3.2.13. L'última nit a l'hostal de l'Amor: De com observant els estels, es va obrir el teló a un univers a punt per a compartir....

Durant l'última nit na Teresa i en Raimon van baixar fins a la platja i es van ajaure a la sorra, mirant el cel ... Sent la vall de Goig un lloc on no s'abusava mai de la llum artificial els resplendors de la terra solien perdre sempre el plet amb l'univers. Poques vegades a la seva vida na Teresa havia pogut gaudir d'un panorama tan excels i ric, i això que a ella sempre s’havia sentit apassionada per l'astronomia i podia presumir d'haver viatjat a llocs de la terra molt inhòspits per poder gaudir d'aquest extraordinari tapís clapejat de brillosos misteris que, a més, mai es disposava exactament igual. El primer que va acompanyar al so de la mar pelegrina va ser en Raimon:

- Està bé, vida?

- Difícilment podria estar millor. Observava, pensava ... Escoltava en el meu interior, sentia ...L'aire, les ones, la teva companyia, la sorra abraçant el meu cos, ... És com si sentís la màgia de l'univers acariciant cada instant ... Que nena, oi?

- Jo diria més aviat: que bonica! Saps? Aquest és un d'aquells moments que ens agradaria congelar i guardar, per anar podent reviure de tant en tant.

- Miri on miri em sento fascinada. I penso: se m'haurà quedat el Senyor de la transformació anomenat Plutó enganxat a la meva pupil•la? O potser ha estat la meravellosa brillantor de Venus que em no deixa de parlar-me tan tendrament d'Amor? O Júpiter, aquest descarat i meravellosament positiu punt brillant que sempre destaca en el nostre cel i que tant malbaratament ens dóna? I la Lluna, no la veus? Uf ... Sempre tan femenina, callada i majestuosa. Sempre complint la seva promesa d'il•luminar la nostra nit fins esperar que sigui el sol qui la rellevi ...

- Calla ... L’has vista? Una estrella fugaç ... Has tingut temps de demanar un desig?

- Vida, per a què? Ara mateix em sento tan plena, tan rica ... En algun lloc hi haurà algú que ho necessitarà més que no pas nosaltres, no et sembla?

- Segur ... Seguríssim. Vine, acomoda't aquí, amb mi.

En Raimon es va desplaçar i va asseure’s darrere de na Teresa, aixecant el seu cap per a reposar-lo a la seva falda. Després, amb els dits de les seves dues mans va començar a dibuixar, a traçar recorreguts sense altre sentit ni objectiu de dibuixar un tendre massatge.

- No t’adormiràs, oi?

- No podria. Avui no podria. Com pots ser tan dolça?

- Tornà la acerosa cullera dòcil i saborosa quan va recollir la mel ...

- Mentider ... Tu acerós? Si ets com un flam de vainilla cobert amb nata i brins de xocolata ...

- D'acord, però no és menys cert que disposat en el teu plat em torno més saborós i, alhora, anhelant ... Doncs la dolçor pot cursar la seva delícia només si serà assaborida.

- I la tendresa la seva comoditat vessarà sobre un mantell de suau rebut.

- Vaja, el meu amor canvià el seu riure, i ara és gràcil poetessa ...

- L'amor ens torna a tots poetes ... No sé qui ho va dir, però és tan cert ... Em deixes que t'expliqui coses?

- És clar, estimada.

- Però vine, estira't al meu costat, vull sentir-te molt a prop. M’abrigues amb els teus braços?

- Déu, amb tu la pau és un feix de llum que mai s'apaga ...

- Parlant de llum. Quan mires al teu voltant veus el que està passant, oi?

- És clar.

- Doncs saps què m'encanta d'aquest cel que ara mateix estem mirant? No veiem el present. És tan impressionant la dimensió de l'univers, tan llargues les distàncies, que hi ha estrelles que van néixer però la llum de les quals no arribarà aquí fins d'aquí milions d'anys. I de la mateixa manera estem veient estrelles que fa molt de temps que van morir. Et miro a tu i veig l’ara, a cada instant aquest instant. Si miro al cel veig milions d'instants, milions de fotogrames de la història.

- Mai ho havia pensat d'aquesta manera. És un punt de vista realment màgic. Hi haurà algú que pugui calcular quantes estrelles hi ha a l'univers?

- Amb exactitud és impossible, però una vegada vaig llegir que si ajunteu un gra de sucre per cada estrella podríem cobrir els cinc continents amb sucre. Diuen que només a la Via Làctia hi pot haver uns 100.000 milions d'estrelles.

- Increïble, realment impressionant.

- Però és tot tan relatiu, vida. Fixa't: en l'aire que respires amb cada glopada hi ha més àtoms de nitrogen que estrelles hi ha a l'univers.

- I en aquesta relativitat sovint assentem una màgia realment captivadora. En això mai deixem de ser nens.

- Doncs en el màgic moltes vegades s'hi enganxa l'esperança, no creus? Un exemple l'hem viscut abans: tu saps perfectament en què es basa el fenomen de les estrelles fugaces però, tanmateix, segueixes pensant en demanar un desig. De totes les explicacions que vaig llegir sobre el tema, per a mi la més fascinadora la donaven... Vaja, no recordo ... Deien que amb cada estrella fugaç es produïa el retorn d'un esperit al qual Déu havia permès tornar a néixer, reencarnar-se en un nadó.

- Tu que saps tant de l'Univers, creus en la seva influència en la nostra vida?

- Sí, i a més n’estic convençuda. Ui, estaria dos dies i no pararia d’explicar ...

Na Teresa va seguir descrivint durant una bona estona dades i curiositats sobre l'Univers. L’apassionava realment aquest tema i poder compartir el seu saber amb en Raimon era una cosa que la feia molt feliç. En Raimon participava activament en l'exposició, tot i que la majoria de vegades era per preguntar o afegir algun breu comentari al que s'ha dit. Finalment, va ser una pregunta d'ella la que va portar a un canvi de terç:

- ¿No et sents realment molt petit, insignificant, davant d'aquesta magnitud?

- Si et sóc sincer la meva sensació sempre ha estat la inversa: el formar part d'aquesta excelsa meravella que m'acompanya em fa sentir molt important.

- I no et preocupa saber, esbrinar o descobrir com funciona de veritat aquest extraordinari embolcall que envolta el que tens la gran sort de ser?

- En general m'encanta aprendre o tafanejar en tots els camps. Encara que em sembla que la teva pregunta va més referida a l'existencialisme ... Si és així la meva resposta serà que no: no m'obsessiona ni em preocupa més que altres grans temes.

- Quina llàstima! Resulta tan interessant ...

- I és clar que m'interessa. I més que m’interessarà ara que sé que en això hi va una de les teves grans passions. Però tornem al mateix, vida: sent interessant en la meva opinió no ha de ser massa transcendent. És la meva manera d'acceptar en general tot coneixement: la senzillesa està també allí. Tu pots oferir-me un llarg discurs, expressar les teves creences, però si no sé llegir en el teu silenci mai acabaré de conèixer-te. La paraula de per si no és més que un concepte , i perquè tingui cos i ànima ha de ser percebuda amb intensitat, amb vocació de poder constatar-la directament o de poder imaginar-la per entendre el seu valor. I és així amb gairebé tot: en la percepció final el valor de cada somni resideix en l'obstinació que ens va permetre o no sortir a buscar-lo. La vida pot vitaminitzar-se amb pensaments, amb anhels i il•lusions, però perquè sigui vida ha d'alimentar-se de vivències. Un sentiment pot definir-se amb belles frases i precioses promeses, però únicament sentint-lo realment podràs apreciar i mostrar la seva essència. Un home pot realitzar-se amb els seus actes, però la persona necessita assaborir per donar-los sentit. No sé si m’explico...

- És que dones la impressió de pretendre ser agnòstic de tot ...

- Això seria impossible ... No creure en res? Inconcebible. El que em sembla que intento explicar sense aconseguir-ho és que aquesta senzillesa se situa just al costat contrari de la exaltació de qualsevol saber. El saber no és un fi, és un mitjà, ens pot ajudar, potser guiar, però no pot ser ni el vehicle ni la carretera.

- Realment aquí a Goig, i més estant al teu costat, tot sembla, tot és senzill.

- I, saps? Per a tots, independentment de les seves creences. Però, espera ... Has dit junts, al meu costat, a Goig ... No t'adones que tot això en realitat no és el motor que ha fet que aquests dies siguin tan especials? Ni el lloc, ni la filosofia, ni tan sols la companyia poden aconseguir res sense la nostra còmplice donació. Els éssers humans som en essència tots iguals i la natura ens ofereix paisatges molt diversos però tots potencialment acollidors. La filosofia? Realment pot ser una clau per a la comprensió, però mai pot obrir cap porta sense abans trencar el cadenat de la passivitat. Per viure la vida has de sentir-te un guerrer, un activista convençut que mai deixarà de declarar-se viu. Les armes estan en tu, totes i cadascuna, i en la brega, fixa't, resideix la frontera a conquerir, la pau que pot permetre’t continuar lluitant. L'única forma de sentir-nos lliures és connectar-nos fermament a això, a la vida. No seràs ni et sentiràs més important pel que arribis a ser, a saber o tenir, sinó per com aconsegueixis viure.

- No pots ser espectador de la teva vida, oi? L’observes, l’analitzes, l'avalues, la teoritzes, ...

- Hi ha tanta gent presonera de vides que no voldrien ni de saldo a les rebaixes ... I intenten viure des de fora, en un llibre, en un somni, en un programar el que podria ser si ... És com si creessin un món paral•lel interiorment per apagar el foc del món real. I, saps? Allà esperen que algú els tregui, esperen potser el vol dels fets, un abracadabra que obri màgicament la porta guanyant un aplaudiment unànime, un príncep blau o una princesa rosa que aparegui, alguna cosa o algú ...

- Fixa't Raimon que és molt interessant el que plantegen alguns científics: no parlen de l'existència de múltiples possibilitats a l'hora de triar la realitat sinó que van més lluny ... Diuen una cosa així com que ja vius en totes aquestes possibilitats, que ja ets tot això que desitges ser i fins i tot el que rebutges en tu mateix ... L'únic mecanisme que activa una o altra realitat és "L'Observació" que arribis a fer. Vius totes les realitats possibles encara que només siguis conscient d'una. No et sembla increïble? Imagina’t que en algun lloc no temporal hi ha una Teresa i un Raimon que s'estan coneixent en l'amor però des de la distància. Imagina que aquesta és en veritat la realitat i que el que tu i jo estem vivint ells ho perceben com un mer somni. No són capaços d'observar la nostra realitat com a experiència i en donar-li un caràcter imaginari no són capaços de transformar la seva vida en la nostra, de transportar-se a aquesta existència potencial però alhora real. Perdona, pensaràs que m'estic tornant boja ... Potser sí? No, simplement és que m'encanta qüestionar tot el referent a la vida i les múltiples possibilitats que hi ha en ella ... Mons paral•lels? ¿I si resulta que aquest amor que sentim l’un per l’altre i les nostres extraordinàries vivències no són més que el reflex d’una vida que anhelem experimentar junts des d’un altre pla en què estem iniciant simplement la mateixa experiència? I si aquesta trobada que vivim no és més que la connexió a un altre món on encara ni ens coneixem? No em posis aquesta cara ... T’estic espantant? Ha, ha, ha ... Però, no em neguis que és una visió interessant.

- Uf, potser al final resulta que tu i jo no som més que els protagonistes d'una novel•la. Quina responsabilitat!

- No te’n riguis de mi, si us plau!

- No me’n ric, estimada, només faig broma. La teva teoria és molt interessant. Més que això, és captivadora. Però, i torno amb el tema, tu creus que ha de ser transcendent?

- No t’entenc.

- Estem en el pla que estiguem, visquem en la dimensió espai / temps que sigui, ha de condicionar això la nostra voluntat? Ha de variar les nostres expectatives? Ha de alterar el nostre modus vivendi?

- No ho crec. Vaja, segur que no.

- Si poguéssim tenir la seguretat que ens situa en la realitat o en la ficció no guanyaríem més que el coneixement. Però aquest saber no hauria d'induir a que fóssim i actuéssim d'una forma o una altra segons estiguéssim situats a un costat o altre de la línia que separa l'empíric de l'oníric.

- En això tens molta raó. El sentit de la vida ha de ser el mateix independentment de la seva, diguem-ne, categoria.

- Mira, jo no crec en allò que se sol dir: "El saber no ocupa lloc". El coneixement omple un dipòsit de carburant que ens pot permetre arribar molt lluny. Sí ha d'ocupar lloc, mai no podem ni hem de deixar morir la nostra curiositat. Una altra cosa és pensar que d’aquest magatzem de dades en dependrà la ubicació de la font de la vida i la qualitat del flux de l’aigua que ens genera l’ànima.

- Lògic, si no podria donar-se un Doctor Honoris Causa de la Facultat més prestigiosa d'Història que no hagués mai sabut encarrilar la seva pròpia història.

- I es donen casos així, segur ... Ni del saber, ni dels diners, ni de l'estètica, ni ... No hi ha factors vinculats a una vida equilibrada i rica.

- I, llavors?

- Si jo li pregunto a un nen que és la vida molt segurament em respondrà, sorprès perquè algú adult li qüestioni una cosa tan absurda: "La vida" Doncs això, la vida ". Si insisteixo i li plantejo quin ha de ser el sentit de la vida llavors, abans d'enviar-me a fer punyetes, em contestarà: "El sentit de la vida? Doncs viure. Quin serà si no? "Segurament la meva madura tendència a aprofundir em portaria a temptejar el nen sobre quin significat pot tenir" viure ", però segur que ja se n’hauria anat a jugar.

- Viure, és així de fàcil ?

- Així de fàcil hauria de ser per a aquells que no estem enfonsats en la misèria mal anomenada "tercermundista".

- Ja, però hi ha un ingredient, a més del bàsic per subsistir, oi?

- Preguntes o afirmes? Tu saps la resposta ...

- L'amor ha de marcar la teva identitat.

- Entendre que no vius sol i voler i saber crear una esfera relacional positiva que, és clar, roda per amor. Al centre hi vas tu i en el més llunyà, en la superfície exterior, l'Univers ... Mira, allò que et pot treure la vida te la pot donar. T’explicaré una llegenda: diuen que hi havia una tribu amazònica on quan algú atemptava greument contra les normes tribals era condemnat a la "mort social". El transgressor era totalment ignorat per tots: no li parlaven ni escoltaven, feien veure com si no el veiessin, ... Deixava d'existir. Deia la història, i jo ho crec, que aquesta mort basada en la no identitat no trigava a conduir a la mort física. Ho entens?

- Allò que et pot donar la vida te la pot treure ...

Després que na Teresa reiterés aquest pronunciament, encara que fos invertit, tots dos es van mantenir en silenci durant una estona. De totes les magnituds el temps resultava sempre la més indòmita. Sol passar que la nostra percepció atorga més rapidesa a les vivències positives i menys a les negatives. "El temps passa volant" se sol dir quan et diverteixes ... per+o no somriu el minut més que plora, no s’avorreix l’hora que més viu,... El temps és com una regla mil•limetrada que no es pot ni molt menys allargar o escurçar. La relativitat, doncs, no s’incumbeix en un moment sinó en l'apreciació de qui ho viu.

Per na Teresa i en Raimon els dies passats a l’Hostal de l'Amor no havien desfilat ni de bon tros veloçment. L'ésser humà té quatre extremitats anímiques: ànima, cor, cos i ment. Quan pots lligar la vivència amb aquests quatre caps abraces el temps i et fons amb ell. Dóna-li a la teva sensibilitat quatre ales i el vol de cada instant cap a l'horitzó de la memòria pot ser etern.

Passats uns minuts tot observant l'infinit en Raimon va mirar na Teresa de nou. Li va semblar veure una mica de tristesa en la seva mirada perduda i. ..

- En què penses, vida?

- Res, em recordava d'una amiga, Pilar.

- En Pau em va comentar que potser no vindries sola. És aquí?

- No, que va. Sí que va ser a l'estació, però quan va arribar el moment de pujar al tren es va fer enrere.

- Per què? No ho entenc ...

- Bé, et diria per por i podria quedar tan ampla, però és més complex ...

- No em diguis: afecció a la desafecció?

- Home, sona molt bàsic però d'alguna manera ... No ho sé, l'entenc però no la comprenc. Diuen que voler és poder, però ... No sempre és així, no creus?

- Entre voler o desitjar i poder hi ha un únic esglaó: actuar. Seria fàcil si actuant tinguessis garanties, però mai les tens. Llavors, bé, ja n’hem parlat d'això ... Tu sí vas voler, i és evident que has pogut. Com valoraries la teva estada aquí?

- Què com ...? Meravellosa! Increïble, màgica, inoblidable ..

- Tenies alguna expectativa per aquest viatge?

- La veritat? Totes i cap. Encara que, si et sóc sincera, de cap manera podia imaginar-me trobar l'amor de la meva vida. Passa sovint?

- Noo, sol ser molt estrany. Potser una o dues vegades l'any.

- Voldria preguntar-te: per què vas acceptar ser el meu guia?

- L'altre dia em parlaves del que vas trobar en els meus ulls. El meu camí va ser molt similar. La teva mirada era oberta, plana i neta. Hi em va semblar albirar confiança, decisió, pau, llibertat, ...

- Llibertat ... Renoi, m’haguessis acceptat igual si no t’hagués semblat lliure?

- Segurament no, estimada. Perquè tot i la resta un sentiment de lligam no t'hagués deixat oferir-te en el teu mirar. Crec que possiblement no m'haguessis triat a mi i, d'haver-ho fet, no haguessis pogut sostenir fermament un enllaç visual incondicionat.

- Quina sort la meva!

- La nostra, diràs. Saps? Molta de la gent que torna a Mai Més en el mateix tren que els va portar és per aquest motiu que et comentava. No se senten lliures i això els priva de poder creure veritablement, de tenir una fe absoluta en la vida. I ve aquí a buscar el que nosaltres anomenem "prova de vida" i, així, no poden ser més que espectadors. Intenten confirmar des de fora que hi ha un més enllà per poder tancar l'aquí. Però no existeix. Aquest més enllà és una ficció, un invent per donar sentit a l'aquí. El que en veritat existeix són un aquí i ara dúctils, transformables, una realitat que ve i va amb tu, que està en tu. I per treure partit a aquesta immensa capacitat has de ser actor, mai espectador.

- Amb tot això que em dius Pilar va fer bé en quedar-se. Si hagués vingut no hagués trobat guia. Ella segueix casada, vivint en un desamor que la ...

- Llavors està lligada a una realitat incompatible amb la filosofia de vida de Goig. Segurament, sol ser així, ha desenvolupat un instint primari, bàsic en l'ésser humà, que la porta a protegir el que té, encara que no la satisfaci. Fins que no s’adoni d'això no pot canviar la seva identitat estàtica per una dinàmica que obri la seva vida als canvis. Crec que en això tu, ara, podràs ajudar-la molt.

- Ho intentaré, és clar ... Ui, parlar-ne m'ha fet sentir fràgil. M’abraces?

- És clar. Vols anar ja cap a dins?

- No, millor entres tu ... Vull tenir-te altre cop de flassada sota aquest sostre estrellat. Jo seré la sorra, tu l'onada i el cel la nostra llar. Et ve de gust?

Nova novel·la en català on line. La parella.A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 22ª entrega

3.2.12. Un himne a la FELICITAT: De com se segella en mil trobades l'essència d'una vida compartida....

L’Hostal de l’ Amor que van triar en Raimon i na Teresa per a la seva Trobada era un bungalou de fusta molt senzill però molt acollidor que s'aixecava a la platea d'un escenari realment idíl•lic. Una sola sala i un bany eren prou per conviure aquest meravellós tràngol cap a la llibertat que tots dos s'havien proposat. Un gran llit, és clar, un sofà de tres places davant del finestral principal, aquell que donava a l'oceà, a la platja, a l'aigua, al cel, a la posta de sol ... Una taula parada amb unes estovalles blanques brodades amb fil color crema, vaixella i coberts i un variat joc d'espelmes aromàtiques, ja que allà no arribava l'electricitat. Dues cadires, un rebost ben assortit d'aliments, una pica, un escalfador i una cuina de butà i. .., poc més. Sí, potser cal destacar aquesta gran banyera plena de possibilitats, més enllà de les higièniques ...

La casa se situava a la sortida d'un frondós bosc mediterrani: molts pins, alguns roures, alzines, ... La frontera entre l'arbreda i la sorra de la platja destacava per un encatifat verd decorat en relleu amb flors silvestres plenes de tonalitats acolorides i aromàtiques. Una tènue duna feia de tanca, es convertia en el vestíbul d'una tancada cala de sorra gairebé blanca de gra més aviat petit. Enfocant l’horitzó s’albirava en primer pla una arrodonida i àmplia llacuna d’aigua salada que entrava amb més o menys força per una boca estreta de l’ample mar, però que amb les seves dimensions repartia la seva empenta de manera que a la platja només podien arribar aplanades i subtils ones que es limitaven a recordar als banyistes el seu poderós origen.

Les temperatures d'aire i aigua eren càlides i afables, és clar, i convidaven a deixar-te acariciar i mullar la pell en la seva més pura i immaculada nuesa. I així solia passar, ja que a Goig els paratges reservats a Hostals de l'Amor eren respectats de manera consensuada i estricta: mai hi arribaven convidats sorpresa ...

En aquest extraordinari i privat niu de la naturalesa era fàcil crear una llar, encara que només fos per pocs dies. Sense pretendre entrar en massa detalls íntims no puc obviar una cosa que de no expressar-la podria resultar fins i tot estrany: quan a un home i una dona que s'estimen els dónes un matalàs reboten la seva passió fins a arribar al sostre, si els dones un prat pasturaran la seva tendresa fins esgotar l'últim herbatge de força ..., si els ofereixes el paradís, uf, costa poc imaginar-lo, oi?

Na Teresa i en Raimon van fer l'amor, d'acord, el van dissenyar, sense regatejar temps ni mitjans, sense estalviar desitjos ni voluntats, sense més debat previ que el que inicien el petó amb el petó, la carícia amb el sensual despertar dels sentits, l'abraçada amb l'excitació del contacte, ... Es va donar al llit, és clar, però es va traçar a la banyera, es va esbossar en el prat, es delineà a la sorra i, quina meravella, va poder perfilar-se també a l'aigua ... Resultaria impertinent esmentar les vegades que aquí i / o allà, el com i el quan ...

Però en la sèquia que pot regar d'esperança una relació es donen tantes coses, tantes ... Doncs en el despertar cada matí sentint la presència de la persona estimada, en el petó de bon dia, en la pressa per aixecar-te i preparar l'esmorzar o en la mandra de dormisquejar una estona sentint el frec d'aquesta pell ja tan teva, la seva calor ..., es fa l'amor, encara que en realitat no hi hagi .... No hi hagi, què? Penetració? Quin parauleta ... Possessió? Sona a pertinença, oi? Reg interior? Ha, ha, ha ... Ni que fos ella un ficus nan ... Què dir? Doncs l'usual "follar", "fornicar", "relacions sexuals", ... està tan mal gastat. A mi particularment m'agrada el terme simbiosi, ja que en ell pot anar la unió d'organismes per a obtenir un benefici comú. Saps? Hi ha un concepte encara més romàntic: la "simbiogènesi", que significaria la unió de dos éssers per convertir-se en un ... Però, a veure qui és el guapo que li diu a la seva parella "véns a simbiogenetitzar amb mi"? Glups, tampoc ... Doncs res, seguiré usant el terme "fer l'amor".

Val, perdó, m’enrotllava sol ... La qüestió rauria a expressar alt i clar el següent missatge: si na Teresa i en Raimon van estar cinc dies a l’Hostal de l’Amor, durant aquests cinc dies, encara que només simbiogenetisessin la meitat del temps, van estar fent l’amor.

Es ficaven al llit, cosa que resulta un dir, gairebé després de la caiguda del sol. Si després tornaven a aixecar-se per veure les estrelles o per donar-se un bany seria un altre explicar. S'aixecaven, o millor dit es despertaven, gairebé amb la sortida del sol. L'esmorzar? Cada dia al llit. Un dia sorprenia na Teresa a en Raimon. Al següent era a l'inrevés. Després, durant el matí solien seure al prat, sota l'ombra d'un arbre, i xerrar, xerrar i xerrar ... Hi havia tant per explicar. Ni més ni menys que dues vides. Quan els venia de gust baixaven a la platja i jugaven a la sorra o es banyaven al mar i nedaven, bussejaven o. ..

Tots dos van deixar el seu rellotge a l'entrada a l'arribada: el temps importava .L'essencial havia de ser la vivència, fer i compartir en cada moment allò, per molt simple que fos ... Una tarda es van passar gairebé dues hores assajant una escena molt típica en moltes pel•lícules: home i dona es descobreixen, des de la llunyania, en una platja, i corren ansiosos per trobar-se, a càmera lenta, àvids per abraçar-se ... És clar que ells ho feien nus quan no passava un de llarg, passava l'altra, o era tan fort el salt que acabaven estirats i. .. Bé, sense més detalls. ¡Com van arribar a riure!

Una nit quan na Teresa va entrar a casa després d'un passeig solitari, que també es donaven, es va trobar amb el parquet quasi folrat de flors. Al centre de la sala, embolicat amb el cobrellit enllaçat, hi havia un regal. Era en Raimon, és clar ... Aquella nit van fer servir el llit només per a dormir.

De vegades menjaven a la taula, altres en el prat, altres a la platja. Migdiades? Quin pregunteta. Millor estalviar comentaris ... O potser algú dubte que la millor guinda pel pastís d'un nutritiu orgasme és reposar, descansar i fins i tot dormisquejar en una abraçada molt, molt tendre?

El sentit de l'humor, la ironia, el riure ... Des que es van conèixer aquest va ser un ingredient molt present en la relació que van cultivant na Teresa i en Raimon. En el diàleg, en el gest, en l'acte i, evidentment en el joc ... El joc no ha de concloure amb la infantesa. Podria dir que l'adult que no sap, que no pot o vol jugar es torna vell sense remei. Però la meva sensació és que estaria faltant al respecte a la vellesa ... No, la vida és també joc i sol ser en l’alegria de jugar on més rialles recuperem pel nostre estat anímic. I sí, ja que riure és viure i aquell que no ho entengui es convertirà en un zombi, en un transeünt del pas de la mort cap a la mort.

En Raimon, la veritat, gairebé no tenia pessigolles, però na Teresa ... Ui, na Teresa era molt sensible ... A la complicitat d'aquest joc vital ambdós van establir un codi molt divertit: en Raimon havia de respectar sempre a na Teresa. Sempre? No, és clar. Si en Raimon deia les paraules màgiques "ve la colla, pessigolla" s'obria la veda, el vedat de "caça" ... I com corria na Teresa, i com de divertida arribava a ser la persecució, l'atac, la venjança, de vegades la rendició i sovint el pagament del rescat ...

L'ésser humà porta implícits moltes qualitats, grans i petits tresors que poden arribar a distingir-lo dels animals. Sí, ja sé que he escrit "pot". Per què? Coses meves. Que per què? Una altra vegada? Res, és que de vegades tinc la sensació que pot ser més persona la meva gossa que molts ... És igual, seguim. Entre aquests tresors n'hi ha un bellíssim al qual intenten educar-nos, sobretot als homes, per renunciar-hi: la sensibilitat. Amb mi no ho van aconseguir i camino amb ella més content que unes pasqües. Amb en Raimon tampoc, sembla ser ... En això i en moltes altres coses, que no en totes, era clavadet a na Teresa ... Ell era d'aquests rars espècimens que s'emocionava amb una escena romàntica o trista d'una pel•lícula, que podia escoltar dotze vegades seguides una cançó simplement perquè li incitava a somiar, que podia guardar una flor de magnòlia a la butxaca durant un dia senzillament per poder anar recordant-ne la seva olor ...

Na Teresa i en Raimon van viure a l’Hostal de l’Amor una vida més llarga i fructífera que la que per a algunes persones desarrelades poden suposar 50 anys de "maduresa". Van ser tantes les vivències, tants les trobades ... Però entre tots els records potser n’hi va haver un que destacaria, un que potser va obrir definitivament l'aixeta d'aquesta nova vida que anaven a construir junts ... ¿Que potser el que va fer va ser tancar el riu del passat per veure néixer l'afluent del futur? Potser, però la veritat es que les dues possibilitats porten al mateix ... En la seva primera relació íntima, la primera vegada que van fer l'amor, vaja, aquesta trobada que tan ricament va descriure en Raimon en el seu text del capítol anterior, va passar una cosa que en la descripció es va ometre. Segurament per a la parella va resultar una joia tan privada que no la van voler plasmar enlloc que no fos els seus cors. Però jo crec que l’he d’explicar, des del respecte i, per què no, des de l'admiració ... En la seva primera Trobada na Teresa i en Raimon van aconseguir alguna cosa que sol ser molt difícil: ajuntar els orgasmes. Van arribar al cel a la vegada i així consta en el seu relat, però allà s'omet allò que després va produir en els dos: el plor de la felicitat.

Hi ha persones que moriran sense haver-ho experimentat mai. Quan l'alegria immensa xoca amb l'emoció profunda es produeix aquest plor, aquestes llàgrimes que brollen de molt endins per regar un riure, per ruixar d'agraïment una bona nova, un triomf, un ... El naixement d'un fill el produeix. És realment increïble, inoblidable, jo crec que, segurament més per a un pare que no el va portar dins, amb aquest plor de felicitat es segella per sempre la unió, el vincle etern de la paternitat assumida. Coses d'un ...Llegendes que un creu. I crec també sincerament que amb aquest plor de la felicitat compartit na Teresa i en Raimon van segellar inconscientment aquest amor etern que tant anhelaven: es van emocionar, sí, i es van fondre en una abraçada que soldà les seves ànimes per sempre. Després, amb els seus petons van assecar tot rastre per traslladar-ho amb zel i molt d'afecte al bagul dels records inesborrables.

Durant la segona tarda els dos enamorats es van posar a construir junts un castell de sorra. En Raimon l’havia començat mentre na Teresa prenia una mica el sol però al cap de poc a ella li va semblar divertit ajudar-lo. Anaven aixecant, cadascun per la seva banda, torres, murs, places, túnels, ... Van estar molt de temps callats, treballant, però el silenci es va truncar quan na Teresa va observar que en Raimon havia detingut la seva obra i, assegut a la sorra, mirava la fortalesa sense segurament ni veure-la.

- Què en penses, vida?

- Res important.

- Et preocupa alguna cosa?

- Bé, sí, pensava en quant de temps passarà abans de poder construir la nostra pròpia llar. Tu tens la teva vida, jo la meva, vivim molt lluny i. .. No ho sé.

- Jo sí que ho sé. Saps? Aquesta vegada la resposta la tindré jo. Una veritable llar depèn més dels vincles que de les parets. Això que estem edificant aquí no és ni molt menys un castell de sorra. Tu saps el viva que em fa sentir el poder estimar-te i que m'estimis? Tu saps el forta que em sento? No, estimat, la nostra llar s'està construint ja. Té uns fonaments molt sòlids i nombroses obertures per on va entrant un aire fresc, renovador, i alhora càlid, molt acollidor. Et vaig sentint tan endins meu que dubto molt pugui ja mai renunciar a tu. I sí, la llar, és aquí- na Teresa va agafar la mà d’en Raimon i la va apropar al seu pit, just allà on el seu cor l’havia rebuda tan bé - T'estimo tant, vida, i em sento tan estimada. Ho sé, no podrem ni voldrem moure les nostres vides en poc temps, però les anirem acostant a poc a poc, i no deixarem de trobar-nos, i no deixarem d’estimar-nos. Només saber que existeixes, que hi ets, poder recordar i poder desitjar cada dia tornar a tenir-te, no és això un primer pis de la llar dels meus somnis?

- Ho és, segur. Tens tota la raó: la millor companyia es fa sentir fins i tot en la seva absència.

A Mai Més hi ha un mite que dia a dia va convertint-se més i més en una religió: la felicitat no és més que un sentiment puntual. S'assimila la felicitat al moment, al fet, a l'acte, a la tinença, ... D'aquesta forma la gran fita vital consisteix més en produir, guanyar o fins i tot comprar instants que a construir decorats que puguin assegurar un bell existir. Carpe diem, viu el moment, el gran lema del segle XXI. Hi ha un conte que reflecteix molt bé aquesta percepció, aquell del cementiri on pel que es llegeix a totes les làpides sembla que només hagin enterrat a nens: 7 anys i 3 mesos, 2 anys i 4 mesos, ... Després resulta que únicament van inscriure la suma de temps, els d'aquells moments puntuals en què l'home o la dona van ser feliços.

Pura farsa, una gran mentida més que convida a, a què? Al consumisme ... L'alegria sí que és un sentiment, però la felicitat pot ser i és un estat anímic, un estat que, encara que pugui truncar puntualment per fets tràgics, pot realment embolicar una vida.

Dit això, ha de venir la gran pregunta: I com s'accedeix a aquest estat? Els camins poden ser molt diferents, però sense excepció han de conduir a una cosa molt simple i alhora molt complicada: estar bé amb tu mateix. Aconsegueix estimar-te i podràs estimar a aquells qui t'acompanyen, i podràs estimar la vida. I. .. I seràs feliç, estaràs bé, podràs gaudir no només de les grans festes o moments, podràs delectar-te amb cada pas, amb cada rutina, amb cada tasca o fins i tot amb cada obligació.

Com sabràs que hi has arribat? És fàcil. Recordes els miralls del Temple de Goig?Sabràs que has arribat quan puguis mirar-te al mirall, fixament als ulls, i el mirall no es "trenqui", ans al contrari, es decori amb un ampli i segur somriure.

A na Teresa se li va trencar el reflex ... Abans de marxar hi tornarà i podrà per fi mirar-se, veure's, reconèixer de bon grat ...Amb els seus primers dies va estar posant el marc, amb les seves vivències a l’ Hostal de l’Amor va segellar un dilatat i transparent vidre, aquell que si mai arribeu a conèixer-la, ara o d’aquí a vint anys, veureu reflectit en els seus ulls. Reposa allà la felicitat? Per descomptat.

Durant el tercer dia na Teresa i en Raimon estaven asseguts a la sorra de la platja, al capvespre. Portaven molta estona parlant però ara romanien en silenci, gaudint d'aquesta fascinadora posta de sol que es començava a esbossar. Na Teresa mirava cap a l'horitzó però en Raimon no deixava d’observar-la. Al cap de poca estona, adonant-se que no deixava de ser l'objecte de contemplació, ella va preguntar:

- Em mires a mi? No és potser més bell allò que en el cel s’està projectant?

- El cel està preciós, però el meu cel em captiva ...

- Ximple, t’estimo - va respondre na Teresa, mentre amb els llavis disparava un petó.

- Saps? Des d'ahir, en mirar-te tinc una sensació molt rara, però màgica ... És. .. És com si els teus ulls, al mirar-me, em somriguessin.

Na Teresa es va desplaçar el just per poder abraçar en Raimon i, emocionada, li va xiuxiuejar a cau d'orella:

- Saps que aquesta sensació va ser la primera que, en veure't, a la platja, vaig sentir?I aquest va ser el motiu pel qual et vaig escollir com a guia sense dubtar.

- No ho sabia. Uf, quina bonica coincidència, oi?

- Sublim. Que percebis això en mi m'ha emocionat. És com si de sobte m'haguessis certificat que ja estic a la teva alçada.

- Sempre has estat a l'alçada. Simplement necessitaves obrir les ales per poder volar amb mi.

- T'adoro, t'adoro ... Has vist que bonica és la posta de sol?

Es podria escriure un llibre només per explicar l’excelsa estada de na Teresa i en Raimon a l’Hostal de l’Amor I seria notable, segur. Però us reservo per concloure un proper capítol la transcripció d'una conversa que va tenir lloc l'última nit. Després caldrà partir. El futur mai no pot esperar.

Estimar, dormir, menjar, jugar, parlar, callar, sentir, viure, riure ... Es pot regravar una vida en 5 dies? Segur que sí. En Raimon i na Teresa ho van fer, van nuar tan fort el lligam afectiu que seria molt difícil que mai es trenqués.

Hi ha una dita molt popular que generalment serveix per sembrar dubtes sobre el destí: "el temps dirà". No la facis servir amb ells, si us plau t'ho demano. Confia en mi i en allò que etb puc ara mateix assegurar: no és el temps qui parla, és la vida, i quan un relata episodis del passat sol poder jugar amb avantatge, ja que en fer-ho es guarda la carta de poder escriure un destí que ja es va donar. I com? Em limitaré a tornar al paràgraf anterior per autentificar una hipòtesi amb la realitat: No es va trencar ... Aquest llaç va acabar sent etern ...

Romanticisme. Novel·la en català on line. Fer l' amor.A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 21ª entrega

3.2.11. L'hostal de l'AMOR: De com un cor renuncià a la por i obrí la reixa que empresonava la seva ànima somniadora...

En només cinc minuts tot estava preparat i va poder iniciar-se el viatge. El viatge, el camí, la travessia ..., un passatge cap a la vida amb pas conscient i decidit, amb la il•lusió pintada a les mirades i l'esperança bategant en ambdós cors. A l’estrènyer-se la mà es recollia l'amor i en cada parada, en cada petó, en cada abraçada, prenien la fruita, aquell suc de la passió que liqua el plaer i l’endolceix de tendresa.

Durant el trajecte el paisatge i el temps adquiriren l'essència de circumstancial atmosfera, un mantell polit per a un món de paraules, gestos i sensacions que en la percepció de cada un es conjuraven amb el sentiment de l'altre per aconseguir aquell enteniment, aquella complicitat, aquella unió que converteix la parella de dos en la unitat, en un "som un" que transforma la vida en la nostra vida ...

La por, com esperit redimit, anava enfilant poc a poc el corredor del més enllà i, a l ‘acomiadar-se, la reixa que empresonava dues ànimes s'obria, s'obria ... I quan dues ànimes enamorades se senten lliures el vol des de i cap a l'amor ens convida sense rebujos a alliberar també els cossos. El motor, evidentment, el cor, en una ala la passió i en l'altra la tendresa, a la cabina dos pilots, na Teresa i en Raimon, i a la pista d'aterratge esperaven dos éssers, dos universos ansiosos de convertir-se en un només: cada porus, cada sensació, cada pensament, cada alè i cada sospir, cada emoció...

Temps hi haurà per descriure l’Hostal de l'Amor i el seu entorn. Ara mateix el que en veritat interessa és poder relatar allò que allà, en un llavors que va saber vestir-se de perpetuïtat, va succeir ... No ho faré jo, seria un atreviment segurament massa desconsiderat ...

Quan van acabar la seva estada a l’Hostal de l'Amor en Raimon li va regalar a na Teresa un text amb el qual va voler homenatjar la seva primera gran Trobada. Després na Teresa el va il•lustrar i avui, a la Biblioteca de Goig, es pot trobar un llibre preciós: "Desig, dissenyant l'Amor", així es diu si mai hi vas i el busques ... Aquest relat, que em sembla entranyable, diu alguna cosa així com ...

Ànimes banyades, petons de poeta, llims,

pells que festegen, borrissols enllaçats,

endolcides visions, anhels associats,

espurnes i nimbe, esquerda i turó, ...

Impressions ...

Pinzells i teixits, recordacions que envelleixen,

vels destapats, palmes artistes,

corbades arestes, presos i lliberts, ...

El Desig ... Ens pren ...

Limbe del plaer, generosa possessió,

emocions, la bella passió,

els sentits, desperts,

el cor, el voler, la vida,

la meva vida, el meu amor

Emocions ...

Humitat, la teva mirada perduda, desig, anada ... Has marxat, oi? Més segueixes en mi, no minva la teva presència. El veig, ho sento Els teus llavis, el teu alè, la mel en la meva llengua, en la teva pell, en la meva, en la teva essència, a cada gemec...

Els porus, savis gestors del gaudi, desperts, oberts, buscant el frec...

Concurrència de mims, la ciència del plaer, l'art d'estimar ...

Pròcer fer, sublim experiència, vam ser dos, som un ...

Primer una mà, una suau relliscada de la cara al coll, una cita amb el petó, amb l’engolit de la passió ... Ja tot convida, res resulta en va: sap el tacte regar amb fets les ànsies novícies i amb les seves carícies baixa fins els teus pits, marcant amb bell compàs un pacte amb els dos: primer tu, si, després vinc ...

Un anar i venir sense pressa, amb dispersa tensió, en rotació en els cims, o no, passejant per cada plec i alternant el foc amb la tendresa ... Una cançó sense rimes, però de melodia galant, perfecta, a la recta línia i en el ondulant dibuix.

Un flux de trobades compartides, ja que no serà la teva actitud sedentària ...

No, és clar ... I acarono la seda que m'envolta,

i percebo la teva quietud inquieta,

i ets destinatària actora,

lectora i poetessa ...

Sedueix una mà a l'altra, la qual, sense pressa, amb un lent però vivaç untat d’afalacs, va baixant cap al seu costat ...

Fútil intent, però, es dóna un creuament fugaç d'anhels i l'amfitriona es muda.

No hi ha jactància, la faç de la teva imatge emociona a cada indret i nua llueix l'excitació per tenir-te ...

Som esponges!

Cura l'ardor la teva bellesa i posseir-te denota un llarg viatge.

Un? Molts, diversos, tants!

Recreem un passeig sense programa, un recorregut sense sentit, un camí irrepetible ...

Cada avanç és una gota, cada detall un regal, ...

Per la vall de la teva sensualitat flueix meu riu.

Cada moviment és un afluent, cada mirada una font, cada panteix una esvelta cataracta, cada frisances, un oneig sense meta, ...

Ens lliga un remolí i obrem sense destí proper :

lluny es troba encara el delta i no ens repta encarar la desembocadura ... Fem l'amor, idearem l'amor, concebem l'amor.

Temps? Dura cada instant una hora, cada hora un dia i cada dia una vida ... Bregats hi haurà en aquest tema que presumeixin dels plànols del seu temple, però qui estima no embena la seva flegma amb estratègies,

qui estima reconstrueix l'amor amb cada gesta ...

Resta la primera palma la seva estampa quan escampa la meva boca la seva impregnada ànima enamorada per tot arreu:

ser o no ser, estar i marxar, tornar i somiar ...

Un somni regat de petons, patines ensalivades, delicades llepades i gràcils aspirades s'acosta a les bessones crestes de la teva exaltació.

Quina bonica benvinguda! Sempre em fascina!

Fàcils adobs per a tan prestes i agraïdes ganes: farina i sucres, pastissos i espelmes i, una cançó?

Compleix joia feliç!

Retirada d'aquestes festes, en les llindes d’ altres llocs mou la seva fitxa la pelegrina avançada: per la vessant de la teva cintura baixa i en un gir sorprenent agafa una natja i estreny, suau, i espera ... I torna, amb mansa finor dóna el salt i es fica al llit sense mandra en l'altra ala, l'envolta i com alga inquieta balanceja la seva tendresa.

Després baixa per la cuixa, fins al genoll, i escala la costa, dreta per l'interior cap a l'alt ... "Vaja, quina casualitat, passava per aquí, m’estreny la mà?"

"Com estan vostès?" "De seguida torno ...

"No, no bromejo ...

Diuen que fins en Romeo va jugar amb la panacea del seu acarament ...

I? Engonal, maluc, darrere i ... hola? Cama cap al peu, tornant per l'altra i ...

com va tot?

Tendra és la troba, precisa la tornada,

ja que no irrita un pausat provocar, més aviat embadalit, excita ...

Com una onada banyant cada vegada una platja diferent els dits reapareixen en el teu frondós oceà després de cada creuada:

ventre, pits, esquena, ...

I tornen, amb iterativa intrepidesa gronxen la teva trinxera entre labiada, un llacor de fogositat amb cada maror més sucosa ...

I tant que tornen ...

Torna i retorna la plenamar i amb cada dosi d’ amassament s'engrandeix la beutat del que sento, del que vivim.

Mana el cor, oi? No ho dubtis ...

Però l'apoteosi va distant encara: a, baix, és possible, amb, ...

Massa preposició encara per conjugar!

En els plans cutanis de la meva estimada no hi ha lloc per punts ni afanys forans i en la meva vocació d’estimar-te les millors opcions sorgiran francament, com lliure albir, d'allò que junts harmonitzem, guiades per la inusitada escolta de cinc sentits que uneixen la seva empenta per servir el gaudir del sexe ...

Sincronitzem un sisè sentit: t'estimo ...

Apliquem aquest miraculós nexe i potser podran servir-nos també acostar-se a l’edèn ... Déu! La glòria!

Vuit mil terminacions nervioses il•luminen de cobdícia el tresor de la vulva.

Increïblement mai havia sentit un cor cantar-li,

ni hi ha cançons dedicades a les llistes de renom ...

I això que resulta un pa de pessic que vicia, una fotesa que les deesses van regalar a Afrodita per batejar a la feminitat.

Sorprèn, doncs curiosament el meu relat es posa ara a la vora d'aquest fenomenal volcà que la murrieria dels meus ditets, furgant en el profund de la cava, ha cobert ja fa estona de lava vaginal. La vuitena meravella del món? Per què no?

Temptant el desig et miro, et veig, i tasto la rosada, en la teva suor, el sol abrasador, en la rauxa, la brisa, en el teu respir, ...

El somriure envaeix els teus gestos i sense restes de desconfiança es consolida l'afecte, s’ envernissa la tendresa ... I torno a besar-te: a la comissura de la teva boca precinto la meva estima i al recinte interior es matisa amb ermini l'efervescència del nostre llaç . . Després segellaré la teva expressió: amb traç puntillista i vocació d'artista motejo de volença la teva vista, el teu front, les teves galtes, el teu nas, la teva ..., tu ...

Vernís i llumins, fort present i disseminat dibuix ..., embruix i presència ...

Encara embadalits els meus sentits no desatenen allò que en el murmuri demanes:

sí, ara, sí ... Sense demora ni compliments el meu cos revesteix al teu i amb delicats frecs ingresso amb compte en tu. Després del nostre amorós tònic el teu buit no es resisteix, més aviat convida: les bandes dilataren el pòrtic i eixamplaren la drecera al meravellós atri on tot origen dorm. Un vaivé harmoniós acompanya un polit càntic a dues veus enamorades que amb la seva respiració brilla la nostra dansa, la complaguda expansió de dos éssers ... Tu i jo, jo i tu, tu i jo, ... Em vols, t'estimo ... M'estimes, et vull ... Adherida a mi prepares la teva ària, afirmat en tu ordeixo la meva romança ...

Però no, encara no ...

Llimbs del plaer, generosa possessió,

emocions, la bella passió,

els sentits, desperts,

el cor, el voler, la vida,

la meva vida, el meu amor

Emocions ...

Ànimes banyades, petons de poeta,

pells que festegen, borrissols enllaçats,

endolcides visions, associats anhels,

espurnes i nimbe, esquerda i turó, ...

Impressions ...

Pinzells i teixits, recordacions que es fan antigues,

vels destapats, palmes artistes,

corbades arestes, presos i lliberts, ...

El Desig ... Ens pren ...

No s’arriba al doctorat sense aprofundir en la tesi. I et requereixo un parèntesi: destaparé la boca del teu content. Serà un moment. No vull em venci el bullir que experimento. Sento que tot avança de pressa, potser massa ... Ara toca guarniment. Deixa que pagui aranzel, deixa que unti la trena del teu desig ...

Pinta el pinzell endolcit amb tendresa la teva efusió ... Guareixo la temptació de l’esbandida i reso en tu: un culte al plaer adult, una pregària agraïda a les teves ofrenes, la confirmació d'una, la nostra, total devoció ... Llavors et escolto: la teva estimada veu sona llunyana, més mandatària: "I tu ?"...

Em requereixes, em supliques costejar les teves penyores, un gir penses més rendible per als dos ... I accedeixo, però no sense abans escalar el teu cos qual roca cristal•lina amb les piques de mil mims i carícies ... El cim és als teus llavis ...

I et miro , i et veig, i et sento ... Assedegat de refondre’m amb tu en ells els abraço amb la meva boca i et beso ... Una altra vegada, i una altra, i una altra ... Un got d'amor ple de sospir i paraules tendres: bevem tots junts en un captivador però volàtil intent de saciar la set de tenir-nos... Bevem i en l’assaborir es llepa el que vam ser, el que som i el que sempre serem... Que t’estimi fructifica en una molt bella història, que m’estimis a sobre... És això, el que tants volen negar: la felicitat, la més gran ventura ...

Per fi, et miro i dono el gir: pel carrer de l'ardor els meus llavis roden poc a poc, mandrosos. Travesso el melic i emboco la vall ... Entremaliat retorn: en lobulades i banyades dermis s'oculta minvat el soc del plaer. Amb tu vaig, amb tu vinc, savis recorreguts, llaminers menjars i l’enyorat i llis tresor reviu.

Petó a petó, glop a glop... saps? Resulta tan encantador auscultar el teu desig ...

Com sardines preses amarem de salivosa escuma els nostres goigs. Retòrica de sorpreses, honors celestials, mines de tendresa, sopa d'encant, pous de placidesa ... T'estimo tant! Ens estimem ... A la copa de la teva olivera cato la sàvia de l'arbre de l'excitació, les sals de la meva deessa: l'acidesa d'un gust inoblidable es barreja amb la dolçor d'un tràngol notable i exclusiu. Una ració d'olors es suma a la celebració: amor vell? Just llinatge per a tan adorable llanci, apropiat rang per a tan sensitiu i animat tango.

Fregant la frontera del teu èxtasi un "ara, vida, ara ..." reverbera amb èmfasi el teu desig de buidar l'exaltació que nia en tu amb mi dins ... La passió prepara el seu repte més sublim, un duet de meravellosa conjunció ... S'imprimeix la il•lusió en l'aire, en els gestos i, sobretot, en les mirades ... A les mirades ... S'hi citen preguntes i respostes compartides: M'estimes? Saps quant? Tant! Ens estimem ... Ja no queden restes d'obertures, pensaments, en aquesta festa no hi caben altres assentaments que aquells que conviden a enfundar l'amor que ens professem ...

I segueixo, seguim deixant-nos portar per aquesta fabulosa aposta que suposa aprendre a estimar sent estimat.A l’ambient, el nostre segell: aquesta fragància de vainilla que en els primers compassos descrivia mil i una sensacions, infinites emocions.... Quina meravella va ser descobrir-nos, recordes? Enamorar, decorar amb frases i paraules l'estada on anàvem a conviure eternament, van signar una i altra vegada en un t'estimo, en un t'estimo, en un t'adoro ...

No obris ... Ja ho sé, estimat, no em cal obrir la tanca de la memòria ... Tot m'acosta a ella, està llaurada en cada moviment, en cada trosset d'història, en ... Sí ... I segueixo, seguim, i amb un gir instintiu però al mateix temps anhelat m’assec sobre els llençols i et miro, prenc les teves mans i et convido a pujar-te a un nou vers, a l'esplendor ... I tu em segueixes, enllaces la meva cintura amb les teves cuixes, caces meu revers amb els teus braços i amb impacient tendresa tornes a fixar-me en tu ...

Saps bé el que vull, oi? ¡Sent !..., em, et ... Besa'm! ¡Estima'm! Amb els teus llavis, amb la teva pell, amb els teus ulls, amb la teva càlida veu ... Amb els meus llavis, amb la meva pell, amb els meus ulls, amb la meva càlida veu ... El frec del nostre enllaç ha de ser ara afectuós i cançoner, mandrós i falaguer ... es fusionaren dos cossos i la sensació d'arribar al fons, poc a poc, una i altra vegada, és una melodia perfecta per al nostre embadaliment, per allargar aquell petó fins que sadollem la necessitat d’impregnar ...

Déu, hi ha manera més bonica per guanyar-se la eternitat ?

Després? Passa sense passar, en un transcurs de la romança el temps ens avança cap a l'horitzó ... D'una banda em deixo caure i m’estiro ..., i t’estenc sobre meu. Muntanya i cim, foc i lava ... Vull fregar l'univers, em guies, vida meva? Tu seràs qui marqui ara la pauta, jo seré el teu còmplice, el teu admirador més fervent, un astronauta en la teva galàxia, ... I t’acarono allà on sento que més agraeixes, i accepto la teva mirada, fixa però molt endinsada, i la torno consentint: " Sí, la meva dolça flor, ho sé ... La mel sobreeixirà aviat el pot i t'ompliràs de plaer, i arribaràs ... Jo? Intento esperar-te, sí? "

Pinzells i teixits, recordacions que es fan antigues,

vels destapats, palmes artistes,

corbades arestes, presos i lliberts, ...

El Desig ... Ens pren ...

Limbe del plaer, generosa possessió,

Emocions, la bella passió,

els sentits, desperts,

el cor, el voler, la vida,

la meva vida, el meu amor

Emocions ...

Ànimes banyades, petons de poeta,

pells que festegen, borrissols enllaçats,

endolcides visions, associats anhels,

espurnes i nimbe, esquerda i turó, ...

Impressions ...

La teva respiració s'accelera, en l'era dels instants teus panteixos marquen un fastuós abans i en tota tu es dibuixa concentració. Escoltes el teu cos sentint el meu .. Quin privilegi observar-te, quina sort poder estimar-te ... Vivim una espera conjurada, però la fada de l'aspiració accedirà aquesta vegada i amb un sortilegi banyat de flux i llavor s'escamparà nostre goig a l'uníson. Així ho desitgem, així ho anhelem, així serà potser... Amb to silenciós en la meva ment ressona aquest embruix: retinc, retinc, retinc, ...

Un somriure intern m'embarga: la meva preuada càrrega no pujarà al teu vaixell fins que a la megafonia no comenci a ressonar el teu anunci de partida ...

Llavors,s’esdevé: els teus panteixos adquireixen veu i en un clam entretallat de crits i sospirs comences a celebrar l'intens i extens plaer que sents ... Ser i estar ... Amb tu ... Em segueixes mirant fixament i amb les teves mans estrenys els meus cabells com si volguessis guardar-ne la meva essència, com si pretenguessis impedir que me n’anés.

No me'n vaig, no me n’aniré, mai ... Estic seguint-te... Ara amb ritme accelerat regatejo la profunditat de la meva presència ... Són espurnes de gran intensitat que bomben el nèctar dels meus gens i preparen l'escena per a la més gran estampida de vida ...

En l'aresta del teu orgasme nasqué el meu. Penyora per penyora ... Si vaig ser artista tu la meva tela, si vernís tu l'escultora ... Res concloïa, era un començament més d'aquesta llegenda que amb cada llanci ens porta cap a l'Edèn ... Al tapís d'un romanç es va filar alguna cosa més que un agradable entusiasme, es va filar una encantadora conjunció d'ànimes, cors i cossos. No hi ha cançó que pugui reproduir sons tan perfectes, no tinc paraules, no vull tenir-ne...

Vam fer l'amor, vam dissenyar l'amor ...

Amb la complicitat de l’amor la felicitat de tenir-nos ens portà a la més increïble eufòria ...

Als cavallets dels sentits cavalquem i la sínia dels sentiments ens portà fins a l’ olimp.

Fores la meva deessa i jo el teu credo ...

No puc narrar tanta preciositat. Vull sentir ...

Desitjo sentir aquest després que es tradueix en la tendresa d'uns petons

que segellen el record, en l'afecte il•lustrat en la brillantor de les nostres mirades,

en aquestes sàvies carícies que agraeixen les sensacions abocades,en ...

I en aquest repòs profund cimentat en l'abraçada de dos cossos nus,

els nostres cossos ... I després?

Quan dues ànimes s'estimen, quan dos cors convergeixen

i dos cossos s'atreveixen a dissenyar l'amor, quan ...,

el després es transforma en sempre.

No puc narrar més, no vull, ... Sssss ... Deixaré que el silenci em transporti al record, deixaré que la meva afonia em convidi a viure aquesta vida, la qual ficada entre pells abriga la pau i gronxa l'alegria, aquell goig que mai s'oblida ... Deixaré que el meu mutisme es tradueixi en allò que jo mateix, en allò que tu mateixa sentis, sentires o desitjaries sentir. No vull deixar, no deixis mai de causar-ho, de reproduir-ho o d'inquirir-ho. Fes l'amor, dissenya el teu amor, si us plau, per tu mateixa ...

Novetat literatura en català on line. L' angoixa. A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 21ª entrega

3.2.10. Una crisi de vertigen: De com la necessitat de reescriure pot provocar un canvi de plans...

Si ens parem a reflexionar cada despertar, la rebuda d'un nou dia, mai és igual. En aquest obrir els ulls al dia es poden dibuixar tantes coses ... Per descomptat moltes més que les que comporta el simple descans. Allò que sabem que ens espera, el que intuïm que passarà, els somnis que poques vegades recordem, les marques del passat més recent, la història, la voluntat de com cal escriure el present, les expectatives de futur, ... Arriba a ser tant l'equipatge que s'embarca a cada instant que realment ens és impossible ser-ne conscients. Encara que potser hauríem de ... De la mateixa manera que ens rentem la cara, ens dutxem i rentem el nostre aspecte físic cada matí hauríem de dedicar un temps a la higiene mental, a la pulcritud anímica.

Sense saber perquè ni pretendre valorar el com naTeresa es va aixecar del llit amb aquest pensament, amb aquesta estranya decisió. Mentre anava portant a terme l'usual ritual de neteja del matí va passar revista als fets dels darrers dies i es va centrar especialment en allò que en Raimon li havia dit la nit anterior: "Tu estàs ja nua i el bany està preparat. Potser ha arribat l'hora d'acabar de netejar les empremtes, de regar extensament teus somnis perquè els malsons puguin desfilar pel desguàs. Demà visitarem la Biblioteca de Goig "

No volia analitzar-ho però havia de assimilar el que sentia, no podia obviar. Aquests dies passats a Goig resultaven ser una experiència sublim, inoblidable. Feia anys que no se sentia tan bé, tan completa. Feia dècades que no percebia aquesta pau interior que estava acariciant el seu benestar, el seu equilibri, d'una forma tan gloriosa. Però havia de reconèixer que aquestes frases d’en Raimon la tenien inquieta, d'alguna manera i sense saber per què l’espantaven. Havia arribat l'hora de saltar? Llavors va recordar les paraules de Pablo Malue: “A fronte a paecipitium, a terfo lupi...I llavors ho vaig veure clar: el precipici no era tal, jo ja estava en aquest fons ... No havia de saltar, no anava a caure, ... Anava a escalar, a pujar ... "Era evident que havia estat escalant. En les paraules d’en Raimon, s'amagava la constatació que estava arribant al cim?

Na Teresa es va sentir marejada. Era vertigen? Li havia fet mal el sopar? Va anar al bany i vomità ... I va estar traient ... Què dimonis estava traient? De sobte va sentir pànic i va anar cap a l'entrada de la casa. Allà va comprovar que la porta estigués tancada, Després va tancar la finestra. Però, què estava fent?

Llavors van trucar. Déu, na Teresa va voler amagar-se. Però ... Però no podia, no volia. Va obrir la porta. Era en Raimon, és clar, amb aquell somriure de dolç de mel, amb aquella mirada de puré de confiança, amb ...

- Bon dia, estimada, has dormir bé? -Va dir "el seu home" alhora que entrava i l’abraçava.

- Sí, vida,

Però na Teresa no podia aplacar per més temps la seva angoixa i unes primerenques llàgrimes van començar a sorgir, silencioses, calmes, però tan doloroses ... En Raimon es va rentar els llavis amb sengles petons en els seus ulls mentre amb una mà fingia assecar les seves galtes acariciant tendrament la seva tristesa. Na Teresa va buscar la seva mirada, a ell també se li havia humitejat aquest meravellós cristal•lí que transparenta les emocions. Empatia? Pura sensibilitat? Amor, potser?

Per què aquest potser? Residia allà la seva angoixa? Però bé, com podia ser tan absurda?

En Raimon es va separar de Teresa i va anar cap l'armari ...

- Un "potser" pot espantar, però un "mai" pot matar-te en vida - va dir en un to molt suau, pensatiu.

- Què fas? - Va preguntar Teresa.

- Sí, com pensava. Aquí tens una motxilla. Et pots preparar un equipatge per a 3 o 4 dies? Encara que possiblement no necessitaràs molt és millor portar-lo.

- Però ... Però, no anàvem avui a la Biblioteca?

- Anàvem, estimada, però no et preocupis. Sabia que podia passar el que t'està passant i ja vaig reservar, per si de cas, l’Hostal de l'Amor per avui.

- L’Hostal de l'Amor? – na Teresa es va posar vermella doncs amb la seva propera pregunta volia assegurar allò que tant desitjava escoltar com a resposta - Què és això?

- A Goig tenim diferents cases en llocs preciosos, paradisíacs diria. Són cases aïllades que posem a disposició dels enamorats perquè puguin, ja saps, conrear, sembrar, gaudir del primer fruit, descobrir ...

- Fer l'amor? Descarat, m'estàs convidant a escapar-me amb tu?

En Raimon va somriure, es va acostar a na Teresa i la va besar llargament a la boca mentre, envoltant-la amb els braços i agafant-la per les natges, l’estrenyia fortament contra ell. Després es va apartar i. ..

- Uf ... Ens estic convidant, saps? El que avui t'estava passant és molt normal. Aquesta por, aquest pànic a ficar-te en el llac dels somnis no començarà a apagar-se fins que visquis, i fixa't que no he dit entenguis, que l'aigua tan anhelada no és una simple beguda per a l'ànima. Aquesta aigua és el veritable elixir de la vida, la pedra filosofal que converteix els somnis en realitat.

- I tot això ho descobriré fent l'amor?

- No, vida, si perceps el "fer l'amor" simplement com un acte agradable i realment fantàstic, però un acte, a la fi. Aquí ens agrada utilitzar un sinònim del verb fer: dissenyar. L'amor es fa, és clar, es dissenya, es construeix, es projecta ... A això anirem. El nostre amor és tot un tendre nadó àvid d’espai i temps, afamat i assedegat d’alimentar-se en cos, ment i ànima. A Goig ens ofereixen una llar, davant d'una platja divina de sorres envoltants, davant un mar pla i net disposat a banyar no només una abraçada desitjosa, també un riure còmplice, una pregunta enfundada amb dubte o una resposta inundada d'esperança .. . Els nostres cossos es trobaran, segur, i serà meravellós obrir aquest llit del desig, el curs de la passió per tenir-nos, del plaer de sentir-nos "un", però aquesta increïble experiència no passarà d'inoblidable vivència si no comprenem que durant aquests propers dies cada instant pot ser la bateria d'una setmana, cada minut la pila d'un mes, cada hora el motor d'un any, cada dia la llavor d'una vida.

- Bé, però, farem l'amor també?

- No et riguis, va. Tu saps que sí: a totes hores, aquí i allà, on i quan ens vingui de gust. Però vull que m'entenguis, necessito que em comprenguis. Saps? A "Mai Més" hi ha una creença molt estesa que una parella que té una vida sexual rica té el futur assegurat. Gran error. Doncs no serà l'amor durador, la vida harmònica i equilibrada d'una parella el resultat de gaudir al llit en qualitat i en quantitat ... Glups, que malament que sona ... Podria dir-te que seria al revés sense equivocar-me: un home i una dona que s'estimen en tots els àmbits que l'amor comporta volen fer l'amor i mai renuncien a això ... Podria també dir-te sense errar que el bon funcionament de les relacions íntimes és un element importantíssim, vital, un element més dels molts que estructuren la suma que finalment s'iguala a l'equilibri de la parella i a les seves expectatives d'un futur pròsper i etern.

"Etern", aquesta paraula va ressonar de ple en el cor de na Teresa. De veritat el va sentir com si volgués sortir, fins al punt que va posar-hi la seva mà dreta a sobre com si volgués lligar-lo. En Raimon se’n va adonar però no per això va callar:

- T'has parat mai a pensar en què consisteix el teu somni, el teu ideal de vida en parella? Què hauria de significar per a tu l'amor de i cap a un home? Què vols realment de mi, de nosaltres, de tu? Què vols?

- Que què vull? Són tantes coses ...

- Podries expressar-ho?

- Així, de sobte, no ho sé. Bé, què vull? Vull, vull ...

Na Teresa va buscar amb la mirada en l'aire, en el seu entorn, com si la resposta residís en alguna cosa material. Després es va trobar amb els ulls del seu amic i allà sí, allà hi havia allò que en veritat precisava: la confiança, la seguretat de ser escoltada, la pau interior per respondre amb sinceritat ...

- Vull acceptar l'oportunitat de viure un somni, d'estimar-te i conèixer de prop aquest màgic ésser humà que intueixo viu dins teu ... Vull viure l'aventura de descobrir cada porus de la teva pell, recórrer els teus sentits, escoltar gemegar, explorar les teves fantasies fent-les reals una a una, besar el teu cos lentament i despertar-me fent olor a tu .. Vull viatjar més enllà de la teva tendresa i abraçar a aquest nen que mostres en cada gest, fer-te baixar la guàrdia sabent que de res et serveixen ja les teves defenses perquè estàs fora de perill mentre l'Amor t'acompanyi. Vull saber que hi ha en els teus secrets, trencar prop teu la meva màscara, revelar-te les meves mancances, compartir el nostre dolor del passat i mostrar un a un els nostres sentiments més profunds. Vull trencar amb les meves pors, desprendre'm de les meves cuirasses, ajudar-te i que m'ajudis a trobar l'esperança ... Recuperar de nou els meus anhels, fer-te recobrar la teva alegria. Vull sentir-te a casa, abraçar-te quan arribes, tenir cura de tu com et mereixes, cantar-te a cau d'orella i en privat el molt que esperava rebre't dins del meu ... Compartir la meva humitat i que descobreixis l'expressió d'una dona apassionada que t’Estima com ets i se sent estimada com és. Vull passar tardes senceres escoltant les teves històries, explicar i que m’expliquis. Vull que et sentis confiat al mostrar-me el llibre de la teva vida respectant la teva intimitat, acceptant el que vulguis compartir i guardant confiat allò que necessiti una mica més de temps. Vull repenjar el meu cap al teu pit i dormir mentre escolto el batec del teu cor. Que la teva mà sostingui la meva i la meva al mateix temps et serveixi d'impuls quan necessitis suport i fermesa. Vull recuperar la meva innocència, perseguir papallones pel camp, observar capvespres vermells, comptar les estrelles del cel, ballar al teu costat sense por de perdre el pas ... Recuperar els petons que per a mi amagues i donar-te cada un dels que guardo des que encara sent nena t’intuïa. Vull sentir la teva infinita grandesa, oblidar el temps que porto esperant-te, saber que per fi existeixes ... Vull buscar en els meus somnis i viure la nostra meravellosa història absorbint cada pàgina del nostre llibre daurat. Vull viure la vida al teu costat acceptant-te tal i com ets, sense pretendre modificar-te, oferint-te l’espai on puguis descobrir-te sense pors, on et sentis confiat i lliure. Vull aprendre a Estimar-te com mai ningú mai ho hagi fet, mostrar-me nua davant teu com sóc, sense adoptar identitats nascudes des de la por a ser abandonada. No manipular, ni pidolar mai més l'Amor perquè per fi l’ he trobat. Vull tenir el privilegi de conèixer-te i que em coneguis ..., poder expressar els nostres sentiments sense por de ser danyats o canviats, compartir la nostra riba descobrint un món nou. Vull creure en tu i que tu creguis en mi ..., intentar donar-te sense justificant de recepció allò que necessitis rebre, acceptant d'igual manera el que em vulguis oferir. Vull sanar-te quan emmalalteixis, recolzar-te quan et sentis feble, acariciar-te quan et sentis esgotat, fer-te somriure quan et sentis trist, compartir els teus fracassos, celebrar les teves alegries ..., escalfar una tassa de llet quan no puguis dormir ..., explicar-te contes si necessites ser nen una altra vegada. Vull aprendre a cridar-te quan et necessito, plorar al teu costat sense amagar quan em senti abatuda i compartir amb tu les meves pors quan no em cregui capaç. Vull fer de la rutina una aventura diferent, un instant màgic on poder recrear els nostres somnis. Vull saltar als teus braços per un impuls infantil, sense haver de reprimir-me tot i que estiguis ocupat llegint o veient el teu programa favorit a la televisió. Vull que em facis un petó mentre esperem que el semàfor es posi en verd i que em portis a l'última fila del cinema encara que després mai sapiguem de que tractava la pel•lícula. Vull sentir la teva presència com una benedicció i la nostra trobada com un privilegi... Vull que sempre sàpigues el molt que et valoro i t’admiro. Vull ser pacient amb tu i que tu ho siguis amb mi. Vull mostrar-te la meva capacitat d'Estimar i que em mostris i comparteixis amb els teus gestos i mirades el tresor que portes dins teu Vull no deixar mai d’estimar-me i que tampoc deixis tu d'estimar-te a tu mateix ..., vull que aprenguem a estimar-nos mútuament sense que per això hàgim de sacrificar part de nosaltres mateixos. Vull que et respectis i em respectis ..., vull respectar-te i respectar-me... Vull que et sentis en llibertat de ser tu en tot moment, que puguis expressar lliurement la teva alegria o la teva ira, la teva llum o la teva foscor, la teva escassetat i la teva abundància ..., les teves pors i el teu coratge .. Vull que no deixis de ser qui ja ets ..., que siguis sempre aquell que he conegut. Vull que reconeguis les meves limitacions i que no m’idealitzis ni em posis en un pedestal ... Permet-me ser com sóc, amb els meus errors, amb les meves virtuts, maquillada i sense maquillar ... Vull, vull ..., et vull, t'estimo, ho saps?

- Ho sé, Teresa, i jo a tu. M'has deixat bocabadat, uf, i no sabies què volies?

Quan les mirades de dos enamorats es troben es produeix un silenci a la vegada quiet i inquiet. La dolça tendresa es barreja amb l’àcida passió i resulta difícil evitar el sorbet d'un petó. Després, de vegades, quan el temps o la ocasió no permeten obrir les comportes de l'embassament on la fogositat emmagatzema les seves primeres carícies, arriba el sospir ...

- Què en penses, vida? - Va preguntar na Teresa.

- Estic molt emocionat. Saps? En les teves paraules llegia una declaració d'amor amb totes les de la llei. I em miraves, la dirigies a mi. I. .. – En Raimon es va estremir i va tornar a sospirar- I, em venien ganes, cremava en desitjos de respondre, d'oficialitzar el nostre amor amb una rotunda i molt sentida confirmació: Sí, sí, sí ... Sí vull, a tot el que s'ha dit, a tota tu ...

Teresa va agafar les mans d’en Raimon ...

- Fins la eternitat, sí?

- Fins al confí dels temps.

- T'he semblat molt exigent? - na Teresa va riure - Una mica?

- M'ha semblat preciós. Emocional, molt íntim i personal, amb arguments molt reivindicats amb la seva repetició, però bonic, molt bonic.

- Repetició?

- No és una crítica, vida. Als qui som com nosaltres, a aquells qui mantenim aquest somni d'estimar i ser estimats intacte en Mai Mai ens fan sentir com "rars". Durant tota la vida ens exigeixen adaptació. Hem de adaptar-nos al modus operandi d'una societat que té altres prioritats, conrear actituds que voldríem rebutjar, inscriure valors que sentim com aliens. És trist dir-ho, però ara mateix allà d'on venim l'Amor és una mica més novel•lesc o cinematogràfic que real. La gent s'està rendint, va vendre la seva vida a l’establert i es limità a perfumar els somnis, entenent-los com quimeres inabastables .I llavors? En les teves demandes insisties: acceptar-nos tal com som, no pretendre canviar, permetre la imperfecció, ... Però, no t'adones que em vaig enamorar de tu aquí a Goig? Creus sincerament que no vaig a acceptar allò que m’encisa? Conec les teves pors, vas plorar en les meves espatlles, em vaig adonar de la dificultat que resulta d'entrada portar la contrària, ... I? Jo també sóc molt tossut quan defenso alguna cosa ... I? Qui és perfecte? Qui vol ser-ho? Quin horror ...

- Tens raó, amb tu m'he mostrat tal i com sóc i vull ser ...

- Després hi ha una altra por molt arrelada: la por al fracàs, a l’abandó... La tenim tots, de veritat. Per què ara sí? Quines garanties dóna l'amor? I si repassem el passat descobrim que cap ... I llavors la percepció és, com t'ho diria? Faré servir una altra vegada l'aigua. És com si anéssim a entrar en una piscina per nedar junts, per nedar la vida fins arrugar-nos. Però, com sabem que l'aigua no s’enterbolirà? Qui ens assegura que l'altre no marxarà després del primer top less sexi que passi per la sendera? Què certifica que quan ens trobem bussejant en el més profund no s'obrirà el desguàs i ens trobarem tirats, en un fons desert i ple d'algues que ens empresonen?

És terrible aquesta por, oi?

- Sí, però s’ha de vèncer. Doncs si no compartim de veritat l'aigua, si no ens hi fiquem de ple tots dos i agafats de la mà projectem un bany amb futur totes les expectatives apuntaran al fracàs.

- Saps? Amb tu tinc la sensació que sí que puc entrar de ple a l'aigua. Per què?

- En els teus nombrosos "desitjos" has donat moltes pistes d'allò que et pot oferir aquesta confiança. Fixa't, ara que estem sols et vaig a mostrar una recepta que bé podria cuinar el més excels pastís de l'amor de parella.

- És un secret? Mira que me’l vendré ... – na Teresa va riure amb ganes.

- M'encanta quan te’n burles així, tan coqueta, de mi. Ui, avui et menjaré a petons. Mmmm! Ho deia, això d'estar sols, per no semblar pretensiós.

- D'acord, et perdono, però tu te’m menges, eh? Ara seriosament, m’ho expliques?

- Tingues en compte que la majoria de coses que et diré venien implícites en allò que m'has dit que vols ... Podria afegir més però que aquí a Goig creiem que hi ha 12 verbs clau perquè el destí d'una parella es pugui construir amb èxit: Enamorar, Ser, Estar, Compartir, Sostenir, Confiar, Respectar, Admirar, Tenir cura, Projectar, Sorprendre i Estimar. Els explico un a un: Enamorar no només és la base del principi d'una relació. Hem d'acceptar que la naturalesa comporta una relaxació passats els primers temps però no hem de rendir-nos-hi. Mai s’ha de deixar d’intentar enamorar la teva parella. Ser, tu has insistit molt en això: hem de respectar l'altre tal com és, no intentar canviar-lo, però també nosaltres hem de cuidar que aquella evolució lògica que a tots la vida ens convida a viure no mati mai l'essència d'aquell ser que va enamorar a l’altra persona. Cal entendre que els canvis construeixen dins de la parella, encara que sigui en altures o profunditats diferents, si no comporten tocar els fonaments. Estar, Déu, és que si no és impossible. Tantes i tantes parelles volen mantenir el matrimoni fent vides totalment separades. Com han d’aconseguir-ho? I compte amb això, ja que aquest verb implica més una percepció que una acció. No es tracta d'estar enganxadets, no. La teva presència es segella amb la història i es fa forta si demostres a l'altre que mai t’esborraràs. Com diuen: "a les verdes i a les madures". Mira, jo que sóc mestre t'ho puc assegurar: un vincle afectiu ric i positiu no pot desenvolupar-se si no s'aconsegueix des dels dos costats assegurar aquesta percepció: Estic i Ets. Compartir, I tant! Però no només les coses materials, evidentment, sobretot els grans projectes, les vivències bones i dolentes que la vida ens aportarà, els fills, si n'hi ha, les responsabilitats, les tasques obligades, els esforços i els beneficis ... Gairebé res, compartir una vida, quin repte més apassionant. Difícil? Sí, però no tant si els dos estem disposats i junts ens entestem en això. Sostenir, no només de nens ens cal que ens sostinguin, i l'amor comporta una seguretat tant per al qui la dóna com per al qui la rep importantíssima. Aquesta calor, el saber que algú t'espera, que algú sempre està disposat a recolzar-te, que ..., tantes coses ... El poder construir una veritable llar junts, una vida ... Saps? Un home pot ser multimilionari però si no té amor, si no se sent estimat per ningú, tard o d'hora s'enfonsarà, caurà. Confiar, ui, aquí s'ha d'anar amb molta cura. En una relació de parella mai té cabuda la mentida, perquè si és viscuda com una traïció, i normalment ho és, significa la ruptura, l'exili. Jo en això sóc molt contundent: com podré estimar-te si no puc confiar en tu? Respectar, tu has estat molt clara en això. Respectar la teva forma de ser, les teves necessitats, el teu espai i els teus temps, la diversitat de criteris o creences, els teus hobbies, els teus ... Els teus i jo mateix els meus, la qual cosa significa no renunciar sistemàticament. Aquest és potser un dels camps més difícils, ja que moltes vegades cal aprendre a equilibrar cedint ara tu ara jo. Admirar, vida, em sento tan bé quan em veig reflectit en els teus ulls ... Em fas sentir tan important! He aconseguit jo oferir-te la mateixa sensació?

- Per descomptat, em fas sentir bella en tots els sentits. Hi ha millor vitamina?

- I costa tan poc ... En una mirada, en la rutina consolidada d'una benvinguda i un comiat afectuós, en la paraula amable, en el afalac, en l'agraïment, en la demostració tendra i en el desig expressat, de tantes formes ... Si la persona que t'estima no demostra la seva admiració cap a tu, si no et fa sentir ella important, qui ho farà?Després ... A veure, sí, Tenir cura, què et diré? He de cuidar-me per mi i per a tu, cuidar-te fins al punt en què puguis sentir-te molt mimada, tenir cura amb mi i amb tu de tot el que comporta la nostra relació, tenir cura de l'amor, regar-lo ... Si jo assumeixo aquest repte, si tu ho assumeixes pel teu compte, si ho assumim junts, no creus que podem sembrar un jardí molt bonic?

- El jardí de l'Edèn, sens dubte ...

- Després cal Projectar en tres dimensions: la conjunta, la nostra vida, la teva pròpia, que has de protegir i potenciar, i la meva, el mateix. Pretendre renunciar a dues vides per construir-ne una seria com intentar interpretar una simfonia només amb instruments de corda. També d'això me n’has vas parlar, oi?

- És clar, i em tranquil•litza no saps com que hi estiguis d'acord ...

- ¿No t’ avorreixo, estimada?

- M'encanta escoltar-te parlar de l'amor. Amb cada paraula teva encens una espelma que il•lumina més i més el sender d'una il•lusió tant de temps apagada. Has acabat?

- No, me’n queden ..., dos? Sí, dos. El primer Sorprendre. Sorprendre, improvisar, imaginar ... No, tu has tingut encert amb això també, no fa falta molt: un petó al cotxe que no s’acaba amb la llum verda, un despertar a mitjanit per somiar dins teu, una ram de flors silvestres un dia qualsevol, un somriure, una xiulada d'admiració, un t'estimo xiuxiuejat en una reunió, ... Són tantes i tantes les coses que es poden fer per mantenir viu l'encant ... No et sembla?

- Sí, sorprendre, compartir petites aventures, ser còmplices, fer broma, riure, jugar ...D'això es tracta, oi? I a nosaltres se'ns dóna bé, no creus?

- Se'ns dóna més que bé ...

- M'ho passo tan bé amb tu ... Sempre serà així?

- I per què no? Deixarem de ser i de relacionar-nos com ens agrada i ve de gust?

- Veritat ... Per què m'estàs explicant tot això? Has acabat?

- Faltava l'últim, però no necessita massa comentaris. Per seguir cultivant l'amor cal ...

- No deixar mai d’ Estimar ...

- És clar. I ara et responc a l’altre: per què t’ho explico ...? Cel meu, perquè avui es produirà la Trobada. En pocs dies s'ha produït entre nosaltres una simbiosi d'ànimes que ens porta a voler plantejar una cosa meravellosa: iniciar una nova vida junts. Per què t’ho explico? Perquè ho necessitava, primer, i perquè ho necessitaves, segon... Et trobes millor?

- Mol millor, de veritat.

- Quan t'he vist en arribar he comprès que la Biblioteca podia esperar. Ha arribat l'hora de reescriure la teva vivència sobre l'amor. Només així podràs acabar de veritat de vèncer les teves pors. Et ve de gust que marxem ja?

- Em ve de gust. Vaig a preparar-me la bossa de viatge.

- D'acord, jo mentre m'acosto a casa d’en Fito i n’Adriana i recullo la meva.

Novel·la en català on line. L' escola. A LA TERRA DE MAI POTSER. LA NACIÓ DE GOIG... Avui la 20ª entrega

De com en els aprenentatges arriben a ser més importants els camins que no pas les metes...

Na Teresa es va asseure primera al banc i va convidar en Raimon a ajeure’s i descansar el seu cap a la seva falda. Molt sovint la necessitat de ser mimats ens fa oblidar que en nosaltres viu un complement d'ineludible pràctica: la capacitat per oferir allò que necessitem ... Acariciant el cap del seu home ... Renoi, que bé sonava ... Acariciant-lo na Teresa agraïa les seves atencions i, sense pretendre-ho, ja que tot en l'amor ha de sorgir de manera espontània, equilibrava mitjanament aquesta insolent però necessària balança que sospesa allò que dónes amb allò que reps ...

En Raimon va tancar els ulls i va gaudir durant una estona del massatge ... Després recuperà el fil de la conversa:

- Abans de prosseguir em permetràs fer-te un parell de preguntes?

- És clar.

- De tot el que et va dir ahir na Nuri, què creus va ser el més important?

- Crec que aquesta senzillesa que per als nens implica la vida. Aquesta invitació a deixar-me anar sense més, a viure sense més pretensió que això: viure.

- Per descomptat sembla una lliçó de pàrvuls, pels adults moltes vegades acaba sent una tesi doctoral ...

- M'ho dius a mi?

- Doncs vaja ... Igual que m'ho van haver d¡explicar a mi ... - Va respondre rient en Raimon. Hi ha una altra cosa, un altre argument que m'interessa extreguis de la conversa d'ahir ...

- Potser allò de que tot a la vida es pot reescriure? ¿Al conte dels ous de Pasqua?

- Aquí volia arribar, vida. T'adones realment que amb mi vas a ficar la mà en un altre forat? Jo no mossego, ni pico ... Potser aquest fantàstic "ou de pasqua" estigui en mi ...

Na Teresa no va poder evitar deixar anar una riallada ...

- De veritat no em queixalaràs? Ni una miqueta? Un ou, dius? Et van operar?

- Que dolenta que ets! No et mofis de mi! T’estic parlant molt seriosament ...

- Ho sé, estimat. Però m'encanta provocar. En el fons estic coquetejant ... Saps? Tinc molt clar que no tens res a veure amb res conegut. Ja vaig ficar la mà, el cor, l'ànima ...Et vaig descobrint i en fer-ho vaig assimilant a cada moment més i més que tu ets aquest "tresor", allò que tota la meva vida anhela ...

- I, llavors? T'agradarà reescriure, redissenyar l'amor amb mi?

- Somnio amb això.

- I realment entens que no anem a redactar un conte, una fantasia apassionant però efímera? Voldria escriure amb tu una biografia sencera ...

- Vida, desitjo amb tota l'ànima escriure amb tu una vida ... Fins i tot més enllà, ja que crec que darrere ens espera una eternitat ...

- Estàs preparada, doncs?

- A punt de saltar! Vigila! No et distreguis ... Per què tanta pregunta?

- He de programar els propers dies i en la meva potestat està el decidir l'ordre de les coses ...

- Doncs ja pots ordenar-me tota sencera per a tu ... M’has entès?

- És clar i diàfan ... Ja t'explicaré els plans ... I una última pregunta: De quants dies disposes per estar aquí a Goig?

- En principi vaig anunciar que estaria entre deu i quinze dies fora ... Suficients?

- Sí, demà al matí t’explico ... Ara continuem, si no volem arribar a l'escola a l'hora de dinar ... Bé, comptem que estem assegurant una diversitat de vincles rics i positius que permeten que cada nen se senti perfectament sostingut. Fixem una sòlida seguretat emocional i, a partir d'aquí, a córrer milles ... Però compte, cal preparar la pista i preparar els "atletes" perquè puguin arribar fins on volen i poden ...

- Cal preparar per a alguna cosa més que memoritzar informació, oi?

- Vaja! T’anticipes una altra vegada... Em sembla que series una bona mestra ... T’explicaré un conte, una història que aquí ens encanta explicar ... "Hi havia una vegada un nen anomenat Univers. En néixer la seva mare i el seu pare pensaven que era tan fràgil que l’ abraçaven fort, el protegien i estimaven, el mimaven i alimentaven mentre esperaven que creixés. L’Univers va anar creixent, així, en un niu d'amor i contenció que permetien que al seu interior les cada vegada més nombroses estrelles anessin formant les molt diverses i potencialment increïbles galàxies que li havien de permetre desenvolupar-se en harmonia. El nen il•luminava, donava vida i calidesa existencial a cada nova explosió de l'ésser, del saber i del poder, amb cinc astres, sis sols immensos que dibuixaven els cels del coneixement no només en les línies, els dissenyaven i reforçaven a través de sis dimensions : la vista, l'oïda, el tacte, l'olfacte, el gust i. .. Sí, i la vivència emocional .. Així, mentre els seus pares es pensaven que l’Univers simplement estava creixent i madurant, ell anava estructurant milions i milions de constel•lacions amb infinites connexions que el preparaven per a alguna cosa molt simple i alhora apassionadament complexa: viure. Viure, viure, em segueixes, vida?

- Em tens admirada ...

- A mesura que l´Univers es feia més granel seu desenvolupament evolucionava més i més i els seus potencials s'anaven construint, edificant sòlids i hàbils, sense barreres arquitectòniques ni frens externs. En la immensitat d'espai i temps, a més, girant talment un satèl•lit universal, es pintava un arc de Sant Martí de mil, dos mil, ..., d'infinits colors ...Més enllà de qualsevol lògica atmosfèrica els buits anaven omplint-se amb preciosos tons d'esperança plasmats sempre excepcionalment per un sol salvatge i indomable anomenat imaginació ... Tal era la immensitat del seu espectacular creixement que el pare i la mare es van començar a preocupar ... Com podien ajudar-lo? Com podien ensenyar-lo? Com havien d’educar-lo? En el seu afecte, en el seu amor la necessitat de donar es va començar a confondre amb la bena de la preocupació, del no saber què oferir ... No s'adonaven que portaven temps oferint el que més necessitava l’Univers: tendresa, estimació, pau, suport, vivència i aire ... Aire, colossal element quan se sent lliure, oi? No necessita cantonades, no vol límits, no demana camins ni requereix ponts ...Però tot era massa senzill per ser comprès i els pares de l’Univers van decidir encarregar el seu progrés als Savis, a aquells qui en la seva societat consideraren com erudits del saber, els encarregats de formar el futur dels nens com l’Univers ... Els anomenaven "mestres", et sona?

- Més aviat ...

- Els "mestres" treballaven en laboratoris anomenats "escoles" I cap allà va anar l’Univers. Allà el van tancar ... Déu, mai millor dit: el van tancar ... I amb ell van tancar l'aire, el van embotir en diferents recipients als que anomenaven àrees d'aprenentatge i li van dir: cada dia et donarem unes culleradetes d'aquí i d'allà. No contents amb això, els "mestres" van decidir que a l’Univers només podia haver-hi un sol, potser com a molt dos: la vista i l'oïda ... Eren més que suficients!

- Que trist! Que imbècils hem estat tots!

- Però l’Univers no podia ... Potser no volia ... A través de la finestra buscava l'aire, en els seves poques estones d'oci intentava recuperar els seus sols, intentava escapar-se a cada instant per a viatjar, per a seguir xopant-se, tintat-se d’il•lusió amb el seu arc de Sant Martí creatiu ... Malament! Els erudits van decidir que això era dolent ... I el van portar al doctor, sí, l'anomenaven "psicòleg" ... "L’Univers té un dèficit d'atenció probablement derivat d'aquest híper activisme que demostra amb la seva rebel•lia i. .."

- Ai, no m’ho diguis ... I el van medicar?

- El conte és llarg i donaria per estona ... Està a la Biblioteca de Goig, ja te’l deixaré llegir ... El que faré ara és resumir, concloure ... Sí, de vegades arriben fins i tot a medicar ... D'altres, la majoria, aconsegueixen domar-los i, d'altres, quan aquest Univers és realment ric, ha d'esperar a sortir del "laboratori" per convertir-se en geni ...

- Sí, una vegada vaig fer un treball sobre els "genis universals" i no vegis el que solien expressar de la seva educació ...

- Mark Twain va dir "Mai he permès que l'escola entorpís la meva educació" ... Si vols et podria passar unes quantes cites més ...

- Per tant? L'Escola a Goig no s'assembla en res a la de Mai Més, oi?

- Evident. Per començar a Goig no tenim l'absurda pretensió de considerar l'infant com un projecte d'home. Ha de ser al revés: l'home serà la conseqüència del nen. Si considerem el primer prendrem com a model una tipificació extremadament contaminada. Si prenem el segon facilitarem que es vagi dissenyant una obra d'art sempre especial i diferent de les altres. Després entenem la magnitud d'aquest univers alhora construïble i alhora salvatge, comprenem aquesta necessitat d'aire, l'espontaneïtat i originalitat de la majoria de processos, la necessitat d'aquests sis sols ... Sobre això et diré que en l'última dècada hem decidit afegir un setè: el gaudi, el gaudi ... És essencial que il•lumini la gran majoria de processos d'aprenentatge, oi? Després hi ha aquest increïble arc de Sant Martí... Com podem oblidar o menysprear la capacitat imaginativa? Si és la font de tota creativitat!

- Una creativitat imprescindible en la vida per a tot ...

- És clar! I després, jo diria que per concloure aquesta introducció, cal entendre que hi ha certes energies vitals per a la construcció de cada Univers que han d’estimular-se i programar-se, més enllà que en alguns casos ja es donen de forma implícita: et parlaria de l'educació emocional, de l'estructuració de valors solidaris i cívics, de l'assimilació d'hàbits i actituds, del desenvolupament de les capacitats intel•lectuals, de la capacitat lúdica i agradable, de ... De i de ... És tan magnífic aquest Univers que pretendre reduir-lo a vuit o nou camps resulta ofensiu ...

- És realment de jutjat de guàrdia el que hem estat aplaudint tants anys a Mai Més ...Per què? A qui creus que interessa?

- Tu en saps la resposta. Als de sempre, als qui tenen la paella pel mànec ... Una societat equilibrada, justa i solidària, diversa i rica en benestar anímic ... Interessa? Canviaria moltes coses, no creus? El dia que anem a la Biblioteca t’explicaré una cosa ... Ara serà millor que entrem ja ... Véns?

- No ho sé, què em dónes?

En Raimon es va incorporar i la va besar llargament a la boca ... Na Teresa no va poder evitar tancar els ulls i sentir ... "Què dolç, què tendre ... que ..."

- Que què et dono? Em dono ... Véns?

- Vinc!

Van passar un dia increïblement fantàstic. La seva estada amb cada un dels grups va ser ... Va ser, com expressar-ho? Tan, tan ... Normal? Deliciosa? Harmoniosa? A tot arreu van ser ben rebuts per tots i totes, com un més, com a part integrant ... La capacitat d'obrir socialment l'espai educatiu i lúdic de cada classe era realment excepcional. Nens, mestres, pares, mares, ... Entre tots havien creat, aconseguit aquesta calor, aquesta calidesa que només sol donar-te la llar ... Na Teresa va poder sentir al mateix temps nena i dona i en aquest sentiment residia una pau tan excelsa, d'aquest sentiment brollava talment com eterna font de la joventut ... Brollava, emergia, fluïa, ... Què? Sens dubte la felicitat.

Les aules en tots els cicles eren espais molt amplis, oberts i diversos. En elles es podia treballar, ballar, representar petites obres de teatre, jugar ... Totes donaven a l'exterior i la llum natural era més que suficient ... En totes hi havia un equip de música realment impressionant i una gegantina pantalla digital, connectats tots dos a un ordinador que permetia en un instant accedir a escoltar música ambiental, veure un preciós vídeo de la naturalesa o mantenir un vídeo xat amb el pare de ... O, o, o. .. Resultava molt curiosa la forma en què es representaven els diferents coneixements a assimilar en tots els grups: sempre implicaven un desafiament, un repte a encarar per tots, inclosos els mestres ... A na Teresa la va impactar també una sessió de deu minuts que van dur a terme a la classe de vuit anys per a treballar la memòria sensorial ...També la va impressionar la implicació dels alumnes en la dinàmica disciplinar de cada classe: els nens sabien on anaven, com podien arribar-hi i les pautes necessàries en cada cas perquè el camí pugui avançar sense complicacions.

Des de petits tots els nens de Goig aprenien a tocar un instrument i el comiat de la tarda va ser realment encantador: Tots i totes van cantar un himne acompanyats per ... Na Teresa no va poder evitar emocionar-se. En sortir de l'escola va abraçar en Raimon i. ..

- Gràcies, de veritat. Avui he viscut un dels dies més feliços de la meva vida. Si pogués quedar-me a viure a Goig no ho dubtaria: demanaria que em deixéssiu ser mestra ...

- Sens dubte pot ser l'ofici més bell del món. No t'ho dic, t'ho afirmo. Escolta, abans d'acomiadar-nos és important que et faci una pregunta: Què t’ha impressionat més del que has viscut: la forma, el fons o els resultats?

- Ui, no sé què dir-te. Crec que tot.

- Bé, la veritat és que la meva qüestió se les porta ... Però no importa, aniré directe al gra. Fixa't que els resultats són conseqüència del fons només a través de la forma.

- I?

- En l'Educació i en general en la vida podem tenir mil reptes i un fons molt potent per aconseguir-los, però sense un camí no es donarà. El més important en el nostre procés de créixer acaben sent dues coses: l'una que sapiguem escollir i delinear el camí i el segon ja no que vulguem, que ho caminem ... El que avui has vist ha estat possible perquè a Goig hem entès aquesta dinàmica i facilitem els mitjans i recursos als nens per dissenyar els seus camins d'aprenentatge ... I si fas això amb un nen, mai dubtarà: caminarà, i tant que caminarà!

- Ja me n’he adonat!. Escolta, ara te’n vas?

- Sí, perdona. Tinc una reunió amb l'equip de mestres de l'escola. Ens veiem a l'hora de sopar, sí?

- Segur. Fins després, estimat.