NOVETAT LITERATURA ON LINE EN CATALA:
Gràcies a la traducció de Na Bruna Marcs a partir de l'1 de Març del 2011 podràs començar a llegir la
nova novel·la de'n Miquel Beltran i Carreté A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG on line.

martes, 29 de marzo de 2011

4. EPÍLEG: De com un professor d'Història proposà a la seva família marxar en el tren de mitjanit vers la Terra de Mai Potser...

Transcorregueren almenys 10 minuts fins que l’Arnau va pensar en tancar el llibre. Amb la mirada perduda a la paret de davant i una tassa de cafè a la mà estava encara absort en els seus pensaments quan va sentir:

- Et trobes bé?

A la taula del davant hi havia dues noies joves. Pel que sembla s'havien fixat en ell perquè era una d'elles la que preguntava. N’Arnau es va posar vermell en respondre:

- Sí, perdona. Estic bé, perfectament ... Estava pensant ... El llibre ...
- Sembla molt antic. Ha de ser bo. Fa estona que hem arribat i no has aixecat la vista per a res ...
- Bé? No ho sé, és impressionant. L’he començat fa ... -i Arnau va mirar el seu rellotge- Déu, fa 6 hores! I a casa m'esperaven a dinar! Uau, he de marxar ...

L’Arnau es va aixecar ràpid i va anar directe al taulell per reclamar el compte. En passar per davant de les noies es va adonar de com li somreien planerament. Era una temptadora ocasió per establir un diàleg, però avui el jove no estava per a aquests assumptes. Potser un altre dia les trobaria ...
De camí cap a casa l’ Arnau va fer un repàs visual del temps transcorregut des que havia començat la lectura del llibre i es va adonar que tots els seus actes havien estat irracionals: com un autòmat va baixar del tren a la seva estació, va caminar quatre passos fins arribar a la cafeteria , es va asseure, va demanar un cafè i. .., va seguir llegint.
Com no l’ havia trucat el seu pare? Però no, és clar, impossible ... Quan sortia a passejar per Barcelona solia apagar el mòbil ... A casa devien d'estar tots preocupats.
L’Arnau va encendre el mòbil i, sense parar de caminar, va trucar:

- ¿Pare? Sí, ja ho sé ... Perdona, però m’ha sorgit una cosa i fins ara no m’he adonat que tenia el mòbil apagat. Estic en camí, d'acord? En cinc minuts arribo.

Va penjar amb una sensació estranya. Encara que el seu pare va intentar dissimular amb una queixa oberta, no li va semblar pas que hagués estat preocupat. I aquesta observació? "Serà que has trobat un bon llibre ..." Bé, total, en això mai arribaria a entendre’l: de vegades el seu pare semblava que sabés el que ell estava pensant. Telepatia? El pare sempre ho raonava dient que les seves formes de ser eren molt semblants.
Quan va arribar a casa l’ Arnau no tenia massa ganes de donar explicacions, així que va amagar el llibre, els va saludar a tots i va informar que estava esgotat i que havia de fer una migdiada. Després, ja a la seva habitació, va posar la seva música fluixeta i, estirat al llit, es va dedicar a rellegir diferents passatges del llibre, aquells que recordava que més l'havien entusiasmat. Era aquesta la paraula? No, potser remogut ...

Era tot tan xocant: llegint aquest llibre l’Arnau es va sentir en tot moment acompanyat, era com si la seva vida estigués d'alguna manera ficada allà. D'altra banda aquest sentiment l’havia remogut internament un munt ... Ell es considerava un apassionat lector, i no només de llibres d'història: novel•la, assaig, poesia, ...
Evidentment, si volgués emetre una valoració literària, aquest no era el millor text que havia llegit. Però mai cap altre llibre l'havia atrapat tan ..., tan, des de dins, tan internament. Dins l’Arnau,mentre repassava els fragments, creixia i creixia un dubte: era realment amb l’apassionant viatge a Goig que s’estava replantejant moltes coses o simplement constatava el que sempre havia sabut però no s'atrevia a creure?
Sonava aquella cançó al reproductor: "You raise me up", de Westlife. L’ Arnau va tanca llavors el llibre i els seus ulls i es va deixar portar ... En acabar d'escoltar-la va saber: si alguna cosa tenia clara, molt clara, era que no havia de tornar el llibre. En una setmana sortia un tren i ell l’agafaria.
Era ja gairebé l'hora de sopar quan l’Arnau va sortir de l'habitació per anar a buscar el seu pare. Estava amb la seva dona, Pau, al sofà, compartint el visionat d'un llibre il•lustrat.

- Pare, m'agradaria parlar amb tu a soles ...
- Soparem en deu minuts. Vols fer-ho ara o després de sopar?
- Millor després, així tindrem més estona. Volia explicar-te una cosa ...

Les reunions familiars durant els àpats solien ser molt amenes. Les converses eren obertes i a tots els agradava participar-hi. Però aquesta vegada l’ Arnau seguia molt abstret i, lògicament, es va mostrar poc participatiu. La seva germana Anna se’n va adonar de seguida i va intentar animar-lo, però no ho va aconseguir.
Acabat el sopar l’ Arnau i el seu pare es van trobar a l'habitació del noi.

- Et passa alguna cosa, fill?
- No! No et preocupis, tot va bé. Només que ... Com t'ho explico? Aquest matí, passejant pel Barri Gòtic de Barcelona he trobat una llibreria que mai abans havia vist. Això, d'entrada, ja resulta estrany, però és que ... Saps? Allà tenien un llibre molt especial ...

L’Arnau va treure llavors el llibre i l'hi va donar al seu pare ...

- "A la Terra de Mai Potser. La Nació de Goig ". Quin títol! Sembla interessant ... Ja l’has llegit?
- Sí, per això he trigat tant a aparèixer per casa. No podia deixar-lo i necessitava estar sol.
- I, t’ha agradat?
- ¿Que si m’ha agradat? M’ha fascinat ... Però no es tracta d'això. Mira, aniré al gra:aquest llibre l’he comprat. El senyor de la botiga no me l’ha volgut vendre. Però me l’ha deixat, tot i que ha posat una condició: si en una setmana prenia el tren cap a Goig podia quedar-me el llibre, si no havia de tornar-lo.
- El tren cap a Goig? No ho entenc ...
- És que hauries de llegir el llibre. Sí, ja sé que és increïble, però en ell es descriu la terra promesa, en ell es narra una història molt bonica que passa a Goig. No,no hauries, has llegir-lo. Vaja, crec ... M'agradaria que tots aquí a casa el llegíssiu. Si ho feu estic segur que més d'un prendreu aquest tren amb mi.

El seu pare el va mirar fixament als ulls. Després li va agafar les dues mans i, parlant molt pausadament, va respondre:

- Jo no he de llegir-lo, Arnau, ja el vaig llegir.
- Com? El vas llegir ja? On? Quan?

- Et vas fixar que en aquest llibre no apareixen ni autor ni editorial? Aquest llibre és el document original enquadernat. Aquest llibre el vaig escriure jo ...
- Tu? Pare, no em diguis ...

El seu pare va assentir amb el cap i després el va abraçar fort. Això no era gens inusual, però aquesta vegada per l’Arnau va ser molt especial. Sentint l'afecte del seu pare va començar a comprendre ..

. - Tu ... tu ets en Raimon, oi?
- És cert. Em van batejar a la Catedral de Barcelona amb dos noms de pila: Miquel i Raimon.
- I na Teresa és ... Pau?
- Aquesta dona a qui mai has dit pel seu nom.
- I el teu llarg viatge a Àfrica no va ser tal ...
- Era a Goig.
- Però, aleshores, no ho entenc ... Ha estat casualitat que jo trobés aquest llibre avui?
- No, jo ho vaig disposar així.
- I, per què no me l’has donat directament, sense més?
- Mira, quan vaig tornar de Goig em vaig posar a escriure aquest llibre. Als cinc mesos el vaig acabar i el vaig passar a la meu Agent Literari. Juan Alberto. Te'n recordes d'aquell senyor del Nord, de Gijón, que va sopar a casa fa anys? No, és clar. El llibre es va publicar al cap de tres mesos i va ser un rotund èxit. Recordes que al poc temps de publicar un dels meus llibres ens vam canviar de casa? I un exemplar d'aquest llibre és a la llibreria de casa, a la sala d'estar, després podràs comprovar-ho. Ha estat sempre allà i tu, que ets un entusiasta amant de la lectura, mai ho el vas llegir. El destí ten aquestes coses, i jo sempre vaig saber que tu series el primer dels meus fills a saber la veritat, a descobrir-la. Però coneixent-te com et conec sabia també que aquesta llum no havia de venir cap a tu, tu havies anar al seu encontre. Tu havies de trobar el llibre, no ell a tu. I així ha estat.
- Per què jo, pare?
- Perquè sé que ja estàs preparat per afrontar aquest viatge i perquè sento que necessites fer-lo.
- Més que l’Aleix?
- El teu germà gran és un grandíssim home i una bellíssima persona. Però ell té una forma diferent d'encarar la vida, ni millor ni pitjor, diferent. Així i tot i així, jo crec que arribarà aquest dia i Aleix, encara que sigui per curiositat històrica, farà aquest viatge.
- I l’Anna és encara molt petita, oi?
- Cert.
- Així, no m’hi posaràs cap problema perquè prengui aquest tren.
- Al contrari,n’estaré encantat ...

L’Arnau es va adonar que en la seva última resposta al seu pare li va tremolar la veu. Recuperant l'abraçada va recuperar la seva mirada i va constatar que els seus ulls s'havien entollat d'emoció. Arnau li va fer un petó a la galta i després li va dir a cau d’orella:

- T’estimo tant, pare.
- I jo a tu, vida. Als tres. Vareu ser, sou i sereu fins a la fi dels meus dies la meva més gran passió.

I aquí concloc la història, el meu llibre, el teu, si vols. Si em veiessis a través del temps aquí, teclejant les meves últimes paraules abans de tancar els textos, percebries una bassa d'emotivitat en la meva mirada. Poder tancar aquest per a mi preciós llibre amb una declaració d'amor paternal és una cosa realment sublim. Així sóc i així em mostro. Així vull que sigui la meva vida i no deixaré de lluitar un sol dia per mantenir aquesta pau que vaig trobar a Goig. Si en alguna cosa he pogut arribar a tu deixa'm segellar el meu final amb un missatge: no deixis mai de creure en un Mai Potser i, quan arribi el teu moment, pren aquest tren. A Atocha, a Sants o. .. A la porta del teu cor o en la finestra de la teva ànima somiadora hi ha l'estació, només has de pujar al tren ...

Miquel Raimon ...

No hay comentarios: