tag:blogger.com,1999:blog-70210268454261207702024-03-14T08:59:13.316-07:00El goig d'estimar. Tot escrivint des del cor.L'amor és un sentiment universal que ens permet viure la vida molt més enllà de l'existència. Et convidem a un espai on la poesia i la prosa intentaran apropar-te als records, on la literatura procurarà empentar-te vers els somnis, on...
Un blog per a tu, per als teus, on trobaràs nous textos i traduccions de l'escriptor Miquel Beltran i Carreté i de na Bruna Marcs, tot traduïnt Goig...Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.comBlogger45125tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-1503843077405351352011-03-29T00:24:00.000-07:002011-03-29T00:24:00.447-07:00<div style="color: yellow; text-align: center;"><b>4. EPÍLEG: De com un professor d'Història proposà a la seva família marxar en el tren de mitjanit vers la Terra de Mai Potser...</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Transcorregueren almenys 10 minuts fins que l’Arnau va pensar en tancar el llibre. Amb la mirada perduda a la paret de davant i una tassa de cafè a la mà estava encara absort en els seus pensaments quan va sentir:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Et trobes bé?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">A la taula del davant hi havia dues noies joves. Pel que sembla s'havien fixat en ell perquè era una d'elles la que preguntava. N’Arnau es va posar vermell en respondre:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Sí, perdona. Estic bé, perfectament ... Estava pensant ... El llibre ...</div><div style="text-align: justify;">- Sembla molt antic. Ha de ser bo. Fa estona que hem arribat i no has aixecat la vista per a res ...</div><div style="text-align: justify;">- Bé? No ho sé, és impressionant. L’he començat fa ... -i Arnau va mirar el seu rellotge- Déu, fa 6 hores! I a casa m'esperaven a dinar! Uau, he de marxar ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">L’Arnau es va aixecar ràpid i va anar directe al taulell per reclamar el compte. En passar per davant de les noies es va adonar de com li somreien planerament. Era una temptadora ocasió per establir un diàleg, però avui el jove no estava per a aquests assumptes. Potser un altre dia les trobaria ...</div><div style="text-align: justify;">De camí cap a casa l’ Arnau va fer un repàs visual del temps transcorregut des que havia començat la lectura del llibre i es va adonar que tots els seus actes havien estat irracionals: com un autòmat va baixar del tren a la seva estació, va caminar quatre passos fins arribar a la cafeteria , es va asseure, va demanar un cafè i. .., va seguir llegint.</div><div style="text-align: justify;">Com no l’ havia trucat el seu pare? Però no, és clar, impossible ... Quan sortia a passejar per Barcelona solia apagar el mòbil ... A casa devien d'estar tots preocupats.</div><div style="text-align: justify;">L’Arnau va encendre el mòbil i, sense parar de caminar, va trucar:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- ¿Pare? Sí, ja ho sé ... Perdona, però m’ha sorgit una cosa i fins ara no m’he adonat que tenia el mòbil apagat. Estic en camí, d'acord? En cinc minuts arribo.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Va penjar amb una sensació estranya. Encara que el seu pare va intentar dissimular amb una queixa oberta, no li va semblar pas que hagués estat preocupat. I aquesta observació? "Serà que has trobat un bon llibre ..." Bé, total, en això mai arribaria a entendre’l: de vegades el seu pare semblava que sabés el que ell estava pensant. Telepatia? El pare sempre ho raonava dient que les seves formes de ser eren molt semblants.</div><div style="text-align: justify;">Quan va arribar a casa l’ Arnau no tenia massa ganes de donar explicacions, així que va amagar el llibre, els va saludar a tots i va informar que estava esgotat i que havia de fer una migdiada. Després, ja a la seva habitació, va posar la seva música fluixeta i, estirat al llit, es va dedicar a rellegir diferents passatges del llibre, aquells que recordava que més l'havien entusiasmat. Era aquesta la paraula? No, potser remogut ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Era tot tan xocant: llegint aquest llibre l’Arnau es va sentir en tot moment acompanyat, era com si la seva vida estigués d'alguna manera ficada allà. D'altra banda aquest sentiment l’havia remogut internament un munt ... Ell es considerava un apassionat lector, i no només de llibres d'història: novel•la, assaig, poesia, ...</div><div style="text-align: justify;">Evidentment, si volgués emetre una valoració literària, aquest no era el millor text que havia llegit. Però mai cap altre llibre l'havia atrapat tan ..., tan, des de dins, tan internament. Dins l’Arnau,mentre repassava els fragments, creixia i creixia un dubte: era realment amb l’apassionant viatge a Goig que s’estava replantejant moltes coses o simplement constatava el que sempre havia sabut però no s'atrevia a creure?</div><div style="text-align: justify;">Sonava aquella cançó al reproductor: "You raise me up", de Westlife. L’ Arnau va tanca llavors el llibre i els seus ulls i es va deixar portar ... En acabar d'escoltar-la va saber: si alguna cosa tenia clara, molt clara, era que no havia de tornar el llibre. En una setmana sortia un tren i ell l’agafaria.</div><div style="text-align: justify;">Era ja gairebé l'hora de sopar quan l’Arnau va sortir de l'habitació per anar a buscar el seu pare. Estava amb la seva dona, Pau, al sofà, compartint el visionat d'un llibre il•lustrat.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Pare, m'agradaria parlar amb tu a soles ...</div><div style="text-align: justify;">- Soparem en deu minuts. Vols fer-ho ara o després de sopar?</div><div style="text-align: justify;">- Millor després, així tindrem més estona. Volia explicar-te una cosa ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Les reunions familiars durant els àpats solien ser molt amenes. Les converses eren obertes i a tots els agradava participar-hi. Però aquesta vegada l’ Arnau seguia molt abstret i, lògicament, es va mostrar poc participatiu. La seva germana Anna se’n va adonar de seguida i va intentar animar-lo, però no ho va aconseguir.</div><div style="text-align: justify;">Acabat el sopar l’ Arnau i el seu pare es van trobar a l'habitació del noi.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Et passa alguna cosa, fill?</div><div style="text-align: justify;">- No! No et preocupis, tot va bé. Només que ... Com t'ho explico? Aquest matí, passejant pel Barri Gòtic de Barcelona he trobat una llibreria que mai abans havia vist. Això, d'entrada, ja resulta estrany, però és que ... Saps? Allà tenien un llibre molt especial ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">L’Arnau va treure llavors el llibre i l'hi va donar al seu pare ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- "A la Terra de Mai Potser. La Nació de Goig ". Quin títol! Sembla interessant ... Ja l’has llegit?</div><div style="text-align: justify;">- Sí, per això he trigat tant a aparèixer per casa. No podia deixar-lo i necessitava estar sol.</div><div style="text-align: justify;">- I, t’ha agradat?</div><div style="text-align: justify;">- ¿Que si m’ha agradat? M’ha fascinat ... Però no es tracta d'això. Mira, aniré al gra:aquest llibre l’he comprat. El senyor de la botiga no me l’ha volgut vendre. Però me l’ha deixat, tot i que ha posat una condició: si en una setmana prenia el tren cap a Goig podia quedar-me el llibre, si no havia de tornar-lo.</div><div style="text-align: justify;">- El tren cap a Goig? No ho entenc ...</div><div style="text-align: justify;">- És que hauries de llegir el llibre. Sí, ja sé que és increïble, però en ell es descriu la terra promesa, en ell es narra una història molt bonica que passa a Goig. No,no hauries, has llegir-lo. Vaja, crec ... M'agradaria que tots aquí a casa el llegíssiu. Si ho feu estic segur que més d'un prendreu aquest tren amb mi.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">El seu pare el va mirar fixament als ulls. Després li va agafar les dues mans i, parlant molt pausadament, va respondre:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Jo no he de llegir-lo, Arnau, ja el vaig llegir.</div><div style="text-align: justify;">- Com? El vas llegir ja? On? Quan?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Et vas fixar que en aquest llibre no apareixen ni autor ni editorial? Aquest llibre és el document original enquadernat. Aquest llibre el vaig escriure jo ...</div><div style="text-align: justify;">- Tu? Pare, no em diguis ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">El seu pare va assentir amb el cap i després el va abraçar fort. Això no era gens inusual, però aquesta vegada per l’Arnau va ser molt especial. Sentint l'afecte del seu pare va començar a comprendre ..</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">. - Tu ... tu ets en Raimon, oi?</div><div style="text-align: justify;">- És cert. Em van batejar a la Catedral de Barcelona amb dos noms de pila: Miquel i Raimon.</div><div style="text-align: justify;">- I na Teresa és ... Pau?</div><div style="text-align: justify;">- Aquesta dona a qui mai has dit pel seu nom.</div><div style="text-align: justify;">- I el teu llarg viatge a Àfrica no va ser tal ...</div><div style="text-align: justify;">- Era a Goig.</div><div style="text-align: justify;">- Però, aleshores, no ho entenc ... Ha estat casualitat que jo trobés aquest llibre avui?</div><div style="text-align: justify;">- No, jo ho vaig disposar així.</div><div style="text-align: justify;">- I, per què no me l’has donat directament, sense més?</div><div style="text-align: justify;">- Mira, quan vaig tornar de Goig em vaig posar a escriure aquest llibre. Als cinc mesos el vaig acabar i el vaig passar a la meu Agent Literari. Juan Alberto. Te'n recordes d'aquell senyor del Nord, de Gijón, que va sopar a casa fa anys? No, és clar. El llibre es va publicar al cap de tres mesos i va ser un rotund èxit. Recordes que al poc temps de publicar un dels meus llibres ens vam canviar de casa? I un exemplar d'aquest llibre és a la llibreria de casa, a la sala d'estar, després podràs comprovar-ho. Ha estat sempre allà i tu, que ets un entusiasta amant de la lectura, mai ho el vas llegir. El destí ten aquestes coses, i jo sempre vaig saber que tu series el primer dels meus fills a saber la veritat, a descobrir-la. Però coneixent-te com et conec sabia també que aquesta llum no havia de venir cap a tu, tu havies anar al seu encontre. Tu havies de trobar el llibre, no ell a tu. I així ha estat.</div><div style="text-align: justify;">- Per què jo, pare?</div><div style="text-align: justify;">- Perquè sé que ja estàs preparat per afrontar aquest viatge i perquè sento que necessites fer-lo.</div><div style="text-align: justify;">- Més que l’Aleix?</div><div style="text-align: justify;">- El teu germà gran és un grandíssim home i una bellíssima persona. Però ell té una forma diferent d'encarar la vida, ni millor ni pitjor, diferent. Així i tot i així, jo crec que arribarà aquest dia i Aleix, encara que sigui per curiositat històrica, farà aquest viatge.</div><div style="text-align: justify;">- I l’Anna és encara molt petita, oi?</div><div style="text-align: justify;">- Cert.</div><div style="text-align: justify;">- Així, no m’hi posaràs cap problema perquè prengui aquest tren.</div><div style="text-align: justify;">- Al contrari,n’estaré encantat ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">L’Arnau es va adonar que en la seva última resposta al seu pare li va tremolar la veu. Recuperant l'abraçada va recuperar la seva mirada i va constatar que els seus ulls s'havien entollat d'emoció. Arnau li va fer un petó a la galta i després li va dir a cau d’orella:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- T’estimo tant, pare.</div><div style="text-align: justify;">- I jo a tu, vida. Als tres. Vareu ser, sou i sereu fins a la fi dels meus dies la meva més gran passió.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">I aquí concloc la història, el meu llibre, el teu, si vols. Si em veiessis a través del temps aquí, teclejant les meves últimes paraules abans de tancar els textos, percebries una bassa d'emotivitat en la meva mirada. Poder tancar aquest per a mi preciós llibre amb una declaració d'amor paternal és una cosa realment sublim. Així sóc i així em mostro. Així vull que sigui la meva vida i no deixaré de lluitar un sol dia per mantenir aquesta pau que vaig trobar a Goig. Si en alguna cosa he pogut arribar a tu deixa'm segellar el meu final amb un missatge: no deixis mai de creure en un Mai Potser i, quan arribi el teu moment, pren aquest tren. A Atocha, a Sants o. .. A la porta del teu cor o en la finestra de la teva ànima somiadora hi ha l'estació, només has de pujar al tren ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: center;"><i>Miquel Raimon ...</i></div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-12953668366360211222011-03-27T00:21:00.000-07:002011-03-27T00:21:00.319-07:00<div style="color: yellow; text-align: center;"><b>3.2.15. El Pas de Mai Potser: De com la voluntat de viure pot conduir algú a la llar definitiva...</b></div><br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">Al capvespre del penúltim dia en Raimon va recollir a na Teresa a la porta de la Biblioteca. Portava una bossa de viatge. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Amb la meva maleta a sobre. Hi he posat també un parell de coses teves i alguna cosa perquè passis la nit.</div><div style="text-align: justify;">- Uf, l'última nit ... </div><div style="text-align: justify;">- Millor li dónes la volta: serà la primera de la resta de nostra vida. </div><div style="text-align: justify;">- Que bé que sona: la nostra vida. On anem? ¿Al Pas de Mai Potser, vas dir? I això, què és? </div><div style="text-align: justify;">- Un Parador que es troba al costat de l'Estació. El tren surt de bon matí i a tots els que l’agafem ens ofereixen estada.</div><div style="text-align: justify;">- I vaig a trobar-me amb la gent que va passar amb mi la prova dels Guies? </div><div style="text-align: justify;">- Amb alguns, només amb aquells que no han decidit quedar-se a viure aquí. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van caminar una llarga estona pel camí que vorejava el riu, en direcció al mar. Anaven agafats de la mà i durant una bona estona van romandre callats. Quan dues persones volen compartir un silenci pot ser tan bonic com acompanyar-se amb la paraula. Si a més aquesta complicitat es dóna en plena natura, llavors l'experiència pot resultar sublim, ja que quan calles s’aguditzen tots els teus sentits i la sensibilitat es deixa anar i balanceja la seva curiosa cabellera abans de res. Fins que, ja a punt d'arribar, na Teresa va decidir parlar, únicament el respir d'un petó i una sospirat abraçada van detenir aquest meravellós estat de misticisme sensorial. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- En què penses, vida? </div><div style="text-align: justify;">- En res ... i en molt. He passat aquí tant de temps, i. .. </div><div style="text-align: justify;">- Et fa pena marxar? </div><div style="text-align: justify;">- Sí i no. Sí perquè la vida aquí és meravellosa i perquè deixo molts amics i. .. I no perquè tinc unes ganes boges de retrobar-me amb els meus fills, perquè estic convençut que allà la vida seguirà sent meravellosa i perquè no marxo sol, m'acompanya una dona estupenda que m'estima i a la qual estimo.</div><div style="text-align: justify;">- Realment, què és el que penses trobaràs més a faltar? </div><div style="text-align: justify;">- Ui, no ho sé. Potser aquesta proximitat, aquesta simbiosi tan encantadora amb la natura que aquí pots desenvolupar. Potser aquesta senzillesa de tot i en tot que aquí sorgeix de manera natural i que allà el més segur hauré de programar. Potser ... No ho sé, la veritat no ho tinc clar. I tu? Què és el que més t’ha sorprès de la teva estada a Goig?</div><div style="text-align: justify;">- Uf, tantes i tantes coses ... La nostra història, les nostres vivències, el principi, però després ... Uf, una altra vegada: l'amabilitat de la gent, la senzillesa que comentaves, la forma d'encarar l'educació, de respectar la mort, ... El dia del mirall, renoi, quina entranyable experiència. El meu bany al riu, ..., tantes coses!</div><div style="text-align: justify;">- I de tu? Què em diries de tu?</div><div style="text-align: justify;">- Subratllaria el grandíssim canvi, la sorprenent metamorfosi ... Mai vaig pensar que podria ... </div><div style="text-align: justify;">- El què?</div><div style="text-align: justify;">- Conjugar al mateix temps la realitat i els somnis, sentir-me tan nena sent tan dona, veure el futur com una apassionant llar on viure plenament, ... És tan increïble tot! I , et dec tant!</div><div style="text-align: justify;">- A mi? T'ho deus a tu, estimada, jo m'he limitat a acompanyar-te i he estat un entusiasta espectador de la teva força, de les teves ganes, de la teva preciosa forma de renéixer.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Havien arribat al Pas de Mai Potser. En Raimon va deixar l'equipatge a terra i, abans d'entrar, es van fondre en una abraçada. "Es van fondre", quin bell adjectiu per a tan sublim acte! I. Per què no creure-ho? És que no es fon el metall amb les brases del foc? Resulta inversemblant creure que amb la calidesa d'una encaixada de cossos poden fondre's i fusionar-se dos cors?</div><div style="text-align: justify;">Van sopar en un ampli menjador compartint taula amb tots els hostes del Pas. Va ser un sopar realment amè, amb safates abundants de menjar i amb copioses i sucoses converses que van mantenir un to alegre i que van allargar la sobretaula potser massa. L'endemà havien de matinar ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Bona nit a tots. Nosaltres ens retirem- en Raimon va ser el primer a aixecar-se i concloure la vetllada.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Aquella nit van fer l'amor d'una manera, encara que inusual, molt especial. Una tendresa extraordinària es va apoderar dels temps i, sense previ acord, tots dos alentien els seus moviments i parades com si volguessin gravar-los en la memòria. El petó precedia a cada filera de carícies i amb elles es postulava de nou. Les mirades s'eternitzaven el seu comiat i amb cada entrada a l'avantcambra del plaer tornaven enrere per recuperar alguna nota d'un preludi no acabat. El xiuxiueig va adquirir la forma d'un "t'estimo" repetit sense complexos, la remor rebotava a ritme de batec i un ressò de paraules ensucrades de sensual i emotiu afecte sonava en estèreo sense parar. N’hi ha molts que volen posar-se medalles per haver aconseguit nombrosos orgasmes en un acte sexual de dues o tres hores. Pobres ingenus: no hi ha més mèrit a emprar el mateix temps fent l'amor per obtenir un sol orgasme? Però bé, és senzill, encara que pocs ho entenguin: quan la meta és bella, diví pot ser el camí. </div><div style="text-align: justify;">Eren les tres de la matinada i na Teresa i en Raimon romanien abraçats, pell amb pell, mirant-se fixament sense rendir-se a l'enfocament. Estranyament, o no, l'extrema conciliació que sol acompanyar el buidatge del desig no els havia portat a agafar el son. Per diverses vegades un o altre havien intentat començar a parlar sense poder: la resposta d'un dit índex als llavis reemplaçat per un petó tallava cada vegada la pretesa frase. Finalment, el joc va acabar quan tots dos van coincidir a l'uníson en un "vida t’ ..." Van riure amb ganes d'aquesta normal telepatia i en fer-ho van trencar la veda de la paraula. En Raimon va prendre la tanda el primer: </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- ¿Saps, estimada? Pensava en una cosa molt bonica, almenys a mi m'ho sembla.</div><div style="text-align: justify;">- I, Què és? </div><div style="text-align: justify;">- La nostra història d'amor s'ha desenvolupat en un estat tan pur que sorprèn.</div><div style="text-align: justify;">- No t’entenc. </div><div style="text-align: justify;">- Tu i jo i la natura, res més. No hi va haver ni necessitat ni possibilitat de sumar altres elements que solen intervenir, adquirint més o menys importància, però en general solen estar-hi presents: m'arreglo per a tu, un sopar romàntic en un bon restaurant, ens comprarem un regal, et presento la meva família , etc. Jo em vaig enamorar de tu i tu de mi, sense decoracions ni valoracions estètiques o dineràries o. .. </div><div style="text-align: justify;">- Realment és així. Molt atípic, oi? I preciós, inoblidable ... Si escrivíssim un llibre del nostre romanç podria erigir-se en llegenda ... </div><div style="text-align: justify;">- Qui sap si no l’hem escrit ja ... </div><div style="text-align: justify;">- Sí, és clar, l’escrivies mentre jo dormia ... </div><div style="text-align: justify;">- Dormir, tu? Què és això? </div><div style="text-align: justify;">- No te’n riguis ... Crec que, encara que poc, potser, des de petita no dormia tan a gust com aquí, amb tu bressolant els meus somnis. Escolta, se m'acut una cosa: Es pot venir a Goig amb els fills de visita?</div><div style="text-align: justify;">- No, de cap manera. Si podries, després de la teva visita i si realment t'has guanyat el privilegi d'un nom en Goig, demanar venir a viure aquí amb les teves filles. Però hauries d'estar-hi com a mínim un any. Perquè algú vingui de visita "guiada" ha d'haver complert els divuit anys. </div><div style="text-align: justify;">- Un nom a Goig ... Ni me’n recordava! Quin serà el meu? M’he guanyat aquest privilegi, Raimon Cor Brau?</div><div style="text-align: justify;">- Tu què creus? És clar que sí! T’he enregistrat mentre estaves a la Biblioteca ...</div><div style="text-align: justify;">- I? </div><div style="text-align: justify;">- Teresa .... Teresa Tendra Passió. </div><div style="text-align: justify;">- Vaja! </div><div style="text-align: justify;">- No t'agrada? Què esperaves? </div><div style="text-align: justify;">- Alguna cosa com "Teresa Guapa Intel•ligent Simpàtica ..." No, és broma. M'encanta. Però, la gent no relacionarà el de Passió amb ...? Quina vergonya, no podré sortir al carrer que no em persegueixin els homes ... </div><div style="text-align: justify;">- Camina que no ... Com et passes! Encara que si fos a Mai Més ... Allà massa gent confon la passió amb el sexe. I allà està, és clar, però no entenen que aquesta és una qualitat global que pot i ha de cobrar vida en tot: aprenent, treballant, sent pare o mare, estimant, etc. Res ve a ser igual si li falta aquest ingredient. Quan vaig pensar en el teu nom goigenc aquest terme va ser el primer que em va venir al cap i no vaig dubtar a acceptar-ho. Passió és força, és empenta, és alegria, és imaginació, és voluntat. és ...És, crec, un immens privilegi per a tu i així ho vaig entendre. </div><div style="text-align: justify;">- Tens raó, em sento molt afalagada. I el de "Tendra"?</div><div style="text-align: justify;">- La veritat vaig dubtar entre "Alegre" i "Tendre", però vaig optar per la segona perquè la primera crec que ja ve molt implícita en el teu segon "cognom" i perquè amb ella retrata aquesta meravellosa nena, innocent, juganera, dolça i llaminera de tot , Que viu tan feliçment en tu.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Hi ha vegades en les quals la millor resposta habita en un somriure, altres en un silenci complagut, altres pot ser que en un petó, ... Després de respondre com cal, na Teresa va reprendre el diàleg:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- I ara què?</div><div style="text-align: justify;">- Ara i sempre aquest interrogant vindrà amb la vida. Però tu i jo sabem que aquesta vida no ha de ser la que esperem sinó la que volem. I no esperarem a que allò que tan delicadament sembrem creixi sol, oi? L’ abonarem, el regarem, el cuidarem i poc a poc ho anirem trasplantant fins que pugui créixer en un únic jardí.</div><div style="text-align: justify;">- Com m'agrada la teva forma d'explicar les coses! Tens ànima de poeta, Raimon, ho saps?</div><div style="text-align: justify;">- No, si mai escrivís alguna cosa seria un modest autor. Però és veritat que m'apassiona jugar amb les imatges i les paraules ... M’has entès, sí?</div><div style="text-align: justify;">- És clar, tant tu com jo tenim unes prioritats anomenades "fills o filles".</div><div style="text-align: justify;">- I amb ells compartirem aquest camí que ens anirà acostant.</div><div style="text-align: justify;">- Et veuré aviat?</div><div style="text-align: justify;">- Ens escriurem, parlarem per telèfon, ... Jo viatjaré al teu costat i després tu al meu. Caps de setmana, ponts, vacances, ... Veure'm? De tant en tant. Tenir-me? Ja per sempre.</div><div style="text-align: justify;">- Em fa por tornar a despertar sola. No ho sé ...</div><div style="text-align: justify;">- Ja m’ho explicaràs, però jo tinc la sensació que ja mai més encararàs un sol instant sentint-te sola. Saps? És la persona estimada qui camina al teu costat, però ho fa prescindint de temps i distàncies, ja que en realitat qui t'acompanya és l'amor.</div><div style="text-align: justify;">- Ho has tornat a fer. Amb cada paraula que t'escolto m'enamoro una mica més de tu. Puc demanar-te un favor?</div><div style="text-align: justify;">- Digues, cor.</div><div style="text-align: justify;">- Falta poc per l’alba i... Ja sé que estàs cansat però... m’agradaria sentir l’arribada del nou dia amb tu dins.</div><div style="text-align: justify;">- Cansat? Qui digui que fer l'amor esgota és que s'ha dedicat a una altra cosa ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En la meva ànima d'escriptor s’hi barregen ara mateix dos impulsos que em plantegen un seriós dilema. D'una banda la meva pretensió de ser formal, d'adequar el text a les pautes convencionals, m’engarrota la mà i frena allò que anava a escriure: "Massa reiteratiu, una altra vegada no ...", em dic. Però la lògica apunta a això, i en la meva pretensió d'acostar als personatges i deixar-me portar per la història no hi ha una altra opció: na Teresa i en Raimon van aprofitar fins a l'últim minut de la seva estada a Goig per ...Per a què seria?</div><div style="text-align: justify;">Després d'un curt prolegomen de preparació de la travessa, ja amb el pal aixecat i les veles de la passió esteses na Teresa va agafar el timó i, estenent la seva marinada pell sobre la coberta del seu estimat, va onejar una gran carícia fins ancorar la més bella àncora al més bell fons. La brisa de dos alens i les onades de dos cors enamorats traspassaren fins compartir un càlid flux d'emocions que salivava de sentiments i sensacions per arreu, en un petó que va agafar l'instant i el va vestir de record intemporal. En un oceà sense més pretensió que gaudir de la seva immensitat i amb un vent callat per la necessitat de perdurar el vaivé de la nau va apaivagar el seu moviment tant com va ser necessari, tant com va portar l'espera d'aquesta última alba a Goig ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Doncs això, és a dir, van fer l'amor. Després, ja amb el sol en dansa, es van dutxar, vestir i van baixar a esmorzar. A les 08:00 sortia el tren i allà, dalt, hi anaven en Raimon i na Teresa. Era aquest un viatge de tornada a la Terra de Mai Més? Per descomptat que no. No són les fronteres realment les que acaben assenyalant la nostra ciutadania,l'anomenada mare pàtria. Per a qui aprèn a viure des de dins i cap a dins no hi ha altra bandera que la que oneja el sentiment i tant na Teresa com en Raimon l'havien ja deixada adherida, segellada a la Terra de Mai Potser. Així, visquessin on visquessin allà podrien fixar la seva llar, però el seu cor s'havia fet amb un meravellós passaport que ja mai abandonarien, ambdós eren i serien ja sempre més ciutadans de la Nació de Goig.</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-11656705970727259782011-03-25T00:19:00.000-07:002011-03-25T00:19:00.459-07:00<div style="color: yellow; text-align: center;"><b>3.2.14. A la Biblioteca de Goig: De com cal tenir cura, també, de la higiene mental individual i col•lectiva de qualsevol societat...</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Na Teresa i en Raimon van aprofitar fins a l'últim moment la seva estada a l’Hostal de l’Amor. Abans de marxar van gravar els seus noms i la data de la seva arribada a aquest paradís en una gran roca. En fer-ho na Teresa va quedar impressionada: feia molts anys que aquest lloc havia estat inaugurat i s’hi podien trobar inscripcions de feia més de mig segle.</div><div style="text-align: justify;">Van arribar ja sopats i molt tard a casa. En Raimon, normal, s'anava a instal•lar amb na Teresa mentre durés el seu viatge. Estaven molt cansats, esgotats, i aquella nit van dormir d'una tirada.</div><div style="text-align: justify;">Quan na Teresa es va despertar es va trobar amb una llaminadura a la boca, imagina’t, i l'esmorzar al llit. En Raimon es va estirar al costat d'ella i van començar amb un cafè amb llet ben calentet ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Gràcies, vida. Avui sí que em portaràs a la Biblioteca?</div><div style="text-align: justify;">- És clar, ja toca ...</div><div style="text-align: justify;">- I si em poso una mica melancòlica no m’hauries de traslladar urgentment a l’Hostal? </div><div style="text-align: justify;">- Que llesta que ets! Doncs no!</div><div style="text-align: justify;">- Bé, tu t'ho perds, hi, hi, hi ...</div><div style="text-align: justify;">- Mira que et menjo ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon es va abalançar sobre na Teresa i, bé, em fa fins vergonya tornar a explicar-ho. Diguem que van estar jugant una estona ... Després, ja amb l'esmorzar de nou, es va reprendre la conversa ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Per què és tan important aquesta visita a la Biblioteca de Goig? -Va preguntar na Teresa.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon restà un instant pensatiu abans de respondre:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Perquè allà no només es troba la memòria de Goig, es troben també la seva essència i la seva consciència.</div><div style="text-align: justify;">- Ui, poca cosa, no? </div><div style="text-align: justify;">- Començo a explicar-t’ho, ja que la prèvia ha de ser avui llarga. M’escoltes, estimada? </div><div style="text-align: justify;">- Atentament - va respondre na Teresa mentre untava una torrada amb melmelada. </div><div style="text-align: justify;">- René Descartes, ja al segle XVII ens va parlar d'un cogito, lloc de la raó, oposat a l'univers de la desraó. Goethe, en el segle XVIII, en el seu poema A la lluna utilitzava un terme alemany per primera vegada, unberwusst, com un dipòsit d'imatges mentals, una font de passions fora del control de la consciència. Schopenhauer, ja al segle XIX, ressaltava un cantó nocturn de l'ànima humana, un rostre tenebrós de la psique enterrat en les profunditats de l'ésser. És clar que el primer que va tractar d'estudiar a fons l'inconscient va ser Freud, també en el segle XIX. Resumint molt per a ell l'inconscient és tot un sistema psíquic amb continguts i mecanismes propis, regit per lleis i amb una estructura energètica privada i particular.</div><div style="text-align: justify;">- El Psicoanàlisi. </div><div style="text-align: justify;">- Sí .. Per què va ser per a Darwin tan difícil que la seva Teoria de l'Evolució de les espècies fora acceptada? Amb ella demostrava ni més ni menys que la consciència pot emergir dels nivells inconscients de la vida en resposta a les circumstàncies materials i no a través de la mediació d'un Déu. El poder de l'Inconscient, oi? Després, ja al segle XX Jung es va atrevir a separar el que seria l’ inconscient personal del col•lectiu, situant en el segon el niu dels arquetips. Per aquells temps Watson estudiava els estímuls de l'entorn o les condicions que mouen la conducta dels organismes o éssers. Per fer-ho tenia en compte, és clar, les teories de Pavlov i el seu reflex condicionat. I és clar, va néixer la Psicologia Conductista: La nostra conducta és sempre operant i ve altament marcada com a conseqüència del viscut anteriorment i, per descomptat, pel context on es desenvolupa. </div><div style="text-align: justify;">- El ratolí i el seu formatge ... </div><div style="text-align: justify;">- Veig que n’estàs assabentada. M'interessa que et fixis també en les bases del que, a principis del segle XX, es va anomenar Psicologia de la Gestalt. El seu lema va ser "el tot és més que la suma de les parts" i basaven el funcionament de la ment en la configuració dels elements que arriben a ella per la percepció, a través dels sentits, o mitjançant el pensament o la intel•ligència, amb l'ús de la memòria. Així, la suma de les "entrades", pot acostar-nos però mai portar totalment a comprendre el funcionament mental. </div><div style="text-align: justify;">- La veritat em sona el nom però si m’ho arribes a preguntar no ho hagués sabut ... I ara està de moda la Psicologia Cognitiva, oi? </div><div style="text-align: justify;">- Sí, i mereix ser citada, és clar, però tampoc amb ella anem a allunyar-nos d'allò que intento argumentar-te: el que ens permet a les persones elaborar plans o perseguir metes concretes és el coneixement previ relatiu a allò que ens mou. L'experiència ens confereix unes expectatives de les conseqüències dels nostres actes i no podem separar la nostra conducta d'aquesta realitat. La cognició és un trampolí cap a l'acció ...Quina frase, oi? T’avorreixes, vida? </div><div style="text-align: justify;">- No, ni molt menys. Encara que ara no sé si em portaràs a la Biblioteca o a un Psicòleg. Tan malament estic? </div><div style="text-align: justify;">- Ximpleta, ja acabo i ho entendràs ... I per fer-ho et plantejaré unes quantes consideracions molt actuals i importants: amb els avenços de la ciència cada vegada més són els neurocientífics els qui van marcant les pautes en l'estudi de la conducta humana. Kandel, neurocientífic i Premi Nobel de Medicina, va disposar que la psicologia que s'adequava a la ciència era la psicologia cognitiva, i amb això va establir el terme Neurociència Cognitiva. Els experts en aquesta ciència han vist com la investigació clínica els portava a reconsiderar l'inconscient. Per entendre els seus plantejaments procurarem veure el tema des de tres angles ... </div><div style="text-align: justify;">- He de posar-me cap per avall o faig la vertical? </div><div style="text-align: justify;">- Escolta, amb tu és impossible parlar seriosament! </div><div style="text-align: justify;">- Però si t'estic seguint, babau, però ja ho saps ... </div><div style="text-align: justify;">- Ho sé, i m'encanta ... Bé, al gra: Primera visió: Els experts en informàtica establiren que la consciència és un procés que maneja una quantitat molt limitada d'informació, d'1 a 16 bits per segon, segons el Premi Nobel Gerald Edelman. En canvi, per a ells, és clar, la majoria de processos mentals es donen en nivells aliens a la consciència i suposen l'ús i gaudi d'una quantitat incalculable de bits per segon. </div><div style="text-align: justify;">- Vaja, que no som totalment amos de nosaltres mateixos, vas per aquí?</div><div style="text-align: justify;">- Sí i no. Deixa'm seguir. En segon lloc hauríem d'observar la importància de l'inconscient i la forma en què arriba al conscient. El que passa en l'inconscient passa al conscient en forma de pensaments, sensacions, emocions, actes motors i de paraula. Entenent això podríem dir que l'inconscient ve a ser l'ànima motora del conscient. I en tercer lloc caldria valorar-ho des d'un punt de vista clínic. Ara com ara la teoria de Edelman del nucli dinàmic sembla ser la que obté més consens. Uf, procuraré explicar-t'ho de manera senzilla: imagina’t una estructura, un eix envoltat de neurones especialitzades i que lliga alguna regions de l'escorça cerebral amb estructures profundes. En aquest eix es produeixen contínuament diferents connexions funcionals de diferents grups neuronals ... És complicat, oi? D'alguna manera tornem al mateix: un conscient servint-se sense parar de l'inconscient per a funcionar. </div><div style="text-align: justify;">- I ens pensem que tenim un total domini del nostre conscient quan en realitat ve gairebé absolutament condicionat per l'inconscient.</div><div style="text-align: justify;">- Per aquí vaig. D'un inconscient que ens és molt propi però alhora molt estrany. Tu creus que en algun moment de la nostra vida podem seleccionar totalment allò que es grava a l'inconscient? </div><div style="text-align: justify;">- Sembla complicat, però ... Hi ha un però? </div><div style="text-align: justify;">- Sí, n'hi ha un, encara que relatiu, n'hi ha. Recordes del concepte que t’he exposat abans, del "trampolí de l'acció"?</div><div style="text-align: justify;">- Sí, és molt il•lustratiu. </div><div style="text-align: justify;">- Doncs imagina’t que ets a dalt d'aquest trampolí i estàs a punt de saltar a una piscina on es banya alguna cosa important en la teva vida: l'amor, l'amistat, la maternitat, ... Però resulta que la teva experiència anterior en aquesta aigua va ser negativa. I no només la teva experiència, els missatges molt diversos que volent o sense voler-ho es van gravar en el teu inconscient. Realment faràs el salt? Et mullaràs? Nedaràs? </div><div style="text-align: justify;">- Ui, em fas tremolar ... D'aquí el meu vertigen, el meu mareig de l'altre dia? Per això vas decidir portar-me a l’Hostal? </div><div style="text-align: justify;">- Evidentment, l'única forma de vèncer aquest pànic inconscient era fer-te veure que aquesta piscina podia omplir-se ... Havíem de regravar la teva experiència perquè entenguessis que l'amor és una cosa real, que existeix i que tu podies ser un perfecte emissor i receptor.</div><div style="text-align: justify;">- I al descobrir-ho, al sentir-ho, vida, em va sorgir de molt endins un plor preciós, recordes? </div><div style="text-align: justify;">- El plor de l'alegria. Aquí el comparem amb el plor d'un nadó acabat de néixer quan rep el primer alè d'aire, de vida, en aquest món.</div><div style="text-align: justify;">- Que bonica comparació. I és veritat, renaixia amb tu en l'amor ... T'estimo tant!</div><div style="text-align: justify;">- I jo a tu, estimada. Ara fixa't, et vaig a posar un exemple claríssim d'alguna cosa que està succeint a Mai Més. Fixem-nos en una dona maltractada pel seu marit, dominada, colpejada, fins i tot violada ... Fixem-nos també en aquest monstre, tu saps que la majoria d'ells van viure a la infància una cosa semblant al que produeixen. Van gravar un esquema de conducta i el reprodueixen. Escolta, t'ho dic com a argument, mai com a excusa. </div><div style="text-align: justify;">- Però és cert, i una cosa semblant passa amb els pederastes, oi? </div><div style="text-align: justify;">- Cert, i aquesta és una de les pitjors aberracions que es poden donar en l'espècie humana. Però tornem a aquesta dona, una dona terroritzada no només pel que pateix, també per les amenaces del seu agressor que procura assegurar el seu poder. I també, mai entendré com no se n’adonen ... Saps el que vaig a dir, oi?</div><div style="text-align: justify;">- Em sembla que sí. Aquesta dona llegeix la premsa, veu i escolta les notícies: assassinats, desfiguració de rostres amb àcid, més assassinats, ... Cremada viva, apunyalada, ... Uf, com ha d’intentar sortir del seu infern? </div><div style="text-align: justify;">- És clar, tot l'empeny cap enrere: si mous un dit, MORIRÀS! </div><div style="text-align: justify;">- Aquells que pretenem eradicar el mal acabem tirant sal a la ferida. I aquests missatges també arriben a l'home ... </div><div style="text-align: justify;">- Segur: "Si una dona et deixa, ja saps ..." Doncs, has vist, has llegit o escoltat mai una notícia del tipus: "Dona maltractada abandona el seu marit i ell va voluntàriament al psiquiatre per iniciar la seva curació"?</div><div style="text-align: justify;">- Més aviat no ... Que estúpida arriba a ser la humanitat de vegades ... </div><div style="text-align: justify;">- I ho és en molts més camps dels que pot semblar en principi. Per posar un altre exemple: els proporcionem als joves jocs virtuals per a experimentar amb extrema violència i risc, els oferim herois cinematogràfics agressius i transgressors de qualsevol norma, ... I després els diem: "A portar-se bé". Com creixerà una nena a la qual se li ha estat venent des de petita que si vol tenir el seu príncep blau ha d'estar primeta i intentar assemblar-se a una nina o una model estereotipada? Com pot reaccionar un adolescent al qual estan bombardejant per tot arreu amb que la seva "virilitat" dependrà del gruix i la llargada del seu penis? Com? Com? Em passaria el dia sencer parlant-te de casos on es contamina sistemàticament l'inconscient individual i col•lectiu. </div><div style="text-align: justify;">- El col•lectiu? Sona molt fort, no? </div><div style="text-align: justify;">- La memòria popular, la seva consciència o, potser més ben dit, el seu inconscient inscriu amb força allà un missatge i ho portaràs a la guerra, al terrorisme suïcida, si cal, a la rendició passiva, a l'acceptació de les injustícies més extremes, a. .. La història està plena d'exemples ... </div><div style="text-align: justify;">- I al final, què som? Titelles? </div><div style="text-align: justify;">- Tampoc podem generalitzar ni posar els models extrems com usuals, però ... És una mica dur però és un símil que es podria aplicar per explicar molts passatges de la humanitat. Ortega i Gasset va dir: "Jo sóc jo i la meva circumstància". Jo crec que si pogués tornar a expressar-ho diria: "Jo sóc les meves circumstàncies i jo". Encara que aquest pronom hauria de diversificar-se ja que "les meves" circumstàncies sona a alguna cosa establerta per un mateix i, la veritat ...” Cogito ergo sum, "Penso, per tant existeixo", paraules de Descartes. Però, realment, si ho apliquem a l'actualitat, sempre resideix en aquest existir una propietat individual o col lectiva? ¿És aquest pensar una mica desenvolupat i assumit per un mateix o més aviat massa vegades és una cosa imposada? I, sigui com sigui, de què em serveix existir si el que realment jo desitjo és viure?</div><div style="text-align: justify;">- Però, no sembla d'entrada tan fàcil ... Manipular la consciència d'un poble. </div><div style="text-align: justify;">- És que no és així. El que has de valorar és si es pot manipular allò que mou la consciència, és a dir l'inconscient. Dóna-li a un poble una bona vida després de la mort i resarà, dóna-li odi i s'armarà per a la guerra, dóna-li por i el mantindràs immòbil, dóna-li desig i sortirà a comprar, dóna-li, dóna-li i dóna-li ... </div><div style="text-align: justify;">- I dóna-li una educació programada i mantindràs les estructures socials i polítiques, no? </div><div style="text-align: justify;">- És clar. Fixa't, Walter Scott va escriure: "Tots els homes que han demostrat valer alguna cosa han estat els principals artífexs de la seva educació". Per què aquesta cita? És més que evident que..., recordes el llibre de Joan Salvador Gavina? </div><div style="text-align: justify;">- És clar. Va marcar la meva adolescència. De Richard Bach. </div><div style="text-align: justify;">- Doncs el faré servir aquí ... Per què aquesta cita? Doncs resulta evident amb el hem dit que perquè una gavina pugui volar lliurement ha de poder separar-se de la manada. </div><div style="text-align: justify;">- Doncs si no el ramat no deixarà de conduir-la ... </div><div style="text-align: justify;">- Així és. I, per què cito a Walter Scott? Ell va ser un dels grans exponents del Romanticisme del segle XVIII a Anglaterra. Aquest moviment va començar a adquirir força a Catalunya durant la dècada de 1830. Clara Espelta, la fundadora de Goig, en va ser una apassionada seguidora. Has d’entendre que el Romanticisme era alguna cosa més que un corrent literari, era una nova forma d'entendre l'home, la vida, el món, ...Amb el moviment romàntic s'intenta promoure el naixement d'un nou home, capaç de plantejar la seva existència i la del món des d'una nova visió més emocional i subjectiva, és a dir pròpia. Quan durant la segona meitat del segle XIX el Romanticisme va començar a decaure a Espanya Clara va començar a preparar-se. Va plantejar el seu projecte en els cercles romàntics i va ajuntar una comunitat de seguidors realment àmplia. I comprà la vall de Goig, la terra de Mai Més, i es van instal•lar aquí. </div><div style="text-align: justify;">- Que romàntic! Estava casada, na Clara? Va tenir fills?</div><div style="text-align: justify;">- Amb un empresari català del ram tèxtil, Miquel Albesa. Ell ho va deixar tot per seguir-la. I sí, van tenir tres fills, dos nens i una nena.</div><div style="text-align: justify;">- I, què va passar? </div><div style="text-align: justify;">- Els primers goigencs es van instal•lar aquí durant la primavera de l'any 1858. I aquí segueixen ... Sabies que hi ha grans genis que van triomfar a Mai Més en molts i diversos camps que van néixer o van viure un temps aquí a Goig?</div><div style="text-align: justify;">- No m'estranya gens. Ments lliures i obertes ... </div><div style="text-align: justify;">- Bé, continuo amb els meus arguments. Recordes el que parlem abans de la visita a l'escola?</div><div style="text-align: justify;">- El conte del nen anomenat Univers? </div><div style="text-align: justify;">- Sí, na Clara va tenir molt clar des d'un principi que cada persona porta dins seu un univers únic i irrepetible. Ja no només en la infantesa, tota la vida, som i hem de ser lliures de seguir aquells camins que per la nostra forma de ser ens convinguin millor. Formem part del món, de la naturalesa i de l'entorn social, però la nostra funcionalitat ha d'anar encaminada més a poder oferir que a absorbir. I compte, que he dit "més", de manera que no excloc aquesta absorció d'allò que l'exterior ens pot oferir. I torno enrere una altra vegada: he dit "oferir", mai embotir. </div><div style="text-align: justify;">- I com saps que s’ha ofert no serà pres com a referència obligada?</div><div style="text-align: justify;">- Perquè l'oferiment ha de ser ampli i divers, ha de ser un camp on sembrar i un magatzem ple de llavors i eines per al cultiu. Em segueixes? </div><div style="text-align: justify;">- És clar, un magatzem sense "grans ofertes" d'articles a vendre, on cadascú triï segons el camp que vulgui sembrar.</div><div style="text-align: justify;">- I per descomptat on procurarem no hi hagi prestatges amb plantes verinoses, amb paràsits i altres elements que puguin entorpir o danyar el cultiu. </div><div style="text-align: justify;">- Però aquestes plantes i bestioles poden aparèixer de forma silvestre.</div><div style="text-align: justify;">- Inevitable, però no podem dir: camina doncs, com que existeix el míldiu de la patata, un dels pitjors paràsits, a tothom que es porti un sac de llavors li regalem els ous ... </div><div style="text-align: justify;">- Ji, ji, ji ... És tan clar que resulta còmic. </div><div style="text-align: justify;">- És que ... Miri, senyora, amb cada ambientador li regalem un saquet amb caquetes de gat ... I si s’emporta aquest xampú condicionador pot endur-se unes pinces per arrencar-se els cabells ... </div><div style="text-align: justify;">- Com ets! </div><div style="text-align: justify;">- Sona malament, oi? </div><div style="text-align: justify;">- Home! </div><div style="text-align: justify;">- Na Clara Espelta tenia molt clar que perquè una societat pugui construir-se en harmonia cal donar llibertat als seus integrants perquè cuinin "la seva vida" en els diferents "plats" que dissenyaran el "menú" de "la seva existència", però va advocar des d'un principi en què s’havia de procurar que tant la nevera com el rebost col•lectiu oferís al mateix temps una àmplia diversitat i qualitat contrastada. Si et fixes la comparació dóna peu a una pregunta: A la nevera de casa teva guardes aliments caducats? </div><div style="text-align: justify;">- No, és clar. </div><div style="text-align: justify;">- Guardes potser bolets verinosos? </div><div style="text-align: justify;">- Per què hauria de fer-ho? Ningú amb dos dits de front ... </div><div style="text-align: justify;">- Evident, tu ho has dit: "ningú". Encara que ho fem millor o pitjor tots intentem alimentar-nos de manera sana. Et puc fer una altra pregunta?</div><div style="text-align: justify;">- A veure ... </div><div style="text-align: justify;">- Les canonades de casa teva desemboquen a les clavegueres o vénen d'elles? </div><div style="text-align: justify;">- Em prens el pèl? </div><div style="text-align: justify;">- No, simplement volia saber-ho per si algun dia em vull dutxar a casa teva ...</div><div style="text-align: justify;">- Ets un ... Ets un mal educat impertinent i. .. </div><div style="text-align: justify;">- Eh! Que parlo de broma ... </div><div style="text-align: justify;">- Ho sé ... Però ... </div><div style="text-align: justify;">- Però, "ve la colla de la pessigolla"?</div><div style="text-align: justify;">- No per favor, no ... </div><div style="text-align: justify;">- D'acord, més tard ... Em sembla que fa molt que saps a on vaig ...</div><div style="text-align: justify;">- Segueixes uns camins tan lògics que és difícil no endevinar a on porten. </div><div style="text-align: justify;">- Perquè a la fi tot resulta molt senzill. Saps realment per què t’he fet tota aquesta introducció teòrica? </div><div style="text-align: justify;">- No </div><div style="text-align: justify;">- Més per tu que no per mi. En veritat n’hi hagués hagut prou deu o dotze frases per explicar-te el que avui trobaràs a la Biblioteca. T'has adonat que en general els éssers humans intentem seguir una lògica en el com cuidem el nostre cos? Podríem dir fins i tot que institucionalment es creen formes de control sobre aquests temes ... </div><div style="text-align: justify;">- És que si no ... </div><div style="text-align: justify;">- Però, i què passa amb la higiene mental? </div><div style="text-align: justify;">- Vida, ja sé a on vas, però és impossible ... </div><div style="text-align: justify;">- Per a mi és impossible córrer 100 metres en 10 segons, després no arrenco? No és millor predre’s aquest temps i veure a on puc aconseguir arribar? Si són 40, o 50, o 60 metres els que puc córrer, no estaré més a prop de la meta? Saps? Aquesta és una de les grans equivocacions de Mai Més: davant la Utopia inabastable no donem un sol pas ... No entenem que als grans somnis s'hi arriba anant darrere de l'impossible. </div><div style="text-align: justify;">- Tens raó: només mentre camines un camí aconsegueixes construir ...</div><div style="text-align: justify;">- Un camí, un altre, ... El camí de la vida ... No creus que comptant amb un paisatge tan harmònic possible serà més fàcil caminar i, amb això, arribar? </div><div style="text-align: justify;">- I, què se suposa que configura aquest paisatge? </div><div style="text-align: justify;">- Tot allò que veus, escoltes, olores, toques, ..., el que sents, el que aprens, el que ...</div><div style="text-align: justify;">- El magatzem, doncs, el rebost que comentàvem ... </div><div style="text-align: justify;">- És clar. </div><div style="text-align: justify;">- I realment és possible administrar els estocs? </div><div style="text-align: justify;">- Mai totalment, però sí parcialment. </div><div style="text-align: justify;">- Estem arribant a la conclusió, oi? </div><div style="text-align: justify;">- Que llesta que ets! Aquí anem ... na Clara Espelta va comprendre des d'un principi aquesta necessitat de procurar tenir cura al màxim del paisatge, l'entorn, les fonts d'alimentació. Per això li va donar una importància fonamental a l'educació, com ja saps, i a configurar un rol per a les biblioteques que va molt més enllà de l’usual. </div><div style="text-align: justify;">- I va programar prestatges amb molt bells regals, com són l’oferir viandes al caminant, ja veus que me'n recordo del primer dia, com la Dehesa de l'Amor, com ... </div><div style="text-align: justify;">- Com tantes i tantes coses. Si poguessis quedar-te a viure aquí et sorprendrien tots els recursos i costums bellíssims que s'han anat integrant en les nostres vides. </div><div style="text-align: justify;">- La llei interior de l'abundància institucionalitzada a un nivell social. </div><div style="text-align: justify;">- Més o menys ... Però tornem a les biblioteques, sí? Na Clara va centralitzar des dels inicis allà una bella tasca: no desistir en la lluita per alguna cosa que hauria de ser una de les grans utopies de la humanitat: la higiene "paisatgística". </div><div style="text-align: justify;">- Pretén ser així com un gran filtre? </div><div style="text-align: justify;">- Sí i no. Ho seria si amb això es seleccionés d'entre el ja existent allò que pot ser nutritiu per al gran rebost. I sí, es fa però únicament en el que es considera més radical, allò que entenem pot ser molt verinós per l'inconscient col•lectiu o individual. Quan entris a la Biblioteca et sorprendràs: és immensa. Hi tenim milers i milers de llibres, cds d'àudio, dvds ... Realment si intentes indagar què és el que no hi ha trigaries dies a endevinar que és, ja que d’allò que normalment aniries a buscar no hi falta res. </div><div style="text-align: justify;">- Per exemple? </div><div style="text-align: justify;">- Tu podries llegir sobre l'existència d'Adolf Hitler en els llibres d'història, però no hi trobaràs ni un sol dels textos o discursos que va escriure o pronunciar ... Tampoc hi trobaràs pel•lícules que exaltin obertament el racisme, la violència, ... </div><div style="text-align: justify;">- Llavors apliqueu una, encara que limitada, censura. A Mai Més els grups pro llibertat d'expressió se us menjarien.</div><div style="text-align: justify;">- És que allà mai van aprendre a diferenciar la llibertat del llibertinatge. Tu dóna-li llibertat de pastura a un toro brau i als dos dies el tindràs envestint a la gent al carrer principal del teu poble. I no vegis, ara amb Internet no és que hagin obert un prat, han inaugurat el Sant Fermí de la informació. On dimonis s'ha vist que es pugui treure un producte al mercat esperant a veure els efectes que produeix perquè l'aprovin o no? A Internet tu penges un vídeo en el qual s'exalti la tortura als animals i fins que algú no ho denunciï no ho bloquejaran ... I mentrestant poden haver-lo vist centenars de milers de persones. </div><div style="text-align: justify;">- Realment és increïble ... Inacceptable. </div><div style="text-align: justify;">- Veig que em comprens. Una societat que no aplica el més mínim filtre a la informació està desprotegint la higiene mental dels seus membres.</div><div style="text-align: justify;">- D'acord. I llavors, les biblioteques vindrien a ser, a part dels centres d'emmagatzematge del saber, uns centres sanitaris on es protegeix això, la higiene mental.</div><div style="text-align: justify;">- Uf, no anem tan lluny ... En aquest camp és un recurs més, al costat de la família, l'escola, els amics, ... Aquí, ja ho saps, es cuida molt que ningú se senti sol. Realment la funció més important de les biblioteques és la promoció, que no el control. </div><div style="text-align: justify;">- La promoció? </div><div style="text-align: justify;">- De idees, recursos individuals i socials, ... Ja n’hem parlat d'això, oi? Els Hostals ... Però hi ha més: a na Clara li apassionaven tant l'art pictòric com la literatura i sempre va creure que si per separat podien entusiasmar la sensibilitat de la gent junts podien filtrar-se en ella. En veritat tot va començar com una necessitat de comunicar seva: la seva ànima d'artista i la seva generosa ment necessitaven crear més enllà d'allò, organitzar una nova nació, que sense proposar-s'ho estava fent. Ella era una fervent admiradora del Renaixement de la pintura italiana del segle XVI, amb Leonardo da Vinci i Miquel Àngel i Rafael com genials mestres, i ja sabem que ho era també del Romanticisme literari. En la dècada de 1870 na Clara va començar una col•lecció que no va abandonar fins la seva mort, el 1913. Aquesta col•lecció la trobaràs a la Biblioteca amb el nom que ella va decidir posar-li: "Contes des de l'alba". Fixa't que, encara que molts d'ells poden ser llegits i compresos per un nen, na Clara va escriure i il•lustrar aquestes narracions pensant en el món adult. Tots ells porten un segell característic: estan ambientats en el Renaixement. </div><div style="text-align: justify;">- N’hi ha molts?</div><div style="text-align: justify;">- Ni més ni menys que cinquanta-u. </div><div style="text-align: justify;">- Uf, em serà impossible llegir-los tots avui. Quina pena! </div><div style="text-align: justify;">- No et preocupis, ja sabràs escollir. Però, espera, que encara em queda alguna cosa per explicar: el fill gran de na Clara, en Jordi Albesa, a finals del segle XIX, va iniciar una altra col•lecció que encara avui segueix completant. Ell va heretar de la seva mare la seva capacitat artística plàstica i era un apassionat seguidor de l’ impressionisme pictòric que just llavors, encara amb el Romanticisme literari deixant empremtes, s'estava desplegant. Així, va decidir començar a il•lustrar textos ja escrits, poemes, narracions, fragments, donant sempre un format tancat, fos més o menys llarg, a cada obra. Va néixer llavors la Col•lecció "Impressions", col•lecció que compta avui amb centenars d'exemplars i que també podràs descobrir a la biblioteca. </div><div style="text-align: justify;">- Ui, i només em donareu un dia per estar a la biblioteca?</div><div style="text-align: justify;">- No, estimada, et donarem dos dies. Demà a la nit dormirem ja al Pas de Mai Potser, doncs demà passat surt el tren amb el qual marxarem.</div><div style="text-align: justify;">- Tu també? </div><div style="text-align: justify;">- Sí, torno amb els meus fills i aquesta vegada ja per quedar-me. Què, anem a fer la visita a la Biblioteca?</div><div style="text-align: justify;">- És clar. </div><div style="text-align: justify;">- Abans et comentaré una última cosa: quan fullegis els llibres de les dues col•leccions que t'he presentat tingues en compte una cosa molt característica: tots porten implícits un o més missatges, missatges que mai volen convèncer de res, simplement pretenen convidar a la reflexió.</div><div style="text-align: justify;">- Així, les dues col•leccions formen part del gran Rebost d'aliments per l'ànima de Goig ... </div><div style="text-align: justify;">- No podries haver escollit una forma més bella per a descriure-les.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa i en Raimon es van vestir i van marxar cap a la Biblioteca de Goig. Allà, a l'entrada,es van acomiadar. Na Teresa podria dinar allà mateix i en Raimon l’aniria a recollir al capvespre.</div><div style="text-align: justify;">Dos dies foren suficients a la dona per endur-se’n una idea molt clara de tot allò que en Raimon li havia explicat. Van servir també per corroborar una cosa que, estant on estava , era molt lògic: la gent de Goig tenia un caràcter molt obert i era extremadament amable. A la biblioteca na Teresa no només va poder llegir, va poder, a més a més conèixer diferents persones, homes i dones de diferents edats, i mantenir-hi converses realment constructives.</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-61417294634268011082011-03-24T00:15:00.000-07:002011-03-24T00:15:00.309-07:00<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.13. L'última nit a l'hostal de l'Amor: De com observant els estels, es va obrir el teló a un univers a punt per a compartir....</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Durant l'última nit na Teresa i en Raimon van baixar fins a la platja i es van ajaure a la sorra, mirant el cel ... Sent la vall de Goig un lloc on no s'abusava mai de la llum artificial els resplendors de la terra solien perdre sempre el plet amb l'univers. Poques vegades a la seva vida na Teresa havia pogut gaudir d'un panorama tan excels i ric, i això que a ella sempre s’havia sentit apassionada per l'astronomia i podia presumir d'haver viatjat a llocs de la terra molt inhòspits per poder gaudir d'aquest extraordinari tapís clapejat de brillosos misteris que, a més, mai es disposava exactament igual. El primer que va acompanyar al so de la mar pelegrina va ser en Raimon: </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Està bé, vida?</div><div style="text-align: justify;">- Difícilment podria estar millor. Observava, pensava ... Escoltava en el meu interior, sentia ...L'aire, les ones, la teva companyia, la sorra abraçant el meu cos, ... És com si sentís la màgia de l'univers acariciant cada instant ... Que nena, oi?</div><div style="text-align: justify;">- Jo diria més aviat: que bonica! Saps? Aquest és un d'aquells moments que ens agradaria congelar i guardar, per anar podent reviure de tant en tant. </div><div style="text-align: justify;">- Miri on miri em sento fascinada. I penso: se m'haurà quedat el Senyor de la transformació anomenat Plutó enganxat a la meva pupil•la? O potser ha estat la meravellosa brillantor de Venus que em no deixa de parlar-me tan tendrament d'Amor? O Júpiter, aquest descarat i meravellosament positiu punt brillant que sempre destaca en el nostre cel i que tant malbaratament ens dóna? I la Lluna, no la veus? Uf ... Sempre tan femenina, callada i majestuosa. Sempre complint la seva promesa d'il•luminar la nostra nit fins esperar que sigui el sol qui la rellevi ...</div><div style="text-align: justify;">- Calla ... L’has vista? Una estrella fugaç ... Has tingut temps de demanar un desig? </div><div style="text-align: justify;">- Vida, per a què? Ara mateix em sento tan plena, tan rica ... En algun lloc hi haurà algú que ho necessitarà més que no pas nosaltres, no et sembla? </div><div style="text-align: justify;">- Segur ... Seguríssim. Vine, acomoda't aquí, amb mi. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon es va desplaçar i va asseure’s darrere de na Teresa, aixecant el seu cap per a reposar-lo a la seva falda. Després, amb els dits de les seves dues mans va començar a dibuixar, a traçar recorreguts sense altre sentit ni objectiu de dibuixar un tendre massatge.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- No t’adormiràs, oi? </div><div style="text-align: justify;">- No podria. Avui no podria. Com pots ser tan dolça?</div><div style="text-align: justify;">- Tornà la acerosa cullera dòcil i saborosa quan va recollir la mel ...</div><div style="text-align: justify;">- Mentider ... Tu acerós? Si ets com un flam de vainilla cobert amb nata i brins de xocolata ... </div><div style="text-align: justify;">- D'acord, però no és menys cert que disposat en el teu plat em torno més saborós i, alhora, anhelant ... Doncs la dolçor pot cursar la seva delícia només si serà assaborida. </div><div style="text-align: justify;">- I la tendresa la seva comoditat vessarà sobre un mantell de suau rebut.</div><div style="text-align: justify;">- Vaja, el meu amor canvià el seu riure, i ara és gràcil poetessa ...</div><div style="text-align: justify;">- L'amor ens torna a tots poetes ... No sé qui ho va dir, però és tan cert ... Em deixes que t'expliqui coses?</div><div style="text-align: justify;">- És clar, estimada. </div><div style="text-align: justify;">- Però vine, estira't al meu costat, vull sentir-te molt a prop. M’abrigues amb els teus braços?</div><div style="text-align: justify;">- Déu, amb tu la pau és un feix de llum que mai s'apaga ...</div><div style="text-align: justify;">- Parlant de llum. Quan mires al teu voltant veus el que està passant, oi?</div><div style="text-align: justify;">- És clar. </div><div style="text-align: justify;">- Doncs saps què m'encanta d'aquest cel que ara mateix estem mirant? No veiem el present. És tan impressionant la dimensió de l'univers, tan llargues les distàncies, que hi ha estrelles que van néixer però la llum de les quals no arribarà aquí fins d'aquí milions d'anys. I de la mateixa manera estem veient estrelles que fa molt de temps que van morir. Et miro a tu i veig l’ara, a cada instant aquest instant. Si miro al cel veig milions d'instants, milions de fotogrames de la història. </div><div style="text-align: justify;">- Mai ho havia pensat d'aquesta manera. És un punt de vista realment màgic. Hi haurà algú que pugui calcular quantes estrelles hi ha a l'univers?</div><div style="text-align: justify;">- Amb exactitud és impossible, però una vegada vaig llegir que si ajunteu un gra de sucre per cada estrella podríem cobrir els cinc continents amb sucre. Diuen que només a la Via Làctia hi pot haver uns 100.000 milions d'estrelles.</div><div style="text-align: justify;">- Increïble, realment impressionant. </div><div style="text-align: justify;">- Però és tot tan relatiu, vida. Fixa't: en l'aire que respires amb cada glopada hi ha més àtoms de nitrogen que estrelles hi ha a l'univers. </div><div style="text-align: justify;">- I en aquesta relativitat sovint assentem una màgia realment captivadora. En això mai deixem de ser nens. </div><div style="text-align: justify;">- Doncs en el màgic moltes vegades s'hi enganxa l'esperança, no creus? Un exemple l'hem viscut abans: tu saps perfectament en què es basa el fenomen de les estrelles fugaces però, tanmateix, segueixes pensant en demanar un desig. De totes les explicacions que vaig llegir sobre el tema, per a mi la més fascinadora la donaven... Vaja, no recordo ... Deien que amb cada estrella fugaç es produïa el retorn d'un esperit al qual Déu havia permès tornar a néixer, reencarnar-se en un nadó. </div><div style="text-align: justify;">- Tu que saps tant de l'Univers, creus en la seva influència en la nostra vida?</div><div style="text-align: justify;">- Sí, i a més n’estic convençuda. Ui, estaria dos dies i no pararia d’explicar ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va seguir descrivint durant una bona estona dades i curiositats sobre l'Univers. L’apassionava realment aquest tema i poder compartir el seu saber amb en Raimon era una cosa que la feia molt feliç. En Raimon participava activament en l'exposició, tot i que la majoria de vegades era per preguntar o afegir algun breu comentari al que s'ha dit. Finalment, va ser una pregunta d'ella la que va portar a un canvi de terç:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- ¿No et sents realment molt petit, insignificant, davant d'aquesta magnitud?</div><div style="text-align: justify;">- Si et sóc sincer la meva sensació sempre ha estat la inversa: el formar part d'aquesta excelsa meravella que m'acompanya em fa sentir molt important.</div><div style="text-align: justify;">- I no et preocupa saber, esbrinar o descobrir com funciona de veritat aquest extraordinari embolcall que envolta el que tens la gran sort de ser?</div><div style="text-align: justify;">- En general m'encanta aprendre o tafanejar en tots els camps. Encara que em sembla que la teva pregunta va més referida a l'existencialisme ... Si és així la meva resposta serà que no: no m'obsessiona ni em preocupa més que altres grans temes.</div><div style="text-align: justify;">- Quina llàstima! Resulta tan interessant ... </div><div style="text-align: justify;">- I és clar que m'interessa. I més que m’interessarà ara que sé que en això hi va una de les teves grans passions. Però tornem al mateix, vida: sent interessant en la meva opinió no ha de ser massa transcendent. És la meva manera d'acceptar en general tot coneixement: la senzillesa està també allí. Tu pots oferir-me un llarg discurs, expressar les teves creences, però si no sé llegir en el teu silenci mai acabaré de conèixer-te. La paraula de per si no és més que un concepte , i perquè tingui cos i ànima ha de ser percebuda amb intensitat, amb vocació de poder constatar-la directament o de poder imaginar-la per entendre el seu valor. I és així amb gairebé tot: en la percepció final el valor de cada somni resideix en l'obstinació que ens va permetre o no sortir a buscar-lo. La vida pot vitaminitzar-se amb pensaments, amb anhels i il•lusions, però perquè sigui vida ha d'alimentar-se de vivències. Un sentiment pot definir-se amb belles frases i precioses promeses, però únicament sentint-lo realment podràs apreciar i mostrar la seva essència. Un home pot realitzar-se amb els seus actes, però la persona necessita assaborir per donar-los sentit. No sé si m’explico...</div><div style="text-align: justify;">- És que dones la impressió de pretendre ser agnòstic de tot ...</div><div style="text-align: justify;">- Això seria impossible ... No creure en res? Inconcebible. El que em sembla que intento explicar sense aconseguir-ho és que aquesta senzillesa se situa just al costat contrari de la exaltació de qualsevol saber. El saber no és un fi, és un mitjà, ens pot ajudar, potser guiar, però no pot ser ni el vehicle ni la carretera.</div><div style="text-align: justify;">- Realment aquí a Goig, i més estant al teu costat, tot sembla, tot és senzill. </div><div style="text-align: justify;">- I, saps? Per a tots, independentment de les seves creences. Però, espera ... Has dit junts, al meu costat, a Goig ... No t'adones que tot això en realitat no és el motor que ha fet que aquests dies siguin tan especials? Ni el lloc, ni la filosofia, ni tan sols la companyia poden aconseguir res sense la nostra còmplice donació. Els éssers humans som en essència tots iguals i la natura ens ofereix paisatges molt diversos però tots potencialment acollidors. La filosofia? Realment pot ser una clau per a la comprensió, però mai pot obrir cap porta sense abans trencar el cadenat de la passivitat. Per viure la vida has de sentir-te un guerrer, un activista convençut que mai deixarà de declarar-se viu. Les armes estan en tu, totes i cadascuna, i en la brega, fixa't, resideix la frontera a conquerir, la pau que pot permetre’t continuar lluitant. L'única forma de sentir-nos lliures és connectar-nos fermament a això, a la vida. No seràs ni et sentiràs més important pel que arribis a ser, a saber o tenir, sinó per com aconsegueixis viure. </div><div style="text-align: justify;">- No pots ser espectador de la teva vida, oi? L’observes, l’analitzes, l'avalues, la teoritzes, ...</div><div style="text-align: justify;">- Hi ha tanta gent presonera de vides que no voldrien ni de saldo a les rebaixes ... I intenten viure des de fora, en un llibre, en un somni, en un programar el que podria ser si ... És com si creessin un món paral•lel interiorment per apagar el foc del món real. I, saps? Allà esperen que algú els tregui, esperen potser el vol dels fets, un abracadabra que obri màgicament la porta guanyant un aplaudiment unànime, un príncep blau o una princesa rosa que aparegui, alguna cosa o algú ...</div><div style="text-align: justify;">- Fixa't Raimon que és molt interessant el que plantegen alguns científics: no parlen de l'existència de múltiples possibilitats a l'hora de triar la realitat sinó que van més lluny ... Diuen una cosa així com que ja vius en totes aquestes possibilitats, que ja ets tot això que desitges ser i fins i tot el que rebutges en tu mateix ... L'únic mecanisme que activa una o altra realitat és "L'Observació" que arribis a fer. Vius totes les realitats possibles encara que només siguis conscient d'una. No et sembla increïble? Imagina’t que en algun lloc no temporal hi ha una Teresa i un Raimon que s'estan coneixent en l'amor però des de la distància. Imagina que aquesta és en veritat la realitat i que el que tu i jo estem vivint ells ho perceben com un mer somni. No són capaços d'observar la nostra realitat com a experiència i en donar-li un caràcter imaginari no són capaços de transformar la seva vida en la nostra, de transportar-se a aquesta existència potencial però alhora real. Perdona, pensaràs que m'estic tornant boja ... Potser sí? No, simplement és que m'encanta qüestionar tot el referent a la vida i les múltiples possibilitats que hi ha en ella ... Mons paral•lels? ¿I si resulta que aquest amor que sentim l’un per l’altre i les nostres extraordinàries vivències no són més que el reflex d’una vida que anhelem experimentar junts des d’un altre pla en què estem iniciant simplement la mateixa experiència? I si aquesta trobada que vivim no és més que la connexió a un altre món on encara ni ens coneixem? No em posis aquesta cara ... T’estic espantant? Ha, ha, ha ... Però, no em neguis que és una visió interessant. </div><div style="text-align: justify;">- Uf, potser al final resulta que tu i jo no som més que els protagonistes d'una novel•la. Quina responsabilitat! </div><div style="text-align: justify;">- No te’n riguis de mi, si us plau! </div><div style="text-align: justify;">- No me’n ric, estimada, només faig broma. La teva teoria és molt interessant. Més que això, és captivadora. Però, i torno amb el tema, tu creus que ha de ser transcendent? </div><div style="text-align: justify;">- No t’entenc. </div><div style="text-align: justify;">- Estem en el pla que estiguem, visquem en la dimensió espai / temps que sigui, ha de condicionar això la nostra voluntat? Ha de variar les nostres expectatives? Ha de alterar el nostre modus vivendi?</div><div style="text-align: justify;">- No ho crec. Vaja, segur que no. </div><div style="text-align: justify;">- Si poguéssim tenir la seguretat que ens situa en la realitat o en la ficció no guanyaríem més que el coneixement. Però aquest saber no hauria d'induir a que fóssim i actuéssim d'una forma o una altra segons estiguéssim situats a un costat o altre de la línia que separa l'empíric de l'oníric.</div><div style="text-align: justify;">- En això tens molta raó. El sentit de la vida ha de ser el mateix independentment de la seva, diguem-ne, categoria.</div><div style="text-align: justify;">- Mira, jo no crec en allò que se sol dir: "El saber no ocupa lloc". El coneixement omple un dipòsit de carburant que ens pot permetre arribar molt lluny. Sí ha d'ocupar lloc, mai no podem ni hem de deixar morir la nostra curiositat. Una altra cosa és pensar que d’aquest magatzem de dades en dependrà la ubicació de la font de la vida i la qualitat del flux de l’aigua que ens genera l’ànima.</div><div style="text-align: justify;">- Lògic, si no podria donar-se un Doctor Honoris Causa de la Facultat més prestigiosa d'Història que no hagués mai sabut encarrilar la seva pròpia història.</div><div style="text-align: justify;">- I es donen casos així, segur ... Ni del saber, ni dels diners, ni de l'estètica, ni ... No hi ha factors vinculats a una vida equilibrada i rica.</div><div style="text-align: justify;">- I, llavors? </div><div style="text-align: justify;">- Si jo li pregunto a un nen que és la vida molt segurament em respondrà, sorprès perquè algú adult li qüestioni una cosa tan absurda: "La vida" Doncs això, la vida ". Si insisteixo i li plantejo quin ha de ser el sentit de la vida llavors, abans d'enviar-me a fer punyetes, em contestarà: "El sentit de la vida? Doncs viure. Quin serà si no? "Segurament la meva madura tendència a aprofundir em portaria a temptejar el nen sobre quin significat pot tenir" viure ", però segur que ja se n’hauria anat a jugar.</div><div style="text-align: justify;">- Viure, és així de fàcil ?</div><div style="text-align: justify;">- Així de fàcil hauria de ser per a aquells que no estem enfonsats en la misèria mal anomenada "tercermundista".</div><div style="text-align: justify;">- Ja, però hi ha un ingredient, a més del bàsic per subsistir, oi?</div><div style="text-align: justify;">- Preguntes o afirmes? Tu saps la resposta ... </div><div style="text-align: justify;">- L'amor ha de marcar la teva identitat. </div><div style="text-align: justify;">- Entendre que no vius sol i voler i saber crear una esfera relacional positiva que, és clar, roda per amor. Al centre hi vas tu i en el més llunyà, en la superfície exterior, l'Univers ... Mira, allò que et pot treure la vida te la pot donar. T’explicaré una llegenda: diuen que hi havia una tribu amazònica on quan algú atemptava greument contra les normes tribals era condemnat a la "mort social". El transgressor era totalment ignorat per tots: no li parlaven ni escoltaven, feien veure com si no el veiessin, ... Deixava d'existir. Deia la història, i jo ho crec, que aquesta mort basada en la no identitat no trigava a conduir a la mort física. Ho entens?</div><div style="text-align: justify;">- Allò que et pot donar la vida te la pot treure ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Després que na Teresa reiterés aquest pronunciament, encara que fos invertit, tots dos es van mantenir en silenci durant una estona. De totes les magnituds el temps resultava sempre la més indòmita. Sol passar que la nostra percepció atorga més rapidesa a les vivències positives i menys a les negatives. "El temps passa volant" se sol dir quan et diverteixes ... per+o no somriu el minut més que plora, no s’avorreix l’hora que més viu,... El temps és com una regla mil•limetrada que no es pot ni molt menys allargar o escurçar. La relativitat, doncs, no s’incumbeix en un moment sinó en l'apreciació de qui ho viu. </div><div style="text-align: justify;">Per na Teresa i en Raimon els dies passats a l’Hostal de l'Amor no havien desfilat ni de bon tros veloçment. L'ésser humà té quatre extremitats anímiques: ànima, cor, cos i ment. Quan pots lligar la vivència amb aquests quatre caps abraces el temps i et fons amb ell. Dóna-li a la teva sensibilitat quatre ales i el vol de cada instant cap a l'horitzó de la memòria pot ser etern.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Passats uns minuts tot observant l'infinit en Raimon va mirar na Teresa de nou. Li va semblar veure una mica de tristesa en la seva mirada perduda i. .. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- En què penses, vida? </div><div style="text-align: justify;">- Res, em recordava d'una amiga, Pilar. </div><div style="text-align: justify;">- En Pau em va comentar que potser no vindries sola. És aquí? </div><div style="text-align: justify;">- No, que va. Sí que va ser a l'estació, però quan va arribar el moment de pujar al tren es va fer enrere. </div><div style="text-align: justify;">- Per què? No ho entenc ... </div><div style="text-align: justify;">- Bé, et diria per por i podria quedar tan ampla, però és més complex ...</div><div style="text-align: justify;">- No em diguis: afecció a la desafecció?</div><div style="text-align: justify;">- Home, sona molt bàsic però d'alguna manera ... No ho sé, l'entenc però no la comprenc. Diuen que voler és poder, però ... No sempre és així, no creus?</div><div style="text-align: justify;">- Entre voler o desitjar i poder hi ha un únic esglaó: actuar. Seria fàcil si actuant tinguessis garanties, però mai les tens. Llavors, bé, ja n’hem parlat d'això ... Tu sí vas voler, i és evident que has pogut. Com valoraries la teva estada aquí?</div><div style="text-align: justify;">- Què com ...? Meravellosa! Increïble, màgica, inoblidable ..</div><div style="text-align: justify;">- Tenies alguna expectativa per aquest viatge?</div><div style="text-align: justify;">- La veritat? Totes i cap. Encara que, si et sóc sincera, de cap manera podia imaginar-me trobar l'amor de la meva vida. Passa sovint? </div><div style="text-align: justify;">- Noo, sol ser molt estrany. Potser una o dues vegades l'any. </div><div style="text-align: justify;">- Voldria preguntar-te: per què vas acceptar ser el meu guia?</div><div style="text-align: justify;">- L'altre dia em parlaves del que vas trobar en els meus ulls. El meu camí va ser molt similar. La teva mirada era oberta, plana i neta. Hi em va semblar albirar confiança, decisió, pau, llibertat, ... </div><div style="text-align: justify;">- Llibertat ... Renoi, m’haguessis acceptat igual si no t’hagués semblat lliure? </div><div style="text-align: justify;">- Segurament no, estimada. Perquè tot i la resta un sentiment de lligam no t'hagués deixat oferir-te en el teu mirar. Crec que possiblement no m'haguessis triat a mi i, d'haver-ho fet, no haguessis pogut sostenir fermament un enllaç visual incondicionat. </div><div style="text-align: justify;">- Quina sort la meva! </div><div style="text-align: justify;">- La nostra, diràs. Saps? Molta de la gent que torna a Mai Més en el mateix tren que els va portar és per aquest motiu que et comentava. No se senten lliures i això els priva de poder creure veritablement, de tenir una fe absoluta en la vida. I ve aquí a buscar el que nosaltres anomenem "prova de vida" i, així, no poden ser més que espectadors. Intenten confirmar des de fora que hi ha un més enllà per poder tancar l'aquí. Però no existeix. Aquest més enllà és una ficció, un invent per donar sentit a l'aquí. El que en veritat existeix són un aquí i ara dúctils, transformables, una realitat que ve i va amb tu, que està en tu. I per treure partit a aquesta immensa capacitat has de ser actor, mai espectador. </div><div style="text-align: justify;">- Amb tot això que em dius Pilar va fer bé en quedar-se. Si hagués vingut no hagués trobat guia. Ella segueix casada, vivint en un desamor que la ... </div><div style="text-align: justify;">- Llavors està lligada a una realitat incompatible amb la filosofia de vida de Goig. Segurament, sol ser així, ha desenvolupat un instint primari, bàsic en l'ésser humà, que la porta a protegir el que té, encara que no la satisfaci. Fins que no s’adoni d'això no pot canviar la seva identitat estàtica per una dinàmica que obri la seva vida als canvis. Crec que en això tu, ara, podràs ajudar-la molt. </div><div style="text-align: justify;">- Ho intentaré, és clar ... Ui, parlar-ne m'ha fet sentir fràgil. M’abraces? </div><div style="text-align: justify;">- És clar. Vols anar ja cap a dins? </div><div style="text-align: justify;">- No, millor entres tu ... Vull tenir-te altre cop de flassada sota aquest sostre estrellat. Jo seré la sorra, tu l'onada i el cel la nostra llar. Et ve de gust? </div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-78675217090860035692011-03-23T00:12:00.000-07:002011-03-23T00:12:00.824-07:00<b>Nova novel·la </b>en <b>català on line</b>. La <b>parella</b>.<span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 22ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.12. Un himne a la FELICITAT: De com se segella en mil trobades l'essència d'una vida compartida....</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">L’Hostal de l’ Amor que van triar en Raimon i na Teresa per a la seva Trobada era un bungalou de fusta molt senzill però molt acollidor que s'aixecava a la platea d'un escenari realment idíl•lic. Una sola sala i un bany eren prou per conviure aquest meravellós tràngol cap a la llibertat que tots dos s'havien proposat. Un gran llit, és clar, un sofà de tres places davant del finestral principal, aquell que donava a l'oceà, a la platja, a l'aigua, al cel, a la posta de sol ... Una taula parada amb unes estovalles blanques brodades amb fil color crema, vaixella i coberts i un variat joc d'espelmes aromàtiques, ja que allà no arribava l'electricitat. Dues cadires, un rebost ben assortit d'aliments, una pica, un escalfador i una cuina de butà i. .., poc més. Sí, potser cal destacar aquesta gran banyera plena de possibilitats, més enllà de les higièniques ... </div><div style="text-align: justify;">La casa se situava a la sortida d'un frondós bosc mediterrani: molts pins, alguns roures, alzines, ... La frontera entre l'arbreda i la sorra de la platja destacava per un encatifat verd decorat en relleu amb flors silvestres plenes de tonalitats acolorides i aromàtiques. Una tènue duna feia de tanca, es convertia en el vestíbul d'una tancada cala de sorra gairebé blanca de gra més aviat petit. Enfocant l’horitzó s’albirava en primer pla una arrodonida i àmplia llacuna d’aigua salada que entrava amb més o menys força per una boca estreta de l’ample mar, però que amb les seves dimensions repartia la seva empenta de manera que a la platja només podien arribar aplanades i subtils ones que es limitaven a recordar als banyistes el seu poderós origen.</div><div style="text-align: justify;">Les temperatures d'aire i aigua eren càlides i afables, és clar, i convidaven a deixar-te acariciar i mullar la pell en la seva més pura i immaculada nuesa. I així solia passar, ja que a Goig els paratges reservats a Hostals de l'Amor eren respectats de manera consensuada i estricta: mai hi arribaven convidats sorpresa ... </div><div style="text-align: justify;">En aquest extraordinari i privat niu de la naturalesa era fàcil crear una llar, encara que només fos per pocs dies. Sense pretendre entrar en massa detalls íntims no puc obviar una cosa que de no expressar-la podria resultar fins i tot estrany: quan a un home i una dona que s'estimen els dónes un matalàs reboten la seva passió fins a arribar al sostre, si els dones un prat pasturaran la seva tendresa fins esgotar l'últim herbatge de força ..., si els ofereixes el paradís, uf, costa poc imaginar-lo, oi? </div><div style="text-align: justify;">Na Teresa i en Raimon van fer l'amor, d'acord, el van dissenyar, sense regatejar temps ni mitjans, sense estalviar desitjos ni voluntats, sense més debat previ que el que inicien el petó amb el petó, la carícia amb el sensual despertar dels sentits, l'abraçada amb l'excitació del contacte, ... Es va donar al llit, és clar, però es va traçar a la banyera, es va esbossar en el prat, es delineà a la sorra i, quina meravella, va poder perfilar-se també a l'aigua ... Resultaria impertinent esmentar les vegades que aquí i / o allà, el com i el quan ... </div><div style="text-align: justify;">Però en la sèquia que pot regar d'esperança una relació es donen tantes coses, tantes ... Doncs en el despertar cada matí sentint la presència de la persona estimada, en el petó de bon dia, en la pressa per aixecar-te i preparar l'esmorzar o en la mandra de dormisquejar una estona sentint el frec d'aquesta pell ja tan teva, la seva calor ..., es fa l'amor, encara que en realitat no hi hagi .... No hi hagi, què? Penetració? Quin parauleta ... Possessió? Sona a pertinença, oi? Reg interior? Ha, ha, ha ... Ni que fos ella un ficus nan ... Què dir? Doncs l'usual "follar", "fornicar", "relacions sexuals", ... està tan mal gastat. A mi particularment m'agrada el terme simbiosi, ja que en ell pot anar la unió d'organismes per a obtenir un benefici comú. Saps? Hi ha un concepte encara més romàntic: la "simbiogènesi", que significaria la unió de dos éssers per convertir-se en un ... Però, a veure qui és el guapo que li diu a la seva parella "véns a simbiogenetitzar amb mi"? Glups, tampoc ... Doncs res, seguiré usant el terme "fer l'amor".</div><div style="text-align: justify;">Val, perdó, m’enrotllava sol ... La qüestió rauria a expressar alt i clar el següent missatge: si na Teresa i en Raimon van estar cinc dies a l’Hostal de l’Amor, durant aquests cinc dies, encara que només simbiogenetisessin la meitat del temps, van estar fent l’amor.</div><div style="text-align: justify;">Es ficaven al llit, cosa que resulta un dir, gairebé després de la caiguda del sol. Si després tornaven a aixecar-se per veure les estrelles o per donar-se un bany seria un altre explicar. S'aixecaven, o millor dit es despertaven, gairebé amb la sortida del sol. L'esmorzar? Cada dia al llit. Un dia sorprenia na Teresa a en Raimon. Al següent era a l'inrevés. Després, durant el matí solien seure al prat, sota l'ombra d'un arbre, i xerrar, xerrar i xerrar ... Hi havia tant per explicar. Ni més ni menys que dues vides. Quan els venia de gust baixaven a la platja i jugaven a la sorra o es banyaven al mar i nedaven, bussejaven o. .. </div><div style="text-align: justify;">Tots dos van deixar el seu rellotge a l'entrada a l'arribada: el temps importava .L'essencial havia de ser la vivència, fer i compartir en cada moment allò, per molt simple que fos ... Una tarda es van passar gairebé dues hores assajant una escena molt típica en moltes pel•lícules: home i dona es descobreixen, des de la llunyania, en una platja, i corren ansiosos per trobar-se, a càmera lenta, àvids per abraçar-se ... És clar que ells ho feien nus quan no passava un de llarg, passava l'altra, o era tan fort el salt que acabaven estirats i. .. Bé, sense més detalls. ¡Com van arribar a riure!</div><div style="text-align: justify;">Una nit quan na Teresa va entrar a casa després d'un passeig solitari, que també es donaven, es va trobar amb el parquet quasi folrat de flors. Al centre de la sala, embolicat amb el cobrellit enllaçat, hi havia un regal. Era en Raimon, és clar ... Aquella nit van fer servir el llit només per a dormir.</div><div style="text-align: justify;">De vegades menjaven a la taula, altres en el prat, altres a la platja. Migdiades? Quin pregunteta. Millor estalviar comentaris ... O potser algú dubte que la millor guinda pel pastís d'un nutritiu orgasme és reposar, descansar i fins i tot dormisquejar en una abraçada molt, molt tendre?</div><div style="text-align: justify;">El sentit de l'humor, la ironia, el riure ... Des que es van conèixer aquest va ser un ingredient molt present en la relació que van cultivant na Teresa i en Raimon. En el diàleg, en el gest, en l'acte i, evidentment en el joc ... El joc no ha de concloure amb la infantesa. Podria dir que l'adult que no sap, que no pot o vol jugar es torna vell sense remei. Però la meva sensació és que estaria faltant al respecte a la vellesa ... No, la vida és també joc i sol ser en l’alegria de jugar on més rialles recuperem pel nostre estat anímic. I sí, ja que riure és viure i aquell que no ho entengui es convertirà en un zombi, en un transeünt del pas de la mort cap a la mort.</div><div style="text-align: justify;">En Raimon, la veritat, gairebé no tenia pessigolles, però na Teresa ... Ui, na Teresa era molt sensible ... A la complicitat d'aquest joc vital ambdós van establir un codi molt divertit: en Raimon havia de respectar sempre a na Teresa. Sempre? No, és clar. Si en Raimon deia les paraules màgiques "ve la colla, pessigolla" s'obria la veda, el vedat de "caça" ... I com corria na Teresa, i com de divertida arribava a ser la persecució, l'atac, la venjança, de vegades la rendició i sovint el pagament del rescat ...</div><div style="text-align: justify;">L'ésser humà porta implícits moltes qualitats, grans i petits tresors que poden arribar a distingir-lo dels animals. Sí, ja sé que he escrit "pot". Per què? Coses meves. Que per què? Una altra vegada? Res, és que de vegades tinc la sensació que pot ser més persona la meva gossa que molts ... És igual, seguim. Entre aquests tresors n'hi ha un bellíssim al qual intenten educar-nos, sobretot als homes, per renunciar-hi: la sensibilitat. Amb mi no ho van aconseguir i camino amb ella més content que unes pasqües. Amb en Raimon tampoc, sembla ser ... En això i en moltes altres coses, que no en totes, era clavadet a na Teresa ... Ell era d'aquests rars espècimens que s'emocionava amb una escena romàntica o trista d'una pel•lícula, que podia escoltar dotze vegades seguides una cançó simplement perquè li incitava a somiar, que podia guardar una flor de magnòlia a la butxaca durant un dia senzillament per poder anar recordant-ne la seva olor ... </div><div style="text-align: justify;">Na Teresa i en Raimon van viure a l’Hostal de l’Amor una vida més llarga i fructífera que la que per a algunes persones desarrelades poden suposar 50 anys de "maduresa". Van ser tantes les vivències, tants les trobades ... Però entre tots els records potser n’hi va haver un que destacaria, un que potser va obrir definitivament l'aixeta d'aquesta nova vida que anaven a construir junts ... ¿Que potser el que va fer va ser tancar el riu del passat per veure néixer l'afluent del futur? Potser, però la veritat es que les dues possibilitats porten al mateix ... En la seva primera relació íntima, la primera vegada que van fer l'amor, vaja, aquesta trobada que tan ricament va descriure en Raimon en el seu text del capítol anterior, va passar una cosa que en la descripció es va ometre. Segurament per a la parella va resultar una joia tan privada que no la van voler plasmar enlloc que no fos els seus cors. Però jo crec que l’he d’explicar, des del respecte i, per què no, des de l'admiració ... En la seva primera Trobada na Teresa i en Raimon van aconseguir alguna cosa que sol ser molt difícil: ajuntar els orgasmes. Van arribar al cel a la vegada i així consta en el seu relat, però allà s'omet allò que després va produir en els dos: el plor de la felicitat.</div><div style="text-align: justify;">Hi ha persones que moriran sense haver-ho experimentat mai. Quan l'alegria immensa xoca amb l'emoció profunda es produeix aquest plor, aquestes llàgrimes que brollen de molt endins per regar un riure, per ruixar d'agraïment una bona nova, un triomf, un ... El naixement d'un fill el produeix. És realment increïble, inoblidable, jo crec que, segurament més per a un pare que no el va portar dins, amb aquest plor de felicitat es segella per sempre la unió, el vincle etern de la paternitat assumida. Coses d'un ...Llegendes que un creu. I crec també sincerament que amb aquest plor de la felicitat compartit na Teresa i en Raimon van segellar inconscientment aquest amor etern que tant anhelaven: es van emocionar, sí, i es van fondre en una abraçada que soldà les seves ànimes per sempre. Després, amb els seus petons van assecar tot rastre per traslladar-ho amb zel i molt d'afecte al bagul dels records inesborrables.</div><div style="text-align: justify;">Durant la segona tarda els dos enamorats es van posar a construir junts un castell de sorra. En Raimon l’havia començat mentre na Teresa prenia una mica el sol però al cap de poc a ella li va semblar divertit ajudar-lo. Anaven aixecant, cadascun per la seva banda, torres, murs, places, túnels, ... Van estar molt de temps callats, treballant, però el silenci es va truncar quan na Teresa va observar que en Raimon havia detingut la seva obra i, assegut a la sorra, mirava la fortalesa sense segurament ni veure-la.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Què en penses, vida? </div><div style="text-align: justify;">- Res important.</div><div style="text-align: justify;">- Et preocupa alguna cosa?</div><div style="text-align: justify;">- Bé, sí, pensava en quant de temps passarà abans de poder construir la nostra pròpia llar. Tu tens la teva vida, jo la meva, vivim molt lluny i. .. No ho sé.</div><div style="text-align: justify;">- Jo sí que ho sé. Saps? Aquesta vegada la resposta la tindré jo. Una veritable llar depèn més dels vincles que de les parets. Això que estem edificant aquí no és ni molt menys un castell de sorra. Tu saps el viva que em fa sentir el poder estimar-te i que m'estimis? Tu saps el forta que em sento? No, estimat, la nostra llar s'està construint ja. Té uns fonaments molt sòlids i nombroses obertures per on va entrant un aire fresc, renovador, i alhora càlid, molt acollidor. Et vaig sentint tan endins meu que dubto molt pugui ja mai renunciar a tu. I sí, la llar, és aquí- na Teresa va agafar la mà d’en Raimon i la va apropar al seu pit, just allà on el seu cor l’havia rebuda tan bé - T'estimo tant, vida, i em sento tan estimada. Ho sé, no podrem ni voldrem moure les nostres vides en poc temps, però les anirem acostant a poc a poc, i no deixarem de trobar-nos, i no deixarem d’estimar-nos. Només saber que existeixes, que hi ets, poder recordar i poder desitjar cada dia tornar a tenir-te, no és això un primer pis de la llar dels meus somnis?</div><div style="text-align: justify;">- Ho és, segur. Tens tota la raó: la millor companyia es fa sentir fins i tot en la seva absència. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">A Mai Més hi ha un mite que dia a dia va convertint-se més i més en una religió: la felicitat no és més que un sentiment puntual. S'assimila la felicitat al moment, al fet, a l'acte, a la tinença, ... D'aquesta forma la gran fita vital consisteix més en produir, guanyar o fins i tot comprar instants que a construir decorats que puguin assegurar un bell existir. Carpe diem, viu el moment, el gran lema del segle XXI. Hi ha un conte que reflecteix molt bé aquesta percepció, aquell del cementiri on pel que es llegeix a totes les làpides sembla que només hagin enterrat a nens: 7 anys i 3 mesos, 2 anys i 4 mesos, ... Després resulta que únicament van inscriure la suma de temps, els d'aquells moments puntuals en què l'home o la dona van ser feliços.</div><div style="text-align: justify;">Pura farsa, una gran mentida més que convida a, a què? Al consumisme ... L'alegria sí que és un sentiment, però la felicitat pot ser i és un estat anímic, un estat que, encara que pugui truncar puntualment per fets tràgics, pot realment embolicar una vida. </div><div style="text-align: justify;">Dit això, ha de venir la gran pregunta: I com s'accedeix a aquest estat? Els camins poden ser molt diferents, però sense excepció han de conduir a una cosa molt simple i alhora molt complicada: estar bé amb tu mateix. Aconsegueix estimar-te i podràs estimar a aquells qui t'acompanyen, i podràs estimar la vida. I. .. I seràs feliç, estaràs bé, podràs gaudir no només de les grans festes o moments, podràs delectar-te amb cada pas, amb cada rutina, amb cada tasca o fins i tot amb cada obligació. </div><div style="text-align: justify;">Com sabràs que hi has arribat? És fàcil. Recordes els miralls del Temple de Goig?Sabràs que has arribat quan puguis mirar-te al mirall, fixament als ulls, i el mirall no es "trenqui", ans al contrari, es decori amb un ampli i segur somriure.</div><div style="text-align: justify;">A na Teresa se li va trencar el reflex ... Abans de marxar hi tornarà i podrà per fi mirar-se, veure's, reconèixer de bon grat ...Amb els seus primers dies va estar posant el marc, amb les seves vivències a l’ Hostal de l’Amor va segellar un dilatat i transparent vidre, aquell que si mai arribeu a conèixer-la, ara o d’aquí a vint anys, veureu reflectit en els seus ulls. Reposa allà la felicitat? Per descomptat.</div><div style="text-align: justify;">Durant el tercer dia na Teresa i en Raimon estaven asseguts a la sorra de la platja, al capvespre. Portaven molta estona parlant però ara romanien en silenci, gaudint d'aquesta fascinadora posta de sol que es començava a esbossar. Na Teresa mirava cap a l'horitzó però en Raimon no deixava d’observar-la. Al cap de poca estona, adonant-se que no deixava de ser l'objecte de contemplació, ella va preguntar:</div><div style="text-align: justify;">- Em mires a mi? No és potser més bell allò que en el cel s’està projectant?</div><div style="text-align: justify;">- El cel està preciós, però el meu cel em captiva ... </div><div style="text-align: justify;">- Ximple, t’estimo - va respondre na Teresa, mentre amb els llavis disparava un petó. </div><div style="text-align: justify;">- Saps? Des d'ahir, en mirar-te tinc una sensació molt rara, però màgica ... És. .. És com si els teus ulls, al mirar-me, em somriguessin.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa es va desplaçar el just per poder abraçar en Raimon i, emocionada, li va xiuxiuejar a cau d'orella:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Saps que aquesta sensació va ser la primera que, en veure't, a la platja, vaig sentir?I aquest va ser el motiu pel qual et vaig escollir com a guia sense dubtar.</div><div style="text-align: justify;">- No ho sabia. Uf, quina bonica coincidència, oi?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Sublim. Que percebis això en mi m'ha emocionat. És com si de sobte m'haguessis certificat que ja estic a la teva alçada.</div><div style="text-align: justify;">- Sempre has estat a l'alçada. Simplement necessitaves obrir les ales per poder volar amb mi.</div><div style="text-align: justify;">- T'adoro, t'adoro ... Has vist que bonica és la posta de sol?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Es podria escriure un llibre només per explicar l’excelsa estada de na Teresa i en Raimon a l’Hostal de l’Amor I seria notable, segur. Però us reservo per concloure un proper capítol la transcripció d'una conversa que va tenir lloc l'última nit. Després caldrà partir. El futur mai no pot esperar.</div><div style="text-align: justify;">Estimar, dormir, menjar, jugar, parlar, callar, sentir, viure, riure ... Es pot regravar una vida en 5 dies? Segur que sí. En Raimon i na Teresa ho van fer, van nuar tan fort el lligam afectiu que seria molt difícil que mai es trenqués.</div><div style="text-align: justify;">Hi ha una dita molt popular que generalment serveix per sembrar dubtes sobre el destí: "el temps dirà". No la facis servir amb ells, si us plau t'ho demano. Confia en mi i en allò que etb puc ara mateix assegurar: no és el temps qui parla, és la vida, i quan un relata episodis del passat sol poder jugar amb avantatge, ja que en fer-ho es guarda la carta de poder escriure un destí que ja es va donar. I com? Em limitaré a tornar al paràgraf anterior per autentificar una hipòtesi amb la realitat: No es va trencar ... Aquest llaç va acabar sent etern ...</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-42465982904252352612011-03-22T00:06:00.000-07:002011-03-22T00:36:11.151-07:00<b>Romanticisme. Novel·la </b>en <b>català on line</b>. <b>Fer l' amor</b>.<span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 21ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.11. L'hostal de l'AMOR: De com un cor renuncià a la por i obrí la reixa que empresonava la seva ànima somniadora...</b></div><br />
<br />
<div style="text-align: justify;">En només cinc minuts tot estava preparat i va poder iniciar-se el viatge. El viatge, el camí, la travessia ..., un passatge cap a la vida amb pas conscient i decidit, amb la il•lusió pintada a les mirades i l'esperança bategant en ambdós cors. A l’estrènyer-se la mà es recollia l'amor i en cada parada, en cada petó, en cada abraçada, prenien la fruita, aquell suc de la passió que liqua el plaer i l’endolceix de tendresa.</div><div style="text-align: justify;">Durant el trajecte el paisatge i el temps adquiriren l'essència de circumstancial atmosfera, un mantell polit per a un món de paraules, gestos i sensacions que en la percepció de cada un es conjuraven amb el sentiment de l'altre per aconseguir aquell enteniment, aquella complicitat, aquella unió que converteix la parella de dos en la unitat, en un "som un" que transforma la vida en la nostra vida ...</div><div style="text-align: justify;">La por, com esperit redimit, anava enfilant poc a poc el corredor del més enllà i, a l ‘acomiadar-se, la reixa que empresonava dues ànimes s'obria, s'obria ... I quan dues ànimes enamorades se senten lliures el vol des de i cap a l'amor ens convida sense rebujos a alliberar també els cossos. El motor, evidentment, el cor, en una ala la passió i en l'altra la tendresa, a la cabina dos pilots, na Teresa i en Raimon, i a la pista d'aterratge esperaven dos éssers, dos universos ansiosos de convertir-se en un només: cada porus, cada sensació, cada pensament, cada alè i cada sospir, cada emoció...</div><div style="text-align: justify;">Temps hi haurà per descriure l’Hostal de l'Amor i el seu entorn. Ara mateix el que en veritat interessa és poder relatar allò que allà, en un llavors que va saber vestir-se de perpetuïtat, va succeir ... No ho faré jo, seria un atreviment segurament massa desconsiderat ... </div><div style="text-align: justify;">Quan van acabar la seva estada a l’Hostal de l'Amor en Raimon li va regalar a na Teresa un text amb el qual va voler homenatjar la seva primera gran Trobada. Després na Teresa el va il•lustrar i avui, a la Biblioteca de Goig, es pot trobar un llibre preciós: "Desig, dissenyant l'Amor", així es diu si mai hi vas i el busques ... Aquest relat, que em sembla entranyable, diu alguna cosa així com ... </div><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><i>Ànimes banyades, petons de poeta, llims,</i></div><div style="text-align: center;"><i>pells que festegen, borrissols enllaçats, </i></div><div style="text-align: center;"><i>endolcides visions, anhels associats, </i></div><div style="text-align: center;"><i>espurnes i nimbe, esquerda i turó, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Impressions ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Pinzells i teixits, recordacions que envelleixen, </i></div><div style="text-align: center;"><i>vels destapats, palmes artistes, </i></div><div style="text-align: center;"><i>corbades arestes, presos i lliberts, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>El Desig ... Ens pren ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Limbe del plaer, generosa possessió, </i></div><div style="text-align: center;"><i>emocions, la bella passió, </i></div><div style="text-align: center;"><i>els sentits, desperts, </i></div><div style="text-align: center;"><i>el cor, el voler, la vida, </i></div><div style="text-align: center;"><i>la meva vida, el meu amor </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Emocions ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Humitat, la teva mirada perduda, desig, anada ... Has marxat, oi? Més segueixes en mi, no minva la teva presència. El veig, ho sento Els teus llavis, el teu alè, la mel en la meva llengua, en la teva pell, en la meva, en la teva essència, a cada gemec... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Els porus, savis gestors del gaudi, desperts, oberts, buscant el frec... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Concurrència de mims, la ciència del plaer, l'art d'estimar ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Pròcer fer, sublim experiència, vam ser dos, som un ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Primer una mà, una suau relliscada de la cara al coll, una cita amb el petó, amb l’engolit de la passió ... Ja tot convida, res resulta en va: sap el tacte regar amb fets les ànsies novícies i amb les seves carícies baixa fins els teus pits, marcant amb bell compàs un pacte amb els dos: primer tu, si, després vinc ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Un anar i venir sense pressa, amb dispersa tensió, en rotació en els cims, o no, passejant per cada plec i alternant el foc amb la tendresa ... Una cançó sense rimes, però de melodia galant, perfecta, a la recta línia i en el ondulant dibuix. </i></div><div style="text-align: center;"><i>Un flux de trobades compartides, ja que no serà la teva actitud sedentària ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>No, és clar ... I acarono la seda que m'envolta, </i></div><div style="text-align: center;"><i>i percebo la teva quietud inquieta,</i></div><div style="text-align: center;"><i>i ets destinatària actora, </i></div><div style="text-align: center;"><i>lectora i poetessa ...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Sedueix una mà a l'altra, la qual, sense pressa, amb un lent però vivaç untat d’afalacs, va baixant cap al seu costat ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>Fútil intent, però, es dóna un creuament fugaç d'anhels i l'amfitriona es muda.</i></div><div style="text-align: center;"><i>No hi ha jactància, la faç de la teva imatge emociona a cada indret i nua llueix l'excitació per tenir-te ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Som esponges! </i></div><div style="text-align: center;"><i>Cura l'ardor la teva bellesa i posseir-te denota un llarg viatge.</i></div><div style="text-align: center;"><i>Un? Molts, diversos, tants! </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Recreem un passeig sense programa, un recorregut sense sentit, un camí irrepetible ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Cada avanç és una gota, cada detall un regal, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Per la vall de la teva sensualitat flueix meu riu. </i></div><div style="text-align: center;"><i>Cada moviment és un afluent, cada mirada una font, cada panteix una esvelta cataracta, cada frisances, un oneig sense meta, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Ens lliga un remolí i obrem sense destí proper :</i></div><div style="text-align: center;"><i>lluny es troba encara el delta i no ens repta encarar la desembocadura ... Fem l'amor, idearem l'amor, concebem l'amor. </i></div><div style="text-align: center;"><i>Temps? Dura cada instant una hora, cada hora un dia i cada dia una vida ... Bregats hi haurà en aquest tema que presumeixin dels plànols del seu temple, però qui estima no embena la seva flegma amb estratègies, </i></div><div style="text-align: center;"><i>qui estima reconstrueix l'amor amb cada gesta ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Resta la primera palma la seva estampa quan escampa la meva boca la seva impregnada ànima enamorada per tot arreu: </i></div><div style="text-align: center;"><i>ser o no ser, estar i marxar, tornar i somiar ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Un somni regat de petons, patines ensalivades, delicades llepades i gràcils aspirades s'acosta a les bessones crestes de la teva exaltació. </i></div><div style="text-align: center;"><i>Quina bonica benvinguda! Sempre em fascina! </i></div><div style="text-align: center;"><i>Fàcils adobs per a tan prestes i agraïdes ganes: farina i sucres, pastissos i espelmes i, una cançó? </i></div><div style="text-align: center;"><i>Compleix joia feliç! </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Retirada d'aquestes festes, en les llindes d’ altres llocs mou la seva fitxa la pelegrina avançada: per la vessant de la teva cintura baixa i en un gir sorprenent agafa una natja i estreny, suau, i espera ... I torna, amb mansa finor dóna el salt i es fica al llit sense mandra en l'altra ala, l'envolta i com alga inquieta balanceja la seva tendresa. </i></div><div style="text-align: center;"><i>Després baixa per la cuixa, fins al genoll, i escala la costa, dreta per l'interior cap a l'alt ... "Vaja, quina casualitat, passava per aquí, m’estreny la mà?"</i></div><div style="text-align: center;"><i>"Com estan vostès?" "De seguida torno ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>"No, no bromejo ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>Diuen que fins en Romeo va jugar amb la panacea del seu acarament ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>I? Engonal, maluc, darrere i ... hola? Cama cap al peu, tornant per l'altra i ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>com va tot? </i></div><div style="text-align: center;"><i>Tendra és la troba, precisa la tornada,</i></div><div style="text-align: center;"><i>ja que no irrita un pausat provocar, més aviat embadalit, excita ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Com una onada banyant cada vegada una platja diferent els dits reapareixen en el teu frondós oceà després de cada creuada: </i></div><div style="text-align: center;"><i>ventre, pits, esquena, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>I tornen, amb iterativa intrepidesa gronxen la teva trinxera entre labiada, un llacor de fogositat amb cada maror més sucosa ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>I tant que tornen ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Torna i retorna la plenamar i amb cada dosi d’ amassament s'engrandeix la beutat del que sento, del que vivim.</i></div><div style="text-align: center;"><i>Mana el cor, oi? No ho dubtis ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>Però l'apoteosi va distant encara: a, baix, és possible, amb, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Massa preposició encara per conjugar!</i></div><div style="text-align: center;"><i>En els plans cutanis de la meva estimada no hi ha lloc per punts ni afanys forans i en la meva vocació d’estimar-te les millors opcions sorgiran francament, com lliure albir, d'allò que junts harmonitzem, guiades per la inusitada escolta de cinc sentits que uneixen la seva empenta per servir el gaudir del sexe ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Sincronitzem un sisè sentit: t'estimo ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Apliquem aquest miraculós nexe i potser podran servir-nos també acostar-se a l’edèn ... Déu! La glòria! </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Vuit mil terminacions nervioses il•luminen de cobdícia el tresor de la vulva. </i></div><div style="text-align: center;"><i>Increïblement mai havia sentit un cor cantar-li, </i></div><div style="text-align: center;"><i>ni hi ha cançons dedicades a les llistes de renom ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>I això que resulta un pa de pessic que vicia, una fotesa que les deesses van regalar a Afrodita per batejar a la feminitat. </i></div><div style="text-align: center;"><i>Sorprèn, doncs curiosament el meu relat es posa ara a la vora d'aquest fenomenal volcà que la murrieria dels meus ditets, furgant en el profund de la cava, ha cobert ja fa estona de lava vaginal. La vuitena meravella del món? Per què no? </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Temptant el desig et miro, et veig, i tasto la rosada, en la teva suor, el sol abrasador, en la rauxa, la brisa, en el teu respir, ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>El somriure envaeix els teus gestos i sense restes de desconfiança es consolida l'afecte, s’ envernissa la tendresa ... I torno a besar-te: a la comissura de la teva boca precinto la meva estima i al recinte interior es matisa amb ermini l'efervescència del nostre llaç . . Després segellaré la teva expressió: amb traç puntillista i vocació d'artista motejo de volença la teva vista, el teu front, les teves galtes, el teu nas, la teva ..., tu ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Vernís i llumins, fort present i disseminat dibuix ..., embruix i presència ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Encara embadalits els meus sentits no desatenen allò que en el murmuri demanes: </i></div><div style="text-align: center;"><i>sí, ara, sí ... Sense demora ni compliments el meu cos revesteix al teu i amb delicats frecs ingresso amb compte en tu. Després del nostre amorós tònic el teu buit no es resisteix, més aviat convida: les bandes dilataren el pòrtic i eixamplaren la drecera al meravellós atri on tot origen dorm. Un vaivé harmoniós acompanya un polit càntic a dues veus enamorades que amb la seva respiració brilla la nostra dansa, la complaguda expansió de dos éssers ... Tu i jo, jo i tu, tu i jo, ... Em vols, t'estimo ... M'estimes, et vull ... Adherida a mi prepares la teva ària, afirmat en tu ordeixo la meva romança ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Però no, encara no ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Llimbs del plaer, generosa possessió, </i></div><div style="text-align: center;"><i>emocions, la bella passió, </i></div><div style="text-align: center;"><i>els sentits, desperts, </i></div><div style="text-align: center;"><i>el cor, el voler, la vida, </i></div><div style="text-align: center;"><i>la meva vida, el meu amor </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Emocions ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Ànimes banyades, petons de poeta, </i></div><div style="text-align: center;"><i>pells que festegen, borrissols enllaçats, </i></div><div style="text-align: center;"><i>endolcides visions, associats anhels, </i></div><div style="text-align: center;"><i>espurnes i nimbe, esquerda i turó, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Impressions ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Pinzells i teixits, recordacions que es fan antigues, </i></div><div style="text-align: center;"><i>vels destapats, palmes artistes, </i></div><div style="text-align: center;"><i>corbades arestes, presos i lliberts, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>El Desig ... Ens pren ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>No s’arriba al doctorat sense aprofundir en la tesi. I et requereixo un parèntesi: destaparé la boca del teu content. Serà un moment. No vull em venci el bullir que experimento. Sento que tot avança de pressa, potser massa ... Ara toca guarniment. Deixa que pagui aranzel, deixa que unti la trena del teu desig ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Pinta el pinzell endolcit amb tendresa la teva efusió ... Guareixo la temptació de l’esbandida i reso en tu: un culte al plaer adult, una pregària agraïda a les teves ofrenes, la confirmació d'una, la nostra, total devoció ... Llavors et escolto: la teva estimada veu sona llunyana, més mandatària: "I tu ?"... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Em requereixes, em supliques costejar les teves penyores, un gir penses més rendible per als dos ... I accedeixo, però no sense abans escalar el teu cos qual roca cristal•lina amb les piques de mil mims i carícies ... El cim és als teus llavis ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>I et miro , i et veig, i et sento ... Assedegat de refondre’m amb tu en ells els abraço amb la meva boca i et beso ... Una altra vegada, i una altra, i una altra ... Un got d'amor ple de sospir i paraules tendres: bevem tots junts en un captivador però volàtil intent de saciar la set de tenir-nos... Bevem i en l’assaborir es llepa el que vam ser, el que som i el que sempre serem... Que t’estimi fructifica en una molt bella història, que m’estimis a sobre... És això, el que tants volen negar: la felicitat, la més gran ventura ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Per fi, et miro i dono el gir: pel carrer de l'ardor els meus llavis roden poc a poc, mandrosos. Travesso el melic i emboco la vall ... Entremaliat retorn: en lobulades i banyades dermis s'oculta minvat el soc del plaer. Amb tu vaig, amb tu vinc, savis recorreguts, llaminers menjars i l’enyorat i llis tresor reviu. </i></div><div style="text-align: center;"><i>Petó a petó, glop a glop... saps? Resulta tan encantador auscultar el teu desig ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Com sardines preses amarem de salivosa escuma els nostres goigs. Retòrica de sorpreses, honors celestials, mines de tendresa, sopa d'encant, pous de placidesa ... T'estimo tant! Ens estimem ... A la copa de la teva olivera cato la sàvia de l'arbre de l'excitació, les sals de la meva deessa: l'acidesa d'un gust inoblidable es barreja amb la dolçor d'un tràngol notable i exclusiu. Una ració d'olors es suma a la celebració: amor vell? Just llinatge per a tan adorable llanci, apropiat rang per a tan sensitiu i animat tango. </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Fregant la frontera del teu èxtasi un "ara, vida, ara ..." reverbera amb èmfasi el teu desig de buidar l'exaltació que nia en tu amb mi dins ... La passió prepara el seu repte més sublim, un duet de meravellosa conjunció ... S'imprimeix la il•lusió en l'aire, en els gestos i, sobretot, en les mirades ... A les mirades ... S'hi citen preguntes i respostes compartides: M'estimes? Saps quant? Tant! Ens estimem ... Ja no queden restes d'obertures, pensaments, en aquesta festa no hi caben altres assentaments que aquells que conviden a enfundar l'amor que ens professem ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>I segueixo, seguim deixant-nos portar per aquesta fabulosa aposta que suposa aprendre a estimar sent estimat.A l’ambient, el nostre segell: aquesta fragància de vainilla que en els primers compassos descrivia mil i una sensacions, infinites emocions.... Quina meravella va ser descobrir-nos, recordes? Enamorar, decorar amb frases i paraules l'estada on anàvem a conviure eternament, van signar una i altra vegada en un t'estimo, en un t'estimo, en un t'adoro ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>No obris ... Ja ho sé, estimat, no em cal obrir la tanca de la memòria ... Tot m'acosta a ella, està llaurada en cada moviment, en cada trosset d'història, en ... Sí ... I segueixo, seguim, i amb un gir instintiu però al mateix temps anhelat m’assec sobre els llençols i et miro, prenc les teves mans i et convido a pujar-te a un nou vers, a l'esplendor ... I tu em segueixes, enllaces la meva cintura amb les teves cuixes, caces meu revers amb els teus braços i amb impacient tendresa tornes a fixar-me en tu ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Saps bé el que vull, oi? ¡Sent !..., em, et ... Besa'm! ¡Estima'm! Amb els teus llavis, amb la teva pell, amb els teus ulls, amb la teva càlida veu ... Amb els meus llavis, amb la meva pell, amb els meus ulls, amb la meva càlida veu ... El frec del nostre enllaç ha de ser ara afectuós i cançoner, mandrós i falaguer ... es fusionaren dos cossos i la sensació d'arribar al fons, poc a poc, una i altra vegada, és una melodia perfecta per al nostre embadaliment, per allargar aquell petó fins que sadollem la necessitat d’impregnar ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>Déu, hi ha manera més bonica per guanyar-se la eternitat ? </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Després? Passa sense passar, en un transcurs de la romança el temps ens avança cap a l'horitzó ... D'una banda em deixo caure i m’estiro ..., i t’estenc sobre meu. Muntanya i cim, foc i lava ... Vull fregar l'univers, em guies, vida meva? Tu seràs qui marqui ara la pauta, jo seré el teu còmplice, el teu admirador més fervent, un astronauta en la teva galàxia, ... I t’acarono allà on sento que més agraeixes, i accepto la teva mirada, fixa però molt endinsada, i la torno consentint: " Sí, la meva dolça flor, ho sé ... La mel sobreeixirà aviat el pot i t'ompliràs de plaer, i arribaràs ... Jo? Intento esperar-te, sí? " </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Pinzells i teixits, recordacions que es fan antigues, </i></div><div style="text-align: center;"><i>vels destapats, palmes artistes, </i></div><div style="text-align: center;"><i>corbades arestes, presos i lliberts, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>El Desig ... Ens pren ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Limbe del plaer, generosa possessió, </i></div><div style="text-align: center;"><i>Emocions, la bella passió, </i></div><div style="text-align: center;"><i>els sentits, desperts, </i></div><div style="text-align: center;"><i>el cor, el voler, la vida, </i></div><div style="text-align: center;"><i>la meva vida, el meu amor </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Emocions ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Ànimes banyades, petons de poeta, </i></div><div style="text-align: center;"><i>pells que festegen, borrissols enllaçats, </i></div><div style="text-align: center;"><i>endolcides visions, associats anhels, </i></div><div style="text-align: center;"><i>espurnes i nimbe, esquerda i turó, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Impressions ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>La teva respiració s'accelera, en l'era dels instants teus panteixos marquen un fastuós abans i en tota tu es dibuixa concentració. Escoltes el teu cos sentint el meu .. Quin privilegi observar-te, quina sort poder estimar-te ... Vivim una espera conjurada, però la fada de l'aspiració accedirà aquesta vegada i amb un sortilegi banyat de flux i llavor s'escamparà nostre goig a l'uníson. Així ho desitgem, així ho anhelem, així serà potser... Amb to silenciós en la meva ment ressona aquest embruix: retinc, retinc, retinc, ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Un somriure intern m'embarga: la meva preuada càrrega no pujarà al teu vaixell fins que a la megafonia no comenci a ressonar el teu anunci de partida ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Llavors,s’esdevé: els teus panteixos adquireixen veu i en un clam entretallat de crits i sospirs comences a celebrar l'intens i extens plaer que sents ... Ser i estar ... Amb tu ... Em segueixes mirant fixament i amb les teves mans estrenys els meus cabells com si volguessis guardar-ne la meva essència, com si pretenguessis impedir que me n’anés.</i></div><div style="text-align: center;"><i>No me'n vaig, no me n’aniré, mai ... Estic seguint-te... Ara amb ritme accelerat regatejo la profunditat de la meva presència ... Són espurnes de gran intensitat que bomben el nèctar dels meus gens i preparen l'escena per a la més gran estampida de vida ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>En l'aresta del teu orgasme nasqué el meu. Penyora per penyora ... Si vaig ser artista tu la meva tela, si vernís tu l'escultora ... Res concloïa, era un començament més d'aquesta llegenda que amb cada llanci ens porta cap a l'Edèn ... Al tapís d'un romanç es va filar alguna cosa més que un agradable entusiasme, es va filar una encantadora conjunció d'ànimes, cors i cossos. No hi ha cançó que pugui reproduir sons tan perfectes, no tinc paraules, no vull tenir-ne... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Vam fer l'amor, vam dissenyar l'amor ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>Amb la complicitat de l’amor la felicitat de tenir-nos ens portà a la més increïble eufòria ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>Als cavallets dels sentits cavalquem i la sínia dels sentiments ens portà fins a l’ olimp. </i></div><div style="text-align: center;"><i>Fores la meva deessa i jo el teu credo ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>No puc narrar tanta preciositat. Vull sentir ...</i></div><div style="text-align: center;"><i>Desitjo sentir aquest després que es tradueix en la tendresa d'uns petons </i></div><div style="text-align: center;"><i>que segellen el record, en l'afecte il•lustrat en la brillantor de les nostres mirades,</i></div><div style="text-align: center;"><i>en aquestes sàvies carícies que agraeixen les sensacions abocades,en ... </i></div><div style="text-align: center;"><i>I en aquest repòs profund cimentat en l'abraçada de dos cossos nus, </i></div><div style="text-align: center;"><i>els nostres cossos ... I després? </i></div><div style="text-align: center;"><i>Quan dues ànimes s'estimen, quan dos cors convergeixen </i></div><div style="text-align: center;"><i>i dos cossos s'atreveixen a dissenyar l'amor, quan ..., </i></div><div style="text-align: center;"><i>el després es transforma en sempre.</i></div><div style="text-align: center;"><br />
</div><br />
<div style="text-align: justify;">No puc narrar més, no vull, ... Sssss ... Deixaré que el silenci em transporti al record, deixaré que la meva afonia em convidi a viure aquesta vida, la qual ficada entre pells abriga la pau i gronxa l'alegria, aquell goig que mai s'oblida ... Deixaré que el meu mutisme es tradueixi en allò que jo mateix, en allò que tu mateixa sentis, sentires o desitjaries sentir. No vull deixar, no deixis mai de causar-ho, de reproduir-ho o d'inquirir-ho. Fes l'amor, dissenya el teu amor, si us plau, per tu mateixa ...</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-84375503779222107482011-03-21T00:56:00.000-07:002011-03-22T00:32:45.997-07:00<b>Novetat literatura </b>en <b>català on line</b>. L' <b>angoixa</b>. <span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 21ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.10. Una crisi de vertigen: De com la necessitat de reescriure pot provocar un canvi de plans...</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Si ens parem a reflexionar cada despertar, la rebuda d'un nou dia, mai és igual. En aquest obrir els ulls al dia es poden dibuixar tantes coses ... Per descomptat moltes més que les que comporta el simple descans. Allò que sabem que ens espera, el que intuïm que passarà, els somnis que poques vegades recordem, les marques del passat més recent, la història, la voluntat de com cal escriure el present, les expectatives de futur, ... Arriba a ser tant l'equipatge que s'embarca a cada instant que realment ens és impossible ser-ne conscients. Encara que potser hauríem de ... De la mateixa manera que ens rentem la cara, ens dutxem i rentem el nostre aspecte físic cada matí hauríem de dedicar un temps a la higiene mental, a la pulcritud anímica.</div><div style="text-align: justify;">Sense saber perquè ni pretendre valorar el com naTeresa es va aixecar del llit amb aquest pensament, amb aquesta estranya decisió. Mentre anava portant a terme l'usual ritual de neteja del matí va passar revista als fets dels darrers dies i es va centrar especialment en allò que en Raimon li havia dit la nit anterior: "Tu estàs ja nua i el bany està preparat. Potser ha arribat l'hora d'acabar de netejar les empremtes, de regar extensament teus somnis perquè els malsons puguin desfilar pel desguàs. Demà visitarem la Biblioteca de Goig "</div><div style="text-align: justify;">No volia analitzar-ho però havia de assimilar el que sentia, no podia obviar. Aquests dies passats a Goig resultaven ser una experiència sublim, inoblidable. Feia anys que no se sentia tan bé, tan completa. Feia dècades que no percebia aquesta pau interior que estava acariciant el seu benestar, el seu equilibri, d'una forma tan gloriosa. Però havia de reconèixer que aquestes frases d’en Raimon la tenien inquieta, d'alguna manera i sense saber per què l’espantaven. Havia arribat l'hora de saltar? Llavors va recordar les paraules de Pablo Malue: “A fronte a paecipitium, a terfo lupi...I llavors ho vaig veure clar: el precipici no era tal, jo ja estava en aquest fons ... No havia de saltar, no anava a caure, ... Anava a escalar, a pujar ... "Era evident que havia estat escalant. En les paraules d’en Raimon, s'amagava la constatació que estava arribant al cim? </div><div style="text-align: justify;">Na Teresa es va sentir marejada. Era vertigen? Li havia fet mal el sopar? Va anar al bany i vomità ... I va estar traient ... Què dimonis estava traient? De sobte va sentir pànic i va anar cap a l'entrada de la casa. Allà va comprovar que la porta estigués tancada, Després va tancar la finestra. Però, què estava fent?</div><div style="text-align: justify;">Llavors van trucar. Déu, na Teresa va voler amagar-se. Però ... Però no podia, no volia. Va obrir la porta. Era en Raimon, és clar, amb aquell somriure de dolç de mel, amb aquella mirada de puré de confiança, amb ... </div><div style="text-align: justify;">- Bon dia, estimada, has dormir bé? -Va dir "el seu home" alhora que entrava i l’abraçava.</div><div style="text-align: justify;">- Sí, vida,</div><div style="text-align: justify;">Però na Teresa no podia aplacar per més temps la seva angoixa i unes primerenques llàgrimes van començar a sorgir, silencioses, calmes, però tan doloroses ... En Raimon es va rentar els llavis amb sengles petons en els seus ulls mentre amb una mà fingia assecar les seves galtes acariciant tendrament la seva tristesa. Na Teresa va buscar la seva mirada, a ell també se li havia humitejat aquest meravellós cristal•lí que transparenta les emocions. Empatia? Pura sensibilitat? Amor, potser?</div><div style="text-align: justify;">Per què aquest potser? Residia allà la seva angoixa? Però bé, com podia ser tan absurda? </div><div style="text-align: justify;">En Raimon es va separar de Teresa i va anar cap l'armari ... </div><div style="text-align: justify;">- Un "potser" pot espantar, però un "mai" pot matar-te en vida - va dir en un to molt suau, pensatiu. </div><div style="text-align: justify;">- Què fas? - Va preguntar Teresa. </div><div style="text-align: justify;">- Sí, com pensava. Aquí tens una motxilla. Et pots preparar un equipatge per a 3 o 4 dies? Encara que possiblement no necessitaràs molt és millor portar-lo.</div><div style="text-align: justify;">- Però ... Però, no anàvem avui a la Biblioteca? </div><div style="text-align: justify;">- Anàvem, estimada, però no et preocupis. Sabia que podia passar el que t'està passant i ja vaig reservar, per si de cas, l’Hostal de l'Amor per avui. </div><div style="text-align: justify;">- L’Hostal de l'Amor? – na Teresa es va posar vermella doncs amb la seva propera pregunta volia assegurar allò que tant desitjava escoltar com a resposta - Què és això? </div><div style="text-align: justify;">- A Goig tenim diferents cases en llocs preciosos, paradisíacs diria. Són cases aïllades que posem a disposició dels enamorats perquè puguin, ja saps, conrear, sembrar, gaudir del primer fruit, descobrir ... </div><div style="text-align: justify;">- Fer l'amor? Descarat, m'estàs convidant a escapar-me amb tu? </div><div style="text-align: justify;">En Raimon va somriure, es va acostar a na Teresa i la va besar llargament a la boca mentre, envoltant-la amb els braços i agafant-la per les natges, l’estrenyia fortament contra ell. Després es va apartar i. .. </div><div style="text-align: justify;">- Uf ... Ens estic convidant, saps? El que avui t'estava passant és molt normal. Aquesta por, aquest pànic a ficar-te en el llac dels somnis no començarà a apagar-se fins que visquis, i fixa't que no he dit entenguis, que l'aigua tan anhelada no és una simple beguda per a l'ànima. Aquesta aigua és el veritable elixir de la vida, la pedra filosofal que converteix els somnis en realitat. </div><div style="text-align: justify;">- I tot això ho descobriré fent l'amor? </div><div style="text-align: justify;">- No, vida, si perceps el "fer l'amor" simplement com un acte agradable i realment fantàstic, però un acte, a la fi. Aquí ens agrada utilitzar un sinònim del verb fer: dissenyar. L'amor es fa, és clar, es dissenya, es construeix, es projecta ... A això anirem. El nostre amor és tot un tendre nadó àvid d’espai i temps, afamat i assedegat d’alimentar-se en cos, ment i ànima. A Goig ens ofereixen una llar, davant d'una platja divina de sorres envoltants, davant un mar pla i net disposat a banyar no només una abraçada desitjosa, també un riure còmplice, una pregunta enfundada amb dubte o una resposta inundada d'esperança .. . Els nostres cossos es trobaran, segur, i serà meravellós obrir aquest llit del desig, el curs de la passió per tenir-nos, del plaer de sentir-nos "un", però aquesta increïble experiència no passarà d'inoblidable vivència si no comprenem que durant aquests propers dies cada instant pot ser la bateria d'una setmana, cada minut la pila d'un mes, cada hora el motor d'un any, cada dia la llavor d'una vida.</div><div style="text-align: justify;">- Bé, però, farem l'amor també? </div><div style="text-align: justify;">- No et riguis, va. Tu saps que sí: a totes hores, aquí i allà, on i quan ens vingui de gust. Però vull que m'entenguis, necessito que em comprenguis. Saps? A "Mai Més" hi ha una creença molt estesa que una parella que té una vida sexual rica té el futur assegurat. Gran error. Doncs no serà l'amor durador, la vida harmònica i equilibrada d'una parella el resultat de gaudir al llit en qualitat i en quantitat ... Glups, que malament que sona ... Podria dir-te que seria al revés sense equivocar-me: un home i una dona que s'estimen en tots els àmbits que l'amor comporta volen fer l'amor i mai renuncien a això ... Podria també dir-te sense errar que el bon funcionament de les relacions íntimes és un element importantíssim, vital, un element més dels molts que estructuren la suma que finalment s'iguala a l'equilibri de la parella i a les seves expectatives d'un futur pròsper i etern. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">"Etern", aquesta paraula va ressonar de ple en el cor de na Teresa. De veritat el va sentir com si volgués sortir, fins al punt que va posar-hi la seva mà dreta a sobre com si volgués lligar-lo. En Raimon se’n va adonar però no per això va callar:</div><div style="text-align: justify;">- T'has parat mai a pensar en què consisteix el teu somni, el teu ideal de vida en parella? Què hauria de significar per a tu l'amor de i cap a un home? Què vols realment de mi, de nosaltres, de tu? Què vols? </div><div style="text-align: justify;">- Que què vull? Són tantes coses ... </div><div style="text-align: justify;">- Podries expressar-ho? </div><div style="text-align: justify;">- Així, de sobte, no ho sé. Bé, què vull? Vull, vull ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va buscar amb la mirada en l'aire, en el seu entorn, com si la resposta residís en alguna cosa material. Després es va trobar amb els ulls del seu amic i allà sí, allà hi havia allò que en veritat precisava: la confiança, la seguretat de ser escoltada, la pau interior per respondre amb sinceritat ...</div><div style="text-align: justify;">- Vull acceptar l'oportunitat de viure un somni, d'estimar-te i conèixer de prop aquest màgic ésser humà que intueixo viu dins teu ... Vull viure l'aventura de descobrir cada porus de la teva pell, recórrer els teus sentits, escoltar gemegar, explorar les teves fantasies fent-les reals una a una, besar el teu cos lentament i despertar-me fent olor a tu .. Vull viatjar més enllà de la teva tendresa i abraçar a aquest nen que mostres en cada gest, fer-te baixar la guàrdia sabent que de res et serveixen ja les teves defenses perquè estàs fora de perill mentre l'Amor t'acompanyi. Vull saber que hi ha en els teus secrets, trencar prop teu la meva màscara, revelar-te les meves mancances, compartir el nostre dolor del passat i mostrar un a un els nostres sentiments més profunds. Vull trencar amb les meves pors, desprendre'm de les meves cuirasses, ajudar-te i que m'ajudis a trobar l'esperança ... Recuperar de nou els meus anhels, fer-te recobrar la teva alegria. Vull sentir-te a casa, abraçar-te quan arribes, tenir cura de tu com et mereixes, cantar-te a cau d'orella i en privat el molt que esperava rebre't dins del meu ... Compartir la meva humitat i que descobreixis l'expressió d'una dona apassionada que t’Estima com ets i se sent estimada com és. Vull passar tardes senceres escoltant les teves històries, explicar i que m’expliquis. Vull que et sentis confiat al mostrar-me el llibre de la teva vida respectant la teva intimitat, acceptant el que vulguis compartir i guardant confiat allò que necessiti una mica més de temps. Vull repenjar el meu cap al teu pit i dormir mentre escolto el batec del teu cor. Que la teva mà sostingui la meva i la meva al mateix temps et serveixi d'impuls quan necessitis suport i fermesa. Vull recuperar la meva innocència, perseguir papallones pel camp, observar capvespres vermells, comptar les estrelles del cel, ballar al teu costat sense por de perdre el pas ... Recuperar els petons que per a mi amagues i donar-te cada un dels que guardo des que encara sent nena t’intuïa. Vull sentir la teva infinita grandesa, oblidar el temps que porto esperant-te, saber que per fi existeixes ... Vull buscar en els meus somnis i viure la nostra meravellosa història absorbint cada pàgina del nostre llibre daurat. Vull viure la vida al teu costat acceptant-te tal i com ets, sense pretendre modificar-te, oferint-te l’espai on puguis descobrir-te sense pors, on et sentis confiat i lliure. Vull aprendre a Estimar-te com mai ningú mai ho hagi fet, mostrar-me nua davant teu com sóc, sense adoptar identitats nascudes des de la por a ser abandonada. No manipular, ni pidolar mai més l'Amor perquè per fi l’ he trobat. Vull tenir el privilegi de conèixer-te i que em coneguis ..., poder expressar els nostres sentiments sense por de ser danyats o canviats, compartir la nostra riba descobrint un món nou. Vull creure en tu i que tu creguis en mi ..., intentar donar-te sense justificant de recepció allò que necessitis rebre, acceptant d'igual manera el que em vulguis oferir. Vull sanar-te quan emmalalteixis, recolzar-te quan et sentis feble, acariciar-te quan et sentis esgotat, fer-te somriure quan et sentis trist, compartir els teus fracassos, celebrar les teves alegries ..., escalfar una tassa de llet quan no puguis dormir ..., explicar-te contes si necessites ser nen una altra vegada. Vull aprendre a cridar-te quan et necessito, plorar al teu costat sense amagar quan em senti abatuda i compartir amb tu les meves pors quan no em cregui capaç. Vull fer de la rutina una aventura diferent, un instant màgic on poder recrear els nostres somnis. Vull saltar als teus braços per un impuls infantil, sense haver de reprimir-me tot i que estiguis ocupat llegint o veient el teu programa favorit a la televisió. Vull que em facis un petó mentre esperem que el semàfor es posi en verd i que em portis a l'última fila del cinema encara que després mai sapiguem de que tractava la pel•lícula. Vull sentir la teva presència com una benedicció i la nostra trobada com un privilegi... Vull que sempre sàpigues el molt que et valoro i t’admiro. Vull ser pacient amb tu i que tu ho siguis amb mi. Vull mostrar-te la meva capacitat d'Estimar i que em mostris i comparteixis amb els teus gestos i mirades el tresor que portes dins teu Vull no deixar mai d’estimar-me i que tampoc deixis tu d'estimar-te a tu mateix ..., vull que aprenguem a estimar-nos mútuament sense que per això hàgim de sacrificar part de nosaltres mateixos. Vull que et respectis i em respectis ..., vull respectar-te i respectar-me... Vull que et sentis en llibertat de ser tu en tot moment, que puguis expressar lliurement la teva alegria o la teva ira, la teva llum o la teva foscor, la teva escassetat i la teva abundància ..., les teves pors i el teu coratge .. Vull que no deixis de ser qui ja ets ..., que siguis sempre aquell que he conegut. Vull que reconeguis les meves limitacions i que no m’idealitzis ni em posis en un pedestal ... Permet-me ser com sóc, amb els meus errors, amb les meves virtuts, maquillada i sense maquillar ... Vull, vull ..., et vull, t'estimo, ho saps? </div><div style="text-align: justify;">- Ho sé, Teresa, i jo a tu. M'has deixat bocabadat, uf, i no sabies què volies?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Quan les mirades de dos enamorats es troben es produeix un silenci a la vegada quiet i inquiet. La dolça tendresa es barreja amb l’àcida passió i resulta difícil evitar el sorbet d'un petó. Després, de vegades, quan el temps o la ocasió no permeten obrir les comportes de l'embassament on la fogositat emmagatzema les seves primeres carícies, arriba el sospir ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Què en penses, vida? - Va preguntar na Teresa. </div><div style="text-align: justify;">- Estic molt emocionat. Saps? En les teves paraules llegia una declaració d'amor amb totes les de la llei. I em miraves, la dirigies a mi. I. .. – En Raimon es va estremir i va tornar a sospirar- I, em venien ganes, cremava en desitjos de respondre, d'oficialitzar el nostre amor amb una rotunda i molt sentida confirmació: Sí, sí, sí ... Sí vull, a tot el que s'ha dit, a tota tu ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Teresa va agafar les mans d’en Raimon ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Fins la eternitat, sí? </div><div style="text-align: justify;">- Fins al confí dels temps. </div><div style="text-align: justify;">- T'he semblat molt exigent? - na Teresa va riure - Una mica? </div><div style="text-align: justify;">- M'ha semblat preciós. Emocional, molt íntim i personal, amb arguments molt reivindicats amb la seva repetició, però bonic, molt bonic.</div><div style="text-align: justify;">- Repetició? </div><div style="text-align: justify;">- No és una crítica, vida. Als qui som com nosaltres, a aquells qui mantenim aquest somni d'estimar i ser estimats intacte en Mai Mai ens fan sentir com "rars". Durant tota la vida ens exigeixen adaptació. Hem de adaptar-nos al modus operandi d'una societat que té altres prioritats, conrear actituds que voldríem rebutjar, inscriure valors que sentim com aliens. És trist dir-ho, però ara mateix allà d'on venim l'Amor és una mica més novel•lesc o cinematogràfic que real. La gent s'està rendint, va vendre la seva vida a l’establert i es limità a perfumar els somnis, entenent-los com quimeres inabastables .I llavors? En les teves demandes insisties: acceptar-nos tal com som, no pretendre canviar, permetre la imperfecció, ... Però, no t'adones que em vaig enamorar de tu aquí a Goig? Creus sincerament que no vaig a acceptar allò que m’encisa? Conec les teves pors, vas plorar en les meves espatlles, em vaig adonar de la dificultat que resulta d'entrada portar la contrària, ... I? Jo també sóc molt tossut quan defenso alguna cosa ... I? Qui és perfecte? Qui vol ser-ho? Quin horror ...</div><div style="text-align: justify;">- Tens raó, amb tu m'he mostrat tal i com sóc i vull ser ... </div><div style="text-align: justify;">- Després hi ha una altra por molt arrelada: la por al fracàs, a l’abandó... La tenim tots, de veritat. Per què ara sí? Quines garanties dóna l'amor? I si repassem el passat descobrim que cap ... I llavors la percepció és, com t'ho diria? Faré servir una altra vegada l'aigua. És com si anéssim a entrar en una piscina per nedar junts, per nedar la vida fins arrugar-nos. Però, com sabem que l'aigua no s’enterbolirà? Qui ens assegura que l'altre no marxarà després del primer top less sexi que passi per la sendera? Què certifica que quan ens trobem bussejant en el més profund no s'obrirà el desguàs i ens trobarem tirats, en un fons desert i ple d'algues que ens empresonen?</div><div style="text-align: justify;">És terrible aquesta por, oi? </div><div style="text-align: justify;">- Sí, però s’ha de vèncer. Doncs si no compartim de veritat l'aigua, si no ens hi fiquem de ple tots dos i agafats de la mà projectem un bany amb futur totes les expectatives apuntaran al fracàs. </div><div style="text-align: justify;">- Saps? Amb tu tinc la sensació que sí que puc entrar de ple a l'aigua. Per què?</div><div style="text-align: justify;">- En els teus nombrosos "desitjos" has donat moltes pistes d'allò que et pot oferir aquesta confiança. Fixa't, ara que estem sols et vaig a mostrar una recepta que bé podria cuinar el més excels pastís de l'amor de parella. </div><div style="text-align: justify;">- És un secret? Mira que me’l vendré ... – na Teresa va riure amb ganes. </div><div style="text-align: justify;">- M'encanta quan te’n burles així, tan coqueta, de mi. Ui, avui et menjaré a petons. Mmmm! Ho deia, això d'estar sols, per no semblar pretensiós.</div><div style="text-align: justify;">- D'acord, et perdono, però tu te’m menges, eh? Ara seriosament, m’ho expliques? </div><div style="text-align: justify;">- Tingues en compte que la majoria de coses que et diré venien implícites en allò que m'has dit que vols ... Podria afegir més però que aquí a Goig creiem que hi ha 12 verbs clau perquè el destí d'una parella es pugui construir amb èxit: <i>Enamorar, Ser, Estar, Compartir, Sostenir, Confiar, Respectar, Admirar, Tenir cura, Projectar, Sorprendre i Estimar</i>. Els explico un a un: <i>Enamorar </i>no només és la base del principi d'una relació. Hem d'acceptar que la naturalesa comporta una relaxació passats els primers temps però no hem de rendir-nos-hi. Mai s’ha de deixar d’intentar enamorar la teva parella. <i>Ser</i>, tu has insistit molt en això: hem de respectar l'altre tal com és, no intentar canviar-lo, però també nosaltres hem de cuidar que aquella evolució lògica que a tots la vida ens convida a viure no mati mai l'essència d'aquell ser que va enamorar a l’altra persona. Cal entendre que els canvis construeixen dins de la parella, encara que sigui en altures o profunditats diferents, si no comporten tocar els fonaments. <i>Estar</i>, Déu, és que si no és impossible. Tantes i tantes parelles volen mantenir el matrimoni fent vides totalment separades. Com han d’aconseguir-ho? I compte amb això, ja que aquest verb implica més una percepció que una acció. No es tracta d'estar enganxadets, no. La teva presència es segella amb la història i es fa forta si demostres a l'altre que mai t’esborraràs. Com diuen: "a les verdes i a les madures". Mira, jo que sóc mestre t'ho puc assegurar: un vincle afectiu ric i positiu no pot desenvolupar-se si no s'aconsegueix des dels dos costats assegurar aquesta percepció: Estic i Ets. <i>Compartir</i>, I tant! Però no només les coses materials, evidentment, sobretot els grans projectes, les vivències bones i dolentes que la vida ens aportarà, els fills, si n'hi ha, les responsabilitats, les tasques obligades, els esforços i els beneficis ... Gairebé res, compartir una vida, quin repte més apassionant. Difícil? Sí, però no tant si els dos estem disposats i junts ens entestem en això. <i>Sostenir</i>, no només de nens ens cal que ens sostinguin, i l'amor comporta una seguretat tant per al qui la dóna com per al qui la rep importantíssima. Aquesta calor, el saber que algú t'espera, que algú sempre està disposat a recolzar-te, que ..., tantes coses ... El poder construir una veritable llar junts, una vida ... Saps? Un home pot ser multimilionari però si no té amor, si no se sent estimat per ningú, tard o d'hora s'enfonsarà, caurà. <i>Confiar</i>, ui, aquí s'ha d'anar amb molta cura. En una relació de parella mai té cabuda la mentida, perquè si és viscuda com una traïció, i normalment ho és, significa la ruptura, l'exili. Jo en això sóc molt contundent: com podré estimar-te si no puc confiar en tu? <i>Respectar</i>, tu has estat molt clara en això. Respectar la teva forma de ser, les teves necessitats, el teu espai i els teus temps, la diversitat de criteris o creences, els teus hobbies, els teus ... Els teus i jo mateix els meus, la qual cosa significa no renunciar sistemàticament. Aquest és potser un dels camps més difícils, ja que moltes vegades cal aprendre a equilibrar cedint ara tu ara jo. <i> Admirar</i>, vida, em sento tan bé quan em veig reflectit en els teus ulls ... Em fas sentir tan important! He aconseguit jo oferir-te la mateixa sensació? </div><div style="text-align: justify;">- Per descomptat, em fas sentir bella en tots els sentits. Hi ha millor vitamina? </div><div style="text-align: justify;">- I costa tan poc ... En una mirada, en la rutina consolidada d'una benvinguda i un comiat afectuós, en la paraula amable, en el afalac, en l'agraïment, en la demostració tendra i en el desig expressat, de tantes formes ... Si la persona que t'estima no demostra la seva admiració cap a tu, si no et fa sentir ella important, qui ho farà?Després ... A veure, sí, <i>Tenir cura</i>, què et diré? He de cuidar-me per mi i per a tu, cuidar-te fins al punt en què puguis sentir-te molt mimada, tenir cura amb mi i amb tu de tot el que comporta la nostra relació, tenir cura de l'amor, regar-lo ... Si jo assumeixo aquest repte, si tu ho assumeixes pel teu compte, si ho assumim junts, no creus que podem sembrar un jardí molt bonic? </div><div style="text-align: justify;">- El jardí de l'Edèn, sens dubte ... </div><div style="text-align: justify;">- Després cal <i>Projectar </i>en tres dimensions: la conjunta, la nostra vida, la teva pròpia, que has de protegir i potenciar, i la meva, el mateix. Pretendre renunciar a dues vides per construir-ne una seria com intentar interpretar una simfonia només amb instruments de corda. També d'això me n’has vas parlar, oi? </div><div style="text-align: justify;">- És clar, i em tranquil•litza no saps com que hi estiguis d'acord ... </div><div style="text-align: justify;">- ¿No t’ avorreixo, estimada? </div><div style="text-align: justify;">- M'encanta escoltar-te parlar de l'amor. Amb cada paraula teva encens una espelma que il•lumina més i més el sender d'una il•lusió tant de temps apagada. Has acabat? </div><div style="text-align: justify;">- No, me’n queden ..., dos? Sí, dos. El primer <i>Sorprendre</i>. Sorprendre, improvisar, imaginar ... No, tu has tingut encert amb això també, no fa falta molt: un petó al cotxe que no s’acaba amb la llum verda, un despertar a mitjanit per somiar dins teu, una ram de flors silvestres un dia qualsevol, un somriure, una xiulada d'admiració, un t'estimo xiuxiuejat en una reunió, ... Són tantes i tantes les coses que es poden fer per mantenir viu l'encant ... No et sembla? </div><div style="text-align: justify;">- Sí, sorprendre, compartir petites aventures, ser còmplices, fer broma, riure, jugar ...D'això es tracta, oi? I a nosaltres se'ns dóna bé, no creus?</div><div style="text-align: justify;">- Se'ns dóna més que bé ... </div><div style="text-align: justify;">- M'ho passo tan bé amb tu ... Sempre serà així? </div><div style="text-align: justify;">- I per què no? Deixarem de ser i de relacionar-nos com ens agrada i ve de gust?</div><div style="text-align: justify;">- Veritat ... Per què m'estàs explicant tot això? Has acabat? </div><div style="text-align: justify;">- Faltava l'últim, però no necessita massa comentaris. Per seguir cultivant l'amor cal ...</div><div style="text-align: justify;">- No deixar mai d’ <i>Estimar </i>... </div><div style="text-align: justify;">- És clar. I ara et responc a l’altre: per què t’ho explico ...? Cel meu, perquè avui es produirà la Trobada. En pocs dies s'ha produït entre nosaltres una simbiosi d'ànimes que ens porta a voler plantejar una cosa meravellosa: iniciar una nova vida junts. Per què t’ho explico? Perquè ho necessitava, primer, i perquè ho necessitaves, segon... Et trobes millor?</div><div style="text-align: justify;">- Mol millor, de veritat. </div><div style="text-align: justify;">- Quan t'he vist en arribar he comprès que la Biblioteca podia esperar. Ha arribat l'hora de reescriure la teva vivència sobre l'amor. Només així podràs acabar de veritat de vèncer les teves pors. Et ve de gust que marxem ja?</div><div style="text-align: justify;">- Em ve de gust. Vaig a preparar-me la bossa de viatge. </div><div style="text-align: justify;">- D'acord, jo mentre m'acosto a casa d’en Fito i n’Adriana i recullo la meva. </div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-18804657429354969832011-03-20T00:54:00.000-07:002011-03-22T00:29:25.373-07:00<b>Novel·la </b>en <b>català on line</b>. L' <b>escola</b>. <span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 20ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>De com en els aprenentatges arriben a ser més importants els camins que no pas les metes...</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Na Teresa es va asseure primera al banc i va convidar en Raimon a ajeure’s i descansar el seu cap a la seva falda. Molt sovint la necessitat de ser mimats ens fa oblidar que en nosaltres viu un complement d'ineludible pràctica: la capacitat per oferir allò que necessitem ... Acariciant el cap del seu home ... Renoi, que bé sonava ... Acariciant-lo na Teresa agraïa les seves atencions i, sense pretendre-ho, ja que tot en l'amor ha de sorgir de manera espontània, equilibrava mitjanament aquesta insolent però necessària balança que sospesa allò que dónes amb allò que reps ... </div><div style="text-align: justify;">En Raimon va tancar els ulls i va gaudir durant una estona del massatge ... Després recuperà el fil de la conversa: </div><div style="text-align: justify;">- Abans de prosseguir em permetràs fer-te un parell de preguntes? </div><div style="text-align: justify;">- És clar. </div><div style="text-align: justify;">- De tot el que et va dir ahir na Nuri, què creus va ser el més important? </div><div style="text-align: justify;">- Crec que aquesta senzillesa que per als nens implica la vida. Aquesta invitació a deixar-me anar sense més, a viure sense més pretensió que això: viure.</div><div style="text-align: justify;">- Per descomptat sembla una lliçó de pàrvuls, pels adults moltes vegades acaba sent una tesi doctoral ... </div><div style="text-align: justify;">- M'ho dius a mi? </div><div style="text-align: justify;">- Doncs vaja ... Igual que m'ho van haver d¡explicar a mi ... - Va respondre rient en Raimon. Hi ha una altra cosa, un altre argument que m'interessa extreguis de la conversa d'ahir ...</div><div style="text-align: justify;">- Potser allò de que tot a la vida es pot reescriure? ¿Al conte dels ous de Pasqua? </div><div style="text-align: justify;">- Aquí volia arribar, vida. T'adones realment que amb mi vas a ficar la mà en un altre forat? Jo no mossego, ni pico ... Potser aquest fantàstic "ou de pasqua" estigui en mi ... </div><div style="text-align: justify;">Na Teresa no va poder evitar deixar anar una riallada ... </div><div style="text-align: justify;">- De veritat no em queixalaràs? Ni una miqueta? Un ou, dius? Et van operar? </div><div style="text-align: justify;">- Que dolenta que ets! No et mofis de mi! T’estic parlant molt seriosament ... </div><div style="text-align: justify;">- Ho sé, estimat. Però m'encanta provocar. En el fons estic coquetejant ... Saps? Tinc molt clar que no tens res a veure amb res conegut. Ja vaig ficar la mà, el cor, l'ànima ...Et vaig descobrint i en fer-ho vaig assimilant a cada moment més i més que tu ets aquest "tresor", allò que tota la meva vida anhela ... </div><div style="text-align: justify;">- I, llavors? T'agradarà reescriure, redissenyar l'amor amb mi? </div><div style="text-align: justify;">- Somnio amb això. </div><div style="text-align: justify;">- I realment entens que no anem a redactar un conte, una fantasia apassionant però efímera? Voldria escriure amb tu una biografia sencera ... </div><div style="text-align: justify;">- Vida, desitjo amb tota l'ànima escriure amb tu una vida ... Fins i tot més enllà, ja que crec que darrere ens espera una eternitat ...</div><div style="text-align: justify;">- Estàs preparada, doncs? </div><div style="text-align: justify;">- A punt de saltar! Vigila! No et distreguis ... Per què tanta pregunta?</div><div style="text-align: justify;">- He de programar els propers dies i en la meva potestat està el decidir l'ordre de les coses ...</div><div style="text-align: justify;">- Doncs ja pots ordenar-me tota sencera per a tu ... M’has entès?</div><div style="text-align: justify;">- És clar i diàfan ... Ja t'explicaré els plans ... I una última pregunta: De quants dies disposes per estar aquí a Goig?</div><div style="text-align: justify;">- En principi vaig anunciar que estaria entre deu i quinze dies fora ... Suficients?</div><div style="text-align: justify;">- Sí, demà al matí t’explico ... Ara continuem, si no volem arribar a l'escola a l'hora de dinar ... Bé, comptem que estem assegurant una diversitat de vincles rics i positius que permeten que cada nen se senti perfectament sostingut. Fixem una sòlida seguretat emocional i, a partir d'aquí, a córrer milles ... Però compte, cal preparar la pista i preparar els "atletes" perquè puguin arribar fins on volen i poden ... </div><div style="text-align: justify;">- Cal preparar per a alguna cosa més que memoritzar informació, oi?</div><div style="text-align: justify;">- Vaja! T’anticipes una altra vegada... Em sembla que series una bona mestra ... T’explicaré un conte, una història que aquí ens encanta explicar ... "Hi havia una vegada un nen anomenat Univers. En néixer la seva mare i el seu pare pensaven que era tan fràgil que l’ abraçaven fort, el protegien i estimaven, el mimaven i alimentaven mentre esperaven que creixés. L’Univers va anar creixent, així, en un niu d'amor i contenció que permetien que al seu interior les cada vegada més nombroses estrelles anessin formant les molt diverses i potencialment increïbles galàxies que li havien de permetre desenvolupar-se en harmonia. El nen il•luminava, donava vida i calidesa existencial a cada nova explosió de l'ésser, del saber i del poder, amb cinc astres, sis sols immensos que dibuixaven els cels del coneixement no només en les línies, els dissenyaven i reforçaven a través de sis dimensions : la vista, l'oïda, el tacte, l'olfacte, el gust i. .. Sí, i la vivència emocional .. Així, mentre els seus pares es pensaven que l’Univers simplement estava creixent i madurant, ell anava estructurant milions i milions de constel•lacions amb infinites connexions que el preparaven per a alguna cosa molt simple i alhora apassionadament complexa: viure. Viure, viure, em segueixes, vida?</div><div style="text-align: justify;">- Em tens admirada ... </div><div style="text-align: justify;">- A mesura que l´Univers es feia més granel seu desenvolupament evolucionava més i més i els seus potencials s'anaven construint, edificant sòlids i hàbils, sense barreres arquitectòniques ni frens externs. En la immensitat d'espai i temps, a més, girant talment un satèl•lit universal, es pintava un arc de Sant Martí de mil, dos mil, ..., d'infinits colors ...Més enllà de qualsevol lògica atmosfèrica els buits anaven omplint-se amb preciosos tons d'esperança plasmats sempre excepcionalment per un sol salvatge i indomable anomenat imaginació ... Tal era la immensitat del seu espectacular creixement que el pare i la mare es van començar a preocupar ... Com podien ajudar-lo? Com podien ensenyar-lo? Com havien d’educar-lo? En el seu afecte, en el seu amor la necessitat de donar es va començar a confondre amb la bena de la preocupació, del no saber què oferir ... No s'adonaven que portaven temps oferint el que més necessitava l’Univers: tendresa, estimació, pau, suport, vivència i aire ... Aire, colossal element quan se sent lliure, oi? No necessita cantonades, no vol límits, no demana camins ni requereix ponts ...Però tot era massa senzill per ser comprès i els pares de l’Univers van decidir encarregar el seu progrés als Savis, a aquells qui en la seva societat consideraren com erudits del saber, els encarregats de formar el futur dels nens com l’Univers ... Els anomenaven "mestres", et sona?</div><div style="text-align: justify;">- Més aviat ... </div><div style="text-align: justify;">- Els "mestres" treballaven en laboratoris anomenats "escoles" I cap allà va anar l’Univers. Allà el van tancar ... Déu, mai millor dit: el van tancar ... I amb ell van tancar l'aire, el van embotir en diferents recipients als que anomenaven àrees d'aprenentatge i li van dir: cada dia et donarem unes culleradetes d'aquí i d'allà. No contents amb això, els "mestres" van decidir que a l’Univers només podia haver-hi un sol, potser com a molt dos: la vista i l'oïda ... Eren més que suficients!</div><div style="text-align: justify;">- Que trist! Que imbècils hem estat tots!</div><div style="text-align: justify;">- Però l’Univers no podia ... Potser no volia ... A través de la finestra buscava l'aire, en els seves poques estones d'oci intentava recuperar els seus sols, intentava escapar-se a cada instant per a viatjar, per a seguir xopant-se, tintat-se d’il•lusió amb el seu arc de Sant Martí creatiu ... Malament! Els erudits van decidir que això era dolent ... I el van portar al doctor, sí, l'anomenaven "psicòleg" ... "L’Univers té un dèficit d'atenció probablement derivat d'aquest híper activisme que demostra amb la seva rebel•lia i. .." </div><div style="text-align: justify;">- Ai, no m’ho diguis ... I el van medicar? </div><div style="text-align: justify;">- El conte és llarg i donaria per estona ... Està a la Biblioteca de Goig, ja te’l deixaré llegir ... El que faré ara és resumir, concloure ... Sí, de vegades arriben fins i tot a medicar ... D'altres, la majoria, aconsegueixen domar-los i, d'altres, quan aquest Univers és realment ric, ha d'esperar a sortir del "laboratori" per convertir-se en geni ...</div><div style="text-align: justify;">- Sí, una vegada vaig fer un treball sobre els "genis universals" i no vegis el que solien expressar de la seva educació ... </div><div style="text-align: justify;">- Mark Twain va dir "Mai he permès que l'escola entorpís la meva educació" ... Si vols et podria passar unes quantes cites més ... </div><div style="text-align: justify;">- Per tant? L'Escola a Goig no s'assembla en res a la de Mai Més, oi?</div><div style="text-align: justify;">- Evident. Per començar a Goig no tenim l'absurda pretensió de considerar l'infant com un projecte d'home. Ha de ser al revés: l'home serà la conseqüència del nen. Si considerem el primer prendrem com a model una tipificació extremadament contaminada. Si prenem el segon facilitarem que es vagi dissenyant una obra d'art sempre especial i diferent de les altres. Després entenem la magnitud d'aquest univers alhora construïble i alhora salvatge, comprenem aquesta necessitat d'aire, l'espontaneïtat i originalitat de la majoria de processos, la necessitat d'aquests sis sols ... Sobre això et diré que en l'última dècada hem decidit afegir un setè: el gaudi, el gaudi ... És essencial que il•lumini la gran majoria de processos d'aprenentatge, oi? Després hi ha aquest increïble arc de Sant Martí... Com podem oblidar o menysprear la capacitat imaginativa? Si és la font de tota creativitat! </div><div style="text-align: justify;">- Una creativitat imprescindible en la vida per a tot ... </div><div style="text-align: justify;">- És clar! I després, jo diria que per concloure aquesta introducció, cal entendre que hi ha certes energies vitals per a la construcció de cada Univers que han d’estimular-se i programar-se, més enllà que en alguns casos ja es donen de forma implícita: et parlaria de l'educació emocional, de l'estructuració de valors solidaris i cívics, de l'assimilació d'hàbits i actituds, del desenvolupament de les capacitats intel•lectuals, de la capacitat lúdica i agradable, de ... De i de ... És tan magnífic aquest Univers que pretendre reduir-lo a vuit o nou camps resulta ofensiu ... </div><div style="text-align: justify;">- És realment de jutjat de guàrdia el que hem estat aplaudint tants anys a Mai Més ...Per què? A qui creus que interessa?</div><div style="text-align: justify;">- Tu en saps la resposta. Als de sempre, als qui tenen la paella pel mànec ... Una societat equilibrada, justa i solidària, diversa i rica en benestar anímic ... Interessa? Canviaria moltes coses, no creus? El dia que anem a la Biblioteca t’explicaré una cosa ... Ara serà millor que entrem ja ... Véns? </div><div style="text-align: justify;">- No ho sé, què em dónes?</div><div style="text-align: justify;">En Raimon es va incorporar i la va besar llargament a la boca ... Na Teresa no va poder evitar tancar els ulls i sentir ... "Què dolç, què tendre ... que ..." </div><div style="text-align: justify;">- Que què et dono? Em dono ... Véns? </div><div style="text-align: justify;">- Vinc! </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van passar un dia increïblement fantàstic. La seva estada amb cada un dels grups va ser ... Va ser, com expressar-ho? Tan, tan ... Normal? Deliciosa? Harmoniosa? A tot arreu van ser ben rebuts per tots i totes, com un més, com a part integrant ... La capacitat d'obrir socialment l'espai educatiu i lúdic de cada classe era realment excepcional. Nens, mestres, pares, mares, ... Entre tots havien creat, aconseguit aquesta calor, aquesta calidesa que només sol donar-te la llar ... Na Teresa va poder sentir al mateix temps nena i dona i en aquest sentiment residia una pau tan excelsa, d'aquest sentiment brollava talment com eterna font de la joventut ... Brollava, emergia, fluïa, ... Què? Sens dubte la felicitat. </div><div style="text-align: justify;">Les aules en tots els cicles eren espais molt amplis, oberts i diversos. En elles es podia treballar, ballar, representar petites obres de teatre, jugar ... Totes donaven a l'exterior i la llum natural era més que suficient ... En totes hi havia un equip de música realment impressionant i una gegantina pantalla digital, connectats tots dos a un ordinador que permetia en un instant accedir a escoltar música ambiental, veure un preciós vídeo de la naturalesa o mantenir un vídeo xat amb el pare de ... O, o, o. .. Resultava molt curiosa la forma en què es representaven els diferents coneixements a assimilar en tots els grups: sempre implicaven un desafiament, un repte a encarar per tots, inclosos els mestres ... A na Teresa la va impactar també una sessió de deu minuts que van dur a terme a la classe de vuit anys per a treballar la memòria sensorial ...També la va impressionar la implicació dels alumnes en la dinàmica disciplinar de cada classe: els nens sabien on anaven, com podien arribar-hi i les pautes necessàries en cada cas perquè el camí pugui avançar sense complicacions. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Des de petits tots els nens de Goig aprenien a tocar un instrument i el comiat de la tarda va ser realment encantador: Tots i totes van cantar un himne acompanyats per ... Na Teresa no va poder evitar emocionar-se. En sortir de l'escola va abraçar en Raimon i. ..</div><div style="text-align: justify;">- Gràcies, de veritat. Avui he viscut un dels dies més feliços de la meva vida. Si pogués quedar-me a viure a Goig no ho dubtaria: demanaria que em deixéssiu ser mestra ... </div><div style="text-align: justify;">- Sens dubte pot ser l'ofici més bell del món. No t'ho dic, t'ho afirmo. Escolta, abans d'acomiadar-nos és important que et faci una pregunta: Què t’ha impressionat més del que has viscut: la forma, el fons o els resultats?</div><div style="text-align: justify;">- Ui, no sé què dir-te. Crec que tot.</div><div style="text-align: justify;">- Bé, la veritat és que la meva qüestió se les porta ... Però no importa, aniré directe al gra. Fixa't que els resultats són conseqüència del fons només a través de la forma. </div><div style="text-align: justify;">- I?</div><div style="text-align: justify;">- En l'Educació i en general en la vida podem tenir mil reptes i un fons molt potent per aconseguir-los, però sense un camí no es donarà. El més important en el nostre procés de créixer acaben sent dues coses: l'una que sapiguem escollir i delinear el camí i el segon ja no que vulguem, que ho caminem ... El que avui has vist ha estat possible perquè a Goig hem entès aquesta dinàmica i facilitem els mitjans i recursos als nens per dissenyar els seus camins d'aprenentatge ... I si fas això amb un nen, mai dubtarà: caminarà, i tant que caminarà! </div><div style="text-align: justify;">- Ja me n’he adonat!. Escolta, ara te’n vas? </div><div style="text-align: justify;">- Sí, perdona. Tinc una reunió amb l'equip de mestres de l'escola. Ens veiem a l'hora de sopar, sí?</div><div style="text-align: justify;">- Segur. Fins després, estimat.</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-40460679615306653852011-03-19T00:50:00.000-07:002011-03-22T00:27:12.852-07:00<b>Narrativa </b>en <b>català on line</b>. Educació. <span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 19ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.9. A l'escola de la vida:</b></div><div style="color: orange; text-align: center;"><b><br />
</b></div><div style="color: orange; text-align: center;"><b>De com una nació ha de tenir cura delicadament del seu tresor més preuat...</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">L'endemà na Teresa es va despertar d'hora. Havia dormit com un angelet i es va llevar sentint-se renovada, sí, nova ... Va demanar a n’Adriana i en Fito l’obsequiessin amb el necessari per preparar l'esmorzar i avui havia de ser ella qui disposés la taula. Després de vestir-se i empolainar-se el just, va sortir a fer una curta passejada. Va tornar amb un bell ram de flors silvestres i les va posar en un gerro de vidre tallat al centre de la taula. Després va disposar els plats, les tasses i tot el necessari ... Va mirar per la finestra. Encara li quedava una estona ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Volia, necessitava escriure ... Una nota, una carta? Una cosa ... I na Teresa va anar a buscar la llibreta, va agafar un bolígraf i... </div><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><i>De sobte una estrella es va creuar al meu camí i va encendre el meu cel sencer ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>I la fosca i negra nit, la vida, la meva vida, va anar omplint-se de centelleigs refulgents ... En cada un d'ells s’hi anava impregnat un sentiment diferent: Tendresa, Amor, Lliurament, Passió ... trobada .... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>I es va obrir el cofre dels somnis anhelats .., Tot d'una ja no es van sentir atrapats ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Les llàgrimes van començar a assecar-se i, com per art de màgia, s'anava gravant en el meu rostre un somriure ...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>La nena, la meva estimada nena. s'anava despertant dolçament de la seva letargia per transformar-se en dona.</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>En dona ... Déu meu. la dona va abraçar la nena i, com belles dorments, van prendre el petó de la destinació i amb la seva humitat es van despertar, amb el seu afalac complimento gravaren, va gravar, com n’estava de viva ...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>I vaig ser, sóc capaç de donar el pas, aquest pas fins la porta, cap a la sortida del meu amagatall ... A fora la llum, aquesta llum, la meva llum, la teva ... </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Sé que no em cal una trucada, un crit, ni tan sols un sospir ... Simplement un pensament ... i Tu, tot Tu ... Tu que vas aparèixer, que ets, que existeixes ...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>No tinc paraules ... Gràcies ... Mil gràcies per ser qui i com ets. </i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>T’ Adoro</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>T’estimo</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Teresa </i></div><div style="text-align: center;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va doblegar el paper, el besà, el va dipositar sobre la taula plat i es va dirigir cap a la porta. En Raimon havia d'estar a punt d'arribar, si sortia segur que el trobaria pel camí ...</div><div style="text-align: justify;">N'hi va haver prou amb dues passes per a veure’l. En Raimon venia caminant alegrement. Portava una flor a la mà i semblava parlar sol ... Potser cantussejava? Quan es va adonar de la presència de na Teresa va detenir la seva marxa. La va mirar. La mirà i remirà. Després va tornar a caminar. En els seus ulls lluïa una brillantor especial ...Somreien, és clar! En els seus llavis es va dibuixar un petó i en Raimon el va agafar amb una mà, i se’l va guardar fins que es va trobar davant la seva amiga. Llavors va obrir la mà i suaument dipositar la seva benvinguda a la boca de na Teresa.</div><div style="text-align: justify;">- Hola, estimat . Com estàs?</div><div style="text-align: justify;">Es van abraçar de manera que a na Teresa li va semblar talment que el seu cor es traslladava per moments al seu pit dret per poder sentir-se més proper al d'ell. Un petó tendre, dolç, meravellosament perfilat per ambdós va segellar la trobada. Després, agafats de la mà es van dirigir cap a casa. Tenien molt clar tots dos al que anaven: a esmorzar ... Na Teresa va ser la primera a parlar:</div><div style="text-align: justify;">- Et vaig enyorar, estimat. Vas passar un bon dia? </div><div style="text-align: justify;">- Molt bo, la veritat, i vaig poder liquidar tots els meus assumptes. I tu? Segur que també ... </div><div style="text-align: justify;">- Va ser un dia preciós ... I una excursió divina ... Vaig conèixer una nena, na Nuri, i vaig aprendre tantes coses d'ella ... </div><div style="text-align: justify;">- Ho sé, la conec ... És fantàstica. Però, saps? També ella va aprendre de tu ... D'això es tractava ...</div><div style="text-align: justify;">- Com que es tractava? No em diràs que ... Tant és ...</div><div style="text-align: justify;">- El meu nen es deia Joel ... Així funcionen les coses a Goig ... </div><div style="text-align: justify;">Dialogant havien arribat a casa i estaven ja asseguts. En Raimon va descobrir el paper ... </div><div style="text-align: justify;">- És per a mi? </div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va assentir amb el cap i va restar esperant, observant en Raimon com si volgués caçar les seves impressions, els seus ... </div><div style="text-align: justify;">- És preciós. Em fas sentir tan important ... Teresa, potser no ha arribat encara el moment de poder expressar-me amb tot el meu ser, però vull que sàpigues ... Estic enamorat de tu, ets una dona tan, tan especial ... I sí, jo també t'adoro, jo també t'estimo ...</div><div style="text-align: justify;">No va fer falta més. A la vida hi ha instants que queden gravats per sempre en la teva memòria. Aquest n’era un: acabaven els dos de declarar-se obertament el seu amor i no eren necessaris adorns, senyals, paraules ... En una mirada pot tallar-se la tendresa, en un somriure pot esculpir-se la felicitat ... </div><div style="text-align: justify;">Tots dos eren conscients que n’hi hauria hagut prou amb un gest, una carícia, un petit frec per no poder frenar allò que tant estaven desitjant ... Aquesta vegada va ser na Teresa qui va posar el fre ... </div><div style="text-align: justify;">- Avui és el dia d'anar a l'escola, oi? </div><div style="text-align: justify;">- Sí avui toca una de les visites més importants que pots fer aquí a Goig. Passarem el dia a l'escola. Dinarem fins i tot allà. En una jornada és impossible ensenyar-t’ho tot, però intentarem que puguis fer-te una idea el més àmplia possible i viurem en directe sessions amb nens de 4, 8, 12 i 16 anys ... Però abans d'anar-hi t’ he d’explicar moltes coses ... Ens quedem aquí una estona o anem passejant i xerrem? </div><div style="text-align: justify;">- Millor sortim, no et sembla? </div><div style="text-align: justify;">En Raimon va somriure, .. Havia comprès de seguida la raó de la conveniència de sortir i hi estava molt d'acord ... </div><div style="text-align: justify;">- Anem, doncs ... </div><div style="text-align: justify;">Van sortir al carrer i van iniciar la seva marxa agafats de la mà, com una parella d'enamorats qualsevol. Vaja, això eren, no? Na Teresa va sentir aquesta força del llaç, del vincle emocional connectat a l'enllaç tàctil ... A Mai Més s'estava perdent aquest costum ... Quina llàstima! Només quan els nens eren petits, durant els primers compassos dels primers amors ... Que idiotes arribaven a ser! </div><div style="text-align: justify;">- Una Nació que es preï d’ intel•ligent ha de preservar els seus béns primaris i cultivar-los per a poder aconseguir la seva màxima rendibilitat. Un poble no pot viure mirant al passat ni pot ancorar-se en el present. El futur serà o no serà segons el que vingui però també segons el que sembrem. A Goig considerem com al nostre bé més preuat la infància i alhora entenem que el futur estarà sempre a les seves mans i que en la qualitat de l'Educació es sembra una predefinició del demà. Així, la primera i més important prioritat de la nostra gent és aconseguir que els nens creixin harmònicament i equilibrada. Com ja saps aquí mesurem el benestar no per la renda per càpita sinó pel grau de felicitat de tots i cadascun dels nostres habitants. Si vols aconseguir una barreja enèrgica posa-hi ferro entre els seus components, si el que vols és una barreja explosiva afegeix pólvora, si vols una barreja harmònica, què creus que hi hem de posar? </div><div style="text-align: justify;">- Vida, oi? </div><div style="text-align: justify;">- És clar ... Vida, en el seu estat pur i amb totes i cadascuna de les connotacions que comporta. I llavors, què creus que ens pot lligar amb més fermesa a una vida equilibrada?</div><div style="text-align: justify;">- No serà res material, segur ... </div><div style="text-align: justify;">- Compte, en el material el bàsic i necessari és imprescindible, però això ens assegura la supervivència, que no ha d’ implicar viure ... Si et fixes la meva pregunta portava trampa: Què ens lliga ...? Què ens enllaça, què ens vincula ... </div><div style="text-align: justify;">- Els vincles, no? </div><div style="text-align: justify;">- Evident. Fixa't, aquí a Goig considerem que en néixer cada infant comporta una doble paternitat ... </div><div style="text-align: justify;">- Pare i mare? </div><div style="text-align: justify;">- No, pare i mare assumeixen la paternitat biològica, la tutorial primera i més important, l'emocional ... Aquí no adjudiquem graus de vinculació o responsabilitat: tots dos són essencials i hem de tenir cura i mimar aquests vincles de forma molt acurada. Però després hi ha la paternitat existencial ...</div><div style="text-align: justify;">- La naturalesa? </div><div style="text-align: justify;">- Lògic ... Naixem amb ella, per i per a ella, i vivim gràcies a ella. Aquí ens prenem molt seriosament el concepte de "mare natura". Si un nen no aprèn des de molt petit a cuidar el seu vincle amb la mare terra no serà estrany que de gran camini d'esquena a ella ... Això va passar a Mai Més, oi? </div><div style="text-align: justify;">- És més que clar ...</div><div style="text-align: justify;">- Després cal entendre la globalitat. La naturalesa no pot limitar-se de cap manera tan sols al jardí de casa meva, doncs tot el que succeeix en ella pot acabar afectant-nos positivament o negativament. No cal que t'expliqui la Teoria de l'Efecte Papallona ...</div><div style="text-align: justify;">- Ho tinc molt clar. Mira el que ens està passant amb el canvi climàtic ...</div><div style="text-align: justify;">- I alguns encara no s'adonen que hem estant matant el planeta ... Bé, bé, em poso nerviós només de pensar on pot arribar l'estupidesa humana ... És millor deixem el tema ... Segueixo ... Encara que abans vull aclarir una cosa: saps per què és tan important la qualitat dels vincles a la infància, particularment, i jo diria que en general també per a la persona adulta i, ja estenent el meu argument, per a qualsevol ésser viu? </div><div style="text-align: justify;">- Són la raó de viure?</div><div style="text-align: justify;">- No, estimada, la raó de viure és la vida. Ja en parlarem més endavant, si vols, d'això. Els vincles són essencials ja que són les nostres columnes vertebrals emocionals. Ells ens sostenen o ens deixen caure ..., o ens enfonsen ... Perquè un nen pugui evolucionar positivament, créixer equilibradament, aprendre segons les seves possibilitats, necessita seguretat emocional. Si no la té es bloqueja, desapareix, reacciona violentament, ... I d'aquesta seguretat depèn del desenvolupament harmònic d'aquests vincles ...</div><div style="text-align: justify;">- I així va el món ... Glups ... </div><div style="text-align: justify;">- Així va, a l'era de l'egocentrisme ... Així va ... </div><div style="text-align: justify;">- T'estimo molt ... </div><div style="text-align: justify;">- I jo a tu, vida. Saps? A Goig es va valorar fa molt que si bé està clar que és millor la qualitat que la quantitat no és menys cert que la meta està a aconseguir una quantitat important qualitativament rica. I vam establir llavors unes gradacions vincle que són la base que volem sostingui al creixement i desenvolupament de cada nen. Els dos primers ja els saps: els vincles de paternitat, naturalesa i progenitors. Al segon d'ells hem de sumar-hi els vincles de consanguinitat en primer grau, com a molt importants, els germans, per establir un grup vincular que mereix tota l'atenció i ajuda de l'Estat: la família primària. Després, si sumem els vincles de consanguinitat de segon grau, avis, oncles, cosins, ..., establim el primer gran grup vincular important de sosteniment del nen: la Gran Família ... Em segueixes? </div><div style="text-align: justify;">- Enganxadeta a les teves raons vaig ...</div><div style="text-align: justify;">- T'adones que en moltes societats modernes es destrossa sistemàticament aquesta estructura? Uns viuen aquí, els altres a mil quilòmetres, altres a dos mil ... De vegades és inevitable, però això mai ha de ser un costum ... A Goig cuidem molt molt el facilitar la proximitat dels membres de la Gran Família, la primera família ... </div><div style="text-align: justify;">- Això et volia preguntar: na Nuri va parlar dels seus companys i companyes de classe com la seva segona família ...</div><div style="text-align: justify;">- Aquí vaig: a Goig vam decidir aprofitar les evidents connotacions positives d’aquest terme, “la gran família”, per objectivar el camp dels vincles escolars com un nou grup columnar, de suport, potent i molt ric a curt i a llarg termini. Així, la decisió d'intentar avaluar àmpliament l'estructuració del grup en els seus inicis, en educació infantil, per procurar que es mantingui fins la sortida de l'escola, als setze anys, ha suposat un avenç important. Després la creació d'un grup tutorial adscrit a cada grup d'alumnes perquè supervisin, coordinin i guiïn durant aquests gairebé quinze anys ... </div><div style="text-align: justify;">- Un grup tutorial? ¿Ajuntant especialistes d'infantil, primària, secundària i batxillerat?Ai, a Mai Més acabarien malament ... </div><div style="text-align: justify;">- És clar, precisament perquè es van crear diferents categories, amb suposades diferents responsabilitats, exigències de titulacions, sous ... Aquí no funcionem així ...D'entrada cal dir que a Goig la professió de mestre es considera políticament i social com potser la professió més important de totes. Després hauràs d’entendre que aquí de cap manera potenciem la contractació dels responsables de l'Educació Escolar dels nostres fills a partir dels seus mèrits memorístics i del seu bagatge cultural ... És que de veritat, resulta tan absurd ... Les qualitats d'un gran mestre són humanístiques, de personalitat, si vols: el desig d'aprendre, la seva capacitat per estimar, per a guiar, la seva condició empàtica, les ganes de gaudir, la il•lusió, ... Mira, si vols ser mestra a Goig no et servirà, per a cap cicle ni etapa, ensenyar un diploma o vint llicenciatures.... Sense excepció, es tracti d'una noia de vint anys que ve de treballar un hort o d'un llicenciat en pedagogia amb vint anys d'experiència, qui vulgui ser mestre aquí haurà de treballar com a alumne de pràctiques amb grups escolars durant cinc anys, els dos primers rotant pels diferents cicles educatius i els tres últims ja en els nivells en els quals s'hagi considerat que pot rendir millor ...</div><div style="text-align: justify;">- Et puc preguntar alguna cosa? </div><div style="text-align: justify;">- És clar, estimada, digues-me ... </div><div style="text-align: justify;">- Els alumnes, els nens ¿tenen aquí el poder de decidir quin professor serveix o no serveix? </div><div style="text-align: justify;">- Doncs és clar, com no han de tenir-lo? I t'asseguro que són molt justos, més que nosaltres ... Jo he viscut conflictes més o menys importants que es van resoldre amb el diàleg que els alumnes van establir amb el seu tutor o tutora. La veritat és que només recordo dues ocasions on al final es va resoldre oferir el trasllat a una altra ocupació a dos tutors que pel que sigui no van aconseguir connectar positivament amb el seu grup. </div><div style="text-align: justify;">- Escolta, i això dels Grups Tutorials? No m'ho has explicat ...</div><div style="text-align: justify;">- Sí, m’he desviat ... És senzill: aquesta segona Gran Família que comporta l'Escola per a cada nen està formada pels seus companys i companyes i per vuit tutors i / o tutores que van intercanviant el seu grau vincular durant els cicles. A ells, que constitueixen el nucli principal, cal sumar-hi els alumnes d'altres grups i nivells i els altres professors i professionals que treballen en el centre. Sí, és difícil però en realitat és molt fàcil. Recorda'm que quan estiguem a l'escola t'ho expliqui millor. No vull saturar-te massa.</div><div style="text-align: justify;">- Si no m’atabales pas! M'encanta aquest tema ... Escolta: primera, segona, ... Hi ha més famílies? </div><div style="text-align: justify;">- Sí, però no amb la importància que tenen aquests tres pilars: Naturalesa, Família parental i Família Escolar. Després podríem considerar l'entorn social proper i la societat global que viu a Goig. Aquests vincles també es treballen a l'escola però d'una altra manera. </div><div style="text-align: justify;">- Sona tot tan bé però, si et sóc sincera, tan teòric. </div><div style="text-align: justify;">- Véns d'un món on les idees es venen més per convèncer que per ser portades a la pràctica. Aquí no funcionem així. Portem anys treballant amb i per aquesta estructura vincular i els resultats ens han sorprès enormement. Si ho penses, no és tan difícil programar i aconseguir que les coses siguin com han de ser ... Saps? Quan neix un nen la mare i el pare alternen permisos laborals durant dos anys per poder cuidar-lo. Et podria explicar dels Centres d'Assistència Familiar, de Cursets, de com aquí és costum acceptar que pare i mare passin un dia al mes amb el seu fill a la seva classe, ajudant al grup i integrant-se en ell, de com s'organitzen l'últim diumenge de cada mes activitats que reuneixen les famílies, de les activitats i recursos que utilitzem per potenciar els vincles intergrupals, per fomentar la unió, per aconseguir que els vincles amb els tutors siguin extraordinaris, ... En veritat creus que l'amor, l'afecte o l'amistat no són fàcilment promocionables? </div><div style="text-align: justify;">- Perdona'm. Porto tant de temps situant el correcte al prestatge de l’utòpic que per inèrcia ... </div><div style="text-align: justify;">- És normal, no et preocupis ... No puc presentar-te com caldria un sistema educatiu que resulta totalment innovador, però si t'interessa et deixaré llibres ... A més, estic segur que amb la visita aprendràs molt ... </div><div style="text-align: justify;">- Segur. Estic aprenent més aquí que en els darrers vint anys. Ja arribem?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va fer aquesta pregunta ja que en Raimon s’havia aturat. Havien estat donant la volta al poble per fora. Semblava que havia arribat a l'altre extrem. A un costat hi tenien l’entrada a un jardí grandiós. A l'altre quatre bancs de fusta i uns quants arbres marcaven l'entrada a uns camps d'esport.</div><div style="text-align: justify;">- La veritat és que sí, però abans d’entrar encara t’he d’explicar algunes coses. Et sembla que ens asseguem en aquest banc?</div><div style="text-align: justify;">- M’encantarà.</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-2169404166595366392011-03-18T00:43:00.000-07:002011-03-22T00:23:43.578-07:00<b>Prosa poètica </b>en <b>català on line</b>. Sobre la <b>vida</b>.<span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 18ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.8. Excursió a la Vall del Nou Nat: De com de les preguntes d'una nena brollaren respostes inesperades.</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Na Teresa i en Raimon van restar una llarga estona mirant-se fixament, com si volguessin gravar el moment, com si busquessin fixar-lo amb el vernís de l'esperança ... Després na Teresa va preguntar:</div><div style="text-align: justify;">- I ara? On em portaràs avui?</div><div style="text-align: justify;">- Enlloc. dono la resta del dia lliure. En part perquè així ho acostumem a fer i en part perquè he de traslladar-me al meu poble per tractar temes personals. Res important, no et preocupis, però sí coses necessàries. </div><div style="text-align: justify;">- I jo? Què em recomanes que faci? Em quedo a casa? ¿Surto a passejar?</div><div style="text-align: justify;">- A la motxilla t’he portat un pícnic que t'han preparat. Jo et proposaria que anessis d'excursió. Mira, anem a fora.</div><div style="text-align: justify;">I en Raimon la va prendre de la mà i la va conduir fins a la porta ...</div><div style="text-align: justify;">- Veus el pont? Sí, és clar. En creuar-lo trobaràs un camí, si el segueixes cap a la dreta et portarà en direcció al mar, si el prens per l'esquerra t'aproparàs a aquelles muntanyes. Allà es troba la Vall del Nou Nat </div><div style="text-align: justify;">- Nou Nat? </div><div style="text-align: justify;">- Significa "nadó" ... Li van posar aquest nom ja que allí neix el riu Vida. </div><div style="text-align: justify;">-Sona bé ... Et veuré a la nit? </div><div style="text-align: justify;">- No crec que arribi a temps. A la nit t'esperen n’Adriana i en Fito per sopar. Estan encantats amb tu. Això sí, demà torno a ser teu. Passaràs un dia preciós, segur. Agafa la motxilla,... et veig demà. </div><div style="text-align: justify;">- Ens veiem. Que et vagi molt bé. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va marxar sola. En Raimon va haver de passar a recollir unes coses i ella tenia fal•lera per iniciar la seva excursió... On? A la vall del Nou Nat, és clar ... </div><div style="text-align: justify;">El camí era pla i feia un dia preciós. Na Teresa s'havia vestit amb roba i calçat molt còmodes: uns pantalons curts de color verd pistatxo, una samarreta sense mànigues groga i uns esportius de tela estampada amb motius florals que li permetien anar sense mitjons. A la motxilla, al costat del pícnic, va posar una tovallola, per si de cas ... Caminava a poc a poc i anava aturant la seva marxa aquí i allà: ara per recollir flors i olorar, després per escoltar els molt diferents cants d'ocells ... Des de petita li encantava això: intentar reproduir aquests cants per veure si la responien. I a vegades passava ...</div><div style="text-align: justify;">De petita ... Per na Teresa la infància era una etapa de la seva vida molt confusa. De vegades, sense voler ni buscar-ho, li venien records ... Solien ser com flaixos, imatges, vivències o sensacions que en ocasions la colpejaven durament i en altres </div><div style="text-align: justify;">l’acariciaven, omplint-la d'alegria i pau. Huracà i brisa, tempesta i rosada, ... Era això el dibuix de la seva infantesa o era alguna cosa comú a totes? Ella sempre havia pensat que era una cosa molt particular seva: ningú viu res de la mateixa forma. Fos com fos na Teresa havia acabat feia temps rendint-se, havia acabat per assimilar la rosada com una trampa que l'atreia cap al llamp. Una fugida? Segur, ja que en el seu allunyament mai va deixar de mirar enrere, ja que en la seva decisió podia més la por que la voluntat. </div><div style="text-align: justify;">A mesura que anava avançant, la conca del riu s'anava estrenyent i alhora la llera de l'aigua accelerava el seu flux. El camí havia transcorregut sense separar-se mai massa de la ribera i el murmuri inicial d'uns corrents amplis i calmats havien editat una preciosa banda sonora per aquest sempre captivador paisatge riberenc. Apropant-se al peu de les muntanyes el in crescendo de la música va produir en Teresa una emoció alhora inquieta i curiosa: "Estava arribant!" </div><div style="text-align: justify;">Va caminar tan distreta que no es va adonar que feia estona que aquell camí pla havia canviat el seu pas a una pendent que a cada corba feia més pujada. A la vora del ara rierol, na Teresa, va observar com ‘aigua queia o saltava per un mur de roques granítiques amplós i obert a un embut que la naturalesa va preparar per ajuntar forces i encarar el viratge fins el mar. Sense pensar-s’ho ni un moment na Teresa va pujar aquest últim tram de camí que la separava del seu destí. </div><div style="text-align: justify;">Quin lloc tan bonic! Un estany natural de verd pau: verd en la sendera pinzellada de clorofil•la tint que emmarcava el lloc i verd a la transparència del cristall aquós que filtrava un fons que en la seva dimensió es feia invisible. El grisenc puntellejat de la pedra i la degradació dels tons d'una terra que transitava del marró vermellós al sorrenc palla no eren més que complements estètics a aquesta serena i agradable impressió.</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa respirà fons i va deixar néixer un sospir encoratjador que en el seu ocàs la va portar a tancar els ulls. Volia sentir-ho tot, gaudir del pòsit de la bellesa en cada porus de la seva cada vegada més recuperada sensorial ànima ... En l'aire que complimentava el seu rostre es barrejaven partícules d'aigua que portaven amb si mateixes la frescor de la vida en el seu màxim esplendor, el que ens enllaça amb la natura. Na Teresa volia impregnar-se de la sensació i, acariciant la seva cara amb les dues mans, va començar a traslladar aquesta revitalitzant frescor per tot el seu cos ... Mentre ho feia es va estirar a terra. Era un matalàs de gespa humida i na Teresa no va poder reprimir fer una cosa que mai a la seva vida no havia fet. Va fer allò que tantes vegades havia admirat veure fer als cavalls: es va rebolcar, girant cap a ambdós costats, raspallant el seu cos amb els fils suaus i mullats de l'herba. Les sensacions tàctils es van barrejar i van convidar al ball a una apassionant barreja d'olors i fragàncies que en el seu dansar coordinat i simultàniament anàrquic convidaven a un únic desenllaç, a un sentiment molt penetrant i sorprenentment alliberador: vida.</div><div style="text-align: justify;">Vida, vida, vida, ... ¡ Na Teresa se sentia tan viva! Estirada cap per amunt es va relaxar i va començar llavors a fixar-se en tot allò que portava feia estona escoltant: aigua, terra i aire, salts, cants i reposat silenci ... Xipollejat i rialles ... I rialles? Llavors va obrir els ulls. En aquella llacuna natural s’hi estaven banyant un grup de nens i nenes. Semblaven tan feliços! S'havien ficat a l'aigua nus i jugaven sense complexos, units per aquella complicitat que només pot donar-se entre aquells que es coneixen i volen ... </div><div style="text-align: justify;">Abstreta en la seva contemplació na Teresa no es va adonar fins que no va girar el cap: no estava sola ... Al seu costat s'havia assegut una nena ... L'estava mirant, amb els seus ullets grans i simpàtics, amb el seu somriure obert i translúcid ... </div><div style="text-align: justify;">- Deu ser divertit, oi? </div><div style="text-align: justify;">Na Teresa s’hi va fixar bé i va descobrir que la nena, encara que s'havia embolicat amb una tovallola, anava nua i estava ... Déu meu, com estava! Despentinada, mig tenyida de verd, enfangada ... Llavors es va adonar: que ella també ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Glups, quina vergonya! Dec d'estar horrible ... </div><div style="text-align: justify;">- Horrible? Per què? Estàs molt maca ... Jo et veig molt guapa ... </div><div style="text-align: justify;">No recordava que els nens solen mirar-nos sempre amb el cor ... I és clar, així la veia... </div><div style="text-align: justify;">- Tu també llueixes preciosa ... Sí, la veritat ha sigut molt molt divertit ... No ho havia provat mai abans ... </div><div style="text-align: justify;">-Ni quan eres petita? </div><div style="text-align: justify;">- Si arribo a fer això quan era petita, els meus pares em maten ... </div><div style="text-align: justify;">- Vaja, doncs jo he fet això i coses encara més divertides amb el meu pare i la meva mare ... Tu no vas néixer aquí, oi? Com et dius? </div><div style="text-align: justify;">- Teresa. No, no vaig néixer aquí, vida, estic de visita ... I tu? Et dius ... </div><div style="text-align: justify;">- Em dic Nuri. I jo tampoc vaig néixer aquí ... Em van portar quan tenia dos anyets. Ara en tinc vuit ... </div><div style="text-align: justify;">- I, què feu aquí? Són els teus amics i amigues, els que es banyen, sí? No aneu a l'escola avui? No sabia que era festa ... </div><div style="text-align: justify;">- Són la meva segona família, els meus companys i companyes de classe ... Sí, avui tenim escola, però avui celebrem el dia dels Vincles. </div><div style="text-align: justify;">- Dels Vincles? Quina cosa ...? </div><div style="text-align: justify;">- Un cop al mes a totes les escoles de Goig se celebra aquest dia. Els Vincles grupals, d'equip, d'amistat, ... Al teva Terra no ho fan?</div><div style="text-align: justify;">- A la meva Terra? És millor no en parlem de la meva Terra ... Explica'm, i com funciona? </div><div style="text-align: justify;">- Amb els meus companys i companyes de classe anem junts des de molt petits. A l’escola pensem que és molt important que creixem units que aprofitem aquests anys per a conrear uns vincles que ens durin tota la vida. A més, volen que aprenguem a funcionar com equip. I ens ensenyen com fer-ho, i a més a més un dia al mes ens deixen sols perquè puguem ... Saps? Ahir vam fer una assemblea i vam decidir que avui vindríem aquí a passar-hi el dia ... </div><div style="text-align: justify;">- I us han deixat sols? </div><div style="text-align: justify;">- La veritat és que no ... Aquest és el primer any que estem sols, a mitges ... Fins als vuit anys els professors ens acompanyen en tot moment. Des dels vuit fins als tretze anys ens deixen sols però estan prop per si passa alguna cosa perillosa ... Saps? Avui em sembla que les senyoretes estan amagades a l'altra banda, en aquell bosquet. Però si les veus no els diguis que ho sé ... </div><div style="text-align: justify;">- I a partir dels tretze ja us deixen sols del tot ... </div><div style="text-align: justify;">- Sí .. </div><div style="text-align: justify;">Na Teresa es va quedar pensant un moment. Era tot tan senzill, tan simple ... Va mirar a la Nuri. Estava observant el que passava a l'aigua. Mentrestant, amb els seus dits intentava desembullar seva cabellera morena. Si hagués de valorar segons els cànons estètics de la "modernitat" hauria arribat a la conclusió que no era massa guapa: més aviat baixeta, una mica pleneta, ... Però la veia tan desperta, tan contenta, tan viva ... Només això ja la dotava d'una bellesa immensa, captivadora ... Na Nuri la va treure dels seus pensaments ... </div><div style="text-align: justify;">- I tu? </div><div style="text-align: justify;">- I jo què? </div><div style="text-align: justify;">- Què fas aquí? </div><div style="text-align: justify;">- També he vingut d'excursió ... </div><div style="text-align: justify;">- D'excursió amb tu mateixa, quina il•lusió ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa es va sorprendre. Va mirar la Nuri i va trobar en els seus ulls una estranya mirada de complicitat. Llavors es va adonar que la nena no havia acabat ... </div><div style="text-align: justify;">- I, què vols trobar? </div><div style="text-align: justify;">- Com que què vull trobar? He vingut a veure aquest lloc. És preciós ... </div><div style="text-align: justify;">- Sí, és preciós, però em sembla que tu busques alguna cosa més ... Alguna cosa que vas perdre? </div><div style="text-align: justify;">- Com ho saps? </div><div style="text-align: justify;">- Els teus ulls ... La teva mirada vol riure, però està trista ... Per la teva veu .... Em parles amb alegria, però la teva veu tremola ... No sé, he pensat que et faltava alguna cosa ... </div><div style="text-align: justify;">- Doncs sí, la veritat ... Vaig arribar a Goig perquè ja no sabia ... No sé què fer amb la meva vida ... </div><div style="text-align: justify;">- I què faràs? Viure ... Quina altra cosa es pot fer? </div><div style="text-align: justify;">NaTeresa va riure. Els nens ... Sempre tenen la resposta fàcil ... Na Nuri se’n va adonar i enutjada prosseguí ... </div><div style="text-align: justify;">- Sí, sóc petita, però no sóc tonta. Em dius que no ho saps ... No ho entenc. Què vols fer amb la teva vida si no és viure? </div><div style="text-align: justify;">- No t'enfadis ... És que per a la gent gran les coses a vegades no són tan senzilles ... </div><div style="text-align: justify;">- La gent gran, la gent gran ... Aquí a Goig mai no ho havia sentit això ... ¿Més gran que què?Que qui? Tu ets més gran perquè ets més gran? Però abans tu vas ser més petita ... I aquesta nena que eres volia viure, volia una vida ... Què vas fer amb ella? La vas perdre? </div><div style="text-align: justify;">- No, reina, no la vaig perdre. M’entendràs si et dic que es va espatllar? </div><div style="text-align: justify;">- D’acord, llavors vas i l’adobes.</div><div style="text-align: justify;">- Ei, no és tan fàcil ... </div><div style="text-align: justify;">- Per què no? </div><div style="text-align: justify;">- Perquè de vegades han passat coses que no esperaves, que no volies, coses que t'han fet mal ... I t’entra la por i et tanques en una cambra fosca i no vols sortir.</div><div style="text-align: justify;">- Doncs a mi em faria més por estar en aquest cambra fosca ... </div><div style="text-align: justify;">- Ho sé, a mi també em fa por, per això en part sóc aquí. </div><div style="text-align: justify;">Ara va ser na Nuri qui va restar callada. Na Teresa va suposar que la nena estava intentant comprendre, però en veritat el que feia era preparar la seva resposta ...</div><div style="text-align: justify;">- Fa temps el meu pare em va portar a un prat i em va fer estar una hora asseguda amb ell veient tot el que allí succeïa. Després em va preguntar si creia que tot el que havia contemplat, si tot allò que havia succeït era fàcil o difícil de comprendre. Jo li vaig respondre que m'havia semblat molt senzill. Llavors em va dir: "Així ha de ser la teva vida, senzilla. No vulguis mai ser més que la naturalesa, no pretenguis complicar-te .Alimenta i exercita el teu cos sanament i sana creixeràs, alimenta i exercita la teva ànima sanament i seràs feliç. Estima i seràs estimada, cerca i seràs buscada, troba i seràs trobada, comprèn i seràs compresa ... I així, amb tantes i tantes coses. Viu, estimada, no deixis mai de viure, ja que si la deixes la vida no deixarà de portar-te. Somia, vida, no deixis mai de somiar, ja que si els crides els somnis t’intentaran atrapar. "</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa escoltava na Nuri admirada. Com podia recordar i expressar uns arguments tan desenvolupats? </div><div style="text-align: justify;">- Quins pensaments tan bonics ... De debò els entens? </div><div style="text-align: justify;">- I tant que sí. Tu no? És fàcil de comprendre i fins i tot més fàcil de complir, no ho creus? </div><div style="text-align: justify;">No va obtenir resposta aquest cop ... "Fàcil de complir ..." Fàcil? Però na Nuri va prosseguir... </div><div style="text-align: justify;">- Em sembla que ja ho he agafat. Tu véns de "Mai Més"! Ui, la Senyoreta Mamen ens va estar explicant un dia ... Ui ... </div><div style="text-align: justify;">- I què us va explicar?</div><div style="text-align: justify;">- Ens va parlar d’una Terra on el tresor més desitjat era la riquesa, on la gent vivia d’esquena a la natura, on.... A veure ... Ens va explicar tantes coses ... Sí, ara ho recordo: "on a molta gent li espantava més viure que morir ..." </div><div style="text-align: justify;">- Ui ... Ara sóc jo la que ho dic ... A mi no em fa por viure ... </div><div style="text-align: justify;">- Llavors, viu ... Viu! </div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va riure amb ganes i va abraçar na Nuri. Aquesta nena li acabava de donar una lliçó majúscula. Llavors na Nuri li va fer un petó al front i, sorprenentment, va proposar: </div><div style="text-align: justify;">- Vols que juguem a pares i a mares? Va sí, posa el teu caparró a la meva falda i explica-li a la "Mami" què més et preocupa ... </div><div style="text-align: justify;">Na Teresa no podia negar-se. A més, li semblava una insòlita però molt simpàtica idea. Així que es va recolzar a la falda de la nena i, mirant-la amb dolçor, va explicar: </div><div style="text-align: justify;">- M'he equivocat tant, en tantes coses ... I ara no sé com corregir-ho ... </div><div style="text-align: justify;">- Mira, quan era petita vaig tenir un professor que ens va ensenyar que "aquell que té boca, s'equivoca ..." Tots ens equivoquem. A l'escola ens van ensenyar que si has escrit o dibuixat en llapis i t'equivoques pots esborrar i corregir. Però si ho has fet amb tinta, llavors cal repetir, cal reescriure o redibuixar tota la pàgina. Els tatxons no valen, només embruten ... Cal reescriure i, saps?, Gairebé tot en la vida es pot reescriure. Ho comprens, vida? </div><div style="text-align: justify;">- Sí, mama. Puc explicar-te una altra cosa? </div><div style="text-align: justify;">- És clar, estimada, digues-me ... </div><div style="text-align: justify;">- Em fa por tornar a enamorar-me, a estimar, a entregar ... Estimant em van fer mal i ara tinc por i, encara que ho desitjo, no puc ... </div><div style="text-align: justify;">- Mira, t’explicaré una cosa: suposa’t que arriba Pasqua i em diuen que els preciosos i apetitosos ous de xocolata estan amagats al bosc. Ah, però a més, em diuen que l'ou més gran, el més bell i ric, està amagat en un forat del sòl. Em segueixes?</div><div style="text-align: justify;">- Sí, Nuri ... Perdó, mami ... </div><div style="text-align: justify;">- Jo vaig i fico la mà en un forat i, nyaca, em mossega un conill. Ai! Després vaig i poso la mà i, nyaca, em mossega una fura. Ai! Ai! Després insisteixo i torno a ficar la mà i. .., i. ... SSSSSS, em pica una serp ... Ai! Ai! Ai! I, què faré? Deixaré de ficar la mà? He de pensar que aquest grandiós ou no existeix? És una opció. Però si la trio mai tindré aquest ou ... ¿No és millor adonar-me que cada vegada que vaig ficar la mà ho feia en un forat diferent? I si penso això puc creure que la pròxima vegada posaré la mà en un forat nou. I en aquest forat nou potser trobi el meu tresor, no et sembla?</div><div style="text-align: justify;">- Tens raó. És un altre forat, nou, i potser ... I val la pena, oi? </div><div style="text-align: justify;">- Per què us heu pintat de verd? </div><div style="text-align: justify;">- Qui és aquesta senyora? </div><div style="text-align: justify;">- Podem jugar amb vosaltres? </div><div style="text-align: justify;">Na Teresa es va aixecar de cop i va mirar ... Davant seu va descobrir atònita que s'havien ficat a la conversa: els companys i companyes de na Nuri les havien envoltades i estaven observant ... Feia molta estona? Quina vergonya! Teresa murmurà: </div><div style="text-align: justify;">- No, no ... Ja acabem de jugar ... Jo ja me n'anava ... </div><div style="text-align: justify;">Na Nuri la recriminar: </div><div style="text-align: justify;">- Per què? Com és que te’n vols anar així de bruta? Queda't una estona i et banyes amb nosaltres ...</div><div style="text-align: justify;">- De debò que em deixeu fer-ho?</div><div style="text-align: justify;">- Doncs és clar que sí! -es va sentir de diverses veus - A l'aigua, ànecs! . L'últim paga penyora!</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va trigar poc a treure's la roba i llançar-se a l'aigua. Allà va acabar, jugant com una nena més, el que quedava de matí. Després va menjar amb els seus nous amics i amigues i, en acabar, van estar fins a mitja tarda parlant i cantant. Era tanta la seva curiositat ... Volien saber coses de Mai Més i preguntaven, i preguntaven ... Després va ser ella qui va preguntar, encara que poca estona va poder fer-ho, vaja, no la van deixar: volien cantar i van estar ensenyant-li cançons, cançons d'aquí ..., i d'allà.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Va ser un dia perfecte, un més. Un menys? Potser ... De tornada a casa na Teresa encara va tenir temps de prendre un relaxant bany. Després va sopar a casa d’en Fito i n’ Adriana. Allà va aprofitar per demanar que li expliquessin coses del seu mutu amic, en Raimon, és clar. Potser la van notar enamorada d'ell? Potser no, segur. Però per na Teresa això ja no era res per amagar, més aviat era un bé que no volia deixar de treballar.</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-56786758154589343992011-03-17T00:36:00.000-07:002011-03-21T04:54:46.825-07:00<div style="color: orange; text-align: center;"><b>Literatura Romàntica </b>en <b>català on line</b>. L' <b>amor</b>. <span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 17ª entrega<br />
<br />
<br />
<b>3.2.7. Esmorzar amb diamants: De com n'és de necessari mudar la pell de l'ànima per a tornar nu al riu de la vida.</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Na Teresa seguia adormida quan van trucar a la porta. Es va incorporar lleument i va mirar cap a la finestra del davant, que estava oberta ... No es veia a ningú ... Uf, quin ensurt ... La nit anterior, després del seu apassionant bany, necessitava anar a dormir nua i s’havia despertat de la mateixa manera, destapada de qualsevol embolic ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Ja vinc! Un moment! Qui és? - Mira que ... ¡Quin pregunteta! Qui havia de ser? </div><div style="text-align: justify;">- Francisco ... Francisco de Goya i Lucientes ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va somriure ... Havia entès perfectament la broma: "La maja nua" ... Es va posar la camisa de dormir ràpidament i va córrer a obrir ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- ¿Pretenia Vostra Senyoria algun quefer? - Va preguntar amb sorna na Teresa a en Raimon ...</div><div style="text-align: justify;">- Res en particular ... Portava l'esmorzar i anava a entrar per la finestra per preparar-lo, però ... em va semblar veure un bonic gatet ... </div><div style="text-align: justify;">- Mira que n’ets de bromista, gatet? Ho dius pels meus enormes i preciosos ulls? </div><div style="text-align: justify;">- I tant ... I enamorat d'ells he vingut a rescatar-vos ... Som-hi,doncs meu fidel corser! - I en Raimon es va posar a córrer per la casa donant saltirons, com si estigués galopant.... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va riure amb ganes i va seguir el joc: </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Oh, el meu ben plantat Shreck, potser no veieu que munteu un ase? </div><div style="text-align: justify;">- En veritat us dic que ... No és veritat, àngel d'amor, que en aquesta apartada riba, més clara la lluna brilla, i es respira millor? - Va respondre en Raimon, frenant el pas i simulant olorar el perfum de na Teresa va concloure- I es respira millor ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Teresa tornava a riure quan en Raimon es va acostar a ella i la va abraçar delicadament, sospirant la seva joia amb quatre paraules de benvinguda: </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Me n’'alegro de veure't ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Ella no va respondre, almenys amb paraules ... Agafant la cara d’en Raimon entre les seves mans li va besar primer al front, després a la punta del nas i, quan anava a renunciar a res més, va retrobar aquells ulls somrients que la van acostar a ell ... No ho va poder reprimir, els seus llavis van saltar la tanca de la raó i van buscar els d'ell ... Va ser un petó de salutació, de trobada anhelat però casual ... Va ser un petó superficial i curt però, uf, deliciosament parsimoniós ... Després na Teresa es va apartar i, sense saber què dir, va expressar el que creia havia d'oferir:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Ui, em sap greu ... Estava tan contenta! </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon va portar els seus dits índex i cor als seus llavis i va tancar els ulls un instant. Semblava com si volgués gravar una sensació ... Després la va mirar amb dolçor i va respondre:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Ho sents? Jo també, estimada, ho sento, ho he sentit molt endins ... Ha estat preciós ... Però encara no ha arribat el moment d'obrir de bat a bat els nostres sentiments, de deixar volar lliurement les nostres emocions i desitjos ... Has confiar en mi, sí? Tot està anant molt de pressa i per descomptat em sorprèn la forma tan ràpida en què estàs assimilant tot el nou que aquí a Goig es planteja. Arribarà el moment, veuràs, segur ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon va aturar la seva frase i es va quedar pensatiu, com dubtant ... Després va prosseguir: </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Estimada, el meu ofici actual de Guia teu a Goig m'obliga a fer-te una pregunta. Et suplico que no t'ofenguis, però aquí tenim algunes normes que estem obligats a complir. </div><div style="text-align: justify;">- Quina pregunta? Quines normes? </div><div style="text-align: justify;">- Tu estàs ja separada o divorciada?</div><div style="text-align: justify;">- Estic divorciada. Però no entenc perquè ... </div><div style="text-align: justify;">- Cel meu, a cada instant que passo prop teu m'enamoro més i més. Si la teva resposta hagués estat que seguies casada jo hagués hagut de frenar qualsevol indici de relació amorosa amb tu.</div><div style="text-align: justify;">- Per què? Tot i casada hagués estat lliure d’ enamorar-me de tu ...</div><div style="text-align: justify;">- És una norma que els guies hem de complir i a mi, la veritat, no em sembla malament. Sí, ho sé, som lliures d'estimar a qui vulguem, però quan estem lligats per un vincle matrimonial que comporta encara convivència no som tan lliures com creiem ser.</div><div style="text-align: justify;">- Per què no? </div><div style="text-align: justify;">- En primer lloc perquè aquesta realitat ens condiciona a que no puguem oferir momentàniament més que una part de la nostra vida i, en conseqüència, una part de nosaltres mateixos. Si tu estàs divorciada jo et puc trucar o escriure't quan i on ens sembli, puc veure't, viatjar o esperar que viatges, també lliurement. Però, i si segueixes casada? És possible tenir res d'això? No, oi? L’amor ha de créixer i desenvolupar-se secretament, d’amagat i aquesta no és la millor manera, no et sembla?</div><div style="text-align: justify;">- Tens raó.</div><div style="text-align: justify;">- A més a més hi ha un altre raonament també molt lògic: si tu estàs casada i comencem i desenvolupem una relació amorosa que fructifica, després et separaràs, però en fer-ho m'hauràs atorgat a mi dos rols que no hauria mai de tenir: d'una banda el de ser el mecanisme que va accionar el teu ruptura i de l'altra el de erigir en "prova constatable", en haver-te demostrat que aquest amor que vas perdre o mai vas trobar existeix de veritat. I no hauria d’ assumir aquests rols. Estimo per estimar-te, així de simple. No estimo per apartar nits passades en la foscor o per convèncer-te que els dies poden ser assolellats i brillants. </div><div style="text-align: justify;">- Torno a estar-hi d'acord.</div><div style="text-align: justify;">- Doncs tanquem el tema. Senzillament he complert amb la meva obligació. Ara hem d’ esmorzar. T'he preparat una cosa molt especial. Tu seu i jo preparo la taula. Anem.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Mentre na Teresa s’asseia en Raimon va tornar fins a la porta i va recollir una motxilla que havia deixat aparcada a terra. Després anà fins a la taula i va començar a distribuir: torrades, pastes, mantega, melmelada, dos termos, ... i al final un paquet embolicat amb paper de seda de color blau que va lliurar a na Teresa ... Després es va asseure a l'altre costat de la taula , just davant d'ella. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Per a mi? És un regal? - Va exclamar sorpresa na Teresa. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-. Obre'l i veuràs ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Ella va desembolicar amb cura el paquet i va descobrir un recipient petit, cilíndric, que semblava de vidre ... Va treure la tapa i va mirar al seu interior ... En el fons hi havia una pila de minúscules pedretes translúcides. Semblaven ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Semblen ... Diamants?</div><div style="text-align: justify;">-Toca'ls. I agafa’n uns quants amb la mà ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va fer el que li suggerien. El que fos estava fred, molt fred ... Al posar-los sobre del seu palmell se’n va adonar: estaven gelats ... Eren cristalls de gel!</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-És ... És gel ... Per què em regales gel? És que vols temperar la meva passió ardent?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Tots dos, enllaçats aquesta vegada per unes mirades plenes de complicitat, van riure. En Raimon respongué:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Múrria, picardiosa ... M'encanta el teu sentit de l'humor ... Saps prou bé que res més lluny de la meva intenció ... Sí, és gel. Nota’ls, sent la seva freda i etèria essència ... Sent com pot desfer-se fins a desaparèixer ... </div><div style="text-align: justify;">-Sí, és clar, ho noto ... I que havia d’ esperar sinó? És gel ... </div><div style="text-align: justify;">-A això anava: no eren ni són diamants, aquests cristallets d'aparent solidesa no poden ser perennes, poden ser rebutjats, oi? - I dit això en Raimon li va aconseguir un tovalló. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa es va assecar la mà. Una vegada desfet el gel simplement havia deixat un rastre mullat fàcil de solucionar. Sense comprendre cap a quins viaranys aniria el diàleg va mirar en Raimon amb curiositat i va començar a preparar i a servir l'esmorzar: te per a ella, cafè amb llet per a ell, torrades ben mantegades, ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Estàs feta un embolic, ho sé ... Amb el bany d'ahir vas pensar que havies assolit l'estat òptim per ... I ara arribo jo i ... Però no t'angoixis gens ni mica. Per fer-te una comparació diria que el vehicle és a punt, que està a la línia de sortida, però que li falten certes neteges, com la del carburador, la de les bugies, ..., i que li falten així mateix alguns greixatges que li permetin esmorteir millor els sots, virar amb rapidesa, frenar el just i necessari i, sobretot, saber triar quin pot ser el millor vial per arribar on es vol, a la meta ...</div><div style="text-align: justify;">Em segueixes?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa seguia sense comprendre massa, però confiava en Raimon i entenia que havia de seguir-lo sense més ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Brrrmm, brrrrm ... Et segueixo ... </div><div style="text-align: justify;">- Ha, ha, ha ... Sona com un Ford Mustang que vaig veure en una pel•lícula ... Uauu, pujat en tu fins a l'horitzó ... Glups, que groller, perdona ... </div><div style="text-align: justify;">-Brrrrrm. Més enllà de molts horitzons, sí? - I Teresa va tornar a riure ... </div><div style="text-align: justify;">- D’acord! Amb tu és difícil parlar de debò ... D’acord! Sàpigues qye m’ho guardo tot... Un dia d’aquests passarem comptes... Nooo! No responguis!</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va callar, però no va poder evitar fer l'ullet i arronsar les espatlles ... En Raimon va haver de reprimir-se per no escopir el cafè amb llet sobre la taula ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Que dolentaaa! Bé, ara de debò ... A Goig anomenem a això que estem intentant fer "Esmorzar amb diamants". Sol ser, encara que no sempre, el pas posterior al descobriment del "Riu de la Vida". D'alguna manera entenem que amb el bany d'un cos nu a l'aigua del nou "Món" no és suficient. Cal aprendre a despullar també el cor i l'ànima, a despullar-los de la contaminació "circumstancial" per a poder arrelar realment en aquesta nova consciència integral del viure.</div><div style="text-align: justify;">- Et refereixes potser als esquemes adquirits?</div><div style="text-align: justify;">-Evidentment, però cal anar molt més lluny. Quan em vaig banyar com tu al riu em vaig sentir nou, renovat, ple d'il•lusió i força ... Això em va disposar, em va obrir totalment, però no vaig entendre fins més endavant que aquesta era una disposició relativa. Seguia ancorat en Mai Més i d’haver pogut comptar només amb les meves ànsies m'hagués limitat a viure una aventura increïble, unes fantàstiques vacances ...</div><div style="text-align: justify;">-Uf, no es canvia en dos dies, oi? </div><div style="text-align: justify;">-No, estimada. En dos dies podem assentar una intenció, però perquè es produeixi realment el canvi cal aconseguir un empadronament global a Goig. I això implica el trasllat de molt equipatge, la seva selecció, tancar els nostres "llars" anteriors, el real, on preteníem habitar, i l'imaginari, on procuràvem resguardar-nos dels entorns nocius. Quanta gent crea internament aquesta caseta, amb aquesta porta blindada que ens salvaguarda, amb aquesta finestra on projectar els somnis, amb ... </div><div style="text-align: justify;">-Jo, per exemple ...</div><div style="text-align: justify;">-I jo tenia la meva. I amb ella vaig crear una cuirassa que inconscientment em separava de moltes coses, algunes dolentes, segur, però també de moltes bones ...</div><div style="text-align: justify;">- I llavors?</div><div style="text-align: justify;">- Durant anys vivim en el món real la quotidianitat i separem per al món imaginari les il•lusions, els anhels, fins i tot els sentiments ... Si et pares a pensar ara mateix aquí a Goig estàs encara vivint al jardí d'aquesta caseta, lluny del món real . Les teves vivències resulten tan sublims que difícilment semblen extrapolables al món real... Jo mateix, encara que et faci mal admetre-ho, estic assumint més un rol de personatge imaginari que el d’un home de carn i ossos que s’està enamorant de veritat de tu... I em sembla que no m'equivoco si dic un home del qual tu també t'estàs enamorant ... Sí, no miris al sostre, dona ... </div><div style="text-align: justify;">- Enamorant jo? Què dius? </div><div style="text-align: justify;">-És igual, em sembla em vas seguint ... Jo encaixo en aquest jardí, però de cap manera encaixaria en aquest món real que durant anys et va sostenir més o menys ... És més, no tinc absolutament res a veure amb els homes que fins ara, t'agradi o no, van ser el suport de la teva fràgil seguretat, sens dubte, però en definitiva seguretat assumida. M’assemblo en alguna cosa al teu pare? Hi ha alguna cosa que em pugui connectar amb algun xicot? ¿Amb el teu exmarit, potser?</div><div style="text-align: justify;">-No, per descomptat sembles d'un altre món ... Encara avui segueixo preguntant-me si en realitat existeixes ... </div><div style="text-align: justify;">-I això, si no canvies i adaptes els teus esquemes, serà la meva condemna ... Ens agradi o no aquells éssers i aquelles coses que durant molt de temps ens van acompanyar, tot i si ho van fer de forma negativa, fins i tot brutal, es converteixen en baules de la cadena que ens fa l'efecte que ens lliga a la vida. Realment no podríem dibuixar la nostra existència sense dibuixar a tots i totes ... Aquesta cadena seria com un collaret de diamants sense el qual no podem existir, sortir, mostrar ... D'alguna manera en aquests cristalls es reflecteix la imatge de qui creiem ser. I molt a pesar nostre, ja que per a molts aquesta imatge està més representada pel com ens veuen, pel com ens volen veure, que pel com volem ser. La primera qüestió a valorar és si aquesta lligam ens fixa a la vida o realment ens condemna a una realitat circumstancial que volem rebutjar. La segona qüestió serà avaluar si realment aquesta cadena és d’acer o simplement de teixit històric, si realment els diamants són pedres precioses que il•luminen la nostra essència o es pur gel que va congelar la nostra forma de ser i va refredar les nostres expectatives... Em vas entenent, oi? </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va trigar una mica ... És clar que comprenia ... El que residia en el fons dels arguments d’en Raimon era alguna cosa més que peces d'una filosofia, la de Goig, era una cosa més que enamorar-se d'un home meravellós, era ... Tornar a estimar la vida , però de veritat i en veritat, ... Era traslladar la vida dels seus somnis a la realitat per poder realment gaudir-la i ..., uf, estimar ... Només amb pensar-ho es va emocionar ...En Raimon se’n va adonar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Tu tens filles a Mai Més i hi tornaràs. Pots fer-ho amb el record inesborrable d'un viatge apassionant o pots fer-ho traslladant aquest viatge allà, pots aconseguir que aquest viatge no s'acabi mai...</div><div style="text-align: justify;">- De veritat ho creus?</div><div style="text-align: justify;">-Ho crec i em consta, ja que he conegut ja molta gent que ho aconseguí ...</div><div style="text-align: justify;">-I, com?</div><div style="text-align: justify;">-Has assimilar que en tu no poden conviure dos móns, que si la vida és un llarg somni en un llarg somni pots viure. Has de comprendre des d’ara mateix que per arribar a on vols anar només hi ha un camí, el que tu pots i has de traçar.</div><div style="text-align: justify;">-Agafar el comandament de la tele i no deixar-lo anar ... </div><div style="text-align: justify;">-És curiós que em posis aquest exemple ... Precisament anava jo a usar-lo. Quan vivia a Mai Més tenia una amiga que sempre m’ amenaçaven amb això ... Passava jo en aquells dies una època difícil i, saps? Ella em deixava anar: "Tu vals molt i saps molt bé el que vols ... Ets molt especial ... Agafa el comandament de la tele, sí, el de la teva vida, i decideix per tu mateix que canal vols veure ..." Fins que no vaig arribar aquí no em vaig adonar de la raó que tenia ... Durant anys prescindia d'escollir per i per a mi mateix. La meva vida es movia més pel que creia necessitaven de mi que pel que jo mateix necessitava. Vaig cedir el poder ... I el pitjor és que no sempre ho vaig cedir a les necessitats reals. Massa sovint el vaig cedir a les demandes imperatives, a les exigències de persones que es creien amb el dret de posar pautes a la meva vida...</div><div style="text-align: justify;">- De posar pautes a...? M’he perdut...</div><div style="text-align: justify;">-La gent com tu i jo, aquells qui per naturalesa tenim molt a oferir i desitgem donar-ho som com un imant per a moltes persones que pel que sigui acaben creient que tenen el dret a disposar de la nostra vida ... És igual, tornem als arguments ... Creus realment que a Mai Més tu maneges aquest comandament?</div><div style="text-align: justify;">-Evidentment no ... Potser en les coses superficials, però no en l'essencial ...</div><div style="text-align: justify;">- I, què creus que t'impedeix o t’ impediria prendre’l? </div><div style="text-align: justify;">- No ho sé ... Em sento ara molt confusa. Per a mi tot canvi radical és com una sensació de traïció a l'establert, la por a fer mal, a fracassar, a decebre ...</div><div style="text-align: justify;">-I pots acabar fent-te mal a tu mateixa, decebent-te, renunciant a ser feliç? </div><div style="text-align: justify;">-És molt difícil prendre decisions quan sents que amb elles arrossegues el teu entorn més estimat ... Arrossegues? Potser no és la paraula ... Trastornes?</div><div style="text-align: justify;">- Saps? La qualitat d'una vida no es mesura per allò que pensem hem de fer i fem, es mesura per allò que desitjàvem fer i vam fer ... El millor que pots donar als teus éssers estimats mai serà una actitud de servei, una companyia inamovible però sovint absent , el manteniment d'un estatus estrany, de costums o rutines que no complauen el teu equilibri ... </div><div style="text-align: justify;">- I llavors? Què serà el millor que puc donar-los?</div><div style="text-align: justify;">-Va, tu ja en saps la resposta ... El seu millor regal ets tu mateixa, descobrir com realment vols ser, trobar on realment vols estar ... Tenir-te en cos i ànima ... Però, podran tenir-te si vius amagada? Per déu, no hi ha res que pugui omplir més a un fill que sentir els seus pares segurs, drets, equilibrats i feliços ... Tu tens dues nenes ... Ets conscient que en moltes coses la seva vida futura serà un reflex de la vida que tu els mostres? </div><div style="text-align: justify;">-D'alguna manera sí ... </div><div style="text-align: justify;">-Doncs, la pregunta és òbvia: ¿Creus que el model a mostrar està en els esquemes de conducta usuals de Mai Més o en la manera d'entendre la vida que vas descobrint aquí a Goig?</div><div style="text-align: justify;">-La resposta és tan òbvia com la pregunta ... </div><div style="text-align: justify;">-En la teoria segur ... I en la pràctica?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa no va saber que respondre. Era tan gran el seu desig de consolidar la seva vida futura en el que l’aprés a Goig ... Però en les preguntes d’en Raimon hi havia una base molt certa: com renunciar a totes les respostes ja apreses? Com desfer els nusos?Com recuperar la confiança en la vida? Com tornar a creure en si mateixa? </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Com? Si et plau, ajuda'm ... Com desprendre'm de qui sóc?</div><div style="text-align: justify;">- Entenent que aquest Tu que vols canviar no és més que un reflex d’una història. Entenent que hi pot haver noves i diferents històries i que ha arriba el moment que siguis tu qui les escrigui ... Entenent que allò que et frena no és més que por, una paorosa por al desconegut que gela la teva sang i refreda la teva ànima ... Entenent, comprenent que si aconsegueixes obrir per sempre el teu cor als somnis amb la calidesa de la teva passió per la vida arribarà el desglaç. I llavors, saps? deixaràs d'alimentar cada nou dia amb gebre. Llavors, només llavors, aquest esmorzar amb diamants serà una realitat dins de la realitat. Sense cadenes, sense més garlanda que la joia de viure, de perseguir els teus somnis, d'estimar i ser estimada, de, de i de ... </div><div style="text-align: justify;">-Sembla fàcil, però ... Però ... Tens raó, estic molt espantada. Em pregunto si realment podré ser capaç d'experimentar aquest canvi rotund que Mai Potser em suggereix, em pregunto si realment serà capaç de viure plenament des de l'ànima i per a l'ànima ... Realment tota aquesta capacitat de canvi estarà totalment només a les meves mans? ... De vegades, sento com si alguna cosa dintre meu em mantingués lligada, una mena de genètica amb la qual vaig néixer que m’impedeix fer el pas sense mirar enrere ..., alguna cosa així com un codi que anul•lés les meves forces i em torna al mateix lloc d’on vaig partir, una espècie d'encadenament difícil de definir però que impedeix que la meva ànima voli cap on vol ... He invertit molta vida en aquestes qüestions i tot i que el meu cos envelleix i la seva energia s’esgota, la meva ànima segueix sent fidel al seu anhel de volar... I si aquest desig no és més que un mer record d’aquells altres universos por on l’ànima ha habitat quan només era això? "Ànima", energia ... No ho sé, sovint sento que la terra em pren l'esperit, ... Aquesta massa física, el principi de Newton ... tantes coses! I em pregunto, i em segueixo preguntant ... I espero, i segueixo esperant ... I somni cada nit, i segueixo somiant ... Potser ... Sí, potser per fi pugui arribar a ser fidel a la meva ànima ... Potser algun dia pugui arribar a desprendre'm de les meves pors ... Potser algun dia no molt llunyà prengui la ferma decisió de despullar-me davant el món sense por de passar fred ... I podré treure'm finalment aquestes màscares que em permeten mostrar sense oferir. Potser pugui reunir el coratge suficient per recuperar cadascuna de les meves parts, per reconciliar fins a l'última cèl•lula del meu cos i sentir-me només una ... Però .... No deixo de dubtar ... Un cop assolits els somnis, llavors perdré la meva capacitat de somiar? ... Un cop trobi la meva veritable identitat ¿perdré el meu instint de buscar? ... Un cop aprengui a volar no sentiré la nostàlgia de descansar sobre una branca? No ho sé ... Sí, és veritat, em qüestiono tantes coses ... Potser hagi d'aprendre que la meva felicitat es descobreix en allò que Ja sóc i és allò que Ja Faig?</div><div style="text-align: justify;">-Ui ... Deixa'm respondre amb calma ... Saps? La meva mare es va passar la vida fent això: buscant raons, indagant en el seu ésser, plantejant-se noves preguntes cada vegada que obtenia una resposta ... I llegia i s'apuntava a cursets, tallers, seminaris ... "Vull trobar-me a mi mateixa", deia ... Jo , el seu fill, la mirava i no entenia res ... I li hagués dit, li hauria cridat: "Però, si ets aquí! No et veus? Per a mi ets única, ets molt bonica, ja estàs completa ... Fuig de tantes qüestions, deixa de teoritzar, escup d'una vegada aquesta tristesa impregnada de por que t'allunya tantes vegades de nosaltres ... Viu, viu ... Si us plau, t'ho prego ... "Però la meva mare mai va abandonar aquest camí, aquest pelegrinatge sense altre rumb que l’ oneig concèntric en la seva immensa inseguretat i la seva pobra autoestima ... Amb els anys vam ser els fills els que intentàrem volar, de forma molt diferent vam haver d’allunyar-nos, forjar la nostra vida ... Ella es va sentir tan perduda ... Una vegada, ho recordo com si fos ahir, em va dir: "Us he dedicat la meva vida i amb això vaig haver de renunciar a tantes coses ... No em podeu pagar així." Jo li vaig respondre: "Jo no volia la teva vida, només anhelava teu amor. Jo no et vaig demanar que renunciessis a res, i molt menys que renunciessis a tu mateixa ... Doncs en fer-ho ens vas robar alguna cosa molt estimada ... T'estimo i sempre t'estimaré. És més t’estimo amb tot el meu cor. Però he de seguir el meu camí, marcar el meu joc, les meves apostes ... Ja fa molt que vaig comprendre que jo no puc omplir aquest buit espantós que sents en el teu interior. Només tu pots omplir-lo. Em tens i em tindràs sempre al teu costat, però per acompanyar-te, no per donar sentit als teus passos ... "</div><div style="text-align: justify;">-Raimon, si et plau ... No segueixis, em faràs plorar ...</div><div style="text-align: justify;">-Doncs si és així potser et faré un favor ... No oblidis que amb el plor i amb el riure, quan són sincers, obrim la porta de l'ànima ...</div><div style="text-align: justify;">-Però fa mal ... Fa molt mal ...</div><div style="text-align: justify;">- Al principi sí, ho se ... Però després, quan t'acostumes a viure amb la llum del teu interior, és una sensació tan pura, tan superba ... Adona-te’n, el que en definitiva pretenem és sortir d'una foscor gairebé absoluta, arribar a la llum ... No creguis que serà fàcil. Res del que val la pena a la vida és fàcil. Has obrir els ulls, el cor, la teva ànima, a poc a poc ... La llum t’encegarà i voldràs tornar al forat, a la teva caseta, potser, però si aguantes no tinguis cap dubte que obtindràs el teu premi. Si et rendeixes? Uf, si amb tot el viscut a Goig decideixes tornar a la foscor crec que ja mai aconseguiràs sortir-ne.</div><div style="text-align: justify;">-No m’ t'espantis ... M’ ajudaràs? </div><div style="text-align: justify;">-És clar que sí ... Però no només jo, tota la gent que t’estima de veritat seguirà al teu costat. Jo diria més: els qui t'estimen, si decideixes per fi saltar a la vida, han de fer botss d'alegria ... Ja que la teva felicitat els omplirà, ja que el teu emocionat caminar els guiarà, ja que la teva il•lusió els il•luminarà, ja que en la recuperació de la teva vida podran sentir d'una vegada que et recuperen, que et tenen ... Els altres? Els eterns coneguts? No et preocupis gens ni mica per ells ja que ells mai ho van fer ni ho faran per tu. Ells intentaran boicotejar-te, sentiran una enorme enveja, ... I això és important?</div><div style="text-align: justify;">- I? Com puc? Què he de fer? </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon es va aixecar i apropant-se a na Teresa va obrir els braços ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Abraça'm. Abraça'm i sent-me. Sent-me i aprèn a escoltar-te, a sentir-te. Atén primer les sensacions sensorials: pell amb pell, trobada, carícia, desig, ... Escolta la meva veu més enllà de la paraula, troba en ella la tendresa, l'amistat ... Mira'm als ulls, però més enllà de la retina, intenta nedar en els meus pensaments, en els meus sentiments, a través de la meva mirada ... Trobaràs un món preciós ... </div><div style="text-align: justify;">Ara intenta sentir la meva respiració. Després escolta la teva. Intenta unir-les, enllaçar-les, aconseguir que l'aire que expiro sigui el que tu inhales, que aquell que tu expires sigui el que jo inhali ... Sent el meu cor, el seu bategar pausat, el bombeig de sang que em dóna l'energia, el bombeig d'amor que em dóna la vida ... Després busca el teu i sent-lo, tal qual, amb la seva puresa, amb les seves ànsies irrefrenables d'estimar ... Intenta també unir els ritmes: el meu cor, el teu ... El teu cor, el meu ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Ara tanca els ulls i sent, només et demano això ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon va començar llavors a besar-la: al front, a les galtes, al coll, en una espatlla, una mà, un pit, a la panxa ... Mentrestant, amb les seves mans, anava obsequiant amb un suau i molt tendre massatge el camí que seguien els seus llavis ... Quan va arribar als peus es va incorporar i, prenent el seu cap entre les seves mans, li besà els llavis ... Aquesta vegada va ser un petó llarg i extens, com si a la seva boca trobés una menja exquisida En Raimon va llepar i llepar , amb llavis i llengua, fins que no podia quedar una gota de saba sense repassar ... Na Teresa va fer cas del que ell li havia suggerit: només sentir ... Evidentment aquest passeig eròtic va despertar el seu desig, encendre la seva passió, però es va sorprendre en adonar-se com el seu cos reaccionava conjugant l'exaltació de sentits i òrgans amb una pau interior indescriptible. ¿Anava allà realment el seu cos o sortia la seva ànima a recrear-se?</div><div style="text-align: justify;">En Raimon va tallar els seus pensaments ... </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-I ara digues-me: realment creus que quan un arriba als seus somnis deixa de somiar?Realment penses que quan aconsegueixis la teva vida t'asseuràs en una branca per a contemplar? </div><div style="text-align: justify;">-Per descomptat que no: els somnis portaran nous somnis i viure serà un plaer tan gran que només pot comportar una actitud activa, més que mai ... Uf!, la passió de viure ... sona tan valenta ... </div><div style="text-align: justify;">-Bé, anem a una altra pregunta ... Sí i no ... La teva felicitat residirà en allò que ja Ets i en allò que ja Fas? Pensa-ho ... Ja Ets? Ja Eres? Qui? Tu mateixa? Evidentment en algunes facetes si, i podràs aprofitar-les i retenir-les, però fins que no aconsegueixis obrir totes les portes, fins que no puguis sortir completament tal com vols ser, no podràs dir Ja sóc ... I el mateix et diria en el que Ja Fas ... Al que feies que et completava al teu gust podràs ara recrear-t’hi i gaudir-ho molt més ... Allò imposat, allò superficial que feies per agradar a altres aprendràs a rebutjar-ho ... Després hi ha el rutinari, allò que hem de fer perquè simplement cal: anar a comprar, rentar, fregar, ... Ni t'ho imagines ... Fins i tot aquestes tonteries es viuen d'una altra forma quan un està bé amb si mateix ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">El silenci va ser una pausa de nou en el diàleg. Na Teresa i en Raimon romanien drets, l’una enfront de l'altre, mirant-se fixament sense objeccions ... Ell esperava ja l’última pregunta. Ella temia fer-la...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-I ... Tu què creus? Podré?</div><div style="text-align: justify;">–Voler és poder, i tu ho saps de sobres ... Jo crec en tu, tinc fe en aquesta meravellosa persona que amagues. Jo? Sí, i segur tots aquells i aquelles que et volem, que et estimem ...Ara faltes tu ... Ara has de creure tu en tu mateixa, en les teves possibilitats, has de tenir fe ... Si comences a nedar a la teva vida has de tenir fe en tu , en les teves possibilitats, en la teva capacitat, en la teu mereixement ... I evidentment, has de creure en la vida, en aquest riu que t’ ajudarà a arribar a aquest port on vas ancorar els teus somnis, a aquesta illa on va naufragar la teva essència, el teu ser ...</div><div style="text-align: justify;">-Et prometo que ho intentaré ...</div><div style="text-align: justify;">-No, has de prometre'm que ho aconseguiràs. Si no et sents capaç de fer aquesta promesa mai et deixaràs anar ... Sí?</div><div style="text-align: justify;">- Sí! Rotundament sí! Hi vaig, hi vinc ... M’ esperes?</div><div style="text-align: justify;">-T'espero, estimada, em guardo per a tu i en la guarda dels meus somnis reservaré per a tu un lloc molt proper a mi, al meu cos, al meu cor, la meva ànima ...</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-62165611879620754952011-03-16T00:32:00.000-07:002011-03-16T09:26:01.762-07:00<b>Narrativa </b>en <b>català on line</b>. La <b>vida</b>. <span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 16ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.6. Un passeig per la vida: De com na Teresa banyà els seus pensaments en aigua pura i cristallina.</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">En sortir del Temple Teresa no va trobar en Raimon esperant-la. D'entrada es va estranyar però, pensant-ho bé, després del que havia viscut necessitava estar sola i va agrair l'absència ...</div><div style="text-align: justify;">El camí de tornada a casa era curt, però na Teresa no tenia encara ganes de tornar. Necessitava passejar una estona i la proximitat del riu oferia una perspectiva realment atractiva.</div><div style="text-align: justify;">Començava a fosquejar però no feia gens de fred. Mentre caminava na Teresa es va adonar que aquesta brisa que semblava sentir fregant-li la cara no era tal: avançant, la seva pell irrompia contra l'aire i aquest s'apartava en una molt suau i tendra carícia ... Va tancar els ulls i va caminar uns metres ... La sensació era com si estigués nedant a l'aire ...</div><div style="text-align: justify;">Després es va aturar. La seva sensibilitat estava ... Com expressar-ho? Assajant? Intentant experimentar noves sensacions? No, més aviat semblava com si volgués retornar a la senzillesa ...</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va tornar a tancar els ulls: desitjava sentir, olorar, escoltar ... Volia ... Què era allò que realment desitjava? Redescobrir, re ... sentir ... Potser recuperar? Potser renéixer?</div><div style="text-align: justify;">Era com si tot en el seu entorn fos nou, com si passegés per primera vegada, com ... No, llavors se’n va adonar: en realitat el que era estrany i nou no arribava de fora, sorgia de dins: era la seva forma de percebre, de sentir, de viure el que és simple ...</div><div style="text-align: justify;">Per què li semblava que una cosa que havia fet tantes vegades era com si fos la seva primera vegada en molts anys? Què havia passat en la seva conversa amb na Mariona que hagués despertat d’una manera tan meravellosa la seva sensibilitat?</div><div style="text-align: justify;">Teresa va aixecar la vista i va mirar al cel. Una lluna gairebé plena lluïa el seu resplendor envoltada d'una infinitat d'estrelles que espurnejaven el record de la seva existència, o no, en la distància infinita fins a una mirada sorpresa ... Quant feia que no contemplava un cel tan poblat? Un comboi de nuvolets va traslladar el seu vol en direcció a la lluna fins atrapar-la. En el seu pas per davant na Teresa va descobrir com la llum obria una finestra en el blanc per guanyar transparència i poder seguir oferint ... Sempre era així? Sempre va ser així? Com és que mai abans s'hi havia fixat?</div><div style="text-align: justify;">Ficada en les seves meditacions el va veure passar: un estel fugaç va creuar el cel marcant un traç bell que sempre ... Na Teresa va somriure ... Uf, que sempre havia activat en ella un desig ... Però aquesta vegada, aquesta vegada va passar sense més ... sense més que el gaudi de la visió d'una migració estel•lar divina ... L'automatisme no es va donar, no hi va haver desig ... Com ...? I doncs? Què estava passant?</div><div style="text-align: justify;">Necessitava pensar, però no d'una forma usual, necessitava, com ho expressaria?, pensar-se ... Ui, sonava malament? De cap manera! Sonava molt atractiu ... Na Teresa va sortir del camí i va entrar a ..., semblava una petita platja ... Déu meu!, de sorra blanca ... Quines coses! Ja estirada a la sorra, amb el cos ajagut de costat i amb una mà tancada, a la seva galta, aguantant el cap, va mirar fixament al riu. L’ arenal s'havia format al davant d'una petita entrada que les aigües formaven allà, a la terra, com un pati extern al llit del riu, al cabal circulant. La pau d'aquestes aigües oblidades era bonica, sí, però alhora trista. S'havien convertit en un cultiu de vida tranquil, verdejada i rica en la quietud, però na Teresa estava convençuda que, de poder tenir-ne l’opció, gota a gota tornarien a aquesta gran aventura que havien deixat enrere. Tornarien, tornaria, ... tornava? Això era: tornava!</div><div style="text-align: justify;">L'aigua del riu baixava lenta però sense treva. En la seva marxa trobava esculls puntuals que vorejava o absorbia sense aturar-se. Escumejant dibuixos en relleu marcaven allà on els girs imprevistos d'aigües les conduïen al xoc, probablement a la trobada. Aquí i allà apareixien senyals de vida o moviment submergits en forma d'ones concèntriques que s'eixamplaven fins a desaparèixer. De tant en tant un salt gairebé sempre on ningú mira, d'un peix buscant provisions.</div><div style="text-align: justify;">Va ser precisament la caiguda xipollejada d'un rebot afamat el que va fer que na Teresa parés l'orella. Com una cançó de bressol delicada el so de les aigües transportant-se murmurava calma, sospirava pau. Aquesta música extremadament apaivagadora es feia acompanyar a la terra amb esporàdics murmuris d'ocells tranuitadors , UHU, UHU, amb rítmics compassos espontanis d'algun grill enamorat, cric, cric, cric, cric, amb ... Increïblement la tonada brollava del seu interior ... Teresa va tancar de nou els ulls i va intentar escoltar: la seva respiració, era calmosa i alhora desbordava excitació, el seu cor, ... Realment podia escoltar? No, però sabia, intuïa com sonava: en el seu bombeig hi anava una mica més que sang ... Quin pensament tan curiós! On pretenia guiar-la? El seu cos i la seva ment havien estat durant tant de temps coguionistes del transcórrer de la seva vida ... Li costava recordar un acte no premeditat, un pas no necessitat, un ... Quantes vegades s’havia sorprès a si mateixa fent alguna cosa inusitada?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va girar el cap a un costat i altre intentant escodrinyar causa i efecte, d'on i cap a on ... Una mica més amunt el paisatge fluvial visible s'emmarcava en un salt d'aigua que el relleu regalava a les aigües per oferir renovada força. Curiosament en la caiguda, el riu havia eixamplat els seus marges per crear un preciós descans, un petit llac, una piscina natural que limitava a dalt amb la seva particular font i avall amb un estrenyiment que agrupava cabals per potenciar la seva renovada carrera ... Era un lapsus en el camí , un parèntesi al mateix temps bonic i necessari en la vida fluvial, un "d'on vinc" molt incomplet però alhora molt generós ... I en l'altra direcció? Cap a on anava? Tampoc cap allà es mostrava més que un tros en el camí: a uns 50 metres es produïa un gir, una curvatura a la dreta que semblava entrar a la boca d'una considerable arbreda per perdre's entre troncs i fulles. Es podia intuir ... No, es podia saber el final mariner del viatge, però ni el mateix riu coneixia tot allò que podia trobar en la seva travessia.</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va recordar com n’és de variable la naturalesa ... imprevisiblement meravellosa ... La història del riu es reescrivia a cada instant, res era ni podia mai ser igual. A cada pam de recorregut, fins i tot en cada gota de fluid es dibuixava una aventura interminable i sempre única. Una pluja feble o torrencial, el canviant pas d'un vent o ventet, un tronc caigut, un còdol rebotant llançat per un nen, una simple fulla ... L'efecte papallona, quin concepte tan apassionant!</div><div style="text-align: justify;">En un somriure na Teresa va amagar tot allò que, sense saber encara com ni per què, s'estava revelant en les seves cabòries. Després va girar de nou la seva mirada cap a l'estany que s'obria al davant seu: quietud, lleugerament alterable però comparativament amb tot allò que acabava de contemplar la primera paraula que li va venir al cap era aquesta ... Quietud, més, contradictòriament, inquietud ... Quina xocant percepció! En aquest bàlsam de vida apaivagada no respirava pau ... Na Teresa percebia angoixa. Allà on tot era més previsible, on l’aigua semblava reposar, on... Na Teresa es va estremir, em el seu pensament es va introduir una idea que la va fer tremolar de cap a peus: en aquelles aigües estancades gairebé tot habitava dintre de l’establert, era com un acomodat i alhora conformista ecosistema on diferents organismes desenvolupaven un paper limitat al mateix temps a les possibilitats i les exigències pautats pel medi, la meitat de les vegades, i pels éssers considerats o establerts com més poderosos, en altres i tantes ocasions.</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa es va posar les mans al cap. Déu meu, allà estava la seva vida ... La seva vida i la de tants ... Al riu, a l'estany ... Tornava! Per fi ho comprenia! La vida era com un riu. En una font d'energia neix la nostra existència i amb el flux del créixer desenvolupem la nostra infància entre el lliure i excitant curs i les preses que el món adult ens vol mostrar. En la nostra infantesa vam provar la vida en el seu màxim esplendor però la majoria de les persones vam acabar rendint-nos a les pautes convencionals, a aquells costumistes i imposats manaments que es forgen a les cultures, als grups i subgrups, a les societats “civilitzades”. </div><div style="text-align: justify;">- "Em van civilitzar"-va pensar na Teresa-"Des de petita em van conduir cap a l'establert, cap a la" quietud "convencional. Els meus rebels impulsos d'adolescent no van servir de res, les meves ànsies somiadores de joventut sucumbiren davant l'ímpetu social ... I vaig acabar, no podia ser d’una altra manera, en una llacuna predefinida i regentada per altres, protegida del riu i la seu salvatge transcórrer, preservada de l'irracional vida... " </div><div style="text-align: justify;">Sentia a la vegada ràbia, impotència i alegria ... Quants anys invertits ... Inversions en alienes faiçons , inversions d'objectius i horitzons ... Es sentia molt inquieta i va decidir aixecar-se. Es va treure les sabates i, acostant-se a la bassa que fregava la platja, va introduir un peu a la aigua tranquil•la ... Un calfred va recórrer el seu cos ... El bany semblava càlid i per descomptat improvís de sorpreses, però ... No! Ja n'hi ha prou! Na Teresa vorejant la bassa del Mai Més es va dirigir al riu ... </div><div style="text-align: justify;">Mai? Tal vegada, potser, possiblement ... Però no ho sabria si no tornava, si no es retrobava amb el seu llit natural. En ell s’hi onejaven les seves il•lusions, en ell onejaven els seus somnis, en ell germinaven els jocs, l'aventura, l'atractiu del desconegut ... En ell ... </div><div style="text-align: justify;">Teresa va entrar a l'aigua i, vorejant la riba, va anar pujant fins arribar al salt d'aigua. Allà es va despullar del tot i nua, tal com va arribar a la vida, va tornar-hi. </div><div style="text-align: justify;">...</div><div style="text-align: justify;">L'aigua estava gelada però a na Teresa no li va importar gens ni mica . Ans al contrari, amb el fred va sentir com si la seva pell es despertés d'una llarga letargia, va sentir com si el seu cor tornés a bombejar la seva pèrdua de fe en el destí, la seva extraviada fe en si mateixa... Se sentia rejovenida, se sentia més dona que mai, se sentia ... Uf!, per fi, més nena que sempre ...</div><div style="text-align: justify;">Mai arribaria a saber el temps que va transcórrer fins que es va decidir a abandonar el bany. Però mai oblidaria el que hi va viure i va sentir.</div><div style="text-align: justify;">En tornar a casa es va trobar el sopar sobre la taula. Al costat, en Raimon, hi havia deixat una nota ... S'hi podia llegir ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: center;"><br />
</div><div style="text-align: center;"><i>"EL RIU DE LA VIDA"</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Benvinguda a Mai Potser</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Un petó</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Raimon</i></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Després de llegir-ho, na Teresa no va reaccionar pas amb la raó, simplement va tornar a somriure ...</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-3353212366535023092011-03-15T00:28:00.000-07:002011-03-16T09:23:31.835-07:00<b>Llibre </b>en <b>català on line</b>. La <b>infantesa</b>.<span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 15ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>De com la infantesa resulta una flassada que pot embolcallar una vida o tapar-la.</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Na Teresa i Mariona van entrar en una habitació petita però molt càlida ... El terra era de fusta i estava gairebé cobert de grans coixins, les parets lluïen pintades d'un suau to préssec i la poca llum que entrava ho feia per un finestral molt gran que pintava la seva arribada amb colors i formes provinents d'una vidriera policromada amb un paisatge idíl•lic.</div><div style="text-align: justify;">Na Mariona va agafar uns coixins i va preparar el seu seient... Asseguda amb l’esquena recolzada a la paret i les cames estirades, va acomodar un coixí a la seva falda i convidà na Teresa a ... Ella es va estirar a terra i recolzant el seu cap a la falda de na Mariona va tancar els ulls ...</div><div style="text-align: justify;">Un sospir llarg va obrir pas al pont més llunyà, aquesta ruta perduda que ens connecta als nostres orígens ... Les llàgrimes pel retrobament brollaren com si una esquerda deixés sortir la sang entollada, el dolor empresonat en un cor encara molt temorós de mostrar-se...</div><div style="text-align: justify;">Na Mariona va començar a cantar ... La seva veu tenia aquell gust de cançó de bressol, la seva tonada gronxava la pena com una carícia bressola el desig, la seva cançó adornava el silenci com les pinzellades de colors suaus decoren el blanc ...</div><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><i>Al veure despuntar</i></div><div style="text-align: center;"><i>lo major lluminar</i></div><div style="text-align: center;"><i>en la nit més ditxosa,</i></div><div style="text-align: center;"><i>els aucellets, cantant,</i></div><div style="text-align: center;"><i>a festejar-lo van</i></div><div style="text-align: center;"><i>amb sa veu melindrosa.</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>La garsa, griva i gaig</i></div><div style="text-align: center;"><i>diuen: Ja ve lo maig.</i></div><div style="text-align: center;"><i>Respon la cadernera:</i></div><div style="text-align: center;"><i>Tot arbre reverdeix,</i></div><div style="text-align: center;"><i>tota planta floreix</i></div><div style="text-align: center;"><i>com si fos la primavera.</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>L'estiverola diu:</i></div><div style="text-align: center;"><i>No és hivern ni és estiu,</i></div><div style="text-align: center;"><i>sinó que és primavera:</i></div><div style="text-align: center;"><i>perquè ha nat una flor</i></div><div style="text-align: center;"><i>que pertot dóna olor,</i></div><div style="text-align: center;"><i>en el cel i la terra.</i></div><br />
<div style="text-align: justify;">Na Teresa va obrir els ulls i va mirar fixament na Mariona. En la seva mirada s’entreveia alhora agraïment i reclam ... Mariona va seguir cantant ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van romandre, totes dues, una llarga estona en silenci ... Na Mariona, amb una mà a la galta de la seva jove amiga, li oferia l’escalfor de l'afecte ... Amb l'altra despentinava la seva cabellera al mateix temps que pentinava la seva pau ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Després na Teresa es va incorporar i, seient davant na Mariona, va mirar-la fixament als ulls i va esperar ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Voldries ser aquesta flor, oi? Voldries néixer una altra vegada ... Voldries que arribés per fi la primavera a la teva vida ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va assentir amb el cap ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Has de pensar que em vas escollir a mi pel record de la teva mare. Has de creure que som aquí perquè t'agradaria parlar-li a ella en la meva persona ... Però no, el que tu de debò necessitaries és escoltar ... necessitaries trobar explicacions, raons, el per què de l'inexplicable, el per què de tant dolor ... I, saps? Aquesta raó no existeix ... És més: per a tu no ha d'existir ... No es pot, no s'ha de donar cos al desamor, a la distància amb els éssers estimats, al maltractament ... Si li donem forma fixem la seva presència, si li donem lògica acceptem la seva essència ... I no la té, no pot ni ha de tenir-ne ...</div><div style="text-align: justify;">-Però va passar ... va existir ... I aquest dolor, encara que amagat, encara que disfressat, segueix aquí ... És com una daga clavada, com una condemna de per vida ...</div><div style="text-align: justify;">- I és clar que va passar ... Saps? Res no és per casualitat. No em vas escollir a mi pels meus anys, tampoc per ser una dona que podria representar el rol de mare ... Déu meu, em recordes tant a mi mateixa... ! Quan, fa vint anys, vaig arribar a Goig estava igual que tu ... Diria fins i tot que pitjor ...</div><div style="text-align: justify;">- De debò?</div><div style="text-align: justify;">- Sí, estimada... Jo també vaig tenir una infància trista, jo també vaig viure aquesta tortura de sentir-me alhora estimada i odiada ... La meva mare anava i venia, com una onada ... Sentia el seu amor, sentia que tenia cura de mi, però quan més la necessitava , quan la tempesta tocava de ple el meu benestar i amenaçava el meu equilibri, llavors, ..., llavors fugia, s'apartava de mi, lluny, molt lluny ... Es refugiava a la seva caseta daurada, allà, al seu interior, allà on fingia que no passava res, que tot anava com havia d'anar ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- I la buscaves, suplicaves la seva presència, ploraves la seva absència, cridaves el teu dret a sentir-te protegida ...</div><div style="text-align: justify;">- Sí, però no venia, mai venia ... La por era massa horrorosa ... Ulls que no hi veuen, cor que no hi sent ... Ella no podia acceptar el seu protagonisme, no podia acceptar que la inhibició és una espantosa forma de la complicitat ... Era tant el seu dolor intern que no hi havia lloc per al dolor dels altres, te n'adones?</div><div style="text-align: justify;">- Fa molt que me’n vaig adonar, tant! Però explica això a una nena, explica-li la solitud, explica-li que no era per culpa seva ...</div><div style="text-align: justify;">- És terrorífic, ho sé ... Viure al mateix temps en el mereixement i en el desmèrit: et fan creure que mereixes el que reps i que no mereixes el que tant et falta ... Afirmació i negació, quina impotència ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- I ... I el teu pare?</div><div style="text-align: justify;">- Em sembla que més o menys com el teu: llunyà pel que era necessari i proper per a l’exigència del que a ell li semblava procedent... Autoritari per mandat diví, la incomprensió personificada, i, en el meu cas, un psicòpata maltractador...</div><div style="text-align: justify;">- Et ... Et pegava?</div><div style="text-align: justify;">- Em? Ens? Si em pegava? ... Vida, deixem-ho en que em maltractava ... Sí? Som aquí per parlar de tu ... Com era la teva relació amb el teu pare?</div><div style="text-align: justify;">- Jo ... Què com era? Sembla una pregunta senzilla ... Jo estimava aquest home, a aquest estrany que apareixia tan poc, que sempre m’exigia ser la millor però que mai em premiava per intentar ... Aquest home que es pensava que podia disposar de mi per omplir els seus buits, que creia podia programar en mi les seves expectatives ... Aquest home que apaivagava la seva ràbia a la meva adolorida cara, que sadollava la seva impotència amb el ressò del crit a les meves orelles espantades, aquest ...</div><div style="text-align: justify;">- I tu lluitaves per ser cada dia millor, et construïes en allò que pensaves necessitaven de tu ... Simplement per guanyar aquest amor que no trobava na Teresa va voler transformar-se en un ideal que en veritat no existia, perquè encara que haguessis estat un àngel alat no hauries aconseguit obrir aquest cor malalt ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Un silenci volàtil però espès va tallar la conversa: fràgil per la necessitat de tornar a arrencar i dens pels pensaments suggerits, pels records inherents a cada paraula dita ... Na Teresa va aprofitar aquest buit i, acostant-se a na Mariona, la va abraçar enèrgicament i li va fer un petó a la punta del nas ... Després es va apartar lleugerament i, prenent-la de les mans, va tornar a parlar:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- I et passes mitja vida intentant oblidar ... I al final descobreixes que mai oblidaràs, que n'hi ha prou amb perdonar ... I perdones ...</div><div style="text-align: justify;">-Perdones? Estimada, tu no has perdonat encara res ...</div><div style="text-align: justify;">- Ves sinó... Pregunta-li al meu psicòleg el que va costar ...</div><div style="text-align: justify;">- Perdonar no és un acte teòric, et diria que ni tan sols és un acte pràctic, pres com a tal ... Per perdonar no n'hi ha prou amb dir-ho. No n'hi ha prou amb pensar-ho, no n'hi ha prou amb sentir-ho, no n'hi ha prou ... Realment creus que un pot perdonar el carceller des de darrere de la reixa? Perdonarà el peix al pescador mentre segueixi a la sorra de la platja? Perdonarà la vida a la mort si aquesta s'entesta a enterrar el seu esperit?</div><div style="text-align: justify;">Als nens que creixen en el desamor, fins i tot sense maltractaments greus, se'ls priva d'un dels béns més preuats que els pot regalar la vida. Si els éssers més estimats, els teus pares, no volen o no poden estimar-te, qui ho farà? Un cor que creix en aquest buit es va tancant poc a poc. Hi ha una altra manera de suportar aquest dolor? A partir d’aquí, el nen creix i no pot optar per molts i diversos camins, entre els quals hi ha la reproducció dels esquemes materns o paterns, la persistent negació dels sentiments, la fredor extrema en les relacions, la depressió crònica, la.... I alguns, com tu i jo, ens passem la vida volent curar el passat. Primer intentem oblidar-ho, fins i tot esborrar-lo, com molt bé has dit, després vam decidir perdonar ... Però, estimada, de veritat em diràs que aquest perdó et va curar la vida?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa no es va atrevir a contestar ... La resposta era més que evident ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">El presoner perdonarà el dia que creui la porta, el peix ho farà quan es vegi nedant a l'aigua i la vida indultarà la mort quan vegi volar el seu esperit cap al cel promès ... I tu? Tu perdonaràs de veritat a aquells que et van privar de l'amor el dia que estimis i siguis estimada ... Sí, ja sé, vas estimar i vas ser estimada ... Però què va passar després? Vas creure que això s'assegurava en una signatura, en un compartir objectius, en ... I llavors? T'has passat mitja vida llegint històries, oi? Jo vaig fer el mateix ... Creia que l'amor era un somni literari, pensava, i ja grandeta, que un dia arribaria el príncep blau, l'home perfecte ... Te n'has adonat? La nena perfecta del pare estava esperant l'home perfecte ... punyetera vida! Ni que hagués arribat en Richard Gere en una limousine ... Per què? Hauria desconfiat d'ell ... Hauria dubtat de totes i cadascuna de les seves proves d'amor ... Jo vaig créixer en una partida de mua-plaf. M’ entens? Darrere de cada mostra d'afecte venia l'agressió, el cop, la distància ... Jo vaig créixer a l'escola de "L'amor no existeix per a tu". Anava a la classe del "Tu no t'ho mereixes" ... Després em vaig doctorar honoris causa en "Si vols protegir el teu cor mantén-lo tancat" ... Com diables havia de poder "estimar i ser estimada"? Davant l'amor no és que sentís por, sentia pànic ... Saps? Quan vaig arribar aquí, ja amb gairebé quaranta anys, no m'havia ni casat ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa romania muda, perplexa, sorpresa ... Na Mariona estava desmuntant tots els seus esquemes i ella començava a sentir-se molt perduda i espantada ... Uf, i després?Hi havia un després?</div><div style="text-align: justify;">- I després?</div><div style="text-align: justify;">- I després? Vaig arribar a Goig i vaig conèixer en Guillem, el meu Guia, el meu amor, el pare del meu fill, la meva ... No li va ser fàcil, la veritat ... Fins i tot a vegades es riu de mi quan recordem la meva arribada aquí ... Quan parlem d'això sempre em deixa anar : "Dóna-li records a la teva ombra" ... Que dolent! Però quina raó que té ...</div><div style="text-align: justify;">A mesura que anava coneixent en Guillem m'anava enamorant més i més d'ell. Però es va produir una lluita interna entre els meus desitjos i les meves pors que reconec era per a ... Quan Guillem em parlava del futur jo sempre deixava anar, sistemàticament: "Què mentider que ets". Era com si hi hagués en mi dues persones: d'una banda la nena que es declarava perduda i eternament enamorada i de l'altra la dona adulta, adobada en desenganys i paranys, que lluitava més per protegir la seva tornada a Mai Més que per quedar-se a Goig ... Recordo que Guillem m'explicava que per estimar i ser estimat de veritat calia tirar-se nua a l'aigua i nedar sense por ... I es reia de mi. Un dia em deixava anar: "On vas amb aquest vestit de bus? Mira que n’estàs de sexy, sembles Tintín "El secret de l'Unicorn" ". Un altre deia: "Què, jo amb l'aigua fins al coll i tu donant voltes amb la taula de surf. És que et penses que anem a rodar un capítol de "Els vigilants de la platja"? Un dia em va sentenciar. Em va dir: "Ahir es va acostar a la mar la teva ombra. Es va remullar els peus i va tornar a la platja. Volia que sortís a fer l'amor amb ella, però jo vaig respondre: es pot acariciar una ombra però no gravar en ella, es pot tenir una ombra però no compartir amb ella ... "</div><div style="text-align: justify;">- I? Què va passar? Què vas fer?</div><div style="text-align: justify;">-Em vaig dir a mi mateixa: "Mariona, Mariona, deixa't ja de tonteries o ho engegaràs tot a dida. Cap de les respostes conegudes et va servir mai de res. Intentar viure en l'acer tampoc va ser la solució. Davant teu s'ha obert aquesta porta que sempre has desitjat creuar. Travessa-la sense por, obre el teu cor d'una vegada, entrega't sense reserves, llança't a l'aigua i neda, i neda, submergeix-te i busseja fins a poder abraçar ... Despulla't sencera, en cos i ànima, i mostra't ... No existeix aquesta negació, no ha de persistir ni tan sols un "potser": Na Mariona SÍ es mereix estimar i ser estimada ... "</div><div style="text-align: justify;">- Que romàntic!... I?</div><div style="text-align: justify;">- Aquell dia vaig poder afirmar-me en aquest "Sí Vull" que enllaçava els nostres destins. I aquell dia vam fer l'amor, perdó, VAM FER L'AMOR, per primera vegada ... Uaaaau!Aquell dia vaig néixer, per fi ... taxan! I aquí estic, després de gairebé vint anys, sentint-me més jove i completa que en fa quaranta ... sentint-me, tan feliç!</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Uf, es veu, se sent ... Estàs tan bonica ... I, llavors? Què he de fer? Perquè ... No sé, sento, em fa l'efecte, potser en Raimon podria ser per a mi el que en Guillem va ser per a tu?</div><div style="text-align: justify;">- Compte amb això... Conec en Raimon i és un home excel•lent, però ni ell ni ningú podrà fer el que només tu pots... Únicament perdonaràs el passat i podràs renéixer si saps vèncer totes les teves pors, si realment consideres que et mereixes viure aquest somni, si realment acceptes que et mereixes estimar i ser estimada...Molts homes es conformarien amb tenir el teu cos, però en Raimon no és d'aquests , ell necessita més, necessita el teu amor incondicional ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa es va aixecar i, oferint les seves mans, va ajudar a aixecar-se a na Mariona. Llavors va tornar a abraçar-la i, en un xiuxiueig signat amb un petó, va dir:</div><div style="text-align: justify;">- Mil gràcies. M'has fet tant bé.</div><div style="text-align: justify;">- Me n'alegro, moltíssim. I recorda: T’HO MEREIXES, JA!</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-16485138977713197132011-03-14T00:19:00.000-07:002011-03-16T09:19:17.599-07:00Novel·la en català online.<div style="color: orange; text-align: center;"><span style="color: black;"><b>Novel·la</b> en <b>català online</b>.</span> <span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> <span style="background-color: #f3f3f3; color: black;">Avui la 14ª entrega</span><br />
<div style="background-color: #f3f3f3;"><br />
</div><div style="background-color: #f3f3f3;"><b>De com els goigencs mostren Déu en la tendresa.</b></div></div><br />
<div style="text-align: justify;">Es van quedar una bona estona asseguts, en silenci, mentre junts anaven fullejant aquells tributs als difunts tan extraordinaris. Al final en Raimon va haver ...<span><span style="background-color: white;"></span></span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Teresa, ja hauríem d'entrar...</div><div style="text-align: justify;">- Eh? Sí ...és clar.</div><div style="text-align: justify;">- Estàs espantada, oi?</div><div style="text-align: justify;">- No ... Bé, sí, una mica ...</div><div style="text-align: justify;">- Tot anirà bé, ja ho veuràs ... Anem.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Es van dirigir a la porta d'entrada del temple. Allà hi havia uns prestatges plens de sabates. En Raimon indicà...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Hem de ...</div><div style="text-align: justify;">- M'ho imaginava ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Tots dos es van descalçar. Després en Raimon es va dirigir a l'altre lateral de la porta i va agafar dues estores ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- És per a la humitat. Les necessitarem ...</div><div style="text-align: justify;">- Per a la humitat?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon no va respondre. Aferrant a Teresa li va passar el braç per darrere i amb la mà prement-li l'espatlla més llunyana va apropar-se-la per portar-la fins a dins.</div><div style="text-align: justify;">El sòl era de terra. Una gespa molt cuidada omplia els espais i planters de flors diverses decoraven aquí i allà un jardí realment agraciat i alhora curiós. El sostre del Temple era voltat i cobert enterament de vidres. "La llum", va pensar na Teresa. Les parets laterals estaven foradades per grans finestrals oberts. "L'aire", és clar. Arreu hi havia miralls rodons subjectats a terra amb pedestals que permetien regular-ne la seva alçada. La gent estava repartida per la sala i, asseguda a les estores amb les cames creuades a l'estil indi, es trobava amb el seu reflex. En alguns punts s'havien congregat reduïts grups embolcallant algú que potser havia sentit fred a l'ànima ... "L'amor", aquest darrer ingredient ...</div><div style="text-align: justify;">Raimon va deixar anar l'espatlla de Teresa i, apartant-se i situant-se davant seu, la va agafar de les mans ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Entens com funciona tot, oi?</div><div style="text-align: justify;">- N’ Aina ho va explicar en la seva exposició ... Sí, ho comprenc.</div><div style="text-align: justify;">- Pren la teva estora, doncs. Aquí hi ha el teu mirall. Bon viatge ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon va fer-li un petó a la galta i es va allunyar. Na Teresa va sospirar llargament i, elevant la seva mirada al cel, va col•locar l'estora i s’hi va agenollar.</div><div style="text-align: justify;">Una fracció de minut va creuar els seus pensaments abans de decidir-se a explorar, a descobrir-se. Estava preparada ... Sí, ho estava ...</div><div style="text-align: justify;">Ulls contra retines, retines versus mirada interna. Al coincidir en el mirall amb si mateixa a través de la vista, na Teresa va sentir una sensació molt estranya. Era com si tots els seus sentits volguessin trobar-se també a la plataforma: l'oïda desitjava escoltar el ressò del que s'ha dit, el seu olfacte intentava gravar aquells aromes que mai s'obliden, el gust es concentrava en la recuperació de petons perduts i la seva pell buscava el contacte , la carícia que dóna i rep, l'abraçada que es dirigeix al seu origen ...</div><div style="text-align: justify;">De sobte va sentir com si les seves percepcions entressin en un túnel ... Ui, es va espantar ... S'estava produint una sensació semblant a l’entrada d’un vagó de fira a tota velocitat en un conducte fosc ... Caiguda lliure....Era com si la seva ànima s’estigués separant del cos... Més que això, era com si la seva ànima volgués tallar amb el seu cos, com si enmig d'un viatge astral es tallés el cordó de plata, com si el seu ens psíquic volgués acomiadar-se del físic...</div><div style="text-align: justify;">La por la va fer tornar ... No va poder ... Llavors va explotar : intensos plors van obrir l'aixeta de la seva angoixa i la cataracta de les frustracions va saltar a l'exterior ... I el mirall, el seu mirall, es va trencar ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van acudir a ella ... No es va fixar en quants eren ... Simplement, un a un, va rebre les seves abraçades i en aquesta recepció va anar destil•lant el seu consol, alhora que anava descobrint cap on havia de dirigir la seva necessitat.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Estaven tots i totes asseguts. Havien format un cercle i l’envoltaven. En Raimon també hi era. Na Teresa el va mirar i va voler...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- No et fa res, oi?</div><div style="text-align: justify;">- En Raimon la va mirar tendrament i va negar amb el cap. Llavors na Teresa es va girar i,dirigint-se a Ella, va dir:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Pots quedar-te una estona amb mi? Et necessito ...</div><div style="text-align: justify;">- I és clar que sí, filla meva. Vine amb mi ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Era una senyora gran, tot i no donar la impressió de vellesa. Era baixeta i el seu femení i corbat cos enaltia unes galtes vermelles, pintades de simpatia. El seu cabell ’un blanc grisenc, fugia del negre a través d'uns ulls blau cel que semblaven portar la pau en un vol tendresa i comprensió alhora.</div><div style="text-align: justify;">Mentre caminava na Teresa va voler saber ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Com et dius?</div><div style="text-align: justify;">- Mariona</div><div style="text-align: justify;">- Jo ... sóc ...na Teresa ...</div><div style="text-align: justify;">- Ho sé, estimada. Espera, de seguida arribarem a l’Habitació de l'Esperança i allà parlem, sí?</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-32055659323418465722011-03-13T00:15:00.000-08:002011-03-16T09:12:31.327-07:00Literatura en català. L' autoestima. <span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 13ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.5. Visita al Temple dels Mil Miralls.</b></div><div style="color: orange; text-align: center;"><br />
</div><div style="color: orange; text-align: center;"><b>De com viure pot ser una història inacabable.</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Na Teresa i en Raimon van dinar a casa d’en Miquel Àngel i na Mònica. Una amanida deliciosa, amb panses i nous, formatge de cabra i salsa vinagreta, de primer, i nero arrebossat amb patates bullides d'acompanyament, de segon. Per a postres na Teresa va voler tastar la quallada: deliciosa!</div><div style="text-align: justify;">Durant el dinar na Teresa va preguntar si a Goig eren vegetarians, si no tastaven la carn. Li van explicar que si no en menjaven no era perquè no en volien, sinó perquè no n’hi havia. Els grangers que criaven els animals ho feien per aprofitar el que en vida els podien donar: llet,ous, llana ... Ells es negaven a matar per menjar, i com que mai havia arribat a Goig ningú qui volgués ser carnisser, ja que no menjaven carn ...</div><div style="text-align: justify;">Els amfitrions eren una parella d’uns quaranta anys, molt entretinguda i acollidora. Tenien tres filles, però no les van conèixer ja que es quedaven a dinar a la Llar de Vida. Després de dinar van prendre el cafè al jardí i estirats sense complexos a l’herba, van estar bromejant sobre les mil i una fal•làcies i embolics que a Mai Més es donaven.</div><div style="text-align: justify;">Ja eren gairebé les cinc quan en Raimon va mirar a na Teresa i la va convidar a marxar ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- El Temple obre de cinc a set. Hauríem de marxar.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Després acomiadar de les seues amics partiren cap a la visita següent.</div><div style="text-align: justify;">El Temple de Gaudí estava als afores del poble, tocant al riu. Era un edifici d'una sola planta, encara que amb una alçada de pis considerable, de forma ovalada i, és clar,blanc ...</div><div style="text-align: justify;">Van entrar després de traspassar un gran portal de fusta tallada que s’obria en un dels extrems de l’oval. Una habitació molt gran els esperava. A les parets grans prestatgeries plenes de llibres. En el centre llargs bancs on la gent s'havia assegut per llegir... Per llegir? L’ambient que es respirava era... cultural? Na Teresa no ho va veure clar ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-I això és ... La biblioteca?</div><div style="text-align: justify;">- No, estimada, això és el cementiri de Gaudi.</div><div style="text-align: justify;">-Però ...</div><div style="text-align: justify;">-Ja ho sé. Vine, seu al banc i jo et portaré un parell de llibres perquè ho entenguis ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa es va asseure. Més que estranyada se sentia ... estranya. Començava a percebre que tindria una tarda emocionalment moguda.</div><div style="text-align: justify;">En Pau va arribar amb els fascicles, ja que més que llibres semblaven enciclopèdies, i es va asseure al seu costat, molt a propet. Sense mostrar res encara va començar a parlar:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- A Goig respectem totes les religions, totes. Tu pots ser ateu, catòlic, protestant, musulmà, budista ... De la mateixa manera, no hi ha una idea preestablerta sobre el que pot haver-hi més enllà de la vida: cadascú és lliure de tenir les creences que vulgui, o necessiti pel que fa a això ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Hi ha un precepte que sí que compartim tots: la vida que ens toca viure aquí no pot ser presa com un simple pas. Encara que sigui una partícula, una minúscula cèl•lula en la immensitat de l'oceà del temps, cada vida té un valor transcendent i, per descomptat, molt valuós. El nostre caminar per la vida no només deixa petjades allà on habitem o viatgem. Si sabem caminar descalços per les incomptables sendes que l'amor ofereix sabrem deixar tants solcs que res ni ningú podrà ja seguir navegant sense tenir-nos presents. Imperibles, eterns, perpetus, perennes ... Una vida ben llaurada, cultivada i regada ens planta amb arrels molt profundes a la terra, a les coses i a les persones que ha tingut la sort de gaudir-nos. Ens clavem en el record, en la forma de ser, de riure, de plorar, de pensar, d'estimar, de cantar, de somiar de tantes persones. I ens perpetuem, si vam saber viure prop d'ella, en la naturalesa: al riu que va banyar els nostres peus, al mar que va inundar els nostres jocs, a l'herba que no trepitgem i en la que sí, en la flor que respectem i en la que ens va impregnar de la seva olor, en la brisa que va fregar la nostra pell per robar la nostra fragància, a ... tantes coses.</div><div style="text-align: justify;">Viure pot ser la més gran aventura, una història inacabable, un preciós conte sense final. Pensar que una vida acaba amb la mort és primitiu i totalment injust. No desapareix el sol quan es fa de nit, no van morir les estrelles que van esclatar fa milions d'anys, no deixa d'existir el vent quan les fulles estan quietes, no mor el riu quan la mar l'acull ...</div><div style="text-align: justify;">Quan un cor deixa de bategar l'amor que conté vola agraït a la llar dels seus receptors, la sang reposa quieta i recorda un a un cada gest, moviment, ball ... El cervell descansa el seu pensament i l'eleva fins a l'últim somni. Els ulls apaguen la seva brillantor, però no volen ni poden esborrar aquesta mirada que van saber regalar. La boca guarda les seves paraules, les que ja no dirà, però conscient que el més important i essencial ja va ser dit, i prevaldrà per sempre ... Els llavis es tanquen, sí, però en el seu interior guarden la presència de tants petons ... Les mans , Déu, quantes remembrances poden acollir unes mans que han sabut estimar? Quants passos s’emportaran amb ells mateixos els peus? Hi haurà una sola cèl•lula que marxi buida? La pell? La pell dormirà embolcallada en el record de la darrera carícia ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Raimon es va adonar que Teresa estava commoguda ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- T'he entristit?</div><div style="text-align: justify;">- Ans el contrari... És tan bell això que expliques...</div><div style="text-align: justify;">- Doncs segueixo...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">El sentit d'una vida no ve mesurat per la seva llargària ... El valor del viure es mesura en la intensitat i no en el temps. A la infància acumulem uns tresors d'incalculable vàlua. A partir d'allí podem aprofitar-los per assentar una vida rica i profitosa en l'essencial o enterrar-los i triar lluitar per obtenir una vida rica en el superflu i inútil. Aquells qui vam optar per la primera ens convertim en una estrella més en l'Univers de la Humanitat ... Els qui opten per la segona acaben sent un forat negre.</div><div style="text-align: justify;">Hi ha més vida en un petó que en un milió d'euros, hi ha més vida en un et vull que en dues mil nits de sexe impersonal ... Ser milionari al banc monetari et pot donar capricis i regalar luxes. Ser milionari en amor, il•lusió, bondat, esperances, ..., et pot donar la glòria, et pot regalar l'eternitat ...</div><div style="text-align: justify;">Un cos no mor. Si ha sabut connectar vida, pensament, obra, cor i ànima es trasllada a una altra dimensió. Comença un viatge diferent, però ho fa carregat, molt carregat de presents ... Per acomiadar-se, per agrair el rebut i alhora deixar la seva estampa, ens deixa el seu amor i la seva ànima. I no és poc. Per a aquells qui haguem d’ acomiadar-lo, això és un tresor que dóna sentit a la vida, tant a la que viatja com a la que roman. En homenatge a aquest tresor incommensurable al cementiri guardem aquests Llibres de Vida.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">I llavors Raimon va obrir un dels fascicles, el que semblava més antic ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Mira, aquest és d'una dona que va morir fa 150 anys. Llavors no existien fotografies, però van enganxar-hi il•lustracions i textos trets dels seus diaris. T'agrada?</div><div style="text-align: justify;">- És preciós.</div><div style="text-align: justify;">- I aquest altre és recent ... Veus? Fotos, textos i, fixa't, olora, van posar-hi, fins i tot, el seu perfum ...</div><div style="text-align: justify;">- És meravellós. I ... Ara em sap greu preguntar ...</div><div style="text-align: justify;">- I el cos? A Goig els anem a acomiadar a la Cala de l'Hora del adéus. El cos és incinerat a la sorra, mentre els presents canten les cançons més estimades pel viatger. Després la família i els amics més propers parteixen en un vaixell per tal de, com ja saps, llançar les cendres a alta mar.</div><div style="text-align: justify;">Així aquí creiem que, cada vegada que torna la brisa dels seus viatges mariners, pot portar una fibra, un bri d'algun ésser estimat.</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-78294885798674982912011-03-12T00:11:00.000-08:002011-03-12T00:11:00.520-08:00llibre catala online novetat<b>Llibre </b>en <b>català online</b>... <b>Novetat</b>... <span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 12ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.4. De la casualitat a la causalitat: De com pot existir una sincronització que condueixi a que dues vides es trobin.</b></div><br />
<br />
<div style="text-align: justify;">Na Teresa va mirar fixament Raimon i es va quedar pensant. Volia preguntar alguna cosa... Encara sense entendre per què per a ella era important saber-ho ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-I tu, Et quedaràs per sempre aquí?</div><div style="text-align: justify;">-No, estimada, només estic de pas. També tinc fills, saps? I els necessito... i em necessiten ...</div><div style="text-align: justify;">- I llavors? Per què no has tornat?</div><div style="text-align: justify;">- Ui, aquesta resposta ha de ser llarga. ¿Acabem ja la visita a la Plaça del Parlament? Tens més preguntes?</div><div style="text-align: justify;">-No, de moment, no.</div><div style="text-align: justify;">-Ja hi haurà temps. Si vols ens asseiem en un banc. Vols prendre alguna cosa?¿Aigua? ¿un suc?</div><div style="text-align: justify;">- Home, sí ... Però no veig cap bar ...</div><div style="text-align: justify;">- Per a què volem bars?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon es va acostar a una casa que tenia la porta entreoberta i va cridar, colpejant la fusta amb els artells ... Al cap de poc va obrir una noia ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Hola, volies alguna cosa?</div><div style="text-align: justify;">- Doncs sí, si no estàs molt ocupada i no et representa molta molèstia, ens podries oferir un parell de gots de suc de... del que sigui?</div><div style="text-align: justify;">- I tant que sí. Serà un plaer.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Quan en Raimon va arribar amb els sucs, na Teresa estava molt sorpresa ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Quina barra que tens! Pobra noia!</div><div style="text-align: justify;">- Per què? Aquest és un altre costum de Goig: l'hospitalitat. Si la porta hagués estat tancada no hagués trucat, ja que indicaria o que no hi havia ningú a casa o que necessitaven intimitat ... Un costum que sorprèn al principi, sí, però és bonic, no t’ho sembla?</div><div style="text-align: justify;">- Per descomptat.</div><div style="text-align: justify;">- Escolta, et respondré molt concisament a la teva pregunta i més tard o en un altre moment, si t'interessa, seguirem parlant del tema, sí? S'està fent tard i ens esperen a dinar a casa d’en Miquel Àngel i na Mónica ... Després a la tarda: visita al Temple...</div><div style="text-align: justify;">- Que bé! Em ve molt de gust.... A veure, explica...</div><div style="text-align: justify;">- Em vas preguntar per què seguia aquí. Resulta molt senzill però alhora complicat d'explicar. Si estigués aquí la meva amiga Claudia ...</div><div style="text-align: justify;">- La teva amiga Claudia?</div><div style="text-align: justify;">-Sí, és escriptora i a més una apassionada de la filosofia i ... imagina’t, de la física quàntica ... Bé, doncs ella em va relatar una vegada el que jo, un escèptic declarat, estava començant a entreveure. Sí tu mires enrere i intentes esquematitzar la teva vida t’adonaràs que sembla més un guió lògic que una suma de vivències desconnectades. Podries fins i tot posar marques, senyals, i t’adonaries que les coses han anat succeint més per causalitat que per casualitat. Si vas arribar allà va ser perquè abans vas passar per aquí i després et vas trobar a, i després vas fer ... Em vas entenent? Les coses que passen i les que tu provoques causen el que va passant ...</div><div style="text-align: justify;">- Sí</div><div style="text-align: justify;">- Però aquest llibret de la teva vida forma part d'una cosa molt gran. Et podria dir l'Univers, però potser t’ espantaries. La teva trama no es va començar a dibuixar quan vas néixer. Perquè naixessis van haver de donar-se altres guions, oi? I el teu esquema, el teu guió, amb tots els senyals, no podria, no pot aïllar-se del tot en el qual es produeix. El teu guió conviu amb infinits guions, ja que no només parlem de persones, parlem de tot ... El llibret d'un arbre pot creuar-se amb el teu i induir a la trama d'una poma perquè et caigui al cap i descobreixis la Llei de la Gravetat ... T’ avorreixo?</div><div style="text-align: justify;">- De cap manera, resulta molt interessant ...</div><div style="text-align: justify;">- Bé. Na Claudia em va escriure una vegada i em va explicar una teoria molt romàntica que al principi no vaig entendre però que després vaig poder comprovar: em parlava de la sincronització entre vides, de connexions establertes des de fa molt, fins i tot, potser, des de sempre. Dos rellotges es poden sincronitzar, per què no dues vides? ¿Dos guions? ¿O deu? ¿O milions? Perquè m'entenguis: el guió de la teva vida va assenyalant i es dirigeix cap a múltiples vivències, cap a múltiples trobades. El d'una altra persona que viu a 20.000 quilòmetres fa el mateix. Sí un dia us trobeu, us coneixeu, us feu amics o fins i tot us enamoreu no serà per casualitat, serà per causalitat. Els vostres guions estaven sincronitzats pera portar-vos fins a aquesta TROBADA.¿Aquesta sincronització pot fer pensar que les vostres vides estaven connectades des que vàreu néixer? Fins i tot des d'abans? Si a aquesta sincronització en diem destinació llavors podrem dir que estàveu predestinats. Ho veus així?</div><div style="text-align: justify;">- Claríssim. I, escolta, dius que viu a 20.000 quilòmetres? És guapo?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Els dos van riure amb ganes. En Raimon, llavors, li va picar l'ullet. Ella li va respondre tancant els ulls i llançant-li un petó i digué ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Però, no t’ hagués estat més fàcil dir-me que segueixen a Goig perquè et dóna la gana?</div><div style="text-align: justify;">- Què múrria que ets? M'encanta! M'encanta! D’acord! Ja acabo ... Quan aprens a conèixer-te, quan aprens a escoltar i comences a pretendre dissenyar tu mateix la teva vida vas descobrint coses que mai abans havies percebut, entre elles molts d'aquests senyals, d'aquestes consignes que et conviden o t’ aconsellen frenar. Em va costar molt comprendre-ho. En aquests temes sóc molt cap quadrat. Però un dia en Pablo ... Te n'adones? Precisament el seu és un guió connectat a la vegada al teu i al meu ... Doncs en Pablo em va dir: "Aquests senyals existeixen i t'estan indicant coses. No pretenguis comprendre’ls però acull-los en el teu coneixement i després deixa't guiar per la teva intuïció, ja que amb una cosa i l’altra en el teu equipatge seràs molt més savi"</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Llavors Raimon va callar . Semblava dubitatiu, com si volgués seguir, com si tractés de guardar la informació que seguia ...</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa se’n va adonar i no va trigar a interrogar-lo:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- I? Què et van indicar aquests senyals?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Que el meu temps a Goig no ha acabat. Que tot i ser un home molt complet em faltava alguna cosa que per la meva manera de ser i d’estimar la vida era imprescindible. Que en algun lloc hi havia un guió predestinat a completar el meu guió predestinat a completar el meu i a completar-se amb el meu. Que ... Per què somrius?</div><div style="text-align: justify;">- Doncs perquè em sembla que fa estona que sé on vols anar a parar? Per què et costa tant anar per feina en aquest tema?</div><div style="text-align: justify;">- Simplement perquè va intuir que encara havia arribat el moment de ser més explícit ...</div><div style="text-align: justify;">-I, quan arribarà aquest moment?</div><div style="text-align: justify;">- Ell no arribarà ... Nosaltres arribarem a ell ...</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-46278683438860318972011-03-11T00:02:00.000-08:002011-03-11T00:02:00.841-08:00narrativa catala online nova vida<b>Narrativa </b>en <b>català online</b>... Una <b>nova vid</b>a...<span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 11ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.3. A la Plaça del Parlament: De com un poble que serveix fidelment la seva nació, veu recompensada la seva unió...</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Al matí següent el piular d'uns ocells a la finestra va despertar na Teresa. En obrir els ulls va passar revista a tot el que l'envoltava ... No, no havia estat un somni.</div><div style="text-align: justify;">A la tauleta de nit algú havia deixat una safata: torrades, mantega, potets de melmelades de diferents fruites, una tassa gran amb cafè amb llet i ... una flor. "Vainilla, és clar", va pensar. "Quin encant. en Raimon, és clar ", va concloure. Després d'esmorzar es va adonar que durant la nit havien deixat un armari. Renoi quina nit, ni se n’havia assabentat. Havia dormit com feia molts anys no recordava. Va obrir l'armari i va veure que estava ple de roba de dona. A la part superior vestits, faldilles, bruses, samarretes, ... A baix dos calaixos amb ... roba interior. Com sabien les seves mides? Uf, millor no preguntar, ha, ha, ha ...</div><div style="text-align: justify;">Abans de vestir-se va anar al lavabo. Es va rentar la cara i les dents, es va raspallar el cabell,... No es dutxaria, la nit anterior, abans d’anar-se’n al llit, va estrenar aquella banyera tan deliciosa.</div><div style="text-align: justify;">La nit anterior ... El passeig pels sons riberencs, l'apetitós sopar a casa de Fito i Adriana ... Quina bona gent! I després en Raimon, acompanyant-la fins la porta ... Ui, com va desitjar besar-lo ... Com va desitjar convidar-lo a entrar ... Però no, estava esgotada i segurament encara no estava preparada. Si mai arribava a fer l'amor amb ell volia donar-ho tot, anhelava poder-se mostrar totalment nua, en cos i ànima. Abans havia d'acabar de comprendre ... Entendre el passat, aprendre a perdonar, assentar el present i, que bé sonava, pinzellar el futur en els seus somnis. ¡Volia Néixer!</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Què s'havia de posar? Què volia posar-se? Va tornar a obrir l'armari i va estar veient, tocant ... Aquest vestit verd! Quin estampat tan bonic! Sembla un camp de flors ...</div><div style="text-align: justify;">Just quan ja estava llesta van trucar a la porta. Com ...? Va ... Na Teresa va obrir i es va trobar en Raimon. Quin goig que feia! Almenys a ella li ho va semblar ... I és que en el sentiment de la bellesa també hi sol manar el cor ...</div><div style="text-align: justify;">Raimon portava uns pantalons de lli de color cru i una samarreta estampada ... igual que el seu vestit! Com ...? Ja n'hi ha prou, no es podia passar el dia interrogant la il • lògica del fascinant ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Bon dia, bella praderia. Has descansat bé?</div><div style="text-align: justify;">- Divinament, no se’m veu a la cara? I tu? Gràcies per l'esmorzar ...</div><div style="text-align: justify;">- Jo? He dormit com un angelet en núvols de cotó. Et ve de gust una primera visita?Avui no ens mourem del poble ...</div><div style="text-align: justify;">- Em ve molt de gust. On anem?</div><div style="text-align: justify;">- A la Plaça del Parlament.</div><div style="text-align: justify;">- Anem, doncs ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van sortir al carrer i van començar a passejar. Pel camí s’anaven trobant amb persones que els saludaven sense excepció: amb un ample somriure, amb una mirada alegre, amb una paraula afable... Nens, joves, adults i gent gran... ningú no passava de llarg fent-te sentir invisible. Quina sensació tan diferent de la que et feien viure als carrers del món d'on venia.</div><div style="text-align: justify;">Tothom vestia de colors: alguns barrejats en estampats suggerents, altres brillant per si mateixos. Emmarcats per parets blanques, trepitjant un asfalt de terres verges engomades en punts diversos per gespes silvestres, i il•luminats per un sol que, a mitja escala, seguia pujant cap al seu tron, el passeig matinal dels goigencs lluïa com una pintura impressionista de excelsa bellesa .</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Com es diu aquest poble? - Va preguntar na Teresa.</div><div style="text-align: justify;">- Gaudí.</div><div style="text-align: justify;">- I coneixes tothom? Tots ens saluden ...</div><div style="text-align: justify;">.- La veritat és que no. Ens saluden perquè sempre és un plaer creuar el teu camí amb algú. A molts sí, però a tots? No. Jo visc en un altre poble, més a prop de les muntanyes. Allà sí que els conec a tots ...</div><div style="text-align: justify;">- I, el nom del poble, és per l'arquitecte?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Què dius? No Aquí a Goig no existeix poble, lloc o carrer que porti el nom d'algú. Partim de la base que tots i totes som molt importants, importantíssims ... Si hagués de posar el nom de totes les persones a ... Uf ... Mira, ja m¡has encomanat la teva expressió... Uf ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Gaudí no porta accent a la "i", ve de guadir, o sigui disfrutar. La Fundadora de Goig va ser una dona catalana: Clara Espelta. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Mira, ja arribem. Benvinguda a la Plaça del Parlament.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Teresa va observar l’espai que s’obria davant seu... Era una plaça gran i rodona envoltada de casetes blanques i ... Vaja, com totes les que havia vist a Gaudi ... I ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- I el Parlament? On és el Parlament?</div><div style="text-align: justify;">- Que no ho veus? Això és el Parlament - va respondre en Raimon i, davant la mirada incrèdula de na Teresa, va afegir - la plaça és el Parlament.</div><div style="text-align: justify;">- La plaça?</div><div style="text-align: justify;">- Sí, t'explico. A Goig no hi ha un Centre Governamental, una capital de la Nació. Totes les persones són igual d'importants després totes les agrupacions, els pobles, ho són també.</div><div style="text-align: justify;">Així són les coses, no deixa de ser necessari un punt de reunió, un lloc on prendre decisions quan cal prendre-les. I aquest lloc són les places del Parlament. En totes les poblacions n'hi ha. Aquestes places serveixen per a reunions locals i, quan a un poble li toca ser el Centre de Pactes, a la seva plaça es desenvolupen les assemblees nacionals.</div><div style="text-align: justify;">-Però,-va intervenir Teresa-en aquesta plaça hi caben moltes persones ..., moltíssimes.</div><div style="text-align: justify;">-I és que són moltíssimes les persones que tenen dret a decidir, totes. Tots els habitants de Goig tenen el mateix dret.</div><div style="text-align: justify;">- I així, us podeu reunir aquí milers de persones i parlar tan tranquil•lament?</div><div style="text-align: justify;">- Sí, espera. Queda't aquí un moment ...</div><div style="text-align: justify;">En Raimon va començar a caminar i, creuant la plaça, es va situar just en la part més allunyada. Un cop allà ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">M’escoltes perfectament, oi? Estic parlant normal, com si et tingués al costat. No em preguntis per què, ni com, però l'urbanista que va dissenyar les places del Parlament de totes les poblacions va aconseguir una acústica ideal per a la gent com nosaltres, gent, no ho oblidis, que no ens agrada cridar. Espera, ja torno ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Mentre en Raimon tornava, na Teresa es va fixar en la forma de la plaça ... Estava clar, però ho havia de preguntar. Així, quan el va tenir al costat ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-I la plaça és rodona per ...</div><div style="text-align: justify;">- Ho saps, oi? La lògica dels Cavallers de la Taula Rodona: no hi ha llocs privilegiats.</div><div style="text-align: justify;">-I, com es decideix quin poble és el Centre de ...?</div><div style="text-align: justify;">- De pactes ..., per sorteig. I quan un poble ho ha estat surt de la llista a sortejar fins que tots els altres hagin tingut la seva oportunitat.</div><div style="text-align: justify;">- En l'exposició de l'arribada n’Aina va dir que teníeu la Constitució més antiga ... Va dir també que tenia un sol article ... On la guardeu?</div><div style="text-align: justify;">- A cada poble n’hi ha una còpia. On la guardem? A casa d'un veí. Com que és de tots...</div><div style="text-align: justify;">-T'estàs mofant de mi?</div><div style="text-align: justify;">- No, per res. Mira, vine ...-i en Raimon va donar la mà a na Teresa i la portà fins a un pal on penjava una llista - Ara mateix la Constitució és a casa de na Nuri Mare Feliç ... No riguis ... Ja veurem quins cognoms et guanyes tu ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Si un veí de Gaudí necessita la Constitució pel que sigui anirà a buscar-la a casa de la Nuri, després vindrà aquí a apuntar el seu nom i després se l’emportarà a casa seva.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Es va fer un breu silenci. Semblava tot tan senzill i, alhora, era tan increïble ...</div><div style="text-align: justify;">- Però, no és un embolic? Tanta gent, no volen parlar tots? - Va preguntar na Teresa</div><div style="text-align: justify;">- T’has de mentalitzar d’on ets i com és la tipologia de la gent d'aquest lloc. En aquestes reunions parla únicament qui creu que està capacitat per donar una opinió, un consell, una alternativa, ... alguna cosa que sigui realment important. Mai hi ha hagut problemes ni s’ha allargat una assemblea més del compte. Quan un tema s'ha tancat es vota si cal, o no si es constata unanimitat.</div><div style="text-align: justify;">- I com es vota?</div><div style="text-align: justify;">- Generalment no sol ser necessari però si ho és llavors es demana a la gent que es col•loqui a un costat o altre de la plaça, segons sigui la seva opció. Si es veu llavors una clara inclinació es decideix, però si s'intueix que hi ha dos grups molt igualats, llavors es torna a plantejar el tema d'una altra manera, ja que aquí creiem que prendre decisions que divideixen en excés a la població no és políticament correcte.</div><div style="text-align: justify;">- Una creença molt encertada. Escolta, ara que me'n recordo, et volia preguntar: Com és que envieu a la presidenta honorífica del Govern a recollir als nouvinguts?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon va riure amb ganes ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Hi has caigut! Tots hi caieu! Sí, n’Aina és la presidenta honorífica ..., i jo el President Honorífic ... Tots els goigencs majors de 18 anys ho som ... És una forma d'aconseguir que tots i totes estiguem i ens sentim més implicats en el Govern de la Nació ... perdona que hagi rigut ... La teva pregunta era molt lògica. Hi ha més qüestions?</div><div style="text-align: justify;">- Ja no sé si atrevir-me - va respondre na Teresa.</div><div style="text-align: justify;">- Ara van riure tots dos.</div><div style="text-align: justify;">- Llavors, no hi ha ministeris, ni governadors, ni ... Res?</div><div style="text-align: justify;">- Tant com res no ... Hi ha comissions estatals i locals que s'especialitzen en diferents camps: educació, sanitat, agricultura, pesca, cultura, sanitat ... Estan formades per la gent que més hi entén ... Aquí, això de que dirigeixi la Sanitat un advocat i l'Educació una farmacèutica, per dir alguna cosa, ens semblaria un mal acudit. Aquestes comissions es reuneixen quan fa falta i si ho consideren oportú convoquen les assemblees nacional o local, és a dir les que es fan aquí, amb tots ...</div><div style="text-align: justify;">Hi ha alguna cosa que has d'entendre: una Nació en la qual tots els seus ciutadans se senten integrats, importants, útils i sobretot involucrats acaba funcionant bé gairebé per inèrcia ... I aquí portem molts anys amb aquest sistema. Per posar-te un exemple: jo formo part com a expert de les comissions nacional i local d'Educació ... Fa dos anys que no ens reunim. No ha fet falta ... Comprens?</div><div style="text-align: justify;">- Sí, és clar, és tan elemental ... - I na Teresa es va quedar pensant un moment, per seguir ... - Escolta, passejant pel poble no he vist policia ... No n'hi ha, oi? I lleis? Un Codi Civil, un Codi Penal, ... Alguna cosa?</div><div style="text-align: justify;">- Això que preguntes tu saps on és, oi? A la teva actuar, en la teva vida, has necessitat mai alguna llei escrita, algun codi que et digui dins de quins límits has moure't?</div><div style="text-align: justify;">- Això està en la meva consciència, en la vostra, no?</div><div style="text-align: justify;">- Aprens a llegir molt ràpid. Escolta'm, T'ha estat fàcil arribar fins aquí? I un cop aquí, tenies clar que trobaries un Guia? I, ara que el tens, penses que ja t'has guanyat el teva ciutadania?</div><div style="text-align: justify;">- Fàcil arribar? Uf, he necessitat tota una vida ...</div><div style="text-align: justify;">- Tu i la majoria dels qui arriben. I no tots aconsegueixen el seu Guia. I dels que l’ aconsegueixen, no tots aconsegueixen quedar-se. Ho vas entenent?</div><div style="text-align: justify;">- Hi ha molts filtres ...</div><div style="text-align: justify;">-Sí, per als que vénen de fora. Després hi ha els que neixen aquí. Ells ja no necessiten ser filtrats doncs creixen amb aquest saber i amb una consciència sana.</div><div style="text-align: justify;">- Aquí no necessiteu que ningú us mostri un llibre on posi que no has de robar, matar, faltar al respecte ... I, evidentment, la policia aquí sobraria, s’ avorriria ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Un nou silenci va aparcar el diàleg a l'era de la reflexió. Per naTeresa estava tot molt clar ... El Sistema de Govern de Goig era ... gloriós! Però en altres llocs resultaria impossible ... No obstant aquests filtres, els llops ... Llavors es va recordar de Pau ...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Raimon, per què va tornar en Pau a Mai Més?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Pau té família, fills, néts ... La seva vida és allà. Aquí pot tornar sempre que vulgui, de visita, però allà hi ha el seu món, al costat dels seus. Però saps?, la seva ànima és goigenca i a Mai Potser realitza una tasca molt profitosa per a Goig. Per a nosaltres és com...</div><div style="text-align: justify;">- Un Profeta, oi?</div><div style="text-align: justify;">- Sí, i per a mi, a més, un gran amic ...</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-14931107892253683512011-03-10T00:50:00.000-08:002011-03-10T00:50:00.547-08:00literatura catala online autoajuda<b>Literatura </b>en <b>català online</b>... <b>Autoajuda</b>... <span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span></b></span></span> Avui la 10ª entrega...<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><br />
<br />
<b>3.2.2. Llar, dolça llar: De com poden bastar quatre parets ben col•locades per ubicar la teva morada...</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Fins on arribava a veure, el poble al qual arribaven estava envoltat de camps de flors i plantes: roses, flors de violer groc, sàlvia, romaní, alfàbrega, marialluïsa , petúnies, orenga, lavanda, gessamins, farigola, menta, melissa, mare-selva, liles, jacint, gardènies, dames de nit... i aquesta? No era aquesta la flor de la vainilla? Na Teresa ho anava a preguntar, però en Raimon estava ocupat: havia entrat en un prat i allà va arrencar una flor i la portava a la mà...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Mai no fem això, però entenem que en gairebé tot hi pot haver excepcions... Una flor de la vainilla lluirà deliciosa en aquests cabells de color castany - va argumentar en Raimon col•locant-li la flor al seu cabell, just per sobre d'una orella, com si a més d'olorar-la pogués escoltar-la... - Estàs preciosa, ara ja podem anar cap a casa.</div><div style="text-align: justify;">-Saps? M'encanta l'olor de vainilla...</div><div style="text-align: justify;">-Sí, ho sabia... Véns?</div><div style="text-align: justify;">-Sí, tanta flor, aquesta barreja|d'olors... Que bonic és tot!</div><div style="text-align: justify;">-A Goig cuidem molt l'entrada als pobles, l'accés a cada llar. Tot ha d'estar dissenyat per a una benvinguda càlida i sentida, i no existeix viatger que torni sense els seus sentits... Anem!</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van creuar el pont i van accedir al poble. Les cases eren blanques, d'una sola planta, la majoria no molt grans però totes amb amplis jardins que podien obrir més espais... Les teulades inclinades, de color teula, guardaven tots una sortida de fums. Grans finestrals amb comportes de fusta oberta tenien a la seva falda col•leccions molt diverses de tests amb plantes i flors... li hagués agradat fer un tomb, però en Raimon la va agafar una altra vegada de la mà i la va convidar a...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Hem arribat. Entrem? Benvinguda a casa teva.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van entrar. Na Teresa davant i darrere en Raimon, tapant-li els ulls amb les dues mans. Quan li va enretirar les mans, na Teresa va observar amb atenció el poc que hi havia per observar. Per a ella, que ocupava a Sevilla un pis de 120 m2 decorat pam a pam amb cura i vocació, l'espai era tan petit i tan buit d'objectes i mobles... Però no estava ni de bon tros decebuda. Ja res del que trobés a Goig no podia desil•lusionar-la.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va començar a passejar a poc a poc per la casa. Davant d'ella es presentava una sala quadrada, àmplia i oberta. El terra era de fusta. Molt clara... de faig? Potser. Recolzat en una paret hi havia un llit de matrimoni, amb un matalàs gruixut vestit amb llençols de cotó de color crema i una flassada estampada amb motius florals preciosa. Tres o quatre coixins coronaven el llit. En un costat una tauleta de nit que sostenia petit llum de peu i un llibre. A la paret, en aquesta paret, penjava una col•lecció de fotos de... la seva vida...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Com heu...? - Na Teresa va mirar en Raimon i ell va aixecar les espatlles i va somriure.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Va continuar passejant. Davant del llit, a quatre passes, un grup de sofàs col•locats formant un arc, com un somriure ampli, miraven a la paret del davant, on un ampli finestral oferia vistes al... al riu. Semblaven còmodes. Na Teresa es va asseure en un d'ells. Sí, ho eren, molt. Després es va aixecar i va prosseguir amb la seva excursió. Hi havia dues parets laterals. En la que quedava a l'esquerra de la porta d'entrada hi havia un finestral de sortida. Estava obert i na Teresa va poder veure que donava a un jardí. Més tard aniria a fer-hi una ullada.</div><div style="text-align: justify;">A l'altra paret hi havia un altre finestral de sortida, però aquest estava tancat. Na Teresa el va obrir i va sortir a fora. Havia accedit a un petit hivernacle. Estava buit, però,... quina idea més bonica! Ja s'ocuparia ella d'omplir-lo.</div><div style="text-align: justify;">Va tornar entrar a la casa. En una cantonada, allà on es creuaven la paret del llit i la de l'hivernacle, hi havia una habitació rectangular, no molt gran... Hi entrà i va comprovar que allà era la cambra de bany: un vàter, un bidet, un lavabo i,... renoi!,... una banyera raconera gran i bonica...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Ja quedava poc... A veure, sí... Davant la paret que donava al jardí hi havia una taula i una cadira. A sobre de la taula un bloc i un bolígraf.</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va donar la volta i va tornar a observar. Faltava alguna cosa... Es va girar mirant en Raimon i li va preguntar:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- No hi ha cuina?</div><div style="text-align: justify;">- No estimada, durant aquests dies que compartiràs amb nosaltres la gent de Goig ens ocuparem de la teva alimentació. I de la meva, és clar, ja que estaré ben enganxadet a tu. Tens alguna pregunta més?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va pensar en el que acabava d'escoltar i, mirant cap al llit, la va sorprendre un dubte:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Y... tu... dormiràs amb mi?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Raimon va riure i, acaronant-li la cara amb una mà, va respondre:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Santa innocència! I és clar que no! Jo dormiré a la casa veïna... - i assenyalant cap a la finestra del jardí va afegir: - Veus? Aquella d'allà. És d'uns amics i em tindran de convidat per uns dies. Més preguntes?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va sospirar, no tenint clar si per l'alegria o per la decepció, i va negar amb el cap.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Bé, doncs ara asseu-te amb mi al sofà i t'explicaré en què consisteix per als habitants de Goig formar una llar.</div><div style="text-align: justify;">El més important per a la teva llar ha de ser la teva presència: tu, doncs si no hi ets, si no t’hi sents ubicada, si no t’hi sents bé i tens ganes d’anar-te’n... Quina classe de llar has construït?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Després hi ha la teva història, els teus records, una cosa que no pots esborrar, que forma part de tu i t’ agradi o no serà present allà on vagis. En aquesta casa l'hem simbolitzada amb totes aquestes fotos que vas portar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Què jo vaig portar? Però si...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- És broma! Les va portar... Ji, ji, ji... Tant se val?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Seguim. No et fixis per a res en l'ordre que segueixo en les meves explicacions com a una cosa transcendent. Tot el que vaig narrant és important,</div><div style="text-align: justify;">El llit ha de ser còmode i ampli. El descans és importantíssim tant per a la teva salut física com a mental. Aquí et faig un incís: no has sortit al jardí encara. Quan surtis veuràs que hi ha una bicicleta. Amb ella volem dir-te: cuida el teu cos, fes exercici, és vital per a la teva salut integral. D’acord? Bé. Per què un llit ampli? Per si t'engreixes? Noooo... Ets una dona sana i adulta i si vols o ho necessites has de poder compartir el llit, el son i la teva sensibilitat amb qui consideris... aquí a Goig no ens agrada emprar aquest terme tan degradat que a Mai Més regna a tot arreu: "sexe". Per la nostra forma de ser, de voler i d'estimar quan una parella decideix fusionar els seus cossos no solament plou desig i suor, la seva connexió s'amara de tendresa, de sensibilitat, de joc, de sentiments trobats, d'amor... aquí ens agrada dir que són com una partida on els sentits són les fitxes, el tauler és el cor i l'ànima la jugadora.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">"Uf", na Teresa va sospirar una altra vegada. Portava tant sense poder jugar... I tal i com ho explicava en Raimon, sonava tan bell... Però, "uf", en Raimon se l'estava mirant... Reia una altra vegada... Na Teresa es va enrojolar de nou i amb la mirada va convidar el seu amic a seguir...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-"Uf", veritat? No et preocupis. Els homes també sentim. A la teva terra potser no tots. Aquí, a Goig, no hi ha exclusió ni distinció de gènere en la forma d'entendre l'amor.</div><div style="text-align: justify;">Passem a un altre tema. "Correm un vel espès ", vagi quin ximple el que va inventar aquesta frase...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">La finestra al jardí, a l'exterior. Una llar que no vol o que no sap connectar amb l'entorn no pot ser tal. No només l'entorn social, també el natural. Si vols realment fundar una llar harmònica has de tenir cura del teu equilibri... i aquest se sustenta entre d’altres coses de la qualitat de la teva interrelació amb la naturalesa i de com tinguis cura del teu entorn social emocionalment més pròxim i de com tingui cura ell de tu. Comprens?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va assentir amb el cap. I tant si l’entenia!,... si aquesta, la relació amb els altres, havia estat la gran creu de la seva vida.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">La mitja lluna de sofàs va en la mateixa línia. Ningú no està complet si se sent coix en les relacions amb la gent qui estima. D’ aquest tema, que sé que et preocupa, ja en parlarem, sí? El que vull que entenguis és que ningú no pot formar una verdadera llar si la tanca amb barrots. A la llar de cada un hi ha d'haver un lloc còmode per als convidats del nostre cor.</div><div style="text-align: justify;">Una altra cosa essencial és l'hivernacle. Un lloc on un pugui protegir la seva intimitat, on un pugui conviure amb la seva solitud. Sí, la solitud, el poder mantenir un espai i un temps per fer-nos companyia a nosaltres mateixos, per conrear el nostre Jo interior, per donar vol als somnis secrets, per mimar-nos, per preocupar-nos, per plorar el perdut i riure el guanyat, per a... tantes coses... Tindràs el teu hivernacle, doncs, i sigues que estàs desitjosa de cuidar-lo, de cuidar-te... o no?</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa tornava a estar emocionada. Va assentir amb el cap però als seus ulls no podia deixar de mostrar la seva por del passat, la seva tristesa per descobrir tan tard el que tant temps li va faltar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Mai no és tard, vida</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon tot decantant el seu cos va oferir-li els seus braços, oberts com si fos un cofre llest per amagar les penes. Teresa es va abraçar a ell i repenjà la seva cara al seu pit. Sentia els seus batecs, tranquils, sentia la seva olor, serena, a llar, però sentia sobretot la seva pau. I no va poder evitar-ho: un plor fèrtil i cabalós va sorgir de molt endins i va despullar per complet aquest intens dolor que tant de temps portava enterrat. En Raimon no va dubtar d'abraçar-la molt fort i, després de besar-la diverses vegades al front, amb els seus braços la va balancejar com si l'estigués bressant.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Tot anirà més que bé. Ets molt valenta. Em tens sorprès. Serà un naixement preciós.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van estar molt estona en silenci, abraçats a la tendra calor de l'afecte. Quan na Teresa es va separar va mirar fixament en Raimon: ell també tenia els ulls plorosos, humits d'aquesta afable empatia que estava demostrant portava soldada a l'ànima. Llavors va ser Teresa la que, agafant la seva cara amb ambdues mans, el va besar al front i després li va xiuxiuejar a cau d’orella:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Gràcies, per existir, per ser aquí, per voler guiar-me i... per sostenir-se...</div><div style="text-align: justify;">-Gràcies a tu, per arribar a Goig, per arribar a mi.</div><div style="text-align: justify;">-Et quedava alguna cosa per explicar-se? De la llar dolça llar...</div><div style="text-align: justify;">-Sí, un parell de coses i acabem. Després ens quedarà temps per passejar pel pendent del riu abans de sopar.</div><div style="text-align: justify;">-On soparem?</div><div style="text-align: justify;">-Aquí al costat, a casa dels meus amics. Ens esperen. Són una gent encantadora, molt jove encara. Es van conèixer aquí, fa 7 o 8 anys, i van decidir formar una família i quedar-se a viure a Goig. Tenen un nena de 6 anys i una de 2. T'agradaran, ja ho veuràs...</div><div style="text-align: justify;">- M’ho acabes d’explicar, doncs?</div><div style="text-align: justify;">-Sí, és clar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Raimon li va parlar de la taula i la cadira, del bloc i el bolígraf. Li va explicar fins a quin punt consideraven important, a Goig, el fet de trobar, sinó cada dia, sovint el temps necessari per ordenar les idees, per reflexionar no tan sols sobre els fets o problemes quotidians sinó que també sobre els passats i els futurs. Molta gent a Goig duia a terme aquesta tasca escrivint un diari.</div><div style="text-align: justify;">Després va comentar per què a totes les cases es donava molta importància a la higiene, centrant el seu temple en aquestes esplèndides banyeres... "Ja no pel fet de mantenir el teu cos net, també perquè aquí entenem que un bany amb sals i essències implica un relax difícil d'igualar".</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- I ja està! Bé, queden molts serrells però ja anirem tractant-los en els pròxims dies... Véns a passejar?</div><div style="text-align: justify;">- És clar que sí, anem.</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-40105667964034124352011-03-09T00:36:00.000-08:002011-03-09T00:36:00.285-08:00novel·la catala online autoconeixement<b>Novel·la</b> en <b>català online</b>... <b>Autoconeixement</b>...<span class="Apple-style-span" style="border-collapse: separate; color: black; font-family: 'Times New Roman'; font-size: small; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: 2; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;"><span class="Apple-style-span" style="color: white; font-family: Arial,Tahoma,Helvetica,FreeSans,sans-serif; font-size: 14px; line-height: 18px; text-align: center;"><b style="color: #660000;"><span style="background-color: #f1c232;">A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG...</span> </b></span></span>Avui la 9ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2.1. Camí de casa: De com les distàncies semblen curtes quan es camina en bona companyia...</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Na Teresa no recordava que ella hagués estat capaç d’aguantar tanta estona la mirada,ni que ningú li hagués aguantat la seva tant temps com el Guia i ella portaven. El Guia...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Com et dius?- va preguntar na Teresa.</div><div style="text-align: justify;">- Raimon. A Goig Raimon Cor Brau...</div><div style="text-align: justify;">- No ho entenc... L’Aina s’anomenava Llac i Foc, tu Cor Brau, de quina tribu índia sou? Sioux?... Ai, perdona, és una broma...</div><div style="text-align: justify;">- No hi fa res, m'encanta el sentit de l'humor... Saps? Des de sempre a Goig s'han acollit costums d'altres pobles i cultures llunyans que s'hagi considerat que puguin enriquir la pròpia. Aquest costum, la d'unir el teu nom amb dos conceptes o qualitats que et defineixin, va arrelar aquí fa dos segles. Però aquest privilegi cal guanyar-lo. Tu ets ara mateix, de manera simple i planerament,Teresa...</div><div style="text-align: justify;">- Com és que saps el meu nom?</div><div style="text-align: justify;">- En Pablo em va avisar que venies. Som molt amics i em coneix bé.</div><div style="text-align: justify;">- I et va dir qui era? Com era?</div><div style="text-align: justify;">- No, simplement em va fer arribar una nota amb el tren. Deia: "Ve en aquest tren. Es diuTeresa"</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa es va quedar callada. No entenia gran cosa... Però, Per a què havia d'entendre res?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">S'havien quedat sols. Seguien allà dempeus, agafats de les mans... Raimon se’n va donar compte i va proposar marxar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Anem?</div><div style="text-align: justify;">-On?</div><div style="text-align: justify;">-A casa teva, cal ajudar-te a formar una llar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van començar a caminar pel camí que travessava el bosc que abrigava la platja. Na Teresa tenia moltes preguntes per fer i va voler començar, però Raimon, amb l'índex als llavis, la va convidar a callar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Ssss, escolta, només escolta...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">La música, ja llunyana de les ones trencant la sorra, es barrejava amb el xiulet de la brisa fregant les branques dels arbres, que, en ballar i xocar entre si, provocaven una trobada de fulles primaverals que percudien a un ritme suau, molt suau. Cors d'aus i ocellets de diferents espècies dibuixaven la tonada en un pentagrama ple de colors i olors que provocava un verger de sensacions.</div><div style="text-align: justify;">Quan van sortir del bosc Raimon va trencar el silenci:</div><div style="text-align: justify;">-Si no aprens a escoltar amb tots els sentits la natura mai podràs escoltar-te a tu mateixa.</div><div style="text-align: justify;">-No, si...m’ha encantat, , de veritat... Ha sigut...</div><div style="text-align: justify;">-Ho sé: únic... Te n’adones? Com tu, oi?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Les preguntes òbvies no esperen resposta i na Teresa va ser respectuosa amb aquesta consigna. Caminaven per un camí que tallava dos prats, a l'esquerra un jardí d'arbres fruiters i a la dreta una daurada pastura de blat.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Tens gana?- va preguntar Raimon.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Teresa va assentir amb el cap. No havia menjat res des de... Raimon la va agafar de la mà i van continuar caminant un curt tram de camí. Ell no deixava de mirar a l'esquerra. Quan va trobar el que buscava va estirar de la mà de na Teresa i tots dos van entrar al prat dels arbres fruiters. A vint passos hi havia una enorme figuera. Als seus peus s'estirava una estora rectangular feta de... lli?. A sobre l'estora hi havia un cistell de vímet i una gerra.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Els camperols de Goig deixen sempre aquí i allà menjadors preparats per si el viatger té gana. Què et ve de gust? A veure, tenim: figues, pomes, peres, préssecs,…, maduixes?</div><div style="text-align: justify;">-És que estic tan sorpresa... I no s'ha de pagar res? Unes maduixes i un parell de préssecs?</div><div style="text-align: justify;">- Aquests fruits neixen de la sang de la terra... De la suor dels homes i dones que se n'han cuidat perquè puguin néixer, sí, però sense aquest cel que els va regalar la seva aigua, sense les abelles que transporten les llavors, sense l'arbre o la planta que es va esforçar per traslladar l'aliment a totes les seves partícules... A qui o a què cal pagar-ho? Ara vinc... Més endavant ja t'explicaré com funcionem aquí amb aquestes coses...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Raimon va agafar el cistell i es va posar a recollir... Teresa va aprofitar per beure una mica d'aigua de la gerra i es va posar a pensar... Per què coses tan senzilles com les que començava a descobrir aquí a Goig li semblaven tan estranyes? Quanta lògica hi havia en tot allò que Raimon li anava explicant! Quanta bondat! Realment en el món on havia viscut, tots aquells principis religiosos i morals que des de petita havia escoltat, no eren més que això: principis teòrics que poques vegades iniciaven la ronda que en la seva essència esbossaven... Sens dubte a la Terra de Mai Potser, la bondat no era un bé comú com semblava ser-ho a Goig...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Raimon en va tornar amb el cistell mig de ple...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-He recollit el just per començar. Si després tenim més gana ja aniré a buscar-ne més... Saps? De vegades considerem les coses que la naturalesa ens dóna com a regals gratuïts i les prenem sense mesura, sense donar-los més valor que el que té el que ja era teu. No ha de ser així. Mai no hem de deixar d'agrair el que se'ns ofereix i sempre hem de prendre el just, ni més ni menys.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van estar menjant en silenci fins que tots dos van acabar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-T’has quedat amb gana? - va preguntar en Raimon.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Estic bé, gràcies, mil gràcies, dues-centes mil gràcies,…</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Teresa estava molt commoguda i les llàgrimes van començar a brollar dels seus cansats ulls... En Raimon es va donar compte del que passava...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Deus estar esgotada... Quant fa que no dorms? Vols fer una mica de migdiada?</div><div style="text-align: justify;">- No em diguis ara que els camperols han deixat una hamaca penjada dels arbres per al viatger... -va respondre na Teresa barrejant riure i sanglot.</div><div style="text-align: justify;">- Apa, vine aquí, has de descansar una estona... Estan sent massa coses...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Raimon es va asseure a terra. Amb l'esquena repenjada al gruixut tronc de la figuera i les cames obertes va convidar na Teresa a acomodar-se al seu cos. Ella es va asseure entre les seves cames i, recolzant la seva esquena en aquell coixí tan tendre i el seu cap a aquell pit tan generós, va tancar els ulls. Mentre la goma de la son començava a esborrar els seus pensaments va notar com les mans d’en Raimon deixaven anar els seus dits que passegessin i juguessin entre els seus cabells. Amb aquesta meravellosa sensació va bressar el seu cansament i es va quedar adormida...</div><div style="text-align: justify;">…</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">La va despertar una cançó, una balada dolçament dipositada a la seva oïda...</div><br />
<div style="text-align: center;"><i>Somewhere, over the rainbow, way up high. </i></div><div style="text-align: center;"><i>There's a land that I heard of once in a lullaby.</i></div><div style="text-align: center;"><i>Somewhere, over the rainbow, skies are blue. </i></div><div style="text-align: center;"><i>And the dreams that you dare to dream</i></div><div style="text-align: center;"><i>really do come true.</i></div><br />
<div style="text-align: justify;">Era Raimon. Com sabia que aquesta cançó...? No, no li ho preguntaria...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Has dormit bé, sí? Ara hauríem d’anar marxant. Es va fent tard.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Van aixecar el "campament", deixant tot tal i com ho havien trobat, i van marxar... Mentre seguien el camí na Teresa i en Raimon no van parar de parlar. Van donar curs a la necessitat d'anar coneixent-se i ambdós van anar explicant vivències i detalls de la seva vida anterior, bocinets d'aquella història que ens converteix en qui som.</div><div style="text-align: justify;">Quan començava ja a fosquejar van divisar un poblat. Per arribar-hi, tan sols els quedava creuar un pontet de fusta que travessava el riu que fluïa al peu de les cases.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Estem arribant - va dir en Raimon.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Doncs som molt a prop de la platja, oi?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Tan a prop com dinou quilòmetres i cinc hores de marxa.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Vaja, doncs, se m’ha fet curt...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Les distàncies semblen curtes quan es camina en bona companyia...</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-33847622631319195572011-03-08T00:33:00.000-08:002011-03-08T00:33:00.533-08:00narrativa catala online el desti<b>Narrativa </b>en <b>català online</b>: el destí... <b>A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG</b>. Avui la 8ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.2. Una guia per a l'esperança: De com na Teresa escollí, d'entre molts, aquell qui havia de guiar-la en el seu viatge de retrobament...</b></div><br />
<div style="text-align: justify;">Ara sí que van sortir de l'estació. En fer-ho es van adonar del per què, des que havien arribat, només havien trepitjat sorra de platja: el tren els havia portat fins a la mateixa platja.</div><div style="text-align: justify;">Quin paisatge tan bonic! A la seva esquerra un bosc de pins i alzines calçava sabates verd herba, trepitjava la terra fins que es trobava amb la sorra. Una sorra lluent de gra gros i multicolor encatifava el vestíbul per a la recepció del poderós mar. Aquest arribava avui calmós, en una cerimònia on les ones restaven una mica més del just per saludar la terra. Endins, un blau diàfan ballava al so dels corrents amb aquelles verdes tonalitats que en els safirs resplendeixen.</div><div style="text-align: justify;">La platja era plena de figures: homes i dones, dones i homes vestits de negre romanien dempeus, immòbils, amb els peus mig separats i els braços a l'esquena convidant a una mà a estrènyer dos dits de l'altra...</div><div style="text-align: justify;">A na Teresa, ara sí, se li va disparar el cor: els seus batecs van marcar un ritme veloç com si volguessin avançar el temps que faltava fins L'ENCONTRE. Trobaria el seu Guia? Existia? L'acceptaria?</div><div style="text-align: justify;">N'Aina es va posar davant de la comitiva i, barant-los el pas, es va girar i va parlar:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Bé... Som aquí... Intenteu no estar molt nerviosos, d'acord? Encara que és molt normal que ho estigueu. Som en aquesta platja ja que en ella es dóna una llum molt especial. A través d'una combinació de reflexos, llampades i ombres que mai no ens hem preocupat de voler comprendre, la llum solar es concentra en aquesta platja a il•luminar particularment els ulls de les persones que hi entrem. Ja sabeu el que es diu: "La mirada és el mirall de l'ànima"…</div><div style="text-align: justify;">Entreu sense programar-vos de cap manera, deixeu-vos portar per les vostres sensacions. No us deixeu portar per la primera impressió, encara que molt probablement pugui ser la definitiva. El vostre guia no té perquè ser del sexe oposat al vostre, ni ha de tenir forçosament el vostre color de pell, o ser més alt o més baix... No us fixeu en els cossos, si us plau, centreu-vos en els seus ulls. Allà i només allà hi trobareu, si n'hi ha, la connexió que us ha d'unir... Per a presentar la vostra candidatura a un Guia us heu de situar davant seu i adoptar la seva mateixa postura. Sabeu que dues persones o més poden optar pel mateix guia. Així, el ritual de "Connexió" no començarà fins que tothom estigui situat davant de la seva elecció. Sabreu que el Guia ha acceptat la vostra candidatura si estén els seus braços i us convida a prendre les seves mans. Recordeu que el Guia elegit pot decidir que us equivoqueu en la distinció i rebutjar la vostra oferta. Jo em quedo aquí, esperant els qui no trobeu avui el vostre guia, per acompanyar-vos al tren. Dels altres me n'acomiado ja: Fins molt aviat... una vegada estigueu connectats a un Guia ell o ella serà qui us acompanyi durant, almenys, quinze dies... Però segur que ens veurem.</div><div style="text-align: justify;">Endavant, doncs, i que la Pau us acompanyi...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va entrar a la platja junt amb tots els viatgers. Tornava a estar estranyament tranquil•la. Encara que no trobés finalment el seu Guia, havia après tantes coses!</div><div style="text-align: justify;">Sense que ningú hagués donat cap mena d'ordre, es va treure les sabates i les va deixar al costat, a l'herba. Volia caminar descalça, necessitava sentir-se connectada amb la naturalesa i aquesta era una manera més que vàlida per aconseguir-ho.</div><div style="text-align: justify;">No sabia cap a on anar però tampoc no volia saber-ho. Es va deixar portar pels seus passos. Anava apropant-se, un a un, a cada Guia i es quedava un moment quieta deixant que les mirades es creuessin. No seria fàcil, no estava trobant cap mirada que no brillés, que no inspirés confiança, que no fos neta i càlida...</div><div style="text-align: justify;">La platja era molt plena i era difícil caminar sense topar amb ningú. Hi devia haver unes... Tant era! No es posaria pas a comptar ara! Havia d'abstreure's de qualsevol distracció i anar al que havia de fer, al veritablement essencial.</div><div style="text-align: justify;">Se'n va adonar de seguida. Sí, a l'instant. Encara que no va voler donar per acabada la recerca i va continuar passejant, ja no va poder embeure harmònicament la seva visió en d'altres retines. Aquests ulls, Déu meu, mai no havia tingut aquesta sensació amb ningú...Aquests ulls l'havien somrigut... Eren de color caramel, grans i preciosos, amb unes pestanyes que semblaven serrells de tapissos perses... Però res d'això no era transcendent... Na Teresa va girar els seus passos i va tornar a buscar-los... No, no anava errada: aquesta mirada l'estava somrient... Na Teresa no necessitava res més: dempeus, davant d'aquesta màgica rebuda, va amagar els seus braços a l'esquena i va convidar a una mà a estrènyer dos dits de l'altra. Havia presentat la seva candidatura.</div><div style="text-align: justify;">Quan mires fixament els ulls d'algú totes les altres coses, l'entorn del que importa, del teu centre visual, apareix com a borrós però perceptible. Mentre esperava que els altres acabessin la seva ronda d'escrutinis na Teresa no va deixar ni un moment d'alimentar-se de la complicitat que aquests ulls li oferien, però no va poder desconnectar totalment la seva curiositat pels marcs d'un quadre tan càlid...</div><div style="text-align: justify;">Es tractava d'un home bastant alt, prim però de complexió forta. Semblava més gran que ella, però no massa. Era o havia estat moreno: els seus cabells negres atzabeja brillaven ja amb centelles blaquinoses per l'edat. Espesses celles semblaven marcar una personalitat important i el seu nas, sense ser hel•lènic, no destacava per ser res més que normal. Els seus llavis, uf, dibuixaven unes formes i una contextura que... Una temptadora cortina de seda teixida amb tendresa que devia amagar un petó, uns petons de somni...</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa no va poder evitar somriure... "Apa, que el sol m'està tocant més endins que als ulls... " Sempre havia estat una dona apassionada però, en aquells moments tan importants de la seva vida, mira que pensar en petons... llavors es va donar compte que ja no solament eren els ulls del seu presumpte Guia..., a la seva boca es dibuixava també un somriure. I na Teresa es va enrojolar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-La ronda de presentacions ha conclòs- La veu de n'Aina va ressonar talment com si hagués parlat per megafonia- Prego als Guies que respongueu a les candidatures.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">No era seguretat, ni tampoc presumpció, però na Teresa sabia el que estava a punt de passar, tenia molt clar que la Connexió s'havia establert ja...</div><div style="text-align: justify;">I així va ser: el Guia va estendre els braços i va oferir-li les seves mans. Na Teresa, sense dubtar-ho, les va prendre.</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-27469922178615367402011-03-07T12:05:00.000-08:002011-03-07T12:10:28.760-08:00<div><br /></div><div>A voltes l'amor ens arriba com una onada que envaeix la platja,... a voltes és com la mar quieta i serena,... i és i el sentim cor endins,... a voltes esdevé melodia, cançó, sonet....</div><div><br /></div><div><br /></div><div><p class="MsoNormal"><span class="apple-style-span"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;font-family:Arial">UN SONET PER A TU<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="apple-style-span"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;font-family:Arial"><o:p> </o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="apple-style-span"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;font-family:Arial">Un sonet per a tu que em fas més clar</span></span><span lang="CA" style="font-size:14.0pt;font-family:Arial"><br /><span class="apple-style-span">tant el dolor fecund com l'alegria,</span><br /><span class="apple-style-span">un sonet amb els mots de cada dia,</span><br /><span class="apple-style-span">amb els mots de conèixer i estimar.</span><br /><br /><span class="apple-style-span">Discretament l'escric, i vull pensar</span><span class="apple-converted-space"> </span><br /><span class="apple-style-span">que el rebràs amb discreta melangia,</span><br /><span class="apple-style-span">com si es tractés d'alguna melodia</span><br /><span class="apple-style-span">que sempre és agradable recordar.</span><br /><br /><span class="apple-style-span">Un sonet per a tu, només això,</span><br /><span class="apple-style-span">però amb aquell toc lleu de fantasia</span><br /><span class="apple-style-span">que fa que els versos siguin de debò.</span><br /><br /><span class="apple-style-span">Un sonet per a tu que m'ha permès</span><br /><span class="apple-style-span">de dir-te clarament el que volia:</span><br /><span class="apple-style-span">més enllà de tenir-te no hi ha res.</span><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="apple-style-span"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;font-family:Arial"><o:p> </o:p></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family: Arial; font-size: 19px; "><span style="mso-tab-count:1"> </span>- Miquel Martí i Pol -</span></p></div>janahttp://www.blogger.com/profile/17718716118522053907noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-25616683125411294162011-03-07T00:15:00.000-08:002011-03-07T00:15:00.789-08:00llibre catala online mon interior<b>Llibre </b>en <b>català</b>: El <b>món interior</b>... <b>A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG online</b>. Avui la 7ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>3. LA NACIÓ DE GOIG.</b></div><div style="color: orange; text-align: center;"><b><br />
</b></div><div style="color: orange; text-align: center;"><b><br />
</b></div><div style="color: orange; text-align: center;"><b>3.1. Tipologia de Goig: De com s'obrí una finestra i la il•lusió va volar com un ocell lliure...</b></div><br />
<br />
<div style="text-align: justify;">Durant el viatge na Teresa va comprendre perquè en Pablo havia defensat, certament, d'una forma molt bonica, la Teoria de la Relativitat. El tren marxava a una velocitat més que prudent però ràpida i travessaven un túnel que mai no s'obria. Al principi era lògic, però quan ja portaven gairebé dues hores i no havien deixat el túnel... Apa que..., Estaven donant voltes per Madrid? Ja, ja, ja... La Teoria de la Relativitat... No en trauria conclusions!</div><div style="text-align: justify;">La gent que l'acompanyava anava en silenci. Gairebé tots miraven per les finestres... Parets brutes i foscor... Però no, no miraven l'exterior... Miraven cap endins.</div><div style="text-align: justify;">Potser na Teresa era l'única excepció: no pensava en res, simplement observava... Se sentia estranyament tranquil•la i no volia trencar aquest estat amb reflexions o anàlisi de res del que havia succeït, estava passant o anava a passar...</div><div style="text-align: justify;">Al cap de tres hores van arribar, per fi. L'estació de Goig no era res de l'altre món, sens dubte. Podria haver passat per ser una estació de metro de qualsevol gran ciutat.</div><div style="text-align: justify;">Això sí, en baixar Teresa se'n va adonar, no era pas corrent. El terra de l'andana era de sorra. La sorra gruixuda i cristal•lina separava el tren, per ambdós costats, d'unes parets mig corbades, arrebossades o enguixades de blanc. En ambdós costats penjava un cartell, el mateix, on sobre un fons blau marí ressaltava un missatge:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><br />
<br />
<div style="background-color: #073763; text-align: center;">Terra de Mai Potser. Estació de Goig.</div><div style="background-color: #073763; text-align: center;">Benvinigut/da a la teva vida.</div><br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">Al final de l'andana s'esperava una dona. Cabell ondulat, pèl-roja, amb cara i cos pigat, ulls verd llac i... És clar! Un somriure captivador. Vestia un vestit negre, de fil, sense mànigues, molt enganxat al cos i vol des dels malucs fins els genolls... Deuria tenir uns trenta anys...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Bon dia... si, perdoneu-me, bon dia. Aquí a Goig són les 8 del matí. Ei, no em preguntin com...</div><div style="text-align: justify;">Em dic Aina Llac i Foc. Sóc Presidenta Honorífica del Govern de la Nació de Goig i l'encarregada avui de rebre'ls i donar-los la benvinguda a la nostra bonica pàtria.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Caram aquesta gent- va pensar na Teresa- Ens envien la seva Presidenta.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Bé, el nostre bon amic en Pablo ja us va advertir: no penseu, ni avalueu ni tragueu conclusions- va dir n'Aina mirant na Teresa- Ara ens dirigirem a la Sala de Projeccions i allà procediré a introduir-vos, breument, aspectes diversos de la nostra Terra, del nostre paisatge i de la nostra Nació.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Sortint de l'andana van enfilar un passadís molt ample i, creuant una porta, van entrar a una sala quadrada i gran, de parets blanques i buides, menys en una que hi havia una finestra enorme, a través de la qual es podia veure un cel molt blau i net.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Podeu asseure-us. És clar, a la sorra. Hi ha seient més còmode?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Evident . Mirarien el cel asseguts a la sorra. Un bon començament, la veritat...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Us ha dit en Pablo que la vostra presència aquí no està assegurada per a tots. Tot i així tots i totes coneixereu la nostra essència, ja que estem convençuts que aquells i aquelles que hàgiu de tornar, tard o d'hora, estareu preparats per a un nou viatge. </div><div style="text-align: justify;">Avui em veieu vestida de negre. No, no estic de dol ni aquest és el color amb el qual aquí a Goig acostumem a vestir. Té la seva lògica. Durant el primer dia no volem que res distregui la vostra atenció. Quan acabi la projecció passareu a la platja d' "Els Guies" i allà serà el vostre cor i no els vostres sentits els que hauran de presentar candidatura. Per això comprovareu que ningú no vestirà cap altre color que no sigui el negre, que ningú no s'haurà perfumat, que ningú no lluirà cap altra cosa que no sigui la seva mirada...</div><div style="text-align: justify;">Bé. Comencem? Si mireu la finestra s'aniran succeint imatges i vivències reals que jo aniré narrant. Sí? Esteu preparats? Comencem, doncs...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va mirar cap a la finestra i va contemplar, admirada, com el cel blau anava pujant i apareixia una tela blanca penjada d'un pal... N'Aina va començar a parlar...</div><br />
<div style="text-align: center;"><i>A la terra de Mai Potser hi ha una minúscula nació anomenada Goig. A la seva bandera no llueixen bandes ni colors, ja que és una tela en blanc perquè cada ciutadà pinti la seva identitat. Es tracta, evidentment, d'un país democràtic, però tan atípic com ho podria ser un pardal criat en un niu d'àguiles. Aquí es presumeix de tenir la Constitució, la Magna Carta, més antiga del món... caldria afegir també, la més curta... Una única pàgina, un únic article que obliga a prioritzar el benestar espiritual i emocional de tots i cadascun dels habitants d'aquest paratge tan inusual, la igualtat i la perfecta comunió amb la naturalesa... És poca cosa? Potser tota...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Vola els cels de Goig l'àliga platejada i en el seu viatge inclou tota la seva magnitud: des de seu niar a elevats pics de muntanyes colossals fins a la línia delimitada sorrenca on la terra saluda al mar. Per sota del seu planatge s'escampa una meravellosa vall, extensa en superfície i intensa en diversitat: planícies nuades amb turons i monticles, serpentejants rius i rierols, prats silvestres i camps decorats,… Aigua i llum, vida i somni, llar sense amo...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>A Goig no hi ha classes socials, no hi ha rics ni pobres, per no haver-hi no hi ha distinció de cap classe, ni cultural, ni ètnica, ni religiosa...No significa això que totes les pells visquin en el mateix to, ni que es prohibeixi el culte a cap altra religió que no sigui l'oficial, ni que tots hagin assolit el mateix nivell d'estudis, ni que les riqueses econòmiques acumulades siguin per a tots iguals, ni que...No, costa d'entendre-ho per als que venim del món de Mai Més, però a Goig allò que realment distingeix la categoria de cada individu és el que els seus habitants sobrenomenen "doble felicitat", és a dir la felicitat interior que la persona és capaç de processar i la felicitat externa, aquella que proporciona el seu entorn natural i social. Vist des d'aquest punt de mira i entenent que en aquesta nació tot es programa i conflueix per potenciar aquestes riqueses a la totalitat de la població, és fàcil acceptar que, amb petites variacions, en la globalitat de vides i vivències dels residents de Goig no hi ha desequilibris: tots som essencialment molt rics.</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>A la costa es distingeixen diverses poblacions, cúmuls de cases blanques que reboten la llum en un intent d'enlluernar l'oceà, de tornar-li, encara que sigui modestament, la seva magnànima presència. A Goig hi ha un sol port. D'ell parteixen cada dia les embarcacions de pesca. Diuen els pescadors que no hi ha dia que les aigües no corresponguin de bon grat a la humil ofrena que ells fan: la seva suor, el seu treball, el seu respecte i, sobretot, la seva admiració.</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Els cultes religiosos són també, com a mínim, curiosos. A Goig no creiem en un únic Déu, ja que pensem que en cada persona s'ha de desenvolupar una deïtat interna: en la seva riquesa interior, en la seva capacitat d'estimar, en l'equilibri entre el donat i el rebut, en...,tantes coses! Així, les esglésies estan plenes de miralls curiosament fabricats... potser màgicament... Per alguna cosa es diu que l'ofici dels artesans que construeixen aquests estris és el més antic del país... aquí no existeixen sacerdots ni sacerdotesses: cada visitant, cada assistent està obligat a assumir aquest rol. La gent assisteix als temples cada dia, cap al tard. Ens asseiem cadascú davant d'un mirall i ens mirem fixament els ulls... Existeix millor forma de connectar amb el teu interior? Quan algú té realment problemes per a veure's, quan algú guarda al seu equipatge un bri de tristesa, d'angoixa o desolació, quan..., el mirall es trenca, s'esquerda en més o menys bocins segons la magnitud del desconsol. I segons aquesta mateixa magnitud acudim ipso facto més o menys persones a acompanyar a l'afligit... HI anem i li abracem, el bressolem i li permetem, si ho necessita, buidar el seu dolor en llàgrimes, en crits, potser... després ens quedem amb l'afectat els qui ell mateix designa: per escoltar-lo, per aconsellar-li, si cal, per donar pas el do més preat en aquells llocs: la tendresa. Si convé l'acompanyarem a casa, quedarem amb ell per al dia següent...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Les platges de Goig són de sorra cristal•lina, blanca i daurada talment la corona de la reina que és l'onada. Visitants de tot el país acudeixen cada dia per banyar-s'hi. Ningú no pretén prendre el sol, ningú... No gosaríem prendre el que tot just ens ha estat prestat. Amb la seva llum, la seva calor i la vida regalada dia a dia ja n'hi ha prou... i de sobres... A la vora de la mar s'agrupen famílies jugant amb el vaivé de les ones...Remullant la seva infantesa, humitejant la seva alegria es preparen per a un bany sempre revitalitzador. Diem aquí que quan la sal i l'aigua acaricien la teva pell els porus s'obren i deixen pas al camí que enllaça cos i cor, matèria i ànima... La sal de la vida! És clar!</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>A Goig procurem ensenyar el curs de la felicitat des d'abans del naixement: no es coneix la història d'un fill que ha nascut sense haver estat desitjat pels seus pares... Els tallers pre-part que aquí es donen|imparteixen comencen abans de la fecundació i inclouen, evidentment, bastant més que la preparació per afrontar el dolor. Aquí valorem la maternitat i la paternitat com un dels tresors més preuats que un ésser pugui assumir i tenim molta cura de la preparació adequada per a ser digne d'aquest rol.</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Tres rius desemboquen a l'oceà: el Valor, el Plaer i el Viure. Dels tres el més cabalós sol ser l'últim, potser per ser en el centre, potser per tenir el seu naixement en el punt més alt de la muntanya Cor, potser... Las aigües fluvials arriben al mar tan netes i pures com la clara d'un d'un ou... Renoi quina comparació, pensareu... No és meva: a Goig entenem al riu com un una deu des que neix fins que mor. Per a nosaltres és com la clara que protegeix el rovell, un embolcall per a una preciosa font de vida, un exclòs que acaba fonent-se amb l'inclòs per a regar terres i crear matisos, per a banyar i ser canal de bany, per a donar vida i ser viver...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Amb cada nen que neix reneix la vida de tots aquells qui l'acompanyarem. No hi ha festa més especial ni esdeveniment més celebrat. Un nounat ve al món amb gust de futur, amb olor de destí... Un poble que no guarneix amb flors el demà pot concloure els seus dies en un desert sense color. Un poble que no canti al camí, podrà escoltar mai la melodia de l'horitzó?</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Els paisatges de ribera s'encanten amb l'abundància de flora i fauna. Àlbers i pollancres blancs, lledoners, vímets, oms i freixes ... Esbarzers, mareselves, joncs, canyes, lliris d'aigua, arços blancs ... Platgetes de pedres rodones, terra embassada, roques folrades de verd florit, terres humectats de marró xocolata, herbatges amb vestits de flors salvatges... Un paradís on batega l'harmonia, on els esperits volants es reencarnen en aus i ocells que nien i crien en llibertat: merles aquàtiques, el blauet, el pit-roig i el rossinyol, ànecs , oriols i pigots...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>A Goig no hi ha patró ni llei que impedeixi la mare i el pare estar amb els seus fills tant com sigui necessari... Permisos? Per a què? Es confia, se sap... En aquesta societat ningú abusa dels seus drets... Al llarg del primer any de vida del nadó existeixen, en cada població, centres oberts on les famílies amb fills tan petits poden conviure i aprendre, en espais adequats, amb amplitud de recursos i amb tutors especialistes en la primera infantesa. L'assistència, evidentment, és voluntària. Qui deixaria d'anar-hi? A Goig? Ningú.</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Existeix la creença entre els Goigencs que en la deu de cada riu habita una comunitat de follets. Famílies de Fonts, que així els sobrenomenem, cuiden amb cura el flux de l'aigua, bressolen el curs tot just acabat de néixer perquè reposi el seu ímpetu, i preparen cada gota perquè assumeixi la seva importància en el cicle vital. Expliquen les llegendes que un Font és un ésser tan diminut que cap en una espurna d'aigua. De color blau translúcid, aquests personatges poden guanyar-se una vida gloriosa en un instant o morir en el riu després d'una llarga espera sense sentit... El seu somni resideix en tenir cura de la seva gota perquè generi vida. Si ho aconsegueixen viuran per sempre... Sinó, moriran amb l'oblit...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>A Goig no hi ha escoles com a tals. Els nens assisteixen diàriament a les anomenades Llars de Vida, uns centres on se'ls motiva en els diferents aprenentatges alhora que se'ls guia per desenvolupar les seves capacitats. A les Llars s'entén que perquè el nen tregui profit del saber ha d'aprendre no tan sols a guardar-lo, ha d'assimilar tant les formes d'arribar a ell com les derivacions i utilitats que pot donar-li. Per a nosaltres no es tracta d'educar, es tracta d'ajudar a créixer. La distinció entre mestres i alumnes, com a tal, no existeix: aquí tots aprenem de tots, mai no deixem de créixer i en aquest creixement som condeixebles. Quan visitin una Llar amb el seu guia els explicaran altres particularitats d'una Educació molt singular i profitosa.</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>Diu la llegenda que una vegada la brisa marina va travessar la vall de Goig i no va poder tornar. Primer es va ajeure en plantacions de flors extenses i acolorides i el seu olfacte va tenir un somni tan bell que no es va voler despertar. Després va sobrevolar boscos i boscos, fregant fullatges espessos i acaronant l'herba baixa; el seu tacte va quedar embadalit i no va voler marxar... llavors va voler caminar entre els arbres fruiters, els horts i els camps sembrats i, tastant d'ací i d'allà, va sadollar el seu gust i el va deixar dormint al costat del riu... allà la brisa va escoltar el so de les aigües, el cant apassionat de peixos i granotes saltironants, i la seva oïda es va enamorar... La brisa, encantada de tantes alegries va voler suplicar al sol que la deixés quedar-se, però, en mirar-lo, es va encegar temporalment. Quan el mar va venir a buscar-la, la va trobar cega i desvalguda. Des d'aquell dia la vall de Goig té, a perpetuïtat, una convidada de luxe...</i></div><div style="text-align: center;"><i><br />
</i></div><div style="text-align: center;"><i>A la nostra nació no hi ha grans ciutats. Els nuclis urbans tenen una superfície màxima determinada i uns marges de població flexibles però també limitats. Es considera que aquests nuclis han d'autogovernar-se i que la seva dinàmica serà més àgil i solidària si la gent es coneix. La nostra nació no compta amb una Capital, entesa com a tal. La nostra plaça del Parlament canvia cada any de població. La nova destinació es decideix per sorteig. Els remeto aquí també a les explicacions que pugui donar-los el seu guia: el sistema polític de Goig és una cosa de la qual n'estem molt orgullosos. </i></div><br />
<div style="text-align: justify;">La sessió es va allargar durant gairebé tot el matí. Els assistents havien d'estar esgotats del viatge, de les tensions prèvies, de... tantes coses. Però ningú no es va adormir. Asseguts o ajaguts a la sorra reposaven alguna cosa més que els seus cossos. Eren tots esperits ansiosos de volar i en aquesta exposició hi havia molt més que informació... Davant d'ells s'obria un món on podien deixar volar la seva imaginació més enllà d'un somni, un camp on assentar els seus anhels i confondre'ls amb realitats.</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa no recordava haver sentit una pau interior tan rica en esperança com la que s'estava despullant en els seus pensaments, en la seva raó, en els seus sentits ... Anava despullant-se per vestir-se amb la seva pell, per mirar amb els seus ulls, acariciar amb les seves mans, besar amb els seus llavis..., sentir amb el seu cor... Se sentia nena, molt nena... Se sentia com una princesa nouvinguda al seu Regne, un paradís on totes les coses i tots els éssers vetllarien pel seu creixement... Nouvinguda? Creixement? Llavors se'n va adonar: estava començant el part. Na Teresa, per fi, naixeria!</div><div style="text-align: justify;">Durant més de quatre hores n'Aina havia anat relatant, amb veu pausada i suau, tot allò que rere la finestra es mostrava. Del vist, del viscut i narrat quedaran molts detalls per mostrar. No hi fa res: als pròxims capítols ja es descobriran. Queda fins i tot molt llibre per escriure-ho, queda fins i tot molta vida per a cantar-ho...</div><div style="text-align: justify;">Quan la sessió va acabar, el cel blau va tornar a mostrar-se per la finestra. N'Aina els va mirar fixament a tots als ulls... si, com aquell retrat que, en una galeria d'art, torna a l'uníson la mirada a tots aquells que el contemplen... Els va mirar i va concloure...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Sé que teniu moltes preguntes, moltes... No en respondré cap. Ha arribat l'hora, la vostra hora... Anem cap a la platja d'"Els Guies". Us desitjaria sort, però no és això el que necessiteu. Us desitjaré, doncs, que les vostres ànimes sàpiguen i puguin trobar el seu guia...</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-37753858427468235532011-03-06T00:27:00.000-08:002011-03-06T04:24:38.109-08:00Literatura en català: un nou món...<b>Literatura </b>en <b>català</b>... <b>Un nou món... A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG. </b>Avui la 6ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>2.5. El tren de mitjanit: De com s'omplí un tren que partia vers la terra promesa...</b></div><div style="color: orange;"><br />
</div><br />
<div style="text-align: justify;">Na Teresa va viure una setmana d'autèntica bogeria. D'una banda anava fent tots els preparatius per a un viatge que no sabia ni on es dirigia ni quant de temps havia de durar. Això, d'entrada, suposava inventar unes explicacions que havien de ser creïbles... Al final va optar per explicar mitges veritats: anava a fer un viatge de salut, cert, a un balneari del Nord situat als Pirineus on la seva amiga Pilar, la de Bilbao, estava experimentant uns tractaments de teràpia intensiva que semblava funcionaven molt bé..., fals... no calia esperar que es comuniqués amb ningú, via telefònica, durant el temps que fos fora.</div><div style="text-align: justify;">D'una altra banda, la lluita de sempre: dilluns tenia clar que marxava, dimarts dubtava, dimecres, per què no havia d'anar-hi?, dijous va decidir que, no que tot era una fantasia i no hi aniria a perdre el temps... Les seves pors!</div><div style="text-align: justify;">Fora com fos va arribar diumenge i na Teresa era a Madrid. Va arribar a mitja tarda i va estar passejant una estona pel Centre, però se sentia inquieta i a les 9 de la nit ja estava a Atocha. Va sopar una mica lleuger a la cafeteria mentre rellegia el diari que va comprar al matí, va fer l'última trucada a les seves filles i... Què estava a punt de fer? Es va dirigir a l'Andana 29...</div><div style="text-align: justify;">Al vestíbul de l'estació hi havia un empleat de RENFE i na Teresa es va dirigir cap a ell...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Miri, ja sé que és una mica estrany el que li diré, però... A veure, resulta que algú m'ha dit que havia de prendre un tren a mitjanit, amb un destí que...Vaja, que no recordo... em van donar com referència l'Andana 29 i... Es que, se suposa que no necessito bitllet...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">L'empleat va somriure.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Vaja quina tarda-nit m'estan donant... Encara que fins ara ningú no havia donat tantes voltes per preguntar-m'ho. Sí, ja sé, el tren de mitjanit a Goig. M'acompanya?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Uf! Na Teresa es va sentir més tranquil•la. Molt més tranquil•la! Acompanyada d'aquell home va creuar tot el vestíbul i es van dirigir cap a una de les parets laterals. Allà l'empleat va treure unes claus de la butxaca i va obrir una porta</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-És que és una andana privada, sap? -li va dir- Miri, segueixi el passadís i quan arribi al fons giri a la dreta. Llavors veurà unes escales, les baixa fins a baix i trobarà l'Andana 29.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Molt agraïda - es va acomiadar na Teresa.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Va fer tal i com li van indicar i efectivament, era allà. Mentre baixava les escales es va adonar que hi havia arribat molta gent ja. A alguns els coneixia, però a la majoria no... I hi havia persones que, segur, no eren al Congrés... Com s'havien assabentat de l'existència d'aquest tren? Na Teresa va veure homes i dones de races i cultures molt diferents, de totes les edats,… Era més que evident: la necessitat d'anar rere els somnis no era patrimoni de cap etiqueta.</div><div style="text-align: justify;">Allà hi havia na Pilar! Quina alegria! Durant la setmana van parlar per telèfon diverses vegades i na Teresa no tenia gens clar si la seva amiga al final es decidiria o no...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Com està la meva flor de tarongina?- la va saludar Pilar.</div><div style="text-align: justify;">-Camina ja, que més que una flor semblo un flam. Fes-me una abraçada!</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Es van abraçar fortament durant una llarg instant... Si, això he escrit, un llarg instant...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Estàs tremolant, vida- va xiuxiuejar na Pilar</div><div style="text-align: justify;">-Doncs a mi em sembla que ets tu qui tremoles- va respondre rient na Teresa.</div><div style="text-align: justify;">-Doncs... Serà que tremolem totes dues! Ja, ja,ja... Ens asseiem en aquest banc? Et guardava el lloc, per si venies...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Assegudes ben juntetes i agafades de la mà van estar molta estona sense dir res. Hi havia tantes coses que temien preguntar! Potser els feia por obtenir una resposta que les fes girar cua?</div><div style="text-align: justify;">Eren encara dos quarts d'onze i l'andana s'estava omplint cada vegada més i més.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Doncs sembla que existeix l'Andana 29. Jo no ho tenia gens clar... -va deixar anar na Teresa.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Ni jo... Et dic un secret? Venia pensant que si tot plegat no seria una broma de mal gust, doncs, millor...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Estàs espantada, veritat? Jo estic cagadeta...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-És que... Es una aventura... La gran aventura... Quelcom que vaig somiar tota la vida i... No sé si estic preparada, no sé si seré prou valenta, no sé si seré prou digna, no ho sé...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">A na Pilar li estaven saltant les llàgrimes. Na Teresa va tornar a abraçar-la i, acariciant-li la cara, parlà molt tendrament...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-És normal, vida... Si hi penses bé, les qui han vingut de veritat són dues dones adultes arrossegades, cada una, per la seva nena interior... I ara mateix, què som? Dues nenes que desitgen de cor veure renéixer aquestes dones que perceben desconegudes, llunyanes, estranyes, aquestes dones que es van apartar tant i tant dels seus anhels infantils i juvenils...</div><div style="text-align: justify;">-Sí, ja ho sé... Però em fa tanta por el que pugui trobar. Encara que no sigui feliç, encara que en veritat sóc molt infeliç,… Tinc una vida muntada en la qual he invertit tant esforç, i tant de temps...</div><div style="text-align: justify;">-Però, estimada, no som aquí perquè anem a desmuntar vides. Em sembla que en Pablo ho va dir ben clar, m'ho he repetit tantes vegades: ser qui desitgem ser, estar on anhelem estar i anar en la direcció que ens marca de veritat el nostre Jo intern... Anar rere els somnis més...!</div><div style="text-align: justify;">-I què faré amb en Jon?</div><div style="text-align: justify;">-El teu marit? Potser el que hauries d'haver fet fa anys? Si us plau, Pilar, ara no em surtis amb aquestes... Quant temps fa que ja esteu separats? Vides disperses, no va ser així com m'ho vas definir?</div><div style="text-align: justify;">-Però això és una forma de viure consensuada. Tenim una casa bonica, boníssims ingressos per ambdós costats...</div><div style="text-align: justify;">-D'acord!, perfecte... Si això et fa feliç...</div><div style="text-align: justify;">-No siguis dolenta, saps que no suporto aquesta situació...</div><div style="text-align: justify;">-¿I? Llavors, com pots usar-la d'escut perquè la brisa que esperes no acariciï el teu cabell?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Alguna cosa passava a l'andana. La gent s'aixecava i es dirigia cap a les escales... Na Teresa es va alçar per a mirar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Ha arribat en Pablo! Ens hi apropem?</div><div style="text-align: justify;">-Anem-hi! I és clar que sí!</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">No va ser fàcil, ja que començaren a moure's amb retard, però na Teresa era molt tossuda quan volia alguna cosa i així, quan en Pablo va començar a parlar, ella i na Pilar estaven a primera fila...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Amics estimats... Estimades amigues... Ja,ja, ja... És broma... Sigueu tots i totes benvinguts i benvingudes a l'Andana 29.</div><div style="text-align: justify;">Queden vint minuts perquè marxi el tren i us vull explicar, abans, algunes coses.</div><div style="text-align: justify;">Potser esteu preocupats ja que veieu que hi ha molta, molta gent... Potser massa? De cap manera: el tren arribarà amb tants vagons com sigui necessari. Ni més ni menys.</div><div style="text-align: justify;">Sé perfectament que molts dels presents encara teniu dubtes. Pot ser que fins i tot tots els tingueu. L'experiència em va ensenyar que alguns i algunes de vosaltres no pujareu avui al tren... No us preocupeu si aquesta és la vostra opció: hi haurà més oportunitats... A la vida sempre n'hi ha.</div><div style="text-align: justify;">També us he de dir que alguns dels qui ara viatjareu, tornareu en el mateix tren... Això no dependrà de mi, però sí de vosaltres: per romandre a Goig és necessari trobar el teu Guia. Aquell o aquella que no el trobi probablement és perquè encara no estigui a punt per a l'estada allà i haurà de posposar les seves pretensions per a futurs viatges.</div><div style="text-align: justify;">Aquest no serà un viatge de plaer, encara que us asseguro que gaudireu... no serà un viatge turístic, encara que aprendreu com mai abans no ho havíeu fet... Aquest no serà un viatge aventurer, encara que molt probablement viureu una de les més grans aventures somiades i per somiar... Aquest no serà un viatge romàntic, encara que us anuncio que alguns i algunes trobareu l'amor de la vostra vida... Aquest no serà un viatge..., per a res. Aquest serà EL VIATGE. El viatge probablement més important de la vostra vida...</div><div style="text-align: justify;">De què dependrà aquesta probabilitat? De cadascun, de cadascuna... Obriu les vostres ànimes, els vostres cors, els vostres pensaments... No us amagueu... Deixeu-vos portar per la vida a Goig, sense expectatives, sense por de res, sense suposicions o teoria prèvies...</div><div style="text-align: justify;">Va escriure Flaubert que els |somnis són la sirena de l'ànima. Ella us canta, us crida. Aneu, seguiu-la i no retorneu fins a trobar-la. Recordeu sempre que una ànima rica es nodreix sempre de la voluntat, no del desig. I camineu, camineu, salteu, voleu...</div><div style="text-align: justify;">Sembleu ocellets espantats... Venceu la por, sortiu de la gàbia, allibereu-vos de l'esclavitud d'aquestes realitats que us van encadenar, feu niu en els somnis i crieu en llibertat les vostres vides.</div><div style="text-align: justify;">Molts porteu arrossegant des de sempre la sensació que aquesta vida que us va tocar viure és com un llarg embaràs... si, veritat? Us heu estat gestant a vosaltres mateixos. Ha arribat l'hora de parir, ha arribat l'hora de néixer. No deixeu que us espantin les contraccions, és pur pànic. Dilateu amb fermesa i amplitud la vostra fe en vosaltres mateixos, deixeu que flueixi per les vostres venes sang de color promesa, la que fa tant us vàreu fer, i travesseu la boca del futur. El destí, el vostre destí dependrà ja de vosaltres. Agafeu les regnes i domeu-lo al vostre gust, al vostre lliure albir...</div><div style="text-align: justify;">La vida es nodreix del temps. Voleu estimar-la de veritat? Pujar a aquest tren, el tren de l'esperança, de la terra promesa. Deixeu de malgastar el temps, toca ja alimentar-lo amb la vostra vertadera essència. Feu-ho i la vostra vida us somriurà per sempre.</div><div style="text-align: justify;">…</div><div style="text-align: justify;">Pablo va callar durant uns instants. A l'andana no se sentia una ànima. Na Teresa es va girar i observà la gent, després va mirar en Pablo... Realment hi havia algú entre els presents que no l'estigués veient com ella el veia? Semblava un Profeta...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Bé. Acabo. Recordeu molt bé això que ara us diré. Tot l'Univers perceptible és un viver de sensacions al qual la nostra ment qualifica, classifica i dóna un valor de forma relativa. Realitzareu un viatge molt especial. No us fixeu, no us ancoreu en les distàncies apreciades, ni en els temps de trajecte percebuts... No importen. Afueu els sentits i manteniu la ment molt desperta, però no per treure conclusions, per sentir i per aprendre. Us dirigiu a la Terra dels Somnis, a la Terra de Mai Potser, ja que és prou sabut per tots que en la sembra de cada anhel i en el seu efectiu cultiu no assegurem l'Èxit, però sí en canvi mimem un Potser que resulta molt més temptador que aquest Mai al qual van voler acostumar-nos...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Us desitjo, de cor, que sigueu molt feliços... Estic convençut que ho intentareu i estic convençut que Potser ho aconseguireu... Bon viatge...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Ningú no va aplaudir. No feia falta. A més, mentre escoltaven en Pablo el tren ja havia arribat . Estaven tan abstrets que ni se'n van adonar. Era allà, a les vies, amb les portes obertes.</div><div style="text-align: justify;">NaTeresa i na Pilar es van dirigir a una entrada. Anaven agafades de la mà. En pujar al tren , na Teresa va notar una estrebada. Na Pilar es mantenia a l'andana. Estava plorant... Na Teresa no va voler fer altra cosa que acomiadar-se...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Vida meva... No pots, veritat?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Na Pilar va negar amb el cap. No podia parlar. Na Teresa es va deixar anar de la seva mà i va acabar d'entrar. Se sentia molt trista, per la seva amiga, però ella sí que emprendria aquest viatge...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- T'estimo, molt. Et veuré molt aviat.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">I les portes es van tancar i el tren va emprendre la marxa.</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-12715444479699831702011-03-05T02:03:00.001-08:002011-03-05T02:03:17.026-08:00llibre en catala onlineUn <b>llibre </b>en <b>català</b>, <b>online</b>... <b>A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG</b>... Avui la 5ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>2.4. Pablo Malue. Doctor en Esperances. De com d'un apoteòsic incendi en pot néixer un brollador...</b></div><br />
<br />
<div style="text-align: justify;">El diumenge al matí na Teresa es va tornar a despertar molt d'hora. Al llevar-se se sentí estranya, diferent... Encara que li costà cosa de no dir... havia dormit tan bé! Se sentia descansada, com nova... Era una sensació... Uf, molt nova. Havia tingut un somni molt bonic, però no el podia recordar.</div><div style="text-align: justify;">A les deu tenien la darrera ponència. Després un pica-pica de comiat i cap a l'estació!</div><div style="text-align: justify;">Se sentia animada i, no en sabia el per què, des que va llegir el programa, aquesta darrera conferència li havia cridat l'atenció. Arribaria d'hora, es situaria a les primeres fileres i intentaria estar molt atenta.</div><div style="text-align: justify;">...</div><div style="text-align: justify;">El Dr. en Pedagogia Pablo Malue era un home molt avesat en impartir conferències i obrir i tancar congressos. Tot i així havia estat dos anys de retir, d'excedència voluntària. Amb aquesta conferència segellava la seva reincorporació al Circuit...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Bon dia. El meu nom és Pablo Malue, sóc peruà i Catedràtic de Pedagogia Relacional a la Universitat Nacional de Lima. Com deuen haver llegit en el meu currículum vitae, sóc també autor de diversos assaigs i tinc una ja llarga experiència en el camp de les ponències en congressos i simpòsiums internacionals. Després d'un llarg temps en stand by, em disposo ara i aquí a reincorporar-me a aquest món amb una ponència que crec els pot interessar: “A fronte praecipìtium a tergo lupi”... Benvinguts, doncs, a la meva humil xerrada...</div><div style="text-align: justify;">Els aplaudiments retrunyiren, a la sala, d'una manera aclaparadora. Na Teresa va somriure: “realment aplaudien perquè els semblava interessant o perquè era la darrera xerrada?”</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">“A fronte praecipítium a tergo lupi”... Hauran de perdonar-me ja que vaig posar aquesta frase en llatí creient que em venia molt bé pel que els volia comunicar i a la vegada, doncs, entenia que harmonitzava totalment amb el lema principal del Congrés “Nosce te ipsum”. Però no la vaig traduir, i ho vaig fer expressament... I doncs? Què significa? Quelcom molt senzill i que de ben segur per a molts dels qui són aquí molt familiar: “En front un precipici i amb els llops al darrere” Comprenen el doble sentit? Segur que sí...Els sona aquesta imatge, aquesta sensació, oi?</div><div style="text-align: justify;">Als inicis del S. XXI la Terra s'ha vist immersa en una crisi d'identitat de molt difícil solució. Un sisme dels principis morals ha sotraguejat la humanitat i l'ha sotmesa al més terrible esclavatge, aquell que s'encadena a l'egocentrisme exagerat de tots i cadascun dels individus. El narcisisme s'està apoderant del món i l'està partint en milions de trossos. En cada bocí la voluntat d'un ésser, les seves ambicions, els seus prejudicis, la seva... El materialisme s'està convertint en amo i senyor dels somnis i els sentiments, fa temps, van amagant-se rere la defensa dels capriciosos anhels dels plaers mundans.</div><div style="text-align: justify;">Amb aquestes perspectives les societats es trencaren i els únics col•lectius que generen unió són aquells que prometen beneficis individuals. El goig del moment s'ha convertit en la primera i la última ambició i a la terra pastura un lema poderós però perillosament buit de futur: Carpe Diem, viu el moment, viu i consumeix: vivències, béns, persones?</div><div style="text-align: justify;">Les famílies es trenquen, una rere l'altra. Les parelles que sobreviuen intactes són cada vegada menys: les que no acaben separant-se, acaben compartint casa però no vida... I amb un panorama tan fosc, els maltractaments i la violència domèstica són el pa de cada dia en tantes llars... I, és clar, cada vegada hi ha més orfes, sinó d'afecte, si d'identitat i de sosteniment. Tants fills creixen, així, amb models contaminats que vulguem o no reproduiran...</div><div style="text-align: justify;">Mai a la Història es construí el benestar en temps de conflictes i confrontacions. En un Estat de Dret podria triomfar el bé comú. Què dimonis triomfarà en un Estat de Consum? Potser el Poder? Va, qui sinó? El fort, el ric, el poderós... Qui aixafa més fort salta més lluny!</div><div style="text-align: justify;">En una Terra on dominen els interessos puntuals, locals o inclús individuals, en un món on el passat es fica a la rentadora i el futur al congelador, què pot passar amb el que és aliè, amb el que es percep llunyà? Què succeeix amb tot allò que sembla que no és útil? S'obvia... Que allà encara existeix l'esclavatge? Allà? Ah! Que allà s'estan executant milers de persones en una neteja ètnica disfressada de guerra civil? Allà? Ah! Que cada dia es moren de gana milers de nens i...? On? On? Allí....Ah!</div><div style="text-align: justify;">En aquest ordre de coses, qui es preocuparà realment i efectivament de la natura? El pagès, és clar... Algú més? Molta gent, segur... Perdonin-me... Però si la pregunta va dirigida únicament als qui tenen el poder de decidir... Aaaah! Aleshores?.... Ningú... I? Ja ho saben: Contaminació, espècies en extinció, canvis climàtics,... un caos....</div><div style="text-align: justify;">I és clar... Solidaritat? Amb l'estómac, per no dir més òrgans... Convivència? Segur, i de la bona, amb tots aquells qui serveixin... Confiança? La que les mentides deuen exigir... Amistat? Alguna cosa a oferir? Amor? Au va!...</div><div style="text-align: justify;">Semblaran arguments exagerats i segurament i precisament més per a aquells qui s'identifiquen amb aquesta dinàmica i són i s'hi senten partícips. Però no per aquells qui lluiten amb totes les seves ànsies per a extreure's del corrent. Per a ells la realitat és tant ofegadora que els immobilitza. Com somniar en un món on si no vas amb els ulls ben oberts et roben, fins i tot, la roba interior? ¿Com es pot intentar construir una llar en una terra en la qual les cases són simples excuses per a gastar en més i més estris superficials comprats en un gran magatzem de moda? Com viure quan la vida t'empeny tan sols a sobreviure?</div><div style="text-align: justify;">“A fronte praecipitium a tergo lupi”... No és això el que senten?</div><div style="text-align: justify;">A les escoles, instituts, universitats... Fins i tot a l'Educació s'estan perdent els papers: s'ha passat de procurar educar per a la visa, en totes les seves facetes, a instruir exclusivament per a ser competitius. L'èxit educatiu ja no es mesura per l'empenta adquirida, la voluntat de superació i les capacitats desenvolupades per afrontar nous reptes. Fa molt de temps que els polítics, amb la connivència de tots els estaments educatius, escartegen taules de continguts... Continguts culturals, intel•lectuals, idiomàtics, tecnològics... Ningú s'està preguntant quelcom molt lògic: de què serveix un contingut si no has preparat el continent per a fer-lo rentable?</div><div style="text-align: justify;">Pobres criatures... Pobres nens i nenes... I el mal encara seria menor si les famílies haguessin comprès que els seus fills necessiten de moltes coses que no tenen res a veure amb la preparació acadèmica.... A molts els treuen de l'escola per a tancar-los en centres alternatius: informàtica, més idiomes, arts marcials... Després a casa i a fer els deures.... Visca la infància! Però, és clar, els pares podran presumir a la feina, amb els amics: “Doncs la meva filla de sis anys ha començat a estudiar xinès”; “Doncs al meu fillet, que només té un any, li ensenyes 10 cartes amb fotos de músics i li preguntes quin és Mozart, i ho endevina”; “Doncs...”</div><div style="text-align: justify;">La jovenesa, diví tresor... L'adolescència, plena a vessar d'impaciència... Els sectors més joves de la població, aquells qui se suposa han de construir... un món millor?, fa molt van renegar de la tradicional rebel•lia. Passen molt d'anar contra cap sistema... A viure que són dos dies... Per passar, passen de tot, fins d'emprar paraules o frases amb sentit per escriure's: “k iu Joan tas mlt guai” I semblava que amb dos anys ja sabien parlar...</div><div style="text-align: justify;">Sí, no riguin... Saben? Quan venia amb el taxi de l'aeroport a l'hotel, sonava una cançó per ràdio...Era... d'una altra galàxia... Estranyat li he preguntat al taxista què significava allò... “Res, un rap d'aquests que escolta el jovent d'avui” M'ha explicat que els qui el cantaven era un grup molt conegut. Es fan dir “Violadores del verso”. Ahir vespre, vaig entrat al Google i els vaig buscar, vaig cercar les seves lletres... Vaig estar-hi només cinc minuts, no pas més... No ho hauria aguantat. Però sí que vaig fer una cosa: vaig escollir a l'atzar i vaig copiar un fragment d'una cançó. Els la llegiré...</div><div style="text-align: justify;">Descansa en paz, yo te incinero.</div><div style="text-align: justify;">Tus restos al water o a un cenicero.</div><div style="text-align: justify;">Salta a la hoguera y pide un deseo</div><div style="text-align: justify;">y luego cuéntame que ropa llevo,</div><div style="text-align: justify;">un chándal o un vaquero, lo más cómodo es ir en cueros.</div><div style="text-align: justify;">Te invito a un crucero por mi mar muerto.</div><div style="text-align: justify;">Allí se flota y ensayo lo de ser un cadáver en el puerto.</div><div style="text-align: justify;">Lágrimas de lava resbalan por esta nariz de Cirano.</div><div style="text-align: justify;">El fuego es mi hermano y protege a este santo.</div><div style="text-align: justify;">Te follo y saltan chispas al lado del butano.</div><div style="text-align: justify;">Yo juego con fuego y no me meo y en ti me cago.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">A la sala hi havia un silenci sepulcral. Na Teresa escoltava, amb els ulls molt oberts. Aquest Pablo la tenia fascinada...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-On hem arribat? On ens han portat? Déu meu, estem perduts... Estem perduts?</div><div style="text-align: justify;">Percebo molta atenció a la sala... Tensió? Emoció, potser? Tot i venint de mons molt diferents, vostès i jo parlem la mateixa llengua, oi?</div><div style="text-align: justify;">El món interior del qui somiem amb la vida, dels qui anhelem sentir que la vida transcorre en un camí efectiu i afectiu cap els somnis..., el nostre món interior s'ofega cada vegada que vol mostrar-se, cada vegada que necessita volar, cada vegada... Existeix un xoc brutal entre les nostres ansioses ànimes i aquest exterior agressiu, jo diria que feroçment agressiu. Els llops, “...a tergo lupi” comprenen? Al darrere, sí, i als costats i, si ens descuidem, davant nostre...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Altre cop un llarg silenci... Aquest home era un gran comunicador i sabia el moment just que ens havia de provocar... Na Teresa estava commoguda, tot i intentar-ho no va poder evitar que unes llàgrimes silencioses comencessin a brollar... “Com havia pogut, aquest home, situar el fil de la conferència en el punt just on es trobava el fil de la seva vida?” La Teresa es girà i observà na Pilar, asseguda al seu costat. Estava igual... Després mirà cap a tots els costats i confirmà el que sospitava: En Pablo havia emocionat tota la sala...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Però al davant no hi ha llops, oi? “A Fronte praecipitiun...” En front hi ha un precipici, un abisme fondo i obscur, una caiguda al desconegut... “ Déu, dóna'm ales o treu-me els desitjos de volar”, els sona això també?</div><div style="text-align: justify;">Si us plau, no se sentin malament. He conegut homes i dones importantíssims en caràcter, personalitat, intel•ligència i qualitat humana que sentiren esglai quan van haver de fer un canvi important a les seves vides. Aquesta por de saltar és normal, molt normal... Jo també la vaig patir, no saben fins a qin punt...</div><div style="text-align: justify;">I ara em preguntaran: Però, va saltar? Però, va volar? Escoltin, una cosa els ha de quedat molt clara, des d'ara mateix: estem emprant metàfores, símils, ningú ha de saltar al buit, ningú no necessita ales i, per déu, ningú no els ensenyarà a volar.</div><div style="text-align: justify;">Parlem d'un canvi de rumb, d'una elecció interior de prioritats, d'un viatge als orígens, per a retornar justament amb allò que ens permetrà ser qui volem ser, estar on volem estar i anar en la direcció que ens marca, de veritat, el nostre Jo intern...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Un altre silenci provocat... Na Teresa estava admirada: sí fins i tot emprava paraules seves, semblava talment que aquest Doctor hagués estat en el seu pensament...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Saben? Jo vaig trigar molt en comprendre-ho... Tants anys... Però al final em vaig adonar que ni el destí, ni el futur, ni la sort, ni... Res ni ningú no em duria on volia estar. Era jo, jo havia de partir... I vaig superar les meves pors quan vaig entendre que allò que tota la vida van voler-me vendre era fals: “ Viu amb els peus a terra, enganxa't-hi, doncs aquesta terra on creus que els somnis t'esperen és la Terra del Mai Més...”</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Pablo estava commogut, se li notava en la veu i al rostre... Per uns instants va interrompre el discurs i va beure aigua... La moderadora, na Montse , se li va apropar i li va preguntar si es trobava bé...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Perfectament, gràcies... Perdonin, van ser temps molt difícils per a mi... Bé, els explicava...Sí, aquest invent és una gran veritat i al mateix temps un enorme fal•làcia: la Terra de Mai Més existeix, sí, però no precisament en els somnis... En aquest món no vivíem els somiadors, no vivim, allà resideixen i instal•len la seva llar aquells qui es rendeixen a realitats estranyes, aquells qui accepten viure vides no volgudes, vides no viscudes, aquells qui traeixen l'amor creient que no existeix, aquells qui trepitgen l'herba de la superació impedint que creixi, aquells qui tallen l'arbre de la il•lusió creient que només els donarà ombra, aquells qui... Aquells qui MAI MÉS no seran cap altra cosa que supervivents... </div><div style="text-align: justify;">Saben? Quan vaig comprendre això vaig entendre el que significava aquests "llops": una mort en vida, una pesada llosa impossible de moure... Llavors ho vaig veure clar: el precipici no era tal, jo ja estava en aquest fons... No havia pas de saltar, no estava a punt de caure,…Havia d' escalar, de pujar... </div><div style="text-align: justify;">...</div><div style="text-align: justify;">I em vaig posar en marxa... Caminar,.... Em vaig deixar portar, em vaig deixar guiar... I vaig trobar el meu paradís, el meu cel particular ..., em vaig trobar... I...</div><div style="text-align: justify;">I... mai havia pensat que un home podia sentir-se tan complet, tan sencer... mai m'havia imaginat que la felicitat podia arribar a ser un estat tan fàcilment assumible... mai havia cregut que podia ser tan capaç, de tantes coses...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En Pablo va aixecar el cap i, mirant als assistents, es va deixar veure... En els seus ulls hi havia una brillantor tan especial... I el seu somriure, era tan ampla, tan lliure, tan...</div><div style="text-align: justify;">El torn de precs i preguntes no s'havia obert encara, però na Teresa no va poder esperar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Ha dit que... es va posar en marxa? Va posar-se en marxa? Cap on?</div><div style="text-align: justify;">- Ho volen saber, és clar... I crec que mereixen saber-ho. No sé si estaran preparats, alguns sí, d'altres no... Però ara ja no puc negar-los aquesta informació...</div><div style="text-align: justify;">- Vaig marxar a la Terra de Mai Potser, concretament a la Nació de Goig...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Un murmuri generalitzat va inundar la sala. Allò que acabava de dir el conferenciant era massa inesperat...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Silenci, si us plau- na Montse demanava ordre mentre mirava en Pablo amb ulls molt sorpresos.. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-Dono fe que aquesta Terra existeix. Jo hi he estat. No els puc explicar ni on és, ni com és. Això només es pot descobrir viatjant. Però sí que estic autoritzat per dir-los com arribar-hi. Els interessa?</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Una repetició d'afirmacions i precs va trencar una altra vegada el silenci.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-A tots aquells qui vulguin anar-hi, els espero d'aquí una setmana, a l'estació d'Atocha, andana 29... D'allà partirà el tren de mitjanit que condueix a Goig.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Una altra vegada espontànies exclamacions, precipitades preguntes... algú de la primera fila va preguntar:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">-I què costa el bitllet?</div><div style="text-align: justify;">-Què costa? Bastant més del que es pensa: vèncer la por, creure en si mateix i tenir fe, sobretot, tenir fe...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">A partir d'aquí es va acabar la ponència. Ja va ser impossible seguir... Es va formar una filera increïble de gent que volia parlar amb en Pablo, però ell va agafar el micròfon i la va dissoldre... No explicaria res més! "Fe", va ser l'únic que va repetir...</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa va quedar-se asseguda més de mitja hora. Esperava ... No sabia ben bé què ...Quan Pablo es va aixecar per marxar ella va fer el mateix... Les seves passes anaven a creuar-se i na Teresa va mirar en Pablo fixament als ulls i es va quedar aturada... Sense necessitat de paraules ell va comprendre el que necessitava i va obrir els braços. Quan la va tenir davant la va abraçar, sense dir res, simplement la va abraçar de veritat. Llavors ella ho va saber: podia confiar en el Pablo!</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7021026845426120770.post-31294214927175232732011-03-04T01:16:00.000-08:002011-03-04T01:16:10.206-08:00narrativa en catala online<b>Narrativa </b>en <b>català</b>, <b>online</b>: <b>A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG</b>. Avui la 4ª entrega<br />
<br />
<div style="color: orange; text-align: center;"><b>2.3. NOSCE TE IPSUM “L'auto-coneixement i les estratègies relacionals”: De com una ànima prepara els seu viatge cap a la llibertat...</b></div><br />
<br />
<br />
<div style="text-align: justify;">El Saló Reina Victòria estava ple de gom a gom. Homes i dones de tota Espanya potser fins i tot de fora, professionals de tots els rams, estudiants, jubilats... Mai no és tard pel saber... Aviat? Això sí, a voltes el coneixement arriba massa d'hora i no saps processar-lo. Però, bé, no diuen que “el saber no ocupa lloc”?</div><div style="text-align: justify;">Montse Sayol, la promotora del Congrés i amiga, és clar, de na Teresa, era al fons de la sala rodejada per tres senyors i tres senyores que devien ser els ponents. Amb el micròfon a la mà intentà parlar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Estimats amics i amigues. Silenci si us plau... Bon dia. Em presento: sóc Montse... A la meva esquerre us presento a... dreta... Gómez... a les deu... sopar de gala... demà... clausura... sala d'actes... benvinguts.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Quina malícia! Però que mal educada que era la gent... Entre que el micròfon no anava alhora i que gairebé ningú no callava, na Teresa no s'havia assabentat de res.</div><div style="text-align: justify;">En aquests casos només es podia fer una cosa: seguir el corrent... La gent de davant anava caminant cap... Doncs en marxa... Cap? Cap? La Sala d'Actes, és clar...</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">...</div><div style="text-align: justify;">Sovint no cal gastar tinta per narrar allò que, pel fil argumental, resultarà intranscendent, Escrivint detalls banals podria allargar l'espera, omplir pàgines i més pàgines: les diferents ponències, els intermedis, les xerrades superficials de l'hora del dinar... Podria explicar el goig que feia na Teresa al sopar de gala, de com no va voler sumar-se a la posterior assistència a la discoteca, de com li va costar i costar poder adormir-se aquella nit, de... Però si ho fes estaria trampejant la veritat, donaria una impressió falsejada doncs en tot allò que he llistat, na Teresa no hi va ser... I doncs? On era? Ficada, molt ficada en si mateixa... Repetint-se una vegada i una altra aquells arguments que semblaven, alhora, clavar-la al terra de les realitats i invitar-la a volar els seus somnis...</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa feia tan sols sis mesos que s'havia divorciat del seu marit. No hi havia sortida, no va poder ser, ambdós ho van entendre així... Portaven massa temps separats. La vida, a voltes, gasta aquesta mena de bromes: ens uneix per a portar-nos, després, per camins de maduresa totalment divergents. I un dia et pares i busques l'altre i està tan lluny, tan lluny de tu... La vida? Potser el destí, potser nosaltres...</div><div style="text-align: justify;">Na Teresa portava tant de temps cansada de viure la vida dels altres. Una vegada va llegir, en un tractat de psicologia, un perfil que descrivia molt bé la seva forma de relacionar-se: “ intentar assentar la teva pròpia felicitat en aconseguir que els altres siguin feliços...” I no era just això el que havia fet o pretès fer tota la seva vida? Amb el pretext d'aconseguir que els altres se sentissin bé, ¿quantes vegades no acabava accedint als seus reclams tot i saber que eren contraris al que a ella, de veritat, li convenia, interessava o simplement abellia? Ja no es tractava, moltes vegades, de coses importants, a voltes simples capricis aliens s'asseien damunt els seus somnis o els seus anhels i els aixafaven...</div><div style="text-align: justify;">Mentre va anar creient que aquesta era la seva forma especial de viure i relacionar-se tot era relativament suportable. Però dins la Teresa es va anar produint un buit cada vegada més gran, Intentà omplir-lo amb hobbies i ocupacions, amb sortides i trobades especials amb les amigues, amb lectures romàntiques que suplissin amb el llegit el no tingut... Però res d'això no servia, doncs la Teresa no deixava de ser una mera projecció dels altres i no allò que realment desitjava ser.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Amb el pas dels anys s'instaurà en el seu interior una amargor, una tristesa difícil de processar. Va comprendre que darrere d'aquest desig de Donar, sempre existia la necessitat de rebre... que els seu amor envers els altres no era tan altruista com ella mateixa havia desitjat... Tant parlar d'Amor Incondicional, tant parlar d'entrega vers el proïsme... Na Teresa, poc a poc, es va anar fent conscient que, rere tanta entrega, tan sols existia la seva necessitat d'omplir la seva pròpia soledat, rere tan devessall d'energia, de disponibilitat, només existia la seva necessitat de ser acceptada, de sentir-se útil, un aplaudiment, un copet a l'espatlla o potser una abraçada..., anava comprenent que el seu “modus vivendi” no era més que una excusa covarda per a no lluitar contra aquesta inseguretat que des de menuda arrossegava, contra aquest buit interior i la necessitat de ser estimada i compresa. Gairebé tot el que feia, ho feia per agradar. I segur que ho aconseguia moltes vegades, no en totes. Però, i ella? S'agradava ella mateixa? Realment sabia estimar-se?</div><div style="text-align: justify;">Una altra excusa pueril que amb els anys entengué, que emprava per a justificar la seva manca de coratge, era un “refús als conflictes” que enaltia la rendició al podi en cada cursa d'interessos. Na Teresa sabia d'on venia aquest argument: la seva por al crit, a la discussió forta i a qualsevol situació que fes olor simplement de violència, tot això la convidava al sacrifici constant dels seus propis somnis i anhels en front la rendició de cedir a les persistents necessitats de la resta del món, excloent-s'hi com si ella no hi pertanyés.</div><div style="text-align: justify;">L'altra ja era rotunda: “ Jo no puc fer mal a la gent qui estimo”... Amb aquesta s'immobilitzava qualsevol sentiment que impliqués trencament o canvis importants.</div><div style="text-align: justify;">Amb tot això al damunt, com s'havia de sentir na Teresa? Era No Res, era Ningú, era la seva pròpia negació. I és clar: explotà... Un dia, per una bestiesa, explotà... Sempre al vostre servei! I jo? No compto per a res?... Tampoc és que fos una exageració, doncs la Teresa es frenà aviat, però aquell dia va cridar com mai no ho havia fet. Aquell mateix dia na Teresa entengué que havia de canviar i començà l'etapa dels “processos”.</div><div style="text-align: justify;">Així, doncs, li digué al seu marit que volia separar-se, decidí cuidar-se i escoltar-se tant com pogués, que poc a poc aprendria a dir “NO”, que... Així... Així va estar la Teresa no recorda quan de temps fins que es creuà amb la seva amiga Meritxell...</div><div style="text-align: justify;">Feia pocs dies que havien coincidit en una reunió d'amigues i na Teresa s'havia esplaiat molt parlant de com li anaven les coses, de com se sentia, de... Aquell dia es van trobar pel carrer i decidiren anar a prendre un cafè. Na Meritxell era d'aquella mena de persones que en la senzillesa busquen el benestar. Del seu grup d'amigues era potser la més franca de totes... Amb la tassa als llavis la mirà fixament i li digué:</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">- Com va la senyora processos?</div><div style="text-align: justify;">- Què vols dir?- respongué na Teresa.</div><div style="text-align: justify;">- Mira, no t'enfadis però fas pena... Portes anys lamentant-te del mateix. Actua d'una vegada, coi, o accepta les coses tal i com són i deixa de queixar-te...- llavors va canviar la veu i amb un to de falset deixà anar - “Estic en procés de separació, estic en procés d'auto-coneixement, estic en procés de...” i recuperant la veu normal seguí – Si vols separar-te, vés demà a veure un advocat, si vols conèixer-te , la qual cosa em sembla una solemne bestiesa, doncs ja et coneixes de sobres, ves darrere els teus somnis... Si vols intentar ser feliç, SIGUES TU MATEIXA... Ah, i un no aprèn a dir “NO”... Dius “no” i s'ha acabat... Mira que n'és de fàcil...</div><div style="text-align: justify;">Encara ara, na Teresa, no tenia clar si havia d'haver-li donat una cleca a la seva amiga o una abraçada... Però es quedà muda... Això sí, el matí següent va anar a veure un advocat. Als tres mesos, amb un procés de per mig en el qual es pactà un mutu acord, estava divorciada.</div><div style="text-align: justify;">El divorci fou un pas important per a intentar recuperar la seva vida, però no definitiu... A part de suposar una fita important en la victòria sobre moltes pors, aquest pas suposà que, per primera vegada a la seva vida, na Teresa tingués la sensació de ser absolutament mestressa del seu futur.</div><div style="text-align: justify;">A partir d'aquell punt na Teresa va passar una temporada, que encara durava, molt ficada en si mateixa. Molta gent li preguntava si estava trista, si tenia una depressió, si... Res més lluny. Començava a sentir-se viva, però encara molt incompleta. La seva sensació era que s'estava gestant quelcom important dintre seu, molt endins... Potser s'estava gestant ella mateixa? Esdevindria una nova Teresa o simplement la recuperaria? Sí, recuperaria... Aquella nena alegre i innocent, aquella noia plena de somnis i valenta... Na Teresa tenia la sensació que la seva evolució seria més un retrocés que una construcció...</div><div style="text-align: justify;">No, les seves pors no van desaparèixer, però internament sentia que podia arribar a emprar-les més com a força que empeny que no pas com a fre. En això estava.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">...</div><div style="text-align: justify;">Amb aquest sensacional viatge que na Teresa intuïa s'estava organitzant en el seu interior, com podia estar molt atenta al que pogués dir-li el conferenciant de torn? Havia escoltat tantes vegades, pres apunts, comprat llibres... Ara tocava escoltar el seu interior. Estava preparada, sentia que l'hora de començar a caminar s'apropava... I havia de fer l'equipatge, escollir allò que realment desitjava emportar-se i fer la bugada, banyar-se, i deixar la pell sedosa per a aquella carícia que el futur havia de dur-li, perfumar el seu cor per a rebre amb honors aquest Amor que segur que un dia arribaria, netejar d'una vegada els seus dubtes, les seves pors...</div><div style="text-align: justify;">I així passà gairebé tot el cap de setmana. El problema el tindria, na Teresa, quan a la seva empresa li demanessin conclusions del Congrés. Però ja s'espavilaria... Potser li demanaria a na Pilar que li expliqués... Potser... Ara quedava tan sols la ponència de Clausura, aquella que d'entrada li havia semblat la més interessant... A veure...</div>Miquel Beltran Carretéhttp://www.blogger.com/profile/13408217798971358761noreply@blogger.com0