Narrativa en català: El dol del desamor...

Narrativa en català, un text, un adéu: el dol del desamor...

Rèquiem per un amor que havia de morir

De camí vers a l'horitzó les llàgrimes busquen la sequedat que dóna l'oblit, que crea de nou aquest buit que permet nous plens, un altre destí que espanti la veritat, el món fos...

Comencen el seu viatge forçades, com a ànimes perdudes, com a tímides fades sense patge que les presenti, passejant per les tèrboles aigües del port sense perdre de vista el moll i alhora sense voler veure'l. Com un borni buscant cap al costat absent, lívides solcant la tèrbola i greixosa superfície, emboquen cap a fora i després tornen... I després tornen.... Potser per la por d'afrontar mars desconeguts, potser per la inútil esperança de nuar aquest cap trencat, potser... Miren el més enllà i espien l'era, on resta el que era. Avança la seva voluntat i el vedat del passat l'assenta...

Després marxen, o almenys això pensen... Canalitzen l'oceà i parteixen... L'agonia de l'amor mai pot ser un paisatge suportable. Mai. Dol massa.

Marxen, parteixen... Fugen? En el sentiment, sens dubte, que no en el desig. L'afonia d'un t'estimo no et converteix en ateu, més deixa inert el teu sentit del demà. I sa resulta partir, encara amb del rancor el mareig...

A la recerca d'un amable despertar, pintant de cabell blanc aquest pèl, encara perfumat, tintant d'ombres aquell rostre, encara estimat... Les llàgrimes naveguen, remen, neden... S'ofeguen i respiren... Moren i ressusciten... Breguen per no necessitar aquella càlida abraçada, cremen les marques d'aquelles tendres carícies, besen les ones per no tenir aquells llavis atents...

I savis són els vents que en aquella nit fosca es vesteixen d'huracans i copegen la nau amb odis truans, amb cops de ruptura... Sense cura, doncs la ràbia no lleva l'amargor, però amb neteja profunda...

Són temps molt durs... La funda que en estimar embolica un cor no s'aixeca fàcilment i prega l'ànima coixa a la roja partida de cada vesprejar que esfondri els murs de la presó que ens nega nous somnis... Però no n'hi ha prou, amb emfatitzar la impotència no n'hi ha prou. Cal esperar, viure i deixar morir fins a poder cicatritzar...

I així és, així serà: les llàgrimes navegaran, remaran, nedaran... S'ofegaran i respiraran... Moriran i ressuscitaran... I per fi el dia, aquest dia, arribarà: el sol brillarà de nou i en el fons d'un mar apaivagat, el meu mar, potser el teu, jauran unes llàgrimes de desamor, seques, curiosament seques...

I algú, llavors, podrà cantar aquesta trista però esperançada oda, la que narra l'enterrament d'unes noces, la que explica el tancament de l'ahir, la que afirma "no t'estimo". Pot ser que ho faci el fat, pot ser que una sirena distreta, a lo millor, fins i tot, potser que canti jo... Serà una bella balada, escrita amb llàgrimes, de mi, per a tu... Serà un rèquiem per un amor que havia de morir...

...AMB EL TEMPS....

Tot fent camí per la vida, pel nostre paisatge, aprenem,.... i ens anem fent més forts i més lliures..., perquè estimant-nos aprenem a estimar, valorant-nos aprenem a valorar...

Després d’un temps un aprèn la subtil diferència entre sostenir la mà i encadenar l’ànima.

I un aprèn que l’amor no significa anar al llit i una companyia no significa seguretat.

I un comença a aprendre que els petons no són contractes i els regals no són promeses i un comença a acceptar les seves derrotes amb el cap ben alt i els ulls oberts.

I un aprèn que realment pot aguantar, que un realment és fort, que un realment val...

I després d’un temps, un planta el seu propi jardí i decora la seva pròpia vida en lloc d’esperar que algú li porti flors.

Amb el temps aprens que estar amb algú perquè t’ofereix un bon futur significa que tard o d’hora voldràs tornar teu passat.

Amb el temps aprens que només qui és capaç d’estimar-te amb els teus defectes sense pretendre canviar-te, pot brindar-te tota la felicitat que desitges.

Amb el temps aprens que si estàs al costat d’aquesta persona només per acompanyar la teva soledat, irremeiablement acabaràs desitjant no tornar a veure-la.

Amb el temps comprens que els autèntics amics són comptats, i que qui no lluita per ells tard o d’hora es veurà rodejat de falses amistats.

Amb el temps comprens que si has ferit a un amic de forma dura molt probablement l’amistat mai més tornarà a ser igual

Amb el temps t’adones que cada experiència viscuda amb cada persona, és única i irrepetible.

Amb el temps aprens a construir tots els teus camins en l’avui, per què el terreny del demà és massa incert per a fer plans.

Amb el temps t’adones que en realitat el millor no era el futur, sinó el moment que estaves vivint just en aquell instant.

Amb el temps comprendràs que apressar les coses o forçar-les a que passin, ocasionarà que al final no siguin com les esperaves.

I un aprèn i aprèn .... i amb cada dia aprèn, però desafortunadament, només amb el temps.

DONA'M SA MÀ, AMOR

Una cançó, un poema... L'amor, l'estimar, els sentiments, la tendresa...

Dóna’m sa mà, amor,

mira que freda està;

dóna’m sa mà, amor,

freda de no estimar.

Es vidres de pluja ploren,

també plora es roser,

s’arbre fruiter també plora

i jo de plorar no en sé.

Dóna’m sa mà, amor...

Vós, qui amb so mirar matau,

matau-me, sols que em mireu,

que m’estim més que em mateu

que viure si no em mirau

Dóna’m sa mà, amor...

Jo mateixa no m’entenc

ni em pot entendre ningú:

dic que no et vull i vénc

sempre morint-me per tu.

Dóna’m sa mà, amor...

Es vent s’enduu sa rosada,

sa pols i sa terra des camí.

També s’enduu ses paraules

que me vares dir ahir.

Dóna’m sa mà, amor...

Maria del Mar Bonet

Literatura en català... Una nova novel·la: A LA TERRA DE POTSER MAI. LA NACIÓ DE GOIG. La Sinopsi.

A partir de l'1 de març ONLINE. Literatura en català, una nova novel·la d'autor. Ara i aquí, la...

SINOPSI

Quan na Teresa es dirigeix al IV Congrés Internacional *NOSCE ET IPSUM (CONEIX-TE A TU MATEIX) es troba immersa en una greu crisi d'autoestima, d'identitat personal. Allí, tot gaudint de la darrera ponència, descobreix que existeix una sortida, una llum. Per conèixer-la haurà de prendre en una setmana el tren de mitjanit cap a la Terra de Mai Potser, amb destinació a la Nació de Goig.

A Goig na Teresa coneix en Raimon, el seu guia, i inicia una ruta turística apassionant. A través de diferents trobades i visites i amb el descobriment d'una innovadora filosofia existencial la dona pot reconciliar-se amb la nena que porta adins i, amb això, adquirir el valor necessari per aconseguir alguna cosa tan senzilla com és viure.

A Goig es desenvolupa una història plena de romanticisme que pretén portar-nos més enllà de l'amor de parella. L'estimació veritable tan sols podrà acariciar-nos per sempre si aprenem a estimar la vida i, sobretot, a estimar-nos a nosaltres mateixos.

En cadascun dels personatges d'aquest llibre podràs trobar una part de tu mateix, en cada diàleg, en cada vivència podries trobar aquella resposta que buscaves i amb la lectura global “potser” aconsegueixis una mica més que conèixer-te a tu mateix, molt més que una guia d'autoajuda. Troba i desenvolupa les teves essències masculina i femenina, retorna als teus orígens, a aquella il·lusió infantil que pretenia empènyer-te a créixer amb alegria, desperta els teus sentits i retroba't amb la naturalesa, ... Sent, estima, estima't i no deixis mai de viure.

L'autor ens convida amb un extraordinari viatge al paradís dels somnis a traslladar-nos a un món massa sovint oblidat: l'inconscient. Allí es pot reescriure el món, redissenyar tot allò que a la vida resulta veritablement fonamental. Allí resideixen les nostres quimeres, l'energia vital, els nostres anhels més íntims, la nostra veritable essència. Allí resideixen també les nostres pors, allò que ens frena i ens fa amagar... L'etiqueta de “Mai de la vida” hauria de enganxar-se en molts de nosaltres en la realitat, en la rendició, en el rebuig a construir nous reptes. Viatjant cap a l'horitzó on es dibuixa la nostra particular utopia descobrirem aquest “Potser” que sempre obre l'esperança.

Una cançó, la vida, els somnis...

"Seguirem somniant", "seguirem somniant"... Seguiré somniant...

La meva relació amb la cançó que avui us presento és realment molt curiosa: durant anys la vaig tenir com un referent relatiu a l'ímpetu dels somnis, a la lluita per accedir a ells... Sempre vaig pensar que si mai pogués escollir un cant per al meu últim adéu m'agradaria fos aquest...

Fa pocs mesos vaig descobrir una cosa que em va deixar perplex: el grup Sopa de Cabra va escriure aquesta cançó com a homenatge a un guitarrista que va morir de càncer als 42 anys... Uf!

Vaig trigar molt a comprendre que hi havia darrere de la meva estranya confusió: hi ha molta gent, al meu entendre massa, que encaixa el cel dels somnis darrere de l'altra vida, allò que ens espera després de la mort...

Perdoneu-me si algú se sent decebut pel que vaig a escriure: A mi personalment m'importa ben poc aquesta altra vida, existeixi o no... La meva lluita no es motiva per arribar allí, ho sento... Crec sincerament que aquest cel hem de buscar-lo aquí... Aquí.... Aquí... On? Ja sabeu la meva resposta: pel camí dels somnis...

Diuen que la religió és l'opi del poble, veritat? Jo afegiria, si em permeteu, una altra frase: "La por és l'opi que usa la raó per frenar els impulsos del cor..."

Podem prendre'ns la vida com un via i esperar que el tren ens porti o podem sortir i entrar en aquest meravellós laberint dels anhels on potser ens podem perdre però potser podrem arribar...

Fa uns mesos una bona amiga i lectora em va escriure: "Hi ha qui pensa que vius al país de Peter Pan, a Mai més"... Mai vaig respondre a aquesta observació, segurament perquè la vaig relacionar més amb aquest esperit sempre actiu que en la infantesa ens acompanya i que crec no hem d'abandonar que amb una altra cosa... El concepte de la síndrome Peter Pan està molt equivocat en molts enteniments... En veritat els qui creixem precisament som aquells que ens nodrim i procurarem nodrir-nos tota la vida d'aquest cordó umbilical tan extrordinari que en la infància van intentar tallar-nos: l'enllaç amb la il·lusió, amb l'esperança, amb la fantasia, amb la passió, ... Madurar no és tallar... Madurar és procurar sempre embellir la vida intentant aconseguir una simbiosi entre el nostre món interior i l'exterior...

No, jo no visc al país de Mai més... Visc a una altra terra... Si us sembla la podeu anomenar "Mai Potser"... Doncs em sembla obvi que en el camí dels somnis no hi ha garanties, però almenys hi ha possibilitats... Els qui viuen en aquest país, els qui realment tenen aquesta síndrome són aquells que d'entre totes les meravelloses capacitats que en la infància van desenvolupar van decidir quedar-se amb la por... I? Canten, somnien, desitgen, o no... Però facin el que facin no s'atreveixen a sortir de l'armari, a saltar per la finestra, a ser activistes dels somnis....

"Activistes dels somnis", quina barbaritat... Potser no tant...

Sí, arribes ple de ferides... Aquests camins solen ser difícils i abundants esbarzerars esquinçaran la teva ànima... Però vas arribant... Haig d'acceptar que les marques de qui intenta amb totes les seves forces viure i estimar són pitjors que les que porten gravades aquells que procuren simplement sobreviure? Crec que no...

Avui m'he estès més del que normalment faré... Demano m'excuseu... Aquí va la meva cançó d'avui...

Cites i pensaments per a reflexionar sobre l' amor...

Per a reflexionar... Cites i pensaments sobre l'amor...

Un no es va enamorar mai, i aquest va ser el seu infern. Un altre, sí, i aquesta va ser la seva condemna.

Robert Burton (1577-1640) Escriptor i clergue anglès.

L'amor, perquè sigui autèntic, ens ha de costar.

Mare Teresa de Calcuta (1910-1997) Missionera iugoslava nacionalitzada índia.

La màgia del primer amor consisteix en la nostra ignorància que pugui tenir un final.

Benjamin Disraeli (1766-1848) Estadista

Un poema de Guillem d'Efak...

...a voltes tot sembla ennuvolat, però tan sols obrint una mica la finestra, entra un raig de sol...

A copdescuit obrires la finestra

A copdescuit obrires la finestra
i entrà una rialla de claror
retxada d'ombres d'arbre. Era una ala
de sol ros amb polsim de papallona.

(Encara dúiem dol d'una conversa
morta com un torrent que el mar no troba.
Si es cerquen, els estels, per què no es troben?
I si no es cerquen, digueu-me per què volten?
I, enrampada la boca de preguntes,
marcides les carícies s'esfullaven
en el racó més trist d'un cos que pensa.)

De bat a bat obrires. Aleshores,
un esbart de falciots als llavis,
te vaig embolicar d'una glopada.

- Guillem d'Efak -

Un pensament, una reflexio: sobre la vida i els sentiments...

De la primera novel•la de'n Miquel Beltran i Carreté "A la lluna, a tu, el meu cel, i a les meves estrelles estimades" un nou pensament, una reflexió... Sobre la vida i els sentiments...

...Hem de condemnar tota raó que no contribueixi a enriquir el nostre esperit. Pensar no ens dóna la vida i massa sovint ens la complica. En el sentir ha de recolzar-se el viure i volent i sent volguts trobarem la fibra que vigoritzarà el nostre existir. Si caminem amb pas segur haurem trobat la senda de la nostra veritat. Encara que admetem que en la percepció tot és relatiu, allò que disminueixi amb constant insistència la nostra confiança haurà de ser corregit i allò que se'ns presenti amb insistent constància com una falsedat, com una contumaç mentida, ho hem de rebutjar. Ser un mateix no és gens fàcil. Massa factors condicionants, experiències, circumstàncies, opinions..., hauran procurat i procuraran alterar el nostre natural caràcter, la nostra innata personalitat. Per calmar-los molts haurem configurat un ésser artificial que per a mantenir el seu banal procedir haurà d'enterrar les seves emocions. Enganyats anirem si esperem llogar la nostra essència amb festes i garlandes que empolainin les realitats que assetgen el nostre benestar, ja que en la seva conclusió l'arrendament ens tornarà el dipòsit de la nostra fràgil moral. Errats estarem també si creiem adormir el nostre descontentament amb aquells fàrmacs que enfonsen les tensions cap al fons dels subconscients, doncs davant del menor contratemps la nostra ment remourà aquest assentament i les torbacions assetjaran encara amb més empenta el nostre equilibri. ...

Una cita més, un pensament... La felicitat...

...la felicitat no és una línia ascendent cap al cel, sense fractures ni hores baixes.

La felicitat és una gràfica amb moltes puntes. però si la mires de pla, amb el paper estès sobre una taula, no hi veuràs alt i baix. Hi veuràs les traces d’un camí que avança vers un punt.

Cites i pensaments: l'enamorament, l'art d'estimar...

Cites amb pensaments interessant sobre l'enamorament i l'art d'estimar...

Hi ha qui ha vingut al món per a enamorar-se d'una sola dona i, conseqüentment, no és probable que ensopegui amb ella.

José Ortega i Gasset (1883-1955) Filòsof i assagista espanyol.

L'enamorament és un estat de misèria mental en el qual la vida de la nostra consciència s'estreny, empobreix i paralitza.

José Ortega i Gasset (1883-1955) Filòsof i assagista espanyol.

És tan curt l'amor i tan llarg l'oblit.

Pablo Neruda (1904-1973) Poeta xilè.

Una reflexió: sobre la dona i la bellesa prefabricada...

Una reflexió molt actual sobre la presumpta inutilitat de la bellesa prefabricada, del llibre "A la lluna, a tu, el meu cel, i a les meves estrelles estimades"... Una dona davant del mirall...

...En la seva inquietud s'argumentava que la quimera que amb algunes operacions ornamentals va voler construir no convidava les columnes de la seva confiança a redescobrir les balades que lloaven les seves finors. Començaven a pensar els seus desassossecs que quan un nedava en la desesperança l’ esculpir de figures prefabricades no en feia més que ressaltar les dures impressions. I les suggestions de la seva consciència li deien que cecs són els que amb la ciència pretenen crear el ja creat, allò que se'ns ha donat. Doncs no es venen les delícies que afalaguen la nostra presència. Ja que els fars que il•luminen la nostra bella essència es paguen amb carícies al nostre benestar i si no aprenem a contemplar amb l'ànima les qualitats es difuminen i les mirades són trets, i el que veiem són veritats enganyades que no calma ni segella la disfressa més cara i rara. ..

Més cites i frases sobre l'amor en catala...

Una nova entrada amb interessants cites i/o frases en català sobre l'amor...

Has de tenir sempre fred el cap, calent el cor i llarga la mà.

Confuci (551 AC-478 AC) Filòsof xinès.

L'amor és un misteri. Tot en ell són fenòmens a quin més inexplicable; tot en ell és il•lògic, tot en ell és relatiu i absurd.

Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870) Poeta espanyol.

A l’inici tots els pensaments pertanyen a l'amor. Després, tot l'amor pertany als pensaments.

Albert Einstein (1879-1955) Científic alemany nacionalitzat nord-americà.