"Seguirem somniant", "seguirem somniant"... Seguiré somniant...
La meva relació amb la cançó que avui us presento és realment molt curiosa: durant anys la vaig tenir com un referent relatiu a l'ímpetu dels somnis, a la lluita per accedir a ells... Sempre vaig pensar que si mai pogués escollir un cant per al meu últim adéu m'agradaria fos aquest...
Fa pocs mesos vaig descobrir una cosa que em va deixar perplex: el grup Sopa de Cabra va escriure aquesta cançó com a homenatge a un guitarrista que va morir de càncer als 42 anys... Uf!
Vaig trigar molt a comprendre que hi havia darrere de la meva estranya confusió: hi ha molta gent, al meu entendre massa, que encaixa el cel dels somnis darrere de l'altra vida, allò que ens espera després de la mort...
Perdoneu-me si algú se sent decebut pel que vaig a escriure: A mi personalment m'importa ben poc aquesta altra vida, existeixi o no... La meva lluita no es motiva per arribar allí, ho sento... Crec sincerament que aquest cel hem de buscar-lo aquí... Aquí.... Aquí... On? Ja sabeu la meva resposta: pel camí dels somnis...
Diuen que la religió és l'opi del poble, veritat? Jo afegiria, si em permeteu, una altra frase: "La por és l'opi que usa la raó per frenar els impulsos del cor..."
Podem prendre'ns la vida com un via i esperar que el tren ens porti o podem sortir i entrar en aquest meravellós laberint dels anhels on potser ens podem perdre però potser podrem arribar...
Fa uns mesos una bona amiga i lectora em va escriure: "Hi ha qui pensa que vius al país de Peter Pan, a Mai més"... Mai vaig respondre a aquesta observació, segurament perquè la vaig relacionar més amb aquest esperit sempre actiu que en la infantesa ens acompanya i que crec no hem d'abandonar que amb una altra cosa... El concepte de la síndrome Peter Pan està molt equivocat en molts enteniments... En veritat els qui creixem precisament som aquells que ens nodrim i procurarem nodrir-nos tota la vida d'aquest cordó umbilical tan extrordinari que en la infància van intentar tallar-nos: l'enllaç amb la il·lusió, amb l'esperança, amb la fantasia, amb la passió, ... Madurar no és tallar... Madurar és procurar sempre embellir la vida intentant aconseguir una simbiosi entre el nostre món interior i l'exterior...
No, jo no visc al país de Mai més... Visc a una altra terra... Si us sembla la podeu anomenar "Mai Potser"... Doncs em sembla obvi que en el camí dels somnis no hi ha garanties, però almenys hi ha possibilitats... Els qui viuen en aquest país, els qui realment tenen aquesta síndrome són aquells que d'entre totes les meravelloses capacitats que en la infància van desenvolupar van decidir quedar-se amb la por... I? Canten, somnien, desitgen, o no... Però facin el que facin no s'atreveixen a sortir de l'armari, a saltar per la finestra, a ser activistes dels somnis....
"Activistes dels somnis", quina barbaritat... Potser no tant...
Sí, arribes ple de ferides... Aquests camins solen ser difícils i abundants esbarzerars esquinçaran la teva ànima... Però vas arribant... Haig d'acceptar que les marques de qui intenta amb totes les seves forces viure i estimar són pitjors que les que porten gravades aquells que procuren simplement sobreviure? Crec que no...
Avui m'he estès més del que normalment faré... Demano m'excuseu... Aquí va la meva cançó d'avui...
No hay comentarios:
Publicar un comentario