen sols del tot ...

- Sí ..

Na Teresa es va quedar pensant un moment. Era tot tan senzill, tan simple ... Va mirar a la Nuri. Estava observant el que passava a l'aigua. Mentrestant, amb els seus dits intentava desembullar seva cabellera morena. Si hagués de valorar segons els cànons estètics de la "modernitat" hauria arribat a la conclusió que no era massa guapa: més aviat baixeta, una mica pleneta, ... Però la veia tan desperta, tan contenta, tan viva ... Només això ja la dotava d'una bellesa immensa, captivadora ... Na Nuri la va treure dels seus pensaments ...

- I tu?

- I jo què?

- Què fas aquí?

- També he vingut d'excursió ...

- D'excursió amb tu mateixa, quina il•lusió ...

Na Teresa es va sorprendre. Va mirar la Nuri i va trobar en els seus ulls una estranya mirada de complicitat. Llavors es va adonar que la nena no havia acabat ...

- I, què vols trobar?

- Com que què vull trobar? He vingut a veure aquest lloc. És preciós ...

- Sí, és preciós, però em sembla que tu busques alguna cosa més ... Alguna cosa que vas perdre?

- Com ho saps?

- Els teus ulls ... La teva mirada vol riure, però està trista ... Per la teva veu .... Em parles amb alegria, però la teva veu tremola ... No sé, he pensat que et faltava alguna cosa ...

- Doncs sí, la veritat ... Vaig arribar a Goig perquè ja no sabia ... No sé què fer amb la meva vida ...

- I què faràs? Viure ... Quina altra cosa es pot fer?

NaTeresa va riure. Els nens ... Sempre tenen la resposta fàcil ... Na Nuri se’n va adonar i enutjada prosseguí ...

- Sí, sóc petita, però no sóc tonta. Em dius que no ho saps ... No ho entenc. Què vols fer amb la teva vida si no és viure?

- No t'enfadis ... És que per a la gent gran les coses a vegades no són tan senzilles ...

- La gent gran, la gent gran ... Aquí a Goig mai no ho havia sentit això ... ¿Més gran que què?Que qui? Tu ets més gran perquè ets més gran? Però abans tu vas ser més petita ... I aquesta nena que eres volia viure, volia una vida ... Què vas fer amb ella? La vas perdre?

- No, reina, no la vaig perdre. M’entendràs si et dic que es va espatllar?

- D’acord, llavors vas i l’adobes.

- Ei, no és tan fàcil ...

- Per què no?

- Perquè de vegades han passat coses que no esperaves, que no volies, coses que t'han fet mal ... I t’entra la por i et tanques en una cambra fosca i no vols sortir.

- Doncs a mi em faria més por estar en aquest cambra fosca ...

- Ho sé, a mi també em fa por, per això en part sóc aquí.

Ara va ser na Nuri qui va restar callada. Na Teresa va suposar que la nena estava intentant comprendre, però en veritat el que feia era preparar la seva resposta ...

- Fa temps el meu pare em va portar a un prat i em va fer estar una hora asseguda amb ell veient tot el que allí succeïa. Després em va preguntar si creia que tot el que havia contemplat, si tot allò que havia succeït era fàcil o difícil de comprendre. Jo li vaig respondre que m'havia semblat molt senzill. Llavors em va dir: "Així ha de ser la teva vida, senzilla. No vulguis mai ser més que la naturalesa, no pretenguis complicar-te .Alimenta i exercita el teu cos sanament i sana creixeràs, alimenta i exercita la teva ànima sanament i seràs feliç. Estima i seràs estimada, cerca i seràs buscada, troba i seràs trobada, comprèn i seràs compresa ... I així, amb tantes i tantes coses. Viu, estimada, no deixis mai de viure, ja que si la deixes la vida no deixarà de portar-te. Somia, vida, no deixis mai de somiar, ja que si els crides els somnis t’intentaran atrapar. "

Na Teresa escoltava na Nuri admirada. Com podia recordar i expressar uns arguments tan desenvolupats?

- Quins pensaments tan bonics ... De debò els entens?

- I tant que sí. Tu no? És fàcil de comprendre i fins i tot més fàcil de complir, no ho creus?

No va obtenir resposta aquest cop ... "Fàcil de complir ..." Fàcil? Però na Nuri va prosseguir...

- Em sembla que ja ho he agafat. Tu véns de "Mai Més"! Ui, la Senyoreta Mamen ens va estar explicant un dia ... Ui ...

- I què us va explicar?

- Ens va parlar d’una Terra on el tresor més desitjat era la riquesa, on la gent vivia d’esquena a la natura, on.... A veure ... Ens va explicar tantes coses ... Sí, ara ho recordo: "on a molta gent li espantava més viure que morir ..."

- Ui ... Ara sóc jo la que ho dic ... A mi no em fa por viure ...

- Llavors, viu ... Viu!

Na Teresa va riure amb ganes i va abraçar na Nuri. Aquesta nena li acabava de donar una lliçó majúscula. Llavors na Nuri li va fer un petó al front i, sorprenentment, va proposar:

- Vols que juguem a pares i a mares? Va sí, posa el teu caparró a la meva falda i explica-li a la "Mami" què més et preocupa ...

Na Teresa no podia negar-se. A més, li semblava una insòlita però molt simpàtica idea. Així que es va recolzar a la falda de la nena i, mirant-la amb dolçor, va explicar:

- M'he equivocat tant, en tantes coses ... I ara no sé com corregir-ho ...

- Mira, quan era petita vaig tenir un professor que ens va ensenyar que "aquell que té boca, s'equivoca ..." Tots ens equivoquem. A l'escola ens van ensenyar que si has escrit o dibuixat en llapis i t'equivoques pots esborrar i corregir. Però si ho has fet amb tinta, llavors cal repetir, cal reescriure o redibuixar tota la pàgina. Els tatxons no valen, només embruten ... Cal reescriure i, saps?, Gairebé tot en la vida es pot reescriure. Ho comprens, vida?

- Sí, mama. Puc explicar-te una altra cosa?

- És clar, estimada, digues-me ...

- Em fa por tornar a enamorar-me, a estimar, a entregar ... Estimant em van fer mal i ara tinc por i, encara que ho desitjo, no puc ...

- Mira, t’explicaré una cosa: suposa’t que arriba Pasqua i em diuen que els preciosos i apetitosos ous de xocolata estan amagats al bosc. Ah, però a més, em diuen que l'ou més gran, el més bell i ric, està amagat en un forat del sòl. Em segueixes?

- Sí, Nuri ... Perdó, mami ...

- Jo vaig i fico la mà en un forat i, nyaca, em mossega un conill. Ai! Després vaig i poso la mà i, nyaca, em mossega una fura. Ai! Ai! Després insisteixo i torno a ficar la mà i. .., i. ... SSSSSS, em pica una serp ... Ai! Ai! Ai! I, què faré? Deixaré de ficar la mà? He de pensar que aquest grandiós ou no existeix? És una opció. Però si la trio mai tindré aquest ou ... ¿No és millor adonar-me que cada vegada que vaig ficar la mà ho feia en un forat diferent? I si penso això puc creure que la pròxima vegada posaré la mà en un forat nou. I en aquest forat nou potser trobi el meu tresor, no et sembla?

- Tens raó. És un altre forat, nou, i potser ... I val la pena, oi?

- Per què us heu pintat de verd?

- Qui és aquesta senyora?

- Podem jugar amb vosaltres?

Na Teresa es va aixecar de cop i va mirar ... Davant seu va descobrir atònita que s'havien ficat a la conversa: els companys i companyes de na Nuri les havien envoltades i estaven observant ... Feia molta estona? Quina vergonya! Teresa murmurà:

- No, no ... Ja acabem de jugar ... Jo ja me n'anava ...

Na Nuri la recriminar:

- Per què? Com és que te’n vols anar així de bruta? Queda't una estona i et banyes amb nosaltres ...

- De debò que em deixeu fer-ho?

- Doncs és clar que sí! -es va sentir de diverses veus - A l'aigua, ànecs! . L'últim paga penyora!

Na Teresa va trigar poc a treure's la roba i llançar-se a l'aigua. Allà va acabar, jugant com una nena més, el que quedava de matí. Després va menjar amb els seus nous amics i amigues i, en acabar, van estar fins a mitja tarda parlant i cantant. Era tanta la seva curiositat ... Volien saber coses de Mai Més i preguntaven, i preguntaven ... Després va ser ella qui va preguntar, encara que poca estona va poder fer-ho, vaja, no la van deixar: volien cantar i van estar ensenyant-li cançons, cançons d'aquí ..., i d'allà.

Va ser un dia perfecte, un més. Un menys? Potser ... De tornada a casa na Teresa encara va tenir temps de prendre un relaxant bany. Després va sopar a casa d’en Fito i n’ Adriana. Allà va aprofitar per demanar que li expliquessin coses del seu mutu amic, en Raimon, és clar. Potser la van notar enamorada d'ell? Potser no, segur. Però per na Teresa això ja no era res per amagar, més aviat era un bé que no volia deixar de treballar.

Literatura Romàntica en català on line. L' amor. A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 17ª entrega


3.2.7. Esmorzar amb diamants: De com n'és de necessari mudar la pell de l'ànima per a tornar nu al riu de la vida.

Na Teresa seguia adormida quan van trucar a la porta. Es va incorporar lleument i va mirar cap a la finestra del davant, que estava oberta ... No es veia a ningú ... Uf, quin ensurt ... La nit anterior, després del seu apassionant bany, necessitava anar a dormir nua i s’havia despertat de la mateixa manera, destapada de qualsevol embolic ...

- Ja vinc! Un moment! Qui és? - Mira que ... ¡Quin pregunteta! Qui havia de ser?

- Francisco ... Francisco de Goya i Lucientes ...

Na Teresa va somriure ... Havia entès perfectament la broma: "La maja nua" ... Es va posar la camisa de dormir ràpidament i va córrer a obrir ...

- ¿Pretenia Vostra Senyoria algun quefer? - Va preguntar amb sorna na Teresa a en Raimon ...

- Res en particular ... Portava l'esmorzar i anava a entrar per la finestra per preparar-lo, però ... em va semblar veure un bonic gatet ...

- Mira que n’ets de bromista, gatet? Ho dius pels meus enormes i preciosos ulls?

- I tant ... I enamorat d'ells he vingut a rescatar-vos ... Som-hi,doncs meu fidel corser! - I en Raimon es va posar a córrer per la casa donant saltirons, com si estigués galopant....

Na Teresa va riure amb ganes i va seguir el joc:

- Oh, el meu ben plantat Shreck, potser no veieu que munteu un ase?

- En veritat us dic que ... No és veritat, àngel d'amor, que en aquesta apartada riba, més clara la lluna brilla, i es respira millor? - Va respondre en Raimon, frenant el pas i simulant olorar el perfum de na Teresa va concloure- I es respira millor ...

Teresa tornava a riure quan en Raimon es va acostar a ella i la va abraçar delicadament, sospirant la seva joia amb quatre paraules de benvinguda:

- Me n’'alegro de veure't ...

Ella no va respondre, almenys amb paraules ... Agafant la cara d’en Raimon entre les seves mans li va besar primer al front, després a la punta del nas i, quan anava a renunciar a res més, va retrobar aquells ulls somrients que la van acostar a ell ... No ho va poder reprimir, els seus llavis van saltar la tanca de la raó i van buscar els d'ell ... Va ser un petó de salutació, de trobada anhelat però casual ... Va ser un petó superficial i curt però, uf, deliciosament parsimoniós ... Després na Teresa es va apartar i, sense saber què dir, va expressar el que creia havia d'oferir:

-Ui, em sap greu ... Estava tan contenta!

En Raimon va portar els seus dits índex i cor als seus llavis i va tancar els ulls un instant. Semblava com si volgués gravar una sensació ... Després la va mirar amb dolçor i va respondre:

- Ho sents? Jo també, estimada, ho sento, ho he sentit molt endins ... Ha estat preciós ... Però encara no ha arribat el moment d'obrir de bat a bat els nostres sentiments, de deixar volar lliurement les nostres emocions i desitjos ... Has confiar en mi, sí? Tot està anant molt de pressa i per descomptat em sorprèn la forma tan ràpida en què estàs assimilant tot el nou que aquí a Goig es planteja. Arribarà el moment, veuràs, segur ...

En Raimon va aturar la seva frase i es va quedar pensatiu, com dubtant ... Després va prosseguir:

- Estimada, el meu ofici actual de Guia teu a Goig m'obliga a fer-te una pregunta. Et suplico que no t'ofenguis, però aquí tenim algunes normes que estem obligats a complir.

- Quina pregunta? Quines normes?

- Tu estàs ja separada o divorciada?

- Estic divorciada. Però no entenc perquè ...

- Cel meu, a cada instant que passo prop teu m'enamoro més i més. Si la teva resposta hagués estat que seguies casada jo hagués hagut de frenar qualsevol indici de relació amorosa amb tu.

- Per què? Tot i casada hagués estat lliure d’ enamorar-me de tu ...

- És una norma que els guies hem de complir i a mi, la veritat, no em sembla malament. Sí, ho sé, som lliures d'estimar a qui vulguem, però quan estem lligats per un vincle matrimonial que comporta encara convivència no som tan lliures com creiem ser.

- Per què no?

- En primer lloc perquè aquesta realitat ens condiciona a que no puguem oferir momentàniament més que una part de la nostra vida i, en conseqüència, una part de nosaltres mateixos. Si tu estàs divorciada jo et puc trucar o escriure't quan i on ens sembli, puc veure't, viatjar o esperar que viatges, també lliurement. Però, i si segueixes casada? És possible tenir res d'això? No, oi? L’amor ha de créixer i desenvolupar-se secretament, d’amagat i aquesta no és la millor manera, no et sembla?

- Tens raó.

- A més a més hi ha un altre raonament també molt lògic: si tu estàs casada i comencem i desenvolupem una relació amorosa que fructifica, després et separaràs, però en fer-ho m'hauràs atorgat a mi dos rols que no hauria mai de tenir: d'una banda el de ser el mecanisme que va accionar el teu ruptura i de l'altra el de erigir en "prova constatable", en haver-te demostrat que aquest amor que vas perdre o mai vas trobar existeix de veritat. I no hauria d’ assumir aquests rols. Estimo per estimar-te, així de simple. No estimo per apartar nits passades en la foscor o per convèncer-te que els dies poden ser assolellats i brillants.

- Torno a estar-hi d'acord.

- Doncs tanquem el tema. Senzillament he complert amb la meva obligació. Ara hem d’ esmorzar. T'he preparat una cosa molt especial. Tu seu i jo preparo la taula. Anem.

Mentre na Teresa s’asseia en Raimon va tornar fins a la porta i va recollir una motxilla que havia deixat aparcada a terra. Després anà fins a la taula i va començar a distribuir: torrades, pastes, mantega, melmelada, dos termos, ... i al final un paquet embolicat amb paper de seda de color blau que va lliurar a na Teresa ... Després es va asseure a l'altre costat de la taula , just davant d'ella.

- Per a mi? És un regal? - Va exclamar sorpresa na Teresa.

-. Obre'l i veuràs ...

Ella va desembolicar amb cura el paquet i va descobrir un recipient petit, cilíndric, que semblava de vidre ... Va treure la tapa i va mirar al seu interior ... En el fons hi havia una pila de minúscules pedretes translúcides. Semblaven ...

-Semblen ... Diamants?

-Toca'ls. I agafa’n uns quants amb la mà ...

Na Teresa va fer el que li suggerien. El que fos estava fred, molt fred ... Al posar-los sobre del seu palmell se’n va adonar: estaven gelats ... Eren cristalls de gel!

-És ... És gel ... Per què em regales gel? És que vols temperar la meva passió ardent?

Tots dos, enllaçats aquesta vegada per unes mirades plenes de complicitat, van riure. En Raimon respongué:

-Múrria, picardiosa ... M'encanta el teu sentit de l'humor ... Saps prou bé que res més lluny de la meva intenció ... Sí, és gel. Nota’ls, sent la seva freda i etèria essència ... Sent com pot desfer-se fins a desaparèixer ...

-Sí, és clar, ho noto ... I que havia d’ esperar sinó? És gel ...

-A això anava: no eren ni són diamants, aquests cristallets d'aparent solidesa no poden ser perennes, poden ser rebutjats, oi? - I dit això en Raimon li va aconseguir un tovalló.

Na Teresa es va assecar la mà. Una vegada desfet el gel simplement havia deixat un rastre mullat fàcil de solucionar. Sense comprendre cap a quins viaranys aniria el diàleg va mirar en Raimon amb curiositat i va començar a preparar i a servir l'esmorzar: te per a ella, cafè amb llet per a ell, torrades ben mantegades, ...

-Estàs feta un embolic, ho sé ... Amb el bany d'ahir vas pensar que havies assolit l'estat òptim per ... I ara arribo jo i ... Però no t'angoixis gens ni mica. Per fer-te una comparació diria que el vehicle és a punt, que està a la línia de sortida, però que li falten certes neteges, com la del carburador, la de les bugies, ..., i que li falten així mateix alguns greixatges que li permetin esmorteir millor els sots, virar amb rapidesa, frenar el just i necessari i, sobretot, saber triar quin pot ser el millor vial per arribar on es vol, a la meta ...

Em segueixes?

Na Teresa seguia sense comprendre massa, però confiava en Raimon i entenia que havia de seguir-lo sense més ...

-Brrrmm, brrrrm ... Et segueixo ...

- Ha, ha, ha ... Sona com un Ford Mustang que vaig veure en una pel•lícula ... Uauu, pujat en tu fins a l'horitzó ... Glups, que groller, perdona ...

-Brrrrrm. Més enllà de molts horitzons, sí? - I Teresa va tornar a riure ...

- D’acord! Amb tu és difícil parlar de debò ... D’acord! Sàpigues qye m’ho guardo tot... Un dia d’aquests passarem comptes... Nooo! No responguis!

Na Teresa va callar, però no va poder evitar fer l'ullet i arronsar les espatlles ... En Raimon va haver de reprimir-se per no escopir el cafè amb llet sobre la taula ...

- Que dolentaaa! Bé, ara de debò ... A Goig anomenem a això que estem intentant fer "Esmorzar amb diamants". Sol ser, encara que no sempre, el pas posterior al descobriment del "Riu de la Vida". D'alguna manera entenem que amb el bany d'un cos nu a l'aigua del nou "Món" no és suficient. Cal aprendre a despullar també el cor i l'ànima, a despullar-los de la contaminació "circumstancial" per a poder arrelar realment en aquesta nova consciència integral del viure.

- Et refereixes potser als esquemes adquirits?

-Evidentment, però cal anar molt més lluny. Quan em vaig banyar com tu al riu em vaig sentir nou, renovat, ple d'il•lusió i força ... Això em va disposar, em va obrir totalment, però no vaig entendre fins més endavant que aquesta era una disposició relativa. Seguia ancorat en Mai Més i d’haver pogut comptar només amb les meves ànsies m'hagués limitat a viure una aventura increïble, unes fantàstiques vacances ...

-Uf, no es canvia en dos dies, oi?

-No, estimada. En dos dies podem assentar una intenció, però perquè es produeixi realment el canvi cal aconseguir un empadronament global a Goig. I això implica el trasllat de molt equipatge, la seva selecció, tancar els nostres "llars" anteriors, el real, on preteníem habitar, i l'imaginari, on procuràvem resguardar-nos dels entorns nocius. Quanta gent crea internament aquesta caseta, amb aquesta porta blindada que ens salvaguarda, amb aquesta finestra on projectar els somnis, amb ...

-Jo, per exemple ...

-I jo tenia la meva. I amb ella vaig crear una cuirassa que inconscientment em separava de moltes coses, algunes dolentes, segur, però també de moltes bones ...

- I llavors?

- Durant anys vivim en el món real la quotidianitat i separem per al món imaginari les il•lusions, els anhels, fins i tot els sentiments ... Si et pares a pensar ara mateix aquí a Goig estàs encara vivint al jardí d'aquesta caseta, lluny del món real . Les teves vivències resulten tan sublims que difícilment semblen extrapolables al món real... Jo mateix, encara que et faci mal admetre-ho, estic assumint més un rol de personatge imaginari que el d’un home de carn i ossos que s’està enamorant de veritat de tu... I em sembla que no m'equivoco si dic un home del qual tu també t'estàs enamorant ... Sí, no miris al sostre, dona ...

- Enamorant jo? Què dius?

-És igual, em sembla em vas seguint ... Jo encaixo en aquest jardí, però de cap manera encaixaria en aquest món real que durant anys et va sostenir més o menys ... És més, no tinc absolutament res a veure amb els homes que fins ara, t'agradi o no, van ser el suport de la teva fràgil seguretat, sens dubte, però en definitiva seguretat assumida. M’assemblo en alguna cosa al teu pare? Hi ha alguna cosa que em pugui connectar amb algun xicot? ¿Amb el teu exmarit, potser?

-No, per descomptat sembles d'un altre món ... Encara avui segueixo preguntant-me si en realitat existeixes ...

-I això, si no canvies i adaptes els teus esquemes, serà la meva condemna ... Ens agradi o no aquells éssers i aquelles coses que durant molt de temps ens van acompanyar, tot i si ho van fer de forma negativa, fins i tot brutal, es converteixen en baules de la cadena que ens fa l'efecte que ens lliga a la vida. Realment no podríem dibuixar la nostra existència sense dibuixar a tots i totes ... Aquesta cadena seria com un collaret de diamants sense el qual no podem existir, sortir, mostrar ... D'alguna manera en aquests cristalls es reflecteix la imatge de qui creiem ser. I molt a pesar nostre, ja que per a molts aquesta imatge està més representada pel com ens veuen, pel com ens volen veure, que pel com volem ser. La primera qüestió a valorar és si aquesta lligam ens fixa a la vida o realment ens condemna a una realitat circumstancial que volem rebutjar. La segona qüestió serà avaluar si realment aquesta cadena és d’acer o simplement de teixit històric, si realment els diamants són pedres precioses que il•luminen la nostra essència o es pur gel que va congelar la nostra forma de ser i va refredar les nostres expectatives... Em vas entenent, oi?

Na Teresa va trigar una mica ... És clar que comprenia ... El que residia en el fons dels arguments d’en Raimon era alguna cosa més que peces d'una filosofia, la de Goig, era una cosa més que enamorar-se d'un home meravellós, era ... Tornar a estimar la vida , però de veritat i en veritat, ... Era traslladar la vida dels seus somnis a la realitat per poder realment gaudir-la i ..., uf, estimar ... Només amb pensar-ho es va emocionar ...En Raimon se’n va adonar...

-Tu tens filles a Mai Més i hi tornaràs. Pots fer-ho amb el record inesborrable d'un viatge apassionant o pots fer-ho traslladant aquest viatge allà, pots aconseguir que aquest viatge no s'acabi mai...

- De veritat ho creus?

-Ho crec i em consta, ja que he conegut ja molta gent que ho aconseguí ...

-I, com?

-Has assimilar que en tu no poden conviure dos móns, que si la vida és un llarg somni en un llarg somni pots viure. Has de comprendre des d’ara mateix que per arribar a on vols anar només hi ha un camí, el que tu pots i has de traçar.

-Agafar el comandament de la tele i no deixar-lo anar ...

-És curiós que em posis aquest exemple ... Precisament anava jo a usar-lo. Quan vivia a Mai Més tenia una amiga que sempre m’ amenaçaven amb això ... Passava jo en aquells dies una època difícil i, saps? Ella em deixava anar: "Tu vals molt i saps molt bé el que vols ... Ets molt especial ... Agafa el comandament de la tele, sí, el de la teva vida, i decideix per tu mateix que canal vols veure ..." Fins que no vaig arribar aquí no em vaig adonar de la raó que tenia ... Durant anys prescindia d'escollir per i per a mi mateix. La meva vida es movia més pel que creia necessitaven de mi que pel que jo mateix necessitava. Vaig cedir el poder ... I el pitjor és que no sempre ho vaig cedir a les necessitats reals. Massa sovint el vaig cedir a les demandes imperatives, a les exigències de persones que es creien amb el dret de posar pautes a la meva vida...

- De posar pautes a...? M’he perdut...

-La gent com tu i jo, aquells qui per naturalesa tenim molt a oferir i desitgem donar-ho som com un imant per a moltes persones que pel que sigui acaben creient que tenen el dret a disposar de la nostra vida ... És igual, tornem als arguments ... Creus realment que a Mai Més tu maneges aquest comandament?

-Evidentment no ... Potser en les coses superficials, però no en l'essencial ...

- I, què creus que t'impedeix o t’ impediria prendre’l?

- No ho sé ... Em sento ara molt confusa. Per a mi tot canvi radical és com una sensació de traïció a l'establert, la por a fer mal, a fracassar, a decebre ...

-I pots acabar fent-te mal a tu mateixa, decebent-te, renunciant a ser feliç?

-És molt difícil prendre decisions quan sents que amb elles arrossegues el teu entorn més estimat ... Arrossegues? Potser no és la paraula ... Trastornes?

- Saps? La qualitat d'una vida no es mesura per allò que pensem hem de fer i fem, es mesura per allò que desitjàvem fer i vam fer ... El millor que pots donar als teus éssers estimats mai serà una actitud de servei, una companyia inamovible però sovint absent , el manteniment d'un estatus estrany, de costums o rutines que no complauen el teu equilibri ...

- I llavors? Què serà el millor que puc donar-los?

-Va, tu ja en saps la resposta ... El seu millor regal ets tu mateixa, descobrir com realment vols ser, trobar on realment vols estar ... Tenir-te en cos i ànima ... Però, podran tenir-te si vius amagada? Per déu, no hi ha res que pugui omplir més a un fill que sentir els seus pares segurs, drets, equilibrats i feliços ... Tu tens dues nenes ... Ets conscient que en moltes coses la seva vida futura serà un reflex de la vida que tu els mostres?

-D'alguna manera sí ...

-Doncs, la pregunta és òbvia: ¿Creus que el model a mostrar està en els esquemes de conducta usuals de Mai Més o en la manera d'entendre la vida que vas descobrint aquí a Goig?

-La resposta és tan òbvia com la pregunta ...

-En la teoria segur ... I en la pràctica?

Na Teresa no va saber que respondre. Era tan gran el seu desig de consolidar la seva vida futura en el que l’aprés a Goig ... Però en les preguntes d’en Raimon hi havia una base molt certa: com renunciar a totes les respostes ja apreses? Com desfer els nusos?Com recuperar la confiança en la vida? Com tornar a creure en si mateixa?

- Com? Si et plau, ajuda'm ... Com desprendre'm de qui sóc?

- Entenent que aquest Tu que vols canviar no és més que un reflex d’una història. Entenent que hi pot haver noves i diferents històries i que ha arriba el moment que siguis tu qui les escrigui ... Entenent que allò que et frena no és més que por, una paorosa por al desconegut que gela la teva sang i refreda la teva ànima ... Entenent, comprenent que si aconsegueixes obrir per sempre el teu cor als somnis amb la calidesa de la teva passió per la vida arribarà el desglaç. I llavors, saps? deixaràs d'alimentar cada nou dia amb gebre. Llavors, només llavors, aquest esmorzar amb diamants serà una realitat dins de la realitat. Sense cadenes, sense més garlanda que la joia de viure, de perseguir els teus somnis, d'estimar i ser estimada, de, de i de ...

-Sembla fàcil, però ... Però ... Tens raó, estic molt espantada. Em pregunto si realment podré ser capaç d'experimentar aquest canvi rotund que Mai Potser em suggereix, em pregunto si realment serà capaç de viure plenament des de l'ànima i per a l'ànima ... Realment tota aquesta capacitat de canvi estarà totalment només a les meves mans? ... De vegades, sento com si alguna cosa dintre meu em mantingués lligada, una mena de genètica amb la qual vaig néixer que m’impedeix fer el pas sense mirar enrere ..., alguna cosa així com un codi que anul•lés les meves forces i em torna al mateix lloc d’on vaig partir, una espècie d'encadenament difícil de definir però que impedeix que la meva ànima voli cap on vol ... He invertit molta vida en aquestes qüestions i tot i que el meu cos envelleix i la seva energia s’esgota, la meva ànima segueix sent fidel al seu anhel de volar... I si aquest desig no és més que un mer record d’aquells altres universos por on l’ànima ha habitat quan només era això? "Ànima", energia ... No ho sé, sovint sento que la terra em pren l'esperit, ... Aquesta massa física, el principi de Newton ... tantes coses! I em pregunto, i em segueixo preguntant ... I espero, i segueixo esperant ... I somni cada nit, i segueixo somiant ... Potser ... Sí, potser per fi pugui arribar a ser fidel a la meva ànima ... Potser algun dia pugui arribar a desprendre'm de les meves pors ... Potser algun dia no molt llunyà prengui la ferma decisió de despullar-me davant el món sense por de passar fred ... I podré treure'm finalment aquestes màscares que em permeten mostrar sense oferir. Potser pugui reunir el coratge suficient per recuperar cadascuna de les meves parts, per reconciliar fins a l'última cèl•lula del meu cos i sentir-me només una ... Però .... No deixo de dubtar ... Un cop assolits els somnis, llavors perdré la meva capacitat de somiar? ... Un cop trobi la meva veritable identitat ¿perdré el meu instint de buscar? ... Un cop aprengui a volar no sentiré la nostàlgia de descansar sobre una branca? No ho sé ... Sí, és veritat, em qüestiono tantes coses ... Potser hagi d'aprendre que la meva felicitat es descobreix en allò que Ja sóc i és allò que Ja Faig?

-Ui ... Deixa'm respondre amb calma ... Saps? La meva mare es va passar la vida fent això: buscant raons, indagant en el seu ésser, plantejant-se noves preguntes cada vegada que obtenia una resposta ... I llegia i s'apuntava a cursets, tallers, seminaris ... "Vull trobar-me a mi mateixa", deia ... Jo , el seu fill, la mirava i no entenia res ... I li hagués dit, li hauria cridat: "Però, si ets aquí! No et veus? Per a mi ets única, ets molt bonica, ja estàs completa ... Fuig de tantes qüestions, deixa de teoritzar, escup d'una vegada aquesta tristesa impregnada de por que t'allunya tantes vegades de nosaltres ... Viu, viu ... Si us plau, t'ho prego ... "Però la meva mare mai va abandonar aquest camí, aquest pelegrinatge sense altre rumb que l’ oneig concèntric en la seva immensa inseguretat i la seva pobra autoestima ... Amb els anys vam ser els fills els que intentàrem volar, de forma molt diferent vam haver d’allunyar-nos, forjar la nostra vida ... Ella es va sentir tan perduda ... Una vegada, ho recordo com si fos ahir, em va dir: "Us he dedicat la meva vida i amb això vaig haver de renunciar a tantes coses ... No em podeu pagar així." Jo li vaig respondre: "Jo no volia la teva vida, només anhelava teu amor. Jo no et vaig demanar que renunciessis a res, i molt menys que renunciessis a tu mateixa ... Doncs en fer-ho ens vas robar alguna cosa molt estimada ... T'estimo i sempre t'estimaré. És més t’estimo amb tot el meu cor. Però he de seguir el meu camí, marcar el meu joc, les meves apostes ... Ja fa molt que vaig comprendre que jo no puc omplir aquest buit espantós que sents en el teu interior. Només tu pots omplir-lo. Em tens i em tindràs sempre al teu costat, però per acompanyar-te, no per donar sentit als teus passos ... "

-Raimon, si et plau ... No segueixis, em faràs plorar ...

-Doncs si és així potser et faré un favor ... No oblidis que amb el plor i amb el riure, quan són sincers, obrim la porta de l'ànima ...

-Però fa mal ... Fa molt mal ...

- Al principi sí, ho se ... Però després, quan t'acostumes a viure amb la llum del teu interior, és una sensació tan pura, tan superba ... Adona-te’n, el que en definitiva pretenem és sortir d'una foscor gairebé absoluta, arribar a la llum ... No creguis que serà fàcil. Res del que val la pena a la vida és fàcil. Has obrir els ulls, el cor, la teva ànima, a poc a poc ... La llum t’encegarà i voldràs tornar al forat, a la teva caseta, potser, però si aguantes no tinguis cap dubte que obtindràs el teu premi. Si et rendeixes? Uf, si amb tot el viscut a Goig decideixes tornar a la foscor crec que ja mai aconseguiràs sortir-ne.

-No m’ t'espantis ... M’ ajudaràs?

-És clar que sí ... Però no només jo, tota la gent que t’estima de veritat seguirà al teu costat. Jo diria més: els qui t'estimen, si decideixes per fi saltar a la vida, han de fer botss d'alegria ... Ja que la teva felicitat els omplirà, ja que el teu emocionat caminar els guiarà, ja que la teva il•lusió els il•luminarà, ja que en la recuperació de la teva vida podran sentir d'una vegada que et recuperen, que et tenen ... Els altres? Els eterns coneguts? No et preocupis gens ni mica per ells ja que ells mai ho van fer ni ho faran per tu. Ells intentaran boicotejar-te, sentiran una enorme enveja, ... I això és important?

- I? Com puc? Què he de fer?

En Raimon es va aixecar i apropant-se a na Teresa va obrir els braços ...

-Abraça'm. Abraça'm i sent-me. Sent-me i aprèn a escoltar-te, a sentir-te. Atén primer les sensacions sensorials: pell amb pell, trobada, carícia, desig, ... Escolta la meva veu més enllà de la paraula, troba en ella la tendresa, l'amistat ... Mira'm als ulls, però més enllà de la retina, intenta nedar en els meus pensaments, en els meus sentiments, a través de la meva mirada ... Trobaràs un món preciós ...

Ara intenta sentir la meva respiració. Després escolta la teva. Intenta unir-les, enllaçar-les, aconseguir que l'aire que expiro sigui el que tu inhales, que aquell que tu expires sigui el que jo inhali ... Sent el meu cor, el seu bategar pausat, el bombeig de sang que em dóna l'energia, el bombeig d'amor que em dóna la vida ... Després busca el teu i sent-lo, tal qual, amb la seva puresa, amb les seves ànsies irrefrenables d'estimar ... Intenta també unir els ritmes: el meu cor, el teu ... El teu cor, el meu ...

Ara tanca els ulls i sent, només et demano això ...

En Raimon va començar llavors a besar-la: al front, a les galtes, al coll, en una espatlla, una mà, un pit, a la panxa ... Mentrestant, amb les seves mans, anava obsequiant amb un suau i molt tendre massatge el camí que seguien els seus llavis ... Quan va arribar als peus es va incorporar i, prenent el seu cap entre les seves mans, li besà els llavis ... Aquesta vegada va ser un petó llarg i extens, com si a la seva boca trobés una menja exquisida En Raimon va llepar i llepar , amb llavis i llengua, fins que no podia quedar una gota de saba sense repassar ... Na Teresa va fer cas del que ell li havia suggerit: només sentir ... Evidentment aquest passeig eròtic va despertar el seu desig, encendre la seva passió, però es va sorprendre en adonar-se com el seu cos reaccionava conjugant l'exaltació de sentits i òrgans amb una pau interior indescriptible. ¿Anava allà realment el seu cos o sortia la seva ànima a recrear-se?

En Raimon va tallar els seus pensaments ...

-I ara digues-me: realment creus que quan un arriba als seus somnis deixa de somiar?Realment penses que quan aconsegueixis la teva vida t'asseuràs en una branca per a contemplar?

-Per descomptat que no: els somnis portaran nous somnis i viure serà un plaer tan gran que només pot comportar una actitud activa, més que mai ... Uf!, la passió de viure ... sona tan valenta ...

-Bé, anem a una altra pregunta ... Sí i no ... La teva felicitat residirà en allò que ja Ets i en allò que ja Fas? Pensa-ho ... Ja Ets? Ja Eres? Qui? Tu mateixa? Evidentment en algunes facetes si, i podràs aprofitar-les i retenir-les, però fins que no aconsegueixis obrir totes les portes, fins que no puguis sortir completament tal com vols ser, no podràs dir Ja sóc ... I el mateix et diria en el que Ja Fas ... Al que feies que et completava al teu gust podràs ara recrear-t’hi i gaudir-ho molt més ... Allò imposat, allò superficial que feies per agradar a altres aprendràs a rebutjar-ho ... Després hi ha el rutinari, allò que hem de fer perquè simplement cal: anar a comprar, rentar, fregar, ... Ni t'ho imagines ... Fins i tot aquestes tonteries es viuen d'una altra forma quan un està bé amb si mateix ...

El silenci va ser una pausa de nou en el diàleg. Na Teresa i en Raimon romanien drets, l’una enfront de l'altre, mirant-se fixament sense objeccions ... Ell esperava ja l’última pregunta. Ella temia fer-la...

-I ... Tu què creus? Podré?

–Voler és poder, i tu ho saps de sobres ... Jo crec en tu, tinc fe en aquesta meravellosa persona que amagues. Jo? Sí, i segur tots aquells i aquelles que et volem, que et estimem ...Ara faltes tu ... Ara has de creure tu en tu mateixa, en les teves possibilitats, has de tenir fe ... Si comences a nedar a la teva vida has de tenir fe en tu , en les teves possibilitats, en la teva capacitat, en la teu mereixement ... I evidentment, has de creure en la vida, en aquest riu que t’ ajudarà a arribar a aquest port on vas ancorar els teus somnis, a aquesta illa on va naufragar la teva essència, el teu ser ...

-Et prometo que ho intentaré ...

-No, has de prometre'm que ho aconseguiràs. Si no et sents capaç de fer aquesta promesa mai et deixaràs anar ... Sí?

- Sí! Rotundament sí! Hi vaig, hi vinc ... M’ esperes?

-T'espero, estimada, em guardo per a tu i en la guarda dels meus somnis reservaré per a tu un lloc molt proper a mi, al meu cos, al meu cor, la meva ànima ...

Narrativa en català on line. La vida. A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 16ª entrega

3.2.6. Un passeig per la vida: De com na Teresa banyà els seus pensaments en aigua pura i cristallina.

En sortir del Temple Teresa no va trobar en Raimon esperant-la. D'entrada es va estranyar però, pensant-ho bé, després del que havia viscut necessitava estar sola i va agrair l'absència ...

El camí de tornada a casa era curt, però na Teresa no tenia encara ganes de tornar. Necessitava passejar una estona i la proximitat del riu oferia una perspectiva realment atractiva.

Començava a fosquejar però no feia gens de fred. Mentre caminava na Teresa es va adonar que aquesta brisa que semblava sentir fregant-li la cara no era tal: avançant, la seva pell irrompia contra l'aire i aquest s'apartava en una molt suau i tendra carícia ... Va tancar els ulls i va caminar uns metres ... La sensació era com si estigués nedant a l'aire ...

Després es va aturar. La seva sensibilitat estava ... Com expressar-ho? Assajant? Intentant experimentar noves sensacions? No, més aviat semblava com si volgués retornar a la senzillesa ...

Na Teresa va tornar a tancar els ulls: desitjava sentir, olorar, escoltar ... Volia ... Què era allò que realment desitjava? Redescobrir, re ... sentir ... Potser recuperar? Potser renéixer?

Era com si tot en el seu entorn fos nou, com si passegés per primera vegada, com ... No, llavors se’n va adonar: en realitat el que era estrany i nou no arribava de fora, sorgia de dins: era la seva forma de percebre, de sentir, de viure el que és simple ...

Per què li semblava que una cosa que havia fet tantes vegades era com si fos la seva primera vegada en molts anys? Què havia passat en la seva conversa amb na Mariona que hagués despertat d’una manera tan meravellosa la seva sensibilitat?

Teresa va aixecar la vista i va mirar al cel. Una lluna gairebé plena lluïa el seu resplendor envoltada d'una infinitat d'estrelles que espurnejaven el record de la seva existència, o no, en la distància infinita fins a una mirada sorpresa ... Quant feia que no contemplava un cel tan poblat? Un comboi de nuvolets va traslladar el seu vol en direcció a la lluna fins atrapar-la. En el seu pas per davant na Teresa va descobrir com la llum obria una finestra en el blanc per guanyar transparència i poder seguir oferint ... Sempre era així? Sempre va ser així? Com és que mai abans s'hi havia fixat?

Ficada en les seves meditacions el va veure passar: un estel fugaç va creuar el cel marcant un traç bell que sempre ... Na Teresa va somriure ... Uf, que sempre havia activat en ella un desig ... Però aquesta vegada, aquesta vegada va passar sense més ... sense més que el gaudi de la visió d'una migració estel•lar divina ... L'automatisme no es va donar, no hi va haver desig ... Com ...? I doncs? Què estava passant?

Necessitava pensar, però no d'una forma usual, necessitava, com ho expressaria?, pensar-se ... Ui, sonava malament? De cap manera! Sonava molt atractiu ... Na Teresa va sortir del camí i va entrar a ..., semblava una petita platja ... Déu meu!, de sorra blanca ... Quines coses! Ja estirada a la sorra, amb el cos ajagut de costat i amb una mà tancada, a la seva galta, aguantant el cap, va mirar fixament al riu. L’ arenal s'havia format al davant d'una petita entrada que les aigües formaven allà, a la terra, com un pati extern al llit del riu, al cabal circulant. La pau d'aquestes aigües oblidades era bonica, sí, però alhora trista. S'havien convertit en un cultiu de vida tranquil, verdejada i rica en la quietud, però na Teresa estava convençuda que, de poder tenir-ne l’opció, gota a gota tornarien a aquesta gran aventura que havien deixat enrere. Tornarien, tornaria, ... tornava? Això era: tornava!

L'aigua del riu baixava lenta però sense treva. En la seva marxa trobava esculls puntuals que vorejava o absorbia sense aturar-se. Escumejant dibuixos en relleu marcaven allà on els girs imprevistos d'aigües les conduïen al xoc, probablement a la trobada. Aquí i allà apareixien senyals de vida o moviment submergits en forma d'ones concèntriques que s'eixamplaven fins a desaparèixer. De tant en tant un salt gairebé sempre on ningú mira, d'un peix buscant provisions.

Va ser precisament la caiguda xipollejada d'un rebot afamat el que va fer que na Teresa parés l'orella. Com una cançó de bressol delicada el so de les aigües transportant-se murmurava calma, sospirava pau. Aquesta música extremadament apaivagadora es feia acompanyar a la terra amb esporàdics murmuris d'ocells tranuitadors , UHU, UHU, amb rítmics compassos espontanis d'algun grill enamorat, cric, cric, cric, cric, amb ... Increïblement la tonada brollava del seu interior ... Teresa va tancar de nou els ulls i va intentar escoltar: la seva respiració, era calmosa i alhora desbordava excitació, el seu cor, ... Realment podia escoltar? No, però sabia, intuïa com sonava: en el seu bombeig hi anava una mica més que sang ... Quin pensament tan curiós! On pretenia guiar-la? El seu cos i la seva ment havien estat durant tant de temps coguionistes del transcórrer de la seva vida ... Li costava recordar un acte no premeditat, un pas no necessitat, un ... Quantes vegades s’havia sorprès a si mateixa fent alguna cosa inusitada?

Na Teresa va girar el cap a un costat i altre intentant escodrinyar causa i efecte, d'on i cap a on ... Una mica més amunt el paisatge fluvial visible s'emmarcava en un salt d'aigua que el relleu regalava a les aigües per oferir renovada força. Curiosament en la caiguda, el riu havia eixamplat els seus marges per crear un preciós descans, un petit llac, una piscina natural que limitava a dalt amb la seva particular font i avall amb un estrenyiment que agrupava cabals per potenciar la seva renovada carrera ... Era un lapsus en el camí , un parèntesi al mateix temps bonic i necessari en la vida fluvial, un "d'on vinc" molt incomplet però alhora molt generós ... I en l'altra direcció? Cap a on anava? Tampoc cap allà es mostrava més que un tros en el camí: a uns 50 metres es produïa un gir, una curvatura a la dreta que semblava entrar a la boca d'una considerable arbreda per perdre's entre troncs i fulles. Es podia intuir ... No, es podia saber el final mariner del viatge, però ni el mateix riu coneixia tot allò que podia trobar en la seva travessia.

Na Teresa va recordar com n’és de variable la naturalesa ... imprevisiblement meravellosa ... La història del riu es reescrivia a cada instant, res era ni podia mai ser igual. A cada pam de recorregut, fins i tot en cada gota de fluid es dibuixava una aventura interminable i sempre única. Una pluja feble o torrencial, el canviant pas d'un vent o ventet, un tronc caigut, un còdol rebotant llançat per un nen, una simple fulla ... L'efecte papallona, quin concepte tan apassionant!

En un somriure na Teresa va amagar tot allò que, sense saber encara com ni per què, s'estava revelant en les seves cabòries. Després va girar de nou la seva mirada cap a l'estany que s'obria al davant seu: quietud, lleugerament alterable però comparativament amb tot allò que acabava de contemplar la primera paraula que li va venir al cap era aquesta ... Quietud, més, contradictòriament, inquietud ... Quina xocant percepció! En aquest bàlsam de vida apaivagada no respirava pau ... Na Teresa percebia angoixa. Allà on tot era més previsible, on l’aigua semblava reposar, on... Na Teresa es va estremir, em el seu pensament es va introduir una idea que la va fer tremolar de cap a peus: en aquelles aigües estancades gairebé tot habitava dintre de l’establert, era com un acomodat i alhora conformista ecosistema on diferents organismes desenvolupaven un paper limitat al mateix temps a les possibilitats i les exigències pautats pel medi, la meitat de les vegades, i pels éssers considerats o establerts com més poderosos, en altres i tantes ocasions.

Na Teresa es va posar les mans al cap. Déu meu, allà estava la seva vida ... La seva vida i la de tants ... Al riu, a l'estany ... Tornava! Per fi ho comprenia! La vida era com un riu. En una font d'energia neix la nostra existència i amb el flux del créixer desenvolupem la nostra infància entre el lliure i excitant curs i les preses que el món adult ens vol mostrar. En la nostra infantesa vam provar la vida en el seu màxim esplendor però la majoria de les persones vam acabar rendint-nos a les pautes convencionals, a aquells costumistes i imposats manaments que es forgen a les cultures, als grups i subgrups, a les societats “civilitzades”.

- "Em van civilitzar"-va pensar na Teresa-"Des de petita em van conduir cap a l'establert, cap a la" quietud "convencional. Els meus rebels impulsos d'adolescent no van servir de res, les meves ànsies somiadores de joventut sucumbiren davant l'ímpetu social ... I vaig acabar, no podia ser d’una altra manera, en una llacuna predefinida i regentada per altres, protegida del riu i la seu salvatge transcórrer, preservada de l'irracional vida... "

Sentia a la vegada ràbia, impotència i alegria ... Quants anys invertits ... Inversions en alienes faiçons , inversions d'objectius i horitzons ... Es sentia molt inquieta i va decidir aixecar-se. Es va treure les sabates i, acostant-se a la bassa que fregava la platja, va introduir un peu a la aigua tranquil•la ... Un calfred va recórrer el seu cos ... El bany semblava càlid i per descomptat improvís de sorpreses, però ... No! Ja n'hi ha prou! Na Teresa vorejant la bassa del Mai Més es va dirigir al riu ...

Mai? Tal vegada, potser, possiblement ... Però no ho sabria si no tornava, si no es retrobava amb el seu llit natural. En ell s’hi onejaven les seves il•lusions, en ell onejaven els seus somnis, en ell germinaven els jocs, l'aventura, l'atractiu del desconegut ... En ell ...

Teresa va entrar a l'aigua i, vorejant la riba, va anar pujant fins arribar al salt d'aigua. Allà es va despullar del tot i nua, tal com va arribar a la vida, va tornar-hi.

...

L'aigua estava gelada però a na Teresa no li va importar gens ni mica . Ans al contrari, amb el fred va sentir com si la seva pell es despertés d'una llarga letargia, va sentir com si el seu cor tornés a bombejar la seva pèrdua de fe en el destí, la seva extraviada fe en si mateixa... Se sentia rejovenida, se sentia més dona que mai, se sentia ... Uf!, per fi, més nena que sempre ...

Mai arribaria a saber el temps que va transcórrer fins que es va decidir a abandonar el bany. Però mai oblidaria el que hi va viure i va sentir.

En tornar a casa es va trobar el sopar sobre la taula. Al costat, en Raimon, hi havia deixat una nota ... S'hi podia llegir ...

"EL RIU DE LA VIDA"

Benvinguda a Mai Potser

Un petó

Raimon

Després de llegir-ho, na Teresa no va reaccionar pas amb la raó, simplement va tornar a somriure ...

Llibre en català on line. La infantesa.A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 15ª entrega

De com la infantesa resulta una flassada que pot embolcallar una vida o tapar-la.

Na Teresa i Mariona van entrar en una habitació petita però molt càlida ... El terra era de fusta i estava gairebé cobert de grans coixins, les parets lluïen pintades d'un suau to préssec i la poca llum que entrava ho feia per un finestral molt gran que pintava la seva arribada amb colors i formes provinents d'una vidriera policromada amb un paisatge idíl•lic.

Na Mariona va agafar uns coixins i va preparar el seu seient... Asseguda amb l’esquena recolzada a la paret i les cames estirades, va acomodar un coixí a la seva falda i convidà na Teresa a ... Ella es va estirar a terra i recolzant el seu cap a la falda de na Mariona va tancar els ulls ...

Un sospir llarg va obrir pas al pont més llunyà, aquesta ruta perduda que ens connecta als nostres orígens ... Les llàgrimes pel retrobament brollaren com si una esquerda deixés sortir la sang entollada, el dolor empresonat en un cor encara molt temorós de mostrar-se...

Na Mariona va començar a cantar ... La seva veu tenia aquell gust de cançó de bressol, la seva tonada gronxava la pena com una carícia bressola el desig, la seva cançó adornava el silenci com les pinzellades de colors suaus decoren el blanc ...

Al veure despuntar

lo major lluminar

en la nit més ditxosa,

els aucellets, cantant,

a festejar-lo van

amb sa veu melindrosa.

La garsa, griva i gaig

diuen: Ja ve lo maig.

Respon la cadernera:

Tot arbre reverdeix,

tota planta floreix

com si fos la primavera.

L'estiverola diu:

No és hivern ni és estiu,

sinó que és primavera:

perquè ha nat una flor

que pertot dóna olor,

en el cel i la terra.

Na Teresa va obrir els ulls i va mirar fixament na Mariona. En la seva mirada s’entreveia alhora agraïment i reclam ... Mariona va seguir cantant ...

Van romandre, totes dues, una llarga estona en silenci ... Na Mariona, amb una mà a la galta de la seva jove amiga, li oferia l’escalfor de l'afecte ... Amb l'altra despentinava la seva cabellera al mateix temps que pentinava la seva pau ...

Després na Teresa es va incorporar i, seient davant na Mariona, va mirar-la fixament als ulls i va esperar ...

- Voldries ser aquesta flor, oi? Voldries néixer una altra vegada ... Voldries que arribés per fi la primavera a la teva vida ...

Na Teresa va assentir amb el cap ...

- Has de pensar que em vas escollir a mi pel record de la teva mare. Has de creure que som aquí perquè t'agradaria parlar-li a ella en la meva persona ... Però no, el que tu de debò necessitaries és escoltar ... necessitaries trobar explicacions, raons, el per què de l'inexplicable, el per què de tant dolor ... I, saps? Aquesta raó no existeix ... És més: per a tu no ha d'existir ... No es pot, no s'ha de donar cos al desamor, a la distància amb els éssers estimats, al maltractament ... Si li donem forma fixem la seva presència, si li donem lògica acceptem la seva essència ... I no la té, no pot ni ha de tenir-ne ...

-Però va passar ... va existir ... I aquest dolor, encara que amagat, encara que disfressat, segueix aquí ... És com una daga clavada, com una condemna de per vida ...

- I és clar que va passar ... Saps? Res no és per casualitat. No em vas escollir a mi pels meus anys, tampoc per ser una dona que podria representar el rol de mare ... Déu meu, em recordes tant a mi mateixa... ! Quan, fa vint anys, vaig arribar a Goig estava igual que tu ... Diria fins i tot que pitjor ...

- De debò?

- Sí, estimada... Jo també vaig tenir una infància trista, jo també vaig viure aquesta tortura de sentir-me alhora estimada i odiada ... La meva mare anava i venia, com una onada ... Sentia el seu amor, sentia que tenia cura de mi, però quan més la necessitava , quan la tempesta tocava de ple el meu benestar i amenaçava el meu equilibri, llavors, ..., llavors fugia, s'apartava de mi, lluny, molt lluny ... Es refugiava a la seva caseta daurada, allà, al seu interior, allà on fingia que no passava res, que tot anava com havia d'anar ...

- I la buscaves, suplicaves la seva presència, ploraves la seva absència, cridaves el teu dret a sentir-te protegida ...

- Sí, però no venia, mai venia ... La por era massa horrorosa ... Ulls que no hi veuen, cor que no hi sent ... Ella no podia acceptar el seu protagonisme, no podia acceptar que la inhibició és una espantosa forma de la complicitat ... Era tant el seu dolor intern que no hi havia lloc per al dolor dels altres, te n'adones?

- Fa molt que me’n vaig adonar, tant! Però explica això a una nena, explica-li la solitud, explica-li que no era per culpa seva ...

- És terrorífic, ho sé ... Viure al mateix temps en el mereixement i en el desmèrit: et fan creure que mereixes el que reps i que no mereixes el que tant et falta ... Afirmació i negació, quina impotència ...

- I ... I el teu pare?

- Em sembla que més o menys com el teu: llunyà pel que era necessari i proper per a l’exigència del que a ell li semblava procedent... Autoritari per mandat diví, la incomprensió personificada, i, en el meu cas, un psicòpata maltractador...

- Et ... Et pegava?

- Em? Ens? Si em pegava? ... Vida, deixem-ho en que em maltractava ... Sí? Som aquí per parlar de tu ... Com era la teva relació amb el teu pare?

- Jo ... Què com era? Sembla una pregunta senzilla ... Jo estimava aquest home, a aquest estrany que apareixia tan poc, que sempre m’exigia ser la millor però que mai em premiava per intentar ... Aquest home que es pensava que podia disposar de mi per omplir els seus buits, que creia podia programar en mi les seves expectatives ... Aquest home que apaivagava la seva ràbia a la meva adolorida cara, que sadollava la seva impotència amb el ressò del crit a les meves orelles espantades, aquest ...

- I tu lluitaves per ser cada dia millor, et construïes en allò que pensaves necessitaven de tu ... Simplement per guanyar aquest amor que no trobava na Teresa va voler transformar-se en un ideal que en veritat no existia, perquè encara que haguessis estat un àngel alat no hauries aconseguit obrir aquest cor malalt ...

Un silenci volàtil però espès va tallar la conversa: fràgil per la necessitat de tornar a arrencar i dens pels pensaments suggerits, pels records inherents a cada paraula dita ... Na Teresa va aprofitar aquest buit i, acostant-se a na Mariona, la va abraçar enèrgicament i li va fer un petó a la punta del nas ... Després es va apartar lleugerament i, prenent-la de les mans, va tornar a parlar:

- I et passes mitja vida intentant oblidar ... I al final descobreixes que mai oblidaràs, que n'hi ha prou amb perdonar ... I perdones ...

-Perdones? Estimada, tu no has perdonat encara res ...

- Ves sinó... Pregunta-li al meu psicòleg el que va costar ...

- Perdonar no és un acte teòric, et diria que ni tan sols és un acte pràctic, pres com a tal ... Per perdonar no n'hi ha prou amb dir-ho. No n'hi ha prou amb pensar-ho, no n'hi ha prou amb sentir-ho, no n'hi ha prou ... Realment creus que un pot perdonar el carceller des de darrere de la reixa? Perdonarà el peix al pescador mentre segueixi a la sorra de la platja? Perdonarà la vida a la mort si aquesta s'entesta a enterrar el seu esperit?

Als nens que creixen en el desamor, fins i tot sense maltractaments greus, se'ls priva d'un dels béns més preuats que els pot regalar la vida. Si els éssers més estimats, els teus pares, no volen o no poden estimar-te, qui ho farà? Un cor que creix en aquest buit es va tancant poc a poc. Hi ha una altra manera de suportar aquest dolor? A partir d’aquí, el nen creix i no pot optar per molts i diversos camins, entre els quals hi ha la reproducció dels esquemes materns o paterns, la persistent negació dels sentiments, la fredor extrema en les relacions, la depressió crònica, la.... I alguns, com tu i jo, ens passem la vida volent curar el passat. Primer intentem oblidar-ho, fins i tot esborrar-lo, com molt bé has dit, després vam decidir perdonar ... Però, estimada, de veritat em diràs que aquest perdó et va curar la vida?

Na Teresa no es va atrevir a contestar ... La resposta era més que evident ...

El presoner perdonarà el dia que creui la porta, el peix ho farà quan es vegi nedant a l'aigua i la vida indultarà la mort quan vegi volar el seu esperit cap al cel promès ... I tu? Tu perdonaràs de veritat a aquells que et van privar de l'amor el dia que estimis i siguis estimada ... Sí, ja sé, vas estimar i vas ser estimada ... Però què va passar després? Vas creure que això s'assegurava en una signatura, en un compartir objectius, en ... I llavors? T'has passat mitja vida llegint històries, oi? Jo vaig fer el mateix ... Creia que l'amor era un somni literari, pensava, i ja grandeta, que un dia arribaria el príncep blau, l'home perfecte ... Te n'has adonat? La nena perfecta del pare estava esperant l'home perfecte ... punyetera vida! Ni que hagués arribat en Richard Gere en una limousine ... Per què? Hauria desconfiat d'ell ... Hauria dubtat de totes i cadascuna de les seves proves d'amor ... Jo vaig créixer en una partida de mua-plaf. M’ entens? Darrere de cada mostra d'afecte venia l'agressió, el cop, la distància ... Jo vaig créixer a l'escola de "L'amor no existeix per a tu". Anava a la classe del "Tu no t'ho mereixes" ... Després em vaig doctorar honoris causa en "Si vols protegir el teu cor mantén-lo tancat" ... Com diables havia de poder "estimar i ser estimada"? Davant l'amor no és que sentís por, sentia pànic ... Saps? Quan vaig arribar aquí, ja amb gairebé quaranta anys, no m'havia ni casat ...

Na Teresa romania muda, perplexa, sorpresa ... Na Mariona estava desmuntant tots els seus esquemes i ella començava a sentir-se molt perduda i espantada ... Uf, i després?Hi havia un després?

- I després?

- I després? Vaig arribar a Goig i vaig conèixer en Guillem, el meu Guia, el meu amor, el pare del meu fill, la meva ... No li va ser fàcil, la veritat ... Fins i tot a vegades es riu de mi quan recordem la meva arribada aquí ... Quan parlem d'això sempre em deixa anar : "Dóna-li records a la teva ombra" ... Que dolent! Però quina raó que té ...

A mesura que anava coneixent en Guillem m'anava enamorant més i més d'ell. Però es va produir una lluita interna entre els meus desitjos i les meves pors que reconec era per a ... Quan Guillem em parlava del futur jo sempre deixava anar, sistemàticament: "Què mentider que ets". Era com si hi hagués en mi dues persones: d'una banda la nena que es declarava perduda i eternament enamorada i de l'altra la dona adulta, adobada en desenganys i paranys, que lluitava més per protegir la seva tornada a Mai Més que per quedar-se a Goig ... Recordo que Guillem m'explicava que per estimar i ser estimat de veritat calia tirar-se nua a l'aigua i nedar sense por ... I es reia de mi. Un dia em deixava anar: "On vas amb aquest vestit de bus? Mira que n’estàs de sexy, sembles Tintín "El secret de l'Unicorn" ". Un altre deia: "Què, jo amb l'aigua fins al coll i tu donant voltes amb la taula de surf. És que et penses que anem a rodar un capítol de "Els vigilants de la platja"? Un dia em va sentenciar. Em va dir: "Ahir es va acostar a la mar la teva ombra. Es va remullar els peus i va tornar a la platja. Volia que sortís a fer l'amor amb ella, però jo vaig respondre: es pot acariciar una ombra però no gravar en ella, es pot tenir una ombra però no compartir amb ella ... "

- I? Què va passar? Què vas fer?

-Em vaig dir a mi mateixa: "Mariona, Mariona, deixa't ja de tonteries o ho engegaràs tot a dida. Cap de les respostes conegudes et va servir mai de res. Intentar viure en l'acer tampoc va ser la solució. Davant teu s'ha obert aquesta porta que sempre has desitjat creuar. Travessa-la sense por, obre el teu cor d'una vegada, entrega't sense reserves, llança't a l'aigua i neda, i neda, submergeix-te i busseja fins a poder abraçar ... Despulla't sencera, en cos i ànima, i mostra't ... No existeix aquesta negació, no ha de persistir ni tan sols un "potser": Na Mariona SÍ es mereix estimar i ser estimada ... "

- Que romàntic!... I?

- Aquell dia vaig poder afirmar-me en aquest "Sí Vull" que enllaçava els nostres destins. I aquell dia vam fer l'amor, perdó, VAM FER L'AMOR, per primera vegada ... Uaaaau!Aquell dia vaig néixer, per fi ... taxan! I aquí estic, després de gairebé vint anys, sentint-me més jove i completa que en fa quaranta ... sentint-me, tan feliç!

- Uf, es veu, se sent ... Estàs tan bonica ... I, llavors? Què he de fer? Perquè ... No sé, sento, em fa l'efecte, potser en Raimon podria ser per a mi el que en Guillem va ser per a tu?

- Compte amb això... Conec en Raimon i és un home excel•lent, però ni ell ni ningú podrà fer el que només tu pots... Únicament perdonaràs el passat i podràs renéixer si saps vèncer totes les teves pors, si realment consideres que et mereixes viure aquest somni, si realment acceptes que et mereixes estimar i ser estimada...Molts homes es conformarien amb tenir el teu cos, però en Raimon no és d'aquests , ell necessita més, necessita el teu amor incondicional ...

Na Teresa es va aixecar i, oferint les seves mans, va ajudar a aixecar-se a na Mariona. Llavors va tornar a abraçar-la i, en un xiuxiueig signat amb un petó, va dir:

- Mil gràcies. M'has fet tant bé.

- Me n'alegro, moltíssim. I recorda: T’HO MEREIXES, JA!

Novel·la en català online.

Novel·la en català online. A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 14ª entrega

De com els goigencs mostren Déu en la tendresa.

Es van quedar una bona estona asseguts, en silenci, mentre junts anaven fullejant aquells tributs als difunts tan extraordinaris. Al final en Raimon va haver ...

- Teresa, ja hauríem d'entrar...

- Eh? Sí ...és clar.

- Estàs espantada, oi?

- No ... Bé, sí, una mica ...

- Tot anirà bé, ja ho veuràs ... Anem.

Es van dirigir a la porta d'entrada del temple. Allà hi havia uns prestatges plens de sabates. En Raimon indicà...

-Hem de ...

- M'ho imaginava ...

Tots dos es van descalçar. Després en Raimon es va dirigir a l'altre lateral de la porta i va agafar dues estores ...

- És per a la humitat. Les necessitarem ...

- Per a la humitat?

En Raimon no va respondre. Aferrant a Teresa li va passar el braç per darrere i amb la mà prement-li l'espatlla més llunyana va apropar-se-la per portar-la fins a dins.

El sòl era de terra. Una gespa molt cuidada omplia els espais i planters de flors diverses decoraven aquí i allà un jardí realment agraciat i alhora curiós. El sostre del Temple era voltat i cobert enterament de vidres. "La llum", va pensar na Teresa. Les parets laterals estaven foradades per grans finestrals oberts. "L'aire", és clar. Arreu hi havia miralls rodons subjectats a terra amb pedestals que permetien regular-ne la seva alçada. La gent estava repartida per la sala i, asseguda a les estores amb les cames creuades a l'estil indi, es trobava amb el seu reflex. En alguns punts s'havien congregat reduïts grups embolcallant algú que potser havia sentit fred a l'ànima ... "L'amor", aquest darrer ingredient ...

Raimon va deixar anar l'espatlla de Teresa i, apartant-se i situant-se davant seu, la va agafar de les mans ...

- Entens com funciona tot, oi?

- N’ Aina ho va explicar en la seva exposició ... Sí, ho comprenc.

- Pren la teva estora, doncs. Aquí hi ha el teu mirall. Bon viatge ...

En Raimon va fer-li un petó a la galta i es va allunyar. Na Teresa va sospirar llargament i, elevant la seva mirada al cel, va col•locar l'estora i s’hi va agenollar.

Una fracció de minut va creuar els seus pensaments abans de decidir-se a explorar, a descobrir-se. Estava preparada ... Sí, ho estava ...

Ulls contra retines, retines versus mirada interna. Al coincidir en el mirall amb si mateixa a través de la vista, na Teresa va sentir una sensació molt estranya. Era com si tots els seus sentits volguessin trobar-se també a la plataforma: l'oïda desitjava escoltar el ressò del que s'ha dit, el seu olfacte intentava gravar aquells aromes que mai s'obliden, el gust es concentrava en la recuperació de petons perduts i la seva pell buscava el contacte , la carícia que dóna i rep, l'abraçada que es dirigeix al seu origen ...

De sobte va sentir com si les seves percepcions entressin en un túnel ... Ui, es va espantar ... S'estava produint una sensació semblant a l’entrada d’un vagó de fira a tota velocitat en un conducte fosc ... Caiguda lliure....Era com si la seva ànima s’estigués separant del cos... Més que això, era com si la seva ànima volgués tallar amb el seu cos, com si enmig d'un viatge astral es tallés el cordó de plata, com si el seu ens psíquic volgués acomiadar-se del físic...

La por la va fer tornar ... No va poder ... Llavors va explotar : intensos plors van obrir l'aixeta de la seva angoixa i la cataracta de les frustracions va saltar a l'exterior ... I el mirall, el seu mirall, es va trencar ...

Van acudir a ella ... No es va fixar en quants eren ... Simplement, un a un, va rebre les seves abraçades i en aquesta recepció va anar destil•lant el seu consol, alhora que anava descobrint cap on havia de dirigir la seva necessitat.

Estaven tots i totes asseguts. Havien format un cercle i l’envoltaven. En Raimon també hi era. Na Teresa el va mirar i va voler...

- No et fa res, oi?

- En Raimon la va mirar tendrament i va negar amb el cap. Llavors na Teresa es va girar i,dirigint-se a Ella, va dir:

- Pots quedar-te una estona amb mi? Et necessito ...

- I és clar que sí, filla meva. Vine amb mi ...

Era una senyora gran, tot i no donar la impressió de vellesa. Era baixeta i el seu femení i corbat cos enaltia unes galtes vermelles, pintades de simpatia. El seu cabell ’un blanc grisenc, fugia del negre a través d'uns ulls blau cel que semblaven portar la pau en un vol tendresa i comprensió alhora.

Mentre caminava na Teresa va voler saber ...

- Com et dius?

- Mariona

- Jo ... sóc ...na Teresa ...

- Ho sé, estimada. Espera, de seguida arribarem a l’Habitació de l'Esperança i allà parlem, sí?

Literatura en català. L' autoestima. A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 13ª entrega

3.2.5. Visita al Temple dels Mil Miralls.

De com viure pot ser una història inacabable.

Na Teresa i en Raimon van dinar a casa d’en Miquel Àngel i na Mònica. Una amanida deliciosa, amb panses i nous, formatge de cabra i salsa vinagreta, de primer, i nero arrebossat amb patates bullides d'acompanyament, de segon. Per a postres na Teresa va voler tastar la quallada: deliciosa!

Durant el dinar na Teresa va preguntar si a Goig eren vegetarians, si no tastaven la carn. Li van explicar que si no en menjaven no era perquè no en volien, sinó perquè no n’hi havia. Els grangers que criaven els animals ho feien per aprofitar el que en vida els podien donar: llet,ous, llana ... Ells es negaven a matar per menjar, i com que mai havia arribat a Goig ningú qui volgués ser carnisser, ja que no menjaven carn ...

Els amfitrions eren una parella d’uns quaranta anys, molt entretinguda i acollidora. Tenien tres filles, però no les van conèixer ja que es quedaven a dinar a la Llar de Vida. Després de dinar van prendre el cafè al jardí i estirats sense complexos a l’herba, van estar bromejant sobre les mil i una fal•làcies i embolics que a Mai Més es donaven.

Ja eren gairebé les cinc quan en Raimon va mirar a na Teresa i la va convidar a marxar ...

- El Temple obre de cinc a set. Hauríem de marxar.

Després acomiadar de les seues amics partiren cap a la visita següent.

El Temple de Gaudí estava als afores del poble, tocant al riu. Era un edifici d'una sola planta, encara que amb una alçada de pis considerable, de forma ovalada i, és clar,blanc ...

Van entrar després de traspassar un gran portal de fusta tallada que s’obria en un dels extrems de l’oval. Una habitació molt gran els esperava. A les parets grans prestatgeries plenes de llibres. En el centre llargs bancs on la gent s'havia assegut per llegir... Per llegir? L’ambient que es respirava era... cultural? Na Teresa no ho va veure clar ...

-I això és ... La biblioteca?

- No, estimada, això és el cementiri de Gaudi.

-Però ...

-Ja ho sé. Vine, seu al banc i jo et portaré un parell de llibres perquè ho entenguis ...

Na Teresa es va asseure. Més que estranyada se sentia ... estranya. Començava a percebre que tindria una tarda emocionalment moguda.

En Pau va arribar amb els fascicles, ja que més que llibres semblaven enciclopèdies, i es va asseure al seu costat, molt a propet. Sense mostrar res encara va començar a parlar:

- A Goig respectem totes les religions, totes. Tu pots ser ateu, catòlic, protestant, musulmà, budista ... De la mateixa manera, no hi ha una idea preestablerta sobre el que pot haver-hi més enllà de la vida: cadascú és lliure de tenir les creences que vulgui, o necessiti pel que fa a això ...

- Hi ha un precepte que sí que compartim tots: la vida que ens toca viure aquí no pot ser presa com un simple pas. Encara que sigui una partícula, una minúscula cèl•lula en la immensitat de l'oceà del temps, cada vida té un valor transcendent i, per descomptat, molt valuós. El nostre caminar per la vida no només deixa petjades allà on habitem o viatgem. Si sabem caminar descalços per les incomptables sendes que l'amor ofereix sabrem deixar tants solcs que res ni ningú podrà ja seguir navegant sense tenir-nos presents. Imperibles, eterns, perpetus, perennes ... Una vida ben llaurada, cultivada i regada ens planta amb arrels molt profundes a la terra, a les coses i a les persones que ha tingut la sort de gaudir-nos. Ens clavem en el record, en la forma de ser, de riure, de plorar, de pensar, d'estimar, de cantar, de somiar de tantes persones. I ens perpetuem, si vam saber viure prop d'ella, en la naturalesa: al riu que va banyar els nostres peus, al mar que va inundar els nostres jocs, a l'herba que no trepitgem i en la que sí, en la flor que respectem i en la que ens va impregnar de la seva olor, en la brisa que va fregar la nostra pell per robar la nostra fragància, a ... tantes coses.

Viure pot ser la més gran aventura, una història inacabable, un preciós conte sense final. Pensar que una vida acaba amb la mort és primitiu i totalment injust. No desapareix el sol quan es fa de nit, no van morir les estrelles que van esclatar fa milions d'anys, no deixa d'existir el vent quan les fulles estan quietes, no mor el riu quan la mar l'acull ...

Quan un cor deixa de bategar l'amor que conté vola agraït a la llar dels seus receptors, la sang reposa quieta i recorda un a un cada gest, moviment, ball ... El cervell descansa el seu pensament i l'eleva fins a l'últim somni. Els ulls apaguen la seva brillantor, però no volen ni poden esborrar aquesta mirada que van saber regalar. La boca guarda les seves paraules, les que ja no dirà, però conscient que el més important i essencial ja va ser dit, i prevaldrà per sempre ... Els llavis es tanquen, sí, però en el seu interior guarden la presència de tants petons ... Les mans , Déu, quantes remembrances poden acollir unes mans que han sabut estimar? Quants passos s’emportaran amb ells mateixos els peus? Hi haurà una sola cèl•lula que marxi buida? La pell? La pell dormirà embolcallada en el record de la darrera carícia ...

Raimon es va adonar que Teresa estava commoguda ...

- T'he entristit?

- Ans el contrari... És tan bell això que expliques...

- Doncs segueixo...

El sentit d'una vida no ve mesurat per la seva llargària ... El valor del viure es mesura en la intensitat i no en el temps. A la infància acumulem uns tresors d'incalculable vàlua. A partir d'allí podem aprofitar-los per assentar una vida rica i profitosa en l'essencial o enterrar-los i triar lluitar per obtenir una vida rica en el superflu i inútil. Aquells qui vam optar per la primera ens convertim en una estrella més en l'Univers de la Humanitat ... Els qui opten per la segona acaben sent un forat negre.

Hi ha més vida en un petó que en un milió d'euros, hi ha més vida en un et vull que en dues mil nits de sexe impersonal ... Ser milionari al banc monetari et pot donar capricis i regalar luxes. Ser milionari en amor, il•lusió, bondat, esperances, ..., et pot donar la glòria, et pot regalar l'eternitat ...

Un cos no mor. Si ha sabut connectar vida, pensament, obra, cor i ànima es trasllada a una altra dimensió. Comença un viatge diferent, però ho fa carregat, molt carregat de presents ... Per acomiadar-se, per agrair el rebut i alhora deixar la seva estampa, ens deixa el seu amor i la seva ànima. I no és poc. Per a aquells qui haguem d’ acomiadar-lo, això és un tresor que dóna sentit a la vida, tant a la que viatja com a la que roman. En homenatge a aquest tresor incommensurable al cementiri guardem aquests Llibres de Vida.

I llavors Raimon va obrir un dels fascicles, el que semblava més antic ...

- Mira, aquest és d'una dona que va morir fa 150 anys. Llavors no existien fotografies, però van enganxar-hi il•lustracions i textos trets dels seus diaris. T'agrada?

- És preciós.

- I aquest altre és recent ... Veus? Fotos, textos i, fixa't, olora, van posar-hi, fins i tot, el seu perfum ...

- És meravellós. I ... Ara em sap greu preguntar ...

- I el cos? A Goig els anem a acomiadar a la Cala de l'Hora del adéus. El cos és incinerat a la sorra, mentre els presents canten les cançons més estimades pel viatger. Després la família i els amics més propers parteixen en un vaixell per tal de, com ja saps, llançar les cendres a alta mar.

Així aquí creiem que, cada vegada que torna la brisa dels seus viatges mariners, pot portar una fibra, un bri d'algun ésser estimat.