NOVETAT LITERATURA ON LINE EN CATALA:
Gràcies a la traducció de Na Bruna Marcs a partir de l'1 de Març del 2011 podràs començar a llegir la
nova novel·la de'n Miquel Beltran i Carreté A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG on line.

martes, 15 de marzo de 2011

Llibre en català on line. La infantesa.A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 15ª entrega

De com la infantesa resulta una flassada que pot embolcallar una vida o tapar-la.

Na Teresa i Mariona van entrar en una habitació petita però molt càlida ... El terra era de fusta i estava gairebé cobert de grans coixins, les parets lluïen pintades d'un suau to préssec i la poca llum que entrava ho feia per un finestral molt gran que pintava la seva arribada amb colors i formes provinents d'una vidriera policromada amb un paisatge idíl•lic.
Na Mariona va agafar uns coixins i va preparar el seu seient... Asseguda amb l’esquena recolzada a la paret i les cames estirades, va acomodar un coixí a la seva falda i convidà na Teresa a ... Ella es va estirar a terra i recolzant el seu cap a la falda de na Mariona va tancar els ulls ...
Un sospir llarg va obrir pas al pont més llunyà, aquesta ruta perduda que ens connecta als nostres orígens ... Les llàgrimes pel retrobament brollaren com si una esquerda deixés sortir la sang entollada, el dolor empresonat en un cor encara molt temorós de mostrar-se...
Na Mariona va començar a cantar ... La seva veu tenia aquell gust de cançó de bressol, la seva tonada gronxava la pena com una carícia bressola el desig, la seva cançó adornava el silenci com les pinzellades de colors suaus decoren el blanc ...


Al veure despuntar
lo major lluminar
en la nit més ditxosa,
els aucellets, cantant,
a festejar-lo van
amb sa veu melindrosa.

La garsa, griva i gaig
diuen: Ja ve lo maig.
Respon la cadernera:
Tot arbre reverdeix,
tota planta floreix
com si fos la primavera.

L'estiverola diu:
No és hivern ni és estiu,
sinó que és primavera:
perquè ha nat una flor
que pertot dóna olor,
en el cel i la terra.

Na Teresa va obrir els ulls i va mirar fixament na Mariona. En la seva mirada s’entreveia alhora agraïment i reclam ... Mariona va seguir cantant ...

Van romandre, totes dues, una llarga estona en silenci ... Na Mariona, amb una mà a la galta de la seva jove amiga, li oferia l’escalfor de l'afecte ... Amb l'altra despentinava la seva cabellera al mateix temps que pentinava la seva pau ...

Després na Teresa es va incorporar i, seient davant na Mariona, va mirar-la fixament als ulls i va esperar ...

- Voldries ser aquesta flor, oi? Voldries néixer una altra vegada ... Voldries que arribés per fi la primavera a la teva vida ...

Na Teresa va assentir amb el cap ...

- Has de pensar que em vas escollir a mi pel record de la teva mare. Has de creure que som aquí perquè t'agradaria parlar-li a ella en la meva persona ... Però no, el que tu de debò necessitaries és escoltar ... necessitaries trobar explicacions, raons, el per què de l'inexplicable, el per què de tant dolor ... I, saps? Aquesta raó no existeix ... És més: per a tu no ha d'existir ... No es pot, no s'ha de donar cos al desamor, a la distància amb els éssers estimats, al maltractament ... Si li donem forma fixem la seva presència, si li donem lògica acceptem la seva essència ... I no la té, no pot ni ha de tenir-ne ...
-Però va passar ... va existir ... I aquest dolor, encara que amagat, encara que disfressat, segueix aquí ... És com una daga clavada, com una condemna de per vida ...
- I és clar que va passar ... Saps? Res no és per casualitat. No em vas escollir a mi pels meus anys, tampoc per ser una dona que podria representar el rol de mare ... Déu meu, em recordes tant a mi mateixa... ! Quan, fa vint anys, vaig arribar a Goig estava igual que tu ... Diria fins i tot que pitjor ...
- De debò?
- Sí, estimada... Jo també vaig tenir una infància trista, jo també vaig viure aquesta tortura de sentir-me alhora estimada i odiada ... La meva mare anava i venia, com una onada ... Sentia el seu amor, sentia que tenia cura de mi, però quan més la necessitava , quan la tempesta tocava de ple el meu benestar i amenaçava el meu equilibri, llavors, ..., llavors fugia, s'apartava de mi, lluny, molt lluny ... Es refugiava a la seva caseta daurada, allà, al seu interior, allà on fingia que no passava res, que tot anava com havia d'anar ...

- I la buscaves, suplicaves la seva presència, ploraves la seva absència, cridaves el teu dret a sentir-te protegida ...
- Sí, però no venia, mai venia ... La por era massa horrorosa ... Ulls que no hi veuen, cor que no hi sent ... Ella no podia acceptar el seu protagonisme, no podia acceptar que la inhibició és una espantosa forma de la complicitat ... Era tant el seu dolor intern que no hi havia lloc per al dolor dels altres, te n'adones?
- Fa molt que me’n vaig adonar, tant! Però explica això a una nena, explica-li la solitud, explica-li que no era per culpa seva ...
- És terrorífic, ho sé ... Viure al mateix temps en el mereixement i en el desmèrit: et fan creure que mereixes el que reps i que no mereixes el que tant et falta ... Afirmació i negació, quina impotència ...

- I ... I el teu pare?
- Em sembla que més o menys com el teu: llunyà pel que era necessari i proper per a l’exigència del que a ell li semblava procedent... Autoritari per mandat diví, la incomprensió personificada, i, en el meu cas, un psicòpata maltractador...
- Et ... Et pegava?
- Em? Ens? Si em pegava? ... Vida, deixem-ho en que em maltractava ... Sí? Som aquí per parlar de tu ... Com era la teva relació amb el teu pare?
- Jo ... Què com era? Sembla una pregunta senzilla ... Jo estimava aquest home, a aquest estrany que apareixia tan poc, que sempre m’exigia ser la millor però que mai em premiava per intentar ... Aquest home que es pensava que podia disposar de mi per omplir els seus buits, que creia podia programar en mi les seves expectatives ... Aquest home que apaivagava la seva ràbia a la meva adolorida cara, que sadollava la seva impotència amb el ressò del crit a les meves orelles espantades, aquest ...
- I tu lluitaves per ser cada dia millor, et construïes en allò que pensaves necessitaven de tu ... Simplement per guanyar aquest amor que no trobava na Teresa va voler transformar-se en un ideal que en veritat no existia, perquè encara que haguessis estat un àngel alat no hauries aconseguit obrir aquest cor malalt ...


Un silenci volàtil però espès va tallar la conversa: fràgil per la necessitat de tornar a arrencar i dens pels pensaments suggerits, pels records inherents a cada paraula dita ... Na Teresa va aprofitar aquest buit i, acostant-se a na Mariona, la va abraçar enèrgicament i li va fer un petó a la punta del nas ... Després es va apartar lleugerament i, prenent-la de les mans, va tornar a parlar:

- I et passes mitja vida intentant oblidar ... I al final descobreixes que mai oblidaràs, que n'hi ha prou amb perdonar ... I perdones ...
-Perdones? Estimada, tu no has perdonat encara res ...
- Ves sinó... Pregunta-li al meu psicòleg el que va costar ...
- Perdonar no és un acte teòric, et diria que ni tan sols és un acte pràctic, pres com a tal ... Per perdonar no n'hi ha prou amb dir-ho. No n'hi ha prou amb pensar-ho, no n'hi ha prou amb sentir-ho, no n'hi ha prou ... Realment creus que un pot perdonar el carceller des de darrere de la reixa? Perdonarà el peix al pescador mentre segueixi a la sorra de la platja? Perdonarà la vida a la mort si aquesta s'entesta a enterrar el seu esperit?
Als nens que creixen en el desamor, fins i tot sense maltractaments greus, se'ls priva d'un dels béns més preuats que els pot regalar la vida. Si els éssers més estimats, els teus pares, no volen o no poden estimar-te, qui ho farà? Un cor que creix en aquest buit es va tancant poc a poc. Hi ha una altra manera de suportar aquest dolor? A partir d’aquí, el nen creix i no pot optar per molts i diversos camins, entre els quals hi ha la reproducció dels esquemes materns o paterns, la persistent negació dels sentiments, la fredor extrema en les relacions, la depressió crònica, la.... I alguns, com tu i jo, ens passem la vida volent curar el passat. Primer intentem oblidar-ho, fins i tot esborrar-lo, com molt bé has dit, després vam decidir perdonar ... Però, estimada, de veritat em diràs que aquest perdó et va curar la vida?

Na Teresa no es va atrevir a contestar ... La resposta era més que evident ...

El presoner perdonarà el dia que creui la porta, el peix ho farà quan es vegi nedant a l'aigua i la vida indultarà la mort quan vegi volar el seu esperit cap al cel promès ... I tu? Tu perdonaràs de veritat a aquells que et van privar de l'amor el dia que estimis i siguis estimada ... Sí, ja sé, vas estimar i vas ser estimada ... Però què va passar després? Vas creure que això s'assegurava en una signatura, en un compartir objectius, en ... I llavors? T'has passat mitja vida llegint històries, oi? Jo vaig fer el mateix ... Creia que l'amor era un somni literari, pensava, i ja grandeta, que un dia arribaria el príncep blau, l'home perfecte ... Te n'has adonat? La nena perfecta del pare estava esperant l'home perfecte ... punyetera vida! Ni que hagués arribat en Richard Gere en una limousine ... Per què? Hauria desconfiat d'ell ... Hauria dubtat de totes i cadascuna de les seves proves d'amor ... Jo vaig créixer en una partida de mua-plaf. M’ entens? Darrere de cada mostra d'afecte venia l'agressió, el cop, la distància ... Jo vaig créixer a l'escola de "L'amor no existeix per a tu". Anava a la classe del "Tu no t'ho mereixes" ... Després em vaig doctorar honoris causa en "Si vols protegir el teu cor mantén-lo tancat" ... Com diables havia de poder "estimar i ser estimada"? Davant l'amor no és que sentís por, sentia pànic ... Saps? Quan vaig arribar aquí, ja amb gairebé quaranta anys, no m'havia ni casat ...

Na Teresa romania muda, perplexa, sorpresa ... Na Mariona estava desmuntant tots els seus esquemes i ella començava a sentir-se molt perduda i espantada ... Uf, i després?Hi havia un després?
- I després?
- I després? Vaig arribar a Goig i vaig conèixer en Guillem, el meu Guia, el meu amor, el pare del meu fill, la meva ... No li va ser fàcil, la veritat ... Fins i tot a vegades es riu de mi quan recordem la meva arribada aquí ... Quan parlem d'això sempre em deixa anar : "Dóna-li records a la teva ombra" ... Que dolent! Però quina raó que té ...
A mesura que anava coneixent en Guillem m'anava enamorant més i més d'ell. Però es va produir una lluita interna entre els meus desitjos i les meves pors que reconec era per a ... Quan Guillem em parlava del futur jo sempre deixava anar, sistemàticament: "Què mentider que ets". Era com si hi hagués en mi dues persones: d'una banda la nena que es declarava perduda i eternament enamorada i de l'altra la dona adulta, adobada en desenganys i paranys, que lluitava més per protegir la seva tornada a Mai Més que per quedar-se a Goig ... Recordo que Guillem m'explicava que per estimar i ser estimat de veritat calia tirar-se nua a l'aigua i nedar sense por ... I es reia de mi. Un dia em deixava anar: "On vas amb aquest vestit de bus? Mira que n’estàs de sexy, sembles Tintín "El secret de l'Unicorn" ". Un altre deia: "Què, jo amb l'aigua fins al coll i tu donant voltes amb la taula de surf. És que et penses que anem a rodar un capítol de "Els vigilants de la platja"? Un dia em va sentenciar. Em va dir: "Ahir es va acostar a la mar la teva ombra. Es va remullar els peus i va tornar a la platja. Volia que sortís a fer l'amor amb ella, però jo vaig respondre: es pot acariciar una ombra però no gravar en ella, es pot tenir una ombra però no compartir amb ella ... "
- I? Què va passar? Què vas fer?
-Em vaig dir a mi mateixa: "Mariona, Mariona, deixa't ja de tonteries o ho engegaràs tot a dida. Cap de les respostes conegudes et va servir mai de res. Intentar viure en l'acer tampoc va ser la solució. Davant teu s'ha obert aquesta porta que sempre has desitjat creuar. Travessa-la sense por, obre el teu cor d'una vegada, entrega't sense reserves, llança't a l'aigua i neda, i neda, submergeix-te i busseja fins a poder abraçar ... Despulla't sencera, en cos i ànima, i mostra't ... No existeix aquesta negació, no ha de persistir ni tan sols un "potser": Na Mariona SÍ es mereix estimar i ser estimada ... "
- Que romàntic!... I?
- Aquell dia vaig poder afirmar-me en aquest "Sí Vull" que enllaçava els nostres destins. I aquell dia vam fer l'amor, perdó, VAM FER L'AMOR, per primera vegada ... Uaaaau!Aquell dia vaig néixer, per fi ... taxan! I aquí estic, després de gairebé vint anys, sentint-me més jove i completa que en fa quaranta ... sentint-me, tan feliç!

- Uf, es veu, se sent ... Estàs tan bonica ... I, llavors? Què he de fer? Perquè ... No sé, sento, em fa l'efecte, potser en Raimon podria ser per a mi el que en Guillem va ser per a tu?
- Compte amb això... Conec en Raimon i és un home excel•lent, però ni ell ni ningú podrà fer el que només tu pots... Únicament perdonaràs el passat i podràs renéixer si saps vèncer totes les teves pors, si realment consideres que et mereixes viure aquest somni, si realment acceptes que et mereixes estimar i ser estimada...Molts homes es conformarien amb tenir el teu cos, però en Raimon no és d'aquests , ell necessita més, necessita el teu amor incondicional ...

Na Teresa es va aixecar i, oferint les seves mans, va ajudar a aixecar-se a na Mariona. Llavors va tornar a abraçar-la i, en un xiuxiueig signat amb un petó, va dir:
- Mil gràcies. M'has fet tant bé.
- Me n'alegro, moltíssim. I recorda: T’HO MEREIXES, JA!