NOVETAT LITERATURA ON LINE EN CATALA:
Gràcies a la traducció de Na Bruna Marcs a partir de l'1 de Març del 2011 podràs començar a llegir la
nova novel·la de'n Miquel Beltran i Carreté A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG on line.

lunes, 7 de marzo de 2011


A voltes l'amor ens arriba com una onada que envaeix la platja,... a voltes és com la mar quieta i serena,... i és i el sentim cor endins,... a voltes esdevé melodia, cançó, sonet....


UN SONET PER A TU

Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.

Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.

Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.

Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.

- Miquel Martí i Pol -

llibre catala online mon interior

Llibre en català: El món interior... A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG online. Avui la 7ª entrega

3. LA NACIÓ DE GOIG.


3.1. Tipologia de Goig: De com s'obrí una finestra i la il•lusió va volar com un ocell lliure...


Durant el viatge na Teresa va comprendre perquè en Pablo havia defensat, certament, d'una forma molt bonica, la Teoria de la Relativitat. El tren marxava a una velocitat més que prudent però ràpida i travessaven un túnel que mai no s'obria. Al principi era lògic, però quan ja portaven gairebé dues hores i no havien deixat el túnel... Apa que..., Estaven donant voltes per Madrid? Ja, ja, ja... La Teoria de la Relativitat... No en trauria conclusions!
La gent que l'acompanyava anava en silenci. Gairebé tots miraven per les finestres... Parets brutes i foscor... Però no, no miraven l'exterior... Miraven cap endins.
Potser na Teresa era l'única excepció: no pensava en res, simplement observava... Se sentia estranyament tranquil•la i no volia trencar aquest estat amb reflexions o anàlisi de res del que havia succeït, estava passant o anava a passar...
Al cap de tres hores van arribar, per fi. L'estació de Goig no era res de l'altre món, sens dubte. Podria haver passat per ser una estació de metro de qualsevol gran ciutat.
Això sí, en baixar Teresa se'n va adonar, no era pas corrent. El terra de l'andana era de sorra. La sorra gruixuda i cristal•lina separava el tren, per ambdós costats, d'unes parets mig corbades, arrebossades o enguixades de blanc. En ambdós costats penjava un cartell, el mateix, on sobre un fons blau marí ressaltava un missatge:



Terra de Mai Potser. Estació de Goig.
Benvinigut/da a la teva vida.



Al final de l'andana s'esperava una dona. Cabell ondulat, pèl-roja, amb cara i cos pigat, ulls verd llac i... És clar! Un somriure captivador. Vestia un vestit negre, de fil, sense mànigues, molt enganxat al cos i vol des dels malucs fins els genolls... Deuria tenir uns trenta anys...

-Bon dia... si, perdoneu-me, bon dia. Aquí a Goig són les 8 del matí. Ei, no em preguntin com...
Em dic Aina Llac i Foc. Sóc Presidenta Honorífica del Govern de la Nació de Goig i l'encarregada avui de rebre'ls i donar-los la benvinguda a la nostra bonica pàtria.


-Caram aquesta gent- va pensar na Teresa- Ens envien la seva Presidenta.

-Bé, el nostre bon amic en Pablo ja us va advertir: no penseu, ni avalueu ni tragueu conclusions- va dir n'Aina mirant na Teresa- Ara ens dirigirem a la Sala de Projeccions i allà procediré a introduir-vos, breument, aspectes diversos de la nostra Terra, del nostre paisatge i de la nostra Nació.

Sortint de l'andana van enfilar un passadís molt ample i, creuant una porta, van entrar a una sala quadrada i gran, de parets blanques i buides, menys en una que hi havia una finestra enorme, a través de la qual es podia veure un cel molt blau i net.

-Podeu asseure-us. És clar, a la sorra. Hi ha seient més còmode?

Evident . Mirarien el cel asseguts a la sorra. Un bon començament, la veritat...

-Us ha dit en Pablo que la vostra presència aquí no està assegurada per a tots. Tot i així tots i totes coneixereu la nostra essència, ja que estem convençuts que aquells i aquelles que hàgiu de tornar, tard o d'hora, estareu preparats per a un nou viatge.
Avui em veieu vestida de negre. No, no estic de dol ni aquest és el color amb el qual aquí a Goig acostumem a vestir. Té la seva lògica. Durant el primer dia no volem que res distregui la vostra atenció. Quan acabi la projecció passareu a la platja d' "Els Guies" i allà serà el vostre cor i no els vostres sentits els que hauran de presentar candidatura. Per això comprovareu que ningú no vestirà cap altre color que no sigui el negre, que ningú no s'haurà perfumat, que ningú no lluirà cap altra cosa que no sigui la seva mirada...
Bé. Comencem? Si mireu la finestra s'aniran succeint imatges i vivències reals que jo aniré narrant. Sí? Esteu preparats? Comencem, doncs...

Na Teresa va mirar cap a la finestra i va contemplar, admirada, com el cel blau anava pujant i apareixia una tela blanca penjada d'un pal... N'Aina va començar a parlar...

A la terra de Mai Potser hi ha una minúscula nació anomenada Goig. A la seva bandera no llueixen bandes ni colors, ja que és una tela en blanc perquè cada ciutadà pinti la seva identitat. Es tracta, evidentment, d'un país democràtic, però tan atípic com ho podria ser un pardal criat en un niu d'àguiles. Aquí es presumeix de tenir la Constitució, la Magna Carta, més antiga del món... caldria afegir també, la més curta... Una única pàgina, un únic article que obliga a prioritzar el benestar espiritual i emocional de tots i cadascun dels habitants d'aquest paratge tan inusual, la igualtat i la perfecta comunió amb la naturalesa... És poca cosa? Potser tota...


Vola els cels de Goig l'àliga platejada i en el seu viatge inclou tota la seva magnitud: des de seu niar a elevats pics de muntanyes colossals fins a la línia delimitada sorrenca on la terra saluda al mar. Per sota del seu planatge s'escampa una meravellosa vall, extensa en superfície i intensa en diversitat: planícies nuades amb turons i monticles, serpentejants rius i rierols, prats silvestres i camps decorats,… Aigua i llum, vida i somni, llar sense amo...

A Goig no hi ha classes socials, no hi ha rics ni pobres, per no haver-hi no hi ha distinció de cap classe, ni cultural, ni ètnica, ni religiosa...No significa això que totes les pells visquin en el mateix to, ni que es prohibeixi el culte a cap altra religió que no sigui l'oficial, ni que tots hagin assolit el mateix nivell d'estudis, ni que les riqueses econòmiques acumulades siguin per a tots iguals, ni que...No, costa d'entendre-ho per als que venim del món de Mai Més, però a Goig allò que realment distingeix la categoria de cada individu és el que els seus habitants sobrenomenen "doble felicitat", és a dir la felicitat interior que la persona és capaç de processar i la felicitat externa, aquella que proporciona el seu entorn natural i social. Vist des d'aquest punt de mira i entenent que en aquesta nació tot es programa i conflueix per potenciar aquestes riqueses a la totalitat de la població, és fàcil acceptar que, amb petites variacions, en la globalitat de vides i vivències dels residents de Goig no hi ha desequilibris: tots som essencialment molt rics.

A la costa es distingeixen diverses poblacions, cúmuls de cases blanques que reboten la llum en un intent d'enlluernar l'oceà, de tornar-li, encara que sigui modestament, la seva magnànima presència. A Goig hi ha un sol port. D'ell parteixen cada dia les embarcacions de pesca. Diuen els pescadors que no hi ha dia que les aigües no corresponguin de bon grat a la humil ofrena que ells fan: la seva suor, el seu treball, el seu respecte i, sobretot, la seva admiració.

Els cultes religiosos són també, com a mínim, curiosos. A Goig no creiem en un únic Déu, ja que pensem que en cada persona s'ha de desenvolupar una deïtat interna: en la seva riquesa interior, en la seva capacitat d'estimar, en l'equilibri entre el donat i el rebut, en...,tantes coses! Així, les esglésies estan plenes de miralls curiosament fabricats... potser màgicament... Per alguna cosa es diu que l'ofici dels artesans que construeixen aquests estris és el més antic del país... aquí no existeixen sacerdots ni sacerdotesses: cada visitant, cada assistent està obligat a assumir aquest rol. La gent assisteix als temples cada dia, cap al tard. Ens asseiem cadascú davant d'un mirall i ens mirem fixament els ulls... Existeix millor forma de connectar amb el teu interior? Quan algú té realment problemes per a veure's, quan algú guarda al seu equipatge un bri de tristesa, d'angoixa o desolació, quan..., el mirall es trenca, s'esquerda en més o menys bocins segons la magnitud del desconsol. I segons aquesta mateixa magnitud acudim ipso facto més o menys persones a acompanyar a l'afligit... HI anem i li abracem, el bressolem i li permetem, si ho necessita, buidar el seu dolor en llàgrimes, en crits, potser... després ens quedem amb l'afectat els qui ell mateix designa: per escoltar-lo, per aconsellar-li, si cal, per donar pas el do més preat en aquells llocs: la tendresa. Si convé l'acompanyarem a casa, quedarem amb ell per al dia següent...

Les platges de Goig són de sorra cristal•lina, blanca i daurada talment la corona de la reina que és l'onada. Visitants de tot el país acudeixen cada dia per banyar-s'hi. Ningú no pretén prendre el sol, ningú... No gosaríem prendre el que tot just ens ha estat prestat. Amb la seva llum, la seva calor i la vida regalada dia a dia ja n'hi ha prou... i de sobres... A la vora de la mar s'agrupen famílies jugant amb el vaivé de les ones...Remullant la seva infantesa, humitejant la seva alegria es preparen per a un bany sempre revitalitzador. Diem aquí que quan la sal i l'aigua acaricien la teva pell els porus s'obren i deixen pas al camí que enllaça cos i cor, matèria i ànima... La sal de la vida! És clar!

A Goig procurem ensenyar el curs de la felicitat des d'abans del naixement: no es coneix la història d'un fill que ha nascut sense haver estat desitjat pels seus pares... Els tallers pre-part que aquí es donen|imparteixen comencen abans de la fecundació i inclouen, evidentment, bastant més que la preparació per afrontar el dolor. Aquí valorem la maternitat i la paternitat com un dels tresors més preuats que un ésser pugui assumir i tenim molta cura de la preparació adequada per a ser digne d'aquest rol.

Tres rius desemboquen a l'oceà: el Valor, el Plaer i el Viure. Dels tres el més cabalós sol ser l'últim, potser per ser en el centre, potser per tenir el seu naixement en el punt més alt de la muntanya Cor, potser... Las aigües fluvials arriben al mar tan netes i pures com la clara d'un d'un ou... Renoi quina comparació, pensareu... No és meva: a Goig entenem al riu com un una deu des que neix fins que mor. Per a nosaltres és com la clara que protegeix el rovell, un embolcall per a una preciosa font de vida, un exclòs que acaba fonent-se amb l'inclòs per a regar terres i crear matisos, per a banyar i ser canal de bany, per a donar vida i ser viver...

Amb cada nen que neix reneix la vida de tots aquells qui l'acompanyarem. No hi ha festa més especial ni esdeveniment més celebrat. Un nounat ve al món amb gust de futur, amb olor de destí... Un poble que no guarneix amb flors el demà pot concloure els seus dies en un desert sense color. Un poble que no canti al camí, podrà escoltar mai la melodia de l'horitzó?

Els paisatges de ribera s'encanten amb l'abundància de flora i fauna. Àlbers i pollancres blancs, lledoners, vímets, oms i freixes ... Esbarzers, mareselves, joncs, canyes, lliris d'aigua, arços blancs ... Platgetes de pedres rodones, terra embassada, roques folrades de verd florit, terres humectats de marró xocolata, herbatges amb vestits de flors salvatges... Un paradís on batega l'harmonia, on els esperits volants es reencarnen en aus i ocells que nien i crien en llibertat: merles aquàtiques, el blauet, el pit-roig i el rossinyol, ànecs , oriols i pigots...

A Goig no hi ha patró ni llei que impedeixi la mare i el pare estar amb els seus fills tant com sigui necessari... Permisos? Per a què? Es confia, se sap... En aquesta societat ningú abusa dels seus drets... Al llarg del primer any de vida del nadó existeixen, en cada població, centres oberts on les famílies amb fills tan petits poden conviure i aprendre, en espais adequats, amb amplitud de recursos i amb tutors especialistes en la primera infantesa. L'assistència, evidentment, és voluntària. Qui deixaria d'anar-hi? A Goig? Ningú.

Existeix la creença entre els Goigencs que en la deu de cada riu habita una comunitat de follets. Famílies de Fonts, que així els sobrenomenem, cuiden amb cura el flux de l'aigua, bressolen el curs tot just acabat de néixer perquè reposi el seu ímpetu, i preparen cada gota perquè assumeixi la seva importància en el cicle vital. Expliquen les llegendes que un Font és un ésser tan diminut que cap en una espurna d'aigua. De color blau translúcid, aquests personatges poden guanyar-se una vida gloriosa en un instant o morir en el riu després d'una llarga espera sense sentit... El seu somni resideix en tenir cura de la seva gota perquè generi vida. Si ho aconsegueixen viuran per sempre... Sinó, moriran amb l'oblit...

A Goig no hi ha escoles com a tals. Els nens assisteixen diàriament a les anomenades Llars de Vida, uns centres on se'ls motiva en els diferents aprenentatges alhora que se'ls guia per desenvolupar les seves capacitats. A les Llars s'entén que perquè el nen tregui profit del saber ha d'aprendre no tan sols a guardar-lo, ha d'assimilar tant les formes d'arribar a ell com les derivacions i utilitats que pot donar-li. Per a nosaltres no es tracta d'educar, es tracta d'ajudar a créixer. La distinció entre mestres i alumnes, com a tal, no existeix: aquí tots aprenem de tots, mai no deixem de créixer i en aquest creixement som condeixebles. Quan visitin una Llar amb el seu guia els explicaran altres particularitats d'una Educació molt singular i profitosa.

Diu la llegenda que una vegada la brisa marina va travessar la vall de Goig i no va poder tornar. Primer es va ajeure en plantacions de flors extenses i acolorides i el seu olfacte va tenir un somni tan bell que no es va voler despertar. Després va sobrevolar boscos i boscos, fregant fullatges espessos i acaronant l'herba baixa; el seu tacte va quedar embadalit i no va voler marxar... llavors va voler caminar entre els arbres fruiters, els horts i els camps sembrats i, tastant d'ací i d'allà, va sadollar el seu gust i el va deixar dormint al costat del riu... allà la brisa va escoltar el so de les aigües, el cant apassionat de peixos i granotes saltironants, i la seva oïda es va enamorar... La brisa, encantada de tantes alegries va voler suplicar al sol que la deixés quedar-se, però, en mirar-lo, es va encegar temporalment. Quan el mar va venir a buscar-la, la va trobar cega i desvalguda. Des d'aquell dia la vall de Goig té, a perpetuïtat, una convidada de luxe...

A la nostra nació no hi ha grans ciutats. Els nuclis urbans tenen una superfície màxima determinada i uns marges de població flexibles però també limitats. Es considera que aquests nuclis han d'autogovernar-se i que la seva dinàmica serà més àgil i solidària si la gent es coneix. La nostra nació no compta amb una Capital, entesa com a tal. La nostra plaça del Parlament canvia cada any de població. La nova destinació es decideix per sorteig. Els remeto aquí també a les explicacions que pugui donar-los el seu guia: el sistema polític de Goig és una cosa de la qual n'estem molt orgullosos.

La sessió es va allargar durant gairebé tot el matí. Els assistents havien d'estar esgotats del viatge, de les tensions prèvies, de... tantes coses. Però ningú no es va adormir. Asseguts o ajaguts a la sorra reposaven alguna cosa més que els seus cossos. Eren tots esperits ansiosos de volar i en aquesta exposició hi havia molt més que informació... Davant d'ells s'obria un món on podien deixar volar la seva imaginació més enllà d'un somni, un camp on assentar els seus anhels i confondre'ls amb realitats.
Na Teresa no recordava haver sentit una pau interior tan rica en esperança com la que s'estava despullant en els seus pensaments, en la seva raó, en els seus sentits ... Anava despullant-se per vestir-se amb la seva pell, per mirar amb els seus ulls, acariciar amb les seves mans, besar amb els seus llavis..., sentir amb el seu cor... Se sentia nena, molt nena... Se sentia com una princesa nouvinguda al seu Regne, un paradís on totes les coses i tots els éssers vetllarien pel seu creixement... Nouvinguda? Creixement? Llavors se'n va adonar: estava començant el part. Na Teresa, per fi, naixeria!
Durant més de quatre hores n'Aina havia anat relatant, amb veu pausada i suau, tot allò que rere la finestra es mostrava. Del vist, del viscut i narrat quedaran molts detalls per mostrar. No hi fa res: als pròxims capítols ja es descobriran. Queda fins i tot molt llibre per escriure-ho, queda fins i tot molta vida per a cantar-ho...
Quan la sessió va acabar, el cel blau va tornar a mostrar-se per la finestra. N'Aina els va mirar fixament a tots als ulls... si, com aquell retrat que, en una galeria d'art, torna a l'uníson la mirada a tots aquells que el contemplen... Els va mirar i va concloure...

-Sé que teniu moltes preguntes, moltes... No en respondré cap. Ha arribat l'hora, la vostra hora... Anem cap a la platja d'"Els Guies". Us desitjaria sort, però no és això el que necessiteu. Us desitjaré, doncs, que les vostres ànimes sàpiguen i puguin trobar el seu guia...